dimarts, 27 de juliol de 2021

SANT MARTÍ VELL. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÈS 

El poble de Sant Martí Vell és un petit nucli de poblament, situat a l’esquerra de la riera de Sant Martí, prop del sector pla i de la carretera de Bordils. El municipi de Sant Martí Vell gaudeix de les característiques d’una petita vall i de la sinuositat de les Gavarres, el que li ofereix una important diversitat paisatgística, amb el bosc salvatge poblat de pins, alzines, alzines sureres i arbustos, i amb la vall amb conreus majoritàriament de secà.

El temple actual data del segle XVI però en el testament de Gilabert de Cruïlles (1035) es fa referència a la parròquia de Sant Martí de Tours. De fet fou bastit sobre un altre més antic, amb planta de tipus carolingi, que es pot veure encara al costat del campanar. El 1229 és citada en l'homenatge prestat per Berenguer de Mazala a favor de Guillem, de Sant Climent. L'any 1372 té lloc la redempció del bovatge al rei Pere III. Finalment és anomenada al Sínode de la Diòcesi de l'any 1691.


El rector mossèn Enric Bahí fa traslladar el 1963 el cementiri i apareixen elements del XVIII. 

Sant Martí Vell és una església d'una sola nau de tres trams, quatre capelles i capçalera poligonal. Coberta de volta de creueria i claus amb escultures amb les dates 1589 i 1590. Les mènsules també mostren relleus representant lleons.

 
El parament és arrebossat i una de les capelles té un fresc mal conservat. 

La façana presenta una portalada renaixentista amb un frontó triangular sostingut per columnes sobre plint, un rosetó central i una galeria a la part alta de dotze arcs de mig punt que s'allarga tot el frontis. Al costat dret hi ha un rellotge de sol (1588) i una inscripció del segle XIV. 

El campanar, adossat a l'absis, d'estil gòtic tardà (finals segle XVI) té planta quadrada i s'hi sobreposa un cos octogonal, amb finestrals ogivals entre pilastres rematades per pinacles, i coberta en forma de piràmide. 

L'església de Sant Martí Vell és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 6 de juliol de 2021

NOTA DE VACANCES

 Apreciats amics i seguidors, 

Com cada any per aquestes dates, aproximadament, farem uns dies de vacances- Per tant en el bloc no hi haurà cap publicació nova. 

Tal vegada serveixi per intentar reflexionar i començar amb nous ànims. 

Us agraïm cordialment el seguiment de la nostra publicació. 

Fins d’aquí uns dies 

M. Rosa i Miquel

 

dimarts, 29 de juny de 2021

SANT ESTEVE. MADREMANYA. GIRONÈS

 PASSSEJANT PEL GIRONÈS 

El poble de Madremanya  és situat a la dreta de la riera de Sant Martí. Conserva restes del recinte medieval emmurallat, de gran interès.  El municipi és al límit amb el Baix Empordà; el sector nord-oriental forma part de la plana empordanesa, i el sud-occidental és accidentat per les Gavarres.  El seu nom prové de l'expressió llatina Mater Magna 'mare gran', que era com s'anomenava la deessa Cíbele. Destaca el Recinte emmurallat de Madremanya.


 Sant Esteve de Madremanya, sobresurt ostensiblement del centre de la població de Madremanya, situada en un petit monticle. L’edifici eclesial és  del final del període romànic, de tipologia molt interessant, de perspectiva original a causa del terrabastall que allarga els seus murs i la fa més esvelta. 

Disposem d’algunes notícies del segle XIV referents a aquesta església parroquial de Sant Esteve; del 1300, el lluïsme que atorgà el bisbe de Girona, Bernat, mitjançant el cobrament de 2 000 sous i la reserva del domini directe, de la compra del delme d’aquesta parròquia realitzada per Jaume de Riera. Més endavant, el Llibre verd del capítol gironí també esmenta l’església “Sancti Stephani de Matremagna”, de la mateixa manera que ho fan els nomenclàtors del bisbat. 

El 1400 Martí I l'Humà recomana a la Germandat de Sant Miquel erigir un altar dedicat al sant. En la visita pastoral del 1402 consta que cal continuar les obres que havien quedat interrompudes. Al segle XVI es cobreix la volta, es fa el cor (1512) i s'aixeca el campanar. Al segle XVIII es va fer un retaule de fusta tallada que representava sant Miquel pesant les ànimes, que sortien del purgatori, amb unes balances. La darrera intervenció té lloc el 1871 en afegir un cos amb funció de sagristia. 

L'any 1936 fou objecte del saqueig i la crema de les diverses imatges i retaules barrocs que l'ornaven. Recentment s'ha restaurat la teulada

L’església parroquial de Sant Esteve de Madremanya és un edifici de grans proporcions, d’una nau, molt ampla, capçada a llevant per un absis de planta gairebé semicircular, que s’obre a la nau a través d’un arc que arrenca de sengles pilastres de perfil rectangular aixamfranat i que forma una mena d’arc triomfal. Al costat d’aquest arc, a ambdós costats de la nau, s’obren sengles capelles, cobertes amb volta apuntada i buidades en el mur, que ateny els 2 m de gruix. 

La nau és coberta amb una volta de canó, que arrenca d’uns arcs formers adossats als murs laterals, les pilastres dels quals no arriben a terra, sinó que moren, a mitja alçada, en una cartel·la piramidal. El gruix d’aquests arcs formers coincideix amb les pilastres de l’arc absidal, de manera que aquest és tangent a la part alta dels murs, coronats per una senzilla motllura, que també recorre el perímetre absidal, de la qual arrenca la volta. 

Als peus de l’església hi ha un cor, suportat per una volta de creueria, al qual s’accedeix per una escala de cargol encastada al mur de ponent, i que arriba fins al nivell de la coberta, avui sobrealçada per la construcció d’un terrabastall, que forma unes golfes. 

L’església presenta molt poques obertures; dues finestres molt estilitzades s’obren al fons de l’absis i a la façana de ponent, respectivament, mentre que una tercera finestra, de doble esqueixada, se situa a la capella oberta al mur de migdia. 

La porta, molt simple, amb llinda i timpà, sota un arc de descàrrega apuntat i rebuidat en el parament, s’obre a la façana de ponent, al seu eix central, sota la finestra i el volum del campanar, que és una torre baixa amb dues finestres, i que correspon a les reformes tardanes de reforma i fortificació de l’església. 

A la base del campanar s’observa un massís d’obra, que deu correspondre, potser, a un campanar d’espadanya original, i on avui hi ha un matacà, centrat amb l’eix compositiu de la façana i que no s’uneix amb el massís d’obra, sensiblement descentrat vers migdia. El campanar, amb decoració renaixentista, és de torre quadrada i coberta piramidal i data de mitjans segle XVI. Sobre l'absis s'alça una altra torre de guaita que conserva un forn per utilitzar en cas de setge. 

L’aparell és molt homogeni en tot l’edifici, i és format per carreus perfectament tallats i polits, disposats en filades molt uniformes i regulars. 

L’església de Sant Esteve de Madremanya és un edifici molt interessant per tal com palesa la continuïtat de les formes romàniques i la seva persistència en uns moments en què s’imposava l’estil gòtic. És una obra molt tardana, probablement de la fi del segle XIII, o ja del segle XIV, però constitueix una mostra de la fi dels llenguatges romànics, durant les primeres manifestacions de l’arquitectura gòtica al nostre país i ja abans.  

Sant Esteve de Madremanya és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica i IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MIQUEL DE MAS PALOU. BARONIA DE RIALB. NOGUERA

POC A POC PER LA NOGUERA 

Assabentats per de l’oficina de Turisme de la Baronia de Rialb, ajuntament de Gualter, de la realització de la visita a diverses esglésies del seu territori, vam decidir acompanyar-los. També volem agrair a en Jaume Marvà, pel seu bon guiatge i la seva facilitat a respondre  a les preguntes que se li van fer. 

Sant Miquel del mas Palou es troba a la part central del terme municipal, sobre uns plans ocupats per camps de conreu que s'estenen a l'extrem sud de la serra de Palou que baixa de Pallerols. Els camps queden sobre el marge esquerre del Rialb, entre el torrent de Cornudella i el mateix riu Rialb. Està al costat del Mas de Palou, anomenat també Palou del Riu. 

És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular lleugerament apuntat, sense absis diferenciat, per la qual cosa adopta una planta rectangular perfecta, només alterada per dos contraforts afegits tardanament a la façana sud, a causa probablement de les fissures que té la volta. 

A l’interior de l’església, adossades al mur nord, es conserven dues pilastres rectangulars, interrompudes a una certa alçada, com si corresponguessin a un primer projecte, de nau coberta amb volta reforçada per arcs torals, que no s’arribà a concloure. També podem considerar d’aquest primer projecte els vestigis de murs que resten a la façana de llevant i que semblen indicar l’arrencada d’un mur absidal, que tampoc no es devia acabar de realitzar. 

Només hi ha dues finestres en tot l’edifici, una de rectangular i d’esqueixada recta, a la façana oest, i una altra d’una sola esqueixada, a la façana sud. En aquest mateix mur també s’obre la porta, resolta amb un arc de mig punt, de dovelles ben tallades. En la seva clau hi ha, tallada en baix relleu, la figura d’una torre. 

L’interior és totalment arrebossat i l’aparell és només visible a l’exterior, on els paraments són formats per carreus petits, ben tallats, sense polir, disposats en filades uniformes i regulars. Aquest tipus d’aparell evidencia les formes constructives del segle XII, ancorades en la tradició del segle XI, moment en què potser caldria situar el primer projecte, inacabat.

Ens cridava l'atenció la petita i senzill pica, al costat de la porta, que ens recordava a moltes vistes amb anterioritat.   

Sant Miquel de Mas Palou és una església que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia. M. Rosa Planell Grau, 

dijous, 24 de juny de 2021

SANT LLORENÇ. LA MUGA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ

La vila de Sant Llorenç de la Muga és a la vora d’un meandre del riu, que l’envolta a migdia i a llevant. La població té un nucli habitat compacte, estret i allargassat, seguint la configuració del terreny, que era envoltat de muralles, part de les quals encara es conserven. Aquest fet atorga a la població un aspecte de conjunt monumental, dels més interessants de la comarca. 

La primera notícia documental que coneixem sobre la vila data de l’any 972, quan un personatge anomenat Llop Sanç donà un alaou al monestir de Sant Pere de Camprodon. Aquesta referència històrica evidencia que el nom del poble té l’origen en el del sant al qual és dedicada l’església i per aquest motiu cal pensar que el temple ja existia. 

De tota manera, poc després, l’església ja és esmentada, concretament en el testament sacramental del clergue Guiu, de l’any 982; hom hi indica que un alou situat a la parròquia de Sant Llorenç és deixat a Sant Llorenç i Sant Joan. Així l’església tenia aleshores doble dedicació; amb seguretat, doncs, dos altars. 

L’any 1155 Ricard de Terrades empenyorà a Dalmau de Montmarí totes les possessions que tenia a la parròquia.  Poc després, l’any 1160, Arnau de Llers, que posseïa el domini de Sant Llorenç i d’altres en aquest sector de l’Empordà, es veié obligat a restituir les rendes d’una sèrie de les quals s’havia apropiat. Entre aquest temples apareix “ecclesia sancti Laurentii de samuga”. Al mateix testament d’Arnau de Llers, datat al novembre del 1164, hom al·ludeix a la “parrochia sancti Laurentii Sambuce”. 

La vila continuà en possessió de la família de Llers i l’any 1210 ja surt esmentat el castell. L’any 1225, Bernat de Llers vengué el castell de Sant Llorenç amb tots els seus edificis i pertinences al rei Jaume I. Posteriorment l’abril de 1272, mitjançant una permuta de béns entre l’infant Pere, fill de Jaume I, i Dalmau de Rocabertí, el castell i la parròquia de Sant Llorenç passaren a la família vescomtal dels Rocabertí, llinatge que, a la branca principal o a les laterals, des d’aleshores fins al final de l’antic règim, mantingué la senyoria de la “baronia de Sant Llorenç de la Muga”.

L’any 1219 el cavaller Guillem de Cervià tenia el delme de la parròquia de Sant Llorenç en feu del bisbe. L’any 1324 consta que Ponç de Rocabertí, senyor dels castells de Bassegoda i Sant Llorenç, tenia també els delmes d’ambdues parròquies. 

Al final del segle XIII a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 l’església surt esmentada. Així mateix, en els nomenclàtors del final del segle XIV. 

Al final del segle XVIII, durant la Guerra Gran, la vila i els encontorns de Sant Llorenç foren escenari de diverses accions bèl·liques, durant les quals el temple fou saquejat i cremat. També en la darrera guerra (1936-39), l’església sofrí una altra vegada notables desperfectes, que afectaren en gran manera les voltes i unes altres estructures essencials de l’edifici com l’absis meridional, que quedà destruït. 

En el seu estat actual, el monument presenta unes estructures romàniques d’èpoques diferents i nombrosos afegitons d’èpoques posteriors. Les reformes i ampliacions han donat lloc a la desusada i complexa planta actual: dues naus, una estructura de creuer i tres absis i, a més, el campanar, les capelles laterals i les dependències. La destrossa parcial soferta per l’edifici als anys trenta i la refecció que se’n seguí acaben de dificultar la percepció d’alguns elements antics.

 

La nau del costat de tramuntana, capçada a llevant per un absis de grans dimensions, és molt més ampla que la nau de migdia, la qual probablement hi fou afegida. Aquesta dóna a una ala de transsepte, que ha estat molt modificada, en la qual s’obre l’absidiola d’aquest costat. A la banda de tramuntana, a l’extrem oriental del temple, hi ha una gran torre campanar que es dreça sobre l’estructura que hom pot definir com una ala septentrional de transsepte, a la qual s’obre l’altra absidiola. 

Alguns vestigis fan creure que hom volgué dotar l’església d’una planta basilical de tres naus, però la del costat de tramuntana no s’arribà a construir, o bé ha desaparegut. Ho fan suposar així dues arcades de mig punt, que tenen tot l’aire d’haver estat arcs formers, que resten aparedades i encastades al mur de tramuntana de la nau gran. També hi ha un arc de mig punt al costat de ponent del creuer-base de campanar, que lògicament havia de comunicar amb aquesta nau o edificació ara inexistent. 

L’absis que correspon a la nau gran té una planta en semicercle molt allargat per trams de mur paral·lels. L’interior de l’església presenta pocs elements observables perquè ha estat cobert tot de calç. Aquesta nau té una volta de canó seguida, sense cap arc toral, malgrat la seva llargada considerable. L’absis s’hi obre per un simple plec de mig punt i la seva volta pren la configuració que li ve donada per la planta aprofundida ja esmentada: un tram de canó acabat amb quart d’esfera a llevant.

A l’absis hi ha dues finestres, una al fons, d’un sol biaix i arquet extern de mig punt, monolític, i una altra al costat meridional que és de doble esqueixada. L’aparell del mur absidal és visible externament malgrat haver estat força alterat i sobrealçat. 

La unió entre les dues naus és, també, fruit d’alguna reforma tardana. Hi ha una arcada de dimensions excepcionals, de molta llum i un altre arc former a l’extrem de ponent, que ignorem si és més antic, perquè es arrebossat de calç. 

La nau meridional, molt més estreta com ja hem indicat, és coberta amb una volta de quart de cercle que té un arc toral a cada extrem, de la mateixa forma. El de llevant comunica amb la gran capella, a manera de transsepte, que és coberta amb una volta de canó que sembla totalment producte d’una reconstrucció recent. L’absidiola de migdia s’hi obre per un doble plec de mig punt. Aquesta absidiola sembla també haver estat reconstruïda respectant l’estructura antiga. Hi ha una finestra de doble biaix; una altra de molt més grossa és al mur meridional del transsepte. 

Al costat de tramuntana la capella, a manera de creuer, és coberta amb una volta transversal de canó que comunicava amb la nau per mitjà d’un arc, una mica més baix, de mig punt. L’absidiola que hi dóna té la volta ametllada, acabada amb un simple plec apuntat. En ésser lliure de calç una bona part d’aquest sector, hom pot observar l’aparell de grans carreus ben escairats i polits, que també foren utilitzats a la coberta de l’absidiola; els arcs són fets amb grans dovelles. Al mur de tramuntana hi ha una fornícula i una finestra de doble biaix, com la que hi ha al fons de la dita absidiola.


El mateix aparell de carreuada presenta la torre campanar de planta quadrada que es dreça en aquest punt i de la qual l’estructura esmentada a manera d’ala de transsepte n’és el basament. A la part superior hi ha dos pisos amb obertures a cada façana que tenen un sol arc de mig punt. Aquests finestrals han estat aparedats i, els de migdia, malmesos. El campanar fou sobrealçat en època tardana (segles XVII o XVIII), quan hi foren afegits dos pisos. El més alt, més estret, crea un coronament en forma de piràmide. 

Altres reformes i afegitons són una capella gòtica, uns altars i una gran sagristia, al costat meridional. El frontis —visible només a la part que pertany a la nau grossa— fou reformat en renovar les obertures —porta i finestral—; només hi resta una espadanya antiga de dos arcs sobre pilars, actualment sobrealçada pel terrabastall, aixecat també en època tardana sobre la nau esmentada. 

És clar que l’element més antic subsistent dels que són avui mínimament observables és l’absis major, corresponent a la nau gran. Aquest absis, tant per la seva planta molt aprofundida o ultrapassada, com per la tipologia de l’aparell, que lliguen amb el tipus de la finestra situada al fons, d’una sola esqueixada, creiem que pot ésser considerat d’una època força allunyada. Probablement pertany al temple que ja hi havia al final del segle X, o, com a màxim, hom podria pensar en un monent inicial del segle següent, com a perduració d’unes formes arquitectòniques anteriors. Per les dimensions d’aquesta capçalera cal considerar que pertanyia a un temple força més gran que la majoria dels edificis religiosos rurals coetanis que han arribat als nostres dies. Cal recordar la notícia de l’any 982 que informa —fet força excepcional en una terra on la documentació conservada és tan escassa— d’una església amb dues dedicacions, detall que permet ja de suposar l’existència d’un edifici més important que una simple capelleta rural.

La majoria d’estructures d’aquesta nau són amagades per la calç, però com a hipòtesi podem dir que la nau gran de tramuntana, que té l’absis esmentat, als paraments visibles —a tramuntana i a ponent— presenta un aparell una mica més evolucionat, amb pedres poc treballades, però amb tendència a les formes allargades i a disposar-se en filades seguides, més propi del segle XI.

Per les seves dimensions és possible que el temple primitiu tingués ja un transsepte, del qual podrien quedar restes prou importants al costat de migdia, però l’estat actual d’aquest sector de l’edifici impedeix d’assegurar-ho. 

També és dubtosa la datació de la nau meridional amb volta de quart de cercle, estructuralment, doncs, com una col·lateral. Els pocs elements relacionables amb una nau lateral de tramuntana —els arcs formers avui tapiats—, fan suposar que segurament no s’arribà a construir, sobretot per l’existència d’un llarg tram de mur en aquest costat que és totalment opac, ja d’origen. 

Molt més vistents són les construccions situades al nord-est de l’edifici, com el transsepte, l’absidiola i la torre campanar. Per les seves característiques formals cal considerar que tota aquesta part degué ésser afegida al segle XII o al començament del XIII. 

La situació de l’església a frec del recinte de muralla i la gran alçada de la torre evidencien que el campanar degué servir, també, per a les defenses esmentades. 

Sant Llorenç de la Muga és un temple protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 22 de juny de 2021

SANT ESTEVE. AVINYONET DE PUIGVENTÓS. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

El poble d’Avinyonet de Puigventós és situat en un replà de la serra de la Garriga, limitat per altes margenades sobre els rius Manol i Rissec, que formen el seu aiguabarreig a migjorn, a ponent de Llers i de Figueres, al llindar de la plana i el començament dels primers contraforts pirinencs. 

Les primeres notícies que hi ha del lloc d’Avinyonet són indirectes; es refereixen al nom d’un personatge, Berenguer d’Avinyó, que apareix com a testimoni en dos documents de Bernat II i Bernat III, comtes de Besalú, datats el 1090 i el 1107, respectivament. 

L’any 1128 el castell d’Avinyó fou atacat pel comte Ponç II d’Empúries, el qual, poc després, fou empresonat pel comte Ramon Berenguer III. En la concòrdia pactada pels dos comtes figura entre els comodors del comte de Besalú, Ramon Adalbert d’Avinyó. 

De l’any 1257 al 1804 el castell pertanyia a la comanda de l’Hospital d’Avinyonet. Vers l’any 1497 aquesta comanda fou unida a la de Sant Llorenç de les Arenes i vers l’any 1600 hi hagué una nova unió amb les d’Aiguaviva i Castelló d’Empúries.

L’església de Sant Esteve d’Avinyonet és esmentada en una butlla del papa Alexandre III de l’any 1176 i pertanyia al monestir de Santa Maria de Vilabertran. 

L’església s’esmenta en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i en les relacions de parròquies del 1362, del final del segle XIV. i d’època posterior. Als segles XIII y XIV hi ha notícies sobre la possessió del delme d’aquesta parròquia per part de diferents cavallers, en feu del bisbe. Així l’any 1226 Arnau de Navata reconeixia tenir-lo subinfeudat, el 1281 Bernat de Sales tenia la meitat del delme d’Avinyó i l’any 1319 Guillem de Cistella posseïa una quarta part d’aquest delme. L’any 1323 Guerau de Rocabertí, senyor de Navata, tenia subinfeudat, entre d’altres, el delme d’Avinyó. 

Pel que sembla, l’església fou reconstruïda al segle XV aprofitant alguna part de l’edifici anterior. Hom degué bastir l’actual temple fortalesa, que fou objecte de modificacions més tard, sobretot al segle XVIII. Probablement deu estar relacionat amb aquesta reconstrucció un document que procedeix de l’antic arxiu de la Comanda segons el qual el Gran Prior de Catalunya de l’orde de l’Hospital concedí l’any 1416 uns drets als obrers d’Avinyonet per a construir l’església parroquial.

Sant Esteve d’Avinyonet és actualment una església d’una sola nau rectangular, de dimensions força grans, que és coberta amb volta de llunetes. Els murs perimetrals són emmerletats; els merlets són rectangulars i al seu damunt, actualment, recolza la teulada d’un terrabastall, que crea un espai sobre el temple, amb arcs diafragma. Resta evident que en època baix-medieval l’església quedava integrada dins les fortificacions del castell comanda emplaçat al seu costat mateix. L’orientació original del temple ha estat capgirada, per tal com l’altar és situat a l’extrem de ponent, precisament on hi ha l’antic frontis de l’església romànica les obertures del qual han estat tapiades. 

L’esmentat frontis és l’únic element que subsisteix del temple romànic i actualment només és visible des de l’exterior. S’aprecia la porta amb la forma de mig punt de l’arc extern les dovelles del qual foren tretes; és també visible una imposta del costat dret, bisellada. Probablement és una porta d’arcs en gradació, però la resta de l’estructura és amagada per l’aparedat, o bé malmesa. Hi ha una finestra central de doble biaix, de vessant molt obert, i arcs de mig punt. 

Un campanar d’espadanya corona la façana. Es de dos pisos, en cadascun dels quals s’obren dues arcades de mig punt; aquesta espadanya també resta integrada a l’obra de fortificació. 

L’aparell d’aquest frontis és de carreus de pedra calcària de la mateixa contrada, de mida força grossa, rectangulars, ben escairats i polits, que es disposen en filades ben uniformes. És una construcció pròpia dels segles XII-XIII. 

La resta del temple amb els seus murs amb basaments de talús i l’emmerletat de tipus encara medieval és, molt probablement, de la primera meitat del segle XV, d’acord amb les dades històriques comentades. Potser fou en aquesta mateixa època que es capgirà l’orientació, però considerem més probable que aquesta reforma dati dels segles XVII o XVIII, època en què hom degué construir la volta actual del temple. La sagristia “que encara no existia el 1743” i la capella fonda que té una finestra datada l’any 1780, foren afegides a migdia de l’església al segle XVIII. 

A la façana actual, situada a llevant, com hem indicat, a la porta, hi ha el timpà de la porta romànica que té una creu esculpida amb el relleu molt repicat i destruït.

L’any 1995 es realitzaren obres de restauració en aquesta església a càrrec de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona, l’Ajuntament d’Avinyonet de Puigventós i el bisbat de Girona. Aquestes obres consistiren en la renovació total de la teulada de l’edifici amb la recuperació dels batiports defensius perimetrals; també es procedí a la consolidació general del campanar, que inclogué la reobertura dels finestrals originaris, i es feren unes prospeccions arqueològiques en la porta de ponent. 

Actualment s’efectuen obres de restauració del castell. Resten a migdia importants vestigis del castell d’Avinyonet; de planta rectangular, reformat en una bona part; al mur que comunica amb l’església hi ha un portal adovellat, segurament l’antiga entrada principal a la fortalesa, que dóna pas a un espai, actualment enjardinat, voltat per elements de l’antic castell. 


Sant Esteve d'Avinyonet és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 17 de juny de 2021

SANT JAUME. LLIERCA. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

Sant Jaume de Llierca era conegut antigament
com a Palau de Montagut o Palau d'Avall. El 1928 es va constituir la Parròquia de Sant Jaume de Llierca pel bisbat de Girona i dos anys després va prendre aquest mateix nom la població.

La primera notícia documentada està datada en l'any 940 per la compra d'una finca per Ava de Cerdanya, la comtessa de Besalú, vídua de Miró II de Cerdanya. En 1983 es va trobar un jaciment prehistòric en el Pla de Politger. 

El riu Fluvià divideix el terme en dos grans àrees, a l'esquerra el terreny és pla i es troba la majoria de la població així com l'activitat industrial, mentre en la part dreta del riu, el terreny és accidentat i amb bosc de pineda i alzines. 

Sant Jaume de Llierca ha disposat en el transcurs del temps de diversos temples. L’actual, és un edifici bastit el 1856 a l’indret que ocupava l’antiga església; té tres naus i una façana neoromànica amb una característica cúpula de rajola vermella.  En la seva construcció es van  utilitzar per decorar-lo motius neoromànics com ara arquets cecs, faixes llombardes...etc. 

A la façana hi ha una gran portalada decorada a la part superior amb tres escuts. El central representa una creu amb una petxina a cada angle i porta la data de 1924. Els dos escuts laterals representen: un la senyera, i l’altre, la crossa amb la carbassa del pelegrí que caracteritza sant Jaume. A la part central de la façana s’obre una gran rosassa i la part inferior del teulat és resseguida amb una filera de petites arcuacions.

 El campanar és una torre quadrada amb una obertura a cada un dels pisos i acabat amb una característica cúpula, formada per un teulat de rajola on s’emmarca un rellotge a cada banda. 

Dins del temple es conserven unes talles provinents de l’anterior capella. Són escultures de fusta que representen Sant Jaume Apòstol, el Major, com es veu al barret i les robes de pelegrí que porta, i sant Josep. També la imatge de Crist en majestat, de la mateixa època, és a dir, cap als segles XII i XIII. 

Dins el temple podem veure tres altars laterals; el primer, dedicat a la Verge Maria i al Sagrat Cor; l'altre, a la Puríssima Concepció i a Jesús a la Creu; el darrer a la Verge i els quatre evangelistes. 

Sant Jaume de Llierca és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau