dijous, 19 de maig de 2022

SANT MARTÍ DE GOSPÍ. SANT RAMÓN. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

A la part més alta del nucli urbà es situa el castell i l’església de Gospí. Els orígens d'aquesta parròquia s'han de buscar al segle XI que és quan apareix documentat per primera vegada el castell de Gospí (1035). 

La notícia històrica més reculada de l'església és de l'any 1133 en què Pere, bisbe d'Urgell, donà a Santa Maria de Solsona les esglésies parroquials de Gospí i la Salsa, fins aleshores vinculades a Sant Andreu de Tresponts. 

L'església de Gospí es confirma a Solsona en les diferents butlles papals adreçades a aquesta canònica durant el segle XII i també en l'acta de consagració de Santa Maria de Solsona l'any 1163. L'any 1186 Ramon, rector de Gospí prometé a la canónica de Solsona la quarta part de les primícies de pa i vi, pagament que es comprova tambéd en un document del final del segle XIII on consta, a més, que Santa Maria de Solsona hi tenia dret d'alberga. Al final del segle XVI, en crear-se la diòcesi de Solsona, Gospí deixà de pertànyer al bisbat d’Urgell i s’integrà al nou bisbat. 

Hi ha unanimitat en els autors en considerar que el topònim tindria el seu origen en l'albespí, un arç blanc. El nom d'Albispino apareix l'any 1005 en les primeres referències en l'antic castell sota el que fou construït originàriament el poble. Gospí va pertànyer als marquesos de Palmerola

L'església, era primitivament d'estil romànic, tot i que posteriorment, entorn dels segles XVI I XVII, va patir diverses modificacions. 

Sant Martí de Gospí és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó rebaixada i reforçada per tres arcs torals en arc de mig punt rebaixat. Era capçada per un absis semicircular, ara substituït per una sagristia. De l’absis ha restat l’arc presbiteral, paredat, d’arc de mig punt també rebaixat, darrere del qual hi ha ara, com s’ha dit, la sagristia. 

A la banda nord, s’hi afegí una capella coberta amb volta de canó apuntada, des de la qual s’accedeix al campanar de torre independent i adossat a la sagristia. Aquesta capella fou ampliada posteriorment i es convertí en una altra nau, l’eix de la qual es troba amb el de la nau originària en un punt il·luminat per una finestra zenital. Ambdues naus són acabades per sengles arcosolis en arc de mig punt.

L’entrada al temple és situada a la façana sud davant d’un espai reduït i envoltat d’altres edificacions. La porta és d’arc de mig punt, de grans dovelles, amb guardapols i imposta ornats amb dents de serra. Al seu costat, una finestra de doble esqueixada d’arc de mig punt il·lumina la nau primitiva. Un fris de semisferes i permòdols amb testes esculpides corona la façana sud just sota el ràfec. A la façana oest, una finestra en forma de creu, sota la coberta de dues aigües, il·lumina el cor del temple. 

A la façana est, un campanar de torre de quatre ulls i considerable alçada domina el cementiri i altres construccions que envolten l’església. A la façana nord també s’observa un tram de mur primitiu, reforçat per contraforts, amb les mateixes ornamentacions sota el ràfec descrites a la façana sud. 

L’aparell originari emprat és el carreuó tan sols desbastat i irregular, disposat en filades desordenades, que es correspon a una obra que hom pot datar entre els segles XI i XII. 

Al mur nord de l’església de Sant Martí de Gospí hi ha cinc mènsules que sobresurten del mur. En tres d’elles encara es pot reconèixer el que es representa. Es tracta de caps humans molt malmesos, ja que només un d’ells —el corresponent a la segona mènsula començant per l’esquerra— és sencer i els trets no es distingeixen pels efectes de l’erosió. 

Una mica més ben conservades es troben les mènsules del costat sud, que aguanten la cornisa que es compon de tretze blocs de pedra decorats cadascun d’ells originàriament amb tres motius esfèrics, molts dels quals no s’han conservat. Aquesta cornisa està suportada per tretze mènsules, vuit de les quals encara mantenen la decoració. Hi ha tres caps humans sencers de trets molt esquemàtics, ulls ametllats i el nas i la boca només esbossats; cinc mènsules més tenen caps trencats o molt erosionats, circumstància que fa que no es pugui distingir si es tracta de caps humans o animals. A les cinc mènsules restants no queden indicis que indiquin l’existència de cap mena de decoració. Quant a la datació, aquesta no és anterior a mitjan segle XII. 

Sant Martí de Gospí és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 Text i tecull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica - Viquipèdia

dimarts, 17 de maig de 2022

SANT JAUME DE LA GUÀRDIA PILOSA. PUJALT. ANOIA

 PAS A PAS PER L’ANOIA 

El nom del poble de la Guardia Pilosa fa referència al que amb tota seguretat va ser el seu origen, l'existència d'un punt de guaita a la frontera musulmana cristiana en el canvi de mil·lenni, al voltant del qual es va establir una població pagesa. L'adjectiu pilosa seria una descripció rotunda de la zona, com a lloc desert, de fred rigorós, despoblat, descampat, pelat... 

El lloc apareix documentat el 1022, data en què el senyor del castell de Castellar, Seguí, en el seu testament deixà al seu fill Company la torre de la Guàrdia. L’església es documenta l’any 1078 en el testament d’un nét de l’anterior senyor de Castellar, Sendred Company, que féu deixes a les diverses capelles dels castells del patrimoni familiar, i entre els quals hi havia la de Sant Jaume de la Guàrdia. En el testament d’un fill de l’anterior, Berenguer Sendred, redactat el 1124, féu una deixa per a l’obra de Sant Jaume de la Guàrdia. 

Al segle XIII el senyors de l’indret eren els Cervera fins que l’any 1292 permutaren  aquestes terres amb el rei Jaume I. La família dels Gàver, procedents d’un castell termenat veí, exerciren gran poder com a castlans i cort (ofici de justícia) del terme. El 1392 el rei Joan I vengué aquest indret al Calders, passant a formar part de la seva Baronia de Segur. 

Les funcions parroquials es constaten en una relació de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050, on apareix amb el nom de Pelosa, mentre que en unes altres llistes de mitjan segle XII apareix amb el nom de Guardia. 

L'església existia com a parròquia al segle XII, i al segle XIV apareix amb dos altars: l'un dedicat a Sant Jaume i l'altre a Sant Miquel. 

Sant Jaume de la Guàrdia Pilosa és un edifici de planta rectangular, sense absis, i campanar de torre de planta quadrada en un dels angles de la capçalera. Al mur de ponent hi trobem el portal, amb llinda i brancals decorats amb motllures lineals, de gran senzillesa i austeritat, però de bona factura; sobre la porta hi ha un petit ull de bou. A l'interior d'una nau conserva un altar barroc.  

L'edifici ha sigut renovat en diverses ocasions, al segle XVI i al XVIII, fou sobrealçat i és construït al campanar. 

A la capçalera de l’església es troba el cementiri parroquial. El seu origen es remunta al segle XI, contemporani de la construcció de l’església primitiva. Actualment encara conserva nombroses tombes senyalitzades amb una estela discoidal. Les esteles de la Guàrdia són d’una gran senzillesa, la majoria únicament mostren una creu com a motiu generalitzat. 

Sant Jaume de la Guàrdia Pilosa és una església  inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica, IPAC, Cartell informatiu.

dijous, 12 de maig de 2022

SANT MARTÍ SESGUEIOLES. ANOIA

 PAS A PAS PER L’ANOIA 

El poble de Sant Martí Sesgueioles  es va originar dins el primitiu terme del castell de Vilallonga, esmentat des del 1022, bé que una mica desplaçat de la ubicació del terme actual. Sembla que era situat a prop del cementiri. 

El lloc de Sant Martí amb l’església o domum Sti. Martini i amb cases edificades a prop és esmentat el 1068 en una venda de terres i vinyes feta als comtes Ramon Berenguer I i Almodis. El lloc de Sant Martí passà a ser de domini reial, mentre que la resta del terme de Vilallonga restà de domini dels nobles. 

Sembla segur que el nom de Sesgueioles deriva d’ecclesiolis o sesgleioles i això. permet de suposar l’existència en aquest lloc d’esglesioles, potser d’un nucli anacoreta o monàstic que podia aprofitar l’aigua i l’arrecerament del lloc en èpoques anteriors a mitjan segle XI. 

El nou poble es devia establir al cim i al pendent del Puig, vers el lloc on el 1550 es va construir una església nova, de la qual només hi resta el campanar. Per això, quan fou enderrocada en el segle XVIII i, la bastiren al bell mig del poble, el vell cloquer quedà orfe de l'església i, encara avui,  resta solitari.  És un edifici quadrangular de pedra ben tallada que fou alçat segons pla del mestre de cases Marc Godier el 1692 i executat per Joan Reinald el 1708. Continua tenint les campanes, algunes de les quals són del segle XVIII. 

L’església actual,  iniciada el 6 de juny de 1779 fou començada pel rector Antoni Maimir i, fou fet a joves (és a dir, hi participa tot el poble, sense cobrar jornals). El nou edifici fou beneït el 23 de novembre d'aquell mateix any. 

Sant Martí Sesgueioles és un edifici gran del tipus barroc neoclàssic. És un dels edificis més grans i proporcionats de la comarca. L’esglesia és una construcció de planta rectangular, feta tot ella de pedra. L'interior està dividit en tres naus, separades per columnes, de les quals la nau central és sobrealçada. 

A la façana de ponent hi ha el portal d'entrada, d'estil barroc, franquejat per dues columnes de capitell compost, coronades per un frontó trencat amb volutes i una fornícula central damunt la porta.  

El campanar d'espadanya és situat a la façana posterior. La imatge de Sant Miquel ubicada a la façana exterior de l'edifici es tracta d'un retaule tallat en pedra representant la imatge de Sant Miquel lluitant amb el monstre. Aquest descansa sobre una petita plataforma suportada per un bust femení, tallats en la mateixa pedra. Aquest relleu formà part de l'antiga església de Sant Martí construïda el 1550. 

Durant la construcció del nou edifici s'obtingué el permís per soterrar l'església antiga, tanmateix se n'aprofitaren el sumptuós retaule barroc de l'altar principal, quatre relleus, una pica raconera i la figura de Sant Miquel. El preciós retaule no sobrevisqué als estralls de la Guerra Civil, del 1936-1939, i fou destruït. L'altar major actual, obra de l'arquitecte Miquel Pallàs, fou inaugurat el 16 d'agost de 1953. 

Sant Martí és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: Rosa M. Planell Grau

Fons: Diversos.

dimarts, 10 de maig de 2022

SANT MARTÍ DE LA TALLADA, SANT GUIM DE FREIXENET. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

La Tallada és un poble situat damunt l’altiplà que separa les aigües de l’Anoia i del riu d’Ondara.  El castell de la Tallada és esmentat ja el 1193. 

L’indret fou conquerit probablement a mitjan segle XI, quan es reprengué  la repoblació de la Segarra Molt probablement en aquest mateix moment es fundà la seva església, sota l’advocació de sant Martí, segurament romànica però, de la qual fins a l’actualitat no s’ha trobat cap referència històrica d’època medieval.  Aquesta església, inclosa dins el bisbat de Vic, fou visitada l’any 1685. 

ant Martí de la Tallada és una església situada a l’entrada del poble, fora del clos fortificat d’època medieval, i integrada dins de l’actual nucli urbà. Es tracta d’un edifici de planta rectangular, d’una sola nau amb coberta exterior a doble vessant, capelles laterals amb cobertes exteriors a una vessant i capçalera plana. 

La torre campanar, situada en un angle de la façana principal, se’ns presenta d’estructura poligonal amb quatre ulls d’arc de mig punt, i està dividida en tres cossos separats per una cornisa motllurada amb cantells de maó. 

A la façana principal hi troben la porta d’accés estructurada a partir d’un frontó mig arrodonit i que presenta un ràfec de pedra al voltant del seu perímetre. Dins del timpà hi ha oberta una fornícula que acull una escultura d’un Sant Martí. 

Sota del frontó es disposa la llinda que estructura la porta d’accés, i presenta un relleu de la tiara papal i la data incisa "1862". També, destaquem la presència de pilastres ambdós brancals de la porta d’accés. Per sobre d’aquesta porta d’accés es situa un òcul de dimensions notables i corona la façana un pinacle. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons principal: IPAC

dijous, 5 de maig de 2022

SANT PERE DE SANT DOMÍ. SANT GUIM DE FREIXENET. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

Sant Domí és una antiga parròquia i llogaret situat a poc més d'un quilòmetre de Sant Guim de Freixenet (la Segarra). Les cases es troben més o menys agrupades i situades vora l'església. 

El poble de Sant Domí fou reconquerit i repoblat a mitjan segle XI a partir d'una antiga parròquia dedicada al mateix sant. Tanmateix, sorgí un llinatge amb el nom de Santdomí que tingué el dret d'aquest lloc fins al segle XIII. Antigament hi havia hagut un castell del qual encara se'n conserven alguns vestigis entre les cases del nucli, la torre actual del castell té una alçada de sis metres però d'aquests només els 4 primers corresponen a l'obra medieval. A finals del segle XV el castell era de l'abadessa de Valldaura. 

Sant Domí constitueix un hagiotopònim que no ha perviscut en el titular de l’església actual, sant Pere. Aquesta antiga parròquia, estigué dedicada primitivament a sant Domí i així consta en les llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, on és esmentada amb el nom de Sancto Domi o Sancto Dominio. L’any 1957 passa a formar part del bisbat de Solsona.

Tal com s'indica a la documentació de la visita pastoral d'Antoni Pasqual el 1685 depenien d'ella la Capella de Sant Cosme i Sant Damià d'Amorós i l'església de Santa Maria del Castell. A partir de 1943 va deixar de ser parròquia i passà a dependre de la de Sant Guim de Freixenet. 

L’actual església, sota l’advocació de Sant Pere, conserva l'orientació primitiva, però ha estat transformada a l'estil neoclàssic. És una església molt remodelada i situada en una plaça, fora del clos primitiu del poble. Es tracta d'un edifici d'una sola nau, de planta rectangular, coberta de doble vessant, ràfec de teula i maó al voltant del seu perímetre, i capçada amb un absis de planta rectangular. Les restes del primitiu absis es troben a la seva façana est, on es pot veure un quart de cercle de la seva estructura original. 

Aquest edifici també té dues capelles laterals disposades a manera de transsepte o creuer cobertes a un vessant. Destaquem la torre campanar de planta quadrada, amb quadre ulls i situada en un angle de la capçalera. A la façana principal hi ha la porta d'accés d'estructura allindada, sobre la qual hi ha obert un òcul. Presenta un parament de paredat amb pedra del país treballat a escarpa i maceta, amb. presència de carreus a les obertures dels ulls de la torre campanar. 

Sant Pere de Sant Domí és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons. Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana

dimarts, 3 de maig de 2022

SANT BARTOMEU DE CARBASÍ. ARGENÇOLA. ANOIA

 PAS A PAS PER L’ANOIA 

La primera vegada que s'esmenta el nom de "Crasbasí" és l'any 1031 que fou propietat del monjos de Montserrat. De l'església parroquial de Sant Bartomeu depenia la de Santa Maria de Montfar (terme de San Antolí i Vilanova). 

Documentada des de l’any 1032, quan surt anomenada en el testament sagramental de Maier, l’església de Sant Bartomeu ha estat molt transformada per diverses reformes, entre les quals cal destacar el seu capgirament,  (es va girar l’orientació de manera que el presbiteri ara és la costat de ponent, als peus de la nau, i l’absis actualment amb la porta d’accés, fou convertit en nau); tot així conserva clarament la seva estructura romànica. 

La seva estructura original, perfectament recognoscible, consistia en un edifici de nau única , coberta amb volta de canó de perfil semi circular, reforçada per dos arcs torals de perfil acusadament apuntats, que arrenquen de pilastres rectangulars. 


Posteriorment, els trams de mur que són situats entre les pilastres i l’absis s’obriren per allotjar-hi altars. Sobre  el mur de ponent se situa un campanar d’espadanya de dos ulls, transformat en una torre. 

L’església presenta una patologia constructiva . Hi havia un desplom dels arcs i els murs al costat sud, i per aquest motiu s’hi van construir dos contraforts que aguanten el mur i que van ser tancats per un altre mur. Més tard, aquest tancament es va aprofitar com a sagristia. 

Des del principi tingué funcions parroquial que actualment encara conserva. 

Sant Bartomeu de Carbasí és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Dades. Panell informatiu de Carbasí

dijous, 28 d’abril de 2022

SANT JOAN DE LES TORRES. PUJALT. ANOIA

 PAS A PAS PER L’ANOIA 

Aquesta capella, que s’aixeca en el raval o nucli de les Torres, ha format sempre part de la parròquia de Sant Andreu de Pujalt. L’antic agregat de les Torres es troba avui dia quasi totalment abandonat, però la capella continua tenint culte. 

La capella de Sant Joan de les Torres no surt esmentada fins a l’any 1329. Tanmateix, és molt probable que sigui anterior i tingui uns orígens romànics. La capella s’hagué de reedificar el 1428. ja que possiblement s’ensorrà a causa d’un terratrèmol que assolà aquesta zona en aquest període. 

És un edifici rectangular d'una sola nau, construït tot ell en pedra de bon carreu. Té un airós campanar d'espadanya, amb una campana, amb la sagristia afegida sota seu, la qual cosa obliga a obrir un portal a l'altre extrem.  

L'edifici actual és fruit de la reedificació que es va fer l'any 1428, aprofitant algun mur de l'església antiga, de la qual es conserva ponent i arrencament de l'arc existent ja el 1329. Més tard els anys 1599 i 1685 també si efectuaren altres reformes. 

Adossada al mur de migdia hi ha l'antiga casa dels ermitans, que ara està gairebé enrunada. 

Sant Joan de les Torres és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana