SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE JONCADELLA. SANT JOAN DE VILATORRADA. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

El Santuari de la Mare de Déu de Joncadella, patrona del Pla de Bages, és situat en un planell a mà esquerra del riu Cardener. 

En la nostra visita, hem mostrar el nostre agraïment a la senyora que ens va permetre entrar a l’església i, admirar el seu interior i els seus altars. Vam quedar meravellats, tal vegada hauria de dir bocabadats. Gràcies. 

El lloc de Joncadella pertanyia a l’antic terme de la ciutat de Manresa. Després de ser capella rural adquirí categoria de parròquia, per passar finalment a santuari marià. Depengué de la canònica manresana. El lloc és documentat des del 1064 i l’església apareix citada el 1031. La categoria de parròquia encara no la tenia poc abans del 1154; el 1218 és el primer cop que apareix amb aquesta funció. Històricament l’església de Joncadella fou una de les set parròquies filials de Santa Maria de Manresa. 

El nomenament de rectors depenia del canonge cambrer de la Seu d’aquesta ciutat. El 1879 perdé el caràcter parroquial i es convertí en tinença o ajuda de Santpedor. Actualment pertany al bisbat de Vic i, té la categoria de santuari dins la parròquia de Sant Martí de Torroella però, conserva les prerrogatives de baptisteri i cementiri propis. 

El Santuari de Joncadella és un dels centres de devoció mariana del Pla de Bages car, Santa Maria és considerada patrona d'aquest indret. Des de l'Edat Mitjana la Verge de Joncadella ha estat advocada per la pluja i les calamitats. Venerada des de temps immemorial  la imatge de la Verge titular hauria estat trobada, segons tradició popular- en una petita cova coberta de joncs. Aquest seria l’origen del topònim que, des del segle XI, trobem documentat amb diverses formes derivades del llatí juncus (jonc). 

L’edifici eclesial només té una nau però amb capelles laterals. Construïda entre 1748 i 1772 pel mestre d'obres manresà, Joan Espluga, fou bastida a partir d'un projecte creat per l'escultor Josep Sunyer. L'obra nova substituí un edifici romànic del qual tan sols se'n conserva una porta d'arc de mig punt.  

L'any 1807 fou dissenyat i construït el retaule major pels germans Jaume i Tomàs Padró. inaugurat l’any 1808 i daurat per Josep Estern després de la guerra del francès. L’havia patrocinat Jacint Torres de Bages, amo del tot proper mas de les Torres. 

L’incendi sacríleg de 1936 destruí tot l’interior, que havia estat decorat a començament del segle actual pel pintor Francesc Morell . Resten del temple primitiu, el portal romànic del cantó de migdia i una porta renaixentista a la façana de ponent. 

La restauració del santuari, iniciada per mossèn Joan Fàbregas capellà custodi durant més de quaranta anys- i continuada per mossèn Joan Espadaler i els seus successors, prossegueix lentament i amb la intenció de retornar a Joncadella una digna fesomia externa. També fou cremada la talla gòtica de la Verge de Joncadella. En l'actualitat es guarda a l'interior de l'església una reproducció de la talla gòtica desapareguda

 

L’Associació d’Amics de Joncadella l’any 2022 van culminar la recuperació de les quatre campanes, que van permetre tornar al temple la veu que s’havia silenciat per la guerra civil. 

L’any 2023 el santuari de la Mare de Déu de Joncadella,  llueix amb tot el seu esplendor els altars i les seves capelles, acabats de renovar. 

Santa Maria de Joncadella és una església i santuari protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental- Catalunya Romànica, Viquipèdia i Regió 7

SANT MIQUEL DE LES PLANES. SANT MATEU DE BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Sant Mateu, als peus del turó on aquest s’aixecava. No degué passar de capella castellera, bé que situada fora del recinte casteller, primer, i després, de capella rural. 

El lloc de Sant Mateu és documentat des del 983. L’església no és documentada fins el 1361 en una deixa testamentària de Pere de Comallonga, que hi feu un llegat; a partir del segle XVII tornem a saber de la seva existència per les visites que els bisbes de Vic hi feren. El 1663 el bisbe de Vic va autoritzar la benedicció de la capella, reconstruïda per trobar-se anteriorment mig ensorrada. 

L’edifici ha estat restaurat a càrrec del propietari del mas les Planes, que fa segles que en té cura de la conservació. 

L’edifici és una construcció senzilla que, a desgrat d’adoptar una tipologia d’arrels preromàniques, fou bastida segurament cap a les acaballes del segle XII o bé a inicis del XIII, amb una important remodelació, efectuada el segle XVIII. 

Consta d’una única i petita nau que s’engrandeix a llevant amb l’adossament d’un absis carrat que, com la nau, és abrigallat amb una teulada de doble vessant. Al centre de l’absis hi ha oberta una finestra de doble esqueixada rematada, tant a l’exterior com a l’interior, amb un arc monolític. 

La porta d’ingrés, situada al mig del mur de migjorn, s’obre per mitjà d’un arc de mig punt fet amb grosses dovelles, reculat respecte al parament extern i emmarcat per una arquivolta que sorgeix a l’exterior fins al nivell de la paret. Una simple imposta delimita inferiorment ambdós elements alhora que assenyala llur punt d’arrencada. 

El mur de ponent és perforat per una finestra d’una sola esqueixada, rematada, a l’exterior, per un bloc monolític que, al dessota, ha estat rebaixat en forma d’arc de mig punt. El cimal d’aquest mur havia estat coronat per un campanar d’espadanya, del qual ara només resta la base, que fa de suport a una creu de pedra moderna.

 A l’interior, l’absis és cobert amb una volta de mig punt feta amb bons carreus de pedra polida, que arrenca d’una motllura a manera de cornisa, la qual es perllonga fins a l’arc preabsidal. Dues arcades s’adossen als murs laterals. La nau és recoberta amb una volta de mig punt que, com succeïa a la capçalera, també arrenca d’una cornisa que recorre els murs laterals sobre les arcades. Aquesta volta, però, pel que sembla, no és de pedra, sinó que ha estat obrada amb maons i revestida amb guix. 

On l’aparell apareix més vistós i endreçat és a la capçalera, que ha estat feta amb grossos blocs de pedra polida i disposats molt ordenadament. L’aparell corresponent a la nau, en canvi, no conserva la mateixa construcció, puix que s’hi barregen blocs polits amb d’altres que només han estat escantonats amb el martell i de confecció més rústega. Per altra banda, tot i que s’endevinen les filades, aquestes no són tan ben marcades com les de l’absis. 

L’edifici, especialment la nau, acusa ostensiblement la reestructuració que hom hi va fer modernament. L’estat de conservació de l’edifici, malgrat tot, cal considerar-lo com a bo, i després d’alguns agençaments realitzats darrerament, el seu aspecte és molt reeixit; amb tot, la nau devia amenaçar ruïna, per tal com fou reforçada per mitjà d’un tirant de ferro que la cenyeix exteriorment per evitar-ne l’ensorrament. 

Vora aquesta església i al lloc anomenat El Restoble hi hagué temps enrere un fossar de tombes de cista.  

Sant Miquel de les Planes és una edificació que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.  

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental.. Catalunya Romànica

SANT SALVADOR DE TORRE ABADAL. CASTELLNOU DE BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme de Buc després anomenat Castellnou, al lloc on sorgí el mas Torre Abadal. Fou sempre una capella del mas. El domini correspongué al monestir de Sant Benet de Bages, propietari de la finca. 

La formació del patrimoni que havia de formar el mas arrenca de mitjan segle X, quan el comte Borrell de Barcelona desmembrà del seu gran alou, situat entorn del castell d’Or, una part del terme de Buc i una part del de Santpedor. En la part de Buc un matrimoni format per Guifré i Quíxol, amb el patrimoni propi i el que anaren comprant al llarg del segle, formaren un alou important que el 983 cediren al monestir de Sant Benet de Bages, i després ho tornaren a fer, de manera definitiva, llur filla Orfeta i Miró, el gendre, de manera verbal, esdevenint així el monestir propietat alodial. En una de les diverses compres, el 1007 el lloc ja s’anomenava Torre de Miró, però en esdevenir propietat de l’abadia de Sant Benet, el lloc prengué el nom de Torre Abadal, com succeïa en moltes propietats dels monestirs. El canvi de nom el trobem documentat el 1182, quan l’abat de Sant Benet feu l’establiment del mas Torre Abadal. 

L’església apareix documentada el 1038 com a Sant Salvador de Castellnou. El 1301 sabem que l’església de Sant Salvador de Torre Abadal tenia uns ermitans anomenats Esteve i Berenguer, als quals el monestir confirmà les terres i drets que depenien de la capella. Les notícies segueixen al llarg del segle XIV, fins que el 1462 deixà de proveir-se el benefici que tenia el sacerdot que servia l’església, seguint, no obstant, tenint culte; fins i tot el 1686 s’hi feren reformes. Fa uns anys la zona propera a l’església fou urbanitzada, i fou aleshores quan l’església sofrí una restauració sense massa idea.

Sant Salvador de Torre Abadal és un capella d’origen romànic, però modificada posteriorment per un seguit d’obres, que li han fet perdre el seu estil originari alhora que dificulten de destriar-ne els elements primitius. 

L’edifici fou aixecat al pas del segle XI al XII amb un pla d’una nau amb absis, estructura que, a desgrat de les reformes, encara s’ha mantingut fins als nostres dies. 

Al final del segle XVII l’estat de l’edifici devia amenaçar ruïna, donat que, tal com consta en les notícies històriques, s’hi feren alguns arranjaments, consistents, probablement, en reestructurar una part de l’edifici i consolidar-lo amb l’adossament d’uns contraforts laterals. Al mateix temps hom devia refer la façana de ponent, on s’obrí un portal, actualment reemplaçat per un altre, fet de pedra artificial.

Darrerament, en restaurar la capella, l’acabaren de desfigurar, puix que els agençaments no s’ajustaren a l’antic esquema romànic, sinó que es feren de manera arbitrària, sense pretendre en cap moment de retornar-li la seva fesomia primitiva. On es constaten més aquests fets és a la façana de ponent a l’interior, on la decoració és molt esdolceïda. No cal dir que aquestes restauracions, malgrat la bona intenció dels qui les feren, fan encara més dificultosa la visió de l’obra romànica. 

No obstant això, a partir de l’edifici actual hom pot intuir que, originàriament, aquesta capella era formada per una nau coberta amb volta de pedra i reforçada amb un arc toral intermedi. A la banda de llevant l’església era rematada per un absis semicircular cobert amb volta d’un quart d’esfera, al centre del qual hi havia una finestra de doble esqueixada, rematada amb un arc de mig punt, avui totalment transformada. La porta devia obrir-se al mur de migdia i l’espadanya devia ocupar el mateix lloc que l’actual. L’aparell original ha estat molt refet amb les restauracions.

 Sant Salvador de Torre Abadal és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons Documental: Catalunya Romànica

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE BAGES. SANT FRUITÒS DE BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Sant Iscle i Santa Victòria de Bages és una església situada al nord-oest del terme municipal, i dins del Mas de Sant Iscle. Ben a prop hi passa la Sèquia de Manresa. El mas i l'església destaquen per estar situats sobre un turó al bell mig de terres majoritàriament planes. 

Es trobava dins l'antic terme de la ciutat de Manresa, al lloc de Sant Iscle. Aquest lloc i l'església apareixen documentats el 950 quan Sal·la, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, canvià un alou situat al Camp de Bages, al costat de l'església de Sant Iscle, per un altre situat a l'Angle. El nom de Sancti Acisclii reapareix en una altra compravenda de terres, aquesta de l'any 983. Segons la documentació existent, se sap que en 1035 se sap que l'església estava envoltada per una sagrera i, que en 1066 ja figura com a parròquia, i la sagrera com a vila. Inicialment depenia de la canònica de Santa Maria de Manresa. 

És una església amb una nau coberta per una volta de canó lleugerament apuntada i un absis semicircular, amb volta de quart d'esfera, orientat cap a l'est amb finestra de doble esqueixada rematada per un arc de mig punt adovellat.  

El campanar, que ha estat força reformat, és de planta quadrada i s'aixeca al cantó sud-est, adossat a l'absis. Malgrat totes les restauracions, encara conserva unes arcuacions llombardes a la part del mig, i a la base queden restes també de la capçalera quadrangular de l'antiga església preromànica. 

La porta, del 1912 està situada al cantó nord; presenta una estructura d'arc de mig punt i està emmarcada per dovelles força grosses. Les parets interiors estan arrebossades i l'absis, que fa les funcions de sagristia, està tapiat. 

L'edifici ha estat reformat diverses vegades, però no se l'ha modificat substancialment. El campanar fou reformat el 1916 sobre un pis romànic. Actualment, no té funcions parroquials, però sí que està oberta al culte. Es va restaurar completament l'any 1999. Al seu interior hi havia hagut un retaule gòtic algunes taules del qual es conserven al Museu Comarcal de Manresa. 

Sant Iscle i Santa Victòria de  Bages és un edifici protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

SANT CRISTÒFOL DE CASTELLBELL. CASTELLBELL I EL VILAR. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Aquest poble de pagès, format per un escampall de masies centenàries, està centrat per l'església de Sant Cristòfol. Aquesta església es trobava dins l'antic terme del castell de Castellbell (Castelobello) esmentat l'any 924. l'església no surt citada fins a l'any 1294, amb el nom de Sant Cristòfol de Castellbell. 

L'edifici està situat a la part occidental del terme en una petita serra, al peu del vessant nord de Montserrat, al marge dret del torrent de Cal Cileta, tributari de la riera de Marganell. Es tracta d'una construcció típicament romànica, malgrat les modificacions que sofrí al llarg del temps i que amagaren la genuïnitat de l'antiga església. Avui, gràcies a les restauracions, ha recuperat la seva fesomia. 

És un edifici d'una sola nau amb absis semicircular situat al nord i no a sol naixent com és costum en aquestes construccions. Exteriorment l'absis és decorat amb arcuacions llombardes escarseres i lesenes. Al centre d'aquest s'obre una finestra de doble esqueixada, de mig punt i adovellada.

La nau és coberta amb un embigat de fusta, que es recolza sobre tres arcs diafragmes, de mig punt. Aquesta coberta es posà al descobert al repicar el sostre i esfondrar-se la fals volta. L'aparell és força regular i els carreus estan disposats en filades. 

És una obra de finals del segle xi o de principis del segle XII, però durant el segle XVII s'hi feren força modificacions; s'allargà la nau, s'obrí una portalada al mur de ponent i es coronà amb un campanar d'espadanya. 

Posteriorment s'hi adossà una rectoria que amagava gran part de l'absis i l'interior fou enguixat i cobert amb una falsa volta de canó. 

Aquesta església ha estat restaurada en dues etapes. Una primera s'inicià l'any 1979 i la segona el 1981. l'estat de conservació després d'aquestes restauracions és molt bo. 

Els elements romànics conservats de l’església de Sant Cristòfol de Castellbell defineixen un edifici típic del romànic català que continua la tradició dels edificis del primer art romànic, però ja en període romànic més avançat. Aquesta tradició és donada pels grans edificis urbans o monàstics i les adaptacions duren molt de temps. 

L’edifici conserva encara el record de la nau coberta amb fusta i l’absis amb volta de canó. Tant l’aparell utilitzat com els ressalts de l’absis o la doble espitllera de la finestra en fan un edifici ben romànic. La tradició del primer romànic es troba en la decoració arquitectònica que dona un ritme viu a l’exterior de l’absis, amb arcuacions dites llombardes i lesenes. El ritme és binari, de dues arcuacions entre cada parell de lesenes, però tant l’estructura de les unes com de les altres no és més que un reflex llunyà de les arcuacions del primer romànic que poden haver servit de model, com les de Cardona. 

Una data tardana dins el romànic del segle XI correspondria, doncs, a aquestes parts de l’edifici, que també poden situar-se ja dins el segle XII. 

L’església de Sant Cristòfol de Castellbell és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia i Catalunya Romànica

SANT SEBASTIÀ DE LES BRUCARDES. SANT FRUITÓS DE BAGES

 TERRES DEL BAGES 

L'origen del mot "Brocardes" apareix documentat ja al segle XI (1021). L'any 1086 consta que Ermengarda, vídua d'en Berenguer Brocard, dona al monestir de Sant Benet de Bages, entre altres terres, el mas anomenat de Bages, que per les afrontacions que el termenegen, ha de tractar-se del mas dels Brocard. No es té notícia, tanmateix, de la data de construcció de la capella. 

A la restauració de 1982 es posaren al descobert vestigis del paviment antic, a uns 12 cm. per sota de l'actual. A un llibret guardat al mas Brucardes, consta que el 18 de gener de 1754 l'ermita fou renovada tota de nou, i beneïda pel prior de Sant Benet de Bages. Aquest indica que amb anterioritat, el segle XVIII ja existia una reconstrucció. El 12 de juny de 1982 es beneí novament la capella, després de tasques importants de reconstrucció. 

És una capella d'una nau, té un absis circular a ponent. Està coberta amb volta de totxo, i el seu interior es troba enguixat i emblanquinat. El portal és de mig punt, adovellat i situat al cantó de llevant; culmina aquesta cara una petita espadanya. L'aparell del conjunt és irregular, obrat amb pedres i alguns fragments d'obra, que no respecten ni la disposició en filades. El parament és un xic més regular a la cara est. L'edifici només presenta una petita obertura quadrada al sud. 

Es tracta d'una petita capella situada en un medi antigament rural -mas Brucardes-, actualment transformat en urbanització. La seva estructura i aparença té un aire romànic, encara que no s'ha pas de considerar com a pertanyent a aquest estil. El seu estat de conservació és molt bo, gràcies a la iniciativa de Martí Iglesias i Sabina Brucart, propietaris de dit mas, que impulsaren la seva reconstrucció. La última restauració fou feta l'any 2005. 

L'interior es troba enguixat, i destaca l'existència d'una figura de Sant Sebastià també de moderna factura. 

Sant Sebastià de les Brucardes és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental Viquipèdia/ web. Sant Fruitós de Bages

SANT MARTÍ DE LLÉMENA. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÈS 

Sant Martí de Llémena és un petit nucli de població situat a la vall i riera de Llémena, que travessa el municipi. Està documentat al segle XI en llatí Lemine.  

L'església de Sant Martí de Llémena es troba esmentada en documents de l'any 1031 i 1065, quan havia pertangut al capítol de la catedral de Girona. L'any 1129, Berenguer Ramon n'empenyorà a la canònica de la seu la quarta part dels delmes. Pertanyia a l'ardiaconat i després a l'arxiprestat de Girona. 

És un edifici que en la forma actual data de l’any 1761, moment en què fou remodelat, aprofitant una bona part dels murs de l’església original, que fou capgirada, i s’obrí la porta a la façana de llevant, on, presumiblement, hi devia haver l’absis. 

Les parts conservades més visibles són la façana de ponent, en part colgada per terres (cosa que no permet saber si hi havia la porta), però on es veu una finestra paredada de notables dimensions i els dos vessants del pinyó de la coberta, i sobretot el campanar, una torre adossada a l’angle nord-est de l’església i sobrealçada en un pis, on encara s’identifiquen, però, les finestres de les façanes nord i sud i el ràfec format per un senzill cavet. 

L’aparell original és de carreus ben polits i escairats disposats molt uniformement, llevat de la façana oest del campanar on el parament és de petits carreus, ben escairats, però que no arriben a alterar la unitat constructiva d’un edifici datable entre els segles XII i XIII. 

Actualment és un edifici de planta rectangular, els murs exteriors són arrebossats i la coberta és de teula àrab a dos vessants. En un angle hi ha la torre campanar de planta rectangular, les parets són fetes amb carreus ben tallats i a la part superior hi ha una finestra amb arc de mig punt a cada façana. La torre clou amb una coberta piramidal de pedra. 

Adossat a la façana principal hi ha un porxo construït amb bigues de fusta que suporten una coberta de teula àrab a dos vessants. Aquest porxo descansa sobre dues columnes fetes amb peces cilíndriques de pedra, amb un basament de planta quadrada i el senzill capitell també de pedra. La porta d'accés a l'interior és emmarcada amb pedra motllurada.

En 1990-91 s’efectuà una intervenció en aquesta església a càrrec de la Generalitat de Catalunya, la Diputació i el bisbat de Girona i l’Ajuntament de Sant Martí de Llémena. Les obres consistiren en una restauració global del temple, durant la qual es referen les cobertes, el porxo i el campanar. També es dugué a terme una prospecció arqueològica que posà al descobert part d’un absis sota el porxo d’entrada, la qual cosa confirma la teoria d’un capgirament en l’orientació de l’església en època tardana. 

Davant la façana principal hi ha un recinte tancat pel cementiri. Al porxo d'accés a l'església hi ha tombes a terra. 

Sant Martí de Llémena és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia