dijous, 20 de gener de 2022

SANT MIQUEL. VALLDÀRIES. VILANOVA DE L’AGUDA. NOGUERA.

 POC A POC PER LA NOGUERA 

L’església de Sant Miquel constitueix el centre religiós de la part alta del municipi de Vilanova de l’Aguda, coneguda com la Vall. Era l'església del castell de l'Aguda quan aquest era d'Arnau Mir de Tost. Al seu costat s’emplaça el cementiri. 

La primera referència, bé que indirecta, d’aquesta església data del 1047, en què Borrell de Tarabau i la seva esposa cediren a Santa Maria de la Seu el castell de l’Aguda, a Valldàries, amb les esglésies de la mateixa vall. El 20 de juliol de 1051-52, tingué lloc la publicació sacramental del testament de Ranolf, que fou jurat sobre l’altar de sant Miquel de l’Aguda pels testimonis Guillem Ranimir, Gombau Ató i Galit, en presència del jutge Ramon, dels sacerdots Isarn, Guillem i Bernat, d’altres homes i amb el vist-i-plau dels seus marmessors.

La parròquia de l’Aguda també és consignada més endavant i així consta en la relació de dècimes del 1279 i el 1391 del bisbat d’Urgell. 

Sant Miquel de Valldàries, o del Castell de l’Aguda, és un edifici d’una sola nau que ha estat profundament transformada, fet que es palesa externament al mur nord, molt alterat, on s’observen paredats dos arcs apuntats que devien obrir sengles capelles, avui desaparegudes, i una finestra circular, tallada en un sol carreu. També hi ha la porta d’accés al temple, resolta amb una llinda, i que òbviament respon a una reforma de la porta original que, si s’ha de jutjar per l’estat de les altres façanes, devia obrir-se en aquest mateix mur. 

La nau és coberta amb una volta de canó amb llunetes, que substitueix el sostre original, les característiques del qual ignorem, i és capçada a llevant per un absis semicircular, del qual no podem precisar la seva obertura a la nau, ja què  ha estat molt alterada per les reformes sofertes a l’interior de l’església. 

A primera vista, els elements que es conserven millor de l’edifici original són les façanes de ponent i migdia, i la de la conca absidal. La façana de ponent presenta una gran finestra, parcialment paredada i convertida en circular, aparentment d’esqueixada recta. 

A la façana sud, on es fa molt patent el sobrealçament de la nau, es conserven tres finestres de doble esqueixada. La central, molt estreta i de proporcions molt esveltes, contrasta amb les altres dues situades als extrems. Just a l’angle sud-oest hi ha una obertura al mur que comunicaria l’església, a l’alçada d’un cor, amb la casa rectoral, ara en ruïnes, adossada a l’angle sud-oest del temple. 

A l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, centrada en el semicilindre absidal, i en el punt d’unió entre la nau i l’absis es dreça un campanar d’espadanya de dos ulls, que respon al procés de reformes profundes que va patir l’edifici. 

Sense comptar la façana nord, molt alterada, les façanes de la nau són totalment òrfenes d’ornamentació, que es concentra a la façana absidal. En aquesta es desenvolupa una decoració amb els motius llombards d’arcuacions sota el ràfec, en sèries entre lesenes, amb un ritme irregular,  palesant una certa inseguretat en l’aplicació d’aquest element compositiu i ornamental. 

L’aparell dels murs originals és format per carreuó ben escairat, sense polir, disposat molt regularment en filades uniformes, on s’observen diversos forats de bastida distribuïts ordenadament. 

Tant les característiques constructives com, especialment, l’ornamentació absidal, situen aquesta església com una obra característica de l’arquitectura del segle XI, fidel a les fórmules llombardes, aplicades de manera un xic insegura, però dins els cànons de la plenitud de l’estil. 

Sant Miquel de Valldàries o Sant Miquel del Castell de l'Aguda és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

dimarts, 18 de gener de 2022

SANTA MARIA. LES OMEDES. VILANOVA DE L’AGUDA. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

Aquesta església és al costat del mas de les Omedes, que es troba al peu de la pista que de Vilanova de l’Aguda porta al cap de la Vall, a la parròquia de l’Aguda.


No s’han trobat  noticies  documentals d’aquesta capella de la parròquia de l’Aguda. En procedeix una imatge de la Mare de Déu dipositada actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya. 

Santa Maria de les Omedes és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó reforçada per un arc toral, amb pilastres, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau mitjançant un arc presbiteral en degradació. 

La porta actual s’obre a la façana de ponent, que és coronada per un senzill campanar d’espadanya de dos ulls, i respon a una reforma de l’edifici original, probablement la mateixa en què es construí el cor adossat al mur de ponent i s’arrebossà tot l’interior del temple. 

A la façana nord, paredada, és visible la porta original, resolta amb arc de mig punt retallat en un sol bloc de pedra. 

A l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, del mateix tipus que les dues que es troben a la façana sud, o la que hi ha a la façana de ponent. 

Les façanes són totalment mancades d’ornamentació, llevat del ràfec de la nau i l’absis, format per una senzilla motllura bisellada. L’aparell, només visible a l’exterior, és format per carreuó allargassat disposat molt regularment, i recentment ha estat restaurat amb un excessiu rejuntat de morter de calç, que dóna un aspecte molt peculiar a aquest edifici. 

Les característiques de l’església palesen unes formes ja avançades dins el segle XII, però que segueixen la tradició constructiva del segle XI. 

Santa Maria de les Omedes és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

dijous, 13 de gener de 2022

SANT LLORENÇ. RATERA. PLANS DE SIÓ. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

Ratera és un poble situat a la dreta del Sió entre els termes de Concabella i Sisteró. 

El poble és d'una estructura que es repeteix en altres pobles del municipi. Amb el portal a l'entrada s'aconseguia que el poble quedés resguardat de manera que només l'església quedava fora del tancament. A l'entrada del poble, encara es pot veure a la portalada, els golfos de les portes que tancaven el poble. A dins hi ha una plaça empedrada amb un pou i moltes plantes i flors. 

L'ermita de Sant Llorenç fou refeta al segle XVIII, però no es pot descartar que tingui uns orígens romànics, perquè el lloc de Ratera és documentat des de l'any 1098. 

La capella és situada a l'entrada del nucli, construïda amb paredat, d'una sola nau amb absis recte i coberta a dues aigües. A la façana principal hi trobem la porta d'entrada amb llinda superior on apareix la data de construcció, 1798. Per sobre d'aquesta trobem una petita fornícula on havia hagut una imatge contemporània de la Mare de Déu de Montserrat. A la part superior de la façana trobem un campanar d'espadanya d'un sol ull, realitzat amb formigó, igual que la teulada de la capella, fruit d'una restauració duta a terme a finals del segle XX.

L'interior de la capella està cobert per un embigat de fusta, fruit de la recent restauració de la teulada, conservant-se els murs originals realitzats amb paredat i amb la presència d'uns pilars de base quadrada adossats.

Al mur de l'altar hi trobem tres figures escultòriques, les quals representen Sant Llorenç, Santa Llúcia i un escolanet, ubicades a partir de la restauració de la capella. 

Sant Llorenç de Ratera és una capella inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia

dimarts, 11 de gener de 2022

SANTA MARIA. AGRAMUNT. URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

La fundació de la parròquia d’Agramunt, dins el bisbat d’Urgell, devia tenir lloc a mitjan segle XI, una vegada conquerida la vila i el castell per part del comte d’Urgell, Ermengol III. El primer esment del castell d’Agramunt és de l’any 1051, en què el comte Ermengol III donà a Pere Miró el castell d’Agramunt. La referència més antiga a l’església d’Agramunt és força posterior, de l’any 1090, en què entre els testimonis d’una donació consta Geribert, sacerdot d’Agramunt. En el testament d’Adelaida, muller de Ponç Dalmau, datat entre el 1080 i el 1100, consta que aquesta féu un llegat per a l’obra de Santa Maria d’Agramunt. En el testament sacramental de Bernat Pere de Ponts, dit Vidià, castlà d’Agramunt, del 1119, es manà que de la tercera part dels béns mobles que tenia amb la seva muller, se’n fessin quatre parts, dues de les quals s’havien de distribuir entre les esglésies i els clergues de Santa Maria de Gualter, Sant Pere de Ponts, Sant Tirs d’Oliola, Sant Pere de Puigverd i Santa Maria d’Agramunt. 

Gairebé es pot assegurar que l’actual edifici va començar a construir-se a la segona meitat del segle XII a l’empara de les excel·lents perspectives que proporcionava a la vila la carta de població atorgada l’any 1163 pel comte d’Urgell Ermengol VII. En aquesta època, en concret el 1187, se celebrà a l’interior de l’església d’Agramunt una assemblea de pau i treva. 

No sabem si el nou temple es bastí damunt del documentat al segle XI. L’emplaçament de l’església obeeix a raons urbanístiques i estratègiques de pes. La primitiva població, de reduïdes dimensions, era arrecerada al tossal del castell, a la banda de ponent de la vila antiga. Al segle XII, s’amplià el recinte emmurallat en direcció a llevant fins més enllà d’una cruïlla d’antics camins. 

La construcció del nou temple en aquell indret oferia solució als problemes esmentats. Les torres dels absis, edificades en la mateixa línia de la muralla de llevant, constituïen un reforçament de l’obra defensiva. I les activitats religioses centrades en el temple eren un focus d’atracció del veïnat vers aquell sector. 

Per raons òbvies, si tenim present el que s’ha dit abans, el temple es va començar pels absis i a poc a poc anà avançant cap a ponent, en direcció a la plaça. Entrat el segle XIII es bastí la portalada principal i el campanar s’enllestí al segle XIV. Ja l’any 1238 el comte Ponç Guerau de Cabrera concedí als agramuntins la gràcia de tenir tribunal davant la porta de l’església. 

El relleu de la parròquia d’Agramunt es demostra en el registre de la dècima pagada per a les croades els anys 1279 i 1280, on consta que el capellà d’Agramunt havia de satisfer setanta sous jaquesos per cadascun dels anys esmentats. Així mateix, en la relació de la dècima de la diòcesi d’Urgell de l’any 1391 s’observa que s’exigí a Santa Maria d’Agramunt cinc lliures, una de les quantitats més elevades del deganat d’Urgell. 

Al llarg del temps l’estructura primitiva del temple ha sofert afegits i modificacions. De la capella del Roser, a la cara nord, no se’n coneix la data de construcció, però és anterior al segle XVI. La capella del Socors, a la mateixa banda, és del segle XVII —concretament es començà l’any 1667—. També al mateix segle s’amplià la sagristia fins als límits actuals i per tal de facilitar la construcció d’un ampli presbiteri, se suprimiren les dues columnes més properes a l’altar major, ajuntant a l’una i l’altra banda les dues arcades antigues en una sola de més ampla. Al segle XV, i encara posteriorment, s’obriren nombroses capelles als murs laterals. 

El temple de Santa Maria d’Agramunt fou declarat monument nacional l’any 1931 i des de l’any 1953 diversos organismes oficials han intervingut en la seva restauració. Entre les obres realitzades cal esmentar la reposició de les dues columnes suprimides al segle XVII; la restauració dels absis i dels murs laterals, fent desaparèixer les capelles obertes segles abans i retornant-los la fesomia primitiva; i la restauració de la meitat superior del campanar i de la portalada principal. 

El temple de planta basilical té tres naus capçades per tres absis semicirculars, decorats exteriorment per sèries de dues arcuacions sobre lesenes. L'absis central disposa també d'una decoració similar per la part interior, amb arcuacions sobre columnes adossades. Les tres naus es cobreixen amb voltes de canó apuntades, dividides en quatre trams mitjançant tres arcs torals de secció esglaonada. Les voltes descansen sobre pilars amb columnes adossades. 

Molts detalls constructius fan pensar en la participació d'artistes llenguadocians, cosa que confirmen les marques dels picapedrers i, sobretot, els noms dels escultors R. de Milavel, M. de Meces i A. Sartre, esculpits en alguns capitells interiors. 

S'accedeix al temple mitjançant dues portalades romàniques, obertes al mur septentrional i al ponent, respectivament. La de ponent és un dels millors exemples de l'anomenada escola de Lleida, per la riquesa de la seva decoració. Bastida a mitjan segle xiii, és formada per vuit arquivoltes en degradació, que descansen sobre setze columnes per banda, i que constitueixen un cos sobresortint de la façana. Cada una de les arquivoltes és decorada amb motius diferents, de tipus geomètric, amb arcuacions entrellaçades, o amb figures humanes. Els capitells destaquen per la seva ornamentació vegetal. El fust i el basament de les columnes han estat restaurats fa poc per la Generalitat de Catalunya. Un dels elements més significatius és el grup esculpit en alt relleu, situat a les dovelles centrals de la porta, i que representen la Mare de Déu amb l'Infant, flanquejada a l'esquerra amb l'Anunciació i a la dreta amb l'Adoració dels reis. Una inscripció recorda que foren els teixidors de la vila els que sufragaren la col·locació d'aquest grup, l'any 1283. És una obra de transició, de concepció encara romànica, però amb alguns a punt d'un més gran realisme. La porta del costat nord, de concepció més senzilla, presenta també decoració de tipus geomètric, pròpia de l'escola lleidatana. 

La reixa de la Capella dels Socors: porta reixada que dona accés i clou la capella coneguda com la de la Mare de Déu dels Socors. És una reixa realitzada en forja. En la seva part més alta i central, hi ha la presència d'una gran corona envoltada per pinacles acabats en diverses punxes de ferro. Demostra ser una obra de molta habilitat per part de l'autor. Dins la capella hi ha la imatge gòtica de la Verge dels Socors, de fusta policromada. 

El campanar de l'església, és una torre prismàtica de planta quadrada, oberta per estretes espitlleres fins al darrer pis, on hi ha dues finestres a cada façana, rectangulars però incorporades al mur motllurat, amb traceries de factura gòtica. Té un cos baix que arriba fins al ràfec de l'església. Per sobre hi ha un petit cos, sense obertures amb les façanes en voladís en relació amb les del cos de baix. Un tercer cos i últim, suportat per una motllura, és el que conté les finestres. Les seves façanes, molt restaurades, presenten una decoració de traceria, que forma la base de l'alta coberta que corona el campanar. Està situat a l'angle nord-oest de la façana de l'església de Santa Maria.

Entre finals de l'any 1996 i la primavera de 1997 es van dur a terme obres de restauració a la façana nord i de l'lateral nord de la façana oest sota la direcció de l'arquitecte Enric Solsona, promogudes per la Diputació de Lleida. En aquesta actuació es van restaurar els dos arcosolis de la banda nord de la façana oest. El sarcòfag que ens ocupa (llis, de pedra sorrenca de color grisenc, sense heràldica ni epigrafia) es va treure de seu emplaçament. Acabades les obres i abans de restituir el sarcòfag en el seu emplaçament original, Enric Solsona va sol·licitar a el director dels Serveis Territorials de Cultura a Lleida la seva obertura per comprovar quin era el seu contingut. 

El Servei d'Arqueologia i Paleontologia de el Departament de Cultura, dirigit per Josep Gallart, arqueòleg territorial de Lleida, va autoritzar l'obertura de l'sarcòfag a l'abril de l' any 1997. A l'obrir-lo es va comprovar la presència de dos esquelets semimomificados superposats, un femení en primer terme i un de masculí a el fons, encaixat en morter de calç. El que més va sorprendre va ser que els dos esquelets conservaven en bon estat les vestimentes mortuòries,sobre tot el cos femení. 

Així doncs, el 29 de juliol de 1997 es va dur a terme la intervenció directa sobre el sarcòfag, autoritzada per la Direcció General del Patrimoni Cultural de el Departament de Cultura i promoguda pel Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Durant l'actuació es van documentar exhaustivament els dos enterraments i es van retirar els teixits dels dos cossos. La indumentària es va traslladar a aquest museu, on es va fer un primer tractament de desinfecció. Més tard es van dipositar temporalment al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal i, passat un temps, des del Servei d'Arqueologia i Paleontologia es va encarregar el projecte de restauració a el Centre de Restauració i Museu Tèxtil de Terrassa (CDMT) que va delegar aquesta tasca en Elisabet Cerdà, restauradora titular del CDMT. 

L’altar major es construit en pedra, d'uns dos metres de llargada per un d'alçada. És de planta rectangular i a la part superior presenta una decoració geomètrica a base d'arcs llombards. La llosa superior sobresurt uns deu centímetres. L'altar és molt auster i pesat. Fou reconstruït cap als anys 1950 quan ens restaurà el temple. 

El Sr.Pons Farré afirma que abans de la guerra civil, l'església de Santa Maria d'Agramunt tenia 5 piques d'aigua, totes es conserven, però van ser mogudes de lloc quan es va dur a terme la restauració de l'església als anys 50 del segle XX. 

La pica baptismal: Situada a la dreta de l'entrada, realitzada en pedra d'una sola peça, de forma circular i exterior gallonat. A un dels costats de la pica hi ha una marca en forma de creu. A l'interior d'aquest enorme recipient baptismal hi ha una segona, de reduïdes dimensions i sostinguda per un petit peu, en la qual es dipositava l'aigua beneïda. A més el temple conté altres quatre piques beneiters de diferent datació i format. 

És destacable el cadiratge de l'església, realitzat el 1532 en fusta de roure cisellada. 

L'església de Santa Maria d'Agramunt estrena la reforma de la portalada occidental i tres nous vitralls. El temples són un dels majors referents del romànic català de principis del segle xiii. Des del 2005, ha estat objectiu de diferents projectes de restauració, tant de l'interior com de l'exterior, majoritàriament finançats per la Generalitat. 

El temple consta de dues portalades, però la més rica en ornamentació és l'occidental. Segueix l'estil de l'anomenada Escola de Lleida, que té com una de les característiques definidores la falta de timpà a la portalada. Un grup escultòric format per la Verge amb el Nen, flanquejada per escenes de l'Adoració dels Reis Mags i l'Anunciació coronen una portalada també bellament esculpida amb motius vegetals. La reforma, que es va inaugurar aquest dissabte passat, ha perseguit millorar-ne l'estat de conservació i restaurar-la, tot eliminant aquells elements que alteraven la lectura arquitectònica. La portalada i la rosassa acumulaven gran quantitat de brutícia: s'hi han retirat 90 nius d'orenetes i materials degradats de restauracions del segle passat. La portalada conserva restes de policromia original. 

A la primera capella de l'esquerra hi ha el Retaule de la Mare de Déu del Roser, de la primera meitat del segle XVII i atribuït a Joan Grau I. Està fet en fusta policromada. És un dels poco retaules escultòrics del s. XVII que es conserven sencers a Catalunya. 

El retaule de la Mare de Déu dels Socors: El retaule consta de tres carrers, amb un banc i tres pisos d'alçada. El banc no té decoració. Es tracta d'un retaule d'estil baron, el que Martinell anomena Barroc salomónic (1660 -1730). 

Peces desaparegudes: Segons el Sr.Pons Farré al segle XVII van desaparèixer dos pilars de l'interior del temple que soportaven els arcs formers. L'altar estava dedicat a l'Assumpció de la Mare de Déu i fou cremat el 1936. Una altra de les obres desaparegudes o en aquest cas destruïda amb la restauració dels anys 50 va ser la portada d'entrada lateral a la banda de l'epístola, que donava al carrer de la Sabateria de Dalt. 

Sota l'església hi ha un refugi antiaeri de la Guerra Civil espanyola que fou recuperat durant les obres de restauració del temple de l'any 2005. El refugi segueix la nau central i el creuer del temple, amb una galeria llarga de 34 metres i una transversal de 28,4 m. Inclou una mostra permanent sobre la vida quotidiana de la població abans de la guerra i els bombardejos que va patir la població entre l'abril del 1938 i el gener del 1939. 

Santa Maria d'Agramunt és una església romànica  declarada Bé Cultural d'Interès Nacional des del 1931. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons, Catalunya Romànica i IPAC

dimarts, 21 de desembre de 2021

BON NADAL 2021 I VENTURÒS 2022

Pessebre de l'església de Sant Feliu de Sort. Pallars Sobirà 

Apreciats amics seguidors,

Com cada any fem uns dies de descans per gaudir de les Festes Nadalenques i cobrar ànims pel proper any 2022.

Si no hi ha res de nou fins el 11 de gener del 2022

M. Rosa Planell Grau

Miquel Pujol Mur

dijous, 16 de desembre de 2021

SANT PERE. CASTELL DE PONTS. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

Sant Pere del Castell de Ponts és una canónica agustiniana situada al cimal del Castell, a l’indret conegut com el Sant Peret. El conjunt és format per l’església, reconstruïda, i per les ruïnes de les dependències canonicals, que segurament s’estenien al nord i al sud del temple.

L’església es documentada per primera vegada en un judici que s’hi va celebrar el 1024. El castell i l’església de Sant Pere de Ponts apareixen novament documentats el 23 d’abril de 1037, amb motiu del judici presidit pel comte Ermengol II, conjuntament amb Salomó, jutge, Guissad, ardiaca, i Riculf, lletrat, en el qual s’escoltaren les queixes del prepòsit de l’església d’Urgell contra Lanfranc, abat d’Àger, el qual pretenia foragitar el prepòsit de la possessió de l’església de Santa Maria d’Artesa. Vint anys més tard, el 1057, el comte Ramon Berenguer I de Barcelona apareix com a possessor del castell de Ponts i les seves pertinences, com s’ha exposat ja en parlar d’aquest castell, bo i essent administrat per castlans urgellencs 

L’església, vinculada al bisbat d’Urgell, fou parròquia des del segle XI i fins al XIV, quan aquestes funcions es van traspassar a la canònica de Santa Maria i Sant Pere. Va rebre importants donacions del comte Ermengol VI d’Urgell per a fundar-hi un monestir benedictí, fundació que no va reeixir. S’hi instituí, en canvi, una canònica augustiniana a partir del 1169, quan el senyor del castell de Ponts, Pere de Puigverd, la va donar al bisbe d’Urgell. L’any 1098 s’esmenta la comunitat de canonges en un litigi relatiu a les diferències entre la comunitat i un tal Pere de Ponts sobre els pretesos drets d’aquest darrer sobre els canonges i la seva activitat. Aquestes diferències es van resoldre a favor de la comunitat monàstica, tot i que l’afer va portar cua i més endavant encara va ser motiu d’altres plets. Va ser sempre un petit priorat, amb un prior i quatre canonges. 

Els béns territorials que posseïa la canònica, gràcies a donacions, li van permetre de subsistir fins al primer terç del segle XIX, quan fou destruïda parcialment per les tropes absolutistes. Des del 1975 s’han dut a terme tasques de reconstrucció i restauració integral de l’església. 

L’església de Sant Pere del Castell de Ponts consta d’una sola nau coberta amb volta de canó, reforçada per tres arcs torals de mig punt. A la capçalera hi ha tres absis semicirculars, disposats en forma trevolada entorn d’una cúpula, suportada per quatre trompes angulars i coronada per un cimbori. Els tres absis van precedits d’arcs presbisterals en gradació. L’absis central té tres nínxols semicirculars emmarcats per una arquivolta sostinguda per semicolumnes de capitell esquemàtic. Al llarg dels murs de la nau hi ha un banc de pedra seguit. 

A la façana sud s’obren tres finestres, dues de doble esqueixada, i una convertida en porta. A la nord se situen dues finestres, la porta d’accés, resolta amb un arc de mig punt, i un arcosoli gòtic d’arc apuntat. La façana oest disposa d’una finestra geminada amb columna i capitell mensuliforme, i una porta, més petita, d’arc de mig punt. Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada, i al tambor de la cúpula, per sobre de la teulada dels absis, hi ha una altra finestra.

L’exterior de l’edifici s’ha restaurat molt, sobretot el cimbori, reconstruït a partir dels vestigis que n’havien pervingut. Té forma de prisma octagonal i consta de dos nivells de finestres geminades a cada façana, emmarcades per decoració llombarda. Pel que fa a les façanes de la nau, l’oest no té decoració, mentre que la sud i la nord presenten un fris continu d’arcuacions sota el ràfec. La decoració de les façanes absidals consisteix en motius llombards de dues arcuacions entre lesenes, acompanyats de finestres cegues. L’aparell constructiu ha estat molt uniformitzat en el curs de la restauració. 

S’hi conserven dos sarcòfags de pedra d’època romànica. El que es troba a l’interior anomenat Gilabertus es decorat amb cinc cercles inscrits per motius vegetals i animals (un bou i un griu rampant) i envoltats d’una orla. El segon sarcòfag és a l’exterior, al costat de l’antiga necròpoli; conserva la tapa amb relleus molt malmesos i a la capçalera hi ha una creu grega esculpida. 

Sant Pere de Ponts és una canònica augustiana de l'art medieval català al a la zona del Segre Mitjà. Situada damunt del turó del Tossal de les Forques, des d'on s'albira tota la població. Va ser declarat Monument Històric Artístic el 1931. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons IPAC i Catalunya Romànica

dimarts, 14 de desembre de 2021

SANTA MARIA. VERNET. ARTESA DE SEGRE. NOGUERA

Vernet és un poble situat a la dreta del Segre. Construït al voltant de l’església de Santa Maria. Va dependre administrativament de Baldomar fins l’any 1920. 

El lloc de Vernet es consigna per primera vegada l’any 1048, entre les afrontacions del castell de Malagastre, que Constança d’Urgell i el seu fill Ermengol III van vendre a Arnau Mir de Tost i la seva esposa Arsenda. La parròquia de Santa Maria de Vernet, per raons que desconeixem, esdevingué una possessió de la canònica de Solsona. De fet, la primera menció de l’església de Vernet es troba en la butlla de confirmació de béns que el papa Eugeni III adreçà a Santa Maria de Solsona el 1151. Entre les esglésies subjectes a Solsona que es recullen en l’acta de consagració del 1163 consta també Vernet, que així mateix apareix en una relació del segle XIII d’esglésies dependents de l’esmentada canònica. 

Consta d’altra banda que Guillem II de Meià, en testament datat l’any 1164, llegà a Santa Maria de Vernet una copa d’argent en compensació d’un calze que manllevà de l’esmentada església. L’any 1391 el capellà de Vernet, del deganat d’Urgell, contribuí a la dècima de la diòcesi d’Urgell amb 12 sous. 

Santa Maria de Vernet és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular i suportada per tres arcs formers adossats als murs nord i sud, respectivament. És reforçada per tres arcs torals que arrenquen de pilastres rectangulars adossades als murs, les quals, juntament amb els brancals dels arcs formers, formen uns pilars compostos, adossats als murs perimetrals. 

La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un estret arc presbiteral. En el tram immediatament anterior a l’embocadura absidal, els arcs formers han estat oberts per donar pas a dues capelles afegides als costats nord i sud, possiblement en el mateix moment en què es construí un cor alt, en el tram de ponent de la nau. 

Tot l’interior és emblanquinat i presenta una decoració escultòrica en les impostes dels arcs torals i presbiteral, resoltes en una llosa prismàtica, de molta volada, llevat del segon (per ponent) arc toral, on les impostes són formades per un capitell rectangular amb decoració d’escacat. 

La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre a la façana oest, on també hi ha una finestra de doble esqueixada, que és l’única finestra original visible en l’edifici, car la que presumiblement s’obria al centre de l’absis és invisible a l’interior per l’emblanquinat que cobreix tots els paraments. 

A l’exterior, la façana absidal és totalment amagada per un edifici adossat al costat de llevant de l’església. Sobre la façana de ponent es dreça un campanar d’espadanya de dos ulls, que sembla una reforma posterior a l’obra de l’església, però encara d’època medieval. Una campaneta feta amb les restes d'un obús penja a l'espadanya. 

Fem aquesta consideració perquè aquest campanar és construït amb un aparell de carreus petits, ben escairats i polits, disposats molt ordenadament en filades regulars i uniformes, amb juntes seques, característiques que ens remeten a les formes constructives del segle XII avançat i que divergeixen de la resta de paraments. 

En aquests és visible l’aparell format per carreuons a penes escairats, disposats en filades irregulars, amb juntes molt grasses, que, juntament amb l’estructura espacial de l’edifici, n’evidencien l’adscripció a les formes arquitectòniques característiques del segle XI, fidels a les formes llombardes. No sabem si aquestes característiques es manifesten a la façana absidal de l’església de Vernet, l’única façana on podrien fer-ho, ja que la resta de façanes no tenen ornamentació. 

Tot i que la porta actual sembla correspondre a l’obra original, i que l’edifici sembla una obra coherent i acabada, la façana de ponent s’allarga, en direcció sud, sense cap canvi de parament, més enllà de la façana lateral de l’església, i conserva, perfectament visible en el seu extrem, el brancal i l’arrencada de l’arc interior d’una segona porta. Aquesta porta es devia obrir a un àmbit adossat al costat sud de l’església, el qual devia ésser cobert amb una volta de canó reforçada per arcs torals, dels quals es conserven la pilastra, la imposta i l’arrencada de l’arc adossat al mur de ponent.

Aquest mur té les mateixes característiques formals i constructives del conjunt de l’església, amb el qual manté una unitat arquitectònica total. Pel costat nord, el mur de l’església no té cap element que permeti suposar l’existència d’estructures simètriques a les del costat sud; ben al contrari, les seves característiques exclouen la possibilitat que la nau actual fos la nau central d’una estructura basilical amb una nau lateral al nord, la parella de la qual seria al costat sud. 

D’altra banda, l’existència del marge que assenyala el límit del pla on s’assenta l’església fa inviable la hipòtesi que la nau actual fos el lateral nord d’una estructura basilical centrada en la nau corresponent als vestigis situats al sud de l’edifici actual. Ens trobaríem, doncs, davant d’un curiós exemple de temple de dues naus amb dos absis, totalment contemporànies, amb portes a cadascuna d’elles, sense excloure la possibilitat que les estructures del costat sud corresponguin a un edifici no eclesial, vinculat al conjunt casteller, al qual pertany l’església. També podria ésser que les irregularitats presents en el mur sud de l’església (nínxols, etc.) no siguin degudes al tancament de la comunicació entre els dos àmbits, o naus, sinó a les reformes que sofrí l’església actual. 

Només una exploració arqueològica i arquitectònica total del conjunt podria aclarir els interrogants que presenta.

 Santa Maria de Vernet és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Garu

Fons: Catalunya Romànica