dijous, 27 de febrer del 2014

SANT PERE D’ALP. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

En un bonic dia de sol visitàvem la població d’Alp (1.735 h.2009)  i essent diumenge gaudien del seu mercat i l’alegria dels seus carrers tots plens de gent de tota edat, del poble i alienes que per vacances o com nosaltres fent una mica de turisme voltàvem pels seus nets carrers i places. Com es habitual també guaitàvem l’església parroquial sota l’advocació de Sant Pere que amb el seu campanar domina tot el centre. 


Ara en buscar dades d’aquesta església, la primera que en crida l’atenció és la definició de l’època de construcció que la qualifica com romànica del segle XII i a continuació com tota l’obra de l’home es renova, es modifica i s’actualitza. Suposo que entremig es destrueix i es torna a edificar. Aleshores el seu historial ens parla de barroc i gòtic, en el pas dels segles XIV, XVII i XVIII. 

Segons el diccionari Alcover-Moll la seva definició etimològica seria: del llatí Alpissinònim de Alpesnom que els celtes aplicaven a les muntanyes altes («Gallorum lingua alti montes Alpes vocantur», diu Servius. El gramàtic llatí Festus explica aquest nom com una variant sabina per album:«Album quod nos dicimus..., sabini alpum dixerunt». Efectivament, Alpes no sembla paraula gàl·lica (segons Dottin Man. 68); però Hubschmid PW 3 diu que Alp ve del cèltic alpis que significava ‘pastura’. En el segle IX trobam el nom del poble d'Alp escrit Albi (Acte Cons. Seu U., 187); en el capbreu del cartulari d'Urgell i en la còpia que en el segle XII feren de l'acta de consagració de la Seu, és escrit Alb; l'any 1163 trobem escrita la forma Alp. Probablement la forma Albi és una llatinització de Alb.  

El poble d’Alp, és situat al raiguer de la muntanya (1 158 m), a l’extrem NW del terme i a l’esquerra del riu del seu nom. L’església parroquial de Sant Pere és d’origen romànic, però molt modificada. El temple va ser usat com a castell al segle XII.  

Alp és documentat ja com a parròquia en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (Albi). Cap al 863-64 s’hi deturà el monjo Eudald de Conques, acompanyat del comte Salomó de Cerdanya, amb les relíquies de sant Vicenç, diaca d’Osca, que a la primeria del segle IV fou martiritzat a València, relíquies que eren traslladades de Saragossa a Castres.  

Sembla que Alp formà part de la baronia d’Urtx, que posseïren els vescomtes de Cerdanya i després els de Castellbò i també els Urtx, anomenats vescomtes d’Urtx al traspàs del segle XI al XII. El 1316 el rei adquirí de Ramon d’Urtx la major part del terme d’Alp. La que pertanyia als vescomtes de Castellbò fou donada el 1346 per Ricard Bernat de Foix a Sicard de Llordat. La part del rei, en la qual hi havia compresos els llocs de Saltèguet, Ovella i Sagramorta, va ser venuda per Pere III el 1368 a Jaume de Pallars, senyor de Mataplana, el qual el 1373 la vengué a Joan de Lussana o de Laçana i finalment l’hereu i germà d’aquest, Pere, el 1393 la va vendre a la vila de Puigcerdà. D’aquesta manera, Alp es convertí en lloc reial, de la vegueria de Puigcerdà. 

L’església de Sant Pere és un edifici força transformat, tot i que conserva els fonaments i part dels murs d'una construcció alt-medieval. L'estructura originària correspon a un edifici de planta basilical amb tres naus, de la qual es va suprimir la capçalera i es va substituir pel presbiteri actual, es va sobrealçar la nau central i es van obrir els murs laterals per a construir diverses capelles.  

La nau central no conserva la coberta original (volta de canó sostinguda per arcs torals), sinó una volta de llunetes. Les naus laterals són cobertes amb volta de canó de quart de cercle, reforçades per arcs torals semicirculars. L'aparell és de carreus irregulars, disposats en filades uniformes. La porta d'accés, originàriament oberta al mur S, es troba al mur de ponent. Tot i que exteriorment és molt transformada, també es correspon amb l'obra original i, de fet, és l'única obertura primitiva que conserva l'edifici. És d'arc de mig punt adovellat i amb dues arquivoltes disposades en degradació. Llastimosament aquell dia el seu davant era ple de vehicle aparcats i no vam poder fotografiar-la. 


Més amunt hi ha un òcul i sobre la línia de la cornisa s'alça un campanar de poca alçada, sobrealçat per una base de maó. Compta amb arcuacions de mig punt que allotgen les campanes i una coberta piramidal sobre cornisa de ràfec ample i motllurat. 

L'edifici no conserva cap tipus d'ornamentació, però les seves condicions constructives i estructurals permeten considerar-lo com una obra plenament adscrita a les fórmules de l'arquitectura romànica inicial. De fet, degué constituir una de les obres més ambicioses de les construïdes a la Cerdanya durant el segle XI.  

Exteriorment, els laterals de la nau conserven diversos contraforts, fets de maçoneria com molts dels trams del murs laterals. Es conserven diverses finestres d'arc de mig punt, tot i que resten tapiades.  

La coberta de la nau és a dues vessants, recoberta de pissarra, i la del campanar és també de pissarra. A l'interior, ran de l'arc presbiteral, es conserva un fragment de pintura mural (segle XIV) on s'hi representa la imatge de sant Cristòfol (només en resta el bust) quan travessa el riu amb Jesús damunt les seves espatlles. Jesús Nen porta nimbe, beneeix amb la mà dreta mentre que l'esquerra la té recolzada sobre el cap del sant. Aquest sosté amb la mà dreta el bastó florit i amb l'esquerra aguanta al Nen. Ambdós són protegits per un arc apuntat i trilobat, tot definint un espai decorat amb estrelles. Per damunt de l'arc hi ha diversos escuts. Tota l'escena devia fer una alçada considerable (més de 2 m), com és habitual en les representacions iconogràfiques d'aquest sant. També s’hi troba una talla d'una Marededéu que es conserva al Museu d'Art de Girona i un altre del segle XIII al Museu Episcopal de Vic. 

 
Durant la nostre estada en Alp vam fotografiar la font de Sant Isidre molt propera a l’edifici religiós. La font es troba en una petita arcada de mig punt que s'obra en una paret, on també s'hi observa, en un pla superior, una fornícula amb la imatge de Sant Isidre. El canó de la font és de metall i representa el cap d'un animal. L'obertura està flanquejada per dues pedres que sobresurten, on hi ha una cara humana esculpida. Al seu costat hi ha un abeurador pel bestiar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 25 de febrer del 2014

SANT CORNELI I SANT CEBRIÀ D’ORDINO. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA. 

Visitàvem en aquesta ocasió el bell poble d’Ordino sempre ple de flors i un per a mi més formosos llocs d’Andorra, segurament a causa que el seu descobriment turístic va ser posterior i més pausat que a Andorra la Vella i les Escaldes, les dues poblacions de gran reclam comercial.  

 
Segons l'ordre protocol·lari, Ordino és la tercera de les set parròquies que integren Andorra, al mateix temps és la parròquia que millor ha sabut conservar i respectar l'entorn natural.  
 

Al segle IX, a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell apareix per primera vegada Ordino amb el nom d'Hordinavi. També apareix esmentada en diversos documents els anys 915, 988 i 1052. A les concòrdies de 1162 i 1716 hi ha nombroses referències als seus habitants. També s’esmentà en la visita parroquial de 1312. 

El poble (2.192 h.2006), (1.304 m alt), és a la confluència de la Valira d’Ordino amb el riu de Cegudet.  

Si bé hi ha notícies d’una primitiva església romànica, en l’actual edifici no ni ha restes d’aquesta època. Data de l’alta edat moderna. Al segle XVIII es modificà el nombre de capelles i a la segona meitat del XIX es va refer part del campanar i s’aixecà la nau. Recentment, el 1985, es va abaixar la coberta al nivell que tenia abans de la reforma del s. XIX. 
 
L'actual temple és de planta rectangular i té dues capelles laterals per banda i l’absis és quadrangular. El campanar és de torre. 

A l'interior conserva diverses reixes de ferro forjat, és interesant saber que totes las reixes de l’església són datades entre els segles XVII y XIX, i van ser forjades en les las fargues d’Ordino, propietat de las famílies més influents de la població. La indústria siderúrgica va esdevenir el principal motor econòmic de la parròquia i d'Andorra, fins a mitjan del segle XIX quan va començar a decaure. El valor de la indústria ha perdurat en el temps en forma de patrimoni cultural amb la Ruta del Ferro a Andorra.
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
També és poden admirar cinc retaules barrocs, entre els que destaquen el de la Verge del Roser i el de l'altar major, un dels més grans d'Andorra, dedicat als Sants titulars i presidit per una talla de la Mare de Déu del Remei, datada aquesta del segle XIV.  
 



















També conserva una talla de fusta policromada de la Mare i el Nen, del segle Xi XII. Aquesta verge té la particularitat de ser una de les més petites del Principat amb tan sols 44 cm d’alçada. 

Prop de l'església, a la mateixa plaça, s'ha reconstruït l'antic comunidor que hi havia al mateix lloc i que s’utilitzava per a les cerimònies de protecció contra les tempestes. 

L’església de Sant Corneli i Sant Cebrià d’Ordino està declarada com a Bé d’Interès Cultural. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 23 de febrer del 2014

SANT SADURNÍ DEL CINT. L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

El Cint (48 h. 2009) és un poble de poblament dispers del municipi de l'Espunyola, situat al NW del terme municipal, sota el cim Talaiador  dels cingles del Cint (sector occidental dels cingles de Capolat).

 
En aquest terme hi ha a la capçalera de la riera del Cint o de l’Hospital, afluent, per l’esquerra, del Cardener, vora la qual hi ha l’hostal del Cint. Entre les disperses masies es destaca la Boixadera del Cint a l'extrem oriental dels cingles de Capolat i a la capçalera de la rasa de Boixadera. El lloc va pertànyer al ducat de Cardona.

Aquest lloc, fou un dels primers en ser repoblats a la Vall de Lord, per iniciativa del comte Guifré el Pilós, entre els anys 872 i 878.

Segons el diccionari Alcover- Moll, la etimologia del nom prové del llatí cĭnctu, ‘cenyit’.

 
L’església la trobem esmentada en les actes de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell (839). L’any 920 el prevere Sciendiscle, que regia la parròquia del Cint, va ser nomenat abat del monestir de Sant Llorenç de Morunys.

Més tard surt novament esmentada en la visita al deganat de la Vall de Lord de l’any 1312.

Mantingué la categoria de parroquial durant tota l’edat mitjana. En temps de màxim esplendor, va tenir com a sufragaries les esglésies de la Mare de Déu dels Torrents i la de Sants Metges. Actualment està sense culte.

De la primitiva construcció romànica, només es conserven els murs de ponent i part dels de tramuntana i migdia.

S’hi afegir la rectoria al segle XVII, i fins al segle XVIII es duen a terme les ampliacions i modificacions – visibles a la part posterior del temple – que li donaran l’aspecte actual. 

Construcció de tipus rural, de petites dimensions i estructurada interiorment en una sola nau. La coberta és a dues aigües amb teula àrab amb un campanar d'espadanya de dues obertures.  

 
El seu exterior està totalment enguixat, amb una porta d'entrada amb una llinda de pedra en la part superior.

L'església de St. Sadurní (Serni) del Cint, fou la parroquial del petit municipi del Cint, independentment al segle XIX, actualment annexionat al municipi de l’Espunyola. 

Actualment està adossada a la masia de Boixadera del Cint, de grans dimensions. 

A observar, les lloses gravades amb inscripcions en el mur de l’antic cementiri. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 21 de febrer del 2014

SANT VICENÇ DEL CASTELL DE LLUÇÀ. LLUÇANÈS. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

En la nostre recerca per terres del Lluçanès visitàvem l’església de Sant Vicenç de Lluça. 

Després de visitar el monestir de Santa Maria de Lluçà, al cap d’un petit tram trobaven senyalitzat el castell i la seva capella sota l’advocació de Sant Vicenç. Per una pista de terra arribaven al mas del Castell on aparcaven el cotxe i pujaven un camí que ens porta a dalt del cim que domina gran part de les terres del Lluçanès. Poca estona més tard hi arribaven (aprox. 850/900 m. d’alt.) i visitàvem l’església aixecant-se damunt nostre les malparades i  ruïnoses parets de les restes del castell. 

El castell que dóna nom al Lluçanès, es troba ja documentat l’any 905 en l’acta de consagració de Santa María de Lluçà. Segons un comentari oral en aquest lloc ja havia un castrum romà.

La dinastia dels senyors de Lluçà és coneguda des del 977, amb "Eizo de Luciano", vicari de Lluçà i de Merlès. El seu fill Seniofred es casà amb Engòncia configurant un llinatge de magnats. El 1023, aquest castell ("luçan") i d'altres foren empenyorats per la comtessa Ermessenda al fill Berenguer Ramon I. El 1107, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, en el seu pacte amb el comte Bernat III de Besalú, acredita el domini de "Luzano".  

Un plet dirimit el 1180 entre el rei Alfons, el Cast i Pere de Lluçà confirmà la possessió de la propietat a favor del monarca; en conseqüència, els Lluçà prosseguiren essent senyors de Lluçà, però amb la dependència envers el sobirà. El 1256, Elissendis de Lluçà contrau matrimoni amb Bernat de la Portella, unint dos grans patrimonis.  

Arran d'unes discrepàncies entre Bernat de la Portella, senyor de Lluçà i el bisbe de Vic, el 1278 determinà el monarca d'apoderar-se d'aquest castell. Llavors el rei Pere el Gran hagué d'assetjar i expugnar el castell, prenent-lo el 2 de març 1279, després d'un llarg setge.  

L'herència passà dels Saportella al Fenollet (segle XIV). El 1369, Andreu de Fenollet vengué Lluçà a Pere Galceran de Pinós i aquest, el 1376, en féu vend als Peguera. Per aquests darrers, el 1464 n'obtingué la plena jurisdicció Galceran del Pinós-Fenollet. Finalment, la baronia de Lluçà fou incorporada a la corona. 

És probable que bona part de l'obra que, en ruïnes, ha assolit els nostres dies respongui a una edificació del castell portada a terme a finals del segle XIII. Altres dades ens diuen que l’any 1464, el castell fou de nou combatut pel cabdill joanista Bernat Guillem d'Altarriba; sembla ésser que el capitost defensor, per tal que no servís de refugi a l'enemic, l'enderrocà. 

Originàriament, el castell tenia una planta gairebé triangular, totalment adaptada a la topografia del terreny, amb la base al cantó nord-est i el vèrtex al sud-oest, en un punt on possiblement hi havia una torre rodona, de la qual només resten unes poques traces de basament. 

L'església, situada a la banda NE del turó, sobre un esperó rocós al peu del castell, s'esmenta quan hi foren jutjats els testaments sacramentals els senyors del castell: Sunifred I (any 988) i Guisad I de Lluçà (any 1006). 

A partir de 1236 apareix un sacerdot beneficiat encarregat del culte. A partir del s. XV va començar a decaure i el 1685 ja no hi havia culte i el seu benefici s'havia traslladat a la canònica de Santa Maria. 

L'església és de planta circular, una tipologia de les quals en resten molt poques de senceres a Catalunya. Coberta amb perfecta volta hemisfèrica, té un petit portal cap a ponent amb arc de mig punt, i un absis a llevant prop del qual s'obren dues finestres de doble esqueixada. Les seves mides són; sis metres i mig de diàmetre i una alçada en el seu centre de cinc metres. De llarg (portal fins al fons) mesura vuit metres i mig.  

Un xic més amunt de la meitat de l'alçada de la rotonda hi ha un canvi d'aparell; els carreus són més grossos, col·locats de llarg i en alguns llocs interromputs per lloses de través a manera de tascons. Hi ha discrepàncies en la interpretació d'aquest canvi. Dues èpoques diferents o, més probablement una represa de l'obra. Datada a final del s. XI o primera meitat del segle XII. 

La capella de Sant Vicenç fou restaurada fa pocs anys per tal de preservar-la. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 19 de febrer del 2014

SANT JAUME D’ENGORDANY. ESCALDES-ENGORDANY. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

En una tarda bromosa i mig plujosa visitàvem el poble d’Engordany (16.391 hab. 2009).
 
El poble d’Engordany (1109 m. d’alt) està situat a mà dreta del Valira d’Orient, davant de la seva confluència en el Valira del Nord i al vessants meridional del pic de Padern. Fou un petit llogaret, al centre del qual hi hagué l’església de Sant Jaume, que ja a mitjans del segle XII havia figurat entre les possessions del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles.
 
Engordany havia estat un poble diferenciat de les Escaldes i el més antic ja que ja era habitat pels voltants del segle II o I aC. Amb el creixement d'Andorra la Vella, les Escaldes i d'Engordany, les tres poblacions han format un conjunt urbà del qual actualment les Escaldes i Engordany formen una sola ciutat anomenada Escaldes-Engordany i constituïda com la setena parròquia d'Andorra des del 1978, any en que va deixar de formar part de la parròquia d'Andorra la Vella.
 
L’església de Sant Jaume d’Engordany és documentada al segle XI. El 17 de gener de 1040, dat que el bisbe d’Urgell Eibau consagrà l’església de Sant Serni de Tavèrnoles, hom fa constar en l’acta que entre les possessions del monestir hi ha la nostra església  (“...et in valle de Andorra ipsam cellam de Sancti Jacobi de Engordany”).
En Catalunya Romànica ja ens diuen que en el moment de la seva visita ja era un pilot de runes. En unes obres anteriors havien estat trobades restes d’època medieval.
D’aquesta antiga cel·la monàstica queda només visible la part inferior de l’absis. Als anys 50, però, l’edifici es va ensorrar totalment. L’església actual és d’estil contemporani i va ser consagrada al mateix lloc que l’original el 24 de juliol de 1992.
La nova construcció de Sant Jaume d’Engordany s’utilitza actualment com a lloc de culte, i es oberta al públic en ocasions especials. Com a curiositat podem citar l’existència d’un petit camí que uneix aquesta església amb la de Sant Romà dels Vilars. 
 

De la fotografia de la maqueta de Josep Colomè reproducció de l’antiga església a l’actual hi ha representat el l’espai de temps des del segle XI al XX. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia : M. Rosa Planell Grau.



dilluns, 17 de febrer del 2014

SANT MIQUEL DE VIVER. VIVER I SERRATEIX. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Seguint els nostres itineraris aquesta vegada visitàvem el poble de Viver (65 h. 2009). El poble (600 m alt.) pertany al municipi de Viver i Serrateix essent situat a l’extrem oriental del terme, a la vall de la riera de Merola.

En l'edat mitjana configuren el territori El Castell de Viver, el Castellot, és un jaciment alto-medieval, és una grossa roca amb una singular forma arrodonida amb uns forats alineats verticalment a les parets, de forma quadrada i d'uns 10 cm de fondària que servien de suport a les bigues d'unes torres de defensa, que formaven part de la línia de fortificació contra els moros, que feu construir el rei franc Lluís el Piadós al Comte Borrell l'any 798.

 
També hi ha tombes antropomorfes excavades a la roca i restes d’una església, tot del segle X.
 
La primera notícia de l'església de Sant Miquel de Viver és de l'any 1010, però el 1187 fou reconstruïda i consagrada pel bisbe Arnau de Preixens de la Seu d'Urgell (l'acta és signada per 17 caps de casa del terme parroquial).

En l'acta de consagració s'esmenten els bens de l'església de Viver, entre els quals consta l'església de Trulls. L'església de Sant Miquel fou bastida al peu del castell de Viver, senyorejat pels barons d'aquest nom.

La família dels barons de Viver apareix en tots els actes importants de la comarca. Al segle XVII la baronia de Viver començà a canviar d'amo sent venuda als senyors de Rajadell. Al segle XVIII començaren a enterrar-se els rectors a l'església de Viver.

 
El 1639 és documentada la Confraria del Roser i el 1655-1663 les obres d'ampliació de l'església: construcció de la nau lateral de migdia. El 1703 es va construir la capella dels Dolors i el 1750 es va refer la nau central.

L'edifici actual de Sant Miquel de Viver és del segle XVII, bàsicament, i substituí a la primitiva església romànica. La nau central principal és d'estil renaixentista (refeta el 1750), la nau lateral nord és d'estil gòtic molt tardà i la nau lateral sud fou construïda durant els anys 1655-1663. De las tres naus, la central es la més llarga y l’única que té decoració classicista; les laterals són cobertes amb volta de creueria.

El campanar és un afegit del 1798. A la llinda de la porta principal, situada a ponent, apareix la data 1696 que deu correspondre bé a la consagració d'aquesta església o bé a la data de les obres.

Aquesta llinda procedeix de la porta que comunicava el cor amb la rectoria.

També en Viver es troba la casa Vilanova, construïda el 1917 amb estil modernista y hereva del antic castell de la població.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 15 de febrer del 2014

SANT SEBASTIÀ I SANT ROMÀ D’ALPENS. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Voltàvem per les terres del Lluçanès i en sortir d’Alpens va sorprendre’ns la visió d’aquesta petita capella situada a pocs metres i quasi al mateix nivell de la carretera. Situada en un petit promontori domina la visió del cementiri municipal situat vessant avall. Per tant fem una petita parada vam fotografiar aquesta senzilla capella. 

Alpens és un bonic poble (311 h. 2009) situat dalt d’una muntanya 850 m. sobre el nivell del mar, prop del naixement del riu Gavarresa nascut prop del pic de Griells. 

En l’Inventari del Patrimoni Cultural d’Alpens trobo aquesta definició del topònim de la població: escrit també en antics documents com a PINNOS, PiNTOS o PENS, sembla ser que derivat de l llatí illos pennos derivat de pinna, que significa penya o roca, eludint a les formacions rocoses amb aspecte de mur fruit de la descomposició natural de la pedra, tipus Rocadepena, que abunden arreu del municipi.  

 
La capella és una obra popular del segle XX. La làpida de l'esquerra de la porta diu: "SI VOLS SER LIBRE DE FAM PESTA Y GUERRA DIGAS UN PARE NOSTRE A EST SANT SEBASTIAN AÑO 1920"  

Capella d'una sola nau amb els murs feta de pedres regulars i teulat a doble vessant, amb teula àrab. La façana d'entrada presenta sols la porta quasi rectangular i un ull de bou circular. A l'esquerra de la porta hi ha una làpida commemorativa. 
 

Un recorregut més pel nostre país aquest racó del Lluçanès també amb molts anys d’història. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 13 de febrer del 2014

SANT PAU DE COLOMER. ALPENS. OSONA

TERRES D’OSONA.

Visitàvem la propera comarca del Lluçanès i baixant per la carretera vam divisar la capella i immediatament vam anar a fotografiar-la. El lloc és esmenat com a Terrades i posteriorment canviat a Colomer, nom del mas pròxim.

 
El lloc de Terrades apareix documentat el 1074, quan el noble Folc (contemporani de Ramon Berenguer I i del seu fill Berenguer II, amb qui va anar a la campanya contra el Cid Campeador) féu donació a Santa Maria de Ripoll d'un mas situat a Terrades, de Sancta Maria de Pintos, i que pertanyia a la parròquia de santa Maria d'Alpens.

Església documentada des de l'any 1190, quan Pere Bernat de Terrades feu cessió al seu fill Arnau, de diverses peces de terra prop del mas Terrades, avui mas Colomer. Apareix altra vegada el 1322 i 1437. Es trobava dins l’antic terme del castell de la Guardia, al lloc de Terrades.

 
A partir de 1600 el lloc de Terrades fou substituït pel de Colomer, corresponent al d'un mas proper.

Successives transformacions (1737,1887,1947) canviaren l'aspecte originari d'aquesta església, si bé s'ha conservat i assegurat la solidesa del seu edifici.

La nau rectangular i l'absis semicircular originals estan datats a finals del segle XI o principis del XII, però l'església ha patit nombroses modificacions, que n'han alterat profundament la seva fisonomia.

L’absis exteriorment és llis. Presenta un parament de carrerons de mida grossa, simplement escairats, sense polir, disposats en filades uniformes i regulars amb una finestra de doble esqueixada que actualment queda a l’interior mig tapada. En l’any 1947 l'absis ha estat decorat amb pintures modernes de Pau Macià i Pons.

L'any 1737 a la façana esquerra s'hi feu l'entrada formant un aixopluc aguantat per tres pilars de forma octogonal. 

Posteriorment, en 1887 es construí una sagristia, adossada al mur sud i fou afegit a l’església un atri que va ser renovat en 1947. 

Sobre la paret de ponent hi ha un campanaret de base quadrada amb quatre arcs i coberta de quatre vents, molt reconstruït, com l'ull de bou que hi ha sota seu. També presenta una petita campana. Aquest campanar es troba sustentat a la façana oest per dues mènsules decorades amb un escut d'un castell o casa forta. 
 

La nau fou reformada després de 1939, i tot el seu interior fou recobert amb un placat de lloses de pedra agafades amb morter de ciment. 

Envolta l'església un mur de pedra de poca alçada delimitant el turonet en la qual es troba assentada l'església. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 11 de febrer del 2014

SANT VICENÇ DE LES ERES. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL

Seguint la nostra idea de conèixer llocs de la nostra geografia en aquesta ocasió visitàvem, quasi per casualitat, a l’adonar-nos del petit campanar de cadireta que sobresortia de la teulada i certament era la part més visible del que semblava ser unes runes.

El poble es troba entre mig dels pobles de Sant Andreu i Turbiàs a la carretera de Castellbò. Simplement un cartell indicador i unes runes.
 

El llogaret de les Eres (1 258 m alt.) (0 hab. 2009) es troba al vessant occidental de la vall de Castellbò, al nord-oest de la vila. Actualment despoblat havia arribat a tenir sis famílies i el 1970 havia 5 habitants.

Durant el primer quart del segle XI, es recullen notícies de donacions d'alous situats al terme de Sant Iscle de les Eres, indret que és esmentat en altres indrets durant aquell mateix segle, com a domini del vescomtat de Castellbò.

Durant aquests anys, la vila apareix vinculada a l'advocació de sant Iscle màrtir, que apareixerà més tardanament vinculada amb Turbiàs no serà fins a l'any 1575 que no rebrà l'esment de Sant Vicenç de les Eres.

És una petita església d'una sola nau, ubicada al capdamunt d'un penyal i capçada a llevant amb absis semicircular, que resulta de la prolongació dels murs de la nau sense solució de continuïtat. La nau és de curtes proporcions, gairebé quadrada si es descompta l'espai absidal, la qual es cobreix amb un cel ras en forma de volta de canó rebaixada.

El presbiteri s'obre a l'interior de la nau mitjançant un plec absidal. La porta d'accés, en arc escarser, s'obre a una cantonada del mur meridional i és coronat per una finestra quadrangular. La coberta és de llosa a doble vessant i el conjunt és coronat per un campanar d'espadanya d'un sol ull, que s'erigeix descentrat sobre la façana occidental.

L'església es mantindria sufragània de Sant Iscle de Turbiàs. Sant Vicenç de les Eres, abans Sant Iscle, està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

La dificultat per arribar-hi a causa del camí, fa que donades les facilitats d’internet, a més de la fotografia de la M. Rosa, afeixegui una de Jordi Contijoch on es pot apreciar la curiosa forma de l’absis.

En Catalunya Romànica no he trobat dades d’aquesta església.

Però sempre és interessant saber una mica més de la nostra pàtria.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia absis:  Jordi Contijoch.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 9 de febrer del 2014

SANT PERE D'ALTÉS. BASELLA. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Visitàvem l’aturonada població d’Altés (40 hab. 2009) poble del municipi de Bassella (Alt Urgell), situat a 491 m d’altitud, a l’esquerra de la ribera Salada (que a l’edat mitjana era anomenada el riu d’Altés).

 
Segons Meyer-Lübke l'etimologia d'aquest topònim és d'origen ibèric (a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell surt escrit amb la forma Aootense). Joan Coromines en diu que ve del basc ote-tsu ("ple d'esbarzers").

La seva església parroquial, dedicada a Sant Pere, era l'església de l'antic castell d'Altés i ja és esmentada a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell, l'any 839.

En 1118 l’antiga església de Sant Pere del castell d’Altés fou donada per Arnau Guitard a la canònica de Solsona.

A mitjans del segle XIII va pertànyer als Josa. El 1259 Guillem Ramon de Josa era senyor de Altés, Ogern y la Salsa. El 1559 era senyor de Altés, Madrona, Ogern, Ceuró, la Salsa y otros lugares, Joan de Josa y de Cardona.  

El 1831 Altés era senyoriu de Mercader y Sadurní.

En l’actual església d’estil neoclàssic hi ha una inscripció que dona la data de 1818, que possiblement sigui la de la seva construcció.  

Església d'una nau amb dues capelles per banda emmarcades per una arcada de mig punt.. La construcció està arrebossada i no permet veure el parament. Porta adovellada amb un ull de bou. 

L’element més característic és el campanar d’espadanya de dos ulls, amb motllurats de pedra.  

A pocs metres de l’església hi ha el cementiri. 

Al costat de la rectoria hi ha les restes del castell de l’època medieval i d’estil romànic. 

Les cases del poble són edificades prop de l’església en el vessant de la muntanya. Són de casses de pedra amb coberta de teula alguna edificada damunt de roques.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 7 de febrer del 2014

SANT BARTOMEU. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA. 

En la nostra estada a Andorra visitàvem aquesta petita capella i fèiem unes fotografies. A la pàgina d’internet del Comú de Sant Julià trobàvem aquesta explicació.  

A aquest Sant està dedicada la capella privada propietat de la Casa Molines, que durant segles ha estat una de les cases pairals de major riquesa i prestigi de la parròquia. Avui en són copropietàries les famílies Molines i Josa.  

Pels seus elements interiors es pot datar aquesta petita edificació al segle XV.

A l’interior destaca el retaule que presideix l’altar, que data del segle XVI i és un dels pocs d’estil renaixentista que hi ha al país, en el nínxol central hi trobem una imatge de Sant Bartomeu.

També cal destacar el baldaquí, únic al principat, que consisteix en una pintura sobre fusta suspesa sobre l’altar i que representa la glorificació de Jesús, presenta elements gòtics i d’altres de més recents, que permeten datar-lo al segle XV.
 
A principis d’aquest segle es va eliminar la porxada de la capella, però en una recent restauració efectuada l’any 1985 es va partir de la informació proporcionada per velles fotografies d’època.

Val la pena gaudir de la visita a Andorra i conèixer la seva història.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 5 de febrer del 2014

SANT VICENÇ DE LA LLAGUNA. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

Aquest cop i empesos per causes meteorològiques que ens obligaren a canviar el nostre itinerari visitàvem el bonic poble de la LLaguna (situat a 1657 m. d’alt).

La Llaguna (o la Llagona i en francès La Llagonne) és un municipi nord català (246 hab. 2009) de la comarca del Capcir. Administrativament és una comuna del departament francès dels Pirineus Orientals.

Situat a la capçalera de la Tet i estès al llarg de la riba esquerra del riu, des de prop de l’estany de la Bullosa fins a Montlluís i a l’altiplà de la Quillana (coll de Castelló, 1 720 m), que comunica l’Alta Cerdanya amb el Capcir i el Llenguadoc. Està situat al sud de la comarca just a la confluència amb l'Alta Cerdanya i el Conflent. De fet, alguns autors l'inclouen en aquesta darrera comarca.

Allotja el petit aeròdrom de Montlluís situat al coll de la Quillana. En el municipi s'hi inclou també el nucli dels Cortals.

Església romànica sota l’advocació de Sant Vicenç del segle XII, va ser construïda damunt les ruïnes d’un antic castell . Va ser renovada en els segles XVIII i XIX. La nau és de volta d’arc trencat. L’absis actual és recte i reemplaça a l’antic romànic. El mur meridional és l’original i presenta tres obertures, dues són tancades) i una finestra.

El portal romànic és al centre de la nau. Damunt de la clau és manté un escut esculpit molt gastat. L’antiga escala de pedres sense treballar per accedir-hi encara subsisteix.

El campanar d’espadanya de dos ulls es troba damunt la façana de nord- oest. La teulada és coberta amb lloses gruixudes de llicorella extretes de la mateixa regió.

També conserva una notable Majestat de la fi del s XII; restaurada a partir del 1968, hom hi ha trobat restes de pintures romàniques i d’un antependi de la mateixa època.

La torre anomenada "capil" està prop de l'església i situada una mica més elevada sobre el  promontori que domina el poble. Es conserven les restes mig enrunades d’una torre circular construïda amb de pedres grosserament tallades i potser també una construcció del segle XII.

Aquesta torre formava part d’un conjunt de torres de guaita i comunicació entre parròquies veïnes. Està en efecte visible per senyals òptiques a les torres de Fetges (desapareguda) de l Quillana (també desapareguda) i l’Ovença ( ruïnosa, sota de Mont- Lluis)

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 3 de febrer del 2014

SANT CRISTÒFOL DE BORRASSERS. LLUÇA. OSONA.

TERRES DEL LLUÇANÈS. OSONA

Continuant la nostra recerca a les properes terres del Lluçanès, comarca que reclama el seu  nom propi, però actualment afegida a Osona, visitàvem la església de Sant Cristòfol de Borrassers.

 
Aquesta església es troba situada, en un punt elevat proper a la carena on passa el camí ramader, a l'esquerra de la riera de Lluçanès, prop del límit amb el terme d'Alpens. És ubicada a 1 km. al nord-est del nucli urbà de Santa Eulàlia de Puig-oriol.

Té una visió privilegiada de Perafita i una bona part del Lluçanès. El lloc és un indret magnífic pel seu paisatge (entre boscos i camps).

La part romànica és molt escassa ja que va ser posteriorment restaurada.

 
L'església apareix esmentada per primera vegada a la documentació l'any 1062, algú anomena a una antiga construcció del 905? En un principi era sufragània de la canònica de Santa Maria de Lluçà i, l'any 1878, passà a ser sufragània de Santa Eulàlia de Puig-Oriol.

L'edifici va ser renovat a principis del segle XVIII. L'any 1902 Josep Ballús, mestre d'obres, construí el campanar d'espadanya i enfortí la volta. L'interior fou renovat l'any 1972.  

L'edificació actual és fruit de la profunda modoficació que s'hi realitzà el segle XVIII. De l'antic temple en resten uns fragments de mur situats prop del temple, i altres elements que s'aprofitaren en la nova construcció, com el portal adovellat.  

Per les restes del mur hom dedueix que l'antic temple havia estat construït en una època compresa entre a finals del segle XI i principis del segle XII. Les restes de l'església però, no permeten deduir-ne la planta, que sembla que podria ser d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. L'aparell visible és format per carreuons ben escairats sense polir, disposats en filades uniformes i regulars agafats amb morter de calç.

La capella actual consta d'una sola nau rectangular, acabada en un presbiteri situat en un nivell més alt, i amb una petita sagristia adossada a la dreta de la nau.  

 
A la façana principal, orientada a l'oest, hi ha un bonic portal d'arc de mig punt adovellat resseguit per un guardapols de pedra. A la dovella central hi ha l'anagrama de Jesucrist IHS amb una creu i la data de 1636. Sobre el portal s'obre un òcul i corona la façana un campanar d'espadanya d'un sol ull.  

 
Davant de l'església hi ha l'antic cementiri tancat amb un mur de pedra i una porta de ferro. 

L'interior està reformat i s'hi conserva una tomba datada de l'any 1804. A tocar de l'església hi ha alguns fragments de mur de l'antiga església romànica, de la qual, es van aprofitar alguns blocs de pedra per fer l'actual edifici.  

Cal destacar dues làpides en la façana principal que diuen “SEPULTURA DE LA COMA”, però una puntualitza “HOMES”  i l’altre “DONES”. 

 
Al costat una edificació que sembla ser la rectoria.  

Ens agrada sobretot la iniciativa de definir les terres del Lluçanès i altres comarques catalanes com “TERRITORIS SERENS”.  

Vertaderament molta serenitat ens fa falta en els moments actuals.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.