dijous, 30 de juny de 2022

SANT SALVADOR DE TARROJA DE SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

L’església parroquial de Sant Salvador és al centre del poble de Tarroja de Segarra. Aquest indret és documentat per primera vegada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell de l’any 1040. En aquells moments el castell i el terme de Tarroja es consideraven part de l’antic terme de Guissona. 

La parròquia de Sant Salvador de Tarroja no és esmentada fins al segle XII. La seva primera referència directa és de l’any 1176, en què Pere, capellà de Tarroja, es lliurà amb tots els seus béns a l’església de Sant Salvador de Tarroja i es comprometé a no abandonar-la si no tenia el permís del bisbe Arnau d’Urgell. 

Un document de dos anys més tard informa de la influència de la família Torroja sobre la parròquia. El 1178 el bisbe Arnau de Preixens i els canonges d’Urgell van concedir, entre altres coses, a Ramon de Torroja i a la seva muller Gaia que si algun dels seus fills es feia clergue posseís les primícies de les capellanies d’Aguilella, Tarroja i l’Aguda mentre visqués. 

L’any 1279 l’església de Taroya pagà 40 sous en concepte de dècima per a les croades. La parròquia de Tarroja surt documentada també en la relació d’esglésies del bisbat d’Urgell que van satisfer la dècima de l’any 1391. 

En aquests moments formava part del deganat de la vall de Lord. 

L’antic edifici romànic fou reconstruït al segle XIX, de manera que en l’actualitat l’església de Sant Salvador de Tarroja es presenta com un edifici neoclàssic.

Aquesta església és el resultat de la suma de diversos moments constructius que s'estenen des del segle xiv fins a finals del segle XVII. 

La façana principal pot admirar-se des de la plaça de l'Església i ens presenta una gran portada d'accés barroca i un campanar quadrangular al sud-oest. Està dividida en tres cossos verticals per mitjà d'unes bandes de carreus regulars que recorren tota la façana; els dos cossos laterals són simètrics i el central és més gran i majestuós. Al centre de la façana una gran portada barroca amb un arc de mig punt dovellat, flanquejat per columnes que sustenten un entaulament. En aquest entaulament, una fornícula semicircular amb una imatge gòtica de sant Salvador i un petit frontó triangular, damunt de la qual hi ha una rosassa amb motllura.

L'edifici està coronat per un gran frontó triangular i en els extrems d'aquest unes boles donen verticalitat a l'edifici. Els cossos laterals, en canvi, es coronen amb unes línies corbes que donen ritme a la façana. 

Recolzat en el mur sud de la façana principal, apareix un cos que forma part de l'església primitiva, d'on arrenca el campanar, que és una torre quadrangular dividida en dos cossos verticals amb quatre finestres de mig punt i un balustre de pedra. 

L'interior de l'església presenta una nau única de tres trams amb volta de llunetes, una gran cúpula que s'obre en el mig del creuer amb la representació policromada dels quatre evangelistes, un presbiteri semicircular cobert per una gran petxina amb un frontó barroc i un cor. 

Presenta també tres capelles laterals a cada banda: les més pròximes al presbiteri amb volta de racó de claustre, les del centre amb volta de d'aresta i una cúpula i les altres amb volta d'aresta. 

És una construcció de grans dimensions realitzada amb filades de grans carreus de pedra regulars. 

Sant Salvador de Tarroja de Segarra és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i Viquipèdia

dimarts, 28 de juny de 2022

CAPELLA DE SANT JOSEP DE LA PARDINELLA. GUARDIOLA DE BERGUEDÀ.

 TERRA BERGUEDANA 

Visitàvem les terres de l’antic municipi de Gavarrós i ens van apropar a visitar la Casa de la Pardinella. Amablement, el que volem agrair de bon cor, ens van mostrar  la capella adossada a la casa i sota l’advocació de Sant Josep.

 


La primera menció de la casa de la Pardinella és de l’any 961, quan l'anomenen com a dotació de St. Llorenç prop de Bagà. Altres dates en que conservem mencions de la vila de Pardinella de Gavarrós són el 1016, 1057 i 1062. El 1981 es consolidaren les cobertes.

La capella és adossada la part posterior de la casa. És un edifici de una sola nau de planta rectangular amb un absis també rectangular en la part posterior que exerceix de sagristia. Al mur de tramuntana hi ha un contrafort. Al costat de la porta un altre contrafort 



La porta té un arc de pedra de una sola peça sostingut per grans carreus i que porta diferents inscripcions. Damunt hi ha un petit òcul i a la part superior un campanar de cadireta.


A l’interior hi ha un retaule de fusta modern. Tots el murs estan enguixats i mostren un bon estat de conservació.  Damunt la porta hi ha l’espai del cor. 

Text i reüll dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia

dijous, 23 de juny de 2022

SANT JULIÀ DEL LLOR. TORREFETA I FLOREJACS. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

Sant Julià del Llor és una església que es troba fora del portal d'entrada de la vila closa del poble del Llor. 

Tot i que és segur que existia des de molt abans, la primera referència directa de l’església de Sant Julià del Llor data de l’any 1176, en una escriptura relacionada amb el temple de Sant Salvador de Tarroja, en la qual apareix signant com a testimoni un tal Pere “capellani dez Lor”.

L’església del Llor és esmentada explícitament els anys 1194 i 1195; consta que en aquest moment el paborde de la canònica de Solsona feia la provisió del rector, d’acord amb el bisbe d’Urgell. Aquesta circumstància, però, no és recollida en les butlles papals del segle XII que confirmaven els drets de la canònica de Santa Maria de Solsona.

La parròquia del Llor, integrada dins el deganat d’Urgell, contribuí amb 25 sous barcelonesos a la dècima de la diòcesi d’Urgell de l’any 1391. Depenien eclesiàsticament de Sant Julià del Llor les esglésies de Sant Julià del Far i de Santa Maria de Castellmeià. 

Procedent d’aquesta església es conserva al Museu Diocesà de Solsona el sepulcre gòtic d’Hug de Copons, i Rajadell, senyor de Llor, mort el 1354 a Sardenya on va lluitar amb el rei Pere el Cerimoniós. Les despulles d'Hug de Copons es van situar en un primer moment al castell del Llor. Posteriorment es van traslladar a l'església de Sant Julià, que potser era la capella del castell. 

San Julià de Llor és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó i reforçada per dos arcs torals de mig punt; aquests arrenquen de sengles pilastres i capitells units per una cornisa que ressegueix el perímetre del temple; la nau és capçada a llevant per un absis de planta semicircular, cobert amb volta de quart d’esfera i obert a la nau mitjançant un arc presbiteral en degradació. El transsepte, de construcció posterior, el formen dues capelles cobertes amb voltes de creueria i obertes a la nau a través d’arcs de mig punt en degradació; a l’interior de la capella oberta al mur de migjorn hi ha una porta que dóna accés a la sagristia, la qual és adossada al costat sud de l’absis; l’altra capella, la del costat de tramuntana, és capçada per un absis de planta semicircular. 

A l’interior del tram central de la nau, a banda i banda, hi ha dos arcosolis en arc de mig punt, i davant la porta d’entrada, situada al mur sud, hi ha un tercer arcosoli en forma d’absidiola que conté la pica baptismal. 

La porta d’entrada al temple, al mur de migdia, és feta amb un arc rebaixat i és fruit d’una reforma del segle XVIII; al costat de la porta s’alça un campanar de torre bastit al segle XIX, la capella il·luminada per un ull de bou i la sagristia amb una petita finestra amb llinda, construccions totes elles afegides al temple original amb cobertes independents. 

A la façana de ponent hi ha una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt monolític esculpit, damunt la qual es pot veure una altra finestra i un ull de bou paredats. El mur de tramuntana és reforçat per dos contraforts, un dels quals és adossat a la capella afegida en aquest mateix mur, il·luminada per una finestra lateral orientada a llevant. 

L’absis, de factura clarament romànica, és ornamentat amb dues columnes semicirculars i un fris d’arquets cecs que ressegueix la part superior del semicilindre absidal; aquests arquets descansen sobre mènsules esculpides. Al centre de l’absis s’obre una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada, semblant a la de la façana de ponent. 

L’aparell evidencia la diferència constructiva entre el temple originari i les construccions afegides posteriorment; així, a l’absis i als murs de la nau l’aparell és de carreus ben escairats i irregulars, disposats en filades amb tendència a la uniformitat, que palesen una obra del segle XII, mentre que a la resta de l’edifici, el parament és de carreuó mal escairat i irregular disposat en filades desordenades. 

Al mur de ponent de l’església de Sant Julià del Llor s’obre una finestra de doble esqueixada que és decorada per dins i per fora amb un encordat ample enmig de dos de més estrets que segueixen l’arc de la finestra; a més, a l’obertura de llum, també es troba la mateixa decoració d’encordat. 

A l’absis hi ha una altra finestra que és ornamentada, però aquesta només ho és per l’exterior. Aquí l’encordat és incís a la part de l’arc. També a l’absis, i sota la cornisa, hi ha una sèrie d’arcuacions llombardes sostingudes cadascuna per una mènsula esculpida; actualment en queden poques i és difícil d’identificar-les. Majoritàriament eren caps d’animals acompanyats per algun d’humà amb un tractament molt matusser, i en què les faccions no estan gens concretades, a excepció dels ulls, que queden bastant marcats. 

A l’interior de l’església l’única decoració existent, a part la de la finestra del mur occidental, és la de la línia d’impostes que ressegueix tot el voltant de la nau; aquesta és ornamentada amb un motiu de diamants que queda coronat a la seva part superior per un encordat molt similar a l’anteriorment descrit a la finestra del mur de ponent. Aquesta decoració original s’ha de datar cap al final del segle XII o, fins i tot, al principi del segle XIII. 

Al cementiri annex a l’església del Llor han estat trobades dues esteles funeràries, clavades a terra, que poden ser datades a la darreria del segle XII o l’inici del XIII. 

Sant Julià de Llor és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

dimarts, 21 de juny de 2022

SANTA MARIA DE CASTELLMEIÀ. TORREFETA I FLOREJATS. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

L’església de Santa Maria, també coneguda com la Mare de Déu de la Llet, forma part del conjunt de construccions disperses del llogaret de Castellmeià, dit antigament Meià, que s’emplaça a migdia del poble del Llor. 

El lloc fou conquerit al segle XI pels comtes d’Urgell. Hom troba la primera referència a la seva fortalesa dita castrum Mediani l’any 1044, de la qual consta que era feudatari Guillem Elomar. És versemblant creure que en aquest moment ja s’havia bastit l’església de Santa Maria, la qual formà part del bisbat d’Urgell. Se sap que era sufragània de la parròquia de Sant Julià del Llor. 

Es tracta d’un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó força apuntada, que arrenca d’una cornisa motllurada que ressegueix el perímetre de la nau, i capçada a llevant amb un absis de planta semicircular, sobrealçat, cobert amb volta de quart d’esfera també apuntada. L’absis s’obre a la nau mitjançant un arc presbiteral. 

Al mur de migjorn hi ha una capella coberta amb volta de canó apuntada, després de la qual, en direcció a ponent, neix un banc de pedra que ressegueix interiorment els murs de la nau. 

A la façana de ponent hi ha la porta d’accés, feta amb un doble arc de mig punt en degradació, i més amunt hi ha una petita finestra; aquesta façana és coronada per un campanar de cadireta d’un sol ull, que corona els dos vessants de la coberta. El mur ponentí és precedit per un tancat al qual es puja a través d’unes escales laterals. 

La part superior de l’absis, sota la cornisa, és resseguit per un ràfec motllurat que fa uns petits arquets i, mig soterrada, hi ha una finestra en arc de mig punt i de doble esqueixada actualment paredada. La capella afegida al mur de migjorn té una coberta d’un sol pendent. 

L’aparell és de carreus de mida mitjana i gran, de talla irregular, i disposats en filades amb tendència a la uniformitat, que palesen les formes pròpies de la plenitud del segle XII. 

Santa Maria de Castellmeià és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

dijous, 16 de juny de 2022

MARE DE DEÚ DE LA CREU. MONTMANEU. ANOIA

 PAS A PAS PER L’ANOIA 

La capella de la Mare de Déu de la Creu és un centre d'arrelada devoció popular. 

La imatge de la Mare de Déu de la Creu va ser trobada, segons la tradició, al lloc conegut com el Pontarró. En el seu honor es va alçar aquesta capella, al mateix carrer Major però a un dels extrems del poble, prop del cementiri. 

És una capella, construïda al segle XVII, d'única planta rectangular acabada amb un  absis que interiorment resulta ser de forma de petxina. 

La façana té una porta d'arc i és curiós el fet que aquesta façana comprèn també l'entrada a una altra casa amb porta i balcó al costat de l'entrada de la capella. Aquesta construcció adossada fins el segle XVIII, havia estat un hospital on s'acollien viatgers i pelegrins. 

El material constructiu és pedra i teules. té un campanar d'espadanya. 

La capella de la Mare de Déu de la Creu és una església  inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia

dimarts, 14 de juny de 2022

SANTA MARIA DE VIVER DE SEGARRA. SANT RAMÓN. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

Viver de Segarra és un poble situat al centre del pla de Viver , al límit amb els municipis d’Ivorra i de Sant Guim de la Plana. L’església parroquial és dedicada a santa Maria. La jurisdicció senyorial era del bisbe de Solsona. 

Aquesta església és la parròquia del poble de Viver de Segarra, indret documentat per primera vegada l’any 1098. Actualment és un edifici neoclàssic, però té uns precedents molt més antics. El que podria ser el primer esment de l’església es troba en el testament sacramental de Ponç Ollemar, jurat el 1119, on s’establí que tot el seu alou que tenia al castell de Viver, amb tots els drets, passés a la catedral d’Urgell, excepte l’església, que havia donat a Santa Maria de Guissona amb les seves pertinences. 

Es tenen referències directes de l’església parroquial de Viver des de l’any 1183, en què Berenguer d’Alta-riba féu un llegat de dos sous per a l’obra de Santa Maria de Viver. L’any 1312 fou visitada per Galceran Sacosta, ardiaca d’Andorra a la catedral d’Urgell i futur bisbe de Vic, que féu una visita pastoral a la diòcesi d’Urgell per manament de l’arquebisbe de Tarragona. Entre altres esglésies del deganat de la vall de Lord visità la de Viver, el capellà de la qual també s’encarregava en aquests moments de la veïna església de la Manresana. l’any 1315 la parròquia de Santa Maria de Viver tornà a ser visitada, ara per Guillem de Viver, canonge de Guissona, que actuava en nom de Galceran Sacosta. 

L’església de Santa Maria és situada al centre del nucli de població, estructurada amb nau central i dues laterals, amb coberta a dues aigües, absis recte i realitzada amb paredat. A la façana central hi trobem la porta principal formada per un arc de mig punt adovellat, amb els brancals treballats i la dovella central decorada per un baix relleu en forma de creu. Per damunt d'aquesta apareix un òcul per il·luminar l'interior, amb el sota-teulada que presenta una franja decorativa realitzada amb maó. 

També cal destacar la presència d'una placa amb l'escut del poble i l'any de restauració del temple, l'any 1882. A la dreta de la façana principal, trobem la torre-campanar formada per tres cossos separats per motllures de planta quadrada amb la presència d'un rebaix als cantells dels dos cossos superiors i amb quatre obertures formades per arc de mig punt per ubicar les campanes, i coronat per una balustrada a la part superior. 

Santa Maria de Viver és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català 

Text i recull dades Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons. Catalunya Romànica i Viquipèdia

dijous, 9 de juny de 2022

SANTA MARIA DE BELL-LLOC. SANTA COLOMA DE QUERALT. CONCA DE BARBERÀ

 PAS A PAS PER LA CONCA DE BARBERÀ 

No era la nostra intenció, arribar fins les terres de la Conca de Barberà, no per què el seus monuments, no siguin importants, què ho són, sinó per la distancia que ens separa del nostre hàbitat, però una vegada en dita població, la bellesa del monument de Santa Maria de Bell-lloc, ens va impressionar i, no hem pogut per menys que fer aquesta crònica. Les dades de Catalunya Romànica, són impressionants pel estudi de cada element de l’edifici, per tant, ens hem vist obligats a retallar la informació. Una llàstima. 

El 10 de març de l’any 1220 va dictar el seu testament Arnau de Timor, senyor del castell i la vila de Santa Coloma de Queralt. Aquest noble posseïa gran part dels castells bastits a la conca alta del Gaià i a la Segarra, i els va repartir entre els seus fills. A Pere, el seu hereu, va cedir-li, entre altres, el de Santa Coloma. Aquesta indicació és bàsica, ja que no existeix cap esment relatiu a la capella anterior a aquesta data, i per tant, constitueix una referència important per a determinar la datació de l’edifici. 

Gràcies a la iniciativa i la col·laboració econòmica dels descendents d’Arnau de Timor, el santuari de Bell-lloc fou reformat i es convertí en el panteó familiar dels Timor-Queralt. Fins aleshores els Queralt s’havien fet enterrar a Santes Creus. 

Pere II de Queralt, fill d’Arnau de Timor, va testar el 28 de febrer de l’any 1256 i va disposar que el castell i la vila de Santa Coloma passessin al seu fill Pere —el futur Pere III—. Entre les darreres voluntats, no va anotar cap mena de referència al lloc on havien de reposar les seves despulles. Dos anys abans havia dictat el seu testament Ramon de Timor, germà de Pere, i entre les deixes de caràcter pietós, va determinar de cedir 100 morabatins a Santa Maria de Bell-lloc. En testaments de veïns de Santa Coloma de Queralt, del final del segle XIII i mitjan segle XIV, hi ha també nombroses deixes a la capella de Bell-lloc. En aquest moment, a l’església hi devia haver organitzada —d’alguna manera— una petita comunitat de donats, sobre els quals devia exercir la seva autoritat un majoral. La primera notícia documental que permet determinar la presència d’aquest majoral a Bell-lloc correspon a l’any 1260, quan es van suscitar algunes diferències entre ell i el capellà de Santa Coloma. 

El mes de juny de l’any 1286 va testar Pere III de Queralt a Portfangós. Ho féu abans d’embarcar cap a Àfrica i Sicília. Va deixar a Santa Maria de Bell-lloc 100 sous. Un nét de Pere III, Pere V de Queralt, va ser el responsable de la gran reforma de l’església de mitjan segle XIV. En testar l’any 1348 va deixar 10 000 sous a Bell-lloc per a la construcció d’una nova capçalera a l’església, on volia que es construís un sepulcre on haurien de reposar les seves despulles i les de la seva família. Pere IV va donar 3 000 sous per a la seva obra. Pere V també deixà escrit que es construís, dins el mateix santuari, un altar sota l’advocació de sant Honorat.


De fet, el llinatge dels Queralt es veié magnificat per les obres que subvencionaven i emprenien. Santa Maria de Bell-lloc es convertí, aquests anys, en la fundació particular d’aquesta nissaga establerta a Santa Coloma de Queralt. 

Durant el govern de Pere V de Queralt s’establí una comunitat mercedària a Bell-lloc, on ja hem assenyalat que originàriament s’havia instal·lat una petita comunitat de donats sota l’autoritat d’un majoral. Els mercedaris construïren, adossats a l’església, un claustre gòtic i altres dependències, ara enderrocades. El convent de mercedaris va tenir vida fins el 1835. 

L’hereu de Pere V de Queralt a la senyoria de Santa Coloma va ser Dalmau. Aquest és el membre de la família que sobresurt més pels seus projectes abocats a fer de Santa Coloma una vila que pogués parlar pels seus monuments del poder i la magnificència dels Queralt. A Santa Maria de Bell-lloc contractà l’obra del sepulcre monumental de Pere V de Queralt, que ara es conserva a la capella de Sant Honorat. Aquest personatge testà l’any 1378. La vinculació dels senyors de Santa Coloma amb Bell-lloc va continuar al llarg dels segles XIV i XV, tot i que el seu poder real anava disminuint. 

L’edifici va ser declarat monument històrico-artístic l’any 1944. Actualment l’església és un santuari de la parròquia de Santa Coloma de Queralt. 

L’església de Santa Maria de Bell-lloc era originàriament un edifici d’una sola nau, capçat a llevant per un absis semicircular. L’absis primitiu fou substituït posteriorment per l’actual capella presbiteral de planta quadrada. obra del segle XIV, que en la restauració realitzada en la totalitat de l’edifici a partir del 1944 es va refer quasi totalment. Al mur nord es va obrir una capella i, en posteriors processos d’obra, també se’n van obrir dues al mur sud. 

La volta de la nau s’estructura amb dos trams de creueria, que apareix encara molt insegura. Les nervadures no són integrades dins de l’obra dels diferents sectors que la componen, i actuen únicament com a reforç extern de l’estructura. 

La portada originària es troba als peus de l’església, a ponent. És d’arc de mig punt i cap-i-alçada. Tres arquivoltes semicirculars en gradació, que s’alternen amb ressalts de secció rectangular, arrenquen de sis capitells col·locats sobre columnes, i que se succeeixen, igualment, amb ressalts rectangulars, a banda i banda del portal. Una motllura ressegueix l’arcada més externa de la portada, a manera de guardapols. A l’espai semicircular que configura l’arquivolta interna s’hi ha col·locat un timpà. La portada és totalment ornamentada com es descriurà més endavant. A la zona dels peus de l’edifici, als murs nord i sud, es van obrir dos ulls de bou amb doble esqueixada. La resta d’obertures que hi ha a l’església corresponen a períodes d’obra posteriors. 

El mur originari es conserva íntegrament a la part dels peus de l’església i en un llenç a la façana nord de l’edifici. Altrament succeeix a les zones més immediates a la teulada, per damunt l’alçada exterior de les capelles obertes a la nau, i a la totalitat de la volta que cobreix la nau de l’església. L’aparell és constituït per carreus tallats regularment a cops d’escoda i col·locats al mur de manera isòdoma. 

A l’interior, els suports de la volta de creueria han configurat dos trams diferenciats de la nau. Els arcs de reforç de la volta arrenquen de pilastres adossades al mur, en les quals hi ha tres columnes, dues de laterals i una de central, que són les que reben directament l’empenta dels nervis de la volta mitjançant capitells sense decoració. 

La capella de Santa Maria de Bell-lloc ha estat repetidament estudiada com a romànica fins que fa alguns anys Emma Liaño la va incloure entre les capelles gòtiques de les comarques tarragonines. S’ha inclòs en aquest estudi atès que algunes de les seves parts són romàniques. Evidentment, es tracta d’un edifici tardà, i alguns aspectes discernibles relatius a la restauració han fet que les successives reformes i modificacions que s’hi van dur a terme al llarg del segle XIV i XV no s’evidenciïn com caldria. 

Durant les excavacions realitzades paral·lelament a la restauració van aparèixer els fonaments d’un absis semicircular. Aquest fet sembla indicar l’existència d’un pla original que comprendria l’actual façana, la nau coberta amb dos trams de creueria, i un absis semicircular que es va substituir a mitjan segle XIV per l’actual capella presbiteral. 

En aquest sentit, s’ha de recordar la deixa testamentària de Pere V de Queralt l’any 1348, en què establí la donació de 10 000 sous per a la construcció d’un panteó familiar, que fou la finalitat que tingué l’església a partir d’aquest moment, a més de servir a la comunitat mercedària. 

Si se situa l’edifici a cavall entre el romànic i un gòtic encara insegur, s’hauria de relacionar Bell-lloc amb esglésies com Santa Maria d’Almenar o bé amb la del monestir de Santa Maria de les Franqueses, ambdues a terres de Lleida, que palesen una tipologia similar. La portalada de Santa Maria de Bell-lloc és un conjunt força significatiu de l’escultura romànica que es difongué a la Catalunya Nova durant la primera meitat del segle XIII. El portal és dedicat a la infància de Jesús, il·lustrada amb diferents representacions envoltades d’un important repertori ornamental i heràldic.

En el timpà de l’Anunciació, la figura de la Mare de Déu es representa amb cabellera curta, sense corona ni vel, asseguda sostenint el llibre i amb el cap inclinat davant l’àngel, que, dempeus davant d’ella, adapta amb dificultat les ales a l’espai del timpà. L’àngel està de perfil i la Mare de Déu en posició frontal. L’escultor, doncs, no prengué aquí la fórmula siríaca de representació de perfil de les figures l’una davant de l’altra, com és freqüent en la pintura catalana contemporània. 

Ubicat en la capella de Sant Honorat es conserva el sepulcre  d’alabastre de Pere IV de Queralt i Francesca de Castellnou. Fa ser encarregat l’any 1368 per Dalmau I de Queralt i Rocabertí, als escultors, Esteban de Burgos d’Osca i, Pere Ciroll , de Santa Coloma. 

Santa Maria de Bell-lloc és un monument declarat Com a Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica