dijous, 11 de juliol del 2024

SANT SALVADOR DE TORRE ABADAL. CASTELLNOU DE BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme de Buc després anomenat Castellnou, al lloc on sorgí el mas Torre Abadal. Fou sempre una capella del mas. El domini correspongué al monestir de Sant Benet de Bages, propietari de la finca. 

La formació del patrimoni que havia de formar el mas arrenca de mitjan segle X, quan el comte Borrell de Barcelona desmembrà del seu gran alou, situat entorn del castell d’Or, una part del terme de Buc i una part del de Santpedor. En la part de Buc un matrimoni format per Guifré i Quíxol, amb el patrimoni propi i el que anaren comprant al llarg del segle, formaren un alou important que el 983 cediren al monestir de Sant Benet de Bages, i després ho tornaren a fer, de manera definitiva, llur filla Orfeta i Miró, el gendre, de manera verbal, esdevenint així el monestir propietat alodial. En una de les diverses compres, el 1007 el lloc ja s’anomenava Torre de Miró, però en esdevenir propietat de l’abadia de Sant Benet, el lloc prengué el nom de Torre Abadal, com succeïa en moltes propietats dels monestirs. El canvi de nom el trobem documentat el 1182, quan l’abat de Sant Benet feu l’establiment del mas Torre Abadal. 

L’església apareix documentada el 1038 com a Sant Salvador de Castellnou. El 1301 sabem que l’església de Sant Salvador de Torre Abadal tenia uns ermitans anomenats Esteve i Berenguer, als quals el monestir confirmà les terres i drets que depenien de la capella. Les notícies segueixen al llarg del segle XIV, fins que el 1462 deixà de proveir-se el benefici que tenia el sacerdot que servia l’església, seguint, no obstant, tenint culte; fins i tot el 1686 s’hi feren reformes. Fa uns anys la zona propera a l’església fou urbanitzada, i fou aleshores quan l’església sofrí una restauració sense massa idea.

Sant Salvador de Torre Abadal és un capella d’origen romànic, però modificada posteriorment per un seguit d’obres, que li han fet perdre el seu estil originari alhora que dificulten de destriar-ne els elements primitius. 

L’edifici fou aixecat al pas del segle XI al XII amb un pla d’una nau amb absis, estructura que, a desgrat de les reformes, encara s’ha mantingut fins als nostres dies. 

Al final del segle XVII l’estat de l’edifici devia amenaçar ruïna, donat que, tal com consta en les notícies històriques, s’hi feren alguns arranjaments, consistents, probablement, en reestructurar una part de l’edifici i consolidar-lo amb l’adossament d’uns contraforts laterals. Al mateix temps hom devia refer la façana de ponent, on s’obrí un portal, actualment reemplaçat per un altre, fet de pedra artificial.

Darrerament, en restaurar la capella, l’acabaren de desfigurar, puix que els agençaments no s’ajustaren a l’antic esquema romànic, sinó que es feren de manera arbitrària, sense pretendre en cap moment de retornar-li la seva fesomia primitiva. On es constaten més aquests fets és a la façana de ponent a l’interior, on la decoració és molt esdolceïda. No cal dir que aquestes restauracions, malgrat la bona intenció dels qui les feren, fan encara més dificultosa la visió de l’obra romànica. 

No obstant això, a partir de l’edifici actual hom pot intuir que, originàriament, aquesta capella era formada per una nau coberta amb volta de pedra i reforçada amb un arc toral intermedi. A la banda de llevant l’església era rematada per un absis semicircular cobert amb volta d’un quart d’esfera, al centre del qual hi havia una finestra de doble esqueixada, rematada amb un arc de mig punt, avui totalment transformada. La porta devia obrir-se al mur de migdia i l’espadanya devia ocupar el mateix lloc que l’actual. L’aparell original ha estat molt refet amb les restauracions.

 Sant Salvador de Torre Abadal és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons Documental: Catalunya Romànica

dimarts, 9 de juliol del 2024

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE BAGES. SANT FRUITÒS DE BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Sant Iscle i Santa Victòria de Bages és una església situada al nord-oest del terme municipal, i dins del Mas de Sant Iscle. Ben a prop hi passa la Sèquia de Manresa. El mas i l'església destaquen per estar situats sobre un turó al bell mig de terres majoritàriament planes. 

Es trobava dins l'antic terme de la ciutat de Manresa, al lloc de Sant Iscle. Aquest lloc i l'església apareixen documentats el 950 quan Sal·la, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, canvià un alou situat al Camp de Bages, al costat de l'església de Sant Iscle, per un altre situat a l'Angle. El nom de Sancti Acisclii reapareix en una altra compravenda de terres, aquesta de l'any 983. Segons la documentació existent, se sap que en 1035 se sap que l'església estava envoltada per una sagrera i, que en 1066 ja figura com a parròquia, i la sagrera com a vila. Inicialment depenia de la canònica de Santa Maria de Manresa. 

És una església amb una nau coberta per una volta de canó lleugerament apuntada i un absis semicircular, amb volta de quart d'esfera, orientat cap a l'est amb finestra de doble esqueixada rematada per un arc de mig punt adovellat.  

El campanar, que ha estat força reformat, és de planta quadrada i s'aixeca al cantó sud-est, adossat a l'absis. Malgrat totes les restauracions, encara conserva unes arcuacions llombardes a la part del mig, i a la base queden restes també de la capçalera quadrangular de l'antiga església preromànica. 

La porta, del 1912 està situada al cantó nord; presenta una estructura d'arc de mig punt i està emmarcada per dovelles força grosses. Les parets interiors estan arrebossades i l'absis, que fa les funcions de sagristia, està tapiat. 

L'edifici ha estat reformat diverses vegades, però no se l'ha modificat substancialment. El campanar fou reformat el 1916 sobre un pis romànic. Actualment, no té funcions parroquials, però sí que està oberta al culte. Es va restaurar completament l'any 1999. Al seu interior hi havia hagut un retaule gòtic algunes taules del qual es conserven al Museu Comarcal de Manresa. 

Sant Iscle i Santa Victòria de  Bages és un edifici protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

dijous, 4 de juliol del 2024

SANT CRISTÒFOL DE CASTELLBELL. CASTELLBELL I EL VILAR. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Aquest poble de pagès, format per un escampall de masies centenàries, està centrat per l'església de Sant Cristòfol. Aquesta església es trobava dins l'antic terme del castell de Castellbell (Castelobello) esmentat l'any 924. l'església no surt citada fins a l'any 1294, amb el nom de Sant Cristòfol de Castellbell. 


L'edifici està situat a la part occidental del terme en una petita serra, al peu del vessant nord de Montserrat, al marge dret del torrent de Cal Cileta, tributari de la riera de Marganell. Es tracta d'una construcció típicament romànica, malgrat les modificacions que sofrí al llarg del temps i que amagaren la genuïnitat de l'antiga església. Avui, gràcies a les restauracions, ha recuperat la seva fesomia. 

És un edifici d'una sola nau amb absis semicircular situat al nord i no a sol naixent com és costum en aquestes construccions. Exteriorment l'absis és decorat amb arcuacions llombardes escarseres i lesenes. Al centre d'aquest s'obre una finestra de doble esqueixada, de mig punt i adovellada.

La nau és coberta amb un embigat de fusta, que es recolza sobre tres arcs diafragmes, de mig punt. Aquesta coberta es posà al descobert al repicar el sostre i esfondrar-se la fals volta. L'aparell és força regular i els carreus estan disposats en filades. 

És una obra de finals del segle xi o de principis del segle XII, però durant el segle XVII s'hi feren força modificacions; s'allargà la nau, s'obrí una portalada al mur de ponent i es coronà amb un campanar d'espadanya. 

Posteriorment s'hi adossà una rectoria que amagava gran part de l'absis i l'interior fou enguixat i cobert amb una falsa volta de canó. 

Aquesta església ha estat restaurada en dues etapes. Una primera s'inicià l'any 1979 i la segona el 1981. l'estat de conservació després d'aquestes restauracions és molt bo. 

Els elements romànics conservats de l’església de Sant Cristòfol de Castellbell defineixen un edifici típic del romànic català que continua la tradició dels edificis del primer art romànic, però ja en període romànic més avançat. Aquesta tradició és donada pels grans edificis urbans o monàstics i les adaptacions duren molt de temps. 

L’edifici conserva encara el record de la nau coberta amb fusta i l’absis amb volta de canó. Tant l’aparell utilitzat com els ressalts de l’absis o la doble espitllera de la finestra en fan un edifici ben romànic. La tradició del primer romànic es troba en la decoració arquitectònica que dona un ritme viu a l’exterior de l’absis, amb arcuacions dites llombardes i lesenes. El ritme és binari, de dues arcuacions entre cada parell de lesenes, però tant l’estructura de les unes com de les altres no és més que un reflex llunyà de les arcuacions del primer romànic que poden haver servit de model, com les de Cardona. 

Una data tardana dins el romànic del segle XI correspondria, doncs, a aquestes parts de l’edifici, que també poden situar-se ja dins el segle XII. 

L’església de Sant Cristòfol de Castellbell és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia i Catalunya Romànica

dimarts, 2 de juliol del 2024

SANT SEBASTIÀ DE LES BRUCARDES. SANT FRUITÓS DE BAGES

 TERRES DEL BAGES 

L'origen del mot "Brocardes" apareix documentat ja al segle XI (1021). L'any 1086 consta que Ermengarda, vídua d'en Berenguer Brocard, dona al monestir de Sant Benet de Bages, entre altres terres, el mas anomenat de Bages, que per les afrontacions que el termenegen, ha de tractar-se del mas dels Brocard. No es té notícia, tanmateix, de la data de construcció de la capella. 

A la restauració de 1982 es posaren al descobert vestigis del paviment antic, a uns 12 cm. per sota de l'actual. A un llibret guardat al mas Brucardes, consta que el 18 de gener de 1754 l'ermita fou renovada tota de nou, i beneïda pel prior de Sant Benet de Bages. Aquest indica que amb anterioritat, el segle XVIII ja existia una reconstrucció. El 12 de juny de 1982 es beneí novament la capella, després de tasques importants de reconstrucció. 

És una capella d'una nau, té un absis circular a ponent. Està coberta amb volta de totxo, i el seu interior es troba enguixat i emblanquinat. El portal és de mig punt, adovellat i situat al cantó de llevant; culmina aquesta cara una petita espadanya. L'aparell del conjunt és irregular, obrat amb pedres i alguns fragments d'obra, que no respecten ni la disposició en filades. El parament és un xic més regular a la cara est. L'edifici només presenta una petita obertura quadrada al sud. 

Es tracta d'una petita capella situada en un medi antigament rural -mas Brucardes-, actualment transformat en urbanització. La seva estructura i aparença té un aire romànic, encara que no s'ha pas de considerar com a pertanyent a aquest estil. El seu estat de conservació és molt bo, gràcies a la iniciativa de Martí Iglesias i Sabina Brucart, propietaris de dit mas, que impulsaren la seva reconstrucció. La última restauració fou feta l'any 2005. 

L'interior es troba enguixat, i destaca l'existència d'una figura de Sant Sebastià també de moderna factura. 

Sant Sebastià de les Brucardes és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental Viquipèdia/ web. Sant Fruitós de Bages

dijous, 13 de juny del 2024

SANT MARTÍ DE LLÉMENA. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÈS 

Sant Martí de Llémena és un petit nucli de població situat a la vall i riera de Llémena, que travessa el municipi. Està documentat al segle XI en llatí Lemine.  

L'església de Sant Martí de Llémena es troba esmentada en documents de l'any 1031 i 1065, quan havia pertangut al capítol de la catedral de Girona. L'any 1129, Berenguer Ramon n'empenyorà a la canònica de la seu la quarta part dels delmes. Pertanyia a l'ardiaconat i després a l'arxiprestat de Girona. 

És un edifici que en la forma actual data de l’any 1761, moment en què fou remodelat, aprofitant una bona part dels murs de l’església original, que fou capgirada, i s’obrí la porta a la façana de llevant, on, presumiblement, hi devia haver l’absis. 

Les parts conservades més visibles són la façana de ponent, en part colgada per terres (cosa que no permet saber si hi havia la porta), però on es veu una finestra paredada de notables dimensions i els dos vessants del pinyó de la coberta, i sobretot el campanar, una torre adossada a l’angle nord-est de l’església i sobrealçada en un pis, on encara s’identifiquen, però, les finestres de les façanes nord i sud i el ràfec format per un senzill cavet. 

L’aparell original és de carreus ben polits i escairats disposats molt uniformement, llevat de la façana oest del campanar on el parament és de petits carreus, ben escairats, però que no arriben a alterar la unitat constructiva d’un edifici datable entre els segles XII i XIII. 

Actualment és un edifici de planta rectangular, els murs exteriors són arrebossats i la coberta és de teula àrab a dos vessants. En un angle hi ha la torre campanar de planta rectangular, les parets són fetes amb carreus ben tallats i a la part superior hi ha una finestra amb arc de mig punt a cada façana. La torre clou amb una coberta piramidal de pedra. 

Adossat a la façana principal hi ha un porxo construït amb bigues de fusta que suporten una coberta de teula àrab a dos vessants. Aquest porxo descansa sobre dues columnes fetes amb peces cilíndriques de pedra, amb un basament de planta quadrada i el senzill capitell també de pedra. La porta d'accés a l'interior és emmarcada amb pedra motllurada.

En 1990-91 s’efectuà una intervenció en aquesta església a càrrec de la Generalitat de Catalunya, la Diputació i el bisbat de Girona i l’Ajuntament de Sant Martí de Llémena. Les obres consistiren en una restauració global del temple, durant la qual es referen les cobertes, el porxo i el campanar. També es dugué a terme una prospecció arqueològica que posà al descobert part d’un absis sota el porxo d’entrada, la qual cosa confirma la teoria d’un capgirament en l’orientació de l’església en època tardana. 

Davant la façana principal hi ha un recinte tancat pel cementiri. Al porxo d'accés a l'església hi ha tombes a terra. 

Sant Martí de Llémena és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

dimarts, 11 de juny del 2024

SANT ESTEVE DE LLÉMENA. SANT ANIOL DE FINESTRES. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

L’església de Sant Esteve de Llémena s’alça al cim d’un petit turó, situat a l’esquerra de la riera de Llémena. 

Malgrat que l’any 979, en el testament de Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, apareix la “valle que dicunt lemena”, la constatació més antiga de l’existència de “Sancti Stephani de Lemana”, la proporciona l’evacuació,(Renúncia o cessió d’una propietat a favor d’altri) que van fer Guillem Ademar, la seva muller i el seu fill de les dominicatures i altres drets que tenien en aquesta església a favor de la mitra gironina, el 1156. 

Tanmateix, és a partir del començament del segle XIV, després de més d’un segle i mig sense cap dada, que apareixen una sèrie de documents, més o menys continuats, que permeten de reconstruir una part de la història de Sant Esteve de Llémena, entre els segles XIV i XVI. L’any 1319, el senyor del castell de Falgons, Galceran de Cartellà, prestà homenatge al bisbe de Girona pels delmes de les parròquies de Santa Maria de Granollers, Sant Pere de Llorà i Sant Esteve de Llémena, i també per les possessions que tenia a Sant Miquel de Campmajor. 

Els privilegis i remissions atorgats per la família d’Oms, barons de Santa Pau des del segle XV, als habitants de la parròquia de Llémena, entre d’altres, demostren que aquesta va continuar pertanyent a la baronia de Santa Pau durant una bona part de l’època moderna. 

Malgrat s'ignoren dades històriques que facin referència al temple de Sant Esteve, però el fet que la nau central és de volta de canó apuntat suggereix un possible origen romànic. En un dels angles de la nau veiem la data 1623. A la llinda de la porta principal figura l'any 1750. 

Sant Esteve de Llémena és un edifici d’una sola nau amb capelles laterals, creuer que no es pronuncia a l’exterior i cúpula amb llanterna sostinguda damunt de trompes. La coberta és de teula àrab a dues vessants. 

Disposa de cinc altars a les capelles laterals. A l'esquerra de la nau hi ha els altars dedicats a Sant Isidre amb Sant Antoni i el Sant titular del temple, i un altre amb la Mare de Déu del Roser. Al creuer hi ha dos altars, un amb Sant Josep i el seu fill, i un altre amb el Sagrat Cor. A la dreta de la nau hi ha un altar desaparegut, i un altre de la Puríssima Concepció. Havia estat decorada amb motius geomètrics esgrafiats que cobrien tots els murs exteriors. Actualment els pocs que resten estan en molt malmesos i daten, segons consta en un dels angles de l'edifici, de 1763. 

La torre campanar, situada damunt la porta d'ingrés, és de teulat de punxa a quatre vessants. El portal d'entrada està emmarcat amb carreus de pedra picada, amb motius ornamentals i figures alades. Sobre la porta hi ha un nínxol amb la imatge del sant. Adossat a la façana principal hi ha un porxo amb coberta de teula àrab a dues vessants reconstruït fa pocs anys. 

L’edifici ha sobreviscut a la darrera Guerra Civil sense patir importants danys estructurals, però no el seu mobiliari litúrgic, prova d’això, és que un cop acabat el conflicte, les despeses de restauració s’adreçaren majoritàriament a recuperar aquest mobiliari, mentre que les quantitats invertides en la reparació de l’edifici foren ínfimes. 

Actualment, s’està duent a terme obres de conservació i restauració de les pintures murals, eliminant les capes de recobriment que les tapaven. 

L'Església de Sant Esteve de Llémena és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

dijous, 6 de juny del 2024

SANTA MARIA DE GRANOLLERS DE ROCACORBA. SANT MARTÍ DE LLÉMENA. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÈS 

Aquesta església parroquial es troba vora les restes de l’antic castell de Granollers, centre de la baronia homònima. L’any 1065 Guillem Guifré en el seu testament la donà a la canònica de Girona. En aquesta parròquia posseí algunes terres el monestir de Santa Maria d’Amer. 

Conjunt format per l'església, la galilea d'entrada i el cementiri, encaixonat al costat dret de l'església i, darrere, el Castell. 

L'església és d'una nau, de planta rectangular i absis poligonal. S'accedeix per una porta d'arc rebaixat que presenta una inscripció de simbologia cristiana al damunt. La porta està dins un marc de formes arrodonides on hi ha una data, 1785, i una inscripció: CHARITAS ME REEFICAVIT ANNO A NATIVITATE DOMINI 1785. 

Damunt la porta hi ha una escultura dedicada a la Mare de Déu i, més amunt, una rosassa treballada. Al costat esquerre de la façana hi ha el campanar de planta quadrada, format per dos cossos diferenciats per una cornisa recta. El cos inferior té finestres d'arc de mig punt a les façanes principal i posterior, tapiades. El segon cos les té també de punt rodó a cada cara. El campanar es clou amb un teulat a dues aigües i amb carener paral·lel a la façana principal. Les dues parts semblen d'èpoques diferents. Les façanes laterals són molt tancades, només tenen espitlleres a gran alçada.

Al costat dret de l'absis hi ha la sagristia. L'interior és d'una nau, abarrocada, amb capelles laterals. Hi ha una cornisa separant la part inferior de la volta. 

He trobat dues idees contraposades. En Viquipèdia l’anomena porxo i segons Conèixer Catalunya de l’amic Antonio Mora i altres versions escoltades diuen que és un comunidor. Particularment penso que ben podria ser un comunidor,  per la seva semblança amb el del santuari de Santa Maria de la Guàrdia a Sagàs. Berguedà.  

Construcció de planta quadrada situat a l'entrada del recinte de pati, on aboquen l'entrada a la rectoria i l'entrada a l'església. Té teulat a dues aigües i carener perpendicular a façana. La coberta és de cairats i llates, de rajoles encalades i rombes, i amb una encavallada de fusta que permet crear la gran porta d'accés a la peça. Presenta composició simètrica a la façana principal i a les laterals, dues finestres a cada costat i de punt rodó. La façana posterior té una porta d'arc de punt rodó, desplaçada de l'eix de simetria i guanyant uns esglaons. El terra és de terra cuita (toves), i al voltant, adossat a les parets laterals, un banc de pedra. L'arrebossat ha caigut. 

Santa Maria de Granollers de Rocacorba és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia