dijous, 26 de gener de 2023

SANTA MARIA DEL CASTELL DE CLARAMUNT. LA POBLA DE CLARAMUNT. ANOIA

 POC A POC PER L’ANOIA 

Aquesta església es trobava a l’antic terme del castell de Claramunt, dins de les muralles del castell. Inicialment fou la parròquia de tot el terme, posteriorment s’independitzaren moltes de les seves esglésies sufragànies. Fins i tot ella mateixa deixà de tenir culte i les funcions parroquials es traslladaren a un altre lloc on s’havia concentrat la població. 

Les primeres notícies del terme es remunten a l’any 978, quan el papa Benet VII adreçà una butlla al bisbe Fruià de Vic, en la qual li confirmava el bisbat i els béns episcopals, entre els quals figurava el castell de Montbui, els límits del qual passaven pels confins de Claramunt (Clarmonte). 

Malgrat l’abundant documentació sobre el terme del castell no es tenen notícies de l’església de Santa Maria de Claramunt fins a l’any 1205, en el testament de Ramon de Guàrdia, quan aquest hi deixà 20 sous. 

L’any 1306 el bisbe de Barcelona i el capítol de canonges cediren a Ramon Folc de Cardona, pels serveis que havia fet a la seva església, el dret de presentació del rector de Claramunt amb la condició que el temple estigués sempre dins del recinte del castell de Claramunt.

Al costat de l’església de Santa Maria l’any 1303 es construí una capella adossada, amb entrada exterior, dedicada a santa Margarida. L’any 1405 el bisbe de Barcelona visità l’església i la trobà en un estat lamentable; ordenà que en reparessin el campanar i la mateixa església, que amenaçava ruïna perquè la volta de la nau de tramuntana s’havia trencat. Per les restes conservades no sembla pas que es procedís a la seva reconstrucció sinó que més aviat es degué suprimir la nau amb un mur de tanca entre la nau principal i l’enderrocada. 

El cop de gràcia de l’església arribà durant la guerra civil entre la Generalitat i el rei Joan II, ja que l’any 1463 el castell de Claramunt fou enderrocat juntament amb l’església que s’alçava dins del clos emmurallat. La qual cosa motivà que aquest mateix any les funcions parroquials es traslladessin a baix a la Pobla de Claramunt, a una capella dedicada a la Santíssima Trinitat, que havia estat fundada l’any 1379 pel sacerdot Ramon Muset, veí de la mateixa Pobla.

Després de la guerra es procedí a la reconstrucció de l’església parroquial enderrocada, que s’acabà l’any 1484. Però aquesta reconstrucció no afectà la nau de tramuntana, que continuà en ruïnes. Malgrat tot els habitants de la Pobla no volien tornar a pujar a l’església del castell, per la qual cosa el bisbe de Barcelona manà al rector que tornés a viure al castell i hi construís una rectoria nova. No es va fer ni una cosa ni l’altra. 

Després d’un engrandiment de l’església de la Santíssima Trinitat l’any 1612 i de la construcció d’un campanar l’any 1723 es procedí a la construcció d’un nou temple que es beneí l’any 1793 i es dedicà a santa Maria. D’aquesta manera es consolidava el trasllat de la seu parroquial a l’església del poble. 

Actualment l’antiga església de Santa Maria que s’alçava dalt del castell es troba sense culte i en ruïnes, mentre que la marededéu de la Llet que s’hi venerava ara és a l’església parroquial de la Pobla.   

L’edifici era un bell exemplar romànic, la magnificència del qual ha estat minimitzada pel fet de trobar-se mig enderrocat. Ara resta amb les parets desballestades, orfe d’un absis lateral —el del costat de l’evangeli— i amb les cobertes de les naus totalment esfondrades. de l’absis desaparegut només resta el basament, cosa que també succeeix en el mur perimetral de la nau col·lateral nord. No obstant això, encara queden prou elements que palesen l’esplendor d’aquest edifici i alhora permeten de restituir-lo amb prou fiançament. 

Es tractava, doncs, d’una església de pla basilical de tres naus, capçades a llevant per sengles absis semicirculars, coberts amb voltes d’un quart d’esfera, oberts a les seves respectives naus mitjançant uns simples ressalts que feien la degradació entre tots dos cossos d’edifici. Cal suposar que els tres absis eren ornats exteriorment amb un fris de dobles arcuacions cegues, repartides simètricament en tres plafons entre lesenes, distribució que encara es manté a l’absis central i al lateral sud. 

En cadascun dels compartiments de l’absis central s’obre una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt adovellat, mentre que a l’absis lateral sud només n’hi ha una, d’idèntiques característiques, oberta al departament central; es devia produir la mateixa situació en l’absis lateral nord, ara absent. 

La divisió entre les naus, atesa l’estructura de l’edifici, devia fer-se mitjançant unes pilastres quadrangulars on recolzaven els arcs formers. Les naus es dividien en tres trams per arcs torals que trobaven suport en les mateixes pilastres i en darrer terme en els ressalts encastats en els murs perimetrals de les naus col·laterals. de tota manera, d’aquestes suposades estructures, com de les voltes, ja no en queda pràcticament res i només adquireixen validesa a partir de les estructures que hom troba en temples de característiques semblants. 

D’aquest conjunt ara només es conserven sencers l’absis central i el lateral sud, incloent-hi les seves cobertes, i la paret de migjorn, on s’obren dues finestres semblants a les absidals. El mur de ponent ja és molt esgallat, i del mur nord, com de l’absis d’aquest mateix cantó, ja només en resten els basaments. 

Segons les restes que subsisteixen, la porta era situada al mur de ponent, bé que aquesta podia haver-ne substituït una altra, oberta a migjorn, quan l’edifici fou reestructurat (en queden prou restes que ho demostren); se suprimí la nau lateral nord, i per tant esdevingué un edifici de dues naus, cosa que obligà a desplaçar l’altar al centre de l’església, entre ambdues naus, enfrontat a la porta de ponent, que facilitava l’accés a l’església mitjançant una graonada semicircular. 

L’aparell és fet amb blocs de pedra, de mides més aviat petites, ben escairats i disposats uniformement en filades horitzontals, amb la inclusió de nombrosos carreus de pedra tosca, tret de la part superior de la nau, que acusa un sobrealçament posterior.

 

Tant per l’estructura de l’aparell, obrat a base de petits carreus col·locats ordenadament, com per la faiçó de la decoració llombarda present a la capçalera, que mostra uns trets prou evolucionats, sembla coherent situar cronològicament aquest edifici vers la meitat del segle XI. 

Darrerament hom ha consolidat la capçalera amb el reforçament de les cobertes, al principi recobertes amb lloses, i s’ha refet l’arc pre-absidal de l’absis central. Aquest edifici, l’anorreament del qual ja es va iniciar des de fa temps —consta que l’absis nord és inexistent des del 1463 i que les voltes de les naus són esfondrades des del 1714—, ara és, per tant, una ruïna difícilment recuperble, si més no pel que fa a la seva totalitat. 

Adossada al mur sud de l’església de Santa Maria hi ha la capella de Santa Margarida, erigida el 1303, la qual, a diferència de l’edificació romànica i a desgrat dels adobs, es conserva íntegrament. Aquest edifici, bastit en època gòtica, encara no s’ha desprès del tot d’alguns trets propis del romànic. 

A l’actual parròquia de Santa Maria de la Pobla de Claramunt es venera una talla de la Mare de Déu procedent de l’església del castell. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fonts Documental: Catalunya Romànica

dimarts, 24 de gener de 2023

SANTA MARIA DE LA TOSSA DE MONTBUI. SANTA MARGARIDA DE MONTBUI. ANOIA

 PAS A PAS PER L’ANOIA 

Santa Maria de la Tossa de Montbui és una església preromànica construïda a finals del segle X i, situada dalt del mateix tossal on se situa el castell.

La primera referència del terme de Montbui es remunta al 936, any en què el prevere Guisenulf i Odelda van vendre a Brandoí una peça de terra situada al comtat de Manresa, dins el terme de Montbui. En aquest moment potser ja s’havia bastit un castell al cim de la Tossa, que des del mateix segle X consta que era una possessió de la mitra vigatana, segurament per donació comtal. Les primeres notícies sobre l’església de Santa Maria del castell de Montbui són de l’època del bisbe Fruià de Vic (972-993), el qual emprengué la construcció. No obstant això, a causa d’una gran secada que assolà el terme al voltant del 990, l’indret s’abandonà i l’església restà inacabada, o bé s’enderrocà. A partir de l’any 1023 el levita Guillem de Mediona, que tenia infeudat el castell de Montbui pel bisbe de Vic, repoblà definitivament el terme. En aquests moments es degueren acabar les obres del temple o bé es bastí una nova església, l’actual. 

Des del segle XI va tenir funcions parroquials i així consta en una relació de parròquies del bisbat de Vic, datable entre l’any 1026 i el 1050, on és esmentada amb el nom de Monte buyo. Hi ha documentades algunes donacions a aquesta parròquia, com la de Ramon de Guàrdia, el qual el 1205 llegà deu sous a l’escclesie de Monte Boyno. 

Foren sufragànies seves les esglésies de Santa Margarida de Montbui, antigament sota l’advocació de santa Coloma, i santa Anna de Saió. Santa Maria de la Tossa conservà ser la parròquia del terme fins al principi del segle XVII. 

L’any 1614 Santa Margarida de Montbui fou erigida en parròquia, la qual cosa comportà que Santa Maria de la Tossa esdevingués sufragània seva. En la visita pastoral del bisbe Antoni Pasqual, l’any 1685, ja es constata aquesta situació. 

L’any 1828 l’església de Santa Maria de la Tossa es convertí en un santuari i va perdre la categoria de sufragània. Les guerres del segle passat i la guerra civil de 1936-39 van malmetre l’edifici. Amb l’objectiu de restaurar-lo es construí, el 1954, el Patronat de la Tossa, que amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona emprengué la tasca de rehabilitar el santuari i els seus encontorns entre els anys 1954 i 1961. Avui dia l’església es troba en molt bon estat de conservació. 

L’església de Santa Maria de Montbui és un notable edifici, caracteritzat per un conjunt de trets que el converteixen en una obra ben singular, proveïda, malgrat la rusticitat, d’una gran impacció plàstica, originada tant per l’estructuració i distribució dels espais interns com per la connexió i articulació dels diversos elements que conformen les façanes, on tots els components, malgrat els anacronismes, formen un lligam harmònic, sense cap estridència. 

L’edifici s’estructura a partir d’un pla basilical de tres naus, acabades, vers llevant, per uns absis semicirculars, coberts amb voltes d’un quart d’esfera, que s’obren directament a aquestes naus, sense la interposició de cap arcada ni ressalt que faci la degradació entre aquests cossos d’edifici. Tot aquest conjunt de tres naus és comprès per uns murs perimetrals, ostensiblement afuats vers ponent, que contribueixen, dins l’àmbit de l’edifici, a ressaltar-ne la capçalera. 

Les naus són separades per sis arcades sobre columna d’on arrenquen les voltes que cobreixen les naus que, d’aquesta manera, resten dividides en sis trams ben diferenciats. 

Les quatre primeres arcades són perfilades amb arcs de mig punt, lleugerament ultrapassats, que contrasten amb les dues darreres on els arcs de mig punt tendeixen a fer-se escarsers. D’altra banda les primeres recolzen sobre columnes, mentre que les darreres, tot i que comparteixen l’última columna, que no s’ajusta a l’arcada, se sostenen en un pilar quadrangular, que manca al mur terminal, per un regruix posterior, amb el consegüent escapçament de la darrera arcada. 

Les columnes, curtes i feixugues, són formades per tres tambors cilíndrics que es fusionen a manera de fust, entre unes bases i uns capitells tronco piramidals d’angles arrodonits, totalment llisos, amb la incorporació d’àbacs als capitells. 

Les voltes de les naus són molt irregulars i al llarg del seu recorregut, segons el tram que ocupen, adopten diferents perfils que poden oscil·lar des d’un arc escarser, passant per un arc de mig punt, fins a convertir-se en un arc ultrapassat o de lleugera ferradura. Aquestes voltes conserven perfectament les empremtes dels encanyissats de la cintra. 

Llevat del mur de ponent, on es desclou una finestra cruciforme, els altres murs tenen finestres de doble esqueixada, coronades per arcs de mig punt, adovellats amb pedra tosca, i distribuïdes en nombre de quatre a la façana sud, dues a la nord i una al centre de cada absis. 

La porta d’accés, oberta al capdavall del mur sud, correspon a un remodelatge efectuat segurament al segle XVI, que n’aprofita l’obertura original. D’estructura simple, és emmarcada per un arc de mig punt, format per àmplies dovelles, amb el suport d’unes impostes ornades amb motius geomètrics, probablement reaprofitades.

En contrast amb els murs de la nau, que són totalment llisos, apareix la capçalera, amb els tres absis decorats a la manera llombarda i un fris d’arcuacions cegues, entre lesenes, fetes amb pedra tosca, repartides per parelles, llevat del compartiment central de l’absis principal, que en té tres.

Les façanes de la nau es desparencen a causa d’uns contraforts atalussats i l’afegitó d’una capella moderna, adossada al mur nord que, d’altra banda, és l’única ampliació que afecta la simplicitat estructural de l’edifici.

L’element més airós de l’església, el constitueix un campanar de paret de dues obertures erigit posteriorment sobre el mur de ponent. La teulada, de doble vessant, és recoberta amb lloses, que s’escampen per les teulades dels absis i formen filades concèntriques. 

La nau ha estat aparellada amb blocs de pedra de mides diferents, desbastats, disposats irregularment, i embeguts amb morter de calç, tot i que en algun sector tendeixen a formar filades, ben visibles ja en els absis, aparellats amb carreuons poc treballats. 


A la portada de l’església, que correspon a una reforma feta al segle XVI, resten integrades dues impostes decorades amb relleus de tipus geomètric. Hom creu que podria tractar-se de dues peces reaprofitades, en canvi E. Junyent considera que aquests dos elements corresponen, com la resta de la portada, al segle XVI. de fet, ambdues impostes encaixen perfectament en l’estructura de la porta; les seves mides s’ajusten a les de les dovelles que conformen l’arc d’entrada. El relleu que les decora dibuixa una sèrie de motius geomètrics: la imposta de l’esquerra presenta la repetició d’una creu d’aspa en dos registres; la de la dreta, més malmesa, sembla que és ornada amb la seriació d’una mena de flor de quatre pètals, disposats en aspa, de tipus lanceolat i amb una creu sobreposada.

Aquest tipus de decoració, molt freqüent en conjunts dels segles VI i VII, es repeteix al llarg de tota l’edat mitjana i, fins i tot, en èpoques posteriors. Forma part d’un ampli repertori ornamental que, al marge de la gran diversitat iconogràfica de cada època, es repetia constantment al costat de les novetats del moment. Així, creiem que les dues impostes que guarneixen la porta de Santa Maria de la Tossa, atesa la seva perfecta adequació a l’estructura arquitectònica, en poden ser contemporànies. 

Dins l’edifici del castell, ara convertit en un petit museu, es guarda una estela de pedra de forma circular que s’estreny a la part inferior, a manera de coll, i és ornada amb una creu de braços i uns ramets que sorgeixen de l’encreuament damunt del pal travesser. És probable que aquesta estela hagués capçat el carener de la teulada de l’església, ja que s’uneix a un altre segment que havia de facilitar-ne l’encaix dins d’una estructura, o bé en el sòl. Sembla que es tracta d’una peça de factura local que respon a un gust popular força arrelat en la tradició medieval. 

A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal, amb una estructura semblant a una mitja esfera, sostinguda per un curt peu cilíndric. L’únic element decoratiu que presenta són dues estries paral·leles que formen una ziga-zaga i ressegueixen el contorn del vas. Sembla versemblant considerar-la de factura medieval, tot i que, ara com ara, resulta difícil establir-ne una datació concreta. 

Dins la mateixa església hi ha una altra peça, utilitzada com a pica beneitera, que consisteix en un sol bloc de pedra, dividit, mitjançant un motiu de soga, gruixuda, en dues parts ben diferenciades. 

Santa Maria de la Tossa de Montbui és una església preromànica situada al recinte del castell de Montbui a la Tossa. El conjunt està declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fonts documental: Catalunya Romànica

dijous, 19 de gener de 2023

SANTA MARIA D'OLÓ. MOIANÈS

 TERRES DEL MOIANÈS 

Feia dies que teníem les fotografies, però és una construcció tan moderna i diferent de les que visitem habitualment, que no hem pogut deixar-la en l’oblit. 

Cap a l'any 1950 es va començar a construir la nova església de Santa Maria d'Oló, alçada en el pla on s'estava estenent la urbanització del nou nucli causat pel desenvolupament econòmic de les fàbriques del poble. Es va beneir el 1963, i s'hi traslladà la parroquialitat, així com la rectoria i els despatxos parroquials. En bona part la seva construcció anà a càrrec del matrimoni Roger-Vidal, amos de la principal fàbrica del poble. 

És obra de l'arquitecte Manuel Puig i Janer, decorat bellament per Josep Artigues i Basté. És un edifici modern de línies agosarades, ple de simbolismes. L'església és dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu, una de les diferents advocacions de Santa Maria.

Santa Maria de l’Assumpció és una església d'una sola nau, amb façana principal encarada a sol ixent. Té la capella del Santíssim adossada i el campanar separat de l'església i situat al cantó de migdia. En la façana es distingeixen clarament dues parts, determinades per un voladís sobre la porta, de línia trencada amb funció de porxo. La porta d'accés queda definida per un arc escarser. 

Estructuralment hi ha uns nervis oberts cap enfora, de pedra, que sostenen la teulada de ciment armat. En la part superior de la façana s'obren dos vitralls de colors, que són un motiu d'embelliment, així com un mosaic situat entre els finestrals i sobre la porta.

L'absis presenta una forma irregular corbada, estructurat en quatre fileres de finestretes que van del sòcol a la teulada. Les parets són obrades amb totxos, mentre que el sòcol és de pedra. El campanar segueix la mateixa línia que l'església. 

Es considera com una de les millors obres d'art modern religiós de mitjan segle XX. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografies: M. Rosa Planell Grau

Fonts documental: Viquipèdia

dimarts, 17 de gener de 2023

SANTA MARIA DE ROSES. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

Cercàvem la primitiva església romànica de Roses, però el navegador ens va portar a la nova (només 225 anys) aprox.) parroquial. No vam saber obviar la seva presència i com estava amb les portes obertes entrarem  a conèixer-la. 

Després del setge de Roses de 1794-1795, la població medieval de Roses situada a l'interior de la Ciutadella, fou definitivament abandonada. Això va permetre el desenvolupament del raval que havia anat creixent extramurs, situat vora el port a tocar de la riera dels Ginjolers. 

Per la destrucció soferta a la basílica romànica i, la deserció de la comunitat monàstica de Santa María de Roses, a causa dels bombardeigs i altres efectes de la guerra, es decidí la construcció d'un temple parroquial fora de la ciutadella, al centre del nou nucli urbà. 

L'església fou projectada per Antonio López Sopeña l'any 1792. Les obres comencen el 29 de juny de 1972, i l'església es consagra un any després, exactament el segon diumenge d'octubre del 1796. L'any 1803, Francisco Soriano fa un informe sobre la solidesa dels fonaments i estructures. 

Com a tota la vila nova, l'últim setge de Roses (1808) comportà greus danys a l'església, que foren parcialment reparats en els anys posteriors al conflicte. A causa d'aquests estralls, del temple inicial només es conserven l'absis, el creuer i la cúpula. Per això el 1815, el mestre d'obres Llorenç Rovira hi fa algunes reparacions. L'any 1853 projecte de reforma i ampliació de l'arquitecte empordanès Martí Sureda y Deulovol, qui dissenya la portalada s'inspirà, evidentment en la Porta de Mar, renaixentista, de la Ciutadella de Roses. 

El 1936, durant la Guerra Civil espanyola, fou saquejada i tot seguit es destinà a mercat i a magatzem municipal. Acabat el conflicte, fou novament condicionada i s'hi instaurà de nou el culte. Entre 1959 i 1963 es reprengué i s'acabà el projecte de Martí Sureda, amb la construcció de tres voltes. En aquests anys es renovà el paviment, i més endavant el teulat de la nau (1980), les façanes i els altres teulats (1992-1993) i, finalment, l'interior (1995). 

És una església de tres naus, creuer coronat per una cúpula i capçalera poligonal. Les naus laterals corresponen a la successió de tres capelles comunicades entre si. S'hi distingeixen dos sectors de distinta cronologia: la capçalera i el transsepte corresponen al temple de finals del XVIII (beneït el 1796). En canvi, les naus i el frontis són una obra de reforma i ampliació de la segona meitat del XIX (iniciada el 1863). Ambdues parts són cobertes amb voltes de canó amb llunetes, arcs formers i motlluratge ornamental. 

L'interior s'estructura en dos nivells, curiosament amb el sòl força més elevat a les naus, de manera que hi ha una graonada per baixar al creuer i al presbiteri. La capçalera, que conté l'altar major, presenta un espai perifèric a manera de girola. A la dreta hi ha la sagristia i a l'esquerra una capella a la que s'accedeix a través d'una porta situada al creuer. 

La façana quedà inacabada donat que li manca el coronament superior. Consta d'un cos central format per la portada amb l'emmarcament motllurat i dues pilastres per banda, amb falsos capitells toscans, i un gran fris de tríglifs a l'entaulament. Entre les pilastres hi ha dues grans fornícules, ara cegades. Als dos segments laterals s'hi obriren grans finestrals rectangulars (ara tapiats) coronats per grans timpans amb arc de dovellatge a saltacavall i la dovella de la clau ressaltada. 

Hi ha un campanar d’espadanya a l'extrem de migdia, sobre el mur de base d'un campanar que no es construí. Tot l'edifici es troba bastit amb pedres desbastades, excepte la façana monumental vuitcentista, formada per grans carreus ben escairats de pedra calcària d'Avinyonet. 

Santa Maria de Roses és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

dijous, 12 de gener de 2023

SANT PERE DE BEGUR. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

Sant Pere de Begur apareix documentada en les Rationes decimarum del 1279 i del 1280. El temple actual, segons sembla, es degué bastir entre els anys 1507 i 1653; el 1598 es beneïren les campanes solemnement, com a símbol de la finalització de les obres, que no deurien ésser definitives fins a la consagració, l'any 1653.  

Al segle XVIII sorgiren grans rivalitats entre els partidaris de la parròquia, dits "anticoners". El motiu principal fou l’arribada, l’any 1777, de les relíquies de Santa Reparada Foren portades de Roma, segons concessió del papa Pius VI i, desembarcades a sa Tuna, amb gran cerimònies. Restaren dipositades i se'ls reté culte a la parròquia de Sant Pere i no pas al convent, que era dedicat precisament a aquesta màrtir. 

L'agost del 1936 durant la Guerra Civil Espanyola, l'església fou cremada i es perderen els retaules barrocs i les altres peces antigues del mobiliari litúrgic.

E temple del segle XVI, tardo-gòtic amb elements renaixentistes hi correspon la nau principal amb capçalera poligonal i capelles laterals, que resten senceres al costat sud. La volta és de creueria, amb arcs apuntant i claus decorades amb sants esculpits en baix relleu. Al frontis, la portalada posseeix un frontó amb esferes de pedra ornamentals i una petita fornícula. 

La torre campanar, inacabada, es dreça sobre l'angle nord-oest, de l'edifici; es remata amb una espadanya. 

En el segle XVIII o el XIX s'afegí una altra nau al nord esbotzant les capelles laterals d'aquest costat.

El parament és de pedres sense treballar amb grans carreus angulars; l'interior ha estat encalcinat; el presbiteri és decorat amb pintures murals fetes a la postguerra. A a la part superior, i a tot volt del temple, hi ha un seguit d'obertures d'arc de mig punt que donen al terrabastall. 

Sant Pere de Begur és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fonts documental: Viquipèdia

dimarts, 10 de gener de 2023

SANTA MARIA DE ROSES. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

Santa Maria de Roses fou un monestir benedictí fundat sobre les restes de la ciutat de Rhode, a l'antic comtat d'Empúries, dins els límits del bisbat de Girona. Les seves restes són a l'interior del recinte del Museu de la Ciutadella de Roses. 

El nom del monestir, fins a principis del segle xiv, era Santa Maria de Rodes (Sancta Maria RodensisSancta Maria de Rodis o Sancta Maria de Rodas als documents llatins). A partir d'aquell moment es començà a generalitzar el de Santa Maria de Roses (Sancta Maria de Rosis). Com en el cas de Sant Pere de Rodes, el nom prové del de la serra de Rodes i aquest del de la colònia grega de Rodes. 

Aquest monestir tingué origen en l'església de Santa Maria de Rodes, que fou construïda sobre un temple paleocristià al turó de Santa Maria, el punt més elevat de l'antiga ciutat de Rodes. L'església, que tenia vida monàstica, hauria estat fundada a finals del segle VIII o principis del IX per monjos fugitius del monestir de Mabriquí, situat a la zona de la vall de Montjoi, a l'extrem de la serra de Rodes, que havia estat destruït pels sarraïns. En aquests primers temps, l'activitat monacal es va veure afectada pels atacs dels pirates sarraïns, que acabaren per anihilar-la. 

Durant el segon quart del segle x, la cel·la monàstica de Roses fou reconstruïda gràcies al suport del comte Sunyer I de Barcelona que professà a Sant Pere de Rodes, i el 944 el rei franc Lluís d'Ultramar en declarà o en confirmà la dependència respecte d'aquest monestir. Cap al 960 la comunitat monàstica obtingué la independència respecte del monestir de la Verdera i aviat va esdevenir una abadia important gràcies a la protecció dels comtes emporitans des de Gausfred I, comte d'Empúries i de Rosselló, que hi ostentaven la jurisdicció (des de 1060 compartida amb la canònica de la Seu de Girona a condició de preservar-ne la independència). 

 

El 976, Gausfred I i el seu fill Sunyer d'Empúries, bisbe d'Elna, van dotar el nou cenobi amb un important conjunt de béns destinat a reforçar la nova fundació: els drets sobre la pesca i els naufragis a l'àrea marítima situada entre el grau de la Muga i la cala Jugadora, port del cap de Creus, les terres situades entre la cala Joncols i el cap Norfeu, esglésies i terres al lloc de Rustià, al vescomtat de Peralada, un molí a Castelló d'Empúries i el lloc de Tonyà, al comtat d'Empúries. Els drets de pesca, especialment, foren una important font d'ingressos, però també de continuos litigis amb els pobles de la zona. 

Amb el suport dels comtes, es construí una nova església a partir de 1022 (consagrada el 3 de gener de 1053 i es bastí una muralla al voltant del clos monàstic. En els segles següents augmentà el seu patrimoni i al seu voltant i sobre les restes de Rodes sorgí la vila de Roses, encara que els comtes emporitans li'n disputaren el ple domini fins a 1362. En aquesta època fundà els priorats filials de Santa Maria de Penardell, a Pedret i Marzà (1229), que s'extingí a finals del segle XIV, i Santa Maria del Camp, a Garriguella (almenys des de 1306), i posseïa algunes esglésies parroquials de la regió.

 La decadència del monestir es va iniciar al segle XV, accentuada per les pestes, les guerres, especialment la Guerra Civil Catalana, la pirateria i els abats comendataris, no residents. A mitjan segle XVI, la vila i el monestir foren protegits per un nou perímetre de muralles (l'anomenada Ciutadella de Roses), construïdes per iniciativa reial, que havien de fer del lloc una de les principals places fortes de Catalunya i de l'imperi dels Habsburg a Europa. En la nova situació, el monarca es feu amb la jurisdicció sobre la vila. La plaça forta va atreure tots els invasors de l'Empordà, amb les consegüents devastacions.

 

El 1588 la pesta obligà a evacuar el monestir, i fou saquejat. Havent decaigut molt, el 1592 va perdre la independència en ser unit pel papa, com a priorat filial, al monestir de Santa Maria d'Amer. El 1783 el priorat fou suprimit i quedà convertit en simple parròquia. El 1792 fou abandonat pels pocs monjos que encara hi residien i poc després, durant la Guerra Gran, fou destruït pels francesos en el setge de Roses de 1794-1795. La població rosenca fou expulsada del recinte militar, que havia ocupat durant segles, i reinstal·lada extramurs, on fou construïda (a partir de 1792) la nova església de Santa Maria de Roses. 

L'església del monestir era romànica, pertanyent al primer romànic o romànic llombard. Tenia planta basilical, amb tres naus, transsepte i tres absis, el central de grans dimensions. La coberta, actualment desapareguda, era de volta de canó en la nau central i de volta de quart de cercle en les laterals. Als murs interiors que subsisteixen encara són visibles les faixes llombardes i una sèrie d'arcs cecs. Poden veure's també algunes restes, molt arranades, del claustre, situat a migdia, i d'alguns edificis monacals, i també de la muralla que l'encerclava. 

A finals del segle XX es reconstruí l'absis central de l'església i la porta, d'època posterior, i s'emprengueren obres d'excavació i neteja del clos de l'antic monestir. Actualment, les seves restes són visitables, dintre del circuit turístic de la Ciutadella de Roses. El monestir està inclòs en les disposicions legals de protecció del patrimoni històric que afecten el conjunt del recinte de la Ciutadella de Roses. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fonts documental: Viquipèdia

Existeix en Catalunya Romànica una documentació més extensa 

dimarts, 20 de desembre de 2022

NADAL 2022 I ANY NOU 2023

 Apreciats amics seguidors.

Com és habitual en aquestes dates les aprofitem per intentar ordenar les idees.

Una forma tan vàlida com altres per dir que intentarem no fer cap escrit.

Una mica de repòs no va gens malament.

Malgrat tot, sé ben bé que no ho farem. O cercarem nous indrets o, noves esglésies.


AMICS D’INDRETS  D'ESCRIT AL BERGUEDÀ fins el 10 de gener del 2023.


Aquí hauria de posar: Si Déu vol!! Espero que així sigui.

M. Rosa Planell Grau i Miquel Pujol Mur