dijous, 6 de maig de 2021

SANTA MARIA DELS HOSTALETS D’EN BAS. GARROTXA

 PASEJANT PER LA GARROTXA 

El poble dels Hostalets d'en Bas es troba a l'esquerra del riu Fluvià, aigua amunt del poble de Sant Esteve d'en Bas, antic cap del municipi al qual pertanyia.

Dels seus orígens resta l'antic hostal de Can Llonga. La disposició dels dos carrers que formen el poble -el carrer de Vic i el carrer de Teixeda-, que conflueixen a l'església de Santa Maria, respon a la funció inicial que tingué com a lloc d'hostalatge nascut a la vora d'un camí.


La restauració soferta pels Hostalets d'en Bas d'ençà de la declaració com a Conjunt Històrico-Artístic ha restat autenticitat a la seva fesomia agrària i pagesa. 

La plana d'en Bas, situada al sud de la comarca de la Garrotxa, era el nucli central de les terres patrimonials dels vescomtes de Bas. 

El nucli dels Hostalets d'en Bas va sorgir el segle XVIII entorn de l'antic camí de Vic a Olot pel Collsacabra.

Santa Maria dels Hostalets d’en Bas és una església d'una nau, amb capelles laterals, amb volta de creuria i absis poligonal. A l'exterior, les façanes laterals estan tenen contraforts seguint un ritme regular fins arribar a la cantonada amb la façana principal on els contraforts estan situats en diagonal creant un angle obtús a cada costat de la façana. 

La porta principal és allindada amb un frontó semicircular amb el timpà buit. A mitja alçada una motllura llisa migparteix la façana. A la part superior s'obren tres finestres d'arc de mig punt, la central més alta que les laterals, i un òcul. Una cornisa recorre la part superior i al centre una creu corona la façana.

Adossada a l'església es troba el campanar de planta quadrada i teulada piramidal. A la part superior quatre obertures d'arc de mig punt allotgen les campanes. 

Santa Maria dels Hostalets de la Vall d'en Bas és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 4 de maig de 2021

SANT QUIRZE DE BESORA. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Sant Quirze de Besora es troba a la comarca d’Osona, a la subcomarca del Bisaura. Està situat a la riba dreta del riu Ter. És terra de transició entre els Prepirineus i la plana de Vic, i al municipi arriben les vessants muntanyoses de la serra de la Cogulera, el puig Bofí i el pla del Revell amb alçades que superen els 900 metres. Al nord del municipi s’obre el Parc Comarcal de Montesquiu. 

La història de la parròquia de Sant Quirze de Besora va molt lligada, en el seus primers temps, amb la de la parròquia de Santa Maria, juntament amb la qual formava un sol terme sota un mateix senyor, civil i eclesiàstic, i els seus feligresos formaven una sola assemblea o universitat fins al punt de semblar una mateixa església amb dos titulars. 

El primer document en què apareixen esmentades les dues esglésies és en la donació que l’any 885 féu Guifré el Pelós al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Aquest document, però, segons F. Udina i Martorell és fals i cal datar-lo del final del segle X. L’any 898, el bisbe Gotmar de Vic consagrà l’església de Sant Quirze, juntament amb la de Santa Maria de Besora, a precs de l’abadessa Emma, document que sembla una segona versió d’una donació al mateix monestir de Sant Joan que tingué lloc als voltants de l’any 897. 

La parròquia de Sant Quirze de Besora surt esmentada a les tres llistes de parròquies del bisbat de Vic, redactades entre els anys 1026 i 1154. En una casa situada prop d’aquesta església residia i hi va morir, l’any 1058, la comtessa Ermessenda de Barcelona. 

Durant el segle XIII l’església de Sant Quirze tenia tres altars, dedicats als sants Quirze i Julita, santa Maria i sant Joan, que a partir del segle XVI s’incrementaren amb noves capelles, com la del Roser, de 1592; i de Sant Sebastià, l’any 1595; de Sant Isidre, al 1622; del Sant Crist l’any 1680 i la de Santa Rosa, l’any 1686. En aquesta darrera data subsistia encara l’antic altar de Sant Joan i el de Santa Maria s’havia convertit en el del Roser. El segle XVIII fou empresa la construcció de l’església actual, en la qual hom treballava l’any 1771, i que substituí l’antiga església parroquial. 

Fou construïda en substitució de l’església romànica dedicada a Sant Quirze i Santa Julita. Per bé que és d'un estil barroc-neoclassicista poc definit, l'església comptava amb un retaule barroc de grans proporcions, que va ser destruït durant la Guerra Civil. Anteriorment fou objecte de saqueig durant la darrera Carlinada (1873), per la facció liberal. 

El 1979 va ser objecte d'una restauració consistent en l'emblanquinada dels murs, de tal manera que sols al presbiteri es poden veure les pintures barroques. Amb anterioritat a aquest data, hom restaurà la teulada tot cobrint-la d'uralita. 

Edifici d'una sola nau amb corredors laterals i capelles. Amb planta de creu i absis quadrat, presenta el campanar integrat a la planta. És de planta quadrada i es troba a l'extrem sud-oest. La coberta és a doble vessant. 

L'accés al temple es fa des del costat sud, on hi ha un porxo precedit d'una escalinata. Al seu interior, els corredors laterals són aprofitats per a col·locar-hi les diverses capelles, entre les que destaca la dedicada a Sant Sebastià, als murs de la qual hi podem veure una carda, símbol del Gremi de Paraires i Teixidors que tanta importància tingué a la vila durant els segles XVII i XVIII. 

L'església de Sant Quirze de Besora és una església barroca inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica i IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 29 d’abril de 2021

SANT SALVADOR DE CASTELLFOLLIT DE LA ROCA. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA

La vila de Castellfollit de la Roca és integrada per la vila vella i un petit eixample encara a l’interfluvi del Fluvià i el Turonell.  L’espadat cau d’una manera espectacular sobre els dos rius i al seu cim l’església vella i les cases del nucli antic formen un conjunt pintoresc, inaccessible des del camí que ve de llevant, i forma una silueta característica, prou coneguda i difosa per tot el país. A un costat de la cinglera hi ha la Plaça Vella, i a l’extrem la primitiva parròquia de Sant Salvador de Castellfollit.  Segurament a Castellfollit  havia hagut dues esglésies, una parroquial i l'altra, del castell del castell de Sant Salvador. 

Tanmateix se sap de la seva existència per un instrument datat L’any 1019, referit a la dotació i constitució de termes de la canònica de la Seu de Girona, i expedit pel bisbe Pere de Carcassona entre d’altres dignitats eclesiàstiques. 

Malgrat la manca de dades històriques documentals esmentada, sembla fora de dubte que l’església de Castellfollit pertanyé sempre a la Seu de Girona, ja que en els nomenclàtors diocesans confegits al final del segle XIV, s’esmenta com a Sant Salvador. Aquesta notícia fa palès el canvi d’advocació, del qual malauradament es desconeix el moment concret en què es produí i quina fou la causa. 

El temple, igual que la vila, patí els efectes dels terratrèmols del segle XV i hagué d’ésser refet; les obres es portaren a terme en diverses etapes constructives, que finalitzaren al segle XVII dins l’estil renaixentista tardà, propi del moment. Al final d’aquesta centúria, concretament l’any 1691 l’església de Castellfollit figura relacionada als Sinodals de la diòcesi de Girona. 

L'any 1700 el bisbe Miquel Joan de Taberner troba l'església molt destruïda pels soldats del rei de França. 

L'església de Sant Salvador es va mantenir en culte fins a l'any 1936, data en què fou cremada, i el sostre es va esfondrar. Acabada la guerra civil, hom decidí de convertir unes escoles, llavors en curs de construcció a la zona de l’eixample, en la nova església parroquial.


De la fàbrica primitiva conserva una finestra romànica tardana en la paret de migdia i un gran nombre de carreus reutilitzats. A la porta d’accés hi ha situada una llinda de grans dimensions.  Hi ha el següent text inscrit: "SI DEUS. PRONOBIS. QVIS. CONTRANOS / 1698". També hi ha una creu en relleu per sobre de la llinda. 

En el decurs del temps va alternant advocació entre Sant Salvador i la Trinitat. L'any 1691 l'església disposava dels següents altars: Altar Major, altar de Nostra Senyora de la Pietat, el de Sant Joan Baptista, el de Sant Joan Evangelista, el de Sant Eloi, el de Nostra Senyora del Roser i el del Santíssim. 

En l’actualitat, a partir d’una iniciativa sorgida dels Amics de Castellfollit i amb el suport institucional, el temple de Sant Salvador ha estat recentment rehabilitat i condicionat com a espai polivalent per a diversos usos culturals. Cal dir que la restauració ha estat molt encertada, ja que s’ha combinat el vidre, el ferro i la pedra original. 

L'església vella de Castellfollit de la Roca és una construcció  inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 27 d’abril de 2021

SANT PERE DE LES PRESES. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

El poble de les Preses és al pla, sota la serra del Corb i vora la carretera d’Olot. El seu creixement s’ha dirigit cap als veïnats de Bellaire i de Pladevall. 

En la primera referència documental coneguda del lloc i la parròquia de les Preses, datada l’any 922, Elienard llega en testament a la seva muller Ricarda l’alou de les Preses. Uns anys més tard Ricarda emmaridà de bell nou amb un cavaller anomenat Sal·la; aquest matrimoni fou el fundador del cenobi de Sant Benet de Bages, al qual feren donació l’any 957, per tal de contribuir a l’aixecament de la fàbrica, de l’alou de Sant Pere de les Preses. 

L’església parroquial de Sant Pere de les Preses va ser consagrada el 1119 pel bisbe Berenguer Dalmau, però és probable que aquesta fos la tercera construcció. En l’església actual no es conserva cap vestigi romànic, ja que al llarg dels segles ha sofert diverses transformacions, la darrera de les quals fou la de la fi del segle XVIII, que convertí el temple en un edifici d’estil neoclàssic, de tres naus, separades per columnes gruixudes. 

Sant Pere de les Preses consta de tres naus amb capçalera recta, les laterals són més aviat passadissos; estan separades per robustes columnes toscanes i arcs formers de mig punt; la central està coberta per una volta de llunetes; té transsepte amb una cúpula sobre petxines al creuer; l'atri està separat de les naus per un digne mur vidriat amb marcs i portes de ferro; la seva fondària està inclosa en la mesura de la nau. 

Els seus murs són de carreus grisos a la part baixa i més clars a la superior. El frontis es troba flanquejat per dos campanars i força més endarrerit que aquests; hi té un portal rectangular cobert per un ampli ràfec; per damunt d'ell apareix un òcul motllurat i una cornisa angular amb motllures i una creu metàl·lica al cim.


Flanquejant la façana principal encarada a ponent hi ha els dos  campanars bessons del segle XVIII acabats el 1911 amb detalls modernistes. Tenen planta rectangular. Les cel·les estan obertes amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara, emmarcades per tres rectangles en degradació. 

Estan coronats per unes destacades cornises, un tambor i per cúpules de racó de claustre recobertes de ceràmica vidriada en blau fosc i dibuixos en groc; uns pinacles coronen els cims. L'esfera d'un rellotge al campanar de l'esquerra es troba sota la cel·la a la cara frontal. Els seus murs, als baixos, tenen paraments de grans carreus mentre que a la part superior són de paredat amb un arrebossat pintat tot imitant carreus. Per l'interior del campanar de l'esquerra hi ha una escala de cargol per accedir a la cel·la; en canvi al de la dreta hi ha una escala arrapada als murs sobre voltes. 

En el seu interior guarda una imatge gran de sant Pere obrada a l'escola salesiana de Barcelona a l'altar major; un Sagrat Cor de talla obra de l'escultor Fluvià a un altar lateral i, a l'altar major, una creu processional gòtica de plata daurada de Còrdova dins d'una urna vidriada. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica i Campaners

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dijous, 22 d’abril de 2021

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ. SANT FELIU DE PALLEROLS. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

Aquesta capella ja apareix documentada l'any 1570 com a a Sacellum divi Sebastiani. El seu origen és segurament és un oratori al costat de la via romana precursora del camí ral d'època medieval.  Fa poc ha estat restaurada. 

L'ermita de Sant Sebastià és d'una sola nau, amb absis pla i una petita estança en un costat. La nau està coberta amb arc de mig punt i una motllura que imita un entaulament recorre la part superior dels murs laterals.

El parament de la meitat inferior de la façana principal és de carreus grans i ben treballats, mentre que la part superior és de pedra petita i irregular. La porta és allindada i està emmarcada, a una certa distancia, per dues pilastres que aguanten un entaulament sobre el qual hi ha la forma d'un frontó triangular buit coronat per una creu. A la part superior de la façana hi ha un òcul i acaba en un petit campanar d'espadanya d'un sol ull.

A partir del segle XVIII es va anar ornamentant en diferent elements, on hi destaca una talla barroca del sant, que va està a punt d’ésser cremada a l’any 1936, però fou finalment amagada i acabada la guerra es va restaurar. 

Sant Sebastià de Sant Feliu de Pallerols és una ermita inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 20 d’abril de 2021

SANT FELIU DE PALLEROLS. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

La vila de Sant Feliu de Pallerols que obtingué aquest títol el 1848, és situada a banda i banda del Riu Brugent, al peu dels cingles i el santuari de la Salut. El nucli més gran i més ben urbanitzat ocupa la dreta del riu. Tot i el seu indubtable origen romànic, l’església parroquial de Sant Feliu de Pallerols correspon avui dia a una construcció del segle XVII.

El lloc pertanyia al terme del castell d’Hostoles i posteriorment formà part de la batllia reial de la vall d’Hostoles, que també comprenia altres parròquies. El 1184 s’esmenten diversos masos del terme parroquial de Sant Feliu de Pallerols que van ser donats per Dolça, senyora del castell i del terme d’Hostoles, a la seva filla Ermessenda. Hi ha una sentència arbitral del 1187 sobre béns situats en aquesta parròquia, entre l’abat del monestir d’Amer i Miró, senyor del castell d’Hostoles. Al segle XIV el monestir d’Amer encara posseïa béns a la parròquia de Sant Feliu. 

L’any 1039 ja hi ha referències de l’existència d’una parròquia a Sant Feliu de Pallerols. Segurament es tractava de l’església romànica, que els terratrèmols del 1427 i 1428 van ensorrar. La actual edifici va ser consagrat el 1632.

Es tracta d'un edifici religiós de grans dimensions i d’estil gòtic rural. La nau principal té vuit grans arcades als laterals ocupades per les capelles, un presbiteri sobrealçat i dues sagristies. Una de les arcades dóna pas i conforma una capella lateral cupulada. Els dos últims arcs conformen un cor. Destaquen per la seva grandària dos cossos: el campanar i la nau principal. 

El campanar es construí en diferents anys successius, com queda reflectit en les dates, que comencen l'any 1604 a la base del campanar i van pujant amb l'alçada. 

Destaca un púlpit de fusta i una imatge d'alabastre de la Mare de déu de Gràcia, si bé la de Sant Feliu, que es trobava damunt l'entrada, va ser robada. 

Durant La Guerra Civil l’església pati grans danys i fou utilitzada com a polvorí, fins al punt que explotaren algunes granades o bombes de mà. 

Sant Feliu de Pallerols és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 15 d’abril de 2021

SANT ESTEVE D’EN BAS. VALL D’EN BAS. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA

El poble de Sant Esteve d’en Bas, que és centrat per l’església ,  és situat prop del riu Fluvià, a la seva riba dreta, sobre un pujol, al peu de la muntanya de Murrià.


És en un precepte del rei carolingi Carles el Simple de data l’any 898 i que tradicionalment s’atribuïa a l’any 904, apareix una de les primeres referències documentals al lloc de Sant Esteve d’en Bas.  Al començament del segle XI, aquesta població consta inclosa dins la jurisdicció del comtat de Besalú, i la seva parròquia apareix consignada en la carta de dotació de l’efímer bisbat de Besalú atorgada pel comte Bernat Tallaferro l’any 1017. 

El temple de Sant Esteve fou consagrat l’any 1119 pel bisbe de Girona Berenguer Dalmau, el qual li concedí amb motiu d’aquest acte solemne ultra la immunitat de trenta passos al voltant del cementiri, els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels. En l’acta de consagració segons  el pergamí original conservat a l’Arxiu Episcopal de Girona, s’esmenta com l’església , i també s’hi especifiquen els seus límits territorials. 

Pocs anys després hi ha constància que Udalard, vescomte de Bas, atorgà en el seu testament datat l’any 1127 una heretat situada a la parròquia de sant Esteve al monestir de Santa Maria de Ripoll. 

D’altra banda l’any 1161 és consignada una permuta feta entre Ramon de Sant Esteve d’en Bas i el prior de Santa Maria de Besalú, per la qual Ramon dóna al prior Bernat un alou que hi posseïa, i a canvi, rep d’aquest prior tots els beneficis que percebia de la parròquia de Sant Fruitós d’Ossinyà. 

A la darreria d’aquesta centúria, concretament l’any 1175, s’enregistra en el testament d’Hug, vescomte de Bas, un llegat de deu sous. La vila de Sant Esteve d’en Bas formà part des de les primeres dècades del segle XII dels territoris sotmesos a la jurisdicció feudal dels vescomtes de Bas. Al final del segle XII, dins la relació d’esglésies consta que contribuïen amb el delme al sosteniment de les croades figura els anys 1279 i 1280.

També aquest darrer any, el 1280, hi ha notícia que Sibil·la, vescomtessa de Bas i alhora comtessa d’Empúries pel seu casament amb Hug V d’Empúries, hi féu reconeixement a favor del bisbe de Girona, Bernat de Vilacert.  A la segona dècada del segle XIV, una referència d’idèntiques característiques a l’anterior assabenta que Malgaulí, comte d’Empúries i vescomte de Bas, reconegué l’any 1316 en benefici del bisbe de Girona Guillem els delmes que posseïa en diverses parròquies. 

Vers mitjan de la mateixa centúria es constaten documentalment algunes notícies que posen en evidència la potestat jurisdiccional que, a causa de diverses propietats, exercí el priorat de Sant Corneli i Santa Magdalena del Mont sobre alguns veïns de la parròquia de Sant Esteve. Per exemple, que l’any 1347 Berenguer de Camps, veí de l’esmentada parròquia, es reconeix mitjançant una escriptura home propi de Guillem Berenguer, prior de Sant Corneli del Mont. 

L’església de Sant Esteve apareix relacionada l’any 1362 en el Llibre verd del capítol de Girona; així mateix figura esmentada en els nomenclàtors de la diòcesi gironina del final d’aquest mateix segle.

D’altra banda la vila de Sant Esteve d’en Bas patí en gran manera les conseqüències dels terratrèmols del segle XV, ja que en un memorial escrit el 10 de maig de l’any 1427 pels jurats de Girona i adreçat al rei, es relaciona la vila de Sant Esteve d’en Bas. També del mateix any 1427 data un important privilegi concedit per Bernat Joan de Cabrera, vescomte de Bas, als habitants de la vila. Al final del segle XVII el temple, és relacionat en els Sinodals de la diòcesis Gerundense publicats l’any 1691 per Francesc Romaguera. 

Consta per altra banda que el 1698 la vila de “Sant Esteve de Sahull” restava inclosa entre d’altres llocs, dins el vescomtat de Bas, el qual era sotmès a la jurisdicció del marquès d’Aitona. 

Una última notícia documental que hem pogut localitzar refereix que l’any 1760 Joan d’Oriola, prior de la canònica augustiniana de Santa Maria de Besalú, arrendà els delmes, les primícies, les tasques, els censos i altres drets feudals que acostumava a percebre el priorat de Sant Corneli del Mont, de nombroses viles del bisbat gironí, entre les quals hi és mencionada. 

L’església parroquial de Sant Esteve d’en Bas és un notable edifici d’origen romànic, que ha estat molt modificat en el transcurs del temps. La seva estructura conserva actualment, malgrat les transformacions, diversos elements que corresponen al temple consagrat l’any 1119, el qual era conformat per una planta de creu llatina, amb una sola nau, transsepte i tres absis.

Actualment l’església consta de tres naus, transsepte i una capçalera triabsidal, amb els dos absis laterals semicirculars i amb el central poligonal, amb cinc costats. Aquest és decorat externament per mitjà d’unes arcuacions amb finestres cegues geminades. A l’interior també és dividit en cinc trams, separats per sis columnes, les quals sostenen unes arcades adossades als murs, sense conservar el traçat poligonal de l’exterior, de manera que s’acosta més a la forma semicircular.

Segons aquesta mateixa planta, l’absis central era encaixat a una forma poligonal de cinc costats, forma que també conservava l’interior. Segons aquesta mateixa planta, la nau central era dividida en tres trams amb d’altres tants arcs formers. Actualment acusa les modificacions que ha sofert al llarg del temps per tal de donar accés a les naus laterals, amb les quals més tard fou ampliada l’església. 

L’any 1432 fou encomanada una campanya d’obres a Guillem Font, el qual restaurà la capella de Santa Maria, l’exterior de l’absis de la capella de Sant Joan i el remodelatge del mur de tramuntana. En aquesta mateixa campanya fou erigit novament el mur de migjorn, en el qual calgué construir dues finestres i la porta principal, porta formada per tres arcs en gradació amb les corresponents columnes i capitells, a més del timpà. D’aquesta porta actualment no resta cap vestigi per tal com desaparegué en ésser ampliat el temple amb una nau, al segle XVIII. 

L’any 1442 hom inicià una altra campanya d’obres, encarregada a Joan de Farrés. En aquesta campanya hom continuà bàsicament amb les obres que ja havia començat Guillem Font anteriorment. Hom dotà l’edifici de diversos arcs, fou refeta la volta de la nau central i la coberta a partir del creuer. També foren construïdes la façana de ponent i el campanar. 

Són d’època més tardana la porta d’entrada actual, oberta a la façana de ponent, i la que hi ha al mur de migjorn, amb una fornícula damunt. També s’evidencien reformes posteriors al campanar, amb finestres de doble obertura a cadascuna de les seves cares i coronat amb una balustrada. 

L’any 1947 fou restaurat l’absis principal, en quedar al descobert l’any 1936, quan es perdé el retaule que el tapava. Era un retaule barroc dedicat a sant Esteve. 

Pel que fa a l’aspecte tipològic, Sant Esteve d’en Bas presenta una planta que és excepcional a la comarca. Però, sens dubte, l’element més excel·lent és el seu absis poligonal. 

Aquesta església fou restaurada l’any 1980 i les obres posaren a la vista l’elegància i la simplicitat a la vegada que tenen els absis de les dues capelles laterals. 

L’escultura monumental de l’església de Sant Esteve d’en Bas es desenvolupa a sis capitells de l’interior de la conca absidal, als dos capitells de l’intradós de l’arc triomfal, als dos del costat de llevant del creuer i al que és situat a la nau de tramuntana, a l’eix nord-oest del creuer. Quant a la datació de l’escultura de Sant Esteve d’en Bas, tenim com a punt de referència la data de consagració de l’església romànica actual, l’any 1119. 

Sant Esteve d’en Bas posseeix un relleu on hi ha representat un calvari. Fins l’any 1988 la pedra era encastada a les golfes de l’església, però actualment hom la pot admirar, convenientment acondiciada, dintre l’església parroquial. L’estat de conservació en què es troba és força dolent, fins al punt que la major part dels trets de les figures han quedat esborrats. 

Sant Esteve d'en Bas és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons principal: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau