SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE RAJADELL. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Situada dins l'antic terme del Castell de Rajadell, fou parròquia des dels seus orígens i és documentada el 1154 però l'obra romànica fou modificada a partir del segle XIII i començaments del XVI. 

A finals del s. XVI es construïa la capella del Roser i al s. XVII les obres acabaren amb la construcció del campanar i el cor nou. 

Les obres s'acabaren definitivament l'any 1682. A començament del segle XX (1901) es refeia la porta i avui, gràcies al treball encomiable del seu rector, s'està restaurant notablement el seu interior. 

El contracte de construcció del campanar, encarregat a Joan Traginer, és de 1678. En aquest document s'especifiquen les mides, alçada, nombre de finestrals, tipus de pedra, etc. Les obres s'acabaren el 1682. 

L’església de sant Iscle i Santa Victòria de Rajadell és un edifici d'una sola nau orientada a llevant i coberta amb un arc apuntat d'estructura i tradició gòtica. S'obren dues capelles laterals a manera de transsepte, gairebé a la meitat de la nau amb cobertes de creueria quatripartides. El cor, als peus de la nau és rectangular i porta a la clau de creuera la data 1680 i la inscripció "Francesc Massana i Jaume Puig". 

El campanar és de planta quadrada i alçat als peus de l'església, al mur de ponent i al costat de la porta d'accés. Es comunica amb l'església a través d'una porta i des del cor. És rematat per quatre finestres d'arc de mig punt per les campanes, a les que s'arriba a través d'unes escales. Hi ha dues petites finestres a la part de la plaça, la inferior decorada amb el tema de la crucifixió i a data de 1679. Per a la construcció s'aprofità la pedra de la mateixa església.

La Capella del Roser és oberta a manera de transsepte al lateral de l'única nau de l'església parroquial. És una capella quadrada coberta amb volta de creueria quadripartida amb la clau assenyalada. S'entra a través d'un arc de mig punt. En construir el campanar es feu una capella nova, entre la del Roser i aquest, dedicada al Sant Crist. Davant de la del Roser fou construïda la de Sant Iscle. 

La nau única és coberta amb una volta lleugerament apuntada que recorda les construccions pròpies dels segles medievals. Els carreus són regulars, grans i col·locats a contrapunt. La nau és rematada per un presbiteri absis, cobert avui amb volta apuntada però refeta amb maó. El mur de tancament, igual que tot el presbiteri, sembla una obra posterior, ja que l'aparell és desordenat i irregular. 

La nau és il·luminada per un petit òcul obert a la façana. Als peus s'hi construí el cor, al segle XVII.

 Sant Iscle i Santa Victòria de Rajadell és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANTA MARIA DE CASELLES. FONOLLOSA. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

L’antiga pabordia o petit monestir filial de l’Estany de Santa Maria de Caselles es troba a l’extrem d’un altiplà del municipi de Fonollosa. A llevant hi té la depressió de la riera de Camps i una abundosa font que permetia de regar els seus horts. El lloc és conegut encara amb el nom de la Pabordia.

Formaven la pabordia el mas o antic casal i l’església, construïda vers el 1220 pels senyors feudataris del castell de Fals, Elisenda de Fals, o Falçs i el seu marit Ermengol Sensterra. Aquesta església, dedicada de bon principi a Santa Maria, fou cedida al monestir de l’Estany el 3 de maig de 1221 pels seus fundadors, juntament amb una dotació de terres i 15 masos. Li fou donada amb la condició que el prior de l’Estany, Ramon de Gurb, i els seus canonges havien d’establir en aquesta església dos canonges regulars que hi havien de viure constantment, hi havien de celebrar el culte diví i havien de pregar per les ànimes dels fundadors, els quals disposaren que volien ésser enterrats en aquesta església. 

El 19 de març de 1235 el bisbe de Vic, Bernat Calbó, a petició dels senyors de Fals i del prior i els canonges de l’Estany, consagrà l’església de Santa Maria de Caselles, convertida ja en centre de la pabordia. En aquesta ocasió, els seus fundadors li van concedir els delmes i les tasques dels béns que li havien lliurat el 1221 i un cens anyal de 60 sous i 8 quarteres de blat. Assegurada la dotació, el bisbe Bernat Calbó li concedí un cementiri propi i una sagrera de trenta passes, a la vegada que confirmava la vida monàstica dels canonges que hi vivien.

Onze anys més tard, el 1246, Elisenda de Fals, ja vídua, fundà un nou canonicat a l’altar de Santa Margarida, situat a l’església de Caselles, i el dotà amb el molí del Cup i el seu mas vilar, veí del molí, tot al terme del castell de Miralles, del municipi actual de Veciana, de la comarca d’Anoia. El nou canonge tenia la missió de pregar sempre per l’ànima del marit de la fundadora i per la del seu fill Ponç, també difunt, que havia intervingut en la solemnitat de la dedicació de l’església.

Així restava definitivament constituït aquest petit monestir amb un paborde i dos canonges, amo de tota una sèrie de béns que formaven l’anomenada Quadra de la Pabordia. 

Els pabordes de Caselles tenien a la vegada la consideració de canonges de l’Estany, i signaven els documents del monestir, com a dignataris, després de l’abat, amb els pabordes de Sant Celoni, Sant Pere dels Arquells i Sant Salvador d’Anaona. L’any 1885, amb el beneplàcit del bisbe de Vic, tots els béns i les rendes de la pabordia de Caselles foren venuts a un particular de Manresa. 

Per les visites pastorals i diferents notícies recollides sobre aquesta pabordia veiem que fins després de mitjan segle XIV vivien allà tres canonges i algun servent; el 1392 hi havia només el paborde i un canonge, i del segle XV endavant només es fa esment del paborde, que sovint ni tan sols hi residia; en lloc seu hi havia un sacerdot o dos, que tenien obligació de celebrar 50 misses l’any per raó dels rèdits de la pabordia. 

L’església romànica, consagrada per Bernat Calbó, es conserva sencera, bé que destinada a usos profans. Fou sobre aixecada fa un parell de segles per evitar humitats a la volta i deixar-la a la mateixa altura que el casal de la pabordia; també se li va construir un petit campanar d’espadanya, pèrò es van respectar íntegrament els murs romànics i la volta, i hom deixà només sobre seu un pis a manera d’unes golfes. 

No conserva cap objecte ni record de culte, i poc abans del 1936 el seu amo es va vendre l’antic altar, que formava com un curiós retaule de terra cuita de notable valor, fet el 1541 pel terrisser de Barcelona Francesc Mates. 

 L’edifici és una construcció romànica obrada el segle XIII que, a desgrat d’haver estat sobrealçat, encara manté pràcticament sencera la seva estructura primitiva, corresponent a una església d’una nau, rematada, vers llevant, per un absis semicircular, al centre del qual s’obre una finestra d’un sol escaig. 

Hom pot introduir-se a l’interior a través de dos portals moderns, situats un al mur de tramuntana i l’altre al mur de ponent. A l’indret on s’obre aquest darrer, devia obrir-se la porta original, puix que no sembla pas massa coherent que fos situada al mur de tramuntana on, a més a més, al mateix indret el mur ha estat descarregat amb una arcada, que en té una altra de pariona al cantó oposat. 

Tot el conjunt, tant la nau com l’absis, fou sobre aixecat amb la superposició d’un cos d’edifici que situà la capella a la mateixa alçada del mas que li fa costat, bé que hom respectà els murs de l’edifici romànic i, fins i tot, la seva cobertura, quedant així un compartiment superior adaptable a diverses funcions. 

Exteriorment l’edifici no mostra cap mena d’ornamentació, tret d’una cornisa que separa i delimita l’obra romànica de la moderna. L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra polida, quadrats i de proporcions notables, que han estat disposats ordenadament en filades horitzontals i distribuïts a trencajunt. Els paraments interiors han estat arrebossats, bé que això no priva de veure’n l’estructura, resolta amb una volta força apuntada que, com el quart d’esfera que cobreix l’absis, arrenca d’una cornisa, a manera de motllura, que recorre tot el perímetre del temple, tret del mur de ponent i d’un fragment situat al capdavall del mur de tramuntana. 

Un simple ressalt, interposat entre la nau i l’absis, fa la degradació i dona pas a l’obertura de l’absis, resolta amb un arc de mig punt, tret que no es fa extensiu al plec de reducció, ja que aquest s’adapta a la volta de la nau, adquirint, com aquesta, una forma força apuntada. Als murs laterals i prop de l’absis, hi ha dues arcades encarades, que han estat obertes dins la gruixària dels murs, una de les quals, la de tramuntana, és perforada per un portal modern.edifici és força ben conservat. Molts edificis del romànic català han estat sobrealçats a vegades en època romànica i d’altres vegades en temps posteriors. La finalitat d’aquest sobre aixecament és variada. 

La Pabordia de Caselles és un edifici inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M Rosa Planell Grau

Fons documental; Catalunya Romànica

SANT SADURNÍ DE CALLÚS. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

A finals del segle XIX s'anaren instal·lant a la vora del riu Cardener una sèrie d'indústries tèxtils que eren pol d'atracció de població; així es configurà un nou poble a la plana que quedava allunyat de l'església parroquial situada dalt d'un turó prop del castell de Callús. Es diu que els bisbe Muñoz Izquierdo, que estigué al davant de la diòcesi de Vic entre el 1916 i 1927, ordenà la construcció d'una nova església al lloc on vivia la gent. El 21 de novembre de 1926 fou col·locada la primera pedra, però no fou beneïda fins al 10 d'agost de 1940 pel bisbe Perelló. 

El campanar actual fou inaugurat el 9 de setembre de 1951, en substitució d'un altre anterior, enderrocat durant la guerra civil. 

Sant Salvador de Callús és una església amb una planta de tres naus, una central i dues laterals més baixes i estretes que la central. El sostre d'aquesta està coberta amb volta de totxo, reforçada per uns arcs faixons que condueixen el pes cap a uns pilars (cinc per banda). El sostre presenta llunetes i unes aparents claus de volta en funció merament decorativa. En la part alta de la nau central, just acabada la volta, s'obren unes finestres allargades, set al cantó dret i sis a l'esquerra. 

En els laterals hi ha una sèrie d'altars, definits per sis petis estreps els quals ajuden a aguantar la coberta d'aquesta part. L'edifici és obrat amb carreus de mides irregulars i també utilitza el totxo per flanquejar i delimitar els cantoneres de les naus i del campanar de torre. La porta és de mig punt i a sobre presenta un arc de descàrrega; element que també es troba en les 2 finestres i el rosetó de la façana principal.

En un cobert davant de l’església hi ha una mostra del Patrimoni Històric de Callús. Col·lecció d’art sacre i funerari procedent de l’antiga església parroquial de Sant Sadurní de Callús i del cementiri medieval. 

Sant Sadurní de Callús és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografies: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

CASTELL DE GODMAR. CALLÚS. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Normalment no parlem de castells sinó, mes aviat d’esglésies, però és tal la proximitat del castell a l’antic emplaçament, romànic, de la església de San Salvador de Callús, que no hem pogut deixar de retre’l un petit espai en el nostre blog. Ens hem adonat que seguir la nomenclatura, dels Senyors o Castlans és difícil. Esperem haver-la encertat. De fotografies, només una. al ser tancat l’accés al recinte. 

Aquest castell tingué tres noms que anaren apareixent successivament. Primer és citat el 941 com a castell de Godomare, el 982 castell de Godemare que diuen Castellet, i el 1026 castell Godmar que diuen Casteluç. Pel primer nom s’ha de creure que Godmar fou qui aprisià o organitzà l’aprisió o erigí el castell del terme.

 Aquest fet es donà en d’altres castells del Bages; en alguns d’ells la vinculació del nom del castell amb el del primer propietari és molt clara, com és el cas de Castellgalí. Ignorem la procedència del tercer nom, que fou el que ha arribat fins avui, però no creiem les interpretacions fantàstiques que s’han fet sobre aquest nom. 

L’evolució de les edificacions del castell no es poden seguir gaire bé, però és possible que tingués l’evolució prototípica, amb una torre circular inicial i més tard un clos murallat de pedra i calç, que anaren substituint les altres edificacions més precàries de fusta o de tàpia, que poques vegades deixen rastre. 

Segurament que pel nom primitiu del castell aquest fou aprisiat per un personatge anomenat Godmar, i per aquest motiu adquirí el domini eminent. Per altra banda no sabem de cap acte de domini del castell per part dels comtes de Barcelona. 

Els primers senyors coneguts són dos germans de la família Òdena, que havent rebut el castell de Callús conjuntament, un d’ells, Domnuç Bernat, permutà el 1054 la seva meitat a l’altre germà Guillem Bernat (d’Òdena) a canvi d’altres béns en diversos llocs. El 1063 Guillem Bernat infeudà el castell de Callús a Bernat Amat. El castell seguí en mans de la família Òdena, almenys fins al final del segle XII, quan Ramon d’Òdena deixà el castell al seu fill Ramon. El segle XII apareixen unes famílies de feudataris o castlans que no tenen res a veure amb la família Òdena, com no sigui un vincle feudal. 

SENYORS O CASTLANS

Domnuç d'Òdena, casat amb Adalenda i fill de Bernat  7-1054

Guillem I d’Òdena, casat amb Ermengarda i germà de l’anterior 1054-?

Ramon I d’Òdena, fill de l’anterior ?- v.1131

Ramon-Guillem I d’Òdena, casat per tercera vegada amb Berenguera, fill de Pere i nebot de l’anterior 1131- 1158

Ramon II d’Òdena o de Pontons, casat amb Berenguera, fill de l’anterior. 1158-1196

Ramon III d’Òdena, fill de l’anterior. 1196-? 

POSSIBLES CASTLANS INFERIORS

Berenguer Sendred, castlà de Rajadell, casat amb Sicarda, el 1123 o el 1153 deixa el castell a la seva filla Ermessenda. Rotllà, el 1129 deixa el castell en testament a Bertran Berenguer de Coaner.

Bernat de Rocafort, senyor de Rocafort, Castelladral i Clarà el 1184 deixa en testament a la seva filla Berenguera, la castlania del castell de Callús que tenia per Pere de Falçs. 

Al castell de Callús no apareix cap més senyor fins el 1358, data en la qual ho eren Ramon Eimeric i Eimeric de Sallent, ciutadans de Manresa, per passar al final del segle XV a la família Descatllar i després als marquesos de Palmerola. 

Del castell de Godmar només resten uns esfondralls consistents en els basaments d’una torre rodona i en uns llenços de paret repartits, de manera discontínua, als voltants de l’edifici circular, el qual, dins el seti casteller, ocupa la posició més elevada i prominent. 

El que resta de la torre es redueix a un basament de mur circular, i encara en alguns indrets un xic desdibuixat, que només assoleix 150 cm d’alçada als punts més elevats. La gruixària d’aquesta paret és de 110 cm, i es tanca exteriorment amb un diàmetre de 700 cm, mentre que l’espai intern ocupa una superfície determinada per un diàmetre de 480 cm. 

A un metre aproximadament de la meitat meridional d’aquests basaments, es desenrotlla un prim cíngol de pedra, omplert amb terra fins als murs de la torre, el qual, però, es fa fonedís a la meitat nord, tapat per l’herbam. 

L’aparell d’aquesta construcció és força bast, puix que ha estat obrat amb blocs de pedra de mides diferents, alguns dels quals ni tan sols han estat escantonats. La seva distribució, tot i que en alguns indrets es marquen algunes filades, és força irregular. La unió entre els carreus es fa per mitjà d’un morter grisenc fet amb sorra i calç, de textura força compacta. 

A tot el volt de la torre, llevat de la banda de migjorn, resten fragments de murs, situats arran de marge, que devien contribuir a enfortir l’edifici casteller. 

El més sencer de tots és el que se situa a la banda de llevant i que, com els altres, s’estén a pocs metres de la torre i en un nivell més baix. Aquest, amb una alçada d’uns 3,5 m, s’allargassa fins a uns 17 m, a partir dels quals, vers migdia, es guerxa lleugerament cap a ponent fins a uns tres metres més. Cal notar que l’aparell dels primers 11 metres, més el dels tres que s’hi afegeixen a migjorn i que avancen cap al sud-oest, és molt semblant al que hem trobat a la torre, mentre que els sis metres restants, és a dir, els que ocupen l’extrem de tramuntana, han estat aparellats amb pedres més ben tallades i han estat reblits amb un morter més compacte. Els dos fragments, però, es disposen sense formar filades ben definides. 

Sota la torre i a tramuntana hi ha un altre mur que excedeix lleugerament el metre d’alçada i que s’estén fins a uns dos metres aproximadament, el qual continua mantenint un aparell irregular i desendreçat. A continuació, a l’angle nord-oest, hi ha un altre fragment d’un metre de llargada i d’aproximadament la mateixa alçada, que continua mantenint els mateixos trets que l’anterior. Dos fragments més, situats a ponent i de factura idèntica als altres, completen les defenses del castell. El primer fa un metre aproximadament, mentre que el segon el sobrepassa lleugerament. L’alçada raneja el metre en tots dos casos. 

Es difícil precisar la gruixària d’aquests murs, ja que aquesta es confon amb la terra que conforma el marge al qual són adossats. 

L’edifici, tal com hom ha pogut deduir del que hem apuntat, és una simple ruïna. 

És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Nacional en virtut del decret de castells de l'any 1949. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT SADURNÍ DE CALLÚS (antiga) BAGES

 TERRES DEL BAGES 

L’església de Sant Sadurní de Callús estava situada dins l'antic terme del castell de Callús. Tingué categoria de parròquia, però al construir-se el nou temple a nucli del poble, aquest n'assolí les funcions parroquials. La primera pedra fou col·locada el 21 de novembre de 1926, i l'edifici fou beneït el 10 d'agost del 1940. 

L'església és documentada des del 977. Com a parròquia no la trobem fins abans del 1153. No conserva restes romàniques i fou reedificada e la seva totalitat a principis del segle XIX. Actualment està fora de culte. 

És una església amb planta de tres naus, la central més ample i alta que les laterals. La capçalera presenta un absis central de forma poligonal amb pilastres adossades que acaben en capitell compostos, i una absidiola a les naus laterals. 

La volta de totxo del sostre, amb llunetes, es veu reforçada per arcs faixons que condueixen el pes cap a uns pilars massissos, en els quals també es recolzen cinc arcades de mig punt per banda que defineixen i separaren la nau central de les laterals.

A la part de ponent s'alça un campanar quadrat. Al mur nord hi ha un petit absis, però que no s'ha pas d'atribuir a l'antic edifici, si tenim en compte el sueu aparell. 

A la façana hi ha tres obertures. La porta, situada també a migdia, és de mig punt, damunt seu un rosetó de factura moderna. 

Sant Sadurní de Callús és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT JOAN DE VILATORRADA (ANTIGA) BAGES

 TERRES DEL BAGES 

L’església s’aixeca dins el recinte del mas Sant Joan, antic casal situat al cimal d’un pujol que es dreça a la riba dreta del Cardener i a la banda ponentina de la població. 

Actualment fa funcions de sala de concerts de l'Escola Municipal de Música, ubicada al mas Sant Joan.

L’església és esmentada per primer cop el 1020, en la restitució de la dotació de Santa Maria de Manresa, que tenia en el moment de la dot primitiva, entre el 914 i el 947, l’església de Sant Joan, que és la de Vilatorrada, car al terme antic de la ciutat de Manresa, no n’hi havia cap més. El 1032 hi ha una referència més concreta, referent a l’església; en aquesta data Vives i la seva muller, Ermengarda, vengueren a Guitard, sacerdot, i a Riquel la quarta part de l’església de Sant Joan i dels sagrers i altres béns. Per aquest document semblaria que l’església era de fundació particular i com una propietat en disposaven. Com hem vist, el 1032 l’església de Sant Joan tenia una sagrera però no es desenrotllà cap vila fortificada, com feren moltes sagreres. 

La funció parroquial no ens és coneguda fins que apareix en la relació de parròquies anterior al 1154. Malgrat la migradesa de la seva demografia conservà la categoria parroquial fins al 1756, que després d’un conflicte fou unida a Sant Sadurní de Salelles, com a sufragània, per recuperar la funció parroquial de manera definitiva el 1878. La dependència que sembla que s’establí entre el 914 i el 947 i es renovà el 1020, es tornà a fer patent durant el segle XVIII, que el paborde de Manresa actuava com a patró de l’església. 

El 1908 el culte es traslladà al nou temple construït al pla, mentre que l’edifici antic era venut a particulars. Actualment es troba en bon estat de conservació. 

L’església de Sant Joan és un curiós edifici compost de dues naus paral·leles i desproveïdes d’absis, cobertes amb volta apuntada la nord i amb volta de canó la sud. La unió entre ambdues naus es fa per mitjà d’una gran arcada adovellada, actualment aparedada. 

Les dues portes d’ingrés, que són rematades amb arcs de mig punt adovellats, les úniques obertures que hi ha són dues finestres rectangulars, descloses a les capçaleres de les naus, que presenten secció recta fins a la meitat per a obrir-se en esqueixada des d’aquest punt cap endins. 

Bé que a la nau sud se li obrí un nou portal, a ponent, situat al costat del que dona pas a la nau nord, l’original s’obria a migjorn entremig de dos arcosolis, dels quals el de ponent és rematat amb un arc escanyat i lleugerament apuntat. 

Aquest conjunt arquitectònic no és una obra unitària sinó que, tal com assenyalen els diferents elements que el conformen, fou bastit bàsicament en dues èpoques distintes, amb la inclusió d’elements anteriors i posteriors. Així, doncs, la nau sud, ateses les seves característiques, sembla que correspon a una obra romànica tardana, erigida segurament el segle XIII, mentre que la nau nord s’adapta a una fàbrica gòtica que substituí un antic temple preromànic, obrat el segle IX, del qual només es conserva un fragment de paret, d’uns 7 m de llargada, inclòs en el mur nord de la nau gòtica. Els elements posteriors ja corresponen a refeccions realitzades en temps moderns. 

L’obra romànica ha estat aparellada amb blocs de pedra de mides mitjanes, disposats ordenadament i units amb un morter compost de sorra i calç. A diferència dels paraments romànics, l’aparell del fragment preromànic ja és més irregular, així com també ho és el de la construcció gòtica. Entre els carreus que constitueixen l’aparell cal destacar uns grans blocs de pedra situats a la cantonada nord-oriental, procedents, tal vegada, com insinua Sitjes, d’una construcció romana, de la qual devia procedir l’ara pagana, trobada també  en aquest mateix indret. 

L’església vella de Joan de Vilatorrada és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT MARTÍ DE TORROELLA. SANT JOAN DE VILATORRADA. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

L’església presideix un petit nucli habitat, situat al cimal d’un turó que es dreça a la riba esquerra del Cardener. 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, a la zona del Camp de Bages, al lloc de Torroella. Durant un temps tingué funcions parroquials, que conserva encara. Depengué del monestir de Sant Benet de Bages per donació comtal. 

El lloc i l’església són documentats el 1022 quan la comtessa Ermessenda i el seu fill, el comte Berenguer Ramon I, donaren o vengueren al monestir de Sant Benet de Bages un alou situat al comtat de Manresa, al lloc de Torroella, amb l’església que hi havia, que, pels termes, és Sant Martí de Torroella. La propietat comtal no tenia un origen en una fundació pròpia, sinó que la comtessa la tenia per compra i el fill pel seu pare. 

El 1077 ja trobem Sant Martí amb la categoria de parròquia, si bé en la relació de parròquies anterior al 1154 no hi consta, però sí en la del 1361, com també consta com el 1310 el prior i cambrer de Sant Benet de Bages feien col·lació de la rectoria de Sant Martí de Torroella per mort del rector anterior, i el dret de patronatge va continuar exercint-lo el monestir, si bé el 1685 consta que la col·legiata de Manresa rebia les rendes de la parròquia de Sant Martí de Torroella. 

L’edifici sofrí el segle XIX una profunda transformació que pràcticament només deixà l’absis i el mur de ponent, que quedaven fora de la nova església, la qual prengué una altra orientació. Recentment, els propietaris del mas on l’absis romànic està endinsat l’han netejat. 

L’actual edifici, amb les restes de l’antic, segueix tenint culte com a parròquia de Sant Martí de Torroella, i l’estat de conservació és bo. 

Es tracta d’un edifici romànic bastit al final del segle XII o al principi del XIII, però fortament mutilat durant els darrers anys del segle passat, ja que, en fer-se petit, hom construí un altre temple de proporcions més grans i orientat en sentit transversal a la primitiva construcció, amb la qual cosa el vell temple romànic restà inutilitzat i mig partit. 

Així, doncs, de la construcció romànica ara només resten fragments barrejats amb el temple modern i la rectoria. Tot i així, encara són ben patents alguns murs de l’edifici. En efecte, ultra el manteniment d’una part del mur de tramuntana, a llevant, bé que mig amagat per una edificació moderna, es conserva l’absis, i, a ponent, hom distingeix perfectament una part del mur frontal, a la part superior del qual encara és visible un bonic finestral de doble esqueixada rematat amb un arc de mig punt monolític, sobre el qual giravolta una nervació a manera d’arquivolta. 

El mur de migjorn és el que ha estat més trossejat. L’absis és de planta semicircular i és ben llis, sense decoració. A causa d’una construcció sobreafegida que hi feren els propietaris del mas on resta tancat, no es veu la finestra que devia obrir-se a la part central. 

Sant Martí de Torroella és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia