dijous, 21 d’octubre de 2021

SANTUARI DE CABRERA. L’ESQUIROL.OSONA

 TERRES D’OSONA 

La Serra de Cabrera és un sistema muntanyenc al nord del Collsacabra. El seu punt culminant és la muntanya de Cabrera (1.308 metres) on hi ha el Santuari de la Mare de Déu de Cabrera. És un terreny molt escarpat amb nombrosos cingles. En aquesta serra neix el riu Fluvià. 

No queda rastre del castell que donà nom a la família Cabrera. Aquest santuari ve a substituir l'antiga capella de Cabrera esmentada al 1144 i que fou renovada a mitjans del segle XIII. Més tard es veuria enderrocada pels terratrèmols de 1427. fins que s'erigí el santuari actual entre els anys 1622 i 1641. 

El santuari custodiava una imatge de marbre del segle XIII que fou destruïda durant la Guerra Civil. La casa dels ermitans fou refeta al segle XVII i ampliada al segle al 1783.

Santa Maria de Cabrera és una església de nau única i sense absis. La façana es troba orientada a ponent i l'altar està situat a llevant; el presbiteri, a nivell de planta, es tendeix a realçar. 

L'interior cobert amb volta de canó amb l'imposta de l'arc marcada amb motllures, als peus s'aixeca el rerecor. El portal és adovellat i datat i amb quatre graons d'accés. Al damunt hi ha un òcul amb reixes de ferro i un símbol marià. 

El campanar és posterior a la resta de l’edificació. S’aixeca a la part de tramuntana. És un campanar de torre de quatre finestrals d'arc de mig punt i rematada per coberta en forma de punxa de ceràmica vidriada.


En aquest sector els murs són sostinguts per contraforts. A la part de migdia s'hi adossa la rectoria. És construïda en pedra. L'estat de conservació és bo.
 

Santa Maria de Cabrera és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia

dimarts, 19 d’octubre de 2021

SANTA MARIA DE LA TORRE. ORISTÀ. OSONA

 TERRES D’OSONA 

La població apareix documentada des de l’any 968, en la donació de unas vinyes al monestir de Santa María de Ripoll.

El 18 de març de 1241 Guillema de Tornamira disposava en testament que se l'enterrés a Santa Maria de Turre. 

Dita església d’origen romànic fou renovada el segle XVIII i ampliada el segle XX. El 1804 fou anomenat un vicari, i el 1855 es feu una instància per a erigir-la en parròquia independent, cosa que s'aconseguí el 1877. 

Edifici religiós de notables dimensions amb planta rectangular i teulada a dues vessants amb un carener perpendicular a la façana.


Portada rectangular de pedra treballada amb un arc de mig punt i timpà, situada a la façana principal. A sobre hi ha una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt que conté un timpà, solució que repeteix la de la porta.
 

A nivell de teulada hi ha un fris d'arcs de mig punt cecs, a la manera de les esglésies romàniques. 

Adossat a la paret dreta i a la part posterior de l'església, hi ha la torre-campanar d’estil neoclàssic. La base és quadrada, arrebossat i amb cantoneres de pedra picada, cobert a quatre vessants. La teulada molt estilitzada, té una obertura a cada una de les quatre cares. El campanar està ben conservat, perquè no fa gaires anys que va ser restaurat. 

Santa Maria de la Torre és una església amb elements historicistes inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons. IPAC

dijous, 14 d’octubre de 2021

SANT ANDREU. ORISTÀ. OSONA

 TERRES D’OSONA
 

Oristà és el municipi més gran de la comarca d'Osona, situat a la vall de la riera Gavarresa. Consta de dos nuclis urbans: Oristà i la Torre d'Oristà, uns quatre quilòmetres a ponent. La seu administrativa es troba a Oristà.

Oristà és un poblat posterior a l'època romana, tot i que en aquella època estava situat poc més lluny de la vila actual. Actualment allà hi resten les ruïnes del que va ser un campament força important romà, anomenat Puig Ciutat, el qual ocupava unes cinc hectàrees. Aquesta església era situada dins l’antic terme del castell d’Oristà. Des de molt aviat devia ésser la parròquia principal del terme, funció que encara exerceix avui dia, encara que amb una demarcació més reduïda per la creació, el segle passat, de la parròquia de la Torre d’Oristà. 

El castell d’Oristà apareix documentat l’any 908, quan Durable i la seva muller Alda vengueren a Adrover i a la seva muller Tructelda una peça de terra situada al comtat de Manresa, al castell d’Oristà. 

La noticia més antiga que es conserva és del 27 de febrer del 923 arràn d'una venda de vinyes que es trobaven dins la finca de l'església. També per una venda de vinyes apareix documentada com a parròquia el 31 de maig de 942, funció que es confirma en la notícia que dona la restauració de la canònica de Vic el 957. 

En diverses visites de bisbes vigatans apareixen anomenats els diferents altars el 1358, el 1581 es mana refer la teulada. El 1589 es dona per primera vegada notícia de la cripta, notícia que detalla el 1666 el bisbe Antoni Pascual. 

El 1775 comencen les notícies d'una nova església. El bisbe Veyan manà aterrar la part antiga del cor i possiblement soterrar la cripta. El 1969, a partir de les descripcions, es va descobrir la cripta, que fou restaurada amb participació de la Diputació de Barcelona i recursos locals. 

L'església de Sant Andreu centra el poble d'Oristà. Es tracta d'una construcció neoclàssica que conserva una antiga cripta romànica. L’edifici  eclesial és d'una sola nau amb dos nivells parcialment superposats, arran del descobriment de la cripta. La nau, de considerables dimensions i poques obertures, és una construcció neoclàssica que deixa enrere les formes barroques. Va variar la seva orientació cap a l'oest degut al descobriment de la nau inferior. Cal destacar també un petit campanar de base quadrada amb 8 obertures, dos per cada costat, adossat damunt la nau. 

No és clar que l'anomenada cripta de Sant Andreu fos realment una cripta, és possible que originalment fos una tribuna, tot i que caldria estudiar-ho. L'espai és de planta rectangular i està situada sota el nivell del terra actual de l'església. Té tres naus separades per dues rengleres de columnes, unides entre si per arcs de mig punt i formant trams de volta d'aresta. Sols una de les actuals sis columnes és original, junt amb les adossades al mur de llevant. Una escala tapiada al mur de tramuntana és l'únic testimoni de l'antic accés. Als murs de la cripta on no hi ha columnes adossades, hi ha finestres de doble esqueixada, que foren afegides a l'última restauració. 

Sant Andreu d'Oristà és una església amb elements romànics, barrocs i neoclàssics inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i frecull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia. Catalunya Romànica

dimarts, 12 d’octubre de 2021

SANT JAUME. ALBOQUERS. SANT BARTOMEU DEL GRAU. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Sant Jaume d’Alboquers és situada dins l’antic terme del castell de Gurb. El lloc d’Alboquers surt documentat ja l’any 964 (vila que vocant Albucha-rios), i l’església apareix com a parròquia amb el nom d’Albocers o Albochers en la llista més primitiva de parròquies del bisbat de Vic, que pot ésser datada de mitjan segle XI. Al llarg dels segles XIII i XIV surt amb els dos titulars de Sant Cugat i Sant Jaume, per coincidir antigament ambdues festivitats litúrgiques. 


En la visita pastoral del 1357, on és citada com Sant Cugat d’Albochers, consta ja com a sufragània de Santa Eulàlia de Riuprimer, dependència que perdurà fins al 1878. En aquesta darrera data s’independitzà i tornà a ésser parròquia independent, si bé la despoblació del terme ha fet que actualment els serveis parroquials hagin estat traslladats a la parròquia de Sant Bartomeu del Grau.
 

De l’antic edifici és possible veure alguna part romànica entre els murs de la renovada església. 

Després de la Guerra Civil es va utilitzar la nau com a escola i després es va restablir el culte amb imatgeria nova que encara es conserva a la sagristia.

L'església de Sant Jaume d'Alboquers, coneguda també com a Sant Cugat, és un petit edifici d'origen romànic, força alterat al llarg dels segles. L'aspecte actual correspon al segle XVII. 

És format per una sola nau coberta per una volta de canó a la nau; És una església d'una nau coberta amb volta de canó amb els murs fets de pedres irregulars i morter posteriorment arrebossat, tant a l'interior com a l'exterior. El mal estat de conservació de l'arrebossat contribueix a l'aspecte degradat de l'edifici. L'absis és recte. 

El presbiteri, rectangular, és cobert per volta de creueria. Al costat nord del presbiteri hi ha una porta d'accés a la sagristia. El terra de l'església està cobert de fusta des de que la nau es va utilitzar com escola. 

La coberta és de teula àrab a a doble vessant. Sobre la façana del mur occidental hi ha un campanar d’espadanya amb dues campanes, al qual se li ha adossat una petita cambra que protegeix les campanes i que no té accés des de l'interior de la nau. 

Als peus de l'església hi havia antigament un cor de fusta. La porta, a migdia, duu la data 1640. A la part de dalt, hi ha un ull de bou corresponent a una primera reforma de l’edifici.

Sobre la porta d'entrada, al mur sud, hi ha una llinda ornamentada o­n entre altres inscripcions mig desaparegudes es llegeix: PERE RIERA i BOQUES"

Al campanar d'espadanya de Sant Jaume d'Alboquers es conserven dues campanes. La gran està decorada amb una creu i la representació d'un bisbe sota d'una inscripció: ORA PRO NOBIS. La campana petita, que també presenta la inscripció ORA PRO NOBIS té representada la imatge d'un sant i a Sant Miquel pesant les ànimes. Aquesta campana porta també la inscripció: IOAN CLOS ALBOQUERS. La campana petita va ser guardada durant la guerra a la secretaria de Sant Bartomeu del Grau i posteriorment retornada a l’església .

L'any 1995, els veïns de l'antiga parròquia van pagar la restauració de l'església i en el període 2001-2002 es va rehabilitar el mas. 

 L'església és envoltada per la rectoria i altres edificacions. 

Sant Jaume d'Alboquers (antigament Sant Cugat) és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i Viquipèdia

dijous, 7 d’octubre de 2021

SANT ANDREU. LLANARS. PRATS DE LLUÇANÈS, OSONA

 TERRES D’OSONA 

Sant Andreu de Llanars,  antiga església parroquial,  es troba a la part de ponent del terme municipal de Prats de Lluçanès. 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell d’Oristà, al lloc de Llanars. Molt aviat degué tenir categoria parroquial, fins que, a causa de la despoblació del terme, passà a dependre de Santa Eulàlia de Pardines primer i de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès després. 

El lloc de Llanars és documentat l’any 997, quan l’abat Sunifred donà al monestir de Sant Benet de Bages, que ell mateix presidia, diversos alous, entre els quals n’hi havia un de situat al comtat d’Osona, al lloc de Llanars. 

L’església apareix en la documentació l’any 1034, quan Doda, muller de Guisad I de Lluçà, féu testament, en el qual deixava per a la llum de l’església de Sant Andreu una vinya que es trobava prop de l’església. La funció parroquial es confirma quan apareix en una llista de parròquies datable d’entre els anys 1025 i 1050, però no es troba entre les parròquies visitades pel bisbe Galceran Sacosta entre els anys 1330-1339.

Abans o després de la despoblació causada per la pesta negra devia perdre les funcions parroquials i passà a dependre de la parròquia de Santa Eulàlia de Pardines com a sufragània, situació que es documenta a partir del 1435, que tenia només fossar, sense comptar ni amb reserva ni fonts baptismals.

Aquesta situació es mantingué fins al 1787, quan fou incorporada a la parròquia de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès com a sufragània, situació que es mantingué fins a l’any 1936, quan fou profanada i quedà sense culte. 

El temple no sofrí altres alteracions que la construcció de dos arcs rebaixats a l’interior dels murs per encabir-hi sengles altars secundaris i un arrebossat seguint l’esquema de la decoració barroca del segle XVIII. 

L’església de Sant Andreu de Llanars és un petit edifici d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular que s’obre a la nau mitjançant un simple plec. La nau és coberta amb una volta de canó de perfil apuntat, i l’absis amb volta de quart d’esfera. Les cobertes actuals són de teula àrab, però en el curs de la seva restauració es trobaren restes de les lloses de la coberta original, molt desfetes. 

Interiorment el mur de tramuntana presenta dos arcs formers que formen una mena d’arcosolis i tots els paraments han estat arrebossats. En el de ponent, en procedir a una exploració dels paraments, foren escatats els arrebossats superficials, en molt mal estat, la qual cosa donà lloc a la descoberta del parament original, amb els carreuons rejuntats amb morter de calç molt fi i amb juntes pintades de color mangra, imitant un carreuat fictici. 

La porta es troba situada al mur de migjorn i s’obre mitjançant un simple arc de mig punt. En aquest mateix mur s’obre una finestra de doble esqueixada, igual com la que hi ha al fons de l’absis, on també hi ha una petita espitllera de factura moderna. La il·luminació es completa amb una finestra en forma de creu que hi ha a la façana de ponent. 

Sobre aquesta mateixa façana es dreça un petit campanar de torre, de planta quadrada, amb una coberta de teula a dos vessants sobre una estructura d’embigat, dividit en dos nivells de finestres. L’inferior té quatre grans obertures en arc de mig punt, una per cada façana, i el superior té quatre finestres geminades, parcialment aparedades, mig partides per sengles columnetes amb capitells troncopiramidals arrodonits, molt senzills. Els arcs de les obertures del campanar són extradossats per una filada de lloses i enfonsats en relació amb el parament del mur. L’accés al campanar s’efectuava per una obertura practicada a la volta. 

L’aparell exterior és de petits carreuons, simplement desbastats, amarats en morter de calç i disposats formant filades uniformes i regulars. A l’absis, però, i al campanar, hom pot observar una certa diferència consistent en que els carreuons són més ben tallats i polits i de proporcions més quadrades. Al cantó de tramuntana de l’absis s’observa una banqueta, similar a un sòcol, la qual no té la mateixa curvatura de l’absis. A la façana de ponent, la seva meitat nord sobresurt per sobre del nivell de la coberta i forma un pinyó, rematat per lloses planes, mentre que al vessant de migjorn aquest pinyó no hi és i la coberta forma un ràfec.

L’edifici presenta dues etapes constructives clarament diferenciades. A la primera, datable del segle XI, poden correspondre els murs de la nau i la banqueta, ja esmentada, de l’absis, la qual deu correspondre al basament d’un absis anterior. En una segona fase, datable del segle XII, hom procedí a regruixir interiorment els murs de tramuntana i de migjorn (el de tramuntana, amb dos arcs formers, i el de migjorn, amb un veritable segon mur), per tal de carregar-hi la volta, i a la construcció de l’absis actual i del campanar. 

Posteriorment hi foren dutes a terme d’altres reformes, com la substitució de les cobertes, els arrebossats i la construcció d’un cor, que fou cremat, juntament amb els retaules i altre mobiliari, durant la guerra de 1936-1939. 

L’any 1983 l’església fou objecte d’obres de reparació i consolidació dutes a terme pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, dirigides per l’arquitecte Joan Albert Adell, després de les quals el seu estat de conservació és acceptable. 

Sant Andreu de Llanars és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 Text i recull daes: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 5 d’octubre de 2021

SANT JULIÀ. CABRERA. L’ESQUIROL. OSONA

 TERRES D’OSONA 

L’església de l’antiga parròquia de Sant Julià de Cabrera es troba al peu de la cinglera occidental de la serra de Cabrera. Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Cabrera. Fou des del principi una església parroquial. 

Les primeres notícies sobre l’església de Sant Julià no es troben fins la data compresa entre els anys 1025 i 1050, que correspon a una llista de parròquies del bisbat de Vic, on figura la de Sant Julià de Cabrera. Aquesta condició de parròquia es confirma l’any 1079, que probablement fou renovada, quan Adalez donà a la seva filla Garsenda un alou situat a les parròquies de Santa Maria de Corcó i de Sant Julià de Cabrera. El 1357 es coneix l’existència d’un altar dedicat a santa Maria, a més de sant titular. 

L’edifici romànic resultà seriament damnificat pels terratrèmols de 1425-1427, ja que caigué una bona part de la seva volta i de l’absidiola de migjorn i el seu absis central també resultà perjudicat. Posteriorment fou elevada la petita glorieta del campanar, carregada sobre el mur o posat a l’absis, en el qual mur més tard fou oberta una finestra circular central, sota la qual fou plagada la porta d’entrada que porta la inscripció de l’any 1567. 

Més endavant encara hi hagué algunes modificacions posteriors que varen mutilar l’aspecte integral de l’absis major en la seva part externa. L’any 1936 varen desaparèixer els quatre altars que adornaven l’interior. 

L’església de Sant Julià de Cabrera és un edifici que ha sofert moltes modificacions, però que, malgrat tot, conserva una part de la seva estructura original, que consisteix en una nau, coberta amb una volta de canó, reforçada per un arc toral i capçada al cantó de llevant per un absis semicircular, el qual s’hi obre mitjançant un senzill plec. L’absis central, molt alterat per la sagristia, presenta indicis d’haver tingut lesenes. 

La planta de l’església es completava amb un tímid transsepte del qual només es conserva el braç de tramuntana, de planta quadrada molt petit i cobert amb volta d’aresta. En aquest braç s’obre una absidiola semicircular que ha estat perforada per una finestra de doble esqueixada. Exteriorment l’absidiola ha estat decorada amb arcuacions llombardes distribuïdes en sèries de dues i tres, entre lesenes. El costat de migjorn ha estat totalment modificat amb la construcció d’una sagristia i una capella. 

La porta principal, amb un arc de grans dovelles s’obre a la façana de ponent on hi ha també un òcul i un campanar d’espadanya de dos ulls, ampliat barroerament fins assolir una planta quadrada. 

Interiorment l’església ha estat totalment decorada amb pintura, la qual cosa impedeix de veure’n els paraments. 

Exteriorment l’aparell original visible sobretot a l’absis i a la façana de ponent és de petits carreus simplement desbastats, amarats en argamassa, disposats en filades uniformes, bé que tenen unes mides molt irregulars. A l’absidiola hi ha importants restes de l’arrebossat exterior. 

Per llurs característiques constructives i decoratives, l’església s’inscriu plenament dins els models propis de l’arquitectura del segle XI i en la tipologia d’esglésies d’una nau amb transsepte i sense cúpula. Entre les quals constitueix un cas singular a causa de les reduïdes proporcions del seu transsepte i pel fet d’haver estat coberta amb volta d’aresta.

Sant Julià de Cabrera és una església amb elements romànics inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull Dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

dijous, 30 de setembre de 2021

SANT LLORENÇ DOSMUNTS. RUPIT I PRUIT. OSONA

 TERRES D’OSONA 

La petita església de Sant Llorenç Dosmunts, propera al mas de les Viles, en un petit serradet, envoltada pel clos del cementiri i de xiprers, és un model de petit edifici rural. És situada a la part de ponent del Collsacabra, al començament de la vall de Pruit, passat el coll de Can Bac de Collsacabra.

Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Fàbregues i, quan aquest es fragmentà, quedà inclosa dins el de Rupit, al lloc anomenat Dosmunts. Inicialment fou parròquia independent fins que perdé aquestes funcions per esdevenir sufragània de Sant Andreu de Pruit, situació que manté actualment. 

L’església i el lloc no apareixen documentats fins que no figuren en una llista de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050 amb el nom de Sant Llorenç Dosmunts. La condició parroquial la seguí mantenint i com a tal l’any 1330 rebé la visita del bisbe de Vic, Galceran Sacosta; però la despoblació que motivà el pas de la pesta negra de 1348 féu que el 1361 ja no figurés com a tal en una llista de parròquies d’aquest any, i hagués estat incorporada com a sufragània de la parròquia de Sant Andreu de Pruit. 

L’edifici original es conserva en gran part, ja que únicament fou suprimit l’absis romànic per un presbiteri rectangular el segle XVII. L’edifici es troba en bon estat de conservació. 

Es tracta d’una petita església que consta d’una sola nau, molt modificada, coberta amb volta de canó, reforçada per un arc toral, amb una capella oberta al mur de tramuntana i una sagristia a mà dreta de l’absis quadrat, també de construcció moderna. L’absis es veu refet perquè a la paret de tramuntana després de la capella hi ha unes represes estranyes que modifiquen l’aparell del mur i que així ho fan suposar. 

Al mur de migjorn hi ha dues finestres de doble esqueixada, de les quals la del cantó de llevant apareix obturada.

A la paret de ponent sobre el portal n’hi ha una altra que dóna sobre el cor, el qual és de fusta. La façana de ponent, o principal, té la porta d’entrada amb un arc adovellat de bona factura. Sobre el portal hi ha el finestral esmentat. El mur és coronat per un campanar d’espadanya amb dos arcs iguals. 

L’aparell dels murs originals, que deixa veure encara els forats de les bastides ha estat fet amb uns carreus petits, ben escairats, de forma apaisada, disposat en filades uniformes i regulars, agafats amb argamassa. 

Entrant a l’església a mà esquerra hi ha una pica baptismal de pedra romànica sensiblement semisfèrica. 

El frontal que ornamentava l’altar de la petita capella de Sant Llorenç Dosmunts es troba actualment conservat al Museu Episcopal de Vic. De mides relativament petites en comparació amb les d’altres frontals, la seva compartimentació és l’habitual: un espai vertical central actua com a eix de simetria de quatre zones narratives, distribuïdes de dues en dues en altura a cadascun dels costats de la central. Aquest frontal ha estat construït en fusta d’àlber blanc la qual ha estat entelada i posteriorment enguixada a fi de poder obtenir una superfície apta per a poder-lo pintar adequadament.

Sant Llorenç Dosmunts és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica