dijous, 1 de desembre de 2022

SANT JOAN BAPTISTA DE PLA. SOBRAB

 CONÈIXER EL SOBRAB 

La primera referència documental del poble de Sant Joan de Pla data de l’any 1020. Fins època recent , apareix amb els noms de San Xuan de Baldexistau i San Xuan de la Muntanya, que actualment es transcriurien com Sant Chuan, essent aquest el nom del poble en “chistabí”, la llengua aragonesa de la vall de Gistau.


Una història típica de la localitat narra els orígens de la població i els atribueix a la necessitat que van tenir els habitants d'un altre poble que es trobava a la muntanya (anomenat Ligüés) d'abandonar-lo i instal·lar-s'hi, ja que una invasió lacuercos (ser mitològic, espècie de serp) els impossibilitava la vida al seu llogaret de procedència. En l’indret de Ligüés, a l’altre costat del riu, resten les runes d’una petita ermita romànica, que potser seria l’església d’aquest misteriós poblat.

El poble de Ligüés o les seves ruïnes mai no s'han trobat, i se suposa que la seva existència va ser també imaginària, o bé una deformació de la paraula "lacuers" (vocalitzada /lacués ) doncs, aquesta era la pronunciació del terme lacuercos abans de la gradual castellanització de l'aragonès local. 

Part del seu terme municipal està ocupat pel Parc natural Posets-Maladeta i el Monument natural de les Glaceres Pirinenques . 

L'església de Sant Joan, consagrada al mateix sant que la localitat (Sant Joan Baptista ), és romànica i es troba ben conservada, encara que com tantes esglésies de l' Alt Aragó , es va reformar al segle XVI i va perdre alguns dels trets típics dels seus orígens. L'església, feta a la part baixa del nucli de població i al costat del riu, té el cementiri davant. 

L’església de Sant Joan és un edifici complex, casi polièdric, resultat de l’avenir històric, i de totes aquelles empremtes que hi van deixar els seus habitants en les darreres èpoques. 

Malgrat el caòtic que pugui resultar una anàlisi historicoartística del temple, el cert és que els seus orígens són romànics, i n'és una prova el semi ocult absis de planta semicircular. Es tracta d'una estructura completament llisa, treballada amb carreu, en un aparell força irregular. L'única decoració es presenta en forma de mènsules senzillament bisellades. A l´interior, l´absis es cobreix amb volta de cambra d´esfera. 

A excepció d'aquesta petita estructura d'origen romànic, que es podria datar cap a finals del segle XII, la resta de l'edifici es compon d'afegits posteriors, des del segle XVI, com correspon al seu accés, però també dels segles XVII i XVIII. 

La porta quedaria originalment, centrada en dita façana i per l’altre costat, la torre de construcció posterior, estaria situada  a la capçalera, però no integrada a l’edificació. 

La recent restauració dels murs exteriors i teulades ha deixat al descobert la maçoneria  original de l’edifici, mostrant les seves dimensions antigues que resulten visibles , sobretot, en la façana de la porta d’accés i en la torre.

Són evidents també les successives ampliacions que a sofert a partir del segle XVI. Els diferents afegits d’una maçoneria un tant desigual, es portaren a terme fins a arribar a l’actual configuració de l’edifici. Així , als elements medievals, (Absis semicircular de quart d’esfera, nau amb volta de canó i la base de la torre quadrangular) s’anirien afegint elements de forma que avui el temple presenta capelles en el costat de la nau, un passadís al costat nord, porta d’arc de mig punt als peus i sagristia adossada a la capçalera. A més l’edifici integra el campanar al que s’accedeix des de l’exterior. 

En aquesta església va tenir lloc un truculent episodi a finals del segle XVI, l’assassinat de “el Siñor de Sant Joan”. Segons la tradició i certa documentació que ho testimonià el Senyor de la contrada va morir a mans del poble, cansat de viure submís a la seva voluntat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Cartell informatiu de l’església i Viquipèdia

dimarts, 29 de novembre de 2022

SANT MARTI DE BUIL. SANTA MARIA DE BUIL. SOBRARB

CONÈIXER EL SOBRAB

Santa Maria de Buil (també Boil, en català) és un lloc petit, habitat, i que compta amb dues esglésies. La de Sant Martí, de gran transcendència artística i la ruïnosa de Santa Maria, d'origen romànic però molt modificada en clau gòtica que actualment (final  2009) està sent restaurada. 

L'església de Sant Martí és un temple que no deixa indiferent. La primera vegada que un ho visita nota és diferent. Que té “alguna cosa”. En successives visites es comencen a percebre aquests detalls aparentment intranscendents però sens dubte de gran valor a l'hora de comprendre no només els seus fets sinó els avatars que les van propiciar i la relació amb altres zones properes. 

El nucli es troba a la falda d'un turó que s'ha relacionat habitualment amb el castell de Buil, documentat des de 1017. L'església, amb advocació a Sant Martí de Tours , té adossada, l'antiga casa abadia (del segle XVIII) a la seva cantonada SO. 

Entre el 1040 i el 1050 es van poder aixecar les zones més antigues de l'edifici (nau i torre). És probable que cap al 1070 es construïssin els absis sense seguir el projecte original de nau i torre. Hi va haver una interrupció de les obres o bé una substitució de la capçalera original, ja que els absis actuals estan desviats respecte a l'eix de les seves naus, no estan alineats a l'exterior i s'han acoblat de manera deficient amb els murs. 

Al segle XVI es produeix l'obertura de capella nord, arcosoli sud, construcció del tercer cos de la torre i possible afegit del pòrtic sud. Amb la planta basilical i les tres naus amb voltes a diferents alçades que es tanca amb un absis triple, fan d'aquest recinte religiós un dels més rellevants de la comarca.  

La torre pòrtic i tribuna, de model llombard, datada cap al 1070, se situa als peus de l'església adossada al seu mur occidental. La capçalera, decorada amb tosques lesenes i arquera cega, recorda el romànic gallec. Es mostra una diferència entre l'arquitectura de l'absis triple de la capçalera i de la resta de la construcció en haver estat els absis renovats a finals del segle XI .  

Al segle XVIII convertiren el seu interior en una sola nau mitjançant  l'eliminació de columnes. Conserva l'altar major original de grans carreus amb cantons en motllura. 

Al segle XVII es modifica totalment l'espai interior, amb la supressió dels pilars davanters i la comunicació de les naus entre si mitjançant amplis arcs formers i al XVIII es fa la decoració pictòrica de l'interior. Conserva l'altar major original de grans carreus amb cantons en motllura. 

En la dècada dels anys 70 es realitzen diferents obres de restauració del temple 

Des de l'exterior, els elements més característics són els absis i la torre construïts seguint les formes constructives de l'arquitectura llombarda.  

L'església de Sant Martí està declarada Monument Nacional i Bé d'Interès Cultural per la Diputació General d'Aragó. 

 A. García Omedes en la web Romànic Aragonès  ofereix una detallada i extensa explicació d’aquest temple i altres d’Aragó.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documentals: Viquipèdia i Románico Aragonés

dijous, 24 de novembre de 2022

SANT CUGAT D’ALBONS. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

L’església parroquial de Sant Cugat d’Albons es troba a la plaça Major al bell mig del poble. 

El lloc d’Albons és documentat l’any 959 (Alborz) i el 980 (Alburne) com a pertanyent al comtat d’Empúries. Segons el testament sacramental del clergue Guigó, fill de Vítiza i d’Aió, conspicu terratinent, l’església de Sant Cugat d’Albons rebé una vinya situada a la mateixa parròquia. El comte Gausfred d’Empúries-Rosselló, en el testament de l’any 989, llegà unes vinyes del terme d’Alburze a l’església d’Empúries. 

En el testament de l’any 1220 Dalmau de Creixell llegà a la seva germana Blanca unes propietats a Albons i a Torroella de Fluvià. Al començament del segle XIII eren senyors del castell d’Albons els Torrent (o Destorrent). El castell és al costat de tramuntana de l’església parroquial; actualment és un edifici amb elements d’època gòtica i posteriors. Berenguer de Torrent, senyor d’Albons, en testament de l’any 1273, deixà la meitat dels molins d’Albons a la Pia Almoina de la seu de Girona. 

L’església d’Albons figura a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. Sant Cugat d’Albons també es relaciona entre les parròquies en els nomenclàtors de la diòcesi de Girona del 1362, del final del segle XIV i de datació posterior. Ha mantingut fins al moment present la seva funció parroquial. 

L’església de Sant Cugat d’Albons, és d’una sola nau força ampla i llarga, orientada a llevant, on és rematada per un absis de planta semicircular aprofundida i un xic passada de radi. 

La nau és coberta amb una volta de canó de mig punt —de fet, lleugerament ultrapassada— que recolza damunt quatre arcs torals de mig punt, també amb tendència a la forma passada de radi. Un altre arc, aquest apuntat i d’època més tardana, resta adossat al frontis. 

L’absis presenta una estructura força singular, ja que és d’amplada i alçada molt poc inferiors a la nau; la diferència hi és mínima. La seva volta és de quart d’esfera; un arc triomfal de mig punt, o lleument ultrapassat, crea la comunicació amb la nau. La relació de mides esmentada motiva que l’arc presbiteral sigui de molta llum, i que tingui idèntiques proporcions i estructura que els torals que sostenen la coberta de la nau. 

L’interior de l’església és arrebossat i encalcinat, llevat només de les arcades. Aquesta capa de calç i morter fou renovada a la postguerra, quan hom agençà el temple després d’haver estat destruït l’antic mobiliari que contenia. 

Els quatre arcs torals i el triomfal són fets amb dovelles estretes i molt llargues no gaire ben allisades. Sembla que les impostes, si existiren, han estat arranades. Els arcs són al descobert, però l’arrebossat n’amaga els pilars o muntants. L’arc triomfal o presbiteral és l’únic amb pilars adossats visibles i també és l’únic que actualment té impostes, bisellades i llises força prominents. 

Tots aquests arcs clouen en un nivell un xic més baix que el punt de la volta i per això damunt d’ells hi ha uns reduïts fragments de mur. En canvi, a cada costat, a l’arrencada dels arcs, les dovelles queden imbuïdes, al mateix pla que la curvatura de la volta. A la nau les tramades entre els arcs torals són de llargades marcadament irregulars.

La nau primitiva fou allargada vers ponent en època tardo-romànica; hom pot comprovar aquest fet a través dels canvis dels aparells exteriors, com precisarem més endavant. A aquesta refecció pertany l’altre arc toral, adossat al mur del frontis interiorment, que és apuntat, sobre pilastres rectangulars. És fet amb dovelles grosses, ben tallades i polides; posseix impostes amb la característica decoració d’escaquejat en relleu. 

Als murs laterals de la nau, interiorment i a cada costat, hi ha, disposats amb simetria i fets als paraments, una rastellera d’espais de poca profunditat en forma d’arcades cegues de mig punt. La separació entre alguns d’aquests espais correspon, de fet, als pilars o muntants dels arcs torals. 

Aquests espais i també llurs arcades són arrebossats. Se n’exceptuen només dos arcs del costat meridional. El que es troba a l’extrem de llevant del mur esmentat, a tocar de l’arc triomfal, resta al descobert, però només l’arc i no pas els muntants. Per la seva estructura formal, pel tipus de dovelles, sobretot, és idèntic als quatre grans arcs torals i al triomfal ja esmentats, dels quals només es diferencia per les mides que, lògicament, són molt més reduïdes. 

D’altra banda, aquest arc no és cec com els altres dels murs laterals —actualment almenys—, ja que dóna pas a una capella afegida molt tardanament (segles XVII o XVIII) en aquest costat del temple. Cal remarcar també que a l’altre costat de la nau, a tramuntana, no hi ha un arc pareller enfront d’aquest, ja que la tramada corresponent és l’única on no hi ha una arcada cega. 

L’altre arc lateral que no és cobert de calç es troba a l’extrem oposat del mateix mur de migdia, a ponent. El seu espai serveix de baptisteri i és un xic més profund que el de les altres arcades cegues. Creiem que aquest arc és coetani de l’allargament de la primitiva nau en època tardo-romànica. És de mig punt, sense impostes, de dovelles i carreus de mida gran, perfectament tallats i polits, els quals formen també el seu curt tram de volta de canó.

Les obertures antigues de l’església han estat modificades en diferents moments. Tanmateix, al mur de tramuntana de la nau hi ha una curiosa porta, de dimensions petites, aparedada ja de força antic i ara només visible en el parament exterior. És rectangular i té per llinda una llosa de pissarra molt llarga i estreta, la qual cosa li dóna un aspecte inusual. Aquest mur només es pot veure exteriorment des del pati del castell situat al costat de tramuntana de l’església. Hom es pot preguntar si aquesta porta és de l’època de la nau del temple o bé fou oberta posteriorment per comunicar amb el castell. 

 

La façana de ponent fou, segurament, molt refeta. Ha estat arrebossada modernament, però ja apareix també coberta de calç en algunes fotografies antigues, gràcies a les quals podem comprovar que la porta d’arcades actual n’ha substituïda una d’anterior de llinda monolítica. 

El campanar de torre, que avui es dreça sobre l’angle nord-oest de l’edifici, pertany a les obres de postguerra; anteriorment n’hi havia un altre d’inacabat, sembla que de construcció molt moderna. 

A més de la capella lateral de migdia, esmentada, hi ha l’afegitó d’una sagristia al costat de tramuntana de l’absis, la qual comunica directament a través d’una porta amb el presbiteri. 

Els paraments romànics són visibles exteriorment a l’absis —al sector no amagat per la sagristia— i als murs laterals de la nau, especialment al de tramuntana, sobretot d’uns anys ençà, després d’haver-ne estat derruïts alguns elements parasitaris que hi havia dins el pati del castell. Al mur de migdia es poden observar, però presenten algun fragment alterat. Als murs de la nau hi ha restes d’una cornisa bisellada, de gres, poc prominent i ara molt erosionada. A l’absis la cornisa és formada per unes simples lloses escairades. 

Hi ha un predomini, a la nau, d’aparell molt rústec, a base de blocs de pedra —majoritàriament calcària— de mides diverses, en general molt petits, només escantonats (alguns són blocs rierencs simplement escapçats). Malgrat la seva irregularitat, aquest material es disposa en filades regulars, excepte en algun espai, on les pedres són encara més petites i gairebé sense treballar. A les juntures, hi és visible el morter amb petits rebles. Aquest mode constructiu coexisteix amb espais de mur aparellat amb carreus un xic més grossos i una mica més treballats, però sense polir, que predominen a l’absis. Al mur de tramuntana hi ha també alguns carreus encara més grossos, de pedra.

 

Ambdós tipus d’aparell creiem que són coetanis per la manera de barrejar-se en els paraments. Les cantonades eren de carreus grossos, de pedra sorrenca, força ben escairats i col·locats al llarg i de través. Al mur de tramuntana hi ha encara, perfectament conservada, la cantonada de carreus que senyala l’extrem de la nau abans de l’allargament occidental i el nivell del primitiu frontis. 

Hi ha una diferència molt evident, en ambdós murs laterals, entre el parament primitiu de la nau —amb els aparells al·ludits— i el tram occidental que correspon a l’ampliació d’època posterior ja esmentada. L’aparell d’aquest tram afegit a ponent és de carreus rectangulars, en general força allargats, ben escairats i polits amb cura, els quals s’arrengleren amb uniformitat, a trenca junt i s’ajusten a la perfecció. Al mur de tramuntana hi ha encara la cornisa exterior, de bisell, molt destacada. 

Aquest afegitó pot ésser considerat del segle XII o del XIII per la tipologia dels elements conservats. Per la situació de l’arc toral apuntat que hi pertany, tocant al frontis, hom podria pensar que la reforma projectada aquest moment devia restar inacabada, ja que potser hom pretenia allargar encara més la nau. 

Pels elements formals avui observables, entenem que l’església de Sant Cugat d’Albons fou probablement bastida a les primeres dècades del segle XI, seguint, en part, models constructius anteriors. Algunes de les seves estructures són de marcada singularitat. 

A l’església parroquial d’Albons es conserva una pica baptismal romànica, que es troba a la capelleta d’arc de mig punt del mur meridional, propera a l’entrada, que ja hem esmentat.

La pica, tallada en un sol bloc de pedra calcària, té forma de copa: semiovoide i amb un peu cilíndric de poca alçada. És decorada a la part superior per un fris d’arcuacions de mig punt sobre el qual corre una motllura cordonada.Aquesta peça data, probablement, del segle XII. Es conserva en molt bon estat. 

L'artista Ramon Pujolboira va pintar un Sant Sopar per a l'absis d'aquesta parròquia l'any 2017, amb el Montgrí, vistes del poble de fons i convilatans seus -Pujolboira vivia a Albons- com a models. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

dimarts, 22 de novembre de 2022

SANT GRAU D’ALBONS. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

La capella o santuari de Sant Grau es troba, aïllat, al sector occidental del terme d’Albons. Es dreça al cim d’un puig (65 m d’altitud), cobert de bosc de pins i alzines, a la serra de Sant Grau. Prop de l’església, al vessant de tramuntana del pujol, hi ha la Font de Sant Grau.


No coneixem pas notícies històriques antigues sobre aquesta església, que conserva una bona part de la seva estructura romànica. Suposem que deu haver estat sempre, com avui, una capella agregada a la parròquia de Sant Cugat d’Albons. Ignorem, per tant, si la dedicació primitiva seva coincidia amb l’actual a sant Grau, molt popular a la pagesia, sobretot en època barroca. No és impossible que la veneració d’aquest sant s’hi instaurés amb la important refecció del temple feta al segle XVIII, de la qual donarem més detalls. En tot cas en aquesta època s’hi devia iniciar la devoció als sants Roc i Sebastià, copatrons del santuari. 

Al segle XVIII és probable que l’església medieval hagués caigut parcialment en ruïna, degradació que devia afectar la seva capçalera. Actualment, la nau conserva l’estructura romànica, però l’orientació del temple ha estat capgirada i l’antic absis ha desaparegut totalment. El primitiu frontis (façana de ponent) fou convertit en mur de capçalera en traslladar l’altar a l’extrem occidental de la nau. Al costat de llevant, en comptes de l’antiga capçalera, hi ha una façana on es troba l’actual porta d’entrada amb llinda monolítica que té gravat l’any 1753; el mur és rematat per una petita espadanya moderna. La data de la llinda sens dubte és indicativa del moment en què hom portà a terme aquesta important reforma.

L’església fou restaurada pels serveis de la Diputació de Girona; l’obra fou inaugurada l’any 1986. A més d’una convenient consolidació, hom ha recuperat la fesomia del frontis romànic en restaurar les obertures que romanien tapiades. La porta resta, ara, closa per un element transparent —que permet la visió de l’interior del temple—, ja que aquest mur continua fent funció de capçalera. S’ha repicat l’interior, llevant els gruixos d’arrebossats que abans cobrien els murs i la volta, i s’ha refet la pavimentació. La petita espadanya de ponent —obra popular, de maó— ha estat substituïda per una altra de pedra picada. També han estat anihilades unes ruïnes de la casa de l’ermità que havia estat adossada al mur de ponent. 

L’única nau de l’església de Sant Grau, de planta rectangular, conserva l’estructura romànica, com ja hem indicat, i per les seves característiques podem considerar que és del segle XI. Uns vestigis dels fonaments de la capçalera desapareguda s’insinuaven (encara que molt poc) just davant la façana construïda al segle XVIII al costat de llevant, en el terreny exterior al temple. Aquests rastres marcaven una curvatura, detall que permet de suposar que aquesta nau romànica estigué, a l’origen, capçada a llevant per un absis semicircular.

La nau és coberta amb una volta de secció lleugerament apuntada, feta amb pedra amorterada i en la qual resten ben visibles les empremtes longitudinals de l’encanyissat; una cornisa de bisell assenyala, a cada costat, la seva línia d’arrencada. 

Al frontis romànic, a ponent (mur de capçalera actual), hi ha la portada primitiva, d’arc extern de mig punt, de dovelles poc grosses, ben tallades i polides. El seu vessant interior és degradat, amb dos arcs; s’hi han conservat les pollegueres de pedra. 

Al mateix frontis hi ha una petita finestra cruciforme. El mur de migdia és perforat per una finestra de doble esqueixada, d’arcs de mig punt adovellats, que té els vessants molt oberts.

L’aparell romànic, de filades uniformes, és de petits carreus de pedra calcària, tallats a cops de martell, no gaire ben escairats i deixats sense polir; hi ha també algunes filades, entremig, de carreus més grossos. L’argamassa és visible entre les pedres, i a diferents sectors —sobretot al mur de migjorn— es conserven les característiques incisions formant rectangles. La talla, un xic desairada, dels blocs dels paraments, contrasta amb l’allisat curós dels elements de les obertures i dels carreus de les cantonades. 

Els paraments exteriors d’ambdós murs laterals de la nau són coronats —com a l’interior— per una cornisa de bisell. Aquesta cornisa segueix, fins i tot, a cada costat, en els trams de l’extrem de llevant dels paraments esmentats, on l’aparell hi és visiblement malmès per la reformació del segle XVIII. És evident, tanmateix, que en aquests fragments reformats —d’uns 2 m de llargada— fou reutilitzat material procedent del sector romànic enderrocat. 

Les estructures romàniques conservades a Sant Grau d’Albons poden datar de cap al final del segle XI o els primers temps del segle XII.

 Text i rcull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

dijous, 17 de novembre de 2022

SANT PAU DE FONTCLARA. PALAU SATOR. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

Sant Pau de Fontclara era un cenobi benedictí existent darreries del segle IX. L'any 889 el seu primer abat, Saborell, acudí a Orleans on recaptà un precepte del rei Odó en el qual li són confirmades diverses possessions al Baix Empordà amb el mateix lloc on hi ha la font "Clara, in ipso monasterio defluente". S'hi fa constar que Saborell havia fundat el monestir amb l'ajut dels veïns de l'indret. 

La vida independent del cenobi fou efímera, car en un precepte del rei Carles el Simple de l'any 908 consta com a depenent de l'abadia occitana de Santa Maria de la Grassa. Es desconeix en quin moment desaparegué la comunitat monàstica. A darreries del segle xii és citada com a parroquial. 

Durant els segles XVI i XVII en unes reformes que es van fer, es van afegir unes capelles laterals. 

Sant Pau de Fontclara és una església romànica d'una nau amb absis de planta semicircular, decorat externament amb lesenes o faixes llombardes (però sense arcuacions). Hi ha tres finestrals de doble biaix. La volta de la nau és apuntada i seguida, però l'arc triomfal és de mig punt i la coberta absidal de quart d'esfera. Al presbiteri hi ha pintures murals romàniques. 


Al mur meridional hi ha la portada primitiva, d'arc de mig punt, de dovelles curtes. La portada actual, en el frontis, és oberta en època tardana: pilastres i frontó amb boles ornamentals i la imatge del patró en baix relleu; a la llinda hi ha gravat l'any 1639. També són fruit de reformes la finestra d'aquesta façana i l'espadanya que la corona.  

A la nau s'hi afegiren dues capelles laterals a cada banda, dues amb volta apuntada i les altres de creueria, sobre una de les quals hi ha un escut i una inscripció datada el 1627. El parament romànic és de carreus petits i rectangulars. 

Conserva in situ unes interessants pintures murals situades a l'arc triomfal i a l'absis. Estan presidides per la imatge de Maiestas Domini, dintre d'una màndorla envoltada pels símbols dels quatre evangelistes, i amb els dotze apòstols disposats a la part inferior. Les altres pintures, es troben en pitjor estat de conservació, representant la vida de sant Pau. El colorit és vermell, ocre i blau. Han estat datades d'inici del segle XIII, dintre d'un estil semblant a les de l'església de Sant Julià de Boada o Cruïlles. 

Les pintures murals que tenen unes dimensions de 15 m², van ser descobertes el 1940, quan es va fer una primera restauració poc respectuosa amb l'original, segons les mateixes fonts. 

La restauració de l'any 2007 la van dur a terme tècnics del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, que han recuperat l'aspecte original de la pintura. 

Sant Pau de Fontclara és una església romànica inclòsa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

dimarts, 15 de novembre de 2022

SANT PERE DE PALAU-SATOR. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

L’església parroquial de Sant Pere de Palau-Sator es troba a l’extrem de migdia de la població, al barri de l’Església, en una situació una mica apartada del petit nucli urbà i fora de les seves muralles. Palau-sator presenta una expansió urbana que retrobem en alguna altra vila medieval de la comarca, com la propera de Peratallada: un nucli de poblament compacte s’agrupà i es consolidà a l’entorn del castell i fou protegit per un recinte fortificat, mentre que l’església restava fora d’aquest recinte, més o menys aïllada. En el cas de Palau-sator, l’alta i massissa torre alt-medieval que originà l’apel·latiu incorporat al nom de la població es dreça al centre i a la part més elevada del conjunt. 

Els comtes Ramon Borrell i Ermessenda l’any 944 feren donació a la seu de Girona de la Torre de Palau i l’església de Sant Pere que havien posseït Oliba i el seu germà Sunifred, i que aleshores tenia Sunyer; donaven, a més, uns alous situats a la parròquia de Sant Feliu de Boada. Aquest document, copiat al Cartoral de Carlemany de la catedral de Girona, demostra que des de feia un cert temps ja existien la torre i l’església de Palau-sator. 

L’any 1225 s’enregistrà la venda feta per Arnau de Fontclara a Bernat, abat de Santa Maria d’Amer, dels drets sobre les parròquies de Sancti Petri de Palacio i Sant Feliu de Boada. L’any 1296 consta que Guillem de Castell, de Bescanó, tenia pel bisbe un quart del delme de la parròquia de Palau-sator. 

Els domers i sagristans de Palau-sator, Sant Julià de Boada i Sant Feliu de Boada l’any 1372 renunciaren a favor del bisbe als drets que tenien sobre els delmes de les esmentades parròquies, els quals eren posseïts per laics. 

Sant Pere de Palau-sator figura en les Rationes decimarum de l’any 1280 i en les llistes de parròquies de la diòcesi gironina del segle XIV i més tardanes. Ha mantingut fins ara la categoria parroquial. 

L’església romànica de Sant Pere de Palau Sator ha sofert diferents modificacions en èpoques posteriors, com l’afegitó de capelles laterals i sagristies i d’una obra de fortificació sobre els murs. L’any 1939 fou destruït el retaule major barroc, que datava de l’any 1707, i altre mobiliari. Posteriorment, foren renovats els arrebossats i l’encalcinat de l’interior del temple. 

L’església de Sant Pere de Palau-sator és d’una sola nau, orientada a llevant i rematada per un absis de planta semicircular. La nau és coberta amb una volta, força alta, apuntada i seguida. L’absis té una volta ametllada, i un simple plec apuntat forma l’arc presbiteral que marca la gradació de nivell, no gaire acusat, entre els dos espais interiors del temple.

La porta d’entrada centra la façana de ponent. Consta de dos arcs de mig punt en gradació fets amb dovelles força grosses, ben tallades i polides. Els batents de fusta de la porta són afermats amb un conjunt de tires o cintes horitzontals de ferro forjat, llises i clavetejades. 

Al frontis i al fons de l’hemicicle absidal s’obren sengles finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt. Una altra obertura, molt petita, però de les mateixes característiques, és situada a la testera de la nau, damunt l’arc presbiteral. 

Sobre la façana occidental es dreça un campanar d’espadanya de tres pilars closos per dues arcades de mig punt. Al costat, damunt el vessant septentrional de la façana, fou bastit tardanament el comunidor, en forma de torreta quadrangular. 

Altres afegitons tardans han destruït o amaguen els paraments romànics. A partir del segle XVI foren construïdes les capelles laterals, dues per banda, i també una sagristia a cada costat de l’absis. Sobre els murs perimetrals de la nau i la capçalera resten testimonis considerables de fortificació amb llenços espitllerats. D’altra banda, l’interior és encalcinat; només són al descobert les arcades i algun emmarcament d’obertures. A l’extrem de ponent fou construït un cor. El frontis, exteriorment, també manté una vella capa d’arrebossat que ha començat a desprendre’s en alguns punts. 

L’aparell —visible especialment als espais lliures d’afegitons dels murs laterals i de l’absis— és fet amb carreus grossos de pedra sorrenca, tallats i polits sense gaire cura. Han estat disposats en filades uniformes, i a les juntes hi ha rebles i es veu el morter que els lliga. 

Per les seves característiques aquesta església pot ésser considerada de la segona meitat del segle XII, o ja de segle XIII. 

A l’interior de l’església, encastada al mur de tramuntana de la nau, hi ha una làpida sepulcral esculpida, de pedra calcària. És de forma rectangular, allargada i poc alta. 

El temple va ser restaurat el 1943, segons consta a la placa que hi ha al costat de la porta d'accés. 

Sant Pere de Palau-sator és una església romànica protegida i inventariada dins el Patrimoni Arquitectònic Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

dijous, 10 de novembre de 2022

SANTA PELLAIA. CRUÏLLES, MONELLS I SANT SADURNÍ DE L'HEURA. BAIX EMPORDÀ

 BAIX EMPORDÀ 

L'església de Santa Pellaia, és la parroquial de la població d'aquest nom, de masies escampades per Les Gavarres, és emplaçada en un replà d'una alta carena d'aquesta serralada, en un punt albirador d'amplis panorames sobre l'Empordà i el Gironès i la Selva. 

El lloc de Sanctae Pelagiae surt esmentat l'any 1064 en el testament del cabiscol Ponç, preceptor de la Seu de Girona. L’any 1123 Berenguer Ramon, anomenat de Santa Pellaia, donà la seva propietat situada a les parròquies de Santa Maria i Sant Sadurní, repartint-la en dues parts: una per a la canònica de Girona i l’altra per a Ramon Odeguer de Monells. 

A les Rationes Decimarum dels anys 1279 i 1280 hi figura l'ecclesia de sancta Pelagia, la qual consta com a parroquial als nomenclàtors diocesans del segle XIV i posteriors. L'any 1400 se signà una concòrdia entre els Jurats de la ciutat de Girona i el rei Martí sobre la jurisdicció d'aquesta parròquia.  

En el fogatjament de l'any 1359, diamant de les Corts de Cervera, hi consta «Santa Pelaya», com a possessió de Gilabert de Cruïlles. En un altre del 1365-70 consta també sota el mateix domini la «Parròquia de sancta Palaya». 

Va ser una parròquia amb certa importància, amb una pagesia escampada i nombrosa. L'abandó de les masies ha fet que perdés la població per la qual cosa avui està sota la jurisdicció de la parròquia de Cassà de la Selva. La població de Cassà, potser per haver estat la receptora d'aquesta pagesia, hi té una certa tirada i manté la seva devoció. 

L’església de Santa Pellaia és un edifici d'una nau capçalera poligonal; la seva orientació ha estat capgirada: l'absis actual és a l'extrem de ponent i el frontis a llevant. L'interior ha estat enterament cobert d'arrebossat, igualment que bona part del parament extern.

 A l'extrem de llevant de la nau hi resta un tram del temple romànic: dues crugies amb volta de canó sobre dos arcs torals de mig punt amb pilars adossats que han estat arranats a bona altura. En aquest tram s'hi afegí un cor. El sector occidental de la nau, d'època molt posterior a l'esmentat, és de més amplada i s'hi obren deus capelles laterals; les coltes són de llunetes. 

La façana actual té una porta rectangular amb llinda i un petit rosetó. Al NE de l'edifici s'hi dreça el cloquer, torre quadrangular amb arcs de mig punt i coberta prominent. Només és visible en alguns espais el parament de la part menys antiga, de grans rebles lligats amb morter. 

Té uns Goigs dedicats que canten: "Puix que sou tan venerada, en eixa terra mortal, oh gentil Santa Pellaia, deslliureu-nos de tot mal" 

Església de Santa Pellaia és un temple inclós en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Catalunya Romànica