dijous, 6 d’octubre de 2022

SANT MARTÍ DE FONTANILLES. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

L’església parroquial de Sant Martí és a l’extrem septentrional del poble de Fontanilles, al seu punt més alt. El nucli del poblet s’escampa, sense crear un espai urbà ben definit, per la carena i els vessants de llevant d’un serrat de poca elevació, però des d’on hom pot dominar amplis horitzons sobre la plana drenada pels cursos inferiors dels rius Daró i Ter. 

L’església de Sant Martí de Fontanilles fou consagrada l’any 965 per Arnulf, bisbe de Girona. Jaime Villanueva afirmà haver vist, al començament del segle XIX, una còpia de l’acta de consagració que era guardada a l’arxiu de Sant Pere de Rodes, aleshores a Vila-sacra. 

En l’acta de dotació de la canònica de la catedral de Girona, l’any 1019, entre les possessions que rebé la comunitat figura l’església de Fontanilles amb les seves pertinences. Era una de les moltes donacions que feia el bisbe Pere de Carcassona, impulsor de la renovació de la vida canonical de la seu gironina. Aquesta església torna a aparèixer en la nova dotació de l’esmentada canònica, feta pel mateix bisbe, l’any 1031. 

Al final del segle XII Sant Martí de Fontanilles havia passat a ésser domini de la canònica augustiniana d’Ullà. A l’acta de consagració de l’església prioral de Santa Maria d’Ullà de l’any 1182, surt esmentada entre les esglésies parroquials que, amb tots llurs drets, són confirmades al monestir. 

L’església es relaciona en les Radones decimarum dels anys 1279 i 1280 i continua figurant com a parròquia en els nomenclàtors sinodals de la diòcesi del segle XIV i amb posterioritat. 

Sant Martí de Fontanilles és una església romànica d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, la qual ha sofert una diversitat d’afegitons i transformacions en èpoques posteriors. 

Els murs perimetrals de la nau i l’absis foren sobrealçats per una construcció alta, a manera de terrabastall, amb finestres a la part superior i petites espitlleres; és coberta amb teulada. A cada costat de la nau foren afegides dues capelles que tenen voltes d’arestes, i al sector septentrional de l’absis fou adossada una sagristia. Es renovaren la portada, al mur de migdia, i la finestra del frontis. 

També és d’època tardana el campanar d’espadanya que ocupa tot el frontis, sobre el mur corresponent al terrabastall. Aquestes reformes i aquests afegitons són dels segles XVII i XVIII. Tots els elements interiors del temple romanen colgats per guixos d’arrebossats. 

La nau i la capçalera romàniques són cobertes amb voltes apuntades; a la nau no hi ha arcs torals. L’absis s’obre per mitjà d’un simple plec. A l’absis hi ha l’única obertura romànica conservada: una finestra de doble biaix i arc de mig punt. 

L’extrem superior dels murs laterals de la nau i el de l’absis són resseguits exteriorment per una cornisa de quart de cercle incurvat. 

Al frontis s’observa —amb certa dificultat— el contorn del pinyó del mur romànic rematat per tres pilastres de la primitiva espadanya, malgrat haver quedat tot encastat en el sobrealçament tardà i estar molt amagat per restes d’arrebossats. 

Els paraments romànics, als llocs on són visibles actualment, presenten un aparell de carreus no gaire grossos, escairats però sense polir, que s’afileren regularment. Per les seves característiques l’església pot ésser considerada del segle XII. 

Sant Martí de Fontanilles és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

dimarts, 4 d’octubre de 2022

SANT VICENÇ DE TORRENT. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

El nucli urbà de Torrent és format per una trentena de cases agrupades entorn del temple parroquial. Hi ha alguns carrerons estrets i molt curts i una gran esplanada o plaça a la sortida de la porta medieval del recinte del castell. 

El lloc de Torrent i el veí des Torrentí s'esmenten en una butlla del papa Benet VIII de l'any 1017 que confirma les possessions que hi tenien els monjos de Sant Esteve de Banyoles. 

Les primeres notícies que hi ha d’aquesta església són del segle XIV, en què, en els nomenclàtors de la diòcesi, apareix esmentada l’“ecclesia parrochialis sancti Vincentii de Torrente”, com sufragània de de Sant Feliu de Boada. L’església no figura en les Rationes decimarum de l’any 1279 ni a les del 1280. 

L’edifici actual és del segle XVIII, segons figura en una làpida que hi ha al mur de capçalera; la seva primera pedra fou col·locada el 13 d’agost de 1724. 

És una església d'una nau amb capelles laterals i capçalera poligonal de cinc cares. A la façana occidental hi ha la portada, rectangular, amb frontó i fornícula sense imatge; la decoració hi és de relleus geomètrics i esferes, amb un rosetó senzill. Té un campanar de torre, de planta quadrada, a migdia; amb arcades de mig punt. L'aparell és de rebles i morter, amb carreus a les cantonades.

A l'interior, hi ha voltes de llunetes i arcs de mig punt a la nau, a capçalera i capelles laterals. 

Sant Vicenç de Torrent és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Enciclopèdia Catalana i Viquipèdia

dijous, 29 de setembre de 2022

SANT MIQUEL DE FLUVIÀ. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

El monestir Sant Miquel de Fluvià va néixer com una dependència del de Cuixà, que posseïa aquest indret com a mínim des del 1011, data en què ja existia un petit nucli de població amb la seva església. L'any 1045 es consagrà el terreny on s'havia de construir el nou monestir, cerimònia a la qual assistí Oliba, abat de Cuixà i bisbe de Vic. 

El 1066 es consagrà l'església, a la qual s'afegí el campanar a principis del segle XII. Durant aquest període d’anys rebé gran quantitat de donacions de famílies de la noblesa. L'any 1477 el monestir fou unit a Sant Pere de Galligants, junt amb Sant Miquel de Cruïlles. El 1835 fou desamortitzat. Actualment només perviu l'església i alguna resta de les antigues dependències monàstiques. Entre el 1981 i el 1988 es realitzaren algunes intervencions d'impermeabilització; la més important, del 1988, afectà la zona de la torre del segle XII annexa al mur de l'església.


L'església de Sant Miquel és un edifici aïllat que es troba al centre del poble. És un temple de planta basilical, amb tres naus amb un transsepte destacat dels murs laterals. La volta de la nau central és dividida en quatre crugies per tres arcs torals. Aquesta volta era de canó i els arcs que la sostenien eren de mig punt. Les estructures es conserven en la forma original únicament a l'extrem oriental de la nau. Només la crugia situada més a llevant manté encara la coberta de canó; a les tres restants aquesta coberta té forma apuntada.

Les naus laterals tenen coberta de quart de cercle. Els arcs formers, de comunicació entre les naus, i els torals d'ambdues naus laterals arrenquen de pilastres rectangulars. Les naus laterals del temple es cobreixen en un nivell més baix que la central.


L'església ha patit diverses modificacions al llarg del temps, com podem veure en el cor gòtic i a la volta de la nau, que és apuntada a causa d'una reparació que s'hi va fer. La façana és un dels punts de l'església on més s'evidencien les reformes esmentades. La façana és un gran rectangle on no hi queden restes de la portalada romànica. Al centre hi ha la porta gòtic-renaixentista, d'arcs apuntats formats per estretes arquivoltes en degradació. Hi ha una llinda, i entre la llinda i les arquivoltes hi ha l'espai del timpà, que no presenta cap ornamentació. La llinda té la següent inscripció: SATIABOR CUM APPAREVIT GLORIA TUA / M.D.XXXII.


A les mènsules situades a la base i a cada extrem de la llinda s'hi poden veure, en cada una d'elles, tres caps alats d'àngels. Les mènsules d'on surten els feixos d'arquivoltes dels arcs apuntats són decorades amb un cap alat i un animal fabulós: el del costat nord té el relleu erosionat; el de la banda oposada sosté un escut partit al qual hi veiem una estrella de vuit puntes a dalt i tres corones a baix. 

Més amunt de la porta hi ha un petit i senzill rosetó. A la part superior del mur hi ha un matacà del qual només en resten les cartel·les de sosteniment i alguns carreus. La façana es remata amb una cornisa incurvada. Les úniques obertures romàniques que manté la façana són dues finestres d'arc de mig punt, una a cada costat de la porta, que donen llum a les naus laterals. Sota la finestra esquerra hi ha una làpida sepulcral de l'any 1258.

Tot el costat meridional de l'església dona a un pati on hi havia  el claustre del monestir i altres dependències monàstiques. El claustre ha desaparegut pràcticament del tot. Una recent excavació a permès recuperar l’espai s’ha  reconstruccit una part del claustre que  presenta columnes i capitells. 

Al mur lateral de la nau de migdia s'hi pot veure la porta que comunicava l'església amb el claustre. Es tracta d'una porta de petites dimensions, d'un sol arc de mig punt fet amb petites dovelles, amb llinda i timpà. Al costat de la porta hi ha una finestra de doble biaix i arcs de mig punt. 

El mur esquerre de l'església conserva a la part superior els merlets rectangulars, cadascun dels quals manté una petita sagetera. 

El transsepte sobresurt dels murs laterals de les naus. L'ala de migdia del transsepte presenta tres finestres en cadascun dels murs exteriors, una de les quals tapiada.

El campanar, decorat amb decoració llombarda, s'aixeca vora el braç septentrional del creuer, separat a un metre de distància. Així doncs, és una construcció exempta que no s'adossa a l'església, tot i que avui no ho podem veure, ja que es construïren dos murs a cada costat del campanar que han fet desaparèixer el passadís entre el campanar i l'església. Al basament, el campanar posseeix tres llargues i estretes finestres de vessant a l'interior, d'arcs de mig punt, als murs de ponent, de tramuntana i de llevant. A migdia hi ha la porta, d'arc de punt rodó, que actualment comunica la torre amb l'esmentat passadís. 

El mur meridional presenta la particularitat de no posseir cap obertura als pisos superiors ni la decoració llombarda que assenyala llur separació. Al seu lloc hi ha un simple relleu horitzontal. Als altres murs hi ha dos finestrals a cada pis separats per una lesena o franja vertical. Sobre cada finestral hi ha quatre arcuacions llombardes i una rastellera de dents de serra. Les obertures del pis de baix són d'un sol arc de mig punt. Les dels altres dos pisos són geminades amb els dos arquets de mig punt, les columnes cilíndriques i els capitells de forma trapezial. Alguns capitells dels finestrals del segon pis presenten petits relleus decoratius a la cara que dona a l'exterior. Al remat superior fortificat hi ha merlets rectangulars i petites sageteres. Els matacans es troben al centre dels quatre murs i als angles nord-oest i nord-est.


La capçalera triabsidal és l'única part que presenta decoració llombarda. L'absis central combina elements pròpiament llombards amb l'escultura dels capitells de les finestres, dels arcs interiors, de les petites mènsules i de les cornises. Les dues absidioles presenten una decoració simple, sense elements esculpits, amb un parell d'arcuacions en cada un dels quatre espais entre les cinc lesenes. La cornisa és encorbada i al centre de cada absidiola hi ha una finestra d'obertura simple a l'interior i d'arcs de mig punt. 


A l'interior es conserven una pica baptismal i una de beneitera tardo-gòtiques, i una marededéu gòtica d'alabastre del segle XV. 

Sant Miquel de Fluvià és una església declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional. 

A Catalunya Romànica hi ha una molt detallada explicació, d’aquesta església que demostra la seva importància però, per la seva extensió no m’ha semblat adient copiar-la, en aquest bloc.  Si algú està interessat amb més dades,  li recomano llegir-ho i si potser visitar-la. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

dimarts, 27 de setembre de 2022

SANT JAUME DE LA MANRESANA. SANT RAMON DE PORTELL. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

La Manresana és una entitat de població de la comarca de la Segarra, que en el seu temps formà un municipi que va desaparèixer l'any 1940, després de la unió amb Portell, creant l'actual municipi de Sant Ramon. 

Sant Jaume, és una església que va ser la parròquia del terme del castell de la Manresana, documentat des del 1066. L'església és al mig del nucli de la Manresana, que forma un sol nucli urbà amb Sant Ramon de Portell. 

Per circumstàncies que encara avui dia no es coneixen —potser per una donació dels Cabrera—, Sant Jaume de la Manresana es vinculà a l’abadia de Sant Pere d’Àger abans del 1162. L’abat d’Àger tenia la potestat d’elegir el rector de la parròquia. En les butlles papals del 1162 i el 1179 adreçades a la canònica d’Àger, on consten els seus béns, hi figura l’església de la Manresana, al costat d’altres de la Segarra com Vicfred o Castellnou de les Oluges. El 1183 Berenguer d’Alta-riba, en testar hi llegà dotze diners.

 
La parròquia de la Manresana va pertànyer a Sant Pere d’Àger fins al segle XIX. L’any 1874, en suprimir-se l’arxiprestat exempt d’Àger, passà al bisbat de Lleida. Des del 1957 és del bisbat de Solsona. 

L’actual església de Sant Jaume de la Manresana és un edifici construït el 1742, tal com consta en la seva portalada, que conserva a la part baixa dels murs nord i est restes de l’antiga església altmedieval. En concret hom pot veure la part baixa del mur nord i el mur absidal fins una alçada d’uns dos metres. Aquest fet permet de constatar que l’església altmedieval era un edifici d’una sola nau, potser coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un absis semicircular aixecat sobre un alt sòcol. 

No es conserven altres elements visibles d’aquesta església romànica i només l’aparell, format pel característic carreuó segarrenc, propi de les edificacions dels segles XI i XII, permet situar el moment de construcció del temple, sense que es puguin fer més precisions. 

Pel que fa a l'església conservada actualment, data del segle XVIII, està realitzada amb paredat, exceptuant els extrems de l'edifici, amb absis recte i coberta a dues aigües. 

A la façana principal hi ha la porta d'accés amb llinda superior i brancals decorats i amb la presència a la part superior d'una placa ovalada adossada amb una altra de quadrada, on apareix una inscripció, molt malmesa a causa de l'erosió, on es pot llegir l'any de construcció de l'edifici, l'any 1742. Per damunt, hi ha una fornícula en forma de petxina a la part superior on al seu interior hi ha una imatge romànica del patró de l'església, Sant Jaume, molt malmès a causa de l'erosió de la pedra. Finalment, a la part superior de la façana s'obra una rosassa per il·luminar l'interior del temple. 

Adossat a la dreta de la façana principal, hi ha situat el campanar de torre de base quadrangular, amb la presència als cantells de la part superior d'un rebaix que comporta una estructura octogonal, amb la presència de quatre obertures amb arc de mig punt rebaixat per les campanes, coronat per una balustrada superior realitzada amb maó. 

Sant Jaume de la Manresana esta catalogat com a Bé integrant del patrimoni cultural català 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i Viquipèdia

dimarts, 16 d’agost de 2022

AGOST 2022

 


APRECIATS AMICS I SEGUIDORS:

COM TOTS ELS ANYS, MENTRE PUGUEM,

FAREM UNS DIES DE RELAX. 

RECORDANT UNES ANTIGUES PARAULES DE COMIAT,

DIREM:

FINS A SETEMBRE, SI DÉU VOL.

dijous, 11 d’agost de 2022

SANT VICENÇ DE LABUERDA. SOBRARB

 CONÈIXER EL SOBRARB 

El poble de Sant Vicenç de Labuerda ( Sant Vicient d'A Buerda en aragonés) s'articula al voltant de la font de Sant Visori, naixement del barranc de Sant Vicenç, que baixa a Labuerda i el riu Cinca . Als voltants de Sant Vicenç també neixen altres barrancs que conflueixen al barranc principal, abans que aquest arribi a Labuerda. 

Sant Vicenç de Labuerda és el poble als voltants del qual segons la tradició va morir Sant Visori , eremita màrtir del segle X. A poc més d'un quilòmetre de la localitat es troba la seva ermita.  

Apareix citat en la documentació històrica a partir del segle XIII com a Sant Vicent de la Buerda, Sancti Vicent de la Buerda, Sanct Vicente i la Buerda, Sanct Vicentio, Sancti Vicient, Sanct Vicent de Cinqua i Sancti Vicient prop Aynsiam.  

El primer esment que es fa de Sant Vicenç es remunta a 1056, quan figura com a donant a l'acta de consagració de l'església de Sant Fèlix i Sant Joan Baptista d' Aïnsa; el 1063 s'esmenta com a Vila, el 1785 com a lloc  i el 1857 com a llogaret. Inicialment Sant Vicent de Labuerda tenia sota la seva jurisdicció a la població de Labuerda, però la situació administrativa va acabar invertint-se. Pel que fa a la parròquia de Sant Vicenç, que gaudia del rang eclesiàstic de rectoria, també va tenir sota la seva jurisdicció l'església de Labuerda almenys fins al segle XVI. Quan es crea el bisbat de Barbastre, en 1571, el temple va passar a formar part del mateix. 

El conjunt eclesiàstic de Sant Vicenç de Labuerda, integrat per l'església, l' abadia , el comunidor i el cementiri , és el principal monument de la població, de la qual es troba apartat, emplaçat en un turó. L’església de Sant Vicenç és un edifici romànic que por les seves característiques pot datarse en el segle XII.  

El temple romànic tenia una sola nau, de planta rectangular, presenta volta apuntada de canó i a l' absis amb volta de quart d'esfera. Al segle XVI es va ampliar amb la sagristia al costat de l'evangeli del presbiteri, dues capelles laterals al mur nord, una al mur sud i la torre campanar al mur nord. L'absis té dos finestres i, a l'exterior, presenta sota el ràfec un fris integrat per 19 baquetons o columnetes que s'ha relacionat amb l'ornamentació del romànic llombard present a la comarca. La planta romànica segueix el model d'Aïnsa, igual que a Banastó, Boltanya i Coscojuela de Sobrarb.  

El presbiteri i la capella del mur sud mostren decoració rococó, de factura tosca, a base d'assumptes vegetals, en què figura la data del 1774. 

El portal d’entrada s'obre al mur sud, presenta arc de mig punt, manca de timpà, i s'adorna amb tres arquivoltes de secció quadrada, sense ornamentar, que descansen sobre altres capitells decorats amb toscos motius geomètrics. Aquests es recolzen en columnes circulars duna sola peça adossats al mur. Es relaciona estilísticament amb la portada d´Aïnsa. Està protegida per un arc apuntat, construït amb posterioritat. 

 

La torre, construïda igualment de carreus, presenta un alt cos quadrangular cobert amb un capitell octogonal. 

El retaule està dedicat a Sant Vicent d'Osca , també anomenat Sant Vicent màrtir. Segons la tradició, va ser deixeble de Sant Valero , bisbe de Saragossa. Tots dos van ser martiritzats a València durant la “Gran Persecució” decretada per Dioclecià el 303. A Hispània va ser executada pel prefecte Publio Daciano. Sant Vicenç va patir atroços turments: flagel·lació, trencament d'ossos, esquinç de les carns amb garfis, crucifixió, va ser escorxat, cremat en una graella, per finalment morir degollat. El seu cos va ser llançat al mar lligat a una roda de molí, element que ho identifica iconogràficament. 


El retaule és de fusta, està pintat al tremp i porta daurats als nimbes i adorns de les vestidures dels sants. S'atribueix al mestre aragonès Joan de l'Abadia el Vell , que juntament amb el seu fill va realitzar treballs en aquesta zona al voltant dels anys 1455 i 1513. Aquest pintor és també autor dels retaules de Santa Quiteria d' Alcasser i de Santa Caterina de la església de la Magdalena d' Osca . L'estil pictòric correspondria a l' hispà-flamenc , triomfant als regnes espanyols durant els segles XV i XVI. A la base o sotabanc pareix Sant Pere (esquerre de lespectador). 


Situada a l'esquerra del presbiteri, hi ha un retaule dedicat a Sant Visori o Vissolin en francès. Segons la tradició, ja que no ha estat canonitzat, va néixer al poble de Cadeilhan, a la vall francesa d'Aura, l'any 985. Va creuar la frontera, en companyia dels seus deixebles Clement i Froilà, per situar-se a l'avantguarda de les terres que estaven essent conquerides als moros. Per l'entorn de Labuerga va conèixer l'ermità Sant Froilà amb qui va practicar una vida de santedat a la cova on posteriorment es va aixecar una ermita amb la seva advocació. Juntament amb els seus dos deixebles, va caure en mans dels musulmans que els van decapitar. Una columna de foc va avisar els habitants de Labuerda de l'existència dels cadàvers dels tres màrtirs que els van recollir i van donar sepultura, començant així la devoció a aquest Sant venerat a banda i banda dels Pirineus.  

L'altar està presidit per pintura barroca que representa Sant Visori, en companyia dels seus dos deixebles Clement i Froilà, compareixent davant del governador musulmà, que està flanquejat per sis soldats o cortesans. Els deixebles apareixen, a la base del quadre, representats amb una escala inferior, cosa que s'interpretaria com a prova de l'escassa capacitat del pintor. A la part superior esquerra del llenç, a través d'un arc, es representa la decapitació del Sant davant de Clement i Froilà. Sobre l'altar, en una arqueta de fusta daurada, se'n custodien les relíquies. 

En aquesta mateixa capella, a la dreta, adossada al mur, s'hi troba col·locada una escultura de cos sencer, en pedra, amb restes de policromia, d'estil romànic. Representa Sant Vicenç: porta la palma del martiri a la mà dreta, un llibre a l'esquerra i del coll penja una minúscula pedra de molí. El cap es va perdre i s`ha refet amb una rèplica poc adequada. 

El comunidor o “esconjuradero” és una edificació religiosa d’època romànica, molt similar a altres de localitats de Sobrarb i l'Alt Aragó com Asín de Broto , Guaso, Almazorre, Bujasé i Mitjà (submergit a l'embassament d'aquest nom). Situat a l'est, proper a l'absis, és de planta quadrada, té coberta a quatre aigües, presenta quatre grans obertures amb arcs de mig punt que s'obren als quatre punts cardinals i està construït amb carreus. En aquest lloc, fora de l'església, obert als quatre punts cardinals, i cobert de les inclemències del temps, se situava el sacerdot per conjurar amb les seves oracions (exconjurar) les tempestes i les plagues que amenaçaven els camps i arruïnaven els agricultors. Ha estat convenientment restaurat. 

S'han preservat versos de la cerimònia d' amagatall feta tradicionalment pel sacerdot: 

Boiretas de Sani Vizient
Boiretas ta Sant Lorient
No apedregueu quan t'o lloc en sigatz!
No ens caiguetz i marxeu t'Araguás!
 

Aquestes paraules es pronunciaven mirant enlaire per part del capellà sota la construcció, mentre ruixava amb aigua beneïda el sòl i el cel per espantar els fenòmens meteorològics i a les bruixes . Es tractaria d'un ritu d'origen ancestral precristià, supervivent a les muntanyes aïllades de la zona. 

Sant Vicenç de Labuerda está declarat com a Bé d’Interès Cultural. Segons notícies actualment s’ha iniciat com a visita guiada. El nostre agraÏment a les persones que van fer possible  aquesta crònica

Tecxt i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

dimarts, 9 d’agost de 2022

NOSTRA SENYORA DEL CARME DE BADAÍN. TELLA-SIN. SOBRARB

 CONÈIXER EL SOBRARB 

Badaín és un petit poble situat en un promontori entre el marge dret del riu Irués, i el marge esquerra del rio Cinca. Aquesta elevació de terreny pertany a les darreres estribacions de la Punta Llerga, molt a prop del final del petit embassament de Laspuña. 

El lloc era un monestir, segle XI, de religioses de l’Ordre de Sant Benet que envoltava l’església d’arquitectura romànica. Estava subjecta directament a l’organització creada en el IV Concili Lateranense de 1215, que va propiciar la creació d’aquest i altres monestirs com part del canvi d’organització sorgit d’aquest Concili. 

Altres dades parles d’una existència anterior com a punt de devoció. El topònim té un origen més antic que prové del promontori on es situat el poble. 

L’església de Nostra Senyora del Carme de Badaín, conserva algun dels seus elements d’arquitectura romànica però va sofrir una profunda remodelació en la segona meitat del segle XVI, entre les quals destaca la torre, sobre la resta del conjunt. 

Fins el 1571 pertangué al bisbat de Lleida. 

El temple en origen tenia un absis principal i dues absidioles laterals formant una capçalera trevolada. Les reformes del segle XVI van eliminar l’absis principal, substituint-lo per l’actual capçalera plana coberta amb volta apuntada. En el mur de migdia s’obre l’absidiola corresponen que no es mostra a l’exterior. 

La nau és desproporcionada el alçada i coberta en volta de creueria. Un cor tanca l’espai final. 

Entrant per la porta principal i en una capella on es troba una pica baptismal de tosca factura. 

Aquest edifici va caure en desús, passant a ser una ermita, més tard va tornar a convertir-se en església parroquial. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Guia digital de l’Art Romànic d’A. Garcia Omedes