dijous, 11 d’abril del 2024

SANT GENÍS DE CASAVELLS. CORÇA. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

L’església de Sant Genís de Casavells és  situada en un tossal enlairat, no gaire lluny de la confluència del Rissec i el Daró. 

L’església de “Sancti Genesii de Canavells” figura en les parròquies que eren possessió de la canònica de Santa Maria d’Ullà, tal com consta en l’acta de consagració de l’església d’aquest monestir, de l’any 1182. 

Anteriorment, el magnat Guillem Umbert de Baseia en el seu testament de l’any 1151 havia deixat a Santa Maria d’Ullà l’alou que el monestir ja gaudia al terme de Casavells. 

L’església consta en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i en els nomenclàtors de parròquies del 1362, del final de segle XIV i posteriors. L’any 1316 s’enregistra la redempció del bovatge del terme de Sant Genís de Casavells per part del comte d’Empúries Malgaulí.

L’església és d’una sola nau amb absis de planta semicircular, obra romànica datable al segle XII o al XIII, construïda amb carreus ben escairats i perfectament polits, de pedra sorrenca, que s’afileren a trencajunts. La nau té volta apuntada i seguida. L’absis presenta una coberta ametllada i s’obre vers la nau per mitjà d’un simple plec apuntat, ben adovellat. 

La nau és coberta d’un arrebossat modern, mentre que l’absis fou interiorment repicat en unes obres de reparació, a la postguerra. Aquesta circumstància permet de comprovar que la volta absidal és feta amb petits carreus, més reduïts i treballats amb molta menys cura que els que formen els murs, els quals creen filades semicirculars. Al fons de la conca absidal hi ha una finestra de doble esqueixada. 

Al mur lateral de tramuntana, prop del presbiteri, una arcada de mig punt comunica amb la base del campanar. En una de les dovelles hi ha un petit cap, de trets esquemàtics i estrafets, esculpit en relleu. 

L’església fou objecte de reformes, especialment al segle XVIII. Hi pertanyen les obertures del frontis, un simple ull de bou que substituí la finestra romànica de doble biaix, la qual queda, en bona part, tapiada a sota, i la porta de tipus classicitzant en la qual hi ha gravada la data 1722. També foren construïdes unes capelles laterals, la sagristia i un terrabastall sobre la coberta primitiva. ç


De la porta romànica que s’obria al mur de migdia de la nau es conserva un muntant i l’arrencada de l’arc de dovelles curtes; és visible només des de l’exterior. 

Al costat de tramuntana i vers l’extrem oriental de la nau hi ha adossada una petita torre campanar. És de planta quadrada de 4 m de costat per uns 8 m d’alçada. Té un pis amb quatre obertures geminades, una a cada cara, que tenen arcs de mig punt, columneta cilíndrica i capitell mensuliforme llis. Només la de llevant ha estat alterada, si bé se’n conserven una bona part dels elements. La torre és coronada, actualment, per un teulat a quatre vents. 

Les notables diferències de factura i dels aparells demostren que la torre presenta estructures corresponents a dues èpoques distintes. La part inferior fins a una alçada d’uns 5 m presenta un aparell de pedres petites, només escantonades o sense cap treball, molt irregular; només les cantonades són fetes amb carreus petits, escairats i polits amb poca cura. El parament ha estat transformat una mica a la cara de tramuntana de la torre, precisament l’única enterament visible. En canvi, es poden veure fragments d’aparells inalterats als espais dels costats de llevant i de ponent on la torre s’alça per sobre el nivell de les capelles laterals afegides al temple. Els murs d’aquesta part inferior del campanar són lleugerament atalussats. 

Damunt aquest cos inferior hom dreçà el pis, ja descrit, d’uns 3 m d’alçada amb les obertures biforades i amb un aparell molt diferent, de carreus grossos ben escairats i perfectament polits, idèntic al de la resta de l’església. 

Entenem que el basament de la torre correspon a una construcció força més antiga que el coronament amb obertures i la resta de l’església. Per l’aparell rústec i un cert atalussament dels murs, creiem que no és arriscat de suposar-li una datació dins el segle X o el començament del segle XI. 

El pis superior del campanar de Casavells, pels paraments i per la tipologia de les obertures, pot datar del segle XII; probablement és coetani de l’actual església romànica. 

Sant Genís de Casavells és un edifici romànic protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

dimarts, 9 d’abril del 2024

SANT ANDREU DE PEDRINYÀ. LA PERA. BAIX EMPORDÀ´

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

El poble de Pedrinyà forma un agrupament de masies molt reduït disposades sense ordre en una vall arrecerada dels contraforts de les Gavarres, a la capçalera de la riera de la Pera. L’església de Sant Andreu de Pedrinyà es troba en aquest indret, a l’extrem nord del poblat i a ponent del Mas Casadevall.

L’any 994 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda vengueren a un personatge anomenat Odeguer un alou de Madremanya, el qual limitava, a tramuntana, amb el terme de “Petrenano”. 

La parròquia de Sant Andreu de Pedrinyà és esmentada l’any 1064 en el testament de Ponç, cabiscol de la seu de Girona.

L’església apareix a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. En els nomenclàtors diocesans del 1362 i del final del segle XIV continua figurant com a parroquial. Més endavant fou agregada a la parròquia de Sant Isidor de la Pera, de la qual depèn. 

L’església fou objecte d’algunes reformes tardanes, com la porta de ponent i el porxo que la precedeix adossat a la façana (segles XVII i XVIII). La sagristia que fou afegida a la banda meridional de l’absis ha estat enderrocada durant la campanya de restauració dels anys 1975-76, que es consolidà l’edifici i es repicà l’interior; també foren anul·lats uns altars del segle XIX inclosos en els murs laterals de la nau.

L’any 1935 hom havia portat al Museu Diocesà de Girona les pintures murals romàniques descobertes a l’absis. El seu autor és desconegut i es coneix com a Mestre de Pedrinyà.  Juntament amb tres canelobres de forja, també romànics, que es guardaven al temple. 

Sant Andreu de Pedrinyà és una església d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular obert simplement amb un doble plec en gradació. La volta d’aquest absis és de quart d’esfera. La nau té un curt tram, a llevant, on la volta és de mig punt, mentre que la part restant apareix coberta amb una volta apuntada. Aquesta diferència és fruit d’una refecció, potser a causa d’alguna ensulsiada parcial. Sembla ben clar que l’estructura primitiva correspon al sector amb volta de mig punt.

L’absis exteriorment presenta una decoració llombarda, amb tres sèries de quatre arcuacions entre les lesenes. Al centre s’obre una finestra de doble esqueixada.

La decoració no segueix pels murs de la nau, que són llisos. Unes altres dues finestres de doble biaix s’obren a migdia i una altra al mur de tramuntana prop de la capçalera. Al mur meridional, durant les obres modernes de restauració aparegueren elements d’una portalada romànica d’un sol arc de mig punt, la qual fou reconstruïda. Al mur de capçalera de la nau hi ha un ull de bou. 

El frontis és el sector més alterat de l’església, si bé hi resta la finestra romànica, la qual, a diferència de les altres esmentades, és d’una sola esqueixada amb arquet monolític. Damunt la façana es dreça una espadanya de tres pilastres, acabades en època tardana en arcs i teuladal a dos vessants. A d’altres reformes correspon la portada de llinda i una mena de pòrtic adossat, construcció eminentment popular, amb volta apuntada, sobre la qual hi ha una terrassa. 

L’aparell és de petits carreus desbastats força descuradament, però que formen filades, en general uniformes. A les cantonades de l’absis els carreus són més ben tallats i polits i es combinen amb carreus de mides força grosses; també són més ben allisades les pedres que emmarquen les obertures.

L’edifici és característic del romànic llombard datable al segle XI, d’una certa puresa de línies que cal remarcar, per la seva escassetat a l’Empordà. 

L’església de Sant Andreu de Pedrinyà està catalogada com a Patrimoni Monumental de la Pera. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Garu

Fons documental: Catalunya Romànica

dijous, 4 d’abril del 2024

SANT ROMÀ DE LLABIÀ. FONTANILLES. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

L’església parroquial de Sant Romà destaca al bell mig del poble de Llabià, al punt més alt del seu reduït nucli habitat. L’emplaçament del poblet en un pujol envoltat gairebé del tot per la plana motiva que —malgrat la seva escassa elevació— des de l’indret hom domini amplis panorames sobre una gran part de la comarca. Als peus del turó, vers el sud-oest, hi ha la conca del desaparegut estany d’Ullastret, convertit en conreus, dels quals emergeix el puig de Sant Andreu, on hi ha les excavacions del gran poblat ibèric i el seu museu monogràfic.

Entre les propietats confirmades pel comte Gausfred l’any 959 a Riculf, en els comtats d’Empúries i Peralada, que li havien estat donades pel rei franc Lluís d’Ultramar, hi havia un alou “in vila Libiano”. 

L’església de Llabià figura entre els nombrosos drets i possessions que la comtessa Ermessenda restituí al bisbe de Girona Berenguer Guifré; el document és datat entre els anys 1050 i 1058. 

En l’acta de consagració de la basílica de la canònica augustiniana de Santa Maria d’Ullà, de l’any 1182, figuren confirmades com a possessió de l’esmentat priorat diverses esglésies parroquials d’una extensa rodalia immediata al dit monestir. Entre aquestes esglésies hi ha la de Sant Romà de Llabià. 

Les Rationes decimarum que s’han conservat de les diòcesis catalanes daten dels anys 1279 i 1280. Són relacions de les esglésies amb la taxació de la dècima —la desena part dels fruits i de les rendes dels beneficis eclesiàstics—, que era la contribució que se’ls exigia per al sosteniment de les croades. A la llista del 1279 no apareix l’església de Llabià. En canvi hi figura el 1280, però s’hi observa que les seves rendes no arribaven a la quantitat mínima per a pagar la dècima. 

El terme de Sant Romà de Llabià és esmentat l’any 1311 com a límit del feu de Celsà i Velloses (llocs de l’actual municipi d’Ullastret). L’any 1316 el comte Malgaulí d’Empúries redimeix del bovatge el lloc i la parròquia de Sant Romà de Llabià.

En les llistes de parròquies de la diòcesi gironina de l’any 1362, del final del segle XIV i de temps posteriors, hi figura Sant Romà de Llabià. Aquesta església ha mantingut fins avui la seva categoria parroquial. 

L’església de Sant Romà de Llabià és d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, el qual és molt ample i alt. De fet, tot el conjunt de l’edifici destaca per la seva notable alçada i esveltesa. La volta de la nau és apuntada i seguida. L’absis s’obre a la nau per un simple plec de mig punt; la seva volta és de quart d’esfera. A l’interior el nivell d’arrencada de les voltes és senyalat per una cornisa correguda, de quart de cercle incurvat, element que manca als paraments externs. 

Hom entra al temple per la portada situada al frontis. És d’un arc de mig punt, de gran dovellatge, extradossat per una arquivolta, a manera de guardapols incurvat, el qual s’inicia en dues mènsules esculpides. Aquestes mènsules, força prominents, representen testes humanes, però només tenen els rostres esculpits amb trets força esquemàtics; la resta fou només desbastada. A la dovella de la clau de l’arcada, hi ha un relleu heràldic dins el qual, amb caràcters gòtics, foren gravats els anagrames dels noms de Jesús i Maria. 

Sobre la porta, una finestra de doble biaix i arcs lleugerament apuntats, excepcionalment alta, perfora aquesta façana. Al costat meridional de l’absis hi ha una finestra que és d’una sola esqueixada, d’arquets de mig punt i de petites dimensions; més petita encara, de les mateixes característiques, però quelcom modificada, és la que s’obre al centre del mateix mur absidal, una mica desviada vers tramuntana. 

Un campanar de planta quadrada amb un pis de dobles obertures de mig punt a cada cara i teulat de doble vessant fou bastit sobre l’angle sud-occidental de l’edifici. Tot el temple resta sobrepujat per un terrabastall que serví de fortificació, ja que té petites sageteres. Altres afegitons tardans són la sagristia, el cor i uns altars laterals a l’interior, a més d’altres de menys importància. 

Els murs de l’església tenen un aparell —ben visible tant a l’exterior com a l’interior— a base de carreus grossos i ben escairats que es disposen en fileres regulars de diferents alçades i a trencajunts. A l’exterior, el morter hi és força visible. A l’interior els carreus foren ajustats modernament amb ciment. Les voltes també són construïdes amb fileres de carreus; a l’absis formen semicercles concèntrics. 

Per les seves característiques formals i d’estil, aquesta església ha d’ésser considerada d’època molt avançada, sens dubte no anterior al segle XIII. La seva portada és ja plenament gòtica, però no és impossible que sigui afegida, una substitució de l’original. Tanmateix, alguns elements com la gran finestra del frontis, les proporcions de l’edifici i altres detalls, porten a suposar que aquest temple pot haver estat aixecat encara més tardanament, potser al segle XIV. És molt probable que ens trobem davant un exemple notable de la perdurabilitat i lenta evolució de les formes romàniques en l’arquitectura religiosa rural del país. 

Els batents de fusta de la porta d’aquesta església tenen ferramenta decorativa d’estil o tradició romànica. 

Sant Romà de Llabià és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

dimarts, 2 d’abril del 2024

SANT JOAN DE MATAJUDAICA. CORÇÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSAJENT PEL BAIX EMPORDÀ 

L’església parroquial de Sant Joan és a la part més alta del poble de Matajudaica, les cases del qual s’agrupen en un pujol poc enlairat sobre les terres planes drenades pel riu Daró. 

Sant Joan de Mata és una de les parròquies que foren V confirmades com a possessió de la canònica de Santa Maria d’Ullà l’any 1182, en l’acta de consagració de l’església d’aquest monestir. 

L’any 1228 el canonge Bernat de Monells cedí la vila de Matajudaica al bisbe Guillem de Cabanelles i a la dignitat episcopal gironina. El lloc formà part del conjunt d’importants possessions de la seu en terres del Baix Empordà. En el cas de Matajudaica, com en d’altres, hom procurà d’anar augmentant la presència del domini episcopal. Així, l’any 1245, el bisbe Guillem de Cabanelles deixava en testament tot el que ell posseïa a Matajudaica. El bisbe Pere de Castellnou, en testament del 1278, assignava a la seu tots els béns que havia adquirit a diferents llocs, entre els quals hi havia els de Matajudaica. 

L’any 1297 el comte d’Empúries apellà a l’arquebisbe de Tarragona contra la intenció del bisbe Bernat de Vilamarí de fortificar els llocs de Corçà, Parlavà, Ultramort, Casavells i també Mata. L’any 1336 hi ha notícia que a Matajudaica hi havia un batlle episcopal, anomenat Guillem Andreu. 

Al final del segle XVI hi hagué un plet sobre la jurisdicció de Matajudaica entre el bisbe i Lluís de Senesterra. 

L’església de Matajudaica els anys 1279 i 1280 figura en les llistes dites Rationes decimarum. En documents dels anys 1316 i 1362 i en els nomenclàtors del final del segle XIV és esmentada l’església parroquial de Sant Joan de Matajudaica. En les relacions de parròquies del 1691 s’expressa encara que pertanyia a la “dignitat episcopal”. Ha conservat la funció parroquial fins avui, si bé la celebració del culte hi és molt esporàdica. 

Durant els segles XVI-XVIII l’església fou pràcticament del tot reconstruïda. 

L’apellatiu judaica aplicat al topònim Mata ha fet suposar que aquest poblat podria tenir l’origen, potser en època alt-medieval molt reculada, en alguna comunitat jueva, qui sap si procedent de l’antiga Empúries. Tanmateix, per dissort no es coneix cap document que ho pugui testificar. 

L’actual església de Sant Joan de Matajudaica consta d’una nau encapçalada per un absis, amb capelles laterals, cobertes amb voltes de llunetes, i respon, com ja hem dit abans, bàsicament a reconstruccions d’èpoques posteriors al romànic. Les obres més importants degueren tenir lloc al final del segle XVIII (data de 1797 a la porta del frontis). Alguns elements —com una porta adovellada, ara tapada, a migdia— fan suposar que ja probablement al segle XVI o al XVII devia haver estat refeta una bona part de l’antic temple medieval. 

L’edifici presenta, mig cobertes per l’obra posterior, algunes parts constructives fragmentàries de l’església romànica, les quals no foren del tot enderrocades i s’integraren en els murs tardans. Aquestes restes, només visibles exteriorment, havien passat del tot desapercebudes fins a data recent a causa dels arrebossats que cobrien els paraments exteriors i la vegetació que també amagava una part de l’edifici, sobretot la capçalera. 

És l’absis, precisament, l’únic sector de l’edifici que sembla conservar dreta una bona part de l’estructura romànica, ara parcialment visible. Aquest absis és de planta poligonal a l’interior, estructura del segle XVIII, mentre que a l’exterior el seu mur és semicircular i correspon a la capçalera romànica. Tanmateix, tot el costat de migdia —poc menys de la meitat— resta també amagat a l’exterior, i en part destruït, per una sagristia adossada.

 

Hi és força visible l’aparell, malgrat restar-hi vestigis de l’arrebossat. La construcció és a base de carreus grossos i escairats, força polits, amb tendència a les formes quadrangulars. S’afileren regularment, però no són ben ajustats; hi és visible l’argamassa en les juntes. Hi ha alguns espais omplerts amb reble, fruit de refeccions. Al ràfec, sota la teulada, destaquen algunes lloses subsistents de l’antiga coberta. Al centre d’aquest absis es conserva una finestra —ara tapiada— d’un sol biaix, arquet de mig punt monolític i els muntants fets amb carreus ben tallats, de mides força grans. 

En altres punts de l’església hi ha alguns carreus escairats, clarament reutilitzats en els murs de la reconstrucció tardana. Al frontis, en algun reduït fragment on els gruixos d’arrebossat han caigut, apareixen també carreus. L’extrem superior de la façana esmentada és resseguit horitzontalment per una cornisa incurvada. En l’estat actual de l’edifici, resta el dubte si aquest frontis pot ésser en bona part una pervivència de l’església romànica, o bé si els elements esmentats i els materials antics que s’hi observen hi foren només emprats en la reconstrucció. 

Procedent de l’església de Sant Joan de Matajudaica, el Museu d’Art de Girona conserva una lipsanoteca de fusta, treballada al torn i és formada per dos elements bàsics, el recipient i la tapa. 

Sant Joan de Matajudaica és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

dijous, 21 de març del 2024

SANT ESTEVE DE BORDILS. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÈS 

En la nostra habitual recerca d’esglésies, a l’arribar al barri antic de Bordils va ser majúscula la nostra sorpresa davant de la magnificència de la façana i molts altres detalls  de la construcció. 


El lloc és citat el 990 com Burdilis i l’església ho és el 1074 com Sant Esteve de Burdillis. Les referències continuen a partir d’aquest moment en l’antiga documentació i en les llistes sinodals de la diòcesi gironina.


 

A la llinda de la porta principal hi ha la inscripció: "VVY QUE COMTAM X4 DEL MES DE SETEMBRE DEL ANY 1561 SE COMENSÁ LA ESGLESIA PARROCHIAL". I també a la portalada hi ha dos medallons de pedra, en un s'hi pot llegir MESTRA/JAVME /BVSQVETS" i en l'altre també hi ha un nom il·legible, tot i que possiblement indica els noms dels constructors de l'església.       

L'edifici és d'estil gòtic tardà, amb alguns detalls d'influència renaixentista, feta amb obra és de carrers de pedra i la coberta de teula. És d'una sola nau coberta amb voltes de creuaria i amb claus centrals estan decorades amb els escuts de Bordils, el del Papa i el de Catalunya. Els arrencaments dels arcs de la volta són cisellats amb figures d'animals. 

Hi ha tres capelles a cada lateral, cobertes amb arcs de mig punt construïdes al segle XVIII. El campanar presenta un basament de planta quadrada i la part superior octogonal, amb arcades apuntades, rematat amb gàrgoles i barana calada. Flanquejant la façana principal, en el coronament hi ha dues garites de caràcter defensiu, que s'han datat del segle XVI, i estan situades en cada un dels angles i unides per una galeria. 

La porta d'accés a la sagristia, situada en un lateral de l'absis, és d'estil renaixentista, amb frontó, tríglifs i mètopes. A la capella del sagrari hi ha un altar neogòtic. 

La pica baptismal està feta de pedra de "Girona". D'estil barroc, és llisa i fa uns 100 cm d'alçada per 95 cm de diàmetre. Està col·locada al presbiteri de l'altar major de l'església.


 Són interessants les impostes decorades, a l'arrencada de l'arc que sosté el cor, representant els sants patrons de l'església i Sant Jaume. 

Conserva diverses imatges de sants, com un Sant Josep amb el Nen; la Mare de Déu del Roser, que podria provenir d'una altra església; un Sant Esteve, restaurat els anys 1980 i una altra Mare de Déu del Roser, feta pel taller de Llimona- 

Sant Esteve de Bordils és una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia i Catalunya Romànica

dimarts, 19 de març del 2024

SANT PERE DE JUIÀ. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÈS 

Juià és un poble situat és a la part septentrional del terme, a la zona de contacte entre la muntanya i el pla. Malgrat pertànyer al Gironès les seves terres són confrontants en l’Empordà. 

Aquesta església fou donada, juntament amb unes altres vuit, per Arnau de Llers a la seu de Girona l’any 1160. La definició “S. Petri de Juian” fou escrita per la mà de Guillem, capellà de Ramon Berenguer IV. 

Del 1314 tenim l'acta de la visita del bisbe Guillem de Vilamarí. Amb el nom de "Sancti Petri de Juyano" és citada als Sinodals de la diòcesi gironina.

El temple actual data del segle XVI i la façana és barroca (segle XVIII). 

És un edifici d'una sola nau, amb volta de canó de llunetes i quatre capelles laterals d'arcs de creueria. Capçalera poligonal i cúpula al creuer. El parament està tot pintat de blau turquesa i decorat amb estels, representant l'univers.

La façana barroca té una portalada rectangular, amb pilastres d'ordre corinti

que sostenen un entaulament amb fornícula emmarcada per dos florons, un rosetó i un ull de bou. A l'esquerra s'alça el campanar de planta quadrada amb les arcades inacabades i sense coberta. 

Sant Pere de Juià és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Catalunya Romànica

dijous, 14 de març del 2024

SANT LLORENÇ DE LES ARENES. FOIXÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

El poble de Sant Llorenç de les Arenes és situat vora la riba dreta del Ter, a la boca d’un dels seus grans meandres. L’església de Sant Llorenç centra el nucli principal de la vila, format per un grup de masies. 

L’església de Sant Llorenç de les Arenes fou donada y pel comte d’Empúries Ponç-Hug II a l’orde dels templers, al final del segle XII. 

Segons Miret i Sans ja hi havia establerta una comanda de l’orde de l’Hospital l’any 1236, però, pel que sembla, aquesta casa ja existia l’any 1225, quan el seu prior Guillem de Malavella amb la comunitat de religiosos se sotmeté a la voluntat del bisbe de Girona, el qual els aixecà l’excomunió que els havia imposat. 

En un document datat l’any 1316 apareix esmentat el locus et parrochia Sancti Laurentii Areniis. Posteriorment un document del 1362, parla del Comendator Domus Hospitalis Sancti Laurentii de Areniis. 

La comanda de l’Hospital de Sant Llorenç de les Arenes vers l’any 1475 fou unida a la d’Avinyonet i totes dues foren refoses, vers l’any 1600, amb les d’Aiguaviva i Castelló d’Empúries. La comanda única quedà extingida a principis del segle XIX. 

L’edifici és una construcció romànica dels segles XII-XIII, formada per una sola nau amb un absis semicircular.

A la façana occidental hi ha la porta, de tres arcs en gradació, amb una llinda i un timpà llisos. El finestral, al centre del frontis, és de doble esqueixada i a la cara externa té dos arcs de mig punt degradats. Un campanar de cadireta corona la façana. 

El mur lateral de migdia de la nau té la rectoria adossada al seu extrem occidental. La resta del llenç és visible al pati d’aquesta casa, on hi hagué el petit claustre de la comanda, actualment desaparegut. En aquest lloc hi ha una estreta porta d’un sol arc de mig punt, actualment aparedada, la qual comunicava amb el claustre. Del mur lateral de tramuntana de la nau només és visible un curt fragment a la banda occidental; la part restant fou malmesa en construir unes capelles laterals. Cal remarcar que en l’edificació d’aquestes capelles foren utilitzats els carreus procedents de l’antiga obra romànica i que fou reutilitzada una finestra de doble biaix. 

A la part central de l’absis hi ha una finestra de doble obertura i arcs de punt rodó. 

La volta de la nau és apuntada i seguida i l’arc acaba en un plec doble, en gradació, també apuntat. Tant a la nau com al presbiteri, la cornisa és incurvada, a diferència de l’exterior de l’edifici, on la forma de la cornisa és excurvada a la capçalera i incurvada a la nau. El parament de l’església és de grossos carreus, ben escairats, els quals formen unes filades perfectament seguides. 

Actualment, el temple de Sant Llorenç de les Arenes manté gairebé intactes totes les estructures de l’obra original; les úniques reformes posteriors a l’època romànica de què ha estat objecte consisteixen en dues capelles laterals, afegides al mur de tramuntana i en un terrabastall sobre la meitat de llevant de la nau, obres dels segles XVII-XVIII. 

El temple té una caixa de sepulcre de pedra, sense cap inscripció ni relleu, la qual recorda que el comte Ponç-Hug d’Empúries, fundador del monestir volgué ésser enterrat a Sant Llorenç. 

Al lloc que ocupava l’antiga comanda hi ha actualment la rectoria: és un casalot no gaire antic (segles XVIII-XIX), on hi ha una creu de Malta, esculpida en un carreu de la porta d’entrada. 

La portada d’aquesta església, que s’obre a la façana de ponent, és de tres arcs de mig punt en gradació, els quals emmarquen el conjunt format per una grossa llinda monolítica i un timpà també monolític i completament llis. Hi ha una motllura incurvada a l’extradós de l’arcada externa que enllaça amb un fris o motllura horitzontal de la mateixa forma que continua pel nivell d’arrencada dels arcs, a manera d’impostes, i per sobre de la llinda en la intersecció amb el timpà. 

La porta és feta amb carreus, dovelles i els altres elements perfectament tallats i polits, que ajusten a la perfecció. Es tracta d’un tipus de porta molt típica del romànic rural d’època tardana d’una àmplia zona dels comtats nord-orientals catalans. Són obres aconseguides amb escassetat de mitjans, però que demostren uns recursos notables per part dels constructors, ja que sense cap mena de decoració esculpida, només amb els elements estructurals, hom aconseguia, dins una gran senzillesa, una indubtable elegància i una certa monumentalitat. 

L’espai geogràfic d’aquest tipus de portada, lligat a esglésies ja amb voltes apuntades i d’una determinada tipologia en tots els seus elements, també amb poques variacions, és centrat en l’eix de la serralada pirinenca en el seu extrem oriental, grosso modo des del Coll d’Ares fins al mar. 

El juny del 2004 van ser robats set capitells romànics, datats entre els segles XI i XII, procedents de l'antiga església romànica i que estaven situats a dins l'església sense cap protecció i amb usos decoratius. Es tracta de blocs de pedra que servien de remat a les columnes que feien de suport al claustre de la parròquia. Tenen una mida aproximada de 30 centímetres d'alçada per 30 més de llargada i estan gravats amb motius florals i geomètrics que serveixen de decoració. De moment només se n'han recuperat dos que s'incorporaran al fons del  Museu Diocesà de Girona. Catalunya Romànica en la seva ressenya dona explicació de cadascun del capitells. 

Sant Llorenç de les Arenes és l’església que vingué a substituir la de Sant Romanç de Cidillà, citada el 1065, que es va traslladar abans del 1313 a l'església de Sant Llorenç. És un monument protegit i inventariat dins el patrimoni arquitectònic català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia.