MONESTIR DE SANTA MAGDALENA DE MOSQUEROLES. FOGARS DE MONCLÚS. VALLÈS ORIENTAL

 TERRES DE VALLÈS ORIENTAL 

El Monestir de Santa Magdalena de Mosqueroles, Ermita de Santa Magdalena o de Sant Marçal de Baix és una església romànica amb tres naus i tres absis situada al municipi de Fogars de Montclús (Vallès Oriental) -al nucli de Mosqueroles- i dins del Parc Natural del Montseny. Fou erigida al pas del segle xi al XII pels monjos de Sant Marçal. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

L'església romànica de Santa Magdalena de Mosqueroles, coneguda antigament per Sant Marçal de Baix, pertany a la parròquia de Sant Martí de Mosqueroles dins del terme municipal de Fogars de Montclús. L'església de Santa Magdalena fou erigida en el pas del segle xi al segle XII pels monjos de Sant Marçal del Montseny, que hi traslladaren per poc temps el seu monestir, fins que el 1104 foren obligats a retornar al Montseny. El 1642 es va adaptar la nau central com a capella dedicada a Santa Magdalena i les laterals -dedicades abans a Sant Miquel i Sant Gil- es destinaren a usos agrícoles. A mitjan segle XIX fou adquirida pel propietari del veí mas Ferrer, i el 1980 pel senyor Joaquim Cordomí que n'emprengué la restauració amb l'assessorament de la Generalitat de Catalunya.

 

L'església de Santa Magdalena és en una plana, voltada d'una concentració d'antics masos i amb el cementiri davant de la façana, propera al poble de Mosqueroles. Es tracta d'un edifici, fosc i grisenc, fet de pedra esquistosa del Montseny, de planta basilical i capçalera triabsidal. Les seves proporcions, més ample que llarg, fan pensar que mai no va ser acabat i manca el darrer tram de les naus. La nau central és coberta amb volta de canó seguit de perfil apuntat i l'absis i les absidioles amb volta de quart d'esfera. Hi ha finestres de doble esqueixada als tres absis i al mur de llevant de la nau central, sobre l'arc presbiteral, on també hi ha dos òculs. Les naus es comuniquen a través d'amples arcs formers de mig punt. La façana de ponent, totalment arrebossada, podria datar-se al segle XVII (a la llinda de la porta d'accés hi ha la data 1642), té un òcul i un campanar de cadireta de dos ulls. 

Llàstima que en en l’estat del dia de la nostra visita no vam poder apreciar la seva bellesa però si ens va quedar el record del seus tres absis. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M Rosa Planell Grau

Fons informatiu: Viquipèdia

SANT JULIÀ DEL MONTSENY. VALLÈS ORIENTAL

 TERRES DEL VALLÈS ORIENTAL 

Sant Julià de Montseny està fet sobre una església primitiva, segle XII, de la que es conserven algunes coses. El testimoni més antic de la parròquia de Montseny el donà l'antiga ara romànica de l'altar de la capella de Sant Martí, que es pot datar a la fi del segle x o a l'inici del segle XI. L'actual església fou transformada i ampliada l'any 1767. 

De l'església primitiva d'una sola nau, consagrada el segle XII, encara se'n conserven restes abundants (campanar, etc.). Està feta de paredat, arrebossada i emblanquinada. 

La portada té un arc rebaixat amb motllura senzilla entre els muntants i l'arc fet en carreu. Té una fornícula amb la imatge de l'Assumpció de Maria de l'any 1954. Porta la inscripció de la data de la construcció de la façana i de l'ampliació del temple, el 28 de març de 1767. Damunt del portal hi ha un ull de bou amb motllura senzilla, coronat per un floró i una bola al cim. Si bé havia estat arrebossada i emblanquinada, en l'actualitat el paredat es presenta nu de tot revestiment. Absis i quatre cossos amb voltes i llunetes.

 

El campanar del segle XII és de torre quadrada, de carreu i paredat. És l'element més clar de l'antiga església, ja que en ell trobem, sota el cos de les campanes, una arcuació cega a cada costat, composta per una sèrie de quatre petits arcs de mig punt; les dovelles i la clau són de petites dimensions. En els angles del sostre hi ha unes columnetes romàniques que podrien ser de l'antic campanar. 

Cal destacar que és d’un dels campanars més inclinats del món, Malgrat que le seva poca altura no permet apreciar aquesta particularitat (amb una alçada de 13,6 m., té un desplom de 0,77 resultant una inclinació de 3,35º). 

Sant Julià del Montseny és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons informatiu: Viquipèdia

REIAL MONESTIR DE SANT JOAN DE LA PENYA. SANTA CREU DE SERÓS. LA JACETÀNIA. OSCA

 CONÈIXER OSCA 

El monestir antic de Sant Joan de la Penya es troba encaixat en una buida d'una paret rocosa elevada. Una balma gegantesca que protegeix en el seu interior una perla de gran bellessa. 

Es tracta d´un dels monuments més emblemàtics d´Aragó, construït en fases successives a partir d´un nucli preromànic de finals del segle IX-començaments del segle X. 

D'aquesta època es conserva l'anomenada església baixa , amb dues petites naus separades per dos arcs de ferradura i capçalera recta i doble, entallada a la roca, i decorada al segle XII amb pintures murals amb representacions dels sants Cosme i Damià. 

Durant el segle XI, a partir del moment (cap al 1025) en què el monestir passa a dependre de l'ordre cluniacenca es produeixen importants ampliacions. La principal és l'anomenada església alta, construïda sobre l'església preexistent, per la qual cosa va caldre prolongar les dues naus primitives que permetrien sostenir el segon nivell d'edificacions. 

Annexes a l'església baixa es van aixecar altres dependències. Avui queda una gran i irregular sala voltada, adossada al costat esquerre, que rep el nom de Sala del Concili. 

L' església alta , consagrada l'any 1094, consta de planta rectangular distribuïda en tres zones: capçalera triabsidal, presbiteri i nau única rectangular. Els absis, tancats per volta de forn presenten embocadures en arc de mig punt motllurat i trasdós escacat; els paraments estan recorreguts per una arqueria cega recolzada en columnes de fustos cilíndrics, amb capitells, basa i plint; sobre l'arqueria corre una imposta.

Al presbiteri el cobreix directament la roca. Mitjançant un triple arc triomfal comunica amb la nau, que consta de tres trams coberts amb volta de mig canó sobre arcs torals. 

Al mur de l'epístola s'obre la porta de pas al claustre. Aquesta va ser construïda amb elements d'un accés antic, segurament localitzat a l'església baixa. 

El claustre conserva en dos dels costats les primitives arcades de mig punt, encara que els capitells que avui suporten estan tornats a col·locar i reorganitzats respecte al seu emplaçament original. L'autor i la data d'execució d'aquest claustre han estat tractats i estudiats intensament; tradicionalment s'ha donat el nom de Mestre de Sant Joan de la Penya o Mestre d'Agüero al seu artífex, i les dates de realització proposades eren el segle XII i XIII. Pel que fa a la temàtica dels capitells figurats, es poden establir tres cicles temàtics: Gènesi, vida de Crist i de sant Joan Baptista.

En aquest claustre s'obren dues capelles , la de Sant Victorià, amb planta quadrada, volta de creueria i profusa decoració gòtica del segle XV, i la dels Santos Voto i Félix, de planta quadrada, coberta amb cúpula i portada classicista de 1630. 

Diferents excavacions realitzades al seu entorn demostren que en origen el monestir va haver de comptar amb moltes dependències que no han arribat dempeus fins als nostres dies.

 

El 1675 un incendi va obligar a l'ordre a abandonar les dependències ia prendre la decisió de construir un nou edifici a la plana de San Indaleci.

Sobre l'autoria del claustre, els darrers estudis, que no es consideren definitius i coexisteixen amb la proposta anterior, consideren que va treballar un sol taller, el denominat Taller de Sant Joan de la Penya. 

Proposen també l'existència de dos equips més actuant pel nord d'Osca i Saragossa, els anomenats Taller de Biota i Taller de Sant Pere el Vell d'Osca, que van treballar en un arc cronològic aproximat seguint un model formal similar. 

Les dates proposades per a la realització del claustre són fins del XII i fins i tot primers anys del XIII per als capitells vegetals i zoomòrfics. (Melero Moneo, 1995).

El monestir de Sant Joan de la Penya (en aragonès Sant Chuan d'a Penya) està catalogat com a Bé d’Interès Cultural – Monument. Llàstima que sempre curts de temps no vam visitar el nou monestir. 

Recull dades; Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons Informatiu: SIPCA

COL•LEGIATA DE SANTA MARIA LA MAJOR. ALQUÈSSAR. SAMONTANO DE BARBASTRO. OSCA

 CONÈIXER OSCA 

Edifici d´una sola nau amb tres trams, més el cor de racioners al´O i l´absis poligonal de 5 costats. Posseeix capelles entre els contraforts, les del costat N més profundes. La nau està coberta amb volta estavellada de i posseeix 21 mts de llargada per 8 mts d'amplada i 12 d'alçada. 

L'accés es realitza a través d'una portada gòtica oberta al claustre (costat S), amb doble arc conopial, truncat l'inferior i ogival el superior, amb un timpà amb la Mare de Déu amb el Nen entre àngels músics.

La remodelació general de la col·legiata en maó va substituir la rematada emmerletada per solanar al mateix temps que fa campanar les torres.

 L'actual església és un temple gòtic tardà erigit entre el 1525 i el 1532 a costa de la iniciativa municipal per l'arquitecte Juan de Segura. Al segle XVII aquest edifici va ser alterat per desig de la família Lecina, que va pagar la capella de Sant Nicostrat el 1638, amb guixeries mudèjars de gran importància. Aquesta capella guarda la talla del Crist romànic del segle XIII. 

Per salvar el desnivell que hi havia davant de l'atri romànic, es va construir un petit claustre, aprofitant el comentat atri de l'església romànica.

 

De la fàbrica romànica es conserva en part el mur S i l'atri porticat que el precedia, compost per quatre arcs desiguals de mig punt, sostinguts per columnes apariades i convertit posteriorment en una ala del petit claustre.

 

Presenta sis capitells d'inusual iconografia a la Península (especialment les dues representacions de la Trinitat), amb les escenes següents del Vell i Nou testament, a la seva disposició d'esquerra. a dreta.:

- La teofania de Mambré amb els tres missatgers de Déu, Abraham sacrificant un xai, Sara pastant farina i el sacrifici d'Isaac.

- Bisbe revestit de pontifical, home estirant un animal, sant entre dos diaques, home sostenint una galleda, home amb un rotllo.
-  L'Assumpció de la Verge Maria.

-  Lluita d'ocells, caps d'homes i animals, àngel de peu.

-  Adam i Eva davant de l'arbre del Bé i del Mal, Adam llaurant, Caín i Abel, sant bisbe, el Bon Pastor.

-  Sant Joan Baptista, la dansa de Salomé.

Es va treballar en la remodelació del claustre durant els primers anys del segle XIV. Posseeix planta trapezoïdal, format per l'antic atri, la crugia més curta, i tres ales porxades amb arcs de mig punt, baixats en columnes apariades. Es va acabar durant la segona meitat del segle XIV. La planta superior està construïda amb maó amb finestres semicirculars que daten del segle XI.

Els murs del claustre es decoren a finals del segle XV i principis del XVI amb pintures murals. Les pintures es disposen en dues fileres compartimentades. La inferior és la més antiga i representa la infància de Crist. La superior representa la Passió. La disposició iconogràfica s'interromp per presentar la Crucifixió i la figura de Sant Pau. Així mateix, durant els recents treballs de restauració han aparegut a la zona corresponent a l'atri de l'església noves pintures murals que representen Santa Catalina i Sant Pau, aixoplugats sota una arcada d'arcs de mig punt rebaixats. 

La col·legiata inclou a la part alta del claustre un museu on es conserven diverses peces litúrgiques, retaules, etc. A l'arxiu es guarden còdexs medievals i una gran col·lecció de partitures dels segles XVI a XVIII.

El recinte emmurallat del segle XI sembla conservar-se a la part inferior de la torre campanar de la col·legiata i trams baixos, reduïts i poc clars, del llarg i trencat mur que protegeix el penyal per l'O, únic flanc vulnerable del conjunt. La major part del que avui és visible data del segle XVI. Mostra nombroses espitlleres amb típica sortida vertical estreta i merlets amb remat piramidal, bona part d'elles embegudes en recreixement.

 La col·legiata de Santa Maria la Major està catalogada com a Bé d'Interès Cultural – Monument. Hi ha tants detalls a enumerar que la seva visita se’ns va fer curta. 

Recull dades: Miquel pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Gra

Fons informatiu. SIPCA

SANT CAPRASI. SANTA CREU DE SERÓS. LA JACETÀNIA. OSCA

 CONÈIXER OSCA

Es tracta d'una petita església construïda al reduït nucli de Santa Creu de la Serós al voltant de 1020-1030, sota el regnat de Sanç III el Major, dins el context de repoblació i reconstrucció que va tenir lloc durant la primera meitat del segle XI a l'Alt Aragó. 

Les primeres notícies documentals (1061 i 1084) donen informació sobre la ubicació en un lloc de propietat real. En text de 1089 es recull la concessió de Sant Caprasi per part de Sancho Ramírez a Sant Joan de la Penya.

És un edifici de nau única i absis semicircular orientat a l'est, construït en carreu de mida mitjana tallat a maça i col·locat a soga. Els seus murs són gruixuts i presenten únicament tres finestres de mig punt amb doble esqueixada a l'hemicicle absidal i dues al mur meridional, totes cobertes amb voltes capialçades, estant encegat l'única va existent al mur occidental, de perfil cruciforme.

La nau única es divideix mitjançant un arc torró de mig punt recolzat en pilastres de triple cantonada en dos trams desiguals, cadascun dels quals es cobreix amb una volta d'aresta feta de lajas. Un petit presbiteri de planta trapezoïdal i cobert amb volta de canó dóna pas a l'absis semicircular cobert amb una volta de cambra d'esfera realitzada a base de filades concèntriques de carreu.

Els paraments exteriors es decoren amb lesenes i dos arquets cecs per banda, de manera que hi ha set lesenes a cadascun dels dos costats majors, cinc a la capçalera i tres als peus, estant aquests últims disposats asimètricament per acomodar-se a la porta d'ingrés ia la coberta dos vessants que protegeix la construcció.

L'ingrés, al mur occidental, lleugerament descentrat, és adovellat i està aixoplugat per un arc de mig punt, tant a l'exterior com a l'interior.

Sobre el presbiteri i part del primer tram s'alça una senzilla torre campanar de planta quadrada i un únic cos, amb finestres geminades en tres dels seus fronts i una altra senzilla al front occidental. Es cobreix amb teulada a quatre vessants i va ser construïda al segle XII, amb posterioritat a l'església. 

L’església de Sant Caprasi de la Creu de Serós està catalogada com a  Bé d'Interès Cultural.

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: SIPCA

SANT RAMON DE CABRIANES. SALLENT. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

La Capella de Sant Ramon de Cabrianes no començà a edificar-se fins a principis del segle XVII, però sembla que anteriorment existí una primitiva capella dedicada a Sant Jacint, propietat del Mas Soler.   

La nova església va construir-se al costat de la vella que va quedar com a capella del Santíssim. El sant escollit per l'advocació de l'església fou sant Ramon de Penyafort. És una construcció d’inspiració neoromànica, amb una sola nau coberta amb volta de canó. Té 6 vitralls de colors i una rosassa. El presbiteri fou decorat pel pintor vigatà Llucià Costa amb un Crist Majestat , quan després de la guerra (1950) es van restaurar les pintures s'hi afegiren escenes de la vida de sant Ramon i aquestes nones pintures estan signades per Joan Vilarrúbies, igual que les de la capella del Santíssim. 

Un dels elements més estables de l’església és el campanar. Es tracta d’una construcció anterior a l’obra de 1890, d’un estil més clàssic, que difereix del conjunt neoromànic. El rellotge del campanar, construït, a Mataró, és una donació que el 1854 va fer la família Quintana. A la primeria el rellotge no tenia esfera i només marcava les hores per mitjà d'una campana. El 1899 s'hi instal·là una esfera i el 1919 dues més. Segons sembla, no es va col·locar la quarta, al costat nord-est, perquè els veïns de la Plaça no hi van voler col·laborar. Aquesta última esfera no s' instal·là fins al 1960, quan quedaren cobertes definitivament les quatre cares del campanar. 

Actualment el rellotge funciona electrònicament i la maquinària del rellotge l'original ha estat restaurada per un veí del poble, en Manel Babí, i està exposada en una ala de l'Església. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons informatiu. Cabrianes Org,

INDRETS: ELS PINS DE LES TRES BRANQUES. CAMPLLONG. BERGUEDÀ

El Pi de les Tres Branques és mort des de l'any 1913. Presenta unes dimensions molt grans malgrat ésser un arbre de codominància múltiple. Té diversos forats als troncs produïts per picot negre i ha estat víctima històricament de diversos actes vandàlics: intents de tala, perdigonades, marques, guixades, però, tot i això, continua dret.  A uns 250 metres de distància del susdit pi mort, s'hi erigeix sa el Pi Jove (també de 3 branques), el qual simbolitza el renaixement i la continuïtat de l'altre pi. 

     

 

La seva popularitat arribaria definitivament el 1888, quan mossèn Jacint Verdaguer va escriure el poema Lo pi de les tres branques on feia somiar al rei Jaume I, als peus de l'arbre, que seria rei d'Aragó, Principat de Catalunya, València i Mallorca. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Dades: Viquipèdia