dijous, 17 de juny de 2021

SANT JAUME. LLIERCA. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

Sant Jaume de Llierca era conegut antigament
com a Palau de Montagut o Palau d'Avall. El 1928 es va constituir la Parròquia de Sant Jaume de Llierca pel bisbat de Girona i dos anys després va prendre aquest mateix nom la població.

La primera notícia documentada està datada en l'any 940 per la compra d'una finca per Ava de Cerdanya, la comtessa de Besalú, vídua de Miró II de Cerdanya. En 1983 es va trobar un jaciment prehistòric en el Pla de Politger. 

El riu Fluvià divideix el terme en dos grans àrees, a l'esquerra el terreny és pla i es troba la majoria de la població així com l'activitat industrial, mentre en la part dreta del riu, el terreny és accidentat i amb bosc de pineda i alzines. 

Sant Jaume de Llierca ha disposat en el transcurs del temps de diversos temples. L’actual, és un edifici bastit el 1856 a l’indret que ocupava l’antiga església; té tres naus i una façana neoromànica amb una característica cúpula de rajola vermella.  En la seva construcció es van  utilitzar per decorar-lo motius neoromànics com ara arquets cecs, faixes llombardes...etc. 

A la façana hi ha una gran portalada decorada a la part superior amb tres escuts. El central representa una creu amb una petxina a cada angle i porta la data de 1924. Els dos escuts laterals representen: un la senyera, i l’altre, la crossa amb la carbassa del pelegrí que caracteritza sant Jaume. A la part central de la façana s’obre una gran rosassa i la part inferior del teulat és resseguida amb una filera de petites arcuacions.

 El campanar és una torre quadrada amb una obertura a cada un dels pisos i acabat amb una característica cúpula, formada per un teulat de rajola on s’emmarca un rellotge a cada banda. 

Dins del temple es conserven unes talles provinents de l’anterior capella. Són escultures de fusta que representen Sant Jaume Apòstol, el Major, com es veu al barret i les robes de pelegrí que porta, i sant Josep. També la imatge de Crist en majestat, de la mateixa època, és a dir, cap als segles XII i XIII. 

Dins el temple podem veure tres altars laterals; el primer, dedicat a la Verge Maria i al Sagrat Cor; l'altre, a la Puríssima Concepció i a Jesús a la Creu; el darrer a la Verge i els quatre evangelistes. 

Sant Jaume de Llierca és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 15 de juny de 2021

SANTA MARIA. TORTELLÀ. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

El poble de Tortellà s’alça en una plana suaument ondulada a la dreta de la riera de Juiàs, centrat per una ampla plaça i el gran edifici de l’església parroquial de Santa Maria, obra del segle XVIII, amb un alt cimbori. El conjunt humà no té el caire auster dels altres pobles de la contrada i, com diu Josep Girona, sembla una població de la plana empordanesa. La gran destrucció causada pels terratrèmols del segle XV i per l’incendi de la fi del segle XIX fan que la majoria dels edificis siguin moderns. 

Els habitants de Tortellà abraçaren el cristianisme als voltants del segle IV i de seguida degueren construir un local senzill per celebrar-hi les cerimònies religioses. El primer temple, molt petit, segons F. de Zamora, fou edificat possiblement al segle VIII i ocupava poc més del presbiteri de la present església.

La documentació més antiga sobre l'església de Santa Maria de Tortellà data de principis del segle XI, de l'any 1004, quan el Bisbe de Girona, Ot, reclamà al Comte de Besalú, Bernat de Tallaferro, la possessió de l'església, citada com a “Santae Mariae de Torteliano”, grafia que fou posteriorment modificada de manera que a documents del segle XIV la denominació de la població era “Tortayano”. 

El temple actual és obra del segle XVIII, d'estil neoclàssic, però està construït sobre una antiga església romànica. L'església, que es va inaugurar l'any 1756, té planta de creu llatina, tres altars a cada costat, un a cada frontal de creuer i l'altar major al mig. Consta d'una única nau, amb teulat a dues aigües, disposat de quatre capelles laterals que als exteriors es tradueixen en gruixuts contraforts per tal de sostenir l'elevada i pesant volta central. 

L'interior és modern donat que l'any 1936, durant la Guerra Civil, va ser cremada. Es va començar a restaurar als anys quaranta i es va tornar a inaugurar l'any 1954. L'aspecte exterior és auster atès el seu estil, però destaca el seu alt cimbori octogonal que s'alça del creuer. La capçalera disposa d'un sol absis amagat per les dependències d'una gran sagristia.

De l'antiga construcció romànica en l'actualitat només es veuen alguns detalls integrats a la nova construcció, com ara la façana principal, situada a ponent de l'actual església. Es pot apreciar l'antiga porta d'ingrés, avui cegada, formada per una gran arcada de mig punt. Damunt seu, un finestral fet de carreus molt ben tallats que no comunica amb l'interior del temple i les restes de l'antiga espadanya de doble obertura. 

Santa Maria de Tortellà és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC

Fotografia: M, Rosa Planell Grau

dijous, 10 de juny de 2021

SANTA EULÀLIA. VILANOVA DE LA MUGA. PERELADA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

Vilanova de la Muga és un poble situat a l’esquerra de la Muga, davant la confluència amb el riu Manol, en un indret molt perjudicat per les riuades. 

El primer esment de l'indret es produeix l'any 898, en la venda d'un camp que fa Castellà als esposos Anderic i Abel·lolònia pel valor d'1 sou, recollida al cartoral del monestir de Santa Maria de Roses. 

L'any 1019, en l'acta de consagració de la canònica de la seu Girona, s'esmenta per primer cop l'església de Santa Eulàlia de Vilanova, que fou donada als canonges pel bisbe Pere de Carcassona, amb tots els seus delmes, primícies i oblacions. Des de finals del segle X i fins al final de l'edat mitjana hi va tenir diversos dominis el monestir de Sant Pere de Rodes, confirmats per una epístola del 974 del papa Benet VI a l'abat Hildesind. 

Al llarg de la baixa edat mitjana també van tenir-hi drets i possessions altres famílies de cavallers, com les famílies Quermançó, Alió (amb dret sobre un dels beneficis), Espasens, Sord i Bascarons (es conserva un sepulcre a l'interior del temple), o els mateixos comtes d'Empúries. L'any 1598 es canvià de lloc l'altar de Sant Miquel. 

El 17 d'abril de 1602 es beneí una campana. A principis del segle XVII el bisbe disposà que els obrers de l'església de Santa Eulàlia fossin els mateixos que administressin l'hospital de la població. A finals de 1618 començaren a vendre ciris per a pagar un retaule de la Mare de Déu del Roser. Al segle xviii l'activitat dels feligresos (coincidint amb un augment de població) fou intensa, i es fundaren les confraries de Santa Eulàlia (1727) i del Santíssim (1751).

L’església de Santa Eulàlia de Vilanova de la Muga és un edifici de la segona meitat del segle XI (segurament reformada als segles XII - XIII), de tres naus capçades a l'est amb tres absis semicirculars. La nau principal està coberta amb volta de canó seguida, i les laterals amb quart de volta. 

S'aprecia una diferència clara entre el tipus de parament de l'absis i la nau central, obrat amb carreus ben escairats de dimensions considerables, respecte de les laterals, més irregular. A banda, destaca el parament exterior de l'absis septentrional, on és visible el reaprofitament de diversos elements d'època clàssica i paleocristiana, com llambordes, bipedals i tegulae, que demostren l'antiguitat de l'ocupació del lloc i tal vegada l'existència d'una vil·la romana. 

L'entrada principal, a la façana de ponent, és una porta de dos arcs de mig punt en gradació, i una llinda llisa amb l'única decoració de tres creus gregues inscrites en un cercle. La morfologia actual de l'edifici va poder ser alterada per les possibles reparacions a resultes de la forta crescuda de la Muga l'any 1421, o per la profanació de l'interior del temple pels soldats francesos el 1661. L'aspecte original romànic també es veu condicionat per les nombroses modificacions dutes a terme en època moderna. 

Destaquen la construcció d'un cor i la sagristia (s. XVI-XVII), i el campanar de torre, octogonal, amb un pis superior sobrealçat (s. XVIII- XIX). Segurament aquest campanar va substituir una espadanya d'origen medieval, i potser un campanar quadrangular de menors dimensions, com es pot apreciar al basament. 


En l'interior es conserven diversos elements petris d'interès. En l'absidiola nord, una pica baptismal semicircular, tallada en un sol bloc de pedra calcària i decorada per l'exterior de la meitat inferior amb un fris d'arcuacions cegues sostingudes per fusts i capitells llisos. Per la topologia es podria pensar en una datació dins el segle XII. 

Sobre un altar de la nau de l'epístola hi ha el sepulcre del cavaller Guillem Bascaró, manat fer per la seva esposa Dolça l'any 1375. Es tracta d'una ossera rectangular amb tapa trapezoïdal, tallada en pedra calcària. Al frontis s'hi pot llegir la inscripció funerària, flanquejada per dos escuts del llinatge inserits en dues cartel·les lobulades. Els Bascaró eren una família que al segle XIV residien a Pedret. S'ignora la ubicació original de la peça, que l'any 1910 es trobava emparedada a la sagristia. 

En l'absis central es pot apreciar un espectacular conjunt de pintura mural d'època romànica, ordenat en tres registres decoratius i datable dins segle XIII. En la petxina absidal hi ha representada la Maiestas Domini dins una màndorla, flanquejat pels símbols del tetramorf dels quatre evangelistes, i dos querubins als extrems, segons la iconografia deriva del llibre de l'Apocalipsi i les visions d'Isaïes i Ezequiel. Al registre central, on es concentren la majoria de continguts, s'hi representen les escenes de l'arribada de Jesús a Jerusalem, el lavatori dels peus a Sant Pere (a l'esqueixada interior de la finestra central) i l'últim sopar. El registre inferior es divideix en una franja amb decoracions vegetals i geomètriques que sorgeixen de dins uns calzes, i una altra a la base amb simulació de cortinatges. 

L'autor és desconegut, però els historiadors de l'art han vinculat aquestes pintures amb el corrent bizantí i les obres murals de Sixena i del mestre d'Avià.

L'any 1946 foren objecte d'una restauració que va comportar la reintegració (i repintat) d'algunes parts que s'havien perdut quasi del tot. Recentment, en dues fases entre 2018 i 2019, s'ha procedit a la neteja i consolidació dels frescos, alhora que s'han identificat les parts intervingudes en la restauració de 1946. Alhora també s'han pogut descobrir pintures realitzades amb posterioritat a l'arc triomfal, datables vers els segles XVII-XVIII. El conjunt és un dels més grans i més ben conservats in situ de tota la pintura romànica catalana. 

Santa Eulàlia és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 8 de juny de 2021

SANTA MARIA. ARGELAGUER. GARROTXA.

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

Trobem citada per primera vegada aquesta església a un judici, celebrat l'any 1004 al castell de Besalú, en el qual el Bisbe de Girona, Odó, reclama el temple d' "Argelagario" al Comte Bernat Tallaferro. A conseqüència d'aquest judici, l'església d'Argelaguer fou restituïda a la canònica gironina. En aquesta època, l’edifici devia ser una petita església d’estil preromànic, de la qual no s’ha conserva cap resta. 

Figura com "ecclesia de Argilagario" a les "Rationes Decimarum Hispaniae" (Diòcesi de Girona) dels anys 1279 i 1280; i se cita també als nomenclàtors de les darreries del segle XIV, als quals surt anomenada com "Ecclesia parrochialis sancte Marie de Argilagueriis". 

L'església de Santa Maria d'Argelaguer és d'origen romànic malgrat les nombroses reformes portades a terme durant els segles XVI, XVII i XVIII. Conserva, amagada per les construccions posteriors, bona part de l'estructura romànica del segle XI. Pujant al campanar, podem veure l'absis, amb restes dels arcs llombards originals, i la paret del migdia de la nau que presenta una bonica cornisa decorada amb dents de serra. A l'exterior de l'absis, al costat de llevant, conserva, a la seva base, restes de les columnes que sostenien arcs llombards. 

En el decurs dels segles XVI-XVII i XVIII es portaren a terme nombroses obres d'ampliació que amagaren la factura romànica. El 1571 s'acabà la sagristia afegida a migjorn, segons es desprèn de la llinda de la porta. La porta principal va ser acabada l'any 1573. a l'extrem sud de la façana oest hi ha dues pedres cantoneres amb la data de 1643, any en que degué quedar enllestida l'ampliació de l'edifici per aquesta banda. El campanar és al costat de migdia i té dues pedres cantoneres on consta la data de 24 de març de 1759. La nau que amplià el temple pel costat nord és de principis de segle XX. 

La porta d’accés al temple  és situada a ponent. Disposa d'arcs en degradació sostinguts per columnes de base llisa, fust cilíndric i capitells ornats amb fulles d'acant. Tot queda protegit per una cornisa semicircular. Al timpà fou esculpida una curculla oberta i la llinda presenta la data de 1573.

En el decurs de les ampliacions realitzades a Santa Maria es va construir el cor de l'església sostingut per un gran arc rebaixat amb volta nervada; quatre de les claus de volta presenten elements florals estilitzades i la cinquena una estrella de cinc puntes.

Les capelles del costat dret de la nau presenten voltes nervades amb una clau cada una; una d'elles està decorada amb una figura en alt relleu d'un bisbe i l’altra, presentava una altra imatge, avui desapareguda. 

La pica de batejar és situada a l'interior de l'església, col·locada damunt d'una base molt més moderna. Està ubicada al costat esquerre de la nau principal, en una capella de construcció molt més tardana que els murs romànic conservats en el temple. Disposa de vuit cares i està ornada amb fullatges estilitzats; porta inscrit la data de 1625. 

Santa Maria d'Argelaguer és un monument protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC

Fotografies: M. Rosa Planell Grau

dijous, 3 de juny de 2021

SANTA ANNA. ARGELAGUER. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

El poble d’Argelaguer situat a prop de la riba esquerra del Fluvià, és dividit en dos nuclis: el proper al riu, amb l’església parroquial de Santa Maria i l’antic castell o casa forta d’Argelaguer, i un raval, allargat a banda i banda de la carretera.


La petita església de Santa Anna és al centre del poble, en una plaça propera a l’església parroquial de Santa Maria. 

És un edifici d’origen romànic del qual no tenim referències documentals al llarg de l’edat mitjana. Tanmateix sabem que al segle XVIII depenia de la parròquia de la vila, dedicada a santa Maria. 

Pel que fa a èpoques més recents, tampoc no disposem d’informació, i tan sols la data de 1848 a la fusta de la porta d’accés ens notifica que ha sofert algunes reformes. L’any 1975 fou restaurada pels veïns de la població. 

Santa Anna es tracta d’un edifici molt simple, d’una nau rectangular, coberta amb una volta de canó seguit i capçada a llevant per un absis semicircular, sense cap finestra, obert directament a la nau.

 

La porta s’obre a la façana de ponent, i l’aparell és de còdols i petits carreus senzillament desbastats, disposats en filades uniformes i regulars, que només assoleixen una certa homogeneïtat i qualitat de talla en l’arc que obre l’absis. 

L’aspecte general és el d’una obra senzilla, de datació imprecisa, perquè la seva filiació correspon a les formes rurals de l’arquitectura dels segles XI al XIII, sense que es pugui excloure que l’obra actual correspon a una reedificació sobre les bases d’un edifici medieval. 

A la porta del costat de migjorn de l’església es conserva una mostra del treball en ferro forjat habitual en el romànic català. Es tracta d’un senzill forrellat. És una peça massissa i allargada de ferro que es replega a la punta i acaba en forma de cap de serp. amb escates d’un ofidi. Per tot el seu cos, hi ha unes lleus incisions fent ziga-zaga que conformen un motiu geomètric a base de rombes; el dibuix sembla representar la pell amb escates d’un ofidi. És curiós d’observar com aquesta forma (la de pany allargat), permet utilitzar una simbologia com la de la serp o el dragó, un animal mitològic amb un fort significat en l’escatologia de l’època medieval. 

Santa Anna d'Argelaguer és un monument religiós protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia:; M. Rosa Planell Grau

dimarts, 1 de juny de 2021

CAPELLA DE SANT ANDREU I PONT VELL. SANT LLORENÇ DE LA MUGA. ALT EMPORDA

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

La capella de Sant Andreu, segons un autor local (Baig Aleu), fou consagrada el dia 4 de juliol de l'any 1605.


Tradicionalment ha estat considerada com una construcció romànica i efectivament la seva estructura respon a la de formes romàniques en l'arquitectura religiosa popular, però les dates concretes que posseïm no deixa lloc a dubtes de que fou construïda a principis del segle XVII.

Sant Andreu de la Muga és una església d'una nau sola amb absis semicircular. Presenta coberta de volta de canó a la nau i de quart de cercle al presbiteri. La porta principal, d'un sol arc de mig punt presenta una llegenda incisa a la clau: SANT ANDREU i una data del segle XVII, ara mig esborrada (probablement 1605, l'any de la consagració).


Davant de la façana hi ha una galilea amb arcades de mig punt i teulada a doble vessant. El campanar és de cadireta amb una sola arcada. 

L'antic cementiri situat a tocar els absis de l'església parroquial de Sant Llorenç de la Muga, hi fou traslladat prop de la capella l'any 1831. 

El Pont Vell, és situat a uns 300 metres al nord-est de la vila. Es tracta d’un pont medieval que creua la Muga, prop de la capella de Sant Andreu.

És un pont de tres arcades sostingudes per dues pilastres de planta romboïdal, que es drecen sobre afloraments naturals de pedra calcària. L'arc central, de molta més llum que els dos laterals, és rebaixat; els altres són de mig punt. La construcció, del segle XIV-XV, és de carreus ben esquadrats; Les dovelles dels arcs son molt allargades. 

Hi ha indicis d'una possible fortificació, potser amb una torre de defensa.

La capella de Sant Andreu de la Muga és un edifici religiós protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.

El pont vell és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 27 de maig de 2021

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ. TERRADES. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

L'ermita de Sant Sebastià és una construcció de caire popular, consagrada a principis del segle XVII. Aquesta capella, com la majoria de les dedicades a Sant Sebastià, foren aixecades per implorar ajut al sant, advocat contra les epidèmies. L'edifici es va restaurar en els anys 80, i darrerament el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l'Ajuntament de Terrades conjuntament amb el Bisbat de Girona van endegar l'any 1991 una intervenció per pavimentar tota la capella.

Situada aproximadament a un quilòmetre de distància al nord-est del nucli urbà de la població de Terrades, al marge dret de la carretera GI-504 en direcció al poble de Llers. 

L’ermita de Sant Sebastià és un petit temple rehabilitat d'una sola nau de planta rectangular, amb absis semicircular capçat a llevant. Tant la nau com l'absis estan coberts amb voltes de canó emblanquinades, tot i que la de l'absis és més baixa que la de la nau. Aquest absis està obert a la nau mitjançant un arc triomfal d'arc de mig punt adovellat. 

La porta d'accés a l'interior també és d'arc de mig punt adovellat, amb les impostes bisellades i els brancals fets de carreus, i està protegida per un pòrtic davanter. Aquesta estructura està coberta, exteriorment, per una teulada de dues vessants i, interiorment, per un embigat de fusta. 

El pòrtic està obert mitjançant dues obertures d'arc de mig punt adovellat, lleugerament apuntat. 

Coronant el temple hi ha un petit campanar d'espadanya d'un sol arc, centrat sobre el carener i en línia amb la façana principal. L'edifici presenta grans contraforts adossats, dos als murs laterals i un a l'absis.

La construcció és bastida en pedra de mida mitjana desbastada i sense treballar, lligada amb morter i amb pedres grans escairades a les cantonades.
 

L'ermita de Sant Sebastià és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau