COL•LEGIATA DE SANTA MARIA. AINSA. SOBRARB

 CONÈIXER EL SOBRARB 

Aquest crònica ens porta molt records encantadors de la nostra visita a Ainsa. Primer el castell, després la plaça Major porticada i una mica més avall la col·legiata de Santa Maria,  també coneguda com a església de l’Assumpció. Es troba al costat sud-est de la plaça Major. 

El seu entorn està molt remodelat, ja que en les darreres dècades han desaparegut alguns edificis històrics dels voltants. A la zona de la capçalera de la col·legiata hi destaca l'anomenat Arc de l'Hospital, un pas cobert que travessa el carrer del mateix nom i que comunica amb l'església. És l'única resta conservada de l'hospital medieval de pelegrins. 

La seva construcció va començar a la fi del segle  XI i va acabar a mitjans del XII . Es va consagrar l'any 1181, tal com consta documentalment. El claustre es va construir al segle  XIV . Hi ha testimoni documental del mal estat de la torre i el claustre precedent al segle  XIV. 

Posteriorment el temple es va ampliar al segle  XVI amb les capelles del presbiteri i la volta de la nau. Al segle XVII es va afegir la sagristia. 

És un conjunt compost per una església, amb una cripta sota la capçalera, i un claustre, bàsicament medievals, però molt reformats en diferents èpoques. L'última restauració, a la dècada de 1970, va eliminar alguns elements (com dues capelles laterals) i li va conferir l'aspecte que presenta actualment. 

L' església està construïda amb carreus de pedra de proporcions irregulars. L'edifici presenta actualment a planta nau rectangular amb presbiteri i absis semicircular orientat a l'est; a banda i banda del presbiteri s'obren sengles capelles laterals a manera de creuer baix. 

La porta de l'església s'obre al costat sud en arc de mig punt, amb quatre arquivoltes de secció rectangular sobre columnes amb bases i capitells llaurats de manera molt sumària amb motius geomètrics i vegetals, dos dels quals mostren a més un fragment d'inscripció il·legible. Sobre el trasdós de l'arquivolta més exterior hi ha encastat un petit crismó, flanquejat per dos petits nínxols adovellats. La portada està coronada per una cornisa de pedra baixada en onze canets llisos.

Als peus de l'església hi ha una altra porta, adovellada, decorada amb dues impostes motllurades en forma de nasella. És precedida per un pòrtic que serveix com a element d'enllaç entre l'església, la torre i el claustre. Comunica amb la planta baixa de la torre amb volta amb canó, obert al sud en arc de mig punt ia l'oest també amb arc de mig punt per l'interior i revoltó de canó cap a l'exterior. També està comunicat pel nord amb el claustre mitjançant una porta oberta a la darrera restauració, amb revoltó de mig canó cap al pòrtic i adovellat pel claustre. 

L´interior de l´església presenta formes sòbries i decoració austera. L'absis, de manera semicircular, es cobreix amb volta de cambra d'esfera. El presbiteri ho fa amb canó. La nau té també volta de canó corregut, lleugerament apuntat cap als peus; no obstant això, degué estar dividida en tres trams per dos arcs torals, ja que es conserven les corresponents pilastres fins a l'arrencada de les actuals voltes. Les capelles es cobreixen amb voltes molt rebaixades. Hi ha un cor alt als peus, amb pis pla sobre arc escarser. 

La sagristia comunica amb la capella del costat nord per una porta adintelada bisellada. És una estança coberta amb volta de canó transversal a leix de lesglésia. A la part dreta del semicercle de l'absis hi ha una petita porta en arc de mig punt, amb pas interior adovellat, que comunica amb una habitació sobre l'Arc de l'Hospital anomenada Cambra de l'Oli. 

La cripta té accés a través de dues escales que arrenquen del primer tram de la nau. És un espai semicircular. Consta de tres naus dividides en quatre trams per sis columnes situades al centre; adossades als murs laterals hi ha dotze columnes més sobre un sòcol irregular. El 1974 es van reposar cinc capitells originals apareguts en diversos punts de l'edifici; són de tipus vegetal amb tosc collarí. Les cobertes actuals es van col·locar a la darrera restauració: formigó encofrat als trams d'aresta, mentre els arcs de mig punt estan realitzats en maó. 

La torre és una construcció de pedra carreu. Té planta quadrada i tres cossos desiguals separats per impostes, més una rematada octogonal protegida per una muralleta; a l'interior presenta quatre pisos amb una organització complexa. La planta baixa actua com a pòrtic, amb dos costats oberts per accedir a l'interior de l'església i al claustre. La primera planta exerceix la funció d'una petita tribuna, ja que el seu costat connecta visualment amb l'interior del temple a través d'un arc geminat. La tercera correspon al pis de campanes; Destaca especialment el seu darrer pis, amb una cúpula sobre trompes i quatre nervis de secció rectangular. L'accés a la torre està situat enlaire, per l'exterior del costat nord, mitjançant una porta en arc de mig punt.

El claustre , adossat al costat nord de l'església, és de planta trapezoïdal irregular. Té un sol pis, amb diferents tipus de voltes, que són de mig canó o de creueria simple segons les zones; els arcs d'obertura cap a l'espai central són apuntats a les crugies sud i oest i de mig punt a les dues restants. Se'n conserva l'accés original, que es fa des de l'església per porta en arc de mig punt; a la restauració contemporània es va obrir a més una porta adintelada des del pòrtic dels peus de l'església. 

La col·legiata de Santa Maria esta declarada com a Bé d'Interès Cultural.

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons informatiu: SIPSA i Viquipèdia

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA GLEVA. MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA

TERRES D’OSONA

La Mare de Déu de la Gleva és un santuari  dedicat a una imatge trobada cap al segle XIII. 

La primera notícia documental de la capella és del 26 de setembre de 1286, quan Arnau de Cabrera, senyor del castell de Voltregà deixà a Santa Maria de la Gleva 5 sous en el seu testament. Segurament entre 1320 i 1345 es va construir una nova capella que perdurà fins al segle XVIII. Durant els segles XV i XVII s'hi van fer moltes reformes, tant en el presbiteri com a les naus, afegint-hi noves capelles. A sota del presbiteri hi havia la capella fonda o cripta, anomenada popularment la cova, que coincidia amb el lloc on la tradició diu que va ser trobada la Santa imatge. 

El 1714, durant la campanya catalana de la guerra de successió espanyola, hi tingué lloc un combat entre les tropes catalanes i les tropes borbòniques que se saldà amb la matança de desenes de presoners de guerra. Aquests successos són coneguts amb el nom de Fets de la Gleva. 

El 1759 un llamp hi causà tants desperfectes (només va quedar el cor i la nau) que es va decidir fer una nova construcció, que s'inicià el 1760 i finalitzà el 1766 sota la direcció de Carles Morató. Acabada l'obra principal, i consagrat el santuari el 2 de setembre de 1766, es procedí a la decoració interior: construcció d'altars, tots ells obres barroques i neoclàssiques desaparegudes. Des del presbiteri i d'esquerra a dreta els altars estaven dedicats a Sant Bartomeu, Sant Pelegrí, Sant Antoni Abat, Sant Martí, bisbe de Tours, Sant Llibori, Sant Joan Evangelista, Sant Rafael, i, l'últim, al Sant Crist. Durant la guerra civil el santuari va sofrir bastants desperfectes que s'han anat consolidant amb els anys.

Jacint Verdaguer va fer estada al santuari de la Gleva entre 1893-1895, després de la seva expulsió de l'entorn del marquès de Comillas. 

Entre 1949 i 1952, mossèn Joan Colom va reconstruir la cova juntament amb l'arquitecte i historiador Cèsar Martinell, que van consolidar el mosaic del paviment i van substituir l'altar per un de nou. 

La llegenda que explica que una pastoreta va trobar la Mare de Déu al puig del Terrer, dintre d'una cova formada per dues columnes que sostenien una gleva. Es va fer una capella en el lloc on es va trobar la imatge, sobre un turó, el Puig Terrer, de 475 metres d'alçada sobre el nivell del mar, que es trobava prop del camí ral que anava de Barcelona a Puigcerdà travessant la Plana de Vic. El fet de trobar la imatge sota una gleva va ser el que li va donar el nom. La devoció envers Santa Maria de la Gleva de seguida va ser molt estesa a la comarca, i ha elaborat nombrosos goigs i cants de lloança i en petició de favors a la Mare de Déu. 

La imatge primitiva se suposa que devia ser romànica, amb la Verge asseguda amb el nen als genolls, amb unes faccions de poca expressió. El fill anava descalç, amb un llibre dels Evangelis a l'esquerra i amb la mà dreta beneïa la poma que li presentava la Mare. Més tard, al segle XIII, va ser substituïda per una imatge de formes més refinades que va ser destrossada el 1936 i refeta el 1940 per l'escultor Camps Arnau.

 

Portada a la parròquia de Sant Hipòlit, va desaparèixer miraculosament i tornà al lloc on havia estat trobada. Això va ser interpretat com la voluntat de la Mare de Déu de romandre al puig del Terrer, i per aquesta raó, es decidí construir un oratori en aquell punt exacte. 

L'església segueix el model d'espai centralitzat, amb capelles al voltant, amb cúpula, ja iniciat per Josep Morató i Soler a l'església dels Dolors de Vic (1724-28) i utilitzada per Josep Morató i Sellés a l'església de l'Hospital de Vic (1748-1753). 

A la façana principal s'hi accedeix a partir d'una gran escala amb dos cossos. El mur presenta a la planta baixa la porta d'ingrés i als seus laterals dues finestres rectangulars de reduïdes proporcions. A sobre d'aquestes dues finestres, s'obren dos balcons de tipologia rectangular i per rematar la façana un ull que se situa al damunt de la porta. Les finestres, els balcons i l'ull presenten decoracions d'esgrafiats als seus marcs, d'inspiració vegetal. La façana apareix rematada per una cornisa poc pronunciada que realitza un disseny simètric, coronada per cinc pinacles acabats en elements esfèrics. 

EL Portal segueix el model del de Sant Felip Neri i de la Capella de la Ciutadella de Barcelona. La porta, d'arc escarser, apareix flanquejada per dos parells de columnes que s'alcen sobre un alt sòcol i sostenen un entaulament molt treballat, amb un timpà curvilini que presenta un escut d'una imatge en alt relleu. Aquesta imatge representa la llegenda de la trobada de la Mare de Déu, protagonitzada per una escultura exempta de la mateixa, situada a la fornícula central. Tot el conjunt de la portada està emmarcat per una decoració en relleus de motius vegetals curvilinis.

 

El campanar es troba tocant l'absis, en una de les arestes de la nau. És de base quadrada i a sobre té dos cossos poligonals amb un cos intermedi que fa de transició. Unes motllures marquen els diferents pisos. Les obertures són petites finestres quadrangulars, excepte les superiors, on hi ha les campanes, que són grans i acaben en arc de mig punt. acaba amb una cornisa motllurada i la coberta té forma piramidal, a cinc aigües. 

El primitiu cambril era un petit recinte format per dues estances ara unides. Al mur que les separava hi havia un altar adossat a l'envà, destruït al 1936, i un quadre en relleu al centre amb la representació de la llegenda de la troballa de la Mare de Déu, Sant Benet i Sant Joan Evangelista. A més a més hi havia dos altars més. 

Situat entre la sagristia i el campanar. És una habitació dividida en dos espais: una petita capella d'altar exempt i l'altre amb el tron de la Mare de Déu. El tron està cobert amb voltes esquifades d'arcs carpanells i les motllures i claus de volta estan daurades. Una finestra amb un vitrall il·lumina el cambril. Té dues portes d'accés oposades que comuniquen amb l'església, establint un circuit per venerar a la Mare de Déu. És un dels cambrils més importants del darrer barroc català. La imatge de la Mare de Déu és neoromànica. 

La cripta d'una sola nau (10,5 x 5,5 m) amb un arc carpanell a mode de fornícula en la capçalera, al lloc on es va trobar la Verge. La coberta està dividida en tres trams per arcs torals que sostenen unes voltes esquifades d'arcs carpanells. A destacar el paviment, un mosaic a base de sanefes amb tessel·les policromades. Els murs són estucats imitant relleus de motius vegetals. La cripta s'il·lumina per una finestra amb un vitrall que representa una escena de la troballa de la Mare de Déu. 

La tomba de Pere Antoni Viguer, el qual fou un dels benefactors del santuari i que, entre d'altres, pagà l'altar dedicat a Sant Antoni Abat, és l'única tomba que hi ha dintre de l'església. És una llosa de marbre tallada amb un escut gravat, format per un calvari amb una espasa a un costat, i un cep o parra a l'altre. Hi consta la inscripció: «sepultura de Pera Antoni Viguer i dels seus, 1782». 

A l'altar major hi ha el retaule del santuari del segle XVII, restaurat el XX per J.M Pericas i J. Camps i Arnau, dels Tallers Salesians. 

El Santuari de la Mare de déu de la Gleva és catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local. És el segon més important de Catalunya després del de Montserrat 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons informatiu: Viquipèdia

NOSTRA SENYORA DE L’ASSUMPCIÓ. BIELSA. SOBRARB

 CONÈIXER EL SOBRAB 

El terme municipal està format per la vall de Bielsa, que és la capçalera del riu Cinca per sobre de la confluència amb el Cinqueta, queda a l'est del Mont Perdut i arriba fins a les crestes de la zona axial pirinenca. 

L’església de La nostra Senyora de l'Asumpció és un edifici de tres naus, la central de més altura i culminada per capçalera poligonal, amb una torre quadrangular adossada als peus de l'edifici pel costat nord. L'accés se situa al tram central del costat sud, precedit per un pòrtic cobert per volta de creueria (refeta després de la Guerra Civil). La portada, d'ordre jònic, és en arc de mig punt flanquejada per pilastres adossades que sostenen un frontó triangular. 

A l'interior les naus es troben separades per pilars cilíndrics amb estretes pilastres adossades als seus fronts, que determinen els cinc trams en què es divideix el cos de naus. Tots els espais es cobreixen amb voltes de creueria, que van ser reconstruïdes després de la Guerra Civil eliminant-se els nervis combats originals. A les naus laterals els nervis de les voltes baixen sobre mènsules que al seu torn recolzen directament sobre els pilars; a la central, a causa de la seva major altura, les mènsules es disposen sobre un entaulament corregut situat a certa distància sobre els pilars. 

El cor alt que actualment existeix als peus va substituir després de la Guerra Civil el cor baix ubicat a la nau central. Així mateix, a l'interior destaca també la portada de la sagristia, situada al costat nord de la capçalera. De caràcter classicista, hi ha unes pilastres acanalades i un frontó triangular emmarquen el buit del va adovellat. 

El model d'església de tres naus va ser utilitzat habitualment al segle XVI per als temples amb categoria de col·legial, ja que la seva amplitud permetia instal·lar un cor baix a la nau central per albergar la comunitat de canonges. 

En els primers estudis realitzats sobre aquest edifici, José Luis Pano la va adscriure a la tipologia d'esglésies de saló del segle XVI, subratllant-ne les similituds amb exemples contemporanis com Panticosa i Yebra de Basa. Posteriorment va matisar aquesta adscripció. Amb una alçada més gran de la nau central, la parroquial de Bielsa s'assembla més a models d'una única nau amb profundes capelles laterals, com l'església de Boltanya. 

Estilísticament també es pot relacionar amb altres exemples aragonesos de començaments del segle XVII (per exemple, l'església d'Alcalá de la Selva), de tres naus, en què conviuen les últimes pervivències pseudo-gòtiques en els voltes amb suports moderns, poc abans que es comencin a estendre solucions característiques del barroc. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons informatiu: SIPSA

SANT ESTEVE DE VINYOLES D’ORÍS (NOVA) LES MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església es construí en formar-se el nou poble de Vinyoles, als peus de la carretera de Barcelona a Puigcerdà, convertint-se en església parroquial en detriment de l'antiga, situada a la part alta del poble, la qual és d'estil romànic.

 

És dedicada a Sant Esteve protomàrtir. Edificada amb la col·laboració de tot el poble sobre el solar cedit per Maria Rovira del mas Ordeig i segons el projecte de l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol. 

El bisbe auxiliar de Vic, Ramón Masnou, col·locà la primera pedra el dia 23 d'abril de 1953 i s'inaugurà el 19 de juny de 1955. 

Aquesta església és d'una única nau amb un petit creuer on s'ubiquen les capelles laterals. Al davant del temple s'hi forma un atri porticat. El portal d'entrada és de mig punt amb dovelles de pedra picada que descriuen una forma estrellada. 

Exteriorment, el teulat descriu diversos cossos coberts independentment. L'interior és cobert per arcs parabòlics de pedra picada, i al creuer s'hi alça una llanterna amb forma cònica. 

Als murs laterals hi ha obertures amb vitralls. Als peus s'hi descriuen finestres graonades i es pot veure un òcul, també amb vitralls. Està adornada amb pintures murals de l'artista torellonenc Rifà. 

Al seu interior es conserva un retaule de la Santa Cova o Cripta del santuari del segle XX (1950) de Josep Mª Camps i Arnau. 

Sant Esteve de Vinyoles d’Orís (nova) és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons Informatiu: Viquipèdia 

SANTA ÀGUEDA DE LARDIÉS. FISCAL. SOBRARB

 CONÈIXER EL SOBRARB

Lardiés es troba als primers metres del vessant de la punta de Berroy, sobre la Ribera de Fiscal, vigilant l'entrada del barranc de San Salvador al riu Ara . 

L’església de Santa Agueda és un edifici exempta al centre del poble amb una petita plaça davant  seu.

Ës una construcció de nau rectangular força ampla. Els murs són de carreus i té una capçalera recta, més estreta i baixa. La capçalera es cobreix amb casquet semiesfèric i la nau amb coberta plana de fusta.

Té un cor baix, als peus de la nau, amb volta de mig canó força baixa. Està construït en un cos sortint de l’edifici, de realització posterior a la resta. 

La sagristia obre al costat sud de la capçalera i la coberta és de cel ras. 

La porta de l'església s'està al nord i és en arc de mig punt tancat per un reixat de ferro forjat, amb les inicials MIG i la data del 1888, que es troba també al paviment. 

La torre està adossada a la capçalera i és de carreus, d’un sol cos i escassa alçada. Es cobreix amb teulada de lloses a quatre vessants. S'hi accedeix per l'exterior del costat nord mitjançant porta allindada. Té dues obertures de mig punt a l'est i dues sota els anteriors, encegats. 

Pila beneitera exempta, de copa el·líptica decorada amb mitjans rombes a la vora; fust paral·lelepipèdic bisellat, amb un cor coronat per una creu, la data de 1775 i una flor llaurats al front. 

Santa Agueda de Lardiés està declarada com a Bé d’Interès Cultural.  

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons informatiu. SIPSA

SANT ESTEVE DE VINYOLES D'ORÍS MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA

 TERRES D’OSONA 

L'església de Sant Esteve de Vinyoles d'Orís se situa a la part alta de Vinyoles i es trobava dins l'antic terme del castell d'Orís. Tingué funcions parroquials fins que, abans de 1960, es traslladà el culte a una nova església amb una altra advocació. 

El castell d'Orís, apareix documentat des de l'any 914. El lloc de Vinyoles, des de l'any 901 en un document de venda al monestir de Sant Benet de Bages d'una vinya situada al castell d'Orís, a la vila de «Vingolas». L'església apareix citada l'any 957, quan Ferruç i la seva muller Doda vengueren a Unifred, fill del fundador del monestir esmentat, diversos béns. La funció parroquial no es documenta fins al 1060. El temple primitiu fou renovat i entorn el 1106 es consagrà la nova església que tenia a més de l'absis central, dedicat a Sant Esteva, dos altars laterals sota les advocacions de santa Maria i sant Jaume. 

Els anys 1619 i 1685 es construïren sengles capelles laterals. El 1892, Josep Galzeran erigí una rotonda com a capella del Santíssim. L'any 1936, fou aterrat un campanar de torre que s'erigia sobre el mur de ponent, obra segurament del segle XVII que devia ésser construït quan fou canviada la porta primitiva d'entrada al lloc actual, al mateix temps que era modificat el cimbori on hi hauria el campanar primitiu. 

El creixement urbà va fer necessària la creació d'un nou temple. L'any 1955 el nou edifici va ser beneït i va assumir les funcions parroquials, quedant aquesta església abandonada. Després l'església romànica va ser motiu de restauració pels Amics de Verdaguer, en record a l'exercici del ministeri sacerdotal que Mossèn Cinto Verdaguer dugué a terme entre els anys 1871 i 1874 en aquesta parròquia. 

Edifici d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, precedit per un presbiteri curt, marcat per un parell de fornícules de planta rectangular que s'obren a banda i banda al mur. La nau és coberta per una volta de canó de perfil apuntat i reforçada per dos arcs torals, també apuntats, que la divideixen en tres trams. El tram més proper a l'absis és cobert amb volta de canó de mig punt situada transversalment que té en la seva base quatre trompes i dos arcs que l'escurcen, en una solució que sembla pensada per fer una cúpula sobre trompes però que mai s'arribà a fer i fou substituïda per la volta que s'ha conservat fins avui. 

La porta s'obre a la façana de ponent, és un arc de mig punt adovellat; a sobre s'obre un òcul, que, juntament amb les finestres de doble esqueixada situades a l'absis i a la nau i un petit òcul obert en el tram de la volta transversal, constitueixen la il·luminació del temple. 

La teulada és a doble vessant i, on es troba l'arc transversal, hi ha un cos prismàtic perpendicular a la nau. L'edifici és llis, llevat de l'absis que apareix ornamentat amb un fris d'arcuacions llombardes, dividit per dues lesenes en dues sèries de nou arcs i una central de sis.

L'aparell de la restauració de 1976 és de petits carreus irregulars, simplement escairats, agafats amb argamassa (i morter de ciment pòrtland), disposats en filades uniformes i irregulars. L'església pot ser inclosa en un grup molt heterogeni d'edificis bastits entre el segle X i el segle XII, com Sant Climent de Peralta, Sant Miquel d'Olèrdola o Sant Feliu de la Garriga. 

Sant Esteve de Vinyoles d’Orís està catalogat com a Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Dades Informatives: Viquipèdia

NATIVITAT DE SARVISÉ. BROTO. SOBRARB

 CONÈIXER EL SOBRAB 

Sarvisé (en aragonès Saruisé ) està ubicat al Pirineus , a 863 m. sobre el nivell del mar i a la vora del riu Ara . El poble es troba a la Vall de Broto, prop del Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut. . 

El poble està envoltat per muntanyes, mentre que a les seves rodalies es troben els Plans de Planduviar, la principal activada tradicional dels quals va ser el cultiu i la cria de bestiar boví. Actualment, molts dels seus habitants es dediquen al turisme. 

El poble apareix esmentat per primer cop l'any 1050, amb el nom de Sarbisse. 

L'església, d'estil romànic , data del segle  XII . Està dedicada a la Mare de Déu de Setembre. Durant la guerra civil espanyola va ser destruïda amb excepció del campanar. Després de la Guerra Civil, es va reconstruir.

L’edifici és situat al centre del nucli urbà, exempta, formant una àmplia plaça. 

Es tracta d'un edifici contemporani de caràcter historicista, amb elements que evoquen estils antics, com ara el romànic (a l'absis) o el barroc (cobertes de la nau). La torre, reformada, és l'únic element subsistent de l'edifici original. 

L'església està realitzada amb carreus, mentre que la torre també és de carreus amb les juntes repassades. Consta d'una nau, dividida en 3 trams per arcs torals i coberta per volta de canó amb llunetes, i capçalera semicircular orientada a l'est i coberta amb cambra d'esfera. Té un cor alt als peus de la nau. La sagristia se situa al costat sud de l'absis; té planta rectangular i coberta amb cel ras. 

La torre se situa adossada a un dels costats, a l'alçada del presbiteri. És una esvelta construcció de planta quadrada i d'un sol cos, amb parelles de finestres en arc de mig punt a la part superior de cadascun dels quatre murs. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Dades informatives: Viquipèdia i SIPSA