dimarts, 28 de maig del 2024

SANT ANIOL DE FINESTRES. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

Sant Aniol de Finestres és un municipi situat en ple Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, amb un terreny accidentat per la serra de Finestres i la de Medes, a la dreta de la riera de Llémena. 

L’església de Sant Aniol, és esmentada per primera vegada en un privilegi del monarca franc Carles el Simple de 922. Posteriorment  fou donada, el 979, pel comte de Besalú i bisbe de Girona, Miró Bonfill, a la seu gironina, segons disposició testamentària, per a remei de la seva ànima i, de la del comte Borrell II de Barcelona. 

Tanmateix, a partir d’aquest moment, s’obre un buit documental que perdura fins ben entrat el segle XIV, és a dir, que la història de Sant Aniol de Finestres entre els darrers anys del segle X i el començament del segle XIV és totalment desconeguda. 

L’església de “sancti Andeoli”, com apareix esmentada en el Llibre verd del capítol de Girona de 1362, formà part del terme del castell de Finestres, juntament amb les parròquies de Santa Maria de Finestres, Santa Maria de Santa Pau, Sant Esteve de Llémena i Sant Andreu de Sobre-roca i el veïnat de les Medes, des de molt abans de l’any 1323, data en què queda constatat documentalment. 

El 1364, el baró Hug de Santa Pau comprà a la reina Elionor de Catalunya-Aragó,  tots els drets que la corona tenia sobre els castells de Finestres, Santa Pau i Sant Aniol, venda que fou confirmada pel monarca Pere III l’any 1365, malgrat que excloent-hi les parròquies de Sant Aniol de Finestres, Sant Esteve de Llémena i Sant Andreu de Sobre-roca i el veïnat de les Medes, la jurisdicció de les quals era en mans de la ciutat de Girona. Tanmateix, poc després reconegué que els habitants d’aquests indrets devien serveis d’host i cavalcada a aquest baró de Santa Pau. Precisament d’aquest, “Sent Aniol” rebé 40 sous com a llegat testamentari, l’any 1391.

Diferents privilegis i remissions atorgats pels barons de Santa Pau, concretament per la família d’Oms, que aconseguí la baronia de Santa Pau al segle XV, demostren, al llarg dels segles XV, XVI i XVII, que la parròquia de Sant Aniol de Finestres restà vinculada al castell de Finestres i, per tant, a aquesta baronia. 

Durant el segle XVIII l’església sofrí una sèrie de modificacions, un exemple de les quals és la porta barroca de ponent, amb la data 1759 gravada a la llinda.

L’església de Sant Aniol de Finestres és un edifici d’una nau, capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau per un simple plec, que fa la gradació. L’estructura original fou molt alterada, amb l’obertura dels murs laterals de la nau, per afegir-hi dues capelles per banda, més un campanar de torre a l’angle sud-oest i una sagristia al costat de migjorn de l’absis. 

És probable que la nau original fos allargada, o, si més no, la façana de ponent fou molt reformada. La nau és coberta amb volta de canó, que segurament deu ésser l’original, malgrat que la decoració i la pintura interiors no permeten de veure’n l’estructura o les possibles alteracions. 

La part més interessant actualment és l’absis, que exteriorment és ornat per un fris d’arcuacions llombardes, dividides en sèries de dues per lesenes. Sobre aquest fris s’observa perfectament el sobre alçament que tingué l’església. 

L’aparell de la part original és de petits carreus escairats, però irregulars, travats amb morter de calç, que gairebé forma un arrebossat. 

Els elements conservats permeten una filiació clara de l’obra dins les formes llombardes de la plenitud del segle XI, de les quals la Garrotxa no conserva gaires exemples. 

L'any 1997, arran d'unes obres en el presbiteri, s'hi va fer una troballa arqueològica excepcional que va revelar l'origen històric del poble. El forat que van fer els operaris per treure l'altar va permetre descobrir un mosaic de l'època romana. Es tractava, de fet, d'un paviment d'Opus Signinum (morter hidràulic), al qual se li havien afegit, quan encara era tendre, tot un seguit de petits daus blancs de pedra calcària, amb algun de negre, que configuren un motiu geomètric, i això va permetre datar l'estructura, del segle II aC al segle I aC. Una part del mosaic estava malmès per la posterior construcció de l'església romànica. Per les dimensions i les característiques de la cambra i del paviment, es creu que es tractaria de les restes d'un petit templet, del qual aquest mosaic en seria el paviment de l'única cambra que el componia. 

Sant Aniol de Finestres és un monument inventariat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades, Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

dijous, 23 de maig del 2024

SANT SEBASTIÀ O SANTA MARIA DE MOLINS. PONT DE MOLINS. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

L’església de Sant Sebastià fou acabada de bastir l'any 1789, data que figura a la llinda de la porta. La rectoria que s'afegeix a ponent va ser construïda el 1784. Abans de la seva edificació d'aquesta església, la població depenia de la parròquia de Sant Julià de Llers, de la qual era sufragània la capella de Santa Maria del Castell de Molins. En la nostra visita aquesta església la trobem anomenada Santa Maria.


L’església de Sant Sebastià és un edifici religiós de planta rectangular, situat al centre del poble de Molins. Consta d'una sola nau amb capelles laterals i absis semicircular. La coberta és a dues vessants. A la llinda de la porta principal, que s'hi arriba a través d'una escalinata, hi ha gravada la data 1789. Al centre de la façana principal hi ha un rosetó. El campanar és una torre de planta quadrada amb arcs apuntats i fets amb rajols, que s'alça al lateral esquerre de la nau. 

Sant Sebastià de Molins és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

dimarts, 21 de maig del 2024

CANÒNICA DE SANTA MARIA DEL ROURE. PONT DE MOLINS. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

Santa Maria del Roure, o la Mare de Déu del Roure, és un antic monestir i santuari situat al cim de la serra de Trasmonts. Per extensió, es coneix popularment com el Roure a tota la superfície de terra que es troba en dit cim, poblada per pins i oliveres. 

Data segurament del segle XI o primers del XII. De moment no s'han trobat dades sobre la data de consagració de l'església romànica, seu del que més tard seria monestir. La primera notícia és la d'un llegat a l'església fet per un empordanès anomenat Joan Mulner, datat el 1195. Aquesta dada fa suposar que l'església ja existia anteriorment i que gaudia de certa clientela. 

Anys més tard, ja al segle XIII hi ha més donacions provinents de Cabanes i de Figueres, exponent de la creixent devoció que es tenia a la talla romànica de la Mare de Déu que es venerava en aquest lloc. És en aquest segle XIII que l'església passa a ser regida per agustins, que actuaven d'acord amb la seva comunitat que era de clergues seglars sota la regla de Sant Agustí. Feien professió religiosa, celebraven junts l'ofici i compartien taula i dormitori. 

El prior de la comunitat feia també les funcions de paborde, és a dir, s'encarregava d'aplegar els fruits de determinades possessions. Aquestes possessions provenien de diferents llegats i, en especial, dels Castanallo de Montmarí, senyors del lloc i d'un castell molt a prop del monestir. 

Se sap que Francesca de Castenallo deixà ordenat que dels seus béns fos fundat un benefici a l'església de Santa Maria, on eren sepultats els seus avantpassats. 

En el segle xii la relació església-castell de Montmarí fou important. Per un document datat el 5 d'agost de 1290 sabem que la comunitat cobrava censos, cosa que dona fe que actuava com a priorat amb característiques feudals. Per les actes de les visites pastorals es té informació de la comunitat de canonges agustinians del segle XIII al XVI. El 1286 el prior es deia Bernat, el 1.291 Joan Prat i el 1.294, Jaume de Serrat. Els priors tenien l'obligació de mantenir un llit parat a disposició dels pobres passavolants, el que no sempre es complia. En aquests anys hi havia també un canonge anomenat Gaufral (germà d'Arnau de Carreres, propietari de Darnius i cosí de Guillem de Canadal). La família Carreres continuà relacionada amb el monestir, ja que el 1314, de quatre canonges que hi havia, tres eren Carreres: Fra Marc, fra Ramon i fra Bernat, aquest seria el candeler, ja que fou autoritzat a explotar rucs d'abelles. 

Cinquanta anys més tard, el 1365, passada la pesta, sols hi restaven tres frares que eren: el prior o prepòsit Bernat Carrera, el candeler o encarregat de la candela, Bernat Negre i Pere Guerau que era el sagristà. Entre aquestes dates es feren obres a l'església. 

L'any 1326 hi trobem tres altars. El major dedicat a Santa Maria, és a dir, figurava en aquest altar la imatge romànica de la Mare de Déu, asseguda i de fusta. Els altres dos, un a Sant Lluc i l'altre a Santa Magdalena. Catorze anys més tard, es posaren dos altars més en una capella que era buida. El Crist Redemptor i Santa Anna ocuparen aquests dos nous altars.

El 1392 la comunitat obtingué llicència per demanar almoines per tot el bisbat de Girona. Aquestes llicències s'expedien anualment i en tres exemplars perquè les poguessin utilitzar tres persones alhora. Aquest privilegi durà fins al 1481. El fi de les almoines era la restauració de les devastacions produïdes pels Armanyac. 

L'any 1389, tant l'església com la imatge patiren aquestes devastacions i es decidí encarregar una altra talla de la Mare de Déu, que ara seria d'alabastre, dempeus i naturalment del gust de l'època, és a dir, gòtico-renaixentista.

L'any 1413,el papa Benet XIII que es trobava a Bàscara (Alt Empordà), signà una butlla autoritzant la recaptació d'almoines elegant els perjudicis soferts, miracles produïts i abundància de peregrins, abundància tal volta motivada pel fet que el bisbe Andreu Bertran, en visita pastoral, concedís indulgencies als qui acudiren a pregar. El mateix bisbe autoritzà als canonges a poder contractar preveres coadjutors per atendre els peregrins i dos anys més tard es permetia als sacerdots de les parròquies veïnes celebrar dues vegades el mateix dia, així com oficiar sota un porxo i altar portàtil quan la concurrència no cabia a l'església que fou ampliada i de la que romanen les restes.

El 1440 a la comunitat, de tres membres, dos eren de la mateixa família Sans. Ramon era el prior i Mateu canonge. L'altra membre era Bernat Pujol, que feia de prevere servidor. Anys més tard, aquesta família Sans, assolí el monopoli total, ja que tots els membres de la comunitat eren de la família. 

Durant la guerra dels remences, la comunitat fugí o fou expulsada però sembla que abans de marxar del monestir els monjos amagaren la imatge de la Mare de Déu al peu d'un gran roure que hi havia a l'entorn. 

Aquí començà la llegenda de la troballa de la talla gòtica:

Amb la pau del 1.486, acabada la guerra, tornaren els monjos. Cap d'ells sabia on era amagada la imatge. La buscaven però no la trobaven i així passaren anys fins a arribar a la segona dècada del segle següent que es produí el fet miraculós de la troballa. Es veu que bestiar del Mas Jordà anava a pasturar a l'indret que comentem. El mas Jordà era a Molins on la família encara ara hi posseeix un casal. Un toro d'aquest mas sempre anava sota un gran roure a gratar la terra mentre bramava fins que el monjos comprengueren que l'animal els hi indicava on era la imatge. Efectivament, en aquell roure hi havia amagada la Mare de Déu. Així es formà la llegenda de la troballa de la Mare de Déu que d'ara endavant serà anomenada del Roure. 

Tornant a fets històrics, el 1532 s'iniciaren reformes que finalitzaren el 1.536. La imatge gótica fou col·locada a l'altar major i la romànica a un de lateral. Des del 1.520 hi havia un altar dedicat a Sant Agustí que sembla no tenia gaires devots i hi perdurà sols fins a finals del segle. Segons una visita pastoral del 1.548 a l'església hi cremaven trenta-tres ciris entre grans, mitjans i petits, oferts oer les parròquies que hi acudien. Malgrat això la comunitat anava desapareixent. El 1.534 sols hi havia un canonge. El 1592, Climent VIII, secularitzà l'església mitjançant una disposició general. Disposà que tant el superior com els possibles convivents no tinguessin el caràcter de religiosos fet que ja succeïa perquè els agustins feia temps que havien deixat el Roure. El Papa, doncs, oficialitzava una situació fet.

Els segles XVII i XVIII són els segles d'una certa revifalla del monestir i posterior desaparició. A primers del XVII, decau la devoció a la Mare de Déu del Roure, però un clergue anomenat Jaume Puig edifica una nova església, pagant ell les obres. L'edifici l'aixeca en el lloc on hi ha el roure que fou trobada la imatge. Onze anys després, el 1638, la imatge gòtica és traslladada a la nova església i col·locada al vell tronc de l'arbre. Les dimensions de l'edifici eren de set metres d'amplada per vint-i-dos de llargada. 

Un any més tard comencessin les professons, els devots arrenquen estelles del tronc on hi ha la Verge creient que tenien propietats miraculoses, però els miracles no tardarien a arribar. Fou un vint-i-quatre de març del 1640, enmig de la missa, quan la imatge va quedar coberta de petites gotes de suor en presència de gent de Llers. 

El 29 de gener de l'any següent foren els figuerencs qui ho veieren. El sis i set de febrer del mateix anys altra vegada en presència dels de Llers tornà a suar la Verge i aquest cop també el Nen Jesús. 

Davant aquests esdeveniments, el Capítol de la Catedral de Girona volgué enviar membres de la Junta de Guerra en pelegrinatge a peu, per donar fe dels miracles, és a dir, de les suades. S'hi afegiren quatre canonges, quatre beneficiats i quatre caputxins, en total dotze persones que no veieren suar a la imatge però si que la revisaren per si tenia un mecanisme ocult que provoqués la "suor". 

A primers del segle XVIII encara existien les dues esglésies amb les seves respectives imatges. De tot el conjunt en tenia cura un paborde, únic habitant de l'indret. Un tal Anton Lavall, que fou l'últim que hi habità i fou qui reformà i eixamplà l'església nova afegint-hi un nou cos per a hostatgeria. Lavall morí el 1765 i fou enterrat al Roure, passant el conjunt a mans dels preveres de Llers. 

En la nostra visita van veure les noves obres de reconstrucció del monestir. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

dijous, 2 de maig del 2024

SANT JOAN DE BELLCAIRE O BEDENGA. BAIX EMPORDÀ

PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

El nucli de la vila de Bellcaire és situat al cim i pels vessants d’un pujol que emergeix de la plana, i és coronat pel castell medieval (gòtic). 

Sancti Iohannis que est in Bedenga. Així s'esmenta en una butlla papal de Silvestre II de l'any 1002 on li confirma al bisbe Ot de Girona les possessions del Bisbat de Girona situades als comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada. 

El seu origen és tan remot que ens hem de traslladar a l’antiguitat tardana (segle VI dC), en el període visigòtic. El primer edifici era una construcció senzilla, de planta rectangular amb porta a migdia,; una aula, que podria haver fet la funció de mausoleu i de seguida convertida en una cella memoriae (església d’un espai funerari). Lloc de culte i record per als primers cristians del territori, situat a tocar d’un camí concorregut. Seguidament, al segles VII- VIII, es va modificar afegint-hi un absis rectangular i un transsepte.

Posteriorment, al segle X, un cop consolidada com a parròquia, es va ampliar la nau per donar més cabuda al fidels i, també es va construir una petita absidiola adossada a la banda nord de l’absis. Al segle Xi es va remodelar de nou construint un absis romànic llombard decorat amb petites finestres, arcuacions, faixes i lesenes. No va ser fins el segle XIII que es va obrir, com era costum llavors, la porta principal a la façana de ponent.


Va ser església parroquial fins a finals del segle XVII, quan la parròquia fou traslladada al castell de Bellcaire, convertint una de les seves ales -la sala major- en església. L'antic temple va quedar com a capella del cementiri fins a la construcció d'una de nova als anys cinquanta del segle XX. Va quedar abandonada i sense culte fins a la restauració de l'any 1960 quan va tornar a compartir el parroquianatge amb l'església del castell de Bellcaire. 

La planta és una construcció basilical de tres naus, la nau central coberta amb volta de canó i les laterals amb voltes de quart de cercle. Es comuniquen mitjançant dos arcs de ferradura a cada costat sostinguts per pilars. L'absis és semicircular amb volta de quart d'esfera i creuer. Aquest i les naus són d'època preromànica, com també una absidiola de ferradura visible al costat nord, entre l'absis i el braç del creuer.


El descobriment d'uns fonaments d'un absis central rectangular s'ha interpretat que formava part, juntament amb l'absidiola, d'una construcció triabsidal edificada sobre restes romanes, entre els segles IX i X. Es va construir una nova capçalera llombarda al segle XI i encara hi ha reformes posteriors als segles XIII i XIV, sobretot en el frontis, com són la porta amb timpà i la rosassa de sobre seu. Té unes altres dues portes laterals preromàniques. Per l'exterior, l'absis presenta decoració llombarda d'un fris amb sèrie de quatre finestres cegues amb lesenes. 

L'absis estava decorat amb pintures romàniques del segle XII, atribuïdes al cercle del Mestre d'Osormort. Van ser descobertes entre el 1927 i 1931 en desmuntar el retaule absidal barroc. Entre el 1932 i el 1948 les pintures van ser arrencades. Es desconeix amb precisió la data. En van resultar dos fragments, el més gran és al Museu d'Art de Girona i l'altre al MNAC. Era una representació de la Pentecosta.


Sant Joan de Bellcaire, també coneguda com a Sant Joan de Bedenga, nom antic de Bellcaire, és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Cartell Informatiu. 

dimarts, 30 d’abril del 2024

SANT JULIÀ i SANTA BASILISSA DE CORÇÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

Corçà es troba a la plana empordanesa i el seu centre històric és proper a la riba del Rissec. Està dividit en dues zones, una ocupada per petits pujols dels contraforts nord-orientals de les Gavarres amb el Puntuí, Terra Negra, el Puig Blanc i el Puig Rodó i l'altra, la plana, travessada pel Rissec.

L'església de Sant Julià és documentada des de l'any 1065: Sancti Iuliani de Quarciano, l'indret de Corçà ja era poblat en època romana; al Puig Rodó, a poca distància vers el N. del nucli, hi ha les restes d'una vil·la romana de la qual es coneixen notícies de troballes de mosaics ja de finals del segle XIX; actualment s'hi ha fet alguns treballs d'excavació. Els materials, fins avui, abracen una cronologia des del s. I aC. Als s.VI-VII dC. 

A la finestra de la sagristia hi ha la inscripció: MANVS POPVLI FECERVNT ME / TOTAM IN CIRCVITV 1735. A la façana de llevant d'aquesta mateixa sagristia hi ha encastat un carreu amb l'emblema del poble esculpit -un cor sobremuntat d'una corona reial- i la llegenda "CORSA 1598". 

Al mur de ponent del campanar, enlairada, hi ja una làpida rectangular amb escultura gòtico-renaixentista. Entre dos ressalts horitzontals s'hi representen els busts de quatre sants, ja força erosionats. Es tracta, molt possiblement, dels quatre màrtirs venerats a Girona i en aquestes comarques, dits "els sants de la Pera" (Germà, Just, Paulí i Sisi). 

Pel que fa als elements romànics i grafits medievals l'any 992 el lloc de Corçà s'esmenta entre les possessions de la Seu de Girona. L'any 1294 el bisbe Bernat de Vilamarí comprà les jurisdiccions de la vila. El 1475 els veïns de Corçà lliuraren la població a les forces remenses 

L'església és d'una nau amb capçalera poligonal, capelles laterals i torre-campanar quadrada al sud-oest el qual era separat de la resta de l'edifici, ja que la construcció quedà interrompuda al seu extrem de ponent. Per aquest motiu s'ha conservat la façana romànica de l'església anterior. També, exteriorment, es veuen restes de l'absis romànic incorporades a la capçalera actual i petits sectors de la nau antiga, així com l'obra de fortificació que es dreça damunt de l'antic temple (probablement al segle XV o al XVI). 

L'estructura interior de l'edifici correspon a la reconstrucció del XVIII. Les voltes són de llunetes; hi ha un seguit de cornises motllurades. La sagristia, a la banda sud de la capçalera, es bastí el 1735, segons la data gravada en una finestra i la inscripció de la llinda de la porta que dona al presbiteri: PERVIA IANVA FACTA SVM EX SVMPTIVS PAVLI DIANA PRESBITER ET SAGRISTE/ 26 AGOST 1735. L'alt campanar (XVIII-XIX) quedà unit al temple mitjançant un cos d'edificació que serveix de baptisteri. 

Pel que fa als elements romànics i grafits de Sant Julià de Corçà, a l'església parroquial hi subsisteix el frontis del temple romànic anterior. També hi resten fragments de l'antic absis semicircular romànic, i un fragment amb vestigis de la finestra i la cornisa de bocell. D'altra banda, trobem un tram del mur septentrional. Al frontis hi ha la portada de dos arcs de mig punt en degradació i un petit rosetó. Als carreus de la porta romànica hi ha grafits medievals. 

Sant Julià de Corçà és una església construïda entre els segles XVII i XVIII sobre les restes del temple anterior d'estil romànic. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

dijous, 25 d’abril del 2024

SANT JOAN DE MOLLET. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÉS 

Sant Joan de Mollet limita al nord amb el Ter, i al sud amb Sant Martí Vell, mentre que a l'est confronta amb el poble de Flaçà, amb el qual avui dia pràcticament està unit, i a l'oest amb Bordils.

 


En una llosa de marbre de sobre la porta principal hi ha una inscripció que diu: la primera pedra fou col·locada el 11-10-1847, essent obrer Major Joan Masó. Es va acabar l'11-10-1866 amb el mateix obrer major. L'encarregat de l'obra fou Miquel Masó, germà de l'anterior. L'ecònom va ser el batxiller Salvador Viñas. L'actual edifici fou bastit sobre les restes de l'antiga església. 

El lloc és conegut ja l'any 844 i sabem que la parròquia i bona part del municipi eren de la Mitra de Girona. A l'interior del Temple s'hi troba una antiga tomba a la qual es pot llegir "Sepultura de Antich Masó de Mollet i dels seus. Any 1584". L'actual altar és una copia del que hi havia abans de la Guerra Civil; fou construït el 1936.


Sant Joan de Mollet ès un edifici de planta rectangular amb una nau central més ampla i absis semicircular i dues naus laterals amb capelles adossades al mur perimetral. L'estructura interior de l'edifici remarca la forma de creu llatina, amb pilars de gran alçada que sostenen la coberta amb voltes de canó, decorades amb motius florals i geomètrics i una cúpula en el creuer. 

Les naus laterals estan cobertes amb voltes apuntades de quatre punts. Totes les columnes descansen sobre un basament cúbic i tenen el fust llis i el capitell dòric. Són revestides amb guix planxat al foc imitant el marbre. La unió entre la volta de canó i les columnes es realitza mitjançant una àmplia cornisa de remat que envolta el recinte.

 

La façana principal és feta amb pedra de riu i arrebossada. És molt senzilla, amb quatre pilastres, un entaulament i un frontó triangular. 

L’església de Sant Joan de Mollet és una construcció neoclàssica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades; Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

dimarts, 23 d’abril del 2024

SANT JORDI DESVALLS. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GURONÈS 

El poble de Sant Jordi Desvalls, és situat  a l’esquerra de la riera de Cinyana.  Dins el nucli urbà hi ha l’església parroquial de Sant Jordi.          

L’església de Sant Jordi Desvalls, d'origen romànic, apareix esmentada el 1136, tot i que no queda cap vestigi de l'època inicial. El 1319 Dalmau de Palau prestà homenatge al bisbe de Girona, per raó del terç del delme d’aquesta parròquia. El 1719 es demanà permís per a ampliar l’església, que no s’obtingué fins el 1735.

El 1737 es va procedir a la seva ampliació, utilitzant part del terreny i estructura del castell enderrocat l'any 1735. 

És un edifici situat en un petit turó on hi havia assentat el castell. És de grans dimensions i està cobert a doble vessant amb teula àrab. 

La façana, de línies senzilles, duu la data de 1737, és centrada per una portalada rectangular, amb ornaments barrocs. A sobre una fornícula buida i una finestra rectangular, a dalt de tot hi ha una altra petita finestra rectangular. Tant la porta com les finestres es són dovellades. a una banda de la porta hi ha un petit sarcòfag. 

L’església de Sant Jordi Desvalls té una planta molt neta que crea un gran espai. L'interior del temple consta d'una sola nau amb volta i arcades laterals de punt rodó. A cada arcada hi ha una capella. 

El campanar, aplatat, fou l'antiga torre de l'homenatge del castell, a la qual fou afegida la teulada piramidal amb quatre pilastres angulars i dos finestrals a cada costat. De la banda on emergeix la torre, els murs de l'edifici són atalussats. 

Es conserven algunes restes i vestigis del Castell incorporats en cases de la plaça de l’Església i al carrer del Portal. 

Hi havia un retaule del 1722 construït per Marià Barnoya que es destruí a la guerra de 1936. Entre les peces d'art litúrgic que es conserven destaca un reliquiari del segle XV i una custòdia en plata al peu de la qual hi ha la inscripció: "Antoni Casas Argenter de Figueres he fet per lo pobla de Sant Jordi Desvalls en lo any 1726".

Sant Jordi Desvalls és una església barroca inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana