dilluns, 22 de juny del 2026
divendres, 22 de maig del 2026
SANTA MARIA. SANTA CREU DE SERÓS. LA JACETÀNIA. OSCA
CONÈIXER ARAGÓ
Es tracta de l'única resta conservada del monestir benedictí femení fundat per Ramiro I a mitjans del segle XI. Va ser abandonat el 1555, quan les monges es van traslladar a Jaca.
L'església, construïda en carreuat de mida mitjana, consta de capçalera
semicircular precedida de presbiteri, nau rectangular, dividida en tres trams
de diferent longitud, a la qual obren, en angle amb l'absis, dues capelles
simètriques de planta quadrada. Cadascuna d'aquestes capelles té al mur E un
nínxol semicircular, reforçat a l'exterior per ample contrafort. Té, a més, la
torre elevada sobre la capella sud.
La capçalera cobreix amb volta de forn, la nau amb volta de canó sostinguda per torals que carreguen sobre pilastres amb semicolumnes adossades, les capelles amb voltes de creueria de gruixuts nervis en perfil de baquetó. Sobre la volta del tram de la nau immediat a la capçalera hi ha una cambra, amb accés des de la torre, la funció de la qual va ser la d'habitació principal de la reduïda comunitat de benedictines.
A l'exterior s'aprecia com un cos octogonal que s'enlaira adossat a la torre. A l'interior alterna quatre costats rectes amb exedres als angles. Cobreix amb cúpula semiesfèrica reforçada per nervis amb perfil de doble rotllo que baixen sobre columnes adossades al centre dels costats rectes. Dues de les columnes tenen capitells figurats, similars als de la nau, un altre amb pinyes copia els de la catedral de Jaca, i la cambra, amb el tema de l'Anunciació, és un treball de notable qualitat. L'accés a aquesta estança s'havia de fer per una escala de mà fins a arribar a una entrada al mur nord de la nau a l'interior de la qual s'obre una estreta galeria ascendent que desemboca a la cambra, comunicada alhora amb la torre. L'exterior destaca per la seva sobrietat i queda determinat pel joc volumètric dels cossos de l’absis, la cambra i la torre.
L'accés principal, als peus, està format per dues arquivoltes de bossell gruixut recolzades sobre dos parells de columnes amb capitells de fulles i boles. Entre les arquivoltes, una nasela decorada també amb boles. Es remata amb una motllura d'escacat a l'arc exterior. L'arc de mig punt allotja un timpà amb relleus d'un crismó entre dos lleons. El conjunt va protegit per un ràfec sobre mènsules de pedra decorats amb fulles i caps d'animals. Una altra porta més senzilla, també amb crismó al timpà, comunicava amb les dependències monàstiques
La torre consta de tres cossos (el
primer molt elevat), acabant en un volum octogonal que cobreix a l'interior amb
cúpula semiesfèrica sobre trompes. Finestres doblegades i geminades obren als
tres cossos i quatre fronts a força altura.
En el treball escultòric, centrat fonamentalment a la portada i als capitells de la nau, cambra i finestres, s'aprecien dues mans; una més hàbil, que sembla deure's al mateix escultor que va realitzar el sarcòfag de Sancha, i una altra menys experta.
L’església de Santa Maria de la Creu de Serós està catalogada com a Bé d'Interès Cultural – Monument
Recull
dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Fons
informatiu. SIPCA
dimecres, 20 de maig del 2026
SANTA MARIA D'HORTA. AVINYÓ. BAGES
TERRES DEL BAGES
El territori de Santa Maria d'Horta o Horta, va ser un municipi des del 29 d'abril de 1636, que se separa del municipi d’Artés, fins al 25/12/1845, que passa a formar part del municipi d'Avinyó.
L'església de Santa Maria d'Horta està situada dins l'antic terme del castell d'Artés al lloc d'Horta; tant el lloc com l'església són esmentats ja al segle XII (1154) i l'església va tenir funcions parroquials que avui encara conserva. Al segle XVII fou totalment remodelada, es va ampliar afegint-hi capelles laterals (1686 i 1691), el campanar i ja al segle XIX la nova façana.
És una església de tres naus de petites proporcions, la central és coberta amb volta de canó rebaixada i les laterals amb volta de creueria en els seus dos trams. L'interior de l'església és totalment arrebossat i reprodueix una decoració típicament neoclàssica. La porta actual és al mur de ponent i és un element més de les múltiples modificacions que afectaren l'edifici romànic primitiu. Aquesta porta fou refeta l'any 1863.
A llevant i a tramuntana l'església es confon amb les dependències de la gran masia annexa construïda al segle XVII (1640) i, el cementiri. L'absis semicircular decorat amb arcuacions llombardes només és visible des de la rectoria. Les capelles laterals són obra del segle XVII (entre 1686 i 1691).
Santa Maria d'Horta és una església romànica i barroca catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons informatiu: Viquipèdia
divendres, 15 de maig del 2026
SANT VICENÇ DE VIO. FANLO. SOBRARB
CONÈIXER EL SOBRAB
L’església de Sant Vicenç de Vio és un edifici exempt, a l'extrem del nucli, amb el cementiri adossat a la capçalera. La portalada d'accés a aquest (segons la tipologia de la zona: teulada a dues aigües, etc.) s'adossa a un dels extrems exteriors del pòrtic. Davant la porta hi ha un creuer.
L'església parroquial de Sant Vicenç Màrtir és una construcció romànica de principis del segle XIII, essent la fàbrica més vella de la Vall de Vió. Està enclavada al mig del camí que separa les dues barriades de Vió, aïllada de les cases limítrofes.
L'obra, una senzilla construcció que enfonsa les seves arrels en la tradició llombarda, i en els esquemes autòctons previs a la difusió del romànic jaqués, es construeix alternant la maçoneria i el carreu.
La seva capçalera s'orienta cap a l'est, sent el més destacable del seu exterior la decoració llombardista de l'absis, consistent en un fris en dents de serra a la part superior, sota el qual es desplega una filera d'arquets cecs de mig punt (sense lesenes, com a mostra de l'ús eclèctic d'elements llombards en època tardana) excepte una, que presenta un rostre humà llaurat molt toscament.
La torre està adossada als peus de l'església. És de planta quadrada i realitzada en maçoneria, presenta 2 cossos separats per imposta a l'exterior. L'entrada, adintellada, està enlaire, accedint-se per escala d'obra adossada al mur exterior. Presenta una obertura per a campanes en arc rebaixat en cadascun dels seus 4 costats.
L'accés actual està precedit per un pòrtic quadrangular, obert pel front en arc de mig punt i cobert per volta de canó, datable al segle XVI. La porta pròpiament dita és en arc de mig punt, sense elements destacables.
A l'interior els elements més antics són la capçalera, coberta per volta de cambra d'esfera, i la nau, amb mig canó apuntat, que es va prolongar als peus amb una nova capella coberta per volta de mig canó (corresponent al pis inferior de la torre) més baixa que la nau.
En els darrers anys del segle XVI, es va emprendre una reforma que repercutiria de manera important al temple, ja que es va tancar la meitat inferior del buit absidial amb un retaule muntat sobre bigues, quedant ocultes les pintures murals romàniques del buit absidial.
A més, el retaule va encegar el va central de l'absis, de mig punt i doble vessament, obligant a obrir un segon va d'il·luminació al mur dret de l'absis, consistent en una senzilla finestra rectangular bisellada per l'exterior, sobre la qual es troba una inscripció amb el nom del paleta que va fer l'obra, Juan Recioz, i l'any9.
A cadascun dels costats de la nau, s'obren dos arcosolis de mig punt, no simètrics.
En primer lloc, al costat de la porta d'entrada, hi trobem un petit vestíbul voltat al qual s'obren, al nord, una petita capella baptismal coberta amb canó i, al sud, la sagristia, més gran i idèntica coberta. La capella i la sagristia obertes al costat nord, van ser promogudes pels senyors de Casa Coll de Gallisué, dedicant-la a Sant Joan Baptista, al segle XVII.
Al costat oposat de la nau hi ha una capella força profunda, al lateral sud del qual obre una sala lleugerament trapezoïdal destinada a l'emmagatzematge de delmes i primícies (es conserva encara al seu interior una pila d'oli en pedra). L'element més interessant d'aquesta sala és el paviment emmurallat, que compon entrellaços a l'interior dels quals els cantells es disposen com a opus spicatum.
Potser l'element més interessant de l'església fossin les pintures murals romàniques descobertes el 1976 i traslladades poc després al Museu Diocesà de Barbastro. Es trobaven a tota la capçalera, així com al front i intradós de l'arc preabsidial.
Les pintures que es conserven a altres zones de l'església són molt més recents (1813). Ocupen parcialment la volta de la nau, perllongant-se fins a l'entaulament, i consisteixen en la usual decoració d'elements arquitectònics pròpia dels segles XVIII i XIX: torals, llunets i medallons amb decoració floral.
Un altre element destacat és la pila baptismal, situada actualment a la capella nord i datada el 1629 per inscripció al seu pedestal. És semiesfèrica, llaurada amb penques i soguejat, sobre peu rectangular amb cantonades en soguejat i pedestal.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons Informació: SIPSA
dimecres, 13 de maig del 2026
SANT FELIU SASERRA. SANT FELIU SASSERRA.BAGES
TERRES DEL BAGES
Aquesta església es trobava dins l'antic terme del castell d'Oristà, al lloc anomenat "ipsa Serra". Inicialment era dedicada a sant Feliu, santa Maria i sant Joan. Molt aviat degué adquirir les funcions de parròquia, que ja no ha deixat més.
El terme d'Oristà és documentat des
del 908 i l'església apareix citada el 946, mentre que el 952 s'anomena com a
"domum" de Sant Feliu, i el 997 com a església. Consta com a
parroquial de Sant Feliu de Serra des d'abans del 1154. L'edifici sofrí
diverses modificacions conforme augmentava la població. Al segle XI fou
reedificat i al segle següent s'hi afegí una portalada romànica.
El 1581, quan la població era cap de la sotsvegueria del Lluçanès, fou reedificada en gòtic tardà, tot aprofitant una part de l'edifici anterior (murs i portalada). Encara el 1881 s'hi afegí la capella del Santíssim. L'església ha estat restaurada mitjançant diverses actuacions (1994, 1998) subvencionades pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Sant Feliu Sasserra és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rossa Planell Grau
Fons
informatiu: Viquipèdia
divendres, 8 de maig del 2026
ERMITA RUPESTRE DE SANT ÚRBEZ. FANLO. SOBRARB
CONÈIXER SOBRARB
Es troba al límit del parc
nacional d'Ordesa i Monte Perdido a la seva entrada pel canyó
d’Anyisclo . Se situa a l'extrem sud est de la vall de
Vio (o Ballibió ), després de travessar el canó, en
l'oquedat coneguda com Cova de Sestral , sobre la confluencia
dels rius Bellós i Aso . Es tracta d'un lloc esglaiador, llaurat per
les glaceres de Mont Perdut , des d'on s'observa també tot el
paisatge antròpic i humanitzat de bancals, sendes empedrades i edificis sobris,
albirant-se el llogaret de Sercué .
Està declarat Bé d'Interès
Cultural.
Sant Úrbez i la vall de Vio
L'ermita de sant Úrbez és un eremitori rupestre on, segons la tradició, va viure el pastor sant Urbez (Urbici) . La tradició remunta la seva fundació al segle VIII . Hi ha elements que l'emmarquen al romànic del segle XII . S'explica que a la Vall de Vio va estar sant Urbez, provinent de Bordeus , vivint al poble de Vio a Casa Lardiés i destacant per ser una persona molt senzilla. D'ofici pastor, quan marxava amb el bestiar dormia a la cova de Sestral , lloc on s'erigeix avui el temple.
A les diferents cases on va habitar, en adonar-se les persones amb qui convivia que tenia alguna cosa sobrenatural, volien atendre’l i tractar-lo de forma diferent i, llavors ell, canviava de casa, de lloc o de poble. Va habitar així primer a Sercué i després a Vio , abans de marxar cap a les terres de la ribera de Fiscal i Serrablo.
Es tracta d'un temple de tipologia tipus balma, l'estructura del qual és semblant a la d'altres coves santuaris i refugis pastorils sota viseres pètries. Es tracta doncs d'un abric natural a la paret de la muntanya tancat per un mur de maçoneria. Posseeix dues càmeres unides, la més septentrional, on se celebra la missa el dia de la romeria, i l'altra, en què, segons la tradició, va morir el sant.
S'hi accedeix per una escalinata que
puja a la cova. Té una porta oberta al sud en arc de mig punt sobre brancals de
necela. A l'oest hi ha un va triangular i monolític gravat en perdi tova. Al
tester hi ha restes de pintures murals i d'execució popular, a base de línies
fosques sobre fons blanquinosos, que representen Adam i Eva a banda i banda de
l'arbre del Paradís ple de pomes i al qual se li enrosca una serp amb cap de
dona ( segle XVII ). Segons alguns autors, la fàbrica i porta
del santuari es poden considerar, malgrat la seva rudesa, com a obres medievals
de tradició romànica tardana.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons informatiu: Viquipèdia
dimecres, 6 de maig del 2026
SANT SALVADOR DE LES PALLARGUES. PLANS DE SIÓ. SEGARRA
PAS A PAS PER LA SEGARRA
El lloc de les Pallargues és documentat des de l’any 1040, en què en la consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell es confirmà a aquesta catedral el castell de les Pallargues, inclòs dins el terme de Guissona. De l’església de Sant Salvador, no se’n tenen notícies fins l’any 1075, en què Bernat Company feu testament i entre altres disposicions va establir que el delme de la seva dominicatura de les Pallargues restés “ad domum Sancti Salvatoris in Espalarges”.
Sant Salvador de les Pallargues consta com una de les esglésies subjectes a la canònica de Santa Maria de Guissona a la seva acta de consagració de l’any 1098. En una donació testamentària del 1194 a Santa Maria de Solsona, referent al lloc de Talarn, es tornen a fer llegats a Sant Salvador de Spalarges.
L'església parroquial de Sant Salvador fou reconstruïda recentment tot seguint un estil neoclàssic. A la llinda de la porta es pot llegir la data de 1872.
L'edifici de l'església està situat a un dels carrers principals del nucli, davant d'una petita plaça, realitzat amb paredat i coberta a dues aigües.
A la façana està ubicada la portalada principal, realitzada amb arc rebaixat amb la dovella central decorada, envoltada per dues pilastres adossades que culminen amb dos pinacles laterals, els quals flanquegen un frontó central on apareix la data de construcció, l'any 1872. Per damunt la portalada es troba un rosetó que desenvolupa la funció d'il·luminar l'interior de l'església, una altra obertura circular de petites dimensions per sobre d'aquest, i un alt relleu a la part superior amb la representació del Salvador a qui està consagrat el temple. Finalment, a l'alçada de la coberta, apareixen dos pinacles com a elements decoratius.
Sant Salvador de les Pallargues és l'església parroquial de les Pallargues inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons informatiu, Catalunya Romànica/Viquipèdia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)