SANT CRISTÒFOL DE LLAMBILLES. GIRONÈS

PASSEJANT PEL GIRONÈS 

Llambilles és un municipi  regat pels rius del Bugantó i del Corb. La part oriental, boscosa i accidentada pertany al Massís de les Gavarres, la part occidental a la plana fèrtil dels afluents de l'Onyar. 

Inicialment hi havia una església romànica que fou parcialment aprofitada per a construir l'actual temple sobre part dels seus murs. A l'arc d'una de les capelles laterals es pot veure la data de 1699. També s'hi conserven una pica baptismal datada el 1587, un reliquiari i una creu processional de plata del segle XVI. Segons la tradició popular, la primitiva parròquia del municipi hauria estat l'ermita de Sant Cristòfol del Bosc.

És un edifici de planta rectangular amb la nau central i absis semicircular d'origen romànic. La volta de la nau central és d'estil gòtic molt senzilla, actualment està enguixada i pintada, deixant a la vista els arcs torals fets amb pedra de color gris. 

La coberta és feta amb teules a dues aigües i ràfecs laterals de tres fileres formats per rajols plans i teules girades. 

La façana principal és de formes barroques i està arrebossada deixant a la vista els carreus de les cantonades, de les obertures i les dovelles de la porta principal. El campanar presenta un basament quadrangular molt alt, transformant-se en una torre de planta octogonal, per mitjà de quatre trompes. Les obertures de la torre són amb arcs de mig punt. 

Sant Cristòfol de Llambilles és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT JULIÀ DE GALLINERS. VILADEMULS. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

Aquesta església presideix el petit nucli de Galliners, situat al sector nord del terme de Vilademuls. 

La vila de Galliners és citada en documents dels anys 921 o 925, 941, 956 i 958. L’any 1017 consta que en el seu terme tenia un alou el monestir de Banyoles.

La parròquia de “Sancti Juliani de Gallinariis” és documentada l’any 1202, en què Bernat de Navata i la seva esposa van donar a Santa Maria de Besalú el mas Sala, situat dins el seu terme. Des del 1227 consta que els Rocabertí tenien el seu delme, en feu de la mitra de Girona, com a senyors que eren del terme de Vilademuls. L’església figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, cosa que invalida una versió escrita segons la qual la primera església i la parròquia es van erigir el 1320.

L’edifici fou reconstruït a la darreria del segle XVIII. L’any 1936 foren destruïts els seus antics retaules barrocs setcentistes.

L’església actual de Sant Julià és un edifici bastit a la fi del segle XVIII, d’acord amb la data de 1780 gravada a la seva façana, que sembla indicar el final de l’obra. El campanar, situat a l’angle sud-oest de l’edifici, es va acabar vers el 1786.

És un edifici de notables proporcions, amb capelles laterals i absis poligonal a l’extrem de ponent.

Un examen del seus murs indica que es va construir aprofitant part d’una església anterior, bé que capgirant-ne l’orientació. Una bona part del mur de la part nord és d’època romànica o anterior, com ho és també un cos lleugerament sortint que sembla la resta d’un antic transsepte. Aquest mur té una llargada de 5,20 m, si bé segurament li’n manca una part. Les mides d’aquest suposat transsepte i la capçalera són, ara per ara, difícils d’esbrinar.

L’aparell, el basament amb una llarga filada d’opus spicatum i un portal o obertura aparedada, però amb arc marcadament ultrapassat, fan suposar que podria ésser una obra preromànica. Al costat de l’aparell tosc, amb les pedres travades amb morter de calç, hi ha carreus grossos, en l’única cantonada existent del suposat transsepte, que recorda els carreus de gran volum, presents a les construccions preromàniques als angles i els pilars, com a Sant Julià de Boada, Palol Sabaldòria, Bellcaire, etc.

Més agosarada és la interpretació del transsepte com un transsepte elevat, que vam formular en publicacions dels anys 1975 i 1977, i que ha estat contradita, bé que sense cap argument decisiu; remarquem només que el transsepte elevat és present en mostres d’arquitectura religiosa pre-romànica, als segles IX i X, i només amb una tímida perduració en alguns edificis d’inicis del segle XI.

Sant Julià de Galliners és una església barroca inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

SANT FELIU DE FONTCOBERTA. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

L'església de Sant Feliu de Fontcoberta va ser consagrada el 12 d'agost del 917 pel bisbe Guiu de Girona. La construcció actual data de finals del segle XII. L'any 1573 fou construït el cor, amb una clau de volta amb la imatge de Sant Feliu en baix relleu. L'any 1610 fou afegit el cos de la sagristia. El 1762 fou derruït l'absis romànic i es va construir l'actual. El 1795 es va obrir la capella del Sant Crist.

El 1865 es va construir la capella profunda per a guardar-hi l'eucaristia. El 1760 es va afegir a l'altar un retaule construït per Jaume Escarpintier de Girona. Es coneix la lipsanoteca de l'antic altar major, que és del segle XII i es conserva. És de fusta i conté tres peces adornades amb una creu. La pica la trobà mossèn Josep Riera, rector de la Parròquia, al galliner d'una casa del poble, on servia d'abeurador per l'aviram. 

L'església parroquial de Fontcoberta és un edifici imponent situat dins de la població. És de planta rectangular, amb cossos laterals afegits. Presenta una sola nau amb absis semi octogonal en substitució del d'època romànica, amb la volta semiapuntada construïda amb carreus. Posteriorment se li van afegir les capelles laterals, el cor i la sagristia. Els murs són repicats.

La façana principal presenta estructura romànica, amb arcs llombards a la part superior i una línia de carreus en serra. El portal conserva un guardapols primitiu, però han desaparegut els arcs en degradació que devien conformar la portalada romànica, sent substituïts per un frontó renaixentista del segle XVI. Presenta dos basaments, situats a cada cantó de la porta, sobre els quals descansa una columna d'ordre dòric. Les dues columnes suporten un entaulament format per arquitrau, fris i cornisa. Sobre l'entaulament hi ha el frontó.

El campanar-torre, adossat a la banda de tramuntana, és de planta quadrada, romànic de tradició llombarda i contemporani de l'església. El pis superior i la coberta són posteriors. 

A Santa Maria de Turers es conserva la pica baptismal de la segona meitat del segle XII procedent d'aquesta església. També hi ha una pica de pedra de forma troncocònica que fa pensar que podria servir per l'aigua beneita, encara que també podria servir per emmagatzemar l'oli o com a rentamans. Buidada en un sol bloc, és totalment llisa però mostra una part sense polir que devia anar adossada a la paret. 

Es conserven dues imatges barroques, una del Nen Jesús de Praga i una de la Verge del Roser, encarregada el 1683. 

Sant Feliu de Fontcoberta és un edifici amb elements romànics i renaixentistes inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

CAPELLA DE SANT ESTEVE DE VILERT. ESPONELLÀ. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

En la nostra visita a Vilert trobàvem aquesta petita capella. 

Petita capella adossada al recinte del cementiri de Vilert per la seva banda oest. És de planta rectangular amb parets portants de maçoneria i coberta de teula àrab a dues vessants amb un senzill campanar d'espadanya sobre el carener. 

Interiorment es desenvolupa en una sola nau. La porta d'accés situada a la façana nord és emmarcada amb carreus.

 Va ser construïda l'any 1365 i restaurada durant el segle XIX. 

A l'interior hi ha un retaule del 1560, dividit en tres cossos, restaurat l'any 1860. 

Va estar molts anys abandonada i darrerament ha estat cedida al municipi pel seu antic propietari. 

Sant Esteve de Vilert és una capella protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANTA MARIA DE VILERT. ESPONELLÀ. PLA DE L’ESTANY

PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

L'església parroquial de Santa Maria de Vilert centra el petit nucli rural de Vilert, situat al nord del terme municipal d'Esponellà, a la dreta del riu Fluvià. 

L'any 844, l'església de Santa Maria fou reconeguda com a possessió del monestir de Banyoles. El rei Carles el Calb, (fill petit de l'emperador carolingi Lluís el Pietós), reconegué la propietat d'aquesta església, situada en un lloc que hauria estat vila romana: in «Sisteriano, domus Sancte Marie» l'any 866. Aquest reconeixement es repeteix en altres diplomes palatins carolingis dels anys 878 (Lluís el Tartamut) i 916 (Carles el Simple). 

El lloc de «Vi ladert» és esmentat el 966 en el testament del comte Sunifred de Cerdanya i Besalú, i el de «Villa erte» en un document del comte Miró, el 977. Benet VIII, en la butlla del 1017, diu textualment: «in Cisteriano, que dicunt Villavert, ecclesia Sancte Marie cum ipsa parrochia». Urbà II escriu «Villa Azert» el 1096; l'any 1226 el rei Jaume I l'anomena «Villacerti». En el fogatge de Pere IV, de l'any 1359 hi trobem la denominació definitiva, Vilert. 

L'església de Santa Maria de Vilert roman avui dia com una construcció d'una nau amb volta de canó ampliada a banda i banda per capelles laterals, i una segona nau alçada en reformes posteriors. 

L'absis és semicircular cobert amb quart d'esfera. Al costat de tramuntana hi ha un segon absis que forma, amb l'ampliació de migdia, una mena de creuer. Sobre aquesta ampliació hi ha un campanar, adossat al mur de migdia, que té la base buidada, és de planta quadrada i acabat amb una piràmide envoltada per una balustrada. 

A la façana principal, a ponent, la portalada, que és d'arc de mig punt, correspon a una renovació del segle  XVI com també la nau de migdia, que fou sobrealçada, i el cor. 

Els paraments indiquen diferents sectors constructius; la nau central, amb pedra de riu escairada de petites dimensions i junta sobresortida, l'absis de tramuntana amb el mateix tipus d'aparell disposat més toscament, i, finalment, la torre campaner amb pedra sorrenca ben tallada, en filades regulars i carreus d'uns 25/30 X 30/45 cm. 

L'absis lateral fa pensar que la construcció primitiva constava d'una nau amb tres absis i creuer a la qual s'adossà posteriorment la torre campanar. No obstant, no es pot descartar que l'absis de migdia no s'hagués construït mai o fins i tot que el que hi ha a tramuntana s'afegís més tard. D'acord amb les característiques arquitectòniques, la nau i l'absis centrals es datarien al segle XI, l'absis de tramuntana en la mateixa època o una mica posterior i la torre campanar a la darreria del segle XII o ja al segle XIII.

L’església de Santa Maria de Vilert és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANTA CATERINA D’ESPASENS. FONTCOBERTA. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

L’única referència històrica antiga que s’ha localitzat d’aquesta església data de l’any 1049, en què els esposos Arnal i Eliardis feren donació de “Sancte Marie de Spasent”, juntament amb el cementiri i quinze passos de sagrera a la seu de Girona, establint la condició que estigués sota la dependència de Sant Martí d’Ollers. L’any 1248 passa ha estar sota l’advocació de Santa Caterina. Per les característiques de l'obra, l'església es data cap a principis del segle XIII 

Santa Caterina d’Espasens es una església d'una sola nau rectangular i absis semicircular a l’est. l'est. L'exterior presenta una cornisa encorbada a les dues façanes laterals. La façana sud presenta tres amplis contraforts. La part superior de la capella fou recrescuda, inclosa la part de l'absis. 

L'interior presentava una volta seguida apuntada que era enderrocada. Se li van afegir unes encavallades metàl·liques que suporten biguetes del mateix material, solera ceràmica i teula àrab. 

La façana principal té porta dovellada. 

En l’any 1988 es va restaurar la capella amb l'execució d'una nova coberta i canalització dels murs i consolidació. 

El Museu d'Art de Girona guarda un candeler romànic procedent d'aquesta església. Aquesta peça romànica comparada amb altres peces romàniques del Museu Episcopal de Vic  situen aquest objecte dintre el segle XIII, segurament avançat. 

Al mateix lloc hi ha les restes del castell d’Espasens que va ser va ser un tipus de casa forta dels segles XIV-XV, i avui està totalment enderrocat. Es creu que va ser el castell d’origen de la família Espasens, molt documentada al llarg de l’edat mitjana. Ha estat excavat i netejat de terra i runes. A llevant hi ha les restes d’una sala rectangular coberta en origen per dos arcs de mig punt de dovelles. Els arcs han estat reconstruïts. Es conserven els murs perimetrals amb una alçada d’un metre de mitjana. 

Santa Caterina d'Espasens, antigament coneguda Santa Maria, és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental, Viquipèdia, Catalunya Romànica, Turisme Pla de l’Estany