SANT CRISTÒFOL DE FOGARS. FOGARS DE MONTCLUS- VALLES ORIENTAL

TERRES DE VALLÈS ORIENTAL 

Sant Cristòfol de Fogars és una església romànica amb una nau i absis, situada al municipi de Fogars de Montclús i dins del Parc Natural del Montseny. 

La parròquia de Sant Cristòfol de Fogars, antigament Falgars, és molt antiga i consta que el 1144 es va consagrar una nova església. De l'antiga església solament queden restes que poden ésser del segle XII. També surt citada el 1279 com a Felgars en el Rationes decimarum Hispaniae. 

En els primers anys del segle XVI es va reformar. La parròquia tenia 10 famílies el 1413 i 13 el 1421, motiu pel qual va ser una filial de Sant Martí de Mosqueroles entre 1452 i 1867. El visitador, del 28 d'agost del 1508, constatà que l'església amenaçava ruïna. Per això es va fer una restauració.

L'ampliació posterior amb dues capelles laterals amb volta de creueria que figuren un transsepte, correspon a finals del segle XVI. Va ser també el 1639 quan es va capgirar l'estructura romànica i es va traslladar l'absis a la seva actual ubicació, deixant-lo com una continuació de la nau i sense cap arc que el diferenciï. Les finestres exteriors no són romàniques. 

De la primitiva església romànica queden només algunes restes de la portada de marbre col·locades com a muntants a la finestra de la sagristia puix que l'actual es va fer a la fi del segle XVI o inicis del segle XVII, amb una orientació transversal a la primitiva romànica. 

És un edifici de nau i absis, amb dues capelles laterals cobertes d'ogives, que li donen planta de creu. Li fa costat un esvelt campanar cobert amb una teulada piramidal. Té quatre obertures per a les campanes, una de les quals té dues finestres iguals. Totes les obertures són d'arc de mig punt. 

El cor està edificat sobre una volta en forma d'estrella senzilla. Dins l'església es conserva la pica baptismal romànica tallada en un bloc granític sense decoració. Té forma acampanada i mesura 69,5 cm d'alçada per 94 cm de diàmetre exterior. Per l'estil similar a altres existents a Catalunya, es podria datar als segles IX i XIII. 

Actualment es troba en un bon estat de conservació. Sant Cristòfol de Fogars és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons Informatiu: Viquipèdia

SANT JOAN DE CAMPINS. VALLÈS ORIENTAL

 TERRES DEL VALLÈS ORIENTAL 

La parròquia de Sant Joan de Campins surt ja documentada el 1231. Anteriorment a la reforma de 1895 hi ha constància d'altres reformes com són per exemple l'11 de febrer del 1313. L’11 d'octubre del 1379 es repararen les teulades i les portes.

L'església actual de Sant Joan de Campins és un edifici complex que té elements romànics del segle XII i un conjunt d'edificacions dels segles XVI i XVII difícils de datar. 

Té una sola nau, orientada a ponent, des de les reformes dutes a terme l'any 1895. Abans l'església era al costat del portal i servia de sagristia. Després de les reformes s'obrí la nova façana a l'indret on hi havia un presbiteri. La nau ara és amb volta de mig canó. La portada és recent i de mig punt. 

El campanar té un sol cos, tres buits per a les campanes, coronat per merlets i una piràmide octogonal (sembla del segle XVIII). Té dus capelles properes a l'actual presbiteri i són del segle XVI. Les voltes són estrellades. La pila baptismal es troba en un nínxol, a la vora de la capella de la Puríssima. El peu sembla del segle XVI hi ha esculpit l'escut del poble. En el pati de la rectoria es troba la pila baptismal romànica, en mal estat de conservació.

 

La pica baptismal fa uns 75-80 cm d'ample i aproximadament la mateixa alçada. Actualment està adossada en posició inversa sota l'altar major, a manera de peu. Forma part dels vestigis del segle XII que hi ha a l'església parroquial.  

L’antiga porta romànica, actualment tapiada, és molt baixa i situada al costat contrari de l'actual porta. Té onze dovelles curtes. A la tàpia hi ha oberta una finestra. Al cos adossat a aquesta part de l'edifici hi ha una altra porteta més baixa encara. Entre elles hi ha una creu sostinguda per dues mènsules. 

La torre campanar és d'un sol cos, amb quatre buits superiors, un geminat, d'arc de mig punt. Coronen el campanar uns merlets de tipus català i una piràmide octogonal recent. Té planta quadrada. És d'origen medieval, el coronament és posterior que el basament. Les campanes van ser col·locades el 1344. 

Sant Joan de Campins és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons informatiu: Viquipèdia´

SANT MARTÍ DE MOSQUEROLES. FOGARS DE MONTCLÚS. VALLES ORIENTAL

 TERRES DEL VALLÈS ORIENTAL 

Sant Martí de Mosqueroles és una església romànica amb una nau i absis, situada al Parc Natural del Montseny. La primera menció documentada és sobre la seva consagració el 10 d'octubre de 1104, si bé va ser després d'una ampliació d'una primitiva, ja que a l'acta de consagració, el bisbe de Barcelona Berenguer li manté els béns i drets anteriors (in loco vocitato Moscheroles et antiquitus vocitata villa Insioni.

Sant Martí és un edifici de paredat, arrebossat i emblanquinada. Restes d'uns finestrals actualment tapiats. L'absis és quadrat.

 

Planta rectangular en el qual es pot distingir pels murs i les voltes, per una nau -que sembla romànica- amb arrebossat i per les capelles que sobren als costats. 

L'església ha estat capgirada, és a dir que el presbiteri actual correspon a una ampliació de l'església per la part de ponent, mentre que la façana actual és a on hi havia l'absis. 

Prop de la façana hi ha el campanar de secció quadrada, d'un sol cos i de paredat. Té cinc obertures per a les campanes, coronades per quatre florons en els vèrtex i una bola. 

Té una portada d'arc rebaixat i amb carreu de granit. Té un ull de bou. La seva pica baptismal està en un nínxol sota el cor (comú, en el segle XVI, a la majora de les parròquies del Montseny). Rellotge de sol al paredat del campanar. 

Sant Martí de Mosqueroles és una església romànica obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons informatiu: Viquipèdia

MONESTIR DE SANTA MAGDALENA DE MOSQUEROLES. FOGARS DE MONCLÚS. VALLÈS ORIENTAL

 TERRES DE VALLÈS ORIENTAL 

El Monestir de Santa Magdalena de Mosqueroles, Ermita de Santa Magdalena o de Sant Marçal de Baix és una església romànica amb tres naus i tres absis situada al municipi de Fogars de Montclús (Vallès Oriental) -al nucli de Mosqueroles- i dins del Parc Natural del Montseny. Fou erigida al pas del segle xi al XII pels monjos de Sant Marçal. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

L'església romànica de Santa Magdalena de Mosqueroles, coneguda antigament per Sant Marçal de Baix, pertany a la parròquia de Sant Martí de Mosqueroles dins del terme municipal de Fogars de Montclús. L'església de Santa Magdalena fou erigida en el pas del segle xi al segle XII pels monjos de Sant Marçal del Montseny, que hi traslladaren per poc temps el seu monestir, fins que el 1104 foren obligats a retornar al Montseny. El 1642 es va adaptar la nau central com a capella dedicada a Santa Magdalena i les laterals -dedicades abans a Sant Miquel i Sant Gil- es destinaren a usos agrícoles. A mitjan segle XIX fou adquirida pel propietari del veí mas Ferrer, i el 1980 pel senyor Joaquim Cordomí que n'emprengué la restauració amb l'assessorament de la Generalitat de Catalunya. 

L'església de Santa Magdalena és en una plana, voltada d'una concentració d'antics masos i amb el cementiri davant de la façana, propera al poble de Mosqueroles. Es tracta d'un edifici, fosc i grisenc, fet de pedra esquistosa del Montseny, de planta basilical i capçalera triabsidal. Les seves proporcions, més ample que llarg, fan pensar que mai no va ser acabat i manca el darrer tram de les naus. La nau central és coberta amb volta de canó seguit de perfil apuntat i l'absis i les absidioles amb volta de quart d'esfera. Hi ha finestres de doble esqueixada als tres absis i al mur de llevant de la nau central, sobre l'arc presbiteral, on també hi ha dos òculs. Les naus es comuniquen a través d'amples arcs formers de mig punt. La façana de ponent, totalment arrebossada, podria datar-se al segle XVII (a la llinda de la porta d'accés hi ha la data 1642), té un òcul i un campanar de cadireta de dos ulls. 

Llàstima que en l’estat del dia de la nostra visita no vam poder apreciar la seva bellesa però si ens va quedar el record del seus tres absis. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M Rosa Planell Grau

Fons informatiu: Viquipèdia

SANT JULIÀ DEL MONTSENY. VALLÈS ORIENTAL

 TERRES DEL VALLÈS ORIENTAL 

Sant Julià de Montseny està fet sobre una església primitiva, segle XII, de la que es conserven algunes coses. El testimoni més antic de la parròquia de Montseny el donà l'antiga ara romànica de l'altar de la capella de Sant Martí, que es pot datar a la fi del segle x o a l'inici del segle XI. L'actual església fou transformada i ampliada l'any 1767. 

De l'església primitiva d'una sola nau, consagrada el segle XII, encara se'n conserven restes abundants (campanar, etc.). Està feta de paredat, arrebossada i emblanquinada. 

La portada té un arc rebaixat amb motllura senzilla entre els muntants i l'arc fet en carreu. Té una fornícula amb la imatge de l'Assumpció de Maria de l'any 1954. Porta la inscripció de la data de la construcció de la façana i de l'ampliació del temple, el 28 de març de 1767. Damunt del portal hi ha un ull de bou amb motllura senzilla, coronat per un floró i una bola al cim. Si bé havia estat arrebossada i emblanquinada, en l'actualitat el paredat es presenta nu de tot revestiment. Absis i quatre cossos amb voltes i llunetes.

 

           El campanar del segle XII és de torre quadrada, de carreu i paredat. És l'element més clar de l'antiga església, ja que en ell trobem, sota el cos de les campanes, una arcuació cega a cada costat, composta per una sèrie de quatre petits arcs de mig punt; les dovelles i la clau són de petites dimensions. En els angles del sostre hi ha unes columnetes romàniques que podrien ser de l'antic campanar. 

Cal destacar que és d’un dels campanars més inclinats del món, Malgrat que le seva poca altura no permet apreciar aquesta particularitat (amb una alçada de 13,6 m., té un desplom de 0,77 resultant una inclinació de 3,35º). 

Sant Julià del Montseny és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons informatiu: Viquipèdia

REIAL MONESTIR DE SANT JOAN DE LA PENYA. SANTA CREU DE SERÓS. LA JACETÀNIA. OSCA

 CONÈIXER OSCA 

El monestir antic de Sant Joan de la Penya es troba encaixat en una buida d'una paret rocosa elevada. Una balma gegantesca que protegeix en el seu interior una perla de gran bellessa. 

Es tracta d´un dels monuments més emblemàtics d´Aragó, construït en fases successives a partir d´un nucli preromànic de finals del segle IX-començaments del segle X. 

D'aquesta època es conserva l'anomenada església baixa , amb dues petites naus separades per dos arcs de ferradura i capçalera recta i doble, entallada a la roca, i decorada al segle XII amb pintures murals amb representacions dels sants Cosme i Damià. 

Durant el segle XI, a partir del moment (cap al 1025) en què el monestir passa a dependre de l'ordre cluniacenca es produeixen importants ampliacions. La principal és l'anomenada església alta, construïda sobre l'església preexistent, per la qual cosa va caldre prolongar les dues naus primitives que permetrien sostenir el segon nivell d'edificacions. 

Annexes a l'església baixa es van aixecar altres dependències. Avui queda una gran i irregular sala voltada, adossada al costat esquerre, que rep el nom de Sala del Concili. 

L' església alta , consagrada l'any 1094, consta de planta rectangular distribuïda en tres zones: capçalera triabsidal, presbiteri i nau única rectangular. Els absis, tancats per volta de forn presenten embocadures en arc de mig punt motllurat i trasdós escacat; els paraments estan recorreguts per una arqueria cega recolzada en columnes de fustos cilíndrics, amb capitells, basa i plint; sobre l'arqueria corre una imposta.

Al presbiteri el cobreix directament la roca. Mitjançant un triple arc triomfal comunica amb la nau, que consta de tres trams coberts amb volta de mig canó sobre arcs torals. 

Al mur de l'epístola s'obre la porta de pas al claustre. Aquesta va ser construïda amb elements d'un accés antic, segurament localitzat a l'església baixa. 

El claustre conserva en dos dels costats les primitives arcades de mig punt, encara que els capitells que avui suporten estan tornats a col·locar i reorganitzats respecte al seu emplaçament original. L'autor i la data d'execució d'aquest claustre han estat tractats i estudiats intensament; tradicionalment s'ha donat el nom de Mestre de Sant Joan de la Penya o Mestre d'Agüero al seu artífex, i les dates de realització proposades eren el segle XII i XIII. Pel que fa a la temàtica dels capitells figurats, es poden establir tres cicles temàtics: Gènesi, vida de Crist i de sant Joan Baptista.

En aquest claustre s'obren dues capelles , la de Sant Victorià, amb planta quadrada, volta de creueria i profusa decoració gòtica del segle XV, i la dels Santos Voto i Félix, de planta quadrada, coberta amb cúpula i portada classicista de 1630. 

Diferents excavacions realitzades al seu entorn demostren que en origen el monestir va haver de comptar amb moltes dependències que no han arribat dempeus fins als nostres dies.

 

El 1675 un incendi va obligar a l'ordre a abandonar les dependències ia prendre la decisió de construir un nou edifici a la plana de San Indaleci.

Sobre l'autoria del claustre, els darrers estudis, que no es consideren definitius i coexisteixen amb la proposta anterior, consideren que va treballar un sol taller, el denominat Taller de Sant Joan de la Penya. 

Proposen també l'existència de dos equips més actuant pel nord d'Osca i Saragossa, els anomenats Taller de Biota i Taller de Sant Pere el Vell d'Osca, que van treballar en un arc cronològic aproximat seguint un model formal similar. 

Les dates proposades per a la realització del claustre són fins del XII i fins i tot primers anys del XIII per als capitells vegetals i zoomòrfics. (Melero Moneo, 1995).

El monestir de Sant Joan de la Penya (en aragonès Sant Chuan d'a Penya) està catalogat com a Bé d’Interès Cultural – Monument. Llàstima que sempre curts de temps no vam visitar el nou monestir. 

Recull dades; Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons Informatiu: SIPCA

COL•LEGIATA DE SANTA MARIA LA MAJOR. ALQUÈSSAR. SAMONTANO DE BARBASTRO. OSCA

 CONÈIXER OSCA 

Edifici d´una sola nau amb tres trams, més el cor de racioners al´O i l´absis poligonal de 5 costats. Posseeix capelles entre els contraforts, les del costat N més profundes. La nau està coberta amb volta estavellada de i posseeix 21 mts de llargada per 8 mts d'amplada i 12 d'alçada. 

L'accés es realitza a través d'una portada gòtica oberta al claustre (costat S), amb doble arc conopial, truncat l'inferior i ogival el superior, amb un timpà amb la Mare de Déu amb el Nen entre àngels músics.

La remodelació general de la col·legiata en maó va substituir la rematada emmerletada per solanar al mateix temps que fa campanar les torres.

 L'actual església és un temple gòtic tardà erigit entre el 1525 i el 1532 a costa de la iniciativa municipal per l'arquitecte Juan de Segura. Al segle XVII aquest edifici va ser alterat per desig de la família Lecina, que va pagar la capella de Sant Nicostrat el 1638, amb guixeries mudèjars de gran importància. Aquesta capella guarda la talla del Crist romànic del segle XIII. 

Per salvar el desnivell que hi havia davant de l'atri romànic, es va construir un petit claustre, aprofitant el comentat atri de l'església romànica.

 

De la fàbrica romànica es conserva en part el mur S i l'atri porticat que el precedia, compost per quatre arcs desiguals de mig punt, sostinguts per columnes apariades i convertit posteriorment en una ala del petit claustre.

 

Presenta sis capitells d'inusual iconografia a la Península (especialment les dues representacions de la Trinitat), amb les escenes següents del Vell i Nou testament, a la seva disposició d'esquerra. a dreta.:

- La teofania de Mambré amb els tres missatgers de Déu, Abraham sacrificant un xai, Sara pastant farina i el sacrifici d'Isaac.

- Bisbe revestit de pontifical, home estirant un animal, sant entre dos diaques, home sostenint una galleda, home amb un rotllo.
-  L'Assumpció de la Verge Maria.

-  Lluita d'ocells, caps d'homes i animals, àngel de peu.

-  Adam i Eva davant de l'arbre del Bé i del Mal, Adam llaurant, Caín i Abel, sant bisbe, el Bon Pastor.

-  Sant Joan Baptista, la dansa de Salomé.

Es va treballar en la remodelació del claustre durant els primers anys del segle XIV. Posseeix planta trapezoïdal, format per l'antic atri, la crugia més curta, i tres ales porxades amb arcs de mig punt, baixats en columnes apariades. Es va acabar durant la segona meitat del segle XIV. La planta superior està construïda amb maó amb finestres semicirculars que daten del segle XI.

Els murs del claustre es decoren a finals del segle XV i principis del XVI amb pintures murals. Les pintures es disposen en dues fileres compartimentades. La inferior és la més antiga i representa la infància de Crist. La superior representa la Passió. La disposició iconogràfica s'interromp per presentar la Crucifixió i la figura de Sant Pau. Així mateix, durant els recents treballs de restauració han aparegut a la zona corresponent a l'atri de l'església noves pintures murals que representen Santa Catalina i Sant Pau, aixoplugats sota una arcada d'arcs de mig punt rebaixats. 

La col·legiata inclou a la part alta del claustre un museu on es conserven diverses peces litúrgiques, retaules, etc. A l'arxiu es guarden còdexs medievals i una gran col·lecció de partitures dels segles XVI a XVIII.

El recinte emmurallat del segle XI sembla conservar-se a la part inferior de la torre campanar de la col·legiata i trams baixos, reduïts i poc clars, del llarg i trencat mur que protegeix el penyal per l'O, únic flanc vulnerable del conjunt. La major part del que avui és visible data del segle XVI. Mostra nombroses espitlleres amb típica sortida vertical estreta i merlets amb remat piramidal, bona part d'elles embegudes en recreixement.

 La col·legiata de Santa Maria la Major està catalogada com a Bé d'Interès Cultural – Monument. Hi ha tants detalls a enumerar que la seva visita se’ns va fer curta. 

Recull dades: Miquel pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Gra

Fons informatiu. SIPCA