SANT SALVADOR DE TORLA. SOBRAB. OSCA

 CONÈIXER EL SOBRAB 

Té davant seu un espai enjardinat i, a la zona de la capçalera, l'antiga casa abadia, on hi ha instal·lat el museu etnològic i s'hi poden contemplar pintures murals del segle XVI. 

Es troba a l'extrem est del poble i sota seu parteix la ruta del Parc Nacional d’Ordesa.

És un gran edifici amb planta rectangular, composta per tres naus amb capelles laterals, creuer no acusat a planta i capçalera recta orientada a l'est. La torre està adossada a la capçalera, i també destaquen a l'exterior un pòrtic sortint al costat sud i un cos poligonal a la zona dels peus corresponent al cor baix. 

Està construïda amb maçoneria rejuntada i té cobertes de pissarra contemporània. 

L'element de més interès a l' exterior és el joc de volums configurat per les diferents alçades de la nau, el cimbori, la torre, el pòrtic, etc. 

La porta se situa al costat sud, al tram immediat als peus. És precedida d'un pòrtic rectangular, obert a l'exterior pel front en un arc de mig punt i cobert amb cúpula deprimida de vuit draps. La porta és en arc de mig punt, amb quatre arquivoltes de talls molt vius i relleu a la clau representant un cor coronat per una creu i envoltat de feixos de raigs. 

A l' interior l'església consta de tres naus, separades per pilars cruciformes on baixen els formers de mig punt i amb tres capelles laterals al costat nord i dues al sud. Les tres naus estan dividides en tres trams per torals de mig punt, cobrint cadascun dels trams amb voltes de canó amb llunets (que a les naus laterals, en cobrir espais quadrats, fan la impressió de ser d'aresta) 

Les capelles laterals tenen escàs fons, embocadura en arc de mig punt i planta rectangular coberta amb voltes de mig canó. 

El creuer es cobreix amb cúpula sobre petxines, rebaixada i nervada, amb obertures d'il·luminació en arc escarser al tambor. Els braços del creuer ho fan amb mig canó amb ulleres.

Les capelles laterals tenen escàs fons, embocadura en arc de mig punt i planta rectangular coberta amb voltes de mig canó. 

El creuer es cobreix amb cúpula sobre petxines, rebaixada i nervada, amb obertures d'il·luminació en arc escarser al tambor. Els braços del creuer ho fan amb mig canó amb ulleres. 

La capçalera té també coberta de volta de llunetes. Al costat nord s'obre l'accés adovellat a la sagristia, que és una sala de planta quadrada amb coberta plana. 

Al cos poligonal sortint als peus es troba el cor baix, que es cobreix igualment amb volta de canó amb llunetes. 

La torre s´adossa a la capçalera pel costat sud i compta amb accés tant des d´aquesta com des de l´exterior. És d'un sol cos, que compta a la part superior amb obertures de mig punt per a campanes. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur´

Fotografía: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: SIPCA

INDRETS. SANTA PAU GARROTXA

 

SANTA MARIA. SANTA CREU DE SERÓS. LA JACETÀNIA. OSCA

 CONÈIXER ARAGÓ 

Es tracta de l'única resta conservada del monestir benedictí femení fundat per Ramiro I a mitjans del segle XI. Va ser abandonat el 1555, quan les monges es van traslladar a Jaca.

L'església, construïda en carreuat de mida mitjana, consta de capçalera semicircular precedida de presbiteri, nau rectangular, dividida en tres trams de diferent longitud, a la qual obren, en angle amb l'absis, dues capelles simètriques de planta quadrada. Cadascuna d'aquestes capelles té al mur E un nínxol semicircular, reforçat a l'exterior per ample contrafort. Té, a més, la torre elevada sobre la capella sud.

La capçalera cobreix amb volta de forn, la nau amb volta de canó sostinguda per torals que carreguen sobre pilastres amb semicolumnes adossades, les capelles amb voltes de creueria de gruixuts nervis en perfil de baquetó. Sobre la volta del tram de la nau immediat a la capçalera hi ha una cambra, amb accés des de la torre, la funció de la qual va ser la d'habitació principal de la reduïda comunitat de benedictines.

 
A l'exterior s'aprecia com un cos octogonal que s'enlaira adossat a la torre. A l'interior alterna quatre costats rectes amb exedres als angles. Cobreix amb cúpula semiesfèrica reforçada per nervis amb perfil de doble rotllo que baixen sobre columnes adossades al centre dels costats rectes. Dues de les columnes tenen capitells figurats, similars als de la nau, un altre amb pinyes copia els de la catedral de Jaca, i la cambra, amb el tema de l'Anunciació, és un treball de notable qualitat. L'accés a aquesta estança s'havia de fer per una escala de mà fins a arribar a una entrada al mur nord de la nau a l'interior de la qual s'obre una estreta galeria ascendent que desemboca a la cambra, comunicada alhora amb la torre. L'exterior destaca per la seva sobrietat i queda determinat pel joc volumètric dels cossos de l’absis, la cambra i la torre. 

L'accés principal, als peus, està format per dues arquivoltes de bossell gruixut recolzades sobre dos parells de columnes amb capitells de fulles i boles. Entre les arquivoltes, una nasela decorada també amb boles. Es remata amb una motllura d'escacat a l'arc exterior. L'arc de mig punt allotja un timpà amb relleus d'un crismó entre dos lleons. El conjunt va protegit per un ràfec sobre mènsules de pedra decorats amb fulles i caps d'animals. Una altra porta més senzilla, també amb crismó al timpà, comunicava amb les dependències monàstiques 

La torre consta de tres cossos (el primer molt elevat), acabant en un volum octogonal que cobreix a l'interior amb cúpula semiesfèrica sobre trompes. Finestres doblegades i geminades obren als tres cossos i quatre fronts a força altura.

 

En el treball escultòric, centrat fonamentalment a la portada i als capitells de la nau, cambra i finestres, s'aprecien dues mans; una més hàbil, que sembla deure's al mateix escultor que va realitzar el sarcòfag de Sancha, i una altra menys experta. 

L’església de Santa Maria de la Creu de Serós està catalogada com a Bé d'Interès Cultural – Monument 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons informatiu. SIPCA

SANTA MARIA D'HORTA. AVINYÓ. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

El territori de Santa Maria d'Horta o Horta, va ser un municipi des del 29 d'abril de 1636, que se separa del municipi d’Artés, fins al 25/12/1845, que passa a formar part del municipi d'Avinyó. 

L'església de Santa Maria d'Horta està situada dins l'antic terme del castell d'Artés al lloc d'Horta; tant el lloc com l'església són esmentats ja al segle XII (1154) i l'església va tenir funcions parroquials que avui encara conserva. Al segle XVII fou totalment remodelada, es va ampliar afegint-hi capelles laterals (1686 i 1691), el campanar i ja al segle XIX la nova façana. 

És una església de tres naus de petites proporcions, la central és coberta amb volta de canó rebaixada i les laterals amb volta de creueria en els seus dos trams. L'interior de l'església és totalment arrebossat i reprodueix una decoració típicament neoclàssica. La porta actual és al mur de ponent i és un element més de les múltiples modificacions que afectaren l'edifici romànic primitiu. Aquesta porta fou refeta l'any 1863. 

A llevant i a tramuntana l'església es confon amb les dependències de la gran masia annexa construïda al segle XVII (1640) i, el cementiri. L'absis semicircular decorat amb arcuacions llombardes només és visible des de la rectoria. Les capelles laterals són obra del segle XVII (entre 1686 i 1691). 

Santa Maria d'Horta és una església romànica i barroca catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons informatiu: Viquipèdia

SANT VICENÇ DE VIO. FANLO. SOBRARB

 CONÈIXER EL SOBRAB 

L’església de Sant Vicenç de Vio és un edifici exempt, a l'extrem del nucli, amb el cementiri adossat a la capçalera. La portalada d'accés a aquest (segons la tipologia de la zona: teulada a dues aigües, etc.) s'adossa a un dels extrems exteriors del pòrtic. Davant la porta hi ha un creuer. 

L'església parroquial de Sant Vicenç Màrtir és una construcció romànica de principis del segle XIII, essent la fàbrica més vella de la Vall de Vió. Està enclavada al mig del camí que separa les dues barriades de Vió, aïllada de les cases limítrofes. 

L'obra, una senzilla construcció que enfonsa les seves arrels en la tradició llombarda, i en els esquemes autòctons previs a la difusió del romànic jaqués, es construeix alternant la maçoneria i el carreu. 

La seva capçalera s'orienta cap a l'est, sent el més destacable del seu exterior la decoració llombardista de l'absis, consistent en un fris en dents de serra a la part superior, sota el qual es desplega una filera d'arquets cecs de mig punt (sense lesenes, com a mostra de l'ús eclèctic d'elements llombards en època tardana) excepte una, que presenta un rostre humà llaurat molt toscament. 

La torre està adossada als peus de l'església. És de planta quadrada i realitzada en maçoneria, presenta 2 cossos separats per imposta a l'exterior. L'entrada, adintellada, està enlaire, accedint-se per escala d'obra adossada al mur exterior. Presenta una obertura per a campanes en arc rebaixat en cadascun dels seus 4 costats. 

L'accés actual està precedit per un pòrtic quadrangular, obert pel front en arc de mig punt i cobert per volta de canó, datable al segle XVI. La porta pròpiament dita és en arc de mig punt, sense elements destacables. 

A l'interior els elements més antics són la capçalera, coberta per volta de cambra d'esfera, i la nau, amb mig canó apuntat, que es va prolongar als peus amb una nova capella coberta per volta de mig canó (corresponent al pis inferior de la torre) més baixa que la nau. 

En els darrers anys del segle XVI, es va emprendre una reforma que repercutiria de manera important al temple, ja que es va tancar la meitat inferior del buit absidial amb un retaule muntat sobre bigues, quedant ocultes les pintures murals romàniques del buit absidial. 

A més, el retaule va encegar el va central de l'absis, de mig punt i doble vessament, obligant a obrir un segon va d'il·luminació al mur dret de l'absis, consistent en una senzilla finestra rectangular bisellada per l'exterior, sobre la qual es troba una inscripció amb el nom del paleta que va fer l'obra, Juan Recioz, i l'any9.

A cadascun dels costats de la nau, s'obren dos arcosolis de mig punt, no simètrics.  

En primer lloc, al costat de la porta d'entrada, hi trobem un petit vestíbul voltat al qual s'obren, al nord, una petita capella baptismal coberta amb canó i, al sud, la sagristia, més gran i idèntica coberta. La capella i la sagristia obertes al costat nord, van ser promogudes pels senyors de Casa Coll de Gallisué, dedicant-la a Sant Joan Baptista, al segle XVII. 

Al costat oposat de la nau hi ha una capella força profunda, al lateral sud del qual obre una sala lleugerament trapezoïdal destinada a l'emmagatzematge de delmes i primícies (es conserva encara al seu interior una pila d'oli en pedra). L'element més interessant d'aquesta sala és el paviment emmurallat, que compon entrellaços a l'interior dels quals els cantells es disposen com a opus spicatum.

Potser l'element més interessant de l'església fossin les pintures murals romàniques descobertes el 1976 i traslladades poc després al Museu Diocesà de Barbastro. Es trobaven a tota la capçalera, així com al front i intradós de l'arc preabsidial.

 Representen, en el seu registre central, el Pantocrator inscrit a la mandorla mística, envoltat del Tetramorfs. A la franja inferior hi ha la representació del martiri de Sant Vicenç, ia la dreta una epifania.

 Al frontal d'articulació queden restes del que va ser un pesatge d'ànimes on apareix la imatge de Sant Miquel. Sota aquesta escena, es representa la resurrecció dels morts i àngels i ancians músics del Judici Final. 

Les pintures que es conserven a altres zones de l'església són molt més recents (1813). Ocupen parcialment la volta de la nau, perllongant-se fins a l'entaulament, i consisteixen en la usual decoració d'elements arquitectònics pròpia dels segles XVIII i XIX: torals, llunets i medallons amb decoració floral. 

Un altre element destacat és la pila baptismal, situada actualment a la capella nord i datada el 1629 per inscripció al seu pedestal. És semiesfèrica, llaurada amb penques i soguejat, sobre peu rectangular amb cantonades en soguejat i pedestal. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons Informació: SIPSA

SANT FELIU SASERRA. SANT FELIU SASSERRA.BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Aquesta església es trobava dins l'antic terme del castell d'Oristà, al lloc anomenat "ipsa Serra". Inicialment era dedicada a sant Feliu, santa Maria i sant Joan. Molt aviat degué adquirir les funcions de parròquia, que ja no ha deixat més. 

El terme d'Oristà és documentat des del 908 i l'església apareix citada el 946, mentre que el 952 s'anomena com a "domum" de Sant Feliu, i el 997 com a església. Consta com a parroquial de Sant Feliu de Serra des d'abans del 1154. L'edifici sofrí diverses modificacions conforme augmentava la població. Al segle XI fou reedificat i al segle següent s'hi afegí una portalada romànica.

El 1581, quan la població era cap de la sotsvegueria del Lluçanès, fou reedificada en gòtic tardà, tot aprofitant una part de l'edifici anterior (murs i portalada). Encara el 1881 s'hi afegí la capella del Santíssim. L'església ha estat restaurada mitjançant diverses actuacions (1994, 1998) subvencionades pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Principio del formulario

Final del formulario

L'actual edifici de l'església de Sant Feliu Sasserra, fet el 1581, fou construït en estil gòtic tardà. Tanmateix, es conserven algunes parts de l'edifici anterior: uns murs del segle xi i la portada romànica. Aquesta és estructurada per dues arquivoltes en degradació que reposen sobre una línia d'impostes, la qual és sostinguda per parelles de columnes amb capitells esculpits del segle XII. El 1881 s'hi afegí la capella del Santíssim, de la qual fa uns anys s'arranjà la façana. 

Sant Feliu Sasserra és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rossa Planell Grau

Fons informatiu: Viquipèdia

ERMITA RUPESTRE DE SANT ÚRBEZ. FANLO. SOBRARB

 CONÈIXER SOBRARB

Es troba al límit del parc nacional d'Ordesa i Monte Perdido a la seva entrada pel canyó d’Anyisclo . Se situa a l'extrem sud est de la vall de Vio (o Ballibió ), després de travessar el canó, en l'oquedat coneguda com Cova de Sestral , sobre la confluencia dels rius Bellós i Aso . Es tracta d'un lloc esglaiador, llaurat per les glaceres de Mont Perdut , des d'on s'observa també tot el paisatge antròpic i humanitzat de bancals, sendes empedrades i edificis sobris, albirant-se el llogaret de Sercué .

Està declarat Bé d'Interès Cultural. 

Sant Úrbez i la vall de Vio 

L'ermita de sant Úrbez és un eremitori rupestre on, segons la tradició, va viure el pastor sant Urbez (Urbici) . La tradició remunta la seva fundació al segle VIII . Hi ha elements que l'emmarquen al romànic del segle XII . S'explica que a la Vall de Vio va estar sant Urbez, provinent de Bordeus , vivint al poble de Vio a Casa Lardiés i destacant per ser una persona molt senzilla. D'ofici pastor, quan marxava amb el bestiar dormia a la cova de Sestral , lloc on s'erigeix ​​avui el temple.  

A les diferents cases on va habitar, en adonar-se les persones amb qui convivia que tenia alguna cosa sobrenatural, volien atendre’l i tractar-lo de forma diferent i, llavors ell, canviava de casa, de lloc o de poble. Va habitar així primer a Sercué i després a Vio , abans de marxar cap a les terres de la ribera de Fiscal i Serrablo. 

Es tracta d'un temple de tipologia tipus balma, l'estructura del qual és semblant a la d'altres coves santuaris i refugis pastorils sota viseres pètries. Es tracta doncs d'un abric natural a la paret de la muntanya tancat per un mur de maçoneria. Posseeix dues càmeres unides, la més septentrional, on se celebra la missa el dia de la romeria, i l'altra, en què, segons la tradició, va morir el sant. 

S'hi accedeix per una escalinata que puja a la cova. Té una porta oberta al sud en arc de mig punt sobre brancals de necela. A l'oest hi ha un va triangular i monolític gravat en perdi tova. Al tester hi ha restes de pintures murals i d'execució popular, a base de línies fosques sobre fons blanquinosos, que representen Adam i Eva a banda i banda de l'arbre del Paradís ple de pomes i al qual se li enrosca una serp amb cap de dona ( segle XVII ). Segons alguns autors, la fàbrica i porta del santuari es poden considerar, malgrat la seva rudesa, com a obres medievals de tradició romànica tardana. 

 S'expliquen llegendes del sant tals com que, a causa de la seva santedat, les seves ovelles entraven als camps sembrats i no menjaven més que les males herbes; o que en una ocasió es va tenir la idea de celebrar el mateix dia sant Urbès i la Mare de Déu de Lourdes , portant a l'ermita una imatge d'aquesta verge. El dia en qüestió va ploure de tal manera que la gent dels pobles no van poder ni tan sols sortir de casa seva, lluint l'endemà un sol esplèndid. Va passar el mateix un any més, explicant la tradició popular que va ser sant Urbez que no va voler que es venerés ningú més que a ell el dia de la seva romeria.

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons informatiu: Viquipèdia