APRECIATS AMICS:

PER UNS DIES DEIXARÉ DE PUBLICAR.

A CERTS MOMENTS  HEM DE TRENCAR EL RITME

PER PODER RETORNAR MÉS ENDAVANT.

FINS A FINALS DE JUNY

UNA ABRAÇADA CORDIAL

MIQUEL

SANT GENIS D’ORRIOLS. BÀSCARA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

El poble d’Orriols és a la capçalera de la riera de Cinyana, afluent al Ter, a la part de migjorn del terme municipal, a la carena d’un tossal que marca el començament del sector de terraprims, a ponent de la plana de l’Alt Empordà. L’església es troba al punt més enlairat del petit nucli habitat, vora el castell palau. 

El “terminus Orioles “apareix com a límit meridional de l’alou de Bàscara, possessió del bisbat de Girona, en un document de l’any 922. L’any 921 o el 925 el lloc és esmentat com a “Oriolus villae” i el 1027 es troba documentat el “Fiscus de Orriols”. 

L’església parroquial de Sant Genís és esmentada ja l’any 1066. 

El lloc formà part del comtat de Girona i la jurisdicció del castell, documentat d’ençà del 1265, pertanyia a la família Orriols, la qual —molt influent al segle XIV— posseí també Foixà i Albons. Al final d’aquest segle passà als Avellaneda, els quals emparentaren amb els Desbac.

 
El delme de la parròquia el tingueren, pel bisbe, els senyors del castell d’Orriols, segons consta l’any 1226, que el posseïa Pere d’Orriols, i el 1323, que era en mans de Bernat d’Orriols. 

Al segle XIX hom dugué a terme obres a l’església de Sant Genís, tal com indica la data de 1861 a la llinda de la porta.

 L’església de Sant Genís d’Orriols és un edifici d’una nau coberta amb volta de canó, lleugerament apuntada, i reforçada per un arc toral que és centrat a la nau. A llevant és capçada per un absis semicircular, que s’obre mitjançant un doble plec de mig punt que fa la gradació. La seva estructura fou alterada amb la construcció de capelles laterals, dues afegides al mur de tramuntana i una altra al de migjorn, una sagristia afegida al sud de l’absis i pel sobre alçament de la coberta de la nau.

La porta actual, datada l’any 1861, s’obre a la façana de ponent, on també hi ha un ull de bou, i les traces del campanar de cadireta original. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada. 

Exteriorment, l’església és totalment nua d’ornamentació, llevat d’un fris de dent de serra, que hi ha per sota del ràfec que ornamenta els murs laterals de la nau i l’absis, en una disposició poc freqüent d’aquest tema ornamental. L’aparell ha estat fet amb carreus ben tallats i escairats, disposats molt regularment, i cal assenyalar la presència de dos curts contraforts a l’extrem de ponent dels murs laterals de la nau, que fan més ampla la façana de ponent. 

Per les seves característiques, l’església de Sant Genís d’Orriols s’inscriu perfectament en les formes de l’arquitectura del segle XII. 

Sant Genís d'Orriols és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Punjol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

SANTUARI DE SANT ROC DE VILADEMIRES. CABANELLES. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

El poble de Vilademires és uns 4 km a ponent de Cabanelles.  La seva població disseminada se centra en l’església parroquial, que només té a la vora la rectoria, al cap d’un serrat poc elevat, a la dreta de la riera de Sant Jaume. 

El santuari de Sant Roc és uns 200 m a ponent de l’església de Sant Mateu és una petita capella del segle XVIII, molt arranjada al segle XX. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Enciclopèdia Catalana

SANT VICENÇ DE MAIÀ DE MONTCAL. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

L'església de "Sancti Vicencii in villa Maliano" s'esmenta l'any 978, en la donació feta pel comte Miró Bonfill al monestir de Sant Pere de Besalú. El topònim del lloc, al llarg del segle XI, ve documentat com a "Maliano" (1011) o "Malano" (1027), però de l'església no torna a haver-hi referències fins al 1175, citada com a "Sancti Vicencio de Maiano" en el testament d'Hug, vescomte de Bas, el qual llegà deu sous a l'esmentada parròquia. El 1362 surt com a "Santi Vicenccii de Mayano", denominació que apareix ja igualment escrita en la centúria anterior. 

Les visites parroquials dels anys 1851 i 1858 fan constar el bon estat de la parròquia, això reflecteix l'ús constant que s'ha fet d'ella. 

El temple és d'una sola nau amb volta de canó apuntada i capcer semicircular. Una cornisa, que ressegueix tot l'edifici, marca l'alçada de l'església avanç del seu realçament. A ponent i damunt la porta principal hi ha un campanar que no és de la construcció original sinó que es va fer en la fase d'ampliació aprofitant una part de l'espadanya original; és de secció quadrada amb teulat a quatre vessants i obertures d'arc de mig punt per les campanes.

 

El perímetre de l'absis és recorregut per un fris sustentat per cinc mènsules treballades que representen: un cap d'home, una gran fulla amb els nervis molt marcats, fulles d'acant, un home portant quelcom a les espatlles i un àngel amb les ales esteses. 

La porta al mur de ponent i formada per arcs en degradació, llum rectangular, llinda i timpà llis, tot protegit per un guardapols semicircular. La porta guarda el forrellat fet de ferro forjat que probablement és coetani a la construcció del temple. Els dos batents de la porta estan recoberts completament per planxes de ferro subjectats i reforçats per claus; al centre es troba el passador que té l'extrem amb forma de cap de serp i les anelles que l'aguanten estan decorades amb motius de cercles. 

Sant Vicenç de Maià de Montcal és una església  que fou restaurada el 1978 coincidint amb el mil·lenari de la primera cita documental del temple. La construcció que ha arribat fins als nostres dies és, però, romànica, del segle XII. Està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT CEBRIÀ D’ESPONELLÀ. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

El poble d'Esponellà és situat a la vora la riba dreta del Fluvià.  

L'església de Sant Cebrià i el lloc d'Esponellà són documentats des de l'any 921. En aquell any se celebrà un judici dintre del temple ("Sancti Cipriani... basilica in villa Espondiliano") per confirmar el domini del bisbe de Girona sobre diversos béns del lloc de Bàscara en presència del comte de Besalú Miró I el Jove, els vescomtes Seguer i Ènnec, el bisbe de Girona Guiu o Guigó i molts altres personatges, tots els quals juraren sobre les relíquies de l'altar de Sant Cebrià. 

Els barons d'Esponellà del llinatge dels Corbera van efectuar importants reformes estructurals a l'edifici i a l'ornamentació del portal durant els segles XV i XVI. Els escuts de la portalada corresponen a Aldonça de Corbera, senyora d'Esponellà, i al seu marit Guerau Desplà i d'Oms (mort el 1516), cavaller, senyor de la casa d'Alella i del castell de Güell o Desgüell (Llers), conseller de Ferran II i mestre racional, que era germà de l'ardiaca de Barcelona Lluís Desplà. 

Actualment, presenta la nau única del temple original romànic, lleugerament apuntada, i una altra d'època posterior, paral·lela a la primera. L'absis semicircular sobrealçat és del temple original, si bé està molt deformat a l'interior amb modificacions de l'època moderna. L'aparell dels murs originals és de carreus de pedra travertí d'Espolla. El temple romànic es construí en el segle XIII. 

A la façana principal hi ha el portal d'accés, romànic, una finestra superior d'arc de mig punt i doble esqueixada, de l'edifici original, i dos finestrals tapiats procedents de l'antic campanar d'espadanya també del temple primitiu. El campanar actual segurament va ser afegit al segle XVI. És de planta quadrangular i té coberta en forma de petita cúpula, construïda cap a 1920. 

El portal d'accés té quatre arcs de mig punt en degradació. Tant els arcs com els brancals estan fets de pedra treballada. L'arc exterior, gòtic, té un guardapols motllurat acabat en ogiva. Tots els arcs arrenquen d'una imposta de pedra motllurada que descansa sobre dos escuts heràldics gòtics, un a cada banda, situats a l'arrencada de l'arc ogival a manera de mènsules. L'escut de l'esquerra és el de la família Corbera (d'or, amb un corb de sable passant cap a l'esquerra), senyors de la baronia d'Esponellà al segle XV. El de la dreta és el de la família Desplà (losanjat d'or i sable, amb bordura de gules, carregada de vuit roses d'or), que enllaçà amb l'anterior. En una reforma posterior van esculpir un arc conopial a la llinda. L'intradós és cec i està fet de carreus.

La porta, de fusta, està coberta de reforços de ferro forjat en forma d'espiral, romànics, si bé reaprofitats d'almenys dues portes i col·locats en el lloc actual durant les reformes dels segles XV i XVI. Té dos picaportes i dos panys, un d'ells amb un cap de serp o drac, també de forja.

S'hi venera una imatge gòtica de la Mare de Déu amb el Nen Jesús, de marbre policromat, del segle xv, que és segurament de l'escola de Girona. Durant unes obres es trobà una altra imatge gòtica de la Mare de Déu amb el Nen Jesús, de fusta, trencada, i es restaurà. També s'hi conserven sis taules d'un retaule dedicat a la Mare de Déu del Roser, del segle XVI. 

Igualment, s'hi guarda una creu processional de plata del segle XVI, d'estil gòtic o plateresc. A més, hi ha un calze i uns encensers de plata del segle XV. 

Sant Cebrià d'Esponellà és una església amb elements romànics i gòtics). Té la protecció de Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental.: Viquipèdia

SANT MARTÍ DE QUEIXÀS. CABANELLES. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

Situada dins del petit nucli de Queixàs, al sud-oest del municipi de Cabanelles al qual pertany. Es tracta d'un conjunt format per l'església i, adossada a aquesta per la banda de tramuntana, la rectoria. 

La primera menció documental de Sant Martí de Queixàs és la seva consagració duta a terme el 22 de gener del 1046 per Bernat, bisbe de Coserans que actuà amb el consentiment del bisbe de Girona. Posteriorment apareix documentada amb el nom de Sancti Martini de Chexanos l'any 1121. 

En un text de l'any 1204 es registra la venda de la parròquia de Sancti Martini de Chexans al priorat de Santa Maria de Lledó per en Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera. En un altre text de l'any 1245 es documenta amb el nom de Chaxano. També es troba com Cheixanis i Quoxanis a les Rationes decimarum. 

Església d'una sola nau amb capelles laterals i absis semicircular ultrapassat orientat a llevant. La nau està coberta amb volta de canó de perfil apuntat, amb un arc toral de la mateixa tipologia, mentre que l'absis s'obre a la nau mitjançant un arc triomfal semicircular. 

Les capelles estan cobertes per voltes d'aresta i es troben profusament decorades. S'obren a la nau a través d'arcs de mig punt de perfil apuntat, sostinguts per pilastres quadrades amb capitells motllurats. La sagristia està situada a la banda de tramuntana de l'absis, presenta un sostre cupular i és de planta circular, tot i que el mur de ponent és rectilini i presenta un gran arc de mig punt actualment aparedat, que arrenca d'unes pilastres amb impostes aixamfranades. Aquesta obertura comunica amb les estances actualment ocupades i transformades per la construcció de la rectoria, adossada a l'edifici per la banda de tramuntana. 

Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per una gran volta rebaixada decorada amb cassetons de guix policromat i motius florals. Al fons de l'absis hi ha una finestra d'esqueixada simple i arc de mig punt. 

La façana principal, orientada a ponent, presenta una porta rectangular d'accés formada per tres arcs de mig punt en gradació decreixent, ornamentada amb petits motius esculpits en una de les arquivoltes i al guardapols exterior. La llinda és plana mentre que el timpà està decorat amb una creu. Damunt la portalada hi ha una finestra de mig punt i doble esqueixada. 

El campanar s'eleva a l'extrem sud-oest del temple, és de planta quadrada amb grans obertures de mig punt i coberta de pavelló. La construcció està bastida en pedra de mida petita, lligada amb morter de calç, i disposada en filades irregulars.

A la façana principal la pedra és desbastada, disposada en filades regulars i amb carreus ben escairats a les cantonades. L'interior del temple es troba completament decorat exceptuant l'absis i la sagristia, arrebossats i emblanquinats. 

La rectoria està adossada a la banda de tramuntana del temple. Es tracta d'un edifici de planta més o menys rectangular format per dos cossos adossats, amb la coberta de teula de dues vessants i distribuït en planta baixa i dos pisos. Presenta un cos de pedra adossat a la façana de llevant que dona accés a la porta principal, emmarcada amb carreus de pedra i amb la llinda gravada amb la data 1761. La resta d'obertures de la construcció són rectangulars, sense detall en pedra. La façana de ponent presenta arcs rebaixats arrebossats a la planta baixa i una terrassa coberta al primer pis. 

La construcció actual conserva elements arquitectònics de diverses èpoques. Al període més antic, el segle xi, corresponen la nau central, l'absis i les restes d'una altra construcció de planta circular, reconvertida en l'actualitat en sagristia i pràcticament tapada per la rectoria. A tall d'hipòtesi s'ha plantejat el fet que, en origen, aquest espai de la sagristia fos un antic martirium, identificat a partir de l'església de Santa Maria de Sorba, al Berguedà. 

La portada probablement fou bastida durant el segle XII, època a la qual també deu pertànyer la volta apuntada de la nau. Posteriorment, durant el segle XVIII, s'hi afegiren les capelles de la banda de migdia (en un carreu de la paret sud hi ha la data 1762), la decoració a l'interior de la nau i el campanar. Els motius decoratius de ferro i el forrellat de la porta principal foren col·locats l'any 1772. La rectoria és actualment de propietat particular, i ha estat habilitada com a segona residència. 

Sant Martí de Queixàs és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT MIQUEL DE TERRADES. BÀSCARA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

La localització d’aquesta església és prou difícil. Sabíem que només eren unes ruïnes. Van seguir una pista de terra que ens porta al masos d’Espolla i de Gustà els més propers a les ruïnes i els únics que es mantenen l’antic veïnat de Terrades. 

El lloc de Terrades s’identifica amb el vilar de “Terratellas” o “Terrutellas”, un dels poblats del terme de Bàscara documentat als segles IX i X, que diferents autors situen, erròniament, al poble de Terradelles (municipi de Vilademuls). És sobretot, el precepte de Carles el Simple de l’any 922 que, en precisar els límits del terme de Bàscara, possessió de la seu de Girona, deixa clara la impossibilitat de relacionar-lo amb Terradelles i sí, en canvi, amb Sant Miquel de Terrades. 

L’església de “Sancti Michaelis de Terrades” s’esmenta l’any 1140 en el reconeixement fet per Ermengarda sobre la possessió d’un alou d’aquest lloc, en feu del bisbe. 

En els nomenclàtors diocesans del segle XIV apareix esmentada la “capella sancti Michaelis de Terradis, in parrochia sancti Aciscli de Baschera”. 

L’església de Sant Miquel de Terrades, en altre temps sufragània de Sant Iscle de Bàscara, és ara totalment abandonada i en completa ruïna. 

L’església de Sant Miquel de Terrades tenia una sola nau. Només podríem conèixer la planta de la seva capçalera, la qual és totalment enderrocada mitjançant una prospecció arqueològica. 

D’aquest edifici només resten, i no pas per gaire temps, una bona part del frontis i alguns fragments dels murs laterals de la nau. Les ruïnes són molt envaïdes per la vegetació fent-les pràcticament irreconeixible. 

Al frontis hi ha una finestra romànica de doble esqueixada i arc de mig punt, fet amb dovelles mal tallades. La porta devia ésser situada a la part enderrocada del mur de migjorn. 

L’aparell és, en general, fet amb pedres només desbastades, col·locades sense gaire cura, amb trossos de terrissa entremig, llevat del fragment de mur de migjorn, on l’aparell ha estat fet amb petits rierencs sense escapçar, que tendeixen a formar filades. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Enciclopèdia Catalana