dijous, 2 de desembre de 2021

SANTA MARIA. SANT ANTOLI I VILANOVA. RIBERA D’0NDARA. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

L'església parroquial de Santa Maria es va construir per fomentar la transformació del poble, el qual va anar abandonant el seu nucli primitiu, i va expansionar-se al llarg d'un carrer que culminà amb la unió del poble veí dels Hostalets. L'església s'inaugurà l'any 1950.

Santa Maria és un edifici d’estil academicisme aïllat de qualsevol construcció, situat dins d'una plaça, Se’ns presenta amb planta rectangular amb coberta exterior a doble vessant, i capçada amb absis semicircular. 

A la seva façana principal s'obre la seva porta d'accés, d'arc rebaixat, tot imitant una portalada romànica amb arquivoltes sostingudes per unes estructures semblants a columnes per banda i amb els seus corresponents capitells correguts amb motius geomètrics. Ambdós costats d'aquesta porta d'accés se situa un fanal de llum. Per sobre d'aquesta porta d'accés, una obertura amb forma d'òcul, i tot coronant aquesta façana, una doble creu llatina de pedra sobreposada a l'obra.

Una doble cornisa ressegueix el perímetre superior de la façana principal i que tan sols es veu trencada per l'adheriment de la torre campanar al seu angle dret. 

La torre campanar se'ns presenta de planta rectangular i formada per dos cossos separats per una doble cornisa, i amb sis ulls d'arc de mig punt, Quatre pinacles coronant el capdamunt d'aquesta torre campanar. 

Les façanes laterals de l'edifici presenten quatre obertures d'òculs i contraforts ambdós costats, i aquests contraforts també són presents al voltant de l'absis.

Santa Maria de Sant Antolí és una església  inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia

dimarts, 30 de novembre de 2021

SANTA MARIA DEL PLA. SANAÜJA. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

Santa Maria del Pla és el nom del conjunt religiós format per un santuari i un convent situat als afores del municipi de Sanaüja.  En aquest mateix indret, es documenta a l'edat mitjana, d'ençà el segle XI, una església amb el mateix nom. 

Actualment Santa Maria del Pla és una construcció barroca del segle XVIII. Pel que fa al santuari, es tracta d'un edifici de planta rectangular, realitzat amb paredat rejuntat amb argamassa de calç i arena amb carreus regulars a les cantoneres de l'edifici. 

A la façana principal trobem la porta d'accés, formada per tres portes d'arc de mig punt de maó, situats damunt d'una graonada, destacant el fet que la porta central condueix a l'interior del nàrtex, mentre que les altres dues són cegues i constitueixen un recurs decoratiu per reafirmar la importància de la porta principal. A un nivell superior, trobem un rosetó motllurat, coronant la façana amb formes còncaves i convexes, delimitat per plints amb boles com a element decoratiu. 

Al costat esquerre i enllaçant amb les dependències del convent, hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls, rematat per una cornisa amb una bola a cada costat. 

Pel que fa al convent, situat a l'esquerra del santuari, de planta rectangular, presenta el mateix aparell constructiu que el santuari. Al costat dret, hi trobem la porta primitiva del convent amb arc escarser superior i emmarcada amb pedra picada. 

A la part inferior de la façana apareixen una sèrie d'obertures de petites dimensions, corresponents a les dependències agrícoles, mentre que a un nivell superior trobem l'alternança de finestrals i finestres més petites que corresponen a la zona d'habitacions del convent. En un tercer nivell, trobem una sèrie de petits ulls de bou que podrien correspondre a les golfes. 

Santa Maria del Pla és una església i convent inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia

dijous, 25 de novembre de 2021

SANTUARI DE PUIG AGUT. MANLLEU. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Ermita dedicada a la Verge de Lurdes i al Sagrat Cor. Es troba situada dalt d'un turó de marges de 696 metres d'alçada. El punt més alt del terme de Manlleu. 


L'edifici el va projectar l'arquitecte August Font i Carreras entre els anys 1883 i 1886 a instàncies del pietós Ramon Madiroles i Codina, hereu d'un mas situat en terme de Manlleu, a poca distància de l'ermita. El 18 de febrer de 1886 va ser beneït pel bisbe Morgades. Segons una nota de l'interior de l'església, aquest fou el primer temple expiatori dedicat al Sagrat Cor a l'Estat.

El fundador va tenir cura de mantenir-ne la tradició mitjançant el butlletí "El faro de Puig-agut". La primera època va arribar fins a finals de la dècada de 1910 i era una elaboració personal del promotor de Puig-agut, Ramon Madirolas i Codina. 

Després de la Guerra Civil, el santuari va passar per un llarg procés de reconstrucció després de resultar molt afectat per l'acció anticlerical del període de confrontació bèl·lica. Aleshores, l'administrador Lluís Masoliver i col·laboradors, van emprendre la pacient labor de recuperar l'esperit i empenta de Ramon Madirolas.

Una d'aquestes tasques fou la de publicar, de nou, "El Far de Puig-agut". Amb tècniques molt rudimentàries, com el ciclostil, Masoliver difonia fulls solts amb la informació corresponent. La mort de Lluís Masoliver, l'any 1983, va deixar orfes al butlletí i el grup humà de Puig-agut. Xavier Valls, que ja duia força anys implicat en el col·lectiu, va assumir el paper d'administrador del santuari i Francesc d'A. Pujol va fer-ho amb el butlletí. D'aquesta manera, s'encetava una nova època, la tercera, que encara perdura. Després de Pujol, fins al present, ha estat Àlex Roca qui ha actuat de coordinador de la publicació.

L'edifici és de planta de creu grega; per bé que els braços verticals no són gaire prolongats formant (amb voltes per aresta) dues capelles: la de la dreta dedicada a Sant Josep i la de l'esquerra a la Verge. Al creuer s'hi eleven uns arcs en forma d'ogiva, i damunt petxines s'erigeix una cúpula prismàtica als murs de la qual s'hi obren finestres ogivals decorades amb vitralls.

Exteriorment la cúpula és coberta per una piràmide ortogonal. Als peus de l'església s'hi situa el cor. La façana es troba orientada a migdia i presenta decoracions amb arquets cecs distribuïts de forma graonada, una rosassa amb vitrall i un portal rectangular. Els braços de la creu són coberts a dues vessants i decorats amb pinacle. 

Les parets exterior són ornamentades amb simulació de carreus i pedres cantoneres.

El Santuari de Puig-agut és un santuari d'estil neogòtic  inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Cataluny
 

El dia de la nostra visita havia una gran afluència de públic i als peus de l’edifici ens acollia un bon restaurant. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia

dimarts, 23 de novembre de 2021

SANT JAUME. PALLEROLS. TALAVERA. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

Pallerols és una població situada a la riba dreta del riu Ondara. El poble consta d'un nucli primitiu, format per una antiga vila closa i un conjunt de masies que la voltegen. L'indret és poblat des de l'antiguitat, la prova é que a un tossal a prop del poble s'hi ha trobat un assentament iber i romà.  

L'any 1093 tenim notícia per primer cop de l'existència de l’església de sant Jaume, quan els senyors de Montlleó la cediren al monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquesta església apareix en una relació de parròquies del bisbat de Vic de mitjan segle XII. 

A l'any 1279 l'església de "Payerols" és esmentada entre les esglésies que contribuïren amb la dècima papal al sosteniment de les croades. Al 1685, la parròquia rebé una visita del bisbe de Vic. Aleshores el poble tenia 9 cases juntes i un hospital amb una capella dedicada als sants Joan Baptista i Evangelista. Estigué adscrita al bisbat de Vic fins que el 1957 passà a la diòcesi de Solsona. 

A l'interior hi ha una talla de sant Jaume amb els atributs de pelegrí que li són propis, que per la factura del rostre i el treball de la vestimenta es podria datar del segle XVIII. L'església de Sant Jaume de Pallerols formava part del circuit de pelegrinatge del camí de Sant Jaume. 

L’església parroquial de Sant Jaume està situada dins del nucli urbà de la vila, al mig d’una plaça amb jardí. La primitiva església de Sant Jaume, era de forma rectangular, amb una sola nau, coberta amb volta de canó i teulada a una vessant i absis semicircular amb coberta de quart d’esfera.

Amb el temps, es construeix una segona nau adossada al mur sud, alterant la primitiva estructura, incorporant nous elements artístics com l’estructura d’un gran arc apuntat per comunicar ambdós naus i coberta amb volta estrellada. 

Hi ha dos portes d’entrada. Una, a la façana nord, on hi ha l’actual porta d’accés al recinte, adovellada amb arc de mig punt. L’altra, a la façana oest, d’arc de mig punt, també adovellada i amb presència de guardapols. Aquesta última, resta tapiada i correspondria a la primitiva entrada al recinte. 

L’únic element ornamental de l’edifici el trobem situat a la seva façana oest, per sobre de la porta tapiada, on se’ns presenta una fornícula amb una imatge d’un Sant Jaume al seu interior i que correspondria a modificacions posteriors que afectaren al recinte. 

A l’absis s’obren dos finestres de doble esqueixada, sobreposades. Hi ha d’altres obertures a l’edifici, l’una a la façana sud i l’altra a la façana nord, ambdós són finestres de doble esqueixada i correspondrien a modificacions posteriors. 

Un campanar d’espadanya de quatre ulls, amb dos pisos sobreposats corona el conjunt. L’obra està realitzada amb carreus de pedra local, ben disposat.

Al jardí de la plaça on està situada aquesta església, hi ha elements arquitectònics dispersos, alguns del quals fan funcions decoratives. Destaca, però, l’extrem visible d´una biga de pedra amb una màscara humana. També hi ha algunes esteles funeràries integrades en estructures decoratives actuals que ornamenten aquest jardí: una font i un banc.
 

Sant Jaume de Pallerols és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Té com a sufragània l'església de Santa Maria de Montfar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: IPAC

dijous, 18 de novembre de 2021

SANT SALVADOR. TALAVERA. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

El poble de Talavera està situat al sector occidental del terme, en una vessant de 800 msnm, coronada pel castell de Talavera. El poble formava una vila closa i encara conserva el que havia estat un call jueu i diversos elements d'obra popular com carrers coberts. 

La parròquia de Talavera és esmentada per primera vegada a les llistes de parròquies del bisbat de Vic confegides als segles XI i XII. Hi ha notícia que l’any 1240 Bernat de Talavera, castlà del lloc, comprà els drets de diverses capellanies, entre les quals figura la de Sant Salvador de Talavera. 

L’església parroquial de Sant Salvador de Talavera va rebre, l’any 1685, la visita pastoral del bisbe de Vic Antoni Pasqual; en aquell moment n’era rector Jeroni Agramuntell, que era també degà de Santa Coloma de Queralt. 

Talavera es mantingué dins la demarcació eclesiàstica del bisbat de Vic fins el 1957, any en què fou integrat dins la diòcesi de Solsona. 

La parròquia de Talavera és un edifici d’època barroca, amb un santuari orientat a ponent i la porta a llevant, que conserva al mur sud un fragment de la façana de l’antiga església medieval, on destaca una porta paredada . 

La meitat oest d’aquesta porta és molt erosionada i els seus detalls són gairebé irrecognoscibles. A la meitat de llevant, l’estructura de la porta es conserva en relatiu bon estat. Es tracta d’una porta d’arc de mig punt, que possiblement era emfasitzada per dues arquivoltes motllurades. L’exterior presenta encara un bossell, emmarcat per dues franges en punta de diamant. 

Les columnes que suporten les arquivoltes han perdut els fusts i les bases, però se’n conserven els capitells, troncocònics i totalment llisos. 

El parament on s’obre la portada és format per carreus disposats molt ordenadament, en què apareixen algunes marques de picapedrer. 

No es coneixen altres vestigis d’aquesta església medieval, però per la factura dels elements conservats és clarament una obra tardana, de la fi del segle XIII o ja del principi del XIV, que es manté fidel a les formulacions arcaiques de mitjan segle XIII. 

L’església parroquial de Sant Salvador està situada a la part alta del poble de Talavera, fora del primitiu clos murallat.  La imatge de l’actual església és el resultat de remodelacions posterior que van afectar a la seva estructura.

La rectoria de poble s’adossa al mur sud d’aquesta església, i aquest mur es reforça amb l’adhesió d’un contrafort, deixant lliure la visió de la primitiva porta d’accés paredada.

La façana principal es traslladarà a llevant on s’obre l’actual porta d’accés amb arc de mig punt rebaixat , on també sobre una finestra allargassada amb d’arc de mig punt. 

Un campanar d’un ull, s’integra a la teulada de l’església, que se’ns presenta a doble vessant. 

Sant Salvador de Talavera és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i IPAC

dimarts, 16 de novembre de 2021

SANTA CREU. PAVIA. TALAVERA. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

L’església de Santa Creu es troba dins el nucli urbà de Pavia, construïda sobre un rocam i amb construccions adossades parcialment als murs sud, oest i nord. 

Del temple de Santa Creu de Pavia, no se n’han conservat referències documentals d’època medieval. Aquesta església estigué inclosa dins el bisbat de Vic i molt probablement durant l’edat mitjana fou sufragània de la parròquia de Santa Maria de Civit, com consta en la visita pastoral que l’any 1685 féu a l’esmentada parròquia el bisbe osonenc Antoni Pasqual. 

La dependència del bisbat de Vic perdurà fins l’any 1957, en què passà a formar part de la diòcesi de Solsona, com moltes altres esglésies i capelles veïnes. 

És molt probable que a la construcció de l'absis d'aquesta església se reaprofités elements constructius anteriors, com una torre de guaita, que una vegada reconquerit el territori durant el segle XI, ja havia perdut la seva funció defensiva. 

Es tracta d’un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó seguit. És capçada a llevant per un absis de planta semicircular cobert amb volta de quart d’esfera que s’obre a la nau mitjançant un arc presbiteral de mig punt en degradació, i al seu costat una porta mena a la sagristia. A l’interior del mur nord hi ha un arcosoli en arc de mig punt de característiques similars al que trobem a llevant del mur sud. 

A la façana sud, parcialment ocupada per una altra construcció que forma una plaça, hi ha la porta en arc de mig punt rebaixat i adovellat.  No es tracta de la primitiva porta d'accés i respon a modificacions posteriors que van afectar l'edifici, A l’extrem est, un campanar d’espadanya de dos ulls. 

A la façana est, l’absis amb la coberta de la mateixa alçada que la nau és il·luminat per una finestra en arc de mig punt d’una sola peça, de doble esqueixada, actualment paredada. A la façana nord, hi ha el cos adossat de la sagristia amb coberta independent i il·luminat per dues finestres orientades a l’est i al nord. 

L’aparell ha estat fet de carreus no gaire ben escairats i irregulars, disposats en filades amb tendència a la uniformitat, tret de la sagristia, on són disposats desordenadament. La datació de l’edifici correspon al segle XI- XII.  

Santa Creu de Pavia és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i IPAC

dijous, 11 de novembre de 2021

SANTA MAGDALENA. CERVERA. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

Les dos o tres vegades que haviem visitat l’església rodona de Sant Pere el Gros, sempre ens havia cridat l’atenció aquesta malmesa edificació. Un cop fotografiada he buscat les dades pertinents.

Aquesta església és situada als afores de Cervera, a ponent, prop de Sant Pere Gros, al costat de la via que unia la vila i el camí ral. 

Sembla que ja existia en el tombant del segle XII al XIII. De fet, el 1235, rebé 12 diners com a deixa testamentària de Joan de l’Hospital i la seva esposa Ermessenda. 

L’indret tingué una finalitat assistencial en actuar com a hospital, almenys des d’abans del 1246, any en què se sol·licità al consell municipal, inútilment, una ampliació del centre. Tot sembla indicar que l’origen d’aquest hospital coincideix amb el de l’església, malgrat que no s’ha pogut comprovar documentalment, com tampoc res no prova que l’hospital sorgís de la deixa de dos llits per acollir cada nit sengles pobres segons indicaren els esmentats esposos en llur testament del 1235: en realitat, ni tan sols pot assegurar-se que hom esperés materialitzar aquesta donació a Santa Magdalena. 

Certament, és clar el seu funcionament des de la tretzena centúria, constatant-se que el 1328 era considerat l’hospital dels malats lleprosos, Funció que ja devia atendre des dels moments inicials de l’establiment. 

Regit amb procuradors sota òrbita municipal, el seu govern i la recerca de fons van ocasionar diverses topades amb els governs locals, que es tractaren d’arranjar al segle XIV mitjançant uns pactes de gestió amb participació franciscana. 

L’edificació originària s’anà modificant i es transformà en un petit temple gòtic pràcticament nou a partir del 1377 arran d’una deixa testamentària. Tot i afavorir-se d’altres donacions—com el benefici fundat el 1389 per Bertran dels Arcs—, l’indret entrà en una decadència ostensible al segle XV, per bé que les pestes dels segles moderns continuaren aportant-hi malalts. 

Abandonat al segle XVIII, el temple fou objecte de reparacions que accentuaren la seva funció com a ermita, però que no n’impediren la progressiva ruïna, accentuada per la rovinada (pluja) del 1874, l’abandó i la depredació dels elements decoratius. 

Santa Magdalena és una església gòtica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Enciclopèdia Catalana