SANT MIQUEL DE TERRADES. BÀSCARA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

La localització d’aquesta església és prou difícil. Sabíem que només eren unes ruïnes. Van seguir una pista de terra que ens porta al masos d’Espolla i de Gustà els més propers a les ruïnes i els únics que es mantenen l’antic veïnat de Terrades. 

El lloc de Terrades s’identifica amb el vilar de “Terratellas” o “Terrutellas”, un dels poblats del terme de Bàscara documentat als segles IX i X, que diferents autors situen, erròniament, al poble de Terradelles (municipi de Vilademuls). És sobretot, el precepte de Carles el Simple de l’any 922 que, en precisar els límits del terme de Bàscara, possessió de la seu de Girona, deixa clara la impossibilitat de relacionar-lo amb Terradelles i sí, en canvi, amb Sant Miquel de Terrades. 

L’església de “Sancti Michaelis de Terrades” s’esmenta l’any 1140 en el reconeixement fet per Ermengarda sobre la possessió d’un alou d’aquest lloc, en feu del bisbe. 

En els nomenclàtors diocesans del segle XIV apareix esmentada la “capella sancti Michaelis de Terradis, in parrochia sancti Aciscli de Baschera”. 

L’església de Sant Miquel de Terrades, en altre temps sufragània de Sant Iscle de Bàscara, és ara totalment abandonada i en completa ruïna. 

L’església de Sant Miquel de Terrades tenia una sola nau. Només podríem conèixer la planta de la seva capçalera, la qual és totalment enderrocada mitjançant una prospecció arqueològica. 

D’aquest edifici només resten, i no pas per gaire temps, una bona part del frontis i alguns fragments dels murs laterals de la nau. Les ruïnes són molt envaïdes per la vegetació fent-les pràcticament irreconeixible. 

Al frontis hi ha una finestra romànica de doble esqueixada i arc de mig punt, fet amb dovelles mal tallades. La porta devia ésser situada a la part enderrocada del mur de migjorn. 

L’aparell és, en general, fet amb pedres només desbastades, col·locades sense gaire cura, amb trossos de terrissa entremig, llevat del fragment de mur de migjorn, on l’aparell ha estat fet amb petits rierencs sense escapçar, que tendeixen a formar filades. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Enciclopèdia Catalana

SANT VICENÇ DE LES OLIVES. GARRIGOLES. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

El poble de les Olives forma part del municipi de Garrigoles , i n'és la capital municipal. És situat a gairebé un quilòmetre a ponent del poble de Garrigoles. El nucli de les Olives, d'una cinquantena d'edificis, és format per carrers llargs i estrets, centrats per una plaça rectangular. En general les cases (s. XVIII I XIX) són modestes, però destaca Can Ros (s. XVIII). 

Des de l'any 1210 tingué possessions al lloc de les Olives l'abadia de Santa Maria d'Amer. A finals del segle XIV el lloc formava part de la baronia de Verges. En el segle XVII consta com a integrant de la batllia reial de Verges. 

El lloc és esmentat l’any 1318 com a pertanyent al terme parroquial de Garrigoles. L’any 1372 hi ha notícia del delme de les Olives. 

Sant Vicenç de les Olives ha estat, des de sempre pel que sembla, una capella agregada a la parròquia de Sant Sadurní de Garrigoles. Tanmateix, a causa d’ésser el nucli de les Olives el més important del terme i la capital municipal, també aquesta església és més emprada, avui, per al culte que no pas la parroquial, situada en un minúscul poblat rural. 

La capella, de dimensions modestes, és d’una sola nau amb capçalera carrada, sense un absis destacat exteriorment. A la seva façana de ponent hi ha la porta d’entrada, d’un sol arc de mig punt fet amb dovelles de mida gran i una rosassa d’època posterior. Al damunt hi ha una espadanya de tres pilars, units amb arcs de rajols, moderns. Al centre del mur de capçalera, a llevant, s’obre una petita finestra de doble biaix i arquets de mig punt. 

L’edifici és enterament cobert amb una volta apuntada. Un arc triomfal també apuntat, sobre pilars adossats, marca interiorment la separació amb el presbiteri. Una cornisa encorbada marca l’inici de la volta i també forma les impostes de l’arc triomfal.

 

L’aparell de l’edifici és de carreus força grossos, escairats, que formen filades seguides. És molt més descurat als paraments exteriors, on les pedres són treballades sense gaire cura i amb un poliment escàs, la qual cosa fa que el morter sigui molt visible en els junts. En canvi, a l’interior els aparells són de carreus ben escairats i molt més polits, que s’ajusten bé i constitueixen filades molt més regulars, a trencajunt; la volta també és de carreuada. 

Un terrabastall dreçat sobre els murs del temple és l’única reforma tardana que podem destacar. L’esglesiola pot ésser situada entre els edificis religiosos d’influència cistercenca del final del període romànic, en aquest cas dins un vessant especialment simple i de tipus rural. 

Pot ésser datada al segle XIII, però hom no pot desestimar la possibilitat que ja pertanyi al segle següent, dins la continuïtat popular de formes arquitectòniques, en aquest cas tardoromàniques. Ho fa suposar així la tipologia de la porta adovellada, semblant als corrents en l’arquitectura gòtica, especialment civil, i l’aspecte, també molt evolucionat, de l’arc ogival de l’interior. 

Sant Vicenç de les Olives és una església (amb elements romànics i gòtics) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana

SANT LLORENÇ D’ESPINAVESSA. CABANELLES. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

Espinavessa està situada al marge esquerre del riu Fluvià, a la confluència amb la riera de Sant Jaume. El poble formava part de la batllia de Navata fins al segle XVII. És un nucli de població compacte amb cases dels segles XVII-XVIII. El terme d'aquest poble està desconnectat de la resta del municipi de Cabanelles per una àrea on conflueixen els termes municipals de Crespià i de Navata. 

La primera menció documental de Sant Llorenç d'Espinavessa data dels anys 1279 i 1280 a les Rationes Decimorum amb el nom de ecclesia de Spinaversa. Els anys 1315 i 1362, és anomenada Sancti Laurenci de Spinavessa i figura als nomenclators del segle xiv com a Ecclesia parrochialis Sancti Laurentii de Spinavessa, encara que el lloc de Spinaversa és documentat per primera vegada els anys 910 i 948. 

L'actual església fou construïda entre 1790 i 1804, reaprofitant carreus del temple romànic anterior. 

Església d'una sola nau amb capelles laterals i capçalera poligonal orientada al nord. La nau està coberta amb volta de canó i llunetes, fragmentada per dos senzills arcs torals de les mateixes característiques que l'arc triomfal. L'absis presenta una volta semicircular decorada amb llunetes. Ambdues voltes es recolzen damunt una gran cornisa motllurada que recorre la part superior dels murs laterals de l'edifici. 

Les capelles laterals, no marcades en planta, estan cobertes amb simples voltes de canó. La sagristia està adossada al costat de llevant de l'absis, dins del recinte del cementiri, i presenta la llinda de la porta d'accés gravada amb la data 1781 i una finestra rectangular emmarcada amb carreus de pedra ben desbastats. 

La façana principal, orientada a migdia, presenta una portalada rectangular emmarcada amb carreus de pedra i dues pilastres que sostenen un entaulament motllurat, damunt del qual s'observa l'arc de descàrrega fet de maons que alleugera el pes del mur. Destaca el treball del ferro forjat de la porta de fusta. Damunt la portalada hi ha una fornícula de mig punt amb la coberta apetxinada i la imatge de sant Llorenç a l'interior. Per sobre la fornícula hi ha un rosetó adovellat. Tots aquests elements de la façana estan bastits en pedra calcària blanca. 

A l'extrem sud-oest s'alça el campanar de torre, de planta quadrada i coberta piramidal, amb quatre finestrals d'arc apuntat a la part superior. 

Cal mencionar que es conserven diversos elements procedents probablement de l'antic temple romànic i integrats a la construcció actual, com ara un carreu esculpit amb motius animals integrat al parament exterior del mur oest, una làpida gòtica del segle XIV al costat dret de la porta d'accés i l'ossari del cavaller Bernat de Sa Palma dins la sagristia del temple, reconvertit en rentamans. 

La construcció és bastida en pedra de diverses mides i pedruscall, disposat en filades més o menys regulars, i amb carreus ben escairats a les cantonades. L'interior del temple està arrebossat i pintat de colors força vius. 

Sant Llorenç d'Espinavessa és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

SANTA COLOMA DE CABANELLES. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

El terme municipal de Cabanelles, situat a l’extrem de ponent de la comarca, al sector anomenat la Garrotxa d’Empordà, comprèn els poblats d’Espinavessa, l’Estela, Queixàs, Sant Martí Sesserres, Vilademires i els petits veïnats de Casamor, la Cirera i la Palma.

Tot el terme té un poblament bàsicament dispers, format per un gran escampall de masies en una extensa rodalia. El poble de Cabanelles té un minúscul nucli agrupat vora l’església parroquial, al cim d’un pujol. 

L’any 1017 el papa Benet VIII confirmà al monestir de Sant Esteve de Banyoles diverses propietats, entre les quals la que posseïa “in parrochia de sancta Columba”. Des de l’any 1204 el priorat de Santa Maria de Lledó exercia sobirania feudal sobre el lloc de Cabanelles. Aquest any és documentat un personatge anomenat Guillem de Cabanelles i, entre els anys 1227 i 1245, el bisbe de Girona, Guillem de Cabanelles. 

L’església de Santa Coloma de Cabanelles és esmentada en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i en els nomenclàtors del final del segle XIV. 

L’església parroquial de Santa Coloma de Cabanelles és un edifici d’una nau, coberta amb volta de canó, de perfil apuntat, sense arcs torals, i capçada a llevant per un absis semicircular, que s’obre directament a la nau. Les voltes arrenquen d’una senzilla motllura, que també apareix al ràfec de la coberta absidal, i que constitueix, amb la porta, l’únic element ornamental de què consta l’edifici. 

La porta és situada a la façana de migjorn, prop de l’angle amb el mur de ponent, i s’obre amb llinda i timpà llis emfasitzada per quatre arquivoltes en degradació, llises i sense ornaments, llevat d’una motllura que segueix per l’extradós de l’arc exterior i forma un guardapols, seguint els models característics de les portades de la regió, del segle XII. 

En aquesta mateixa façana de migjorn s’obren dues finestres, de doble esqueixada, estretes i allargades. A l’absis se n’hi obren dues més i una probable cinquena finestra, que fou transformada en ull de bou, s’obria al mur de ponent. 

L’església fou reformada al segle XVIII (en un carreu es llegeix la data de 1768) i s’hi afegiren sengles capelles als cantons de migjorn i de ponent, es construí un campanar de torre a l’angle sud-est, i probablement en aquest mateix moment es construïren unes golfes sobre la nau, i s’arrebossaren les façanes. Posteriorment, encara fou construïda una sagristia adossada al cantó de tramuntana de l’absis. 

L’aparell amb que fou construït el temple és de dos tipus. D’una banda, el mur de migjorn i la part inferior dels murs de tramuntana i de ponent, són bastits amb un parament de petits carreus i còdols, a penes escairats i lligats amb morter de calç, que formen filades poc uniformes i irregulars. Al mur de migjorn és patent com la porta en trenca l’aparell. De l’altra banda, l’absis i la part alta dels murs de tramuntana i de ponent, i també l’interior i la portada són construïts amb un aparell de carreus perfectament tallats i polits molt ben disposats. 

Per les seves especificitats constructives podem concloure que l’església de Santa Coloma de Cabanelles és un edifici bastit possiblement al segle XI, però que al final del segle XII o, potser, al començament del següent fou profundament reformat, aprofitant una part dels murs vells en el nou edifici. 

La portada romànica de Santa Coloma de Cabanelles, com hem indicat, és formada per un feix d’arquivoltes o plecs en gradació i té una grossa llinda i un timpà del tot llisos; no hi ha cap més decoració que la senzilla motllura ja esmentada. 

Als batents de fusta de la porta hi ha un notable conjunt de ferramenta de tradició romànica. Tot l’espai és ocupat, de manera atapeïda, pels característics jocs de cintes amb espires o volutes. Se situen en parelles, un a cada batent, de manera que creen frisos horitzontals, en algun cas disposats no exactament al mateix nivell en un costat i l’altre. Hi ha un total de dotze d’aquests jocs que formen tres frisos superiors i tres més d’inferiors, separats per l’espai central on hi ha el forrellat i el pany. 

El forrellat corre sobre dues anelles fixes, decorades amb incisions fines. És la típica Peça en forma de T, doblegada en un dels extrems, que acaba en forma de cap d’animal. 

Tot i la seva marcada simplicitat i el repertori de formes molt limitat, són bells exemples del treball dels artífexs populars de la farga catalana medieval.  

Santa Coloma de Cabanelles està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Enciclopèdia Catalana

SANTA EULÀLIA DE CRESPIÀ. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

El poble de Crespià està situat a l’esquerra del Fluvià a mig km del riu. Al nucli de la vila de Crespià, situat a cada banda de la riera del mateix nom, hi destaca l’església parroquial de Santa Eulàlia (i Sant Marc), al sector de migdia de la població, a la plaça de l’Església.

Crespià és un municipi que es troba just al vèrtex nord-oriental de la comarca banyolina, en contacte estret amb la rodalia veïna pertanyent a l’Alt Empordà i la Garrotxa. 

La vila Crispianus és esmentada en preceptes reials dels anys 834, 844, 881 i 922, i en una butlla del papa Silvestre II de l’any 1002 com a possessió dels bisbes de Girona. L’any 1019 aquest domini passà a la canònica de la Seu. Es coneixen nombroses notícies posteriors dels drets del bisbat i les seves institucions sobre el terme i la parròquia de Crespià. 

Un document de l’any 1151 esmenta el lloc de Santa Eulàlia, identificable molt probablement amb Crespià. Malgrat això, la seva església apareix sota l’advocació de sant Marc en els primers documents coneguts que s’hi refereixen, del segle XII. De l’any 1131 és la definició feta per Bn. Adalbert al bisbe, d’allò que posseïa a la parròquia de Sant Marc de Crespià, la qual fou una de les esglésies que Guillem Ademar restituí al bisbe l’any 1156. 

LI. G. Constans, en una obra editada pòstumament, afirma que l’església de Crespià va ser consagrada l’any 1163 per l’abat de Sant Pere de Besalú, però no precisa la font d’on prové la informació, ni s’hi indica l’advocació de santa Eulàlia de Mèrida, que ha perviscut. L’any 1278, en el seu testament, el bisbe Pere de Castellnou llegà plata per a un calze a aquesta església. Figura en les Rationes decimarum del 1279 i el 1280 i en els nomenclàtors diocesans del segle XIV i posteriors. Hi fou important l’almoina —altar i confraria— de Sant Macià; de la seva festa n’eixí la popular Fira de la Mel de Crespià, que hom suposa d’origen medieval. 

L’any 1936 es perdé el retaule major, del 1626, i altres retaules laterals barrocs, així com un de gòtic, de marbre. L’edifici ha estat consolidat i restaurat durant els anys 1973-75 pels serveis de la diputació de Girona.

 
L’església de Santa Eulàlia, inicialment d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, ha estat objecte de diverses reformes a través del temps. La principal modificació es practicà en època moderna, durant els segles XVI i XVII, en els quals la fàbrica fou ampliada a l’un costat i a l’altre de la nau, configurant interiorment tres capelles laterals per banda inter- comunicades. Així mateix, l’absis fou fortificat i convertit en una mena de torre de defensa, mentre que al costat de llevant s’hi afegí un edifici destinat a sagristia, en la porta del qual figura la data del 1642. El campanar, situat a l’angle nord-oest, correspon també a una construcció d’època posterior al temple romànic, i constitueix una robusta torre de planta rectangular i de no gaire alçada.

Malgrat totes aquestes reformes i afegits tardans, l’obra romànica manté els seus elements essencials a gran part de l’edifici. Al fons de l’absis s’ha conservat un segment important d’un fris ornamental que consisteix en una cornisa abossellada sota la qual corre una àmplia franja de dents de serra, i sota d’ella, un seguit de permòdols de perfil de cavet. Aquesta mateixa decoració es pot observar també en el coronament del parament extern del mateix absis. 

La porta d’entrada, a la façana de ponent, és formada per quatre arcs de mig punt en degradació, de dovelles amples i curtes, i la llinda i el timpà monolítics amb motlluratges incurvats; en aquest frontis s’obre un gran finestral de dos arcs en degradació i de doble biaix, emmarcat per un requadre d’ornamentació senzilla. Per sobre de la cornisa, a l’extrem de tramuntana, sobresurt una gàrgola grossa esculpida. 

L’edifici és enterament bastit amb un aparell de grans carreus, perfectament escairats, els quals s’arrengleren uniformement, ben ajustats i col·locats a trencajunts. Per les seves característiques arquitectòniques aquesta església respon a una tipologia molt difosa en els comtats nord-orientals catalans, en els temples del romànic més evolucionat, els quals es poden datar entre la segona meitat del segle XII i tot al llarg del segle XIII. 

Entre els anys 1973-75 l’església de Crespià fou objecte d’unes obres de consolidació a càrrec dels serveis de la diputació de Girona, que consistiren bàsicament en l’enderrocament d’algunes estructures afegides en època moderna, l’arranjament de les teulades i el repicament interior dels murs. 

El Museu d’Art de Girona conserva dues lipsanoteques de fusta procedents de Santa Eulàlia de Crespià. Una d’aquestes es tracta d’una capsa estrictament funcional, que cal datar en un moment no posterior al segle XII. La segona lipsanoteca es conserva en més bon estat. Així, tot i essent difícil establir una datació per aquest tipus de peces, creiem que pot situar-se dins el segle XII. 

Santa Eulàlia de Crespià ès una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Enciclopèdia Catalana

SANT PERE DE CORNELLÀ DEL TERRI. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

L’església de “Sancti Petri que est in Corneliano” rebé donacions l’any 986 per l’execució testamentària del levita Odó qui, juntament amb el seu germà Ganajou (Wandalgaude) havia acudit en defensa de Barcelona quan la ciutat fou presa per Almansor. Els dos germans foren fets presoners pels sarraïns. Els marmessors feren constar que no se’n tenien notícies. Eren fills del vescomte Guiniguí, dit Mascaró, fundador de la dinastia vescomtal hereditària de Girona, ja que l’havia succeït l’altre fill, Seniofred, a qui la mare, Jerosòlima Gudrielda, l’any 993 cedí les propietats familiars, establint una clàusula en cas que els altres dos fills fossin alliberats de la seva captivitat i hi retornessin. 

El bisbe Bernat Bernat de Carcassona (dit també Bernat de Rocafort per alguns autors) pertanyia a un llinatge arrelat a aquesta rodalia. En el seu testament, anterior al 1075, amb motiu del viatge a Anglaterra, llegà l’alou de Sant Pere de Cornellà a la canònica de Girona, i als seus germans propietats a Cornellà, Sords i Pujals. Del 1075 és el sagramental que els testimonis juraren a l’altar de Sant Genis de l’església de Cornellà. Aquests manifestaren que el difunt bisbe Bernat havia dictat testament postrat al llit de mort, a la casa de Dalmau Gausbert, al costat de l’església de Sant Miquel de Palol (de Revardit). Hi consta, entre d’altres, la deixa d’uns alous situats a la parròquia de “Sancti Petri de Corneliano”. 

Si bé el tema no s’ha estudiat, entenem que el bisbe Bernat devia pertànyer al llinatge que adoptà l’apel·latiu “de Cornellà”, del qual hi ha notícies en relació al lloc i —des dels volts del 1130— al castell de Cornellà.

L’any 1194 Ramon de Vilademuls fundà i dotà un benefici sota l’advocació de sant Miquel a l’església de Sant Pere de Cornellà. Aquesta església figura en les Rationes decimarum del 1279 i el 1280 i en les relacions diocesanes dels segles XIV i XVII.

Quan l’any 1363 el bisbe Ènec de Valtierra passà visita pastoral a Cornellà, hi havia set clergues a la població i l’església també tenia altars dedicats a sant Genis, santa Maria i sant Miquel. A més de l’advocació principal a sant Pere, com ja hem indicat, hi ha notícies dels altars de Sant Genis (1075) i de Sant Miquel (1194). Les pervivències arquitectòniques de l’església romànica també donen indicis d’una triple dedicació ja des d’època alt-medieval. 

La vila de Cornellà va ser ocupada per tropes franceses l’any 1676 i pels militars espanyols el 1689, uns fets bèl·lics que pogueren ésser la causa de la reconstrucció del temple parroquial feta bàsicament, pel que sembla, al segle XVIII. S’aprofitaren murs de l’edifici romànic anterior que tenia la mateixa amplada i gairebé la mateixa llargada que l’actual. 

L’església actual de Sant Pere, obra del segle XVIII, és un edifici d’una sola nau acabada a l’extrem de ponent per una capçalera de planta poligonal i amb el frontis al costat de llevant. La fàbrica conserva, tanmateix, importants fragments constructius del temple anterior, d’estil romànic, que foren aprofitats, més o menys reconvertits, en la reconstrucció.                                                     

Els vestigis de l’edifici romànic corresponen a una bona part de les antigues façanes de migdia i de tramuntana, i també —encara que menys visibles— a restes del mur de llevant. Del frontis de migdia s’ha conservat el parament, en l’alçada original, fet a base de carreus ben escairats que generen filades uniformes. Es poden veure també en aquesta façana tres obertures romàniques, actualment tapiades. Es tracta d’una porta, d’arc de mig punt extradossat, situada més o menys al centre del mur i de mida reduïda i dues finestres de doble esqueixada, de grandària considerable en proporció a la porta descrita.

A la façana de tramuntana apareix de nou el tipus d’aparell de carreu petit ja esmentat. Curiosament, en contra del que calia esperar d’un mur perimetral encarat al nord, el parament no era opac, sinó que posseïa una porta i dues finestres de doble biaix, gairebé idèntiques a les del mur de migdia, ara també tapiades i força ben conservades. Així, doncs, l’estructura compositiva d’aquesta façana de l’edifici romànic era pràcticament igual i en perfecta concordança amb la descrita del costat de migdia.         

La façana actual, que correspon al mur de llevant de l’església, és coberta per un arrebossat ja força descrostrat. Sobretot en un dels espais on la calç ha caigut, més amunt de la porta d’entrada, es manifesta el mateix tipus d’aparell romànic que s’observa als murs laterals. A l’interior del temple, fa alguns anys foren repicats importants fragments dels paraments i altres estructures. Aquesta operació també ha deixat al descobert restes dels aparells romànics subsistents, que queden al fons de les capelles laterals i al frontis. En aquest darrer indret, la troballa de dues arcades de mig punt, aparedades i situades una a cada costat de la porta oberta al segle XVIII, podrien ser enteses com a antics arcs presbiteral de les absidioles d’un santuari triabsidal.         

Les restes romàniques de l’església de Cornellà del Terri, per les seves característiques formals, es poden considerar que foren construïdes al segle XI. La perfecta execució del parament i la tipologia de les obertures, la podem relacionar amb les construccions d’estil “llombard” de l’època esmentada.

Les característiques de la composició de les façanes, totalment excepcional, permet de suposar que l’edifici medieval no fos realment una església, sinó un edifici civil, com una sala, convertit després en església.

 

Sant Pere de Cornellà del Terri posseïa una pica d’aigua beneitera actualment exposada al pati de la Pia Almoina, al Museu de Banyoles. 

L’església posseïa una talla romànica de la Verge, que ha desaparegut. Segons la nostra informació l’única reproducció gràfica que se’n coneix és la fotografia que publicà Monsalvatje al principi del segle XX, qui deia que “hace poco fue vendida a unos anticuarios”. Noguera, en canvi, afirma que la imatge “desaparegué, incinerada, l’any 1936. 

Hi ha notícies vagues sobre l’aparició de tombes antropomorfes alt-medievals al poble de Cornellà del Terri. 

Sant Pere de Cornellà és una església barroca inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Enciclopèdia Catalana

SANT CUGAT DE RAVÓS DEL TERRI. CORNELLÀ DEL TERRI. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

Poca cosa parlarem d’aquesta església i els seu entorn, només dir que hem estat i hem fet fotografies. També que hem fets gestions per poder visitar l’interior, tal vegada important per les seves pintures. 

L’església de Sant Cugat, inclosa dins el recinte del castell de Ravós, es troba en un petit turonet al marge dret del Terri.

L’església parroquial de Sant Cugat havia estat la capella del castell de Rogationibus, al comtat de Girona, sota la jurisdicció de l’ardiaca major de Girona. El nom de Rogationibus (1144) anà evolucionant; l’any 1272 era anomenat Rabedonibus, més tard Rabonibus i, finalment, Ravós. En el fogatge de l’any 1359 hi havia al terme 25 focs d’església. 

En els nomenclàtors del bisbat de Girona s’esmenta l’“Ecclesia parrochialis Sancti Cucuphati de Rogationibus”. 

Edifici d'una sola nau , de planta rectangular, coberta amb volta apuntada  i arcs torals, capçada a llevant per un absis semicircular. La façana sosté un campanar quadrat amb merlets. L'estructura de la nau és del segle XI, probablement sobre una construcció preromànica segons s'observa en els carreus de la base de l'angle sud-oest. La porta d'entrada era lateral, a migdia, amb arc de mig punt fet per grans dovelles. (Avui resta amagada en un racó del pati, ja que posteriorment es feu una nova entrada a la façana principal, d'estil barroc amb forma quadrangular, llinda monolítica i brancals bisellats). 

L'aparell és de pedra sorrenca amb carreus regulars. La reforma que marca l'aspecte actual devia ser de principi del segle XII moment en què es va construir l'absis amb carreus ben tallats, ornamentat exteriorment amb un fris d'arcuacions llombardes separats per lesenes que resten parcialment amagades. Les petites dovelles dels arquets són de pedra volcànica negra, com l'ull de bou que apareix mig tapat sobre la porta lateral. 

L'interior de l'absis, que té una finestra centrada de doble esqueixada, posseeix una imposta de tronc de piràmide invertit i és cobert amb un quart d'esfera on es conserven els frescos pintats, segurament, amb motiu de la renovació de la nau. Es regruixaren interiorment els murs laterals, obra que a migdia adopta la forma de tres arcs de mig punt formant capelletes entre les quals es sobreposen pilastres que suporten els arcs formers de la nova volta. Aquesta volta fou, segurament, reconstruïda el segle XIV. 

A l'interior de l'església destaca la cornisa de la imposta de la volta de la nau que és decorada amb motius geomètrics i figuratius. Els més interessants es troben a la cara frontal del cimaci, on recolza l'arc toral, on hi ha representat un cap d'animal que devora una serp. A l'esquerra s'hi veu una mena d'arbre amb dos parells de branques que separa l'animal d'una figura d'un home, ajagut, que agafa el cos de la serp. També es distingeixen altres cares humanes i animals com un simi i un drac de dos caps. La major part de les escenes representades en la cornisa sembla que fan referència al mal i al càstig del pecat i es podrien datar cap al final del segle XII. 

Pintures murals 

S'atribueixen al cercle del Mestre de Lluçà. Es conserven a l'absis central. Una aurèola tetralobada centra la composició. Al bell mig, seguint la tradició romànica hi ha la figura del «Maiestas Domini» (Crist en Majestat), amb el nimbe crucífer. Té els dos braços alçats; amb la mà dreta beneeix i amb l'esquerra aguanta el llibre tradicional. És flanquejat per les figuracions circulars del sol i de la lluna a dreta i esquerra. Als costats dos angelots sostenen l'aurèola. A la base del quart d'esfera, a banda i banda del Crist, hi ha les figures dels evangelistes. Sembla que escriguin damunt un pergamí que hi ha a la taula i amb la mà sostenen el que podria ser un recipient de tinta. A la taula hi ha escrit:«Marchus», el de Joan, força esborrat, «Matheus» i «Luchas». Els evangelistes són representats com a figures antropo-zoomòrfiques (cos humà, cap d'animal) excepte en el cas de Mateu. 

El conjunt es va donar a conèixer l'any 1928 a través de la Revista de Catalunya. Sembla que la datació més probable seria a l'entorn de 1300. Les pintures ja no són romàniques sinó una versió popular de l'estil gòtic. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia i Catalunya Romànica

AQUESTA SETMANA SANTA FARÉ UNA LLEU PAUSA EN LES

MEVES PUBLICACIONS.

SEMPRE POSO EL MATEIX MOTIU: ENDREÇAR, POSAR EN

ORDRE, ETC.

MALGRAT SABER QUE COM QUASI SEMPRE NO HO

ACONSEGUIRÉ.

SINÓ HI HA RES DE NOU FINS EL 22 D’ABRIL.

GRACIES A TOTS I DISCULPEU

MIQUEL

SANTA LLOGAIA DEL TERRI. CORNELLÀ DEL TERRI. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

Santa Llogaia del Terri és un municipi de caràcter disseminat, dins l’antic terme de Sant Andreu del Terri, situat a l’esquerra del Terri. 

L’església parroquial és dedicada a santa Llogaia. El seu terme formà part de la baronia de Vilademuls. A mitjan segle XIX era municipi independent, que fou unit al de Sant Andreu del Terri i, n'esdevingué cap, fins el 1976, que fou unit a Cornellà. 

D’aquesta església del comtat de Girona, a la vora esquerra del riu Terri, hi ha poques notícies, tot i que en el seu terme s’han trobat diversos objectes d’origen romà, avui dipositats al Museu Arqueològic de Girona. El 1266 apareix citada l’església parroquial “Sanctae Logahie de Sterria”; l’evolució posterior ens mostrarà, ja al segle XIV, l’expressió “Sanctae Leocadie de Sterria”, tal com indiquen els nomenclàtors del bisbat de Girona. L’antiga església fou reformada durant el segle XVI. 

Originàriament l'edifici era romànic, però ha estat molt modificat al llarg dels segles. L'any 1528 es va construir el cor i es va cobrir la torre. El 1545 es va recobrir l'església. El 1556 s'erigí l'altar de la Verge Maria a on, el 1558, s'hi va col·locar un retaule pintat per Vicenç Sabrià de Girona. A l'interior es conserva una pila baptismal romànica.

En el seu interior hi havia una creu d'estil plateresc, un reliquiari d'argent i un encenser, tots tres del segle xvi. Del segle XVIII hi havia una creu, una custòdia d'argent en forma de sol i un calze molt elaborat. Totes aquestes peces actualment es troben al Museu d'Art de Girona 

Església romànica de nau única. La planta és de forma rectangular amb absis i quatre capelles laterals de construcció posterior. Les parets portants són de maçoneria amb carreus a les cantonades. A les façanes apareixen restes d'arrebossat. La nau és coberta amb una volta de canó de pedruscall, a sobre hi ha la teulada feta amb cairats, llates i teula àrab, és a dues vessants. El ràfec és de tres fileres, combinació de teula i rajol pla. 

La porta d'accés és d'estil renaixentista i està emmarcada amb carreus i llinda de pedra d'una sola peça tots ells emmotllurats. A la part central de la llinda hi ha una fornícula amb la imatge. Sobre la imatge hi ha l'any gravat l’any 1584. 

El campanar és de planta quadrada amb obertures en forma d'arc de mig punt a la part superior i coberta de teula a una vessant. Les parets interiors estan recobertes amb pintures imitant carreus i medallons, possiblement del segle XVIII. 

La llinda és de pedra calcària d'una sola peça, motllurada. Al centre presenta una fornícula renaixentista esculpida a la pedra i ocupada per una imatge, possiblement de Santa Llogaia. Els brancals són fets amb carreus de pedra calcària de diferents mides, també motllurats. 

L'Església de Santa Llogaia del Terri és una obra amb elements renaixentistes i barrocs inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text  i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT CRISTÒFOL D’USALL. PORQUERES. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

Usall és un poble  de l’Estany), situat al N del llac de Banyoles, a l’altiplà d’Usall, a ponent de l’estany d’Espolla. 

Centra la població l’antiga església parroquial de Sant Cristòfol, romànica (segle XI), molt primitiva, similar a la de Mata, amb campanar d’espadanya. 

El lloc és esmentat ja el 1017, i era possessió del monestir de Banyoles. 

L'església apareix per primera vegada citada en la documentació quan va ser lliurada al monestir de Banyoles, l'any 1086; aquesta donació va ser confirmada en les butlles d'Urbà II (1096) i Alexandre III (1175). El 1364, la reina Elionor va vendre al monestir de Banyoles la jurisdicció d'aquesta parròquia. A mitjans del segle XVIII l'església va ser saquejada per les tropes franceses. 

L'absis ha estat eliminat i ha estat substituït per un cos rectangular que amplia la nau i conté la sagristia. 

El temple està sota la advocació de Sant Cristòfol i Santa Anna. La seva construcció es realitzà en diverses etapes, iniciant-se al segle XI, va patir una ampliació al segle XII, moment en què es va realitzar quasi tota la construcció. L'absis és la part més nova de l'església, probablement del segle XVIII. 

Entre els anys 1965 i 1987 es realitzaren els treballs de restauració: es va treure el guix que cobria les parets i va aparèixer el parament original. També es descobriren els fonaments de l'absis primitiu. A l'interior es conserven diverses imatges de culte del segle XVIII i una pila baptismal del segle XVI. 

Sant Cristòfol d’Usall  és una església romànica de planta rectangular, d’una sola nau, absis pla i coberta a dues aigües. Al costat del temple, un altre edifici (la rectoria), queda unida a la banda dreta de la façana mitjançant un petit mur de pedra. A la banda esquerra de l'església trobem un cos adossat, d'alçada superior, que segurament fou una torre de defensa o de vigilància. Això fa que la façana tingui un cert aspecte irregular i asimètric. 

La façana del temple presenta un parament destrament treballat amb grans carreus de pedra ben escairats.

   

La portalada és adovellada amb llindar i timpà llis; a sobre hi ha una petita finestra d'arc de mig punt. Sembla que hi havia una antiga porta lateral, avui dia tapiada. La façana queda rematada per un gran campanar d'espadanya, cobert amb un teulat que abraça dues finestres d'arc de mig punt. Els murs laterals de l'església, tot i que presenten un treball força acurat, mostren clarament que l'edifici fou realitzat en diverses etapes, probablement tres; la part més antiga seria la més propera a la façana i la més moderna la zona de l'absis. La porta de fusta conserva farratges originals romànics amb volutes als extrems i un pany en forma de serp. 

A l'interior es poden veure les diferents fases constructives. Un primer tram, el més proper a la porta d'entrada, està cobert per volta de canó de pedra de travertí d'Espolla; a continuació, separats per un arc toral, hi ha un tram amb la coberta feta amb pedruscall col·locat a plec de llibre. Per acabar, hi ha la capçalera de forma quadrada que és una ampliació de l'anterior que tenia forma semicircular i encara és visible en el paviment. 

Conserva tot un seguit d'imatges barroques: Sant Galderic, robat l'any 1993 i recuperat el 1995, actualment en dipòsit al Museu d'Art de Girona; una Dolorosa, un Sant Joan i un Crist Crucificat, que abans formaven part d'un Calvari i ara estan separats; una Santa Anna; una Puríssima; un Sant Cristòfol; un Sant Antoni, una Mare de Déu del Roser i un Sant Crist.

Els murs són de pedres irregulars sense escairar excepte l'emmarcament de les obertures i els angles de l'edifici que són de carreus de pedra escairats                                                          

 L'església, junt amb la rectoria, la torre i el cementiri formen el nucli del veïnat d'Usall. 

L'antiga torre adossada de planta quadrangular es troba tocant l'església per l'angle de ponent. Presenta murs portants de carreus irregulars, i coberta de teula àrab a dues vessants. 

A la façana d'accés hi ha una porta i una finestra de reminiscències medievals. La resta d'obertures són emmarcades per carreus. 

Prop de l'església hi ha un pedró conegut com el pedró d'Usall. La pedra originària del pedró va ser col·locada a l'altar de l'església. A sobre hi ha un piló circular i al seu extrem una greu grega de ferro.

Sant Cristòfol d'Usall és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia