El
monestir de Santa Maria d'Àneu pertany
a l'àmbit del poble d'Escalarre, dins del territori de l'antic terme d'Unarre. Està
situat a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, en el Pla de
Salito, en el lloc conegut com els Plans.
Té
annexa la Casa de Santa Maria, que és el que queda de les dependències de
l'antic monestir.
Apareix
documentat l'any 838 a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell. Es creu que el seu origen va ser
un monestir visigòtic dedicat a Santa Deodata. Sembla
ser que fins a finals del segle X estigué
dedicat a Sant Pere.
El 1064,
el comte de Pallars va cedir el cenobi, juntament
amb el de Sant Pere del Burgal i el de Sant Pere de Maleses al
comte Ramon V, del comtat del Pallars Jussà. A canvi li va
ser lliurat el monestir de Santa maria de Lavaix, així com
altres possessions.
El segle XI es va construir el monestir benedictí que
el 1216 va
passar a ser canònica de l'orde dels agustinians. Va anar decaient a poc a poc amb
el pas dels anys, fins que el 1723 tenia
solament un prior, un sub-prior i un germà llec; al cap de poc s'arribà a la
seva extinció com convent. Va passar a formar part del deganat d'Àneu i es va
convertir en un centre de peregrinació de tota la regió.
Actualment
funciona com a santuari dedicat a la Mare de Déu d'Àneu.
Datada
la seva construcció a la primera meitat del segle XI, consta de planta de tres
naus amb absis central (l'únic que es conserva) i
dues absidioles laterals amb voltes d'aresta. Es pot veure la
decoració llombarda d'arcs cecs i lesenes a l'absis
central. Té un petit campanar de cadireta. La façana va ser reformada
per complet al segle XX.
Amb
les reformes que s’hi van fer el segles XV i XVI la planta va créixer cap a
ponent. Al mateix temps , un volum interior es va transformar de manera sorprenent
en unificar-se en una sola les tres naus primitives. Aquestes obres posen en
evidència que en aquell moment es trobava en ple funcionament i que seguia sent
un indret clau en la zona.
Hi
destaquen les pintures murals que decoraven la zona del presbiteri. El
tema central es troba molt deteriorat i estava dedicat a l'Epifania i a
l'Adoració dels Reis Mags. S'ha conservat en molt bon estat una sèrie de
serafins amb ales plenes d'ulls (que simbolitzaven la vigilància). Estan envoltats
per lletres del Sanctus, que apareixen tres vegades repetides, i
una representació de les visions d'Isaïes i Ezequiel. Són pintures
amb abundant policromia, atribuïdes al Mestre de Pedret, encara que poden
ser posteriors. Les pintures es troben en el Museu Nacional d'Art de
Catalunya.
La
restauració es va executar entre el període comprés de febrer 2014 a setembre
2014. Va consistir a la consolidació i millorar l’estabilitat estructural,
mitjançant reforç estructural dels arcs diafragmàtics: travat de l’actual
estructura de fusta i incorporació de platabandes d’acer; cosit de paraments,
atirantat longitudinal de la nau mitjançant perforació en ancoratge de murs,
col·locació de tensors i injecció de ciment fluid sense retracció;
rehabilitació de les cobertes mitjançant desmuntatge de cobertes,
reconeixement, substitució o doblat dels elements en mal estat, caps de bigues,
llates i tauler de suport, amb posterior col·locació de llosa de pissarra de
recuperació en la zona de l’absis i llosa de pissarra de nova aportació per a
la resta de la nau; segellat de juntes i rebliment d’esquerdes dels paraments
interiors; tractament dels paviments exteriors perimetrals i arrebossat
esquerdejat del sòcol de la façana nord; reposició del paviment interior de
l’església, realitzat amb formigó ruletejat manualment; rehabilitació del
paviment de fusta del cor i naus laterals; conservació i restauració de les
baranes de fusta del cor; nou paviment de fusta del presbiteri i realització de
la base de la trona i del suport de la imatge de la Verge de Santa Maria d’Àneu
i construcció del nou ambó.
Durant
la Guerra Civil espanyola va ser cremada la talla de Santa Maria amb
el Nen del segle XIII; es va substituir per una reproducció.
Santa
Maria d’Àneu està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.
En
aquesta crònica anoto les dades més fonamentals, ja que he trobat altres més
extenses i segurament igualment verídiques, que no acaben de coincidir. Però
qui pugui fer-ho li recomano visitar l’indret. Els Pallars són fabulosos de
conèixer.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada