CAPELLA MARE DE DÉU DE LA FONT. FONTCOBERTA. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

La capella de la Mare de Déu de la Font és situada en una fondalada, al sud de Fontcoberta en el veïnat de la Farrés, a la capçalera de la riera del Garrumbert. El nom li ve de la font que raja més avall. 

La capella és una construcció romànica del segle XII i principis del XIII, documentada l’any 1261. El 1415 ja existia el pòrtic i fou renovat el 1433, en atenció als peregrins que hi anaven a guarir-se amb l'aigua que manava de la font. 

Posteriorment, el 1453, la reina Maria, esposa i lloctinent d'Alfons V d'Aragó, subscrigué els nous estatuts de la confraria de la Mare de Déu. El 1517 s'acabà el retaule gòtic. La imatge d’alabastre de la Marededéu és gòtica, del segle XV amb trets del XIV, i ha tingut sempre molta devoció. El retaule actual és del segle XIX. 

L’any 1964 es va restaurar l’ermita i es va derruir la la casa de l’ermità que hi havia adossada, 

És una petita construcció d'una nau, de volta lleugerament apuntada i amb un absis semicircular, actualment desaparegut però que es pot entreveure en la fonamentació que n'ha restat. 

La porta principal era lateral, situada al mur de migjorn, de mig punt, en bon estat i molt refeta en la part superior. Els carreus dels murs, de travertí d'Espolla, estan força ben disposats per filades i ben tallats, amb mesures regulars. 

A l'interior, la nau té tres arcuacions que permeten rebaixos formant capelletes i que, amb la port lateral, resten situades simètricament. Una imposta en cavet recorre els murs laterals.

Al segle XV s'hi afegí el porxo i es creà un nou accés a ponent, tot i que l'actual porta data del 1772, sobre el qual hi ha un campanar d'espadanya de dues obertures d'arc de mig punt, coberta amb teula àrab a dues vessants; aquest conjunt hauria sofert nombroses reformes. La construcció romànica d'aquesta capella s'h de situar probablement dins el segle XII. 

Mare de Déu de la Font és una capella inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografía: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i panell explicatiu

SANT PERE DE JUÏGUES. VILADEMULS. PLA DE L'ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY  

L'església de Sant Pere de Juïgues, de l'antic lloc de Juïgues, únic topònim alt-medieval d'aquestes comarques que indica un establiment de població jueva, es troba al costat del mas Sobirà, avui conegut per Can Güell, en una petita vall regada pel torrent de Règalo, afluent de la Farga. 

L'alou de «Judaicas» fou adquirit al voltant de l'any 888 pel comte Delà per traslladar les 25 famílies jueves establertes en aquest lloc a la ciutat de Girona. Segurament s'intentava vitalitzar l'activitat artesana i comercial de la ciutat. Delà, que governava associat amb el seu germà Sunyer, actuava com a comte de Girona. 

Delà i la seva esposa Quíxol llegaren l'alou de Juïgues a llur filla Virgília qui l'any 941 en va fer donació a la seva germana Ranló que esdevindria abadessa del Monestir de Sant Joan de les Abadesses. L'any 957, Ranló va donar la possessió de «Judaicas» al monestir de Ripoll. L'any 983 hi hagué un judici pels drets sobre una part d'aquesta propietat entre l'abadia de Ripoll i els habitants de l'indret, 25 caps de casa encapçalats per Gistrimi, provinents del repoblament ordenat pel comte Delà, després del trasllat dels jueus a Girona.                                                                                        

  Probablement els monjos de Ripoll degueren fundar aquesta església. No se'n tenen notícies antigues; probablement fou sempre una capella de veïnat, sufragània de la parroquial de Vilamarí. La diada de l'aplec ha perdurat fins data recent. En la postguerra fou objecte d'obres de reparació però des dels anys seixanta quedà abandonada i utilitzada com a magatzem. Entre els anys 1998 i 2002, va ser restaurada per l'ajuntament de Vilademuls i el Centre Excursionista de Banyoles.                                                       

És de dimensions molt petites. Fa només 6,95 m de llargada. D'una sola nau i planta trapezoïdal sense absis o capçalera diferenciada. No ha conservat la coberta original i al seu lloc hi ha un teulat a dues vessants amb un ràfec de teules pintades en blanc i vermell, decoració que pot datar dels segles XVII o XVIII. Al mur lateral de tramuntana hi resta un tram de l'antiga cornisa que assenyala el nivell d'arrencada de l'antiga volta desapareguda. 

La porta d'accés, al centre de la façana de ponent, és un arc de mig punt de dovelles curtes, ben tallades i polides de pedra sorrenca. Aquesta façana és coronada per un campanar d'espadanya d'un arc i dues pilastres. 

Hi ha un bon aparell a tot el mur de llevant, gairebé a tot el mur de tramuntana i a l'extrem oriental del mur de migdia. També a l'altre extrem d'aquest mateix llenç i al de ponent en fragments molt curts. Aquest aparell és fet de carreus de pedra sorrenca i alguns de travertí, de mida mitjana i formes allargades. Ben escairats, polits i afilerats a trencajunt. El morter, però, és força visible als junts on, en alguns punts, hi ha peces de terrissa emprades com a reble, segurament d'origen antic. La major part de les façanes de migdia i ponent presenten un aparell tosc i descurat, de pedruscall sense treballar, desordenat i amb molt morter. Per tant, l'edifici conserva sectors importants dels murs perimetrals d'una construcció romànica, que es podria situar al segle XII. 

Procedents de l'església de Sant Pere de Juïgues, al Museu d'Art de Girona es conserva una mesa d'altar de pedra calcària i datada als segles X-XI. També s'hi troben dues lipsanoteques, sense exposar ni inventariar. són peces d'esglésies consagrades en el primers temps del romànic i que cal emmarcar també dins els segles X i XI. 

No podem oblidar el gran lledoner situat davant el temple. 

Sant Pere de Juïgues és una església d’origen romànic catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT MARÇAL DE LA QUARANTELLA. VILADEMULS. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

L'església de Sant Marçal de la Quarantella, edificada al cim d'un serrat, es troba al llogarret del mateix nom, un conjunt de masies escampades en un territori de turons baixos, valls petites i fondalades, a la capçalera del riu Siriana. 

El topònim Quarantella apareix documentat al segle X entre els límits del predi de Juïgues. L'església de «Sancti Martialis de Quarentela» constava com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles en la butlla concedida pel papa Urbà II l'any 1096, confirmada també pel papa Alexandre III l'any 1175. L'any 1279, el domer de Sant Marçal reconegué diverses prestacions al monjo cambrer del monestir de Banyoles. 

L'església surt relacionada en les «Rationes decimarum», (registre de delmes recollits per les autoritats eclesiàstiques), dels anys 1278 i 1280 com a «ecclesia Sancti Matialis» i en les llistes parroquials del 1362 («Sancti Martialis»). Hi ha notícies cap a finals del segle XIX («ecclesia parrochialis Sancti Matialis de Corantella») i del segle XVII. Segons, Lluís G. Constants Serrats, el temple actual fou edificat el 1224 i renovat el 1651. 

L'església romànica era un petit edifici d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. Entre els segles XVII i XIX s'hi afegiren una capella i la sagristia al nord, unes golfes damunt la nau, que gairebé doblen l'alçària original, i altres reformes i reparacions. 

La porta d'entrada, a la façana meridional, és d'un sol arc de mig punt fet amb dovelles curtes i estretes, ben polides. Al mateix mur hi ha una finestra d'una esqueixada i llinda monolítica. A la façana occidental hi ha una petita espitllera. 

A la part superior del mur hi ha dues pilastres d'una antiga espadanya i al cim l'actual campanar. El mur de tramuntana, tot i la capella i un contrafort afegits, conserva bé un fragment d'aparell romànic, fet de carreus de mida gran i mitjana, no gaire ben escairats però polits i afilerats. Als murs de ponent i migdia hi ha carreus però molt alterats. Al frontis, l'aparell antic s'ha conservat a la base, a una altura d'uns 3 m. 

A l'absis és on l'estructura romànica s'ha conservat millor si bé el sector nord resta amagat per l'afegida sagristia. De la finestra central, tapiada, se'n conserva un dels muntants i tres dovelles de l'arc extern de mig punt.

L'absis ha conservat la cornisa que corona el mur, notablement grossa, de secció de pla i cavet i feta amb peces grans i polides. L'aparell de l'absis és de carreus de mida mitjana, no gaire ben escairats ni polits, afilerats regularment. El morter és força visible. Aquest aparell és semblant al fragment conservat al frontis. Pels escassos elements conservats, es considera que els elements romànics poden datar de la segona meitat del segle XII o ja dins del segle XIII. 

Sant Marçal de la Quarantella és una església catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

REIAL MONESTIR DE SANTA MARIA DE VERUELA. VERA DE MONCAYO. SARAGOSSA

 CONÈIXER ARAGÓ. 

Vam visitar Vera de Moncayo, per trobar-nos amb un antic amic i excompany de treball, durant forces anys. Coincidien aquelles dates amb l’incendi que va assolar la zona. Grans extensions de terreny cremat i negre. Diversos cartells indicadors ens anunciaven el Monestir de Veruela, a poca distància del nostre destí. Fem una pausa vam visitar-lo i van quedar  meravellats de la majestuositat i la seva història. També hem de dir que la senyora que ens va fer de guia va ser expressiva i extensiva en les seves sàvies explicacions. Per la meva part em culpo, el no haver fet aquesta crònica més aviat. 

El 1141, Pedro de Atares, com a resultat d'una promesa, va donar les valls de Veruela i Maderuela als monjos de Scala Dei (Occitània) perquè es fundés un monestir sota l'advocació de la Verge Maria. La donació comença: Ego Petrus Taresa cum matre mea facio hanc cartam donationis et confirmationis vobis, abbati Scalae Dei (Jo, Pere Teresa amb la meva mare faig aquesta carta de donació i confirmació a vós, abat de Scala Dei). Tanmateix, l'orde del Cister no va donar el permís perquè es procedís a la fundació fins al 1145. La donació va ser confirmada en 1155 per Ramón Berenguer IV.

Els monjos cistercencs van trobar en els llavors frondosos boscos del somontano del Moncayo el silenci i la solitud que la seva regla monàstica exigia, a més d'altres elements fonamentals per a la vida cistercenca: pedres -les pedreres de la zona- i aigua -la del riu Huecha o La Huecha-. Aquest riu va ser, precisament, l'eix de l'articulació de la senyoria verolense. Veruela, com a senyor de vassalls, tenia les localitats d'Ainzón, Alcalá de Moncayo, Bulbuente, Litago, Pozuelo d'Aragó i Vera de Moncayo, a més de posseir una granja a Magallón (coneguda com a Granja de Muzalcoraz), sense oblidar que fins al 1409 va posseir també Malejan. Totes aquestes possessions convertien la institució senyorial de Santa Maria de Veruela en el gran senyor de la Vall de La Huecha i de les actuals comarques de Borja i Tarazona.

Veruela va ser abandonada pels cistercencs el 1835, per la desamortització, el qual va propiciar la seva destrucció i l'abandonament del cenobi. No obstant això, una junta de conservació formada per gent de Borja i Tarazona van impedir la seva ruïna total i gràcies a la creació d'un hostal van poder conservar el monument. A l'esmentat hostal hi freqüentava durant la segona meitat del segle XIX l'alta societat saragossana i il·lustres personatges com els germans Bécquer, Gustavo Adolfo i Valeriano -el pintor-; ambdós van trobar a Veruela, el lloc romàntic per excel·lència, que els va inspirar part de la seva obra sorgint així obres com a Rimas y Leyendas, o la col·lecció de gravats del pintor. Gustavo també va publicar diversos articles periodístics a la premsa de l'època. Indubtablement la presència del poeta ha atorgat a Veruela la universalitat de la qual avui gaudeix, cosa que no va aconseguir ni la llarga presència cistercenca (1145-1835), ni l'estada jesuítica al període (1877-1975).

 

De 1835-1877 els edificis estaven en mans del clergat secular. A partir d'aquesta data van ser ocupats pels jesuïtes que gràcies al suport de la duquessa de Villahermosa, van restaurar l'església i el monestir. Dels jesuïtes que vivien a Veruela, el Pare Costa fou teòleg del Concili Vaticà I; Lluís Ignasi Fiter va reviure les Congregacions Marianes a Espanya; i Antonio Rota, més tard secretari de la Companyia de Jesús, fou el rector de Veruela, quan en 1888 fou coronada la imatge de la Mare de Déu.

 

El conjunt comprèn una església abacial amb una sòbria façana en un estil de transició romànic-gòtic. A l'ampli interior, d'estil ja clarament gòtic, destaquen una capella plateresca amb una porta esculpida i, just davant, la porta rococó de la sagristia. El claustre per la seva part, és d'estil gòtic flamíger amb un cos superior d'estil plateresc. La sala capitular acull els sepulcres dels 15 primers abats del monestir.

 

El Reial Monestir de Santa Maria de Veruela és una abadia cistercenca del segle XII, catalogada com a Bé d'Interès Cultural i Monument Històric. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANTA MARIA DE TAÜLL. LA VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA

 PETJADES ALTA RIBAGORÇA 

Es troba a la plaça del poble de Taüll, i a pocs metres al sud-oest (just a l'entrada del poble) hi ha l'església de Sant Climent que pertany a la mateixa època. Les dues van ser erigides i consagrades al mateix temps: la de Santa Maria fou consagrada un dia més tard que la de Sant Climent, l'any 1123. A partir del segle XVIII va ser l'única parròquia del municipi de Taüll, mentre que la de Sant Climent exercia de capella del cementiri modern de Taüll, però als segles anteriors, havien compartit els drets com parròquia les dues esglésies. 

Com la resta d'esglésies de la Vall de Boí, la de Santa Maria de Taüll fou objecte de la venda i bescanvi l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva muller Valença de Tost, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions. 

L'església de Santa Maria de Taüll, molt semblant a la de Sant Climent de Taüll, fou construïda al mateix temps, i consagrada un dia després que aquesta, l'11 de desembre de 1123, pel mateix bisbe Ramon Guillem de Roda d'Isàvena. 

Encara cal comptar una tercera església, a Taüll: Sant Martí, que fou, possiblement, la primitiva parròquia. Taüll, doncs, arribà a disposar, en el mateix nucli urbà, de tres esglésies, cosa que parla per si sola de la importància del poblament a la vall en aquells temps. 

A la baixa edat mitjana, i pel fet de pertànyer al comte de Pallars, la Vall de Boí passà al bisbat d'Urgell, on gaudia d'un règim especial, ja que el conjunt de parròquies era regit per un conjunt de co-rectors, que arribaren a ser vuit en algunes èpoques. Aquests co-rectors havien de ser fills de la Vall de Boí; el santuari de Caldes de Boí exercia de centre coordinador de les parròquies de la vall. 

Santa Maria de Taüll és una església romànica de planta basilical molt reformada a l'època barroca. És un edifici de tres naus, separades per columnes cilíndriques, i tres absis semicirculars. La torre del campanar, de quatre pisos amb finestres geminades sota arcuacions, es dreça sobre la nau de l'epístola. Els murs exteriors són totalment llisos, excepte els dels absis, que presenten arcuacions i lesenes sota un fris de dents de serra. 

Al segle XVIII, Santa Maria fou molt reformada. Les naus laterals es convertiren en capelles, la nau es cobrí amb volta de canó i en el transsepte s'aixecà una cúpula amb cimbori. L'absidiola del costat de l'epístola fou reemplaçada per una sagristia. Totes aquestes modificacions foren suprimides en una restauració que li va tornat l'aspecte del segle XII, amb la restitució de la coberta amb encavallades de fusta.

La decoració pictòrica que ornava els murs de l'església es conserva des del 1922 al Museu d'Art de Catalunya. Destaquen les pintures de l'absis major, que representen l'Epifania, amb la Mare de Déu i l'Infant entronitzats dins una mandorla. Obra d'un segon mestre són les pintures que cobrien el mur meridional i el de ponent, on destaca l'escena del judici final. Durant l'última restauració aparegueren nous fragments de pintures murals. 

Aquesta església va patir diverses reformes en segles passats que la van desfigurar totalment per dins. Les columnes que suporten els arcs van ser engolides per uns murs que es van aixecar com a divisió per formar les capelles entre contraforts, deixant la planta amb una sola nau. A la nau transversal es va obrir una cúpula i l'absidiola del costat sud es va convertir en sagristia. Els absis i les parets, que estaven decorats amb pintures romàniques murals, van ser revestits de blanc. 

Durant la dècada dels anys 70 del segle XX, els treballs de restauració li van tornar la seva primitiva estructura, deixant lliures les columnes que suporten els arcs i divideixen les naus i rematant el sostre amb coberta de fusta a dues aigües. Les pintures de l'absis i de les parets es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya. 

El 1996 es va dur a terme la excavació arqueològica de l'entorn de l'església, a l'actual plaça es va redescobrir la necròpoli. El anys 2007 i 2008 es van realitzar obres de sospedrament, estabilització dels murs i del campanar.

 

La torre del campanar, una mica torta, no és exempta, com la de Sant Climent, però és exactament del mateix model, per la qual cosa la seva descripció és pràcticament la mateixa. És alta i esvelta, com totes les torres llombardes aixecades a la vall de Boí. Correspon al grup de torres contemporànies de les italianes edificades el segle XII, que es van construir molt més elegants que les de l'etapa anterior. Consta de cinc pisos assentats sobre un sòcol massís bastant alt. A les quatre cares de cada pis es repeteix la mateixa decoració i el mateix nombre de finestres. Al sòcol hi ha una sola finestra més els cinc arcs cecs. Als altres pisos varia el nombre de finestres, separades per columnes, els capitells de les quals estan disposats perpendicularment al mur de la torre. Els tres últims pisos porten a manera d'imposta una decoració com la dels absis. 

L'església va estar decorada tota ella (en els absis, als murs i a les columnes) amb pintures murals que van anar resistint en part el pas del temps. A principis del segle XX, el 1907 Santa Maria de Taüll, va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC.  Uns anys després, els erudits van decidir desenganxar aquestes pintures del seu lloc d'origen i portar-les al Museu Nacional d'Art de Catalunya, on resten protegides. Diversos historiadors d'art han dedicat bastant temps a estudiar el procés d'aquestes obres, i han arribat a la conclusió que (igual que a Sant Climent) es tracta de dos artistes diferents, però contemporanis entre ells. Devien treballar cap a l'any 1123, any en el qual es van consagrar totes dues esglésies.

A l'absis central es va fer una reproducció de les pintures murals els anys 1958-1960. L' any 2013 es va instal·lar la reproducció de les pintures murals del mur sud perquè el visitant pogués tenir-ne una idea in situ. 

Santa Maria de Taüll es un monument declarat Bé Cultural d'Interès Nacional i forma part de les nou esglésies declarades Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre del 2000. 

Recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia : M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

SANT JOAN DE BOÍ. LA VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA

 PETJADES ALTA RIBAGORÇA 

L'església de Sant Joan de Boí és l'església parroquial romànica del poble de Boí, centre històric de la vall homònima. És contemporània de les altres esglésies de l'entorn i probablement feta pels mateixos mestres d'obres. Està situada a ponent del nucli del poble de Boí, perfectament localitzable, ja que és el primer que es troba en arribar a aquest poble. La vila de Boí era una petita població emmurallada que havia crescut al costat del que era el castell més important de la vall, malgrat que avui només en restin escassos vestigis. El castell de Boí donà nom a la població i a tota la vall. La vila pertanyia a la jurisdicció del senyor d'Erill, que es distingí en diferents fets d'armes al servei dels comtes de Pallars. Això creà condicions favorables per poder iniciar la renovació i construcció de moltes esglésies del seu territori.

La construcció i les pintures interiors són datades del segle XI. Amb la forma ipsa illa de Bogin, el poble de Boí és esmentat ja l'any 1064, quan, juntament amb la resta d'esglésies i llocs de la vall, fou objecte de la venda i bescanvi l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions. 

Hi hagué una destrucció parcial i reconstrucció posterior i segurament inclogui la construcció del campanar durant el segle XII. I finalment la transformació interior fins a convertir-la en una sola nau amb capelles laterals en lloc de les antigues naus col·laterals es produí al segle XIII. En el conveni del 1140 entre el bisbe d'Urgell i el de Roda, Boí i tota la vall d'aquest nom passà a domini del d'Urgell, atesa la seva vinculació amb el Comtat de Pallars Jussà. Es regí tot al llarg de l'edat mitjana i part de la Moderna pel règim especial de la Vall de Boí, que feia que els capellans haguessin de ser fills de la vall, i es regien per un co-rectorat que abraçava totes les parròquies de la vall, amb el centre neuràlgic en el santuari de Caldes de Boí.

 

L'església parroquial de Sant Joan de Boí, bastida el segle XI, tenia una estructura original de tres naus, acabades en tres absis semicirculars, cobertes per fusteria. L'església ha estat objecte de constants transformacions: a la coberta de la nau central es va afegir una volta de canó i les naus laterals van ser convertides en capelles. Dos dels seus absis originals, el central i el corresponent al costat de l'epístola, van desaparèixer així com el pòrtic que precedia l'entrada, segurament en les reformes dels segles XVIII. De fet, de l'estructura original només conserva un absis i el campanar adossat al mur meridional. Aquest és de planta quadrada i presenta una decoració llombarda, igual que la de l'edifici primitiu. Fou, però, destruït parcialment el segle XIII, i refet en un altre estil. Recentment, ha estat restaurat en part, seguint la tipologia original (s'hi ha tornat a col·locar coberta de fusta a dues vessants) i conservant, a l'interior, fragments de guixos i motllures corresponents a alguna restauració de caràcter barroc.

L'església va patir un important incendi al segle XIII,  La torre campanar se'n va veure greument afectada i va perdre els tres cossos superiors. Se'n conserven els tres inferiors, que presenten la mateixa disposició dels altres campanars de torre de la vall, amb la separació de pisos per mitjà d'arcuacions cegues, tal com correspon a la decoració llombarda. També, en una de les dues separacions de nivell, hi ha un fris de dents de serra. A cada cara s'obren finestres geminades amb dobles columnetes, orientades perpendicularment al mur de la torre. Una de les curiositats d'aquest campanar, sovint interpretat de moltes i diverses maneres, és que està perfectament alineat amb els de Santa Eulàlia d'Erill la Vall i Sant Climent de Taüll.

Eltemple contenia un conjunt de pintures murals romàniques de gran interès, que avui es conserven al Museu d'Art de Catalunya, a Barcelona. Són de temes variats, sovint procedents dels temes de bestiaris, amb representacions de camells, galls o animals fantàstics. Una de les escenes més importants del conjunt és la lapidació de Sant Esteve. L'important conjunt pictòric mural romànic de Sant Joan de Boí ha estat trobat en tres moments històrics diferents. 

El 1919 es produí l'arrencament de les pintures, per dur-les al Museu Nacional d'Art de Catalunya (que en aquell moment no duia en el nom l'adjectiu nacional), on són ara. Un dels objectius era evitar l'espoli de les pintures amb la seva venda, cosa que ja s'havia esdevingut en algunes esglésies europees, amb un destí americà.  Entre els anys 1997 i 1998 es van dur a terme la restauració de l'església i es van reproduir les pintures murals de l'exterior i l'interior del temple.  

També es conserven restes de la decoració que cobria l'exterior de l'entrada de l'església (una de les poques mostres conservades a Catalunya de pintura mural romànica d'exteriors). Aquestes pintures es daten el segle XII, mentre que les de l'interior es consideren de l'XI. Es tractava d'una escena teofànica, presidida pel Crismó, amb quatre àngels que el sostenen, el sol i la lluna a la part superior i diverses figures humanes, una d'ells amb un llibre (un profeta o un evangelista). Fa pocs anys, amb motiu d'unes obres de consolidació, han aparegut altres notables fragments de pintures murals, conservades actualment al Museu d'Art de Catalunya. 

Sant Joan de Boí pertany al grup d'esglésies romàniques de la Vall de Boí declarat Bé Cultural d'Interès nacional i Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M.. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

IB Publicat 20/08/2025