SANT ISIDRE I SANT SERNI DE CABÓ. VALL DE CABÓ. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Fa temps visitàvem l’església de Sant Serni de Cabó, romànica i ja descrita anteriorment, i en aquella ocasió també fotografiàvem la nova església sota l’advocació de Sant Isidre i Sant Serni.

El poble de Cabó, que el 2001 tenia 50 h, és situat a banda i banda del riu de Cabó, a 768 m d’altitud, sota la serra de Prada. Les cases que hi ha a l’esquerra del riu són esglaonades pels vessants i les de la dreta, a la plana, voltades de conreus. 

En la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.:  Etim.: desconeguda. En l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell apareix el nom de lloc Kapudeizo, que correspon a l'actual Cabó. A documents posteriors (segle XI) apareixen les formes Cabodez, Caboded i Caboet (cf. Miret Doc. 11 i Coromines Top. And. 303). V.  

Edifici religiós de recent construcció i que substitueix a l'antiga parròquia romànica de Sant Serní. L'església, d'estil neoromànic, és d'una nau coberta amb volta de canó i amb teulada a doble vessant.  

A la façana principal s'obre la porta d'arc de mig punt amb quatre arcades en degradació i, tota la porta, està emmarcada per un rectangle rematat en una cornisa; per sobre hi ha una petita rosassa.

Al costat s'aixeca el campanar que és una torre de quatre pisos, l'últim amb finestres geminades d'arc de mig punt, i cobert amb teulada a quatre vessants.  

El parament és de pedres irregulars excepte les pedres cantoneres que són carreus regular. 

Cabó, està situat en la vall del mateix nom. Aquest municipi és situat al sector de la dreta del Segre, sense que arribi, però, a tocar el riu. El municipi limita al nord amb les terres de Noves de Segre, a l’est amb l’enclavament de Baridà del Pla de Sant Tirs, Fígols i Alinyà i amb Organyà, al sud ho fa amb Coll de Nargó i Abella de la Conca, i a ponent amb Conca de Dalt, aquests dos últims municipis de la comarca del Pallars Jussà. 

Dit antigament Caboet o la Vall de Cabó, el terme comprèn gairebé tota la vall de Cabó. 

Força interessant és la vida de la nissaga dels senyors de Cabó que foren infeudats pel Bisbat d’Urgell com a defensors de les terres andorranes. 

No volia deixar de parlar d’aquesta vall que ens va agradar força i on volem tornar per conèixer la ruta dels dòlmens que també forma part de la seva història. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JAUME DE LLIRT. VALLS DE VALIRA. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Portats per la nostra curiositat en buscar esglésies amagades i moltes vegades semi-derruïdes en aquesta ocasió visitàvem la de Sant Jaume de Llirt.

 

 

Llirt és un llogaret despoblat del municipi de les Valls de Valira situat al sud del terme, al vessant de migdia del roc del Cucut, prop del límit amb Estamariu. 

Des de la carretera de la Seu a Puigcerdà, aproximadament a uns 5 quilometres de la Seu surt un trencall que puja amunt per una pista asfaltada i retorçada fins arribar a una bifurcació on comença la pista de terra que ens conduí fins al pràcticament enfonsat lloc de Llirt. Aleshores vam continuar pujant per la pista fins arribar a uns planells on hi ha uns murs de pedra seca. En aquest punt buscant entre les alzines i els matolls, ja que no es veia l’edifici, vam entreveure l’orfe campanar sense campana. El camí també era incert i embardissat fins que vam arribar a l’església de Sant Jaume. 

Consultat el diccionari Alcover-Moll ens dona aquesta definició de la seva etimologia.: pre-romana. Apareix en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell (segle IX): cf. BDC, xi, 26. 

Als peus de l’edifici hi ha el petit cementiri i pujant per un petit corriol s’arriba a l’església. 

Llirt és una de les parròquies que son relacionades en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, amb la grafia de Linzirt. En un document datat l’any 935, apareix citat el riu de Lezirt, encara que no queda clara la situació. L’any 1076 esta documentada la cessió de l’alou de Llirt a l’hospital de pobres de la Seu d’Urgell per part de la comtessa Llúcia, esposa del comte Ermengol. Tanmateix, no és tenen notícies de l’església de sant Jaume, que l’any 1759 constava com annexa de la parròquia de Calbinyà, amb cementiri propi. 

És un edifici d’una nau rectangular amb un absis semicircular lleugerament descentrat, cobert amb volta de quart d’esfera. A la façana de migjorn damunt d’un contrafort sobreposat s’alça un campanar de cadireta d’un sol ull. 

A l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, centrada i tapada  per la part interior, i una altra, que sembla posterior, queda sota el campanar. just a l’arrancada de l’absis. 

El diferent gruix dels murs de l’absis i la forma que han adquirit els murs laterals donen indicis que no havia volta, es a dir que la coberta devia esser de fusta recolzada en els murs laterals d’0,7 m. En canvi el gruix del murs de l’absis és de 1,20 m. la qual cosa ha fet que no s’esfondrés la volta. 

La coberta tenia un carener i un ràfec  al mateix nivell dels que resten dempeus a l’absis. Els paraments interiors són parcialment enguixats sobre tot a l’absis, on es veuen unes restes de pintures en una filada a l’arrancada de la volta de quart d’esfera. 

L’aparell és bastant irregular i això fa que no es mantinguin les filades horitzontals, que queden ben travades amb pedra seca, o sia, amb una absència gairebé absoluta de morter de calç. 

L’escàs material de coberta del campanar i a l’absis és de llicorella bastant irregular. 

Això majoritàriament ha estat copiat de Catalunya Romànica en l’edició publicada l’any 1992. No creiem s’hagi fet cap actuació per conservar l’edifici. Malgrat tot és sorprenent que aquest edifici, deixat de la mà de Déu, perduri i comparant les fotografies conservi encara l’aparença de fa 32 anys. 

Trobo una nota a internet que m’assabenta que l’església de Sant Jaume de Llirt és una església inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Sincerament m’estranya sembla més adient que la protegeixen els arbres que l’envolten. 

Un vent fred i tallant ens va fer abandonar les contrades pirinenques on es troba Sant Jaume de Llirt. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA COLOMA DE LA BASTIDA D’HORTONS. ALÀS I CERC. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Una vegada assabentats de l’existència d’aquesta església vam decidir conèixer el poble de la Bastida. Una vegada en el lloc visitàvem i fotografiàvem la seva església sota l’advocació de Santa Coloma.   

La Bastida d’Hortons és un petit poble (38 h./ 950 m. alt) a l’esquerra del barranc de Pedralapenya i a l’esquerra del riu Segre, al peu de la serra del Cadí. 

El poble està força ben cuidat i té moltes cases de nova construcció però conservant l’antiga fisonomia de parets de pedra que ocupa tot el contrafort del serrat on s’assenta. 

El lloc d’ Ortone és documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. 

L’església de santa Coloma és un edifici de planta rectangular estreta amb coberta amb volta de canó. 

A la façana oest hi ha la torre campanar de planta quadrada amb una curiosa teulada d'una sola vessant i la porta d'entrada.

 

Al mur sud té tres contraforts de totxos i bigues potser per sostenir la volta de canó. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT TOMÀS DE CALBINYÀ. VALLS DE VALIRA. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Una vegada arribats al elevat poble de Calbinyà, (56 h. 2009) (1013 m. d’alt.) visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Tomàs. Calbinyà és un petit poble situat en el terme de les Valls de Valira i posicionat a la vessant del sud-oest de la serra de Calbinyà.

 

És un poble de cases esgraonades, reparades en gran majoria. A mitja alçada de les edificacions es troba l’església parroquial. Al seu costat després d’una casa es troba l’antic cementiri. El modern, es situat a prop de l’antiga església de Santa Margarida, com hem dit unes ruïnes amb un elevat campanar. 

L’edifici religiós té la seva singularitat al tenir de dues plantes. La inferior acull l’església pròpiament dita. De planta quadrada i coberta en volta de canó. La superior estava dedicada a habitatge. 

Al costat esquerra de la construcció s’aixeca una torre campanar de planta quadrada. 

L’església de Sant Tomàs de Calbinyà està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

En el poble de Calbinyà, Cal Serni, casa de turisme rural i gastronomia, hi ha instal·lat el Museu del Pagès. Les cuina de cal Serni està recomanada per la Guia Michelin.  

Un cuidat i petit lloc per gaudir del lloc, del menjar i conèixer un poble desconegut pels forans. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARGARIDA DE CALBINYÀ. VALLS DE VALIRA. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Aquesta vegada els nostres passos ens portàvem per les Valls de Valira i quan pujàvem a visitar el poble de Calbinyà (1103 m.) ens sorprenia el campanar i les ruïnes de la seva antiga església, sota l’advocació de Santa Margarida. Aleshores, no podien fer res mes, visitàvem i fotografiàvem  l’antiga església d’aquest bell i ben cuidat lloc de la nostre geografia. 

El lloc de Calbinyà, surt esmentat a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, Kalpiciniano, apareix citat en documents dels sanys 972, 988, 1038 i 1042. Calbiciniano  o Calbitiano formava part de les propietats confirmades a Santa Maria de La Seu per les butlles del 1001, del Papa Silvestre II, del 1012, del Papa Benet VIII, i del 1099, pel Papa Urbà II. A mitjan del segle XIX, però, la senyoria del lloc pertanyia a l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. 

La història d’aquesta església presenta diversos problemes, sobretot d’identificació i de titularitat. Actualment al terme de Calbinyà  coexisteixen dues esglésies, una dedicada a Sant Tomàs, amb funcions de parròquia i l’altra romànica, dedicada a santa Margarida. Durant anys hi ha un suposats de fets que no aclareixen el nom i la situació de la parròquia del poble.  

D’aquestes notícies possiblement es podria establir que l’actual edifici dedicat a Santa Margarita, antiga església parroquial, estaria dedicat a ambdues advocacions fins a la construcció d’un nou edifici al poble. Moment en què es traslladaria l’advocació de sant Tomàs a la nova església. Restant l’antiga dedicada solament a santa Margarida. 

Actualment Calbinyà pertany al municipi descentralitzat de Valls de Valira, un del més grans del territori pirinenc fronterer amb Andorra.  

De l'església de Santa Margarida de Calbinyà, romànica del segle XII, només resta en peu una part del campanar de torre de planta quadrada, escapçat, sense teulada, i alguns panys de murs. 

El campanar presenta una porta, mig colgada, que comunicava amb l'interior de l'església. També hi ha una finestra a doble esqueixada. A la  façana meridional hi ha les obertures corresponents a segon pis.  

Els carreus són petits de l’aparell del campanar apareixen com lloses ben col·locades amb les juntes de morter de calç.  

El mur que resta dempeus tenen el mateix aparell que el campanar, però més irregular. 

 

Santa Margarida de Calbinyà està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Dos detalls ens van cridar l’atenció una la meravellosa visita panoràmica sobre la vall del Valira i l’altre unes magnifiques arrels de l’heura que s’enfilen per la torre campanar. A la llarga poden ser causa de la seva caiguda. 

Pols som, i pols tornarem a ser. Segurament l’altiu campanar també davallarà com les ambicions humanes. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia : M. Rosa Planell Grau.

LA GUÀRDIA. CAPELLA I COMUNIDOR. SAGÀS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

I una vegada situats al turó on s’assenta el santuari de la Guàrdia no podem per menys que parlar dels edificis que l’envolten: el comunidor, la refeta  capella de la Troballa i el cementiri. 

COMUNIDOR.: Consultada la Gran Enciclopèdia Catalana en dóna aquesta definició:, meteorologia popular i religió. Petita edificació en forma de porxo obert a quatre vents, cobert, situada prop de l’església, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades. 

Altre definició trobada en internet ens ho explica d’aquesta forma coincident.: Comunidor- dit també esconchurador en aragonès- és un petit edifici amb funcions religioses que es troba obert als quatre vents. La construcció dels comunidors és simètrica, sòlida i permanent. L'edifici té un gran arc obert a cada punt i està fet de pedra amb teulada a quatre vessants.  

Dins d'aquests edificis tenien lloc rituals religiosos, amb un fort caire del folklore ancestral, per comunir les calamitats com tempestes, aiguats excessius i plagues. Són força comuns al pobles antics del Prepirineu i els Pirineu, normalment com a edificis adjacents a esglésies, ermites o capelles. Varen caure en desús ja fa segles i actualment molts es troben en estat de ruïna.  

El Centre Excursionista de Catalunya publicà un ritual recuperat de l’any 1743 (L’EROL 35) amb detalls de la cerimònia de comunir o de conjurar: «Així que el sacerdot veurà el cel cobert de fosca nuvolada farà tocar les campanes. Ja revestit, agafarà la Veracreu o relíquies de sants i, acompanyat del poble, es dirigirà al comunidor i començarà l’exorcisme:  

“Que et circumdi, núvol, Déu Pare. Que et destrueixi, núvol, Déu Fill. Que et comprimeixi, núvol, Déu Esperit Sant. Fugiu, parts adverses, puix que us ha vençut a vosaltres i al món el Senyor nostre Jesucrist, lleó de la tribu de Judà i estirp de David”». 

I un cartell força explicatiu com molts que acompanyen diferents llocs del turó ens fa aquesta breu dissertació poètica. 

Sóc un vell COMUNIDOR

que commino amb la pregària, 
   feta aquí pel pregador, 
   quan el temps, provocador, 
   amenaça amb  llargària". 

La capella de la Troballa durant la Guerra Civil va ser objecte d’actes vandàlics essent destruïda. Costa acceptar la destrucció innecessària i gratuïta del patrimoni col·lectiu del poble català malgrat s’invoqui la seva identitat i la seva llibertat. El cartell situat a l’entrada de la petita capella porta escrit aquest missatge: 

Va ser aquí- tradició explica-

on Maria fou trobada.

És la imatge venerada

que La Guàrdia a tots implica. 

En el cementiri troben l’etern repòs les despulles dels que viuen en els disseminats agrícoles de Biure i Vallderiola. 

Les estacions del Via-Crucis situades a l’exterior i en els límits de la planícia, doten al lloc d’una especial atmosfera de gravetat i solemnitat. 

L’entorn del santuari és un dels llocs més plaents on cada forma, objecte o simple accident geogràfic respira poesia i també pau, tan necessària en el nostres dies. La majoria dels petits poemes són signades per Mn. Joan Cortès Tossal. Mn. Cortès va ser un dels fundadors i primer director de la revista Oriflama on entre altres col·laboradors hi havia Miquel Martí i Pol. 

Si no coneixeu el Santuari o fa temps que no l’heu visitat val la pena perdre un mica de temps, veure el lloc i a més admirar la seva gran panoràmica de la terra que l’envolta. 

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARIA DE LA GUÀRDIA. SAGÀS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Ens aproximaven en aquesta ocasió al Santuari de Santa Maria de la Guàrdia i visitàvem el magnífic promontori on s’assenta aquesta església. 

 

El Santuari de La Guàrdia, pertanyen al terme de Sagàs  comparteix però, una part de les seves terres, juntament amb les del terme de Santa Maria de Merlès, amb la comarca del Lluçanès. 

La Guàrdia de Sagàs és una de les dues parròquies del municipi de Sagàs. És un nucli de població disseminada (65 h. 2009) repartides en diferents masies aïllades.  

El topònim Guàrdia, o La Guàrdia es força comú, tant en terres catalanes, com en les de la resta de la Península Ibèrica, i el seu significat esta clar per a tothom. Som sempre llocs (630 m. alt.) que exerciren en algun moment aquesta funció entre defensiva i ofensiva, que suposa estar a l’aguait dels possibles moviments de persones potencialment hostils. En aquest cas concret el lloc era una avançada de les terres de l’altiplà, i vetllava els moviments que en un sentit o altre es produïen prop del curs del Llobregat. 

 

Guillem de Berguedà, el trobador del s. XIII, cedí en el seu testament de 1187 el Mas Trullàs de Casserres: "Dimitto Sancte Marie de ipsa Guàrdia ipsum mansum de Trujars de Chatserres cum omnibus perinenciis et tenedonibus (...)". Citat per M. de Riquer: Guillem de Berguedà. I. pp. 279. Abadia de Poblet, 1971. 

 

El Santuari de la Guàrdia s'alça sobre construccions anteriors d'estructura romànica que encara es veuen entre els fonaments i els baixos de l'actual església. En resten encara arcades de mig punt i capitells. Les obres del segle XVII taparen les antigues construccions medievals.  

 

El Santuari de Santa Maria de la Guàrdia és una fundació del segle XVII (la portalada porta la data de 1685) de la qual depenien les antigues parròquies de Biure i Valldoriola.  

L'edifici fou refet de nou al s. XVIII i sobretot després de la Guerra Civil de 1936-1939, on quedà molt damnificada. La rectoria veïna és també una obra del segle XVIII (a les llindes de la porta hi ha les dates de 1731 i de 1783).  

L’església i santuari és una estructura d'una sola nau, amb el presbiteri orientat a llevant. La façana presenta una senzilla ornamentació a la porta d'arc de mig punt, un senzill rosetó circular.  

L'airós campanar s'alça al cantó de tramuntana, és una torre de planta quadrada que esdevé octogonal, amb quatre obertures d'arc de mig punt rematades per una balustrada.  

Al mig del transsepte s'alça un cimbori quadrat de petites dimensions. A migdia, i annexa a l'església, hi ha l'antiga rectoria, avui deshabitada.  

 

En el període 1936-1939 els edificis foren objecte d’actes vandàlics, entre els que la destrucció de la Capella dita de la Troballa, on es venerava una imatge romànica dels segles XVIII-XIV, adquiriren una dramàtica importància. 

Actualment traslladada al santuari, s'hi venera aquesta imatge de la Mare de Déu de la Guàrdia, un exemplar de fusta policromada de finals del segle XIII o començaments del XIV, que encara conserva trets romànics. 

I no puc més que copiar unes paraules escrites en un cartell suposo que per Mn. Joan Cortès que expressen el sentir de l’existència perdurable del Santuari. Diu així:

 

GUARDIENCA 

De La Guàrdia el Santuari,

dins i fora és un esclat!

Bell joiell, ric promptuari!

És aquí on pots cercar-hi

les premisses de l’embat. 

“Aquí tens la teva Mare”,

que s’implica fins al fons.

És Jesús que t’ho diu ara;

no hi somiquis tu encara,

i aprent-te les lliçons. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

ROC DE SANT JOAN I MASIA COR-DE-ROURE. VIVER I SERRATEIX. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

En l’anterior nota ens situaven en el lloc de Montdarn i no voldria deixar d’esmentar dos construccions properes a l’església de Sant Joan. Una és el Roc de Sant Joan situat en la paret rocosa d’un camp proper i l’altra davant per davant de l’església, la masia de Cor-de-roure.  

CAPELLA DEL ROC DE SANT JOAN. 

Diferents interpretacions l'han qualificat de santuari ibero-romà, per una banda, i de capella paleocristiana per l'altra. Per Sant Joan (24 de juny), dia de la festa major de Sant Joan de Montdarn, es fa una processó cap al Roc de Sant Joan: s'ofereix al sant, d'una manera simbòlica, els fruïts de la terra i es canten els Goigs del Patró.

 

Sembla ser la cristianització d'un ritus pagà consistent en la benedicció del blat amb la rosada del dia de sant Joan. Aquesta petita capella-santuari guarda una imatge de Sant Joan.  

El roc de Sant Joan és un petit oratori excavat en una gran roca que conté la imatge del sant. És una petita cova construïda per tres arcs de mig punt formant una arquivolta. Una simple decoració d'estrelles inscrites dins una circumferència apareix sobre la pedra de les arquivoltes. Entre els segles IV i V. 

MASIA DE COR-DE ROURE. 

El topònim Corderoure (Cor-de-Roure) apareix ja a l'Acta de Consagració de Sant Joan de Montdarn de l'any 922. L'abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses donà a l'església de Sant Joan de Montdarn, entre altres coses, la masia de Cor-de-Roure amb el seu hort. Situada en un lloc estratègic dels diferents camins cap el Llobregat i el Cardener, camins que de la muntanya anaven a Serrateix i Cardona, feu la tasca d'Hostal durant molts anys (segle XIX i principis del segle XX).

 

La masia de Corderoure és de planta rectangular i presenta la façana principal orientada al N. El carener és paral·lel a la façana i la teulada a dues aigües. Correspon al tipus i d'estructura de masies clàssiques determinat per Josep Danés.

La porta de mig punt no es troba situada al mig de la façana, sinó descentrada, i les finestres presenten, sobre la llinda, dues dovelles escairades. Els carreus de pedra donen testimoni de l’antiguitat d'aquesta masia. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JOAN DE MONTDARN. VIVER I SERRATEIX. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Una de les nostres caminades tenia com punt de sortida i arribada el lloc de Montdarn. Després d’esmorzar visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Joan. Davant nostre hi ha la masia anomenada de Cor-de-roure, possiblement era un antic hostal a prop de Montmajor, a la capçalera de Merola.

 

Sant Joan de Montdarn o de Cor-de-roure és un poble de cases majoritàriament disseminades i amb una població de 28 h. 2009. 

La primera notícia que confirma l’existència de  Sant Joan de Montdarn és de l’any 899, en esmentar-se una cel·la propera a Cardona. Aquesta comunitat monàstica devia ésser molt petita, però estretament vinculada a l’obra gegantina de la repoblació. Les terres que ocupava molt probablement foren cedides pel comte Guifré el Pelós al monestir de Sant Joan de les Abadesses del qual la seva filla Emma, i germana del comte Miró, era abadessa dins la política de repoblació del sector duta a terme per la família comtal. 

L’11 de desembre de l’any 922 el bisbe Radulf de la Seu d’Urgell, també germà de l’abadessa, consagrava l’església construïda en un lloc anomenat Sant Joan de l’Antiguitat, nom que evidencia l’existència d’un poblament continuat i d’un culte molt arrelat.

 

Quan el monestir de Sant Joan de les Abadesses passà a ser comunitat canonical (1017), sembla que s'hi traslladaren els monjos de Sant Joan de Montdarn, tot passant a ser una simple parròquia rural. L’any 1118 Pere Ramon donava al monestir i canònica de Santa Maria de Solsona l’alou de Lloberola de la parròquia de Sant Joan de Montdarn. 

L’any 1187 l’església de Montdarn és un dels límits de la nova parroquial de Sant Miquel de Viver consagrada aquell any. L’església mantenia la seva categoria l’any 1312 durant la visita al deganat del Berga. 

L'any 1452 el cavaller Alemany de Tord era senyor de Sant Joan Montdarn. Donà aquesta propietat al seu fill Bernat de Tord, en casar-se amb Violant de Sarrià, fundador de la gran Masia de les Cots. L'església conserva la tomba de la família Cots de l'any 1694 als peus del presbiteri.  

En els segles XIV-XVI Sant Joan passà a ser sufragània de Viver i sofreixi diverses reformes. L’any 1784 una nova ampliació donà forma a l’edifici que avui coneixem. 

L'any 1896 el bisbe de Solsona Ramon Riu va promoure la seva sufragània dotant-la amb una ajuda econòmica.  

El Patronat d'Amics de Serrateix va impulsar la restauració de Sant Joan Montdarn, que culminà el 1981.  

L'església de Sant Joan de Montdarn és producte de successives ampliacions. Malgrat les diferents etapes constructives presenta una planta de creu llatina amb un transsepte marcat i un absis de mig punt.  

De l'edifici del segle X no se'n conserva res. Dels segles XI-XII només en resta l'absis i un pany del mur nord. L'absis, situat a llevant, és de planta semicircular i ornamentat amb bandes llombardes i arcuacions cegues, pròpies del primer romànic però reformades posteriorment. Encara conserva una finestra originària, tot i que transformada, al centre mateix.  

També d'època romànica es conserva la portada. Possiblement cap el segle XIV s'amplià l'església sobrealçant els murs i construint una nova volta.

 

L'any 1784 l'església s'amplià fins els 18,90 m actuals, tot transformant la nau i construint el creuer coronat per un cimbori vuitavat amb quatre finestres obertes i quatre de cegues. Es construí la sagristia i el campanar i s'alçà novament el creuer i el cimbori, ara amb rajoles (5,5 m d'alçada); també s'enguixà l'interior i es feu una àmplia cornisa.  

L'any 1937, moment en què l'església fou habilitada com a escola, es van obrir unes finestres a l'absis. 

A la roca on s’assenta l’absis de l’església s’hi ha localitzat diverses tombes antromorfes datables del segles IX-X. 

Antigament es conservava una talla de la Verge amb el Nen del segle XIII que forma part, actualment, d'una col·lecció particular de Barcelona. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.