SANT JOAN BAPTISTA DE JAUMANDREU. CANET DE FALS. FONOLLOSA. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Sant Joan de Jaumandreu és una església construïda al segle XVII com a capella particular, malgrat que la casa té ja un petit oratori a l'interior de la masia. L'església no passà mai d'esser sufragània de Sant Vicenç de Fals. 

És una església rural d'estructura molt simple, formada per una sola nau, sense absis, i amb presbiteri orientat a tramuntana. La porta és al mur de migdia guardada per un porxo de fusta i cobert amb teules.  

L'església té un petit campanar d'espadanya al mur de migdia d'un sol ull.^[ L'aparell és petit i col·locat en filades horitzontals. 

Sant Joan de Jaumandreu és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANTA MARIA DE CAMPS. FONOLLOSA. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Castelltallat, en el lloc de Cans. Molt aviat degué adquirir la categoria de parròquia. 

El lloc i l’església apareixen el 950 quan el comte Borrell donà al monestir de Santa Cecília de Montserrat un alou situat al castell de Montedon (nom antic de Castelltallat), anomenat Cantis, amb les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Mamet. I en el diploma carolingi atorgat el 951 pel rei Lotari confirmant els béns del monestir de Santa Cecília, figura l’església de Santa Maria de Cans. 

El fet de dependre de Santa Cecília de Montserrat i de salvar-se els plecs de pergamins d’aquest sector, fa que es coneguin moltes donacions fetes en aquesta església pels habitants del terme. D’entre les notícies que proporciona aquesta abundosa informació hi ha l’existència de dos altars més, un datat el 1038, dedicat a Sant Joan, i un altre datat el 1093, dedicat a Sant Lambert; encara podem afegir que l’any 1081 es feu una donació per a l’obra de l’església. 

Encara que creiem que fou parròquia molt aviat, no és fins el 1138 quan apareix documentada com a tal. No sabem quan, però degué produir-se després de 1438, que perdé la categoria de parròquia i passà a sufragània de la parròquia de Santa Creu de Fonollosa, situació en què es trobava el 1685. 

Al 1760 s’inicià la construcció d’un nou temple, desapareixent gairebé tot l’edifici antic. Després, en un arranjament parroquial, tornà a recuperar la parroquialitat que conserva avui. 

Del temple romànic. no en queda pràcticament res. L’únic vestigi que recorda d’una manera palpable l’antiga construcció rau en un petit fragment d’absis, corresponent a la socolada, que reposa sobre els fonaments, també visibles, que, en últim terme, troben suport en el rocam natural. 

Per bé que aquests vestigis són molt migrats; amb tot sembla que corresponen a una obra romànica força avançada, probablement del segle XII o del començament del XIII. 

Actualment ens trobem davant d'un edifici de planta rectangular, construït amb un parament molt regular i treballat format a base de carreus quadrangulars molt polits i ordenats, reforçats a les cantonades amb carreus més grossos. 

L'orientació de l'església es fa de cara a migdia cap a on es troba orientada la façana principal, restant l'altar orientat al nord. 

La façana principal no compta amb cap ornamentació assenyalada, a excepció d'un petit rosetó a l'alçada del primer pis. El portal d'accés roman condicionat per una arcada molt rebaixada efectuada amb maons rectangulars disposats verticalment. 

 Destaca l'existència d'un campanar quadrangular, que queda perfectament integrat a la façana. Exteriorment la diferència d'alçada de les teulades, marca l'existència de tres naus que subdivideixen l'espai interior; això fa que tinguem una nau central amb coberta a doble vessat, i dues naus laterals a alçades inferiors, sent la del cantó de ponent més baixa i amb coberta plana, i la del cantó de llevant més alta i amb coberta inclinada. Aquesta diferència d'alçada de les naus s'aprecia especialment al cantó  on es situa l'absis.

Exteriorment la capçalera es troba integrada dins el conjunt de les naus, donant com a resultat un mur llis a la banda nord. Les absidioles també resten integrades dins l'edifici, destacant-se de la central per la diferència d'alçada de les teulades. 

L'interior de l'església es troba totalment reformat, combinant la pedra vista amb el maó i la volta del sostre enguixada. Interiorment la coberta és formada per una volta de canó enguixada reforçada per arcs torals que subdivideixen l'espai en tres trams. Les naus laterals es cobreixen amb volta d'aresta. 

Sobre el cantó de migdia de l'església, a la banda del portal d'accés es situa un cor que ocupa els peus de l'església. 

Al segle XVIII s'afegí l'edifici adossat a llevant amb funcions de rectoria. 

Al soler del portal de l'església de Santa Maria de Camps, apareixen enclavades al terra un conjunt de làpides sepulcrals romàniques, datables en torn el segle XIII. 

Al seu interior, en una de les seves capelles, es conserva una imatge del Sant Crist de Camps. Aquesta imatge resulta ser una reproducció de l'original Sant Crist cremat per la Guerra Civil, del qual només es conserven les mans guardades en una urna dins la capella. 

A la part S.E destacat l’existència de l’anomenada necròpolis de la plaça de la Creu de Camps amb tombes que daten des del segle IV al XIX. 

Santa Maria de Camps és una església en el seus inicis romànica protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica, Viquipèdia i altres

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE RAJADELL. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Situada dins l'antic terme del Castell de Rajadell, fou parròquia des dels seus orígens i és documentada el 1154 però l'obra romànica fou modificada a partir del segle XIII i començaments del XVI. 

A finals del s. XVI es construïa la capella del Roser i al s. XVII les obres acabaren amb la construcció del campanar i el cor nou. 

Les obres s'acabaren definitivament l'any 1682. A començament del segle XX (1901) es refeia la porta i avui, gràcies al treball encomiable del seu rector, s'està restaurant notablement el seu interior. 

El contracte de construcció del campanar, encarregat a Joan Traginer, és de 1678. En aquest document s'especifiquen les mides, alçada, nombre de finestrals, tipus de pedra, etc. Les obres s'acabaren el 1682. 

L’església de sant Iscle i Santa Victòria de Rajadell és un edifici d'una sola nau orientada a llevant i coberta amb un arc apuntat d'estructura i tradició gòtica. S'obren dues capelles laterals a manera de transsepte, gairebé a la meitat de la nau amb cobertes de creueria quatripartides. El cor, als peus de la nau és rectangular i porta a la clau de creuera la data 1680 i la inscripció "Francesc Massana i Jaume Puig". 

El campanar és de planta quadrada i alçat als peus de l'església, al mur de ponent i al costat de la porta d'accés. Es comunica amb l'església a través d'una porta i des del cor. És rematat per quatre finestres d'arc de mig punt per les campanes, a les que s'arriba a través d'unes escales. Hi ha dues petites finestres a la part de la plaça, la inferior decorada amb el tema de la crucifixió i a data de 1679. Per a la construcció s'aprofità la pedra de la mateixa església.

La Capella del Roser és oberta a manera de transsepte al lateral de l'única nau de l'església parroquial. És una capella quadrada coberta amb volta de creueria quadripartida amb la clau assenyalada. S'entra a través d'un arc de mig punt. En construir el campanar es feu una capella nova, entre la del Roser i aquest, dedicada al Sant Crist. Davant de la del Roser fou construïda la de Sant Iscle. 

La nau única és coberta amb una volta lleugerament apuntada que recorda les construccions pròpies dels segles medievals. Els carreus són regulars, grans i col·locats a contrapunt. La nau és rematada per un presbiteri absis, cobert avui amb volta apuntada però refeta amb maó. El mur de tancament, igual que tot el presbiteri, sembla una obra posterior, ja que l'aparell és desordenat i irregular. 

La nau és il·luminada per un petit òcul obert a la façana. Als peus s'hi construí el cor, al segle XVII.

 Sant Iscle i Santa Victòria de Rajadell és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANTA MARIA DE CASELLES. FONOLLOSA. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

L’antiga pabordia o petit monestir filial de l’Estany de Santa Maria de Caselles es troba a l’extrem d’un altiplà del municipi de Fonollosa. A llevant hi té la depressió de la riera de Camps i una abundosa font que permetia de regar els seus horts. El lloc és conegut encara amb el nom de la Pabordia.

Formaven la pabordia el mas o antic casal i l’església, construïda vers el 1220 pels senyors feudataris del castell de Fals, Elisenda de Fals, o Falçs i el seu marit Ermengol Sensterra. Aquesta església, dedicada de bon principi a Santa Maria, fou cedida al monestir de l’Estany el 3 de maig de 1221 pels seus fundadors, juntament amb una dotació de terres i 15 masos. Li fou donada amb la condició que el prior de l’Estany, Ramon de Gurb, i els seus canonges havien d’establir en aquesta església dos canonges regulars que hi havien de viure constantment, hi havien de celebrar el culte diví i havien de pregar per les ànimes dels fundadors, els quals disposaren que volien ésser enterrats en aquesta església. 

El 19 de març de 1235 el bisbe de Vic, Bernat Calbó, a petició dels senyors de Fals i del prior i els canonges de l’Estany, consagrà l’església de Santa Maria de Caselles, convertida ja en centre de la pabordia. En aquesta ocasió, els seus fundadors li van concedir els delmes i les tasques dels béns que li havien lliurat el 1221 i un cens anyal de 60 sous i 8 quarteres de blat. Assegurada la dotació, el bisbe Bernat Calbó li concedí un cementiri propi i una sagrera de trenta passes, a la vegada que confirmava la vida monàstica dels canonges que hi vivien.

Onze anys més tard, el 1246, Elisenda de Fals, ja vídua, fundà un nou canonicat a l’altar de Santa Margarida, situat a l’església de Caselles, i el dotà amb el molí del Cup i el seu mas vilar, veí del molí, tot al terme del castell de Miralles, del municipi actual de Veciana, de la comarca d’Anoia. El nou canonge tenia la missió de pregar sempre per l’ànima del marit de la fundadora i per la del seu fill Ponç, també difunt, que havia intervingut en la solemnitat de la dedicació de l’església.

Així restava definitivament constituït aquest petit monestir amb un paborde i dos canonges, amo de tota una sèrie de béns que formaven l’anomenada Quadra de la Pabordia. 

Els pabordes de Caselles tenien a la vegada la consideració de canonges de l’Estany, i signaven els documents del monestir, com a dignataris, després de l’abat, amb els pabordes de Sant Celoni, Sant Pere dels Arquells i Sant Salvador d’Anaona. L’any 1885, amb el beneplàcit del bisbe de Vic, tots els béns i les rendes de la pabordia de Caselles foren venuts a un particular de Manresa. 

Per les visites pastorals i diferents notícies recollides sobre aquesta pabordia veiem que fins després de mitjan segle XIV vivien allà tres canonges i algun servent; el 1392 hi havia només el paborde i un canonge, i del segle XV endavant només es fa esment del paborde, que sovint ni tan sols hi residia; en lloc seu hi havia un sacerdot o dos, que tenien obligació de celebrar 50 misses l’any per raó dels rèdits de la pabordia. 

L’església romànica, consagrada per Bernat Calbó, es conserva sencera, bé que destinada a usos profans. Fou sobre aixecada fa un parell de segles per evitar humitats a la volta i deixar-la a la mateixa altura que el casal de la pabordia; també se li va construir un petit campanar d’espadanya, pèrò es van respectar íntegrament els murs romànics i la volta, i hom deixà només sobre seu un pis a manera d’unes golfes. 

No conserva cap objecte ni record de culte, i poc abans del 1936 el seu amo es va vendre l’antic altar, que formava com un curiós retaule de terra cuita de notable valor, fet el 1541 pel terrisser de Barcelona Francesc Mates. 

 L’edifici és una construcció romànica obrada el segle XIII que, a desgrat d’haver estat sobrealçat, encara manté pràcticament sencera la seva estructura primitiva, corresponent a una església d’una nau, rematada, vers llevant, per un absis semicircular, al centre del qual s’obre una finestra d’un sol escaig. 

Hom pot introduir-se a l’interior a través de dos portals moderns, situats un al mur de tramuntana i l’altre al mur de ponent. A l’indret on s’obre aquest darrer, devia obrir-se la porta original, puix que no sembla pas massa coherent que fos situada al mur de tramuntana on, a més a més, al mateix indret el mur ha estat descarregat amb una arcada, que en té una altra de pariona al cantó oposat. 

Tot el conjunt, tant la nau com l’absis, fou sobre aixecat amb la superposició d’un cos d’edifici que situà la capella a la mateixa alçada del mas que li fa costat, bé que hom respectà els murs de l’edifici romànic i, fins i tot, la seva cobertura, quedant així un compartiment superior adaptable a diverses funcions. 

Exteriorment l’edifici no mostra cap mena d’ornamentació, tret d’una cornisa que separa i delimita l’obra romànica de la moderna. L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra polida, quadrats i de proporcions notables, que han estat disposats ordenadament en filades horitzontals i distribuïts a trencajunt. Els paraments interiors han estat arrebossats, bé que això no priva de veure’n l’estructura, resolta amb una volta força apuntada que, com el quart d’esfera que cobreix l’absis, arrenca d’una cornisa, a manera de motllura, que recorre tot el perímetre del temple, tret del mur de ponent i d’un fragment situat al capdavall del mur de tramuntana. 

Un simple ressalt, interposat entre la nau i l’absis, fa la degradació i dona pas a l’obertura de l’absis, resolta amb un arc de mig punt, tret que no es fa extensiu al plec de reducció, ja que aquest s’adapta a la volta de la nau, adquirint, com aquesta, una forma força apuntada. Als murs laterals i prop de l’absis, hi ha dues arcades encarades, que han estat obertes dins la gruixària dels murs, una de les quals, la de tramuntana, és perforada per un portal modern.edifici és força ben conservat. Molts edificis del romànic català han estat sobrealçats a vegades en època romànica i d’altres vegades en temps posteriors. La finalitat d’aquest sobre aixecament és variada. 

La Pabordia de Caselles és un edifici inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M Rosa Planell Grau

Fons documental; Catalunya Romànica

SANT SADURNÍ DE CALLÚS. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

A finals del segle XIX s'anaren instal·lant a la vora del riu Cardener una sèrie d'indústries tèxtils que eren pol d'atracció de població; així es configurà un nou poble a la plana que quedava allunyat de l'església parroquial situada dalt d'un turó prop del castell de Callús. Es diu que els bisbe Muñoz Izquierdo, que estigué al davant de la diòcesi de Vic entre el 1916 i 1927, ordenà la construcció d'una nova església al lloc on vivia la gent. El 21 de novembre de 1926 fou col·locada la primera pedra, però no fou beneïda fins al 10 d'agost de 1940 pel bisbe Perelló. 

El campanar actual fou inaugurat el 9 de setembre de 1951, en substitució d'un altre anterior, enderrocat durant la guerra civil. 

Sant Salvador de Callús és una església amb una planta de tres naus, una central i dues laterals més baixes i estretes que la central. El sostre d'aquesta està coberta amb volta de totxo, reforçada per uns arcs faixons que condueixen el pes cap a uns pilars (cinc per banda). El sostre presenta llunetes i unes aparents claus de volta en funció merament decorativa. En la part alta de la nau central, just acabada la volta, s'obren unes finestres allargades, set al cantó dret i sis a l'esquerra. 

En els laterals hi ha una sèrie d'altars, definits per sis petis estreps els quals ajuden a aguantar la coberta d'aquesta part. L'edifici és obrat amb carreus de mides irregulars i també utilitza el totxo per flanquejar i delimitar els cantoneres de les naus i del campanar de torre. La porta és de mig punt i a sobre presenta un arc de descàrrega; element que també es troba en les 2 finestres i el rosetó de la façana principal.

En un cobert davant de l’església hi ha una mostra del Patrimoni Històric de Callús. Col·lecció d’art sacre i funerari procedent de l’antiga església parroquial de Sant Sadurní de Callús i del cementiri medieval. 

Sant Sadurní de Callús és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografies: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

CASTELL DE GODMAR. CALLÚS. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

Normalment no parlem de castells sinó, mes aviat d’esglésies, però és tal la proximitat del castell a l’antic emplaçament, romànic, de la església de San Salvador de Callús, que no hem pogut deixar de retre’l un petit espai en el nostre blog. Ens hem adonat que seguir la nomenclatura, dels Senyors o Castlans és difícil. Esperem haver-la encertat. De fotografies, només una. al ser tancat l’accés al recinte. 

Aquest castell tingué tres noms que anaren apareixent successivament. Primer és citat el 941 com a castell de Godomare, el 982 castell de Godemare que diuen Castellet, i el 1026 castell Godmar que diuen Casteluç. Pel primer nom s’ha de creure que Godmar fou qui aprisià o organitzà l’aprisió o erigí el castell del terme.

 Aquest fet es donà en d’altres castells del Bages; en alguns d’ells la vinculació del nom del castell amb el del primer propietari és molt clara, com és el cas de Castellgalí. Ignorem la procedència del tercer nom, que fou el que ha arribat fins avui, però no creiem les interpretacions fantàstiques que s’han fet sobre aquest nom. 

L’evolució de les edificacions del castell no es poden seguir gaire bé, però és possible que tingués l’evolució prototípica, amb una torre circular inicial i més tard un clos murallat de pedra i calç, que anaren substituint les altres edificacions més precàries de fusta o de tàpia, que poques vegades deixen rastre. 

Segurament que pel nom primitiu del castell aquest fou aprisiat per un personatge anomenat Godmar, i per aquest motiu adquirí el domini eminent. Per altra banda no sabem de cap acte de domini del castell per part dels comtes de Barcelona. 

Els primers senyors coneguts són dos germans de la família Òdena, que havent rebut el castell de Callús conjuntament, un d’ells, Domnuç Bernat, permutà el 1054 la seva meitat a l’altre germà Guillem Bernat (d’Òdena) a canvi d’altres béns en diversos llocs. El 1063 Guillem Bernat infeudà el castell de Callús a Bernat Amat. El castell seguí en mans de la família Òdena, almenys fins al final del segle XII, quan Ramon d’Òdena deixà el castell al seu fill Ramon. El segle XII apareixen unes famílies de feudataris o castlans que no tenen res a veure amb la família Òdena, com no sigui un vincle feudal. 

SENYORS O CASTLANS

Domnuç d'Òdena, casat amb Adalenda i fill de Bernat  7-1054

Guillem I d’Òdena, casat amb Ermengarda i germà de l’anterior 1054-?

Ramon I d’Òdena, fill de l’anterior ?- v.1131

Ramon-Guillem I d’Òdena, casat per tercera vegada amb Berenguera, fill de Pere i nebot de l’anterior 1131- 1158

Ramon II d’Òdena o de Pontons, casat amb Berenguera, fill de l’anterior. 1158-1196

Ramon III d’Òdena, fill de l’anterior. 1196-? 

POSSIBLES CASTLANS INFERIORS

Berenguer Sendred, castlà de Rajadell, casat amb Sicarda, el 1123 o el 1153 deixa el castell a la seva filla Ermessenda. Rotllà, el 1129 deixa el castell en testament a Bertran Berenguer de Coaner.

Bernat de Rocafort, senyor de Rocafort, Castelladral i Clarà el 1184 deixa en testament a la seva filla Berenguera, la castlania del castell de Callús que tenia per Pere de Falçs. 

Al castell de Callús no apareix cap més senyor fins el 1358, data en la qual ho eren Ramon Eimeric i Eimeric de Sallent, ciutadans de Manresa, per passar al final del segle XV a la família Descatllar i després als marquesos de Palmerola. 

Del castell de Godmar només resten uns esfondralls consistents en els basaments d’una torre rodona i en uns llenços de paret repartits, de manera discontínua, als voltants de l’edifici circular, el qual, dins el seti casteller, ocupa la posició més elevada i prominent. 

El que resta de la torre es redueix a un basament de mur circular, i encara en alguns indrets un xic desdibuixat, que només assoleix 150 cm d’alçada als punts més elevats. La gruixària d’aquesta paret és de 110 cm, i es tanca exteriorment amb un diàmetre de 700 cm, mentre que l’espai intern ocupa una superfície determinada per un diàmetre de 480 cm. 

A un metre aproximadament de la meitat meridional d’aquests basaments, es desenrotlla un prim cíngol de pedra, omplert amb terra fins als murs de la torre, el qual, però, es fa fonedís a la meitat nord, tapat per l’herbam. 

L’aparell d’aquesta construcció és força bast, puix que ha estat obrat amb blocs de pedra de mides diferents, alguns dels quals ni tan sols han estat escantonats. La seva distribució, tot i que en alguns indrets es marquen algunes filades, és força irregular. La unió entre els carreus es fa per mitjà d’un morter grisenc fet amb sorra i calç, de textura força compacta. 

A tot el volt de la torre, llevat de la banda de migjorn, resten fragments de murs, situats arran de marge, que devien contribuir a enfortir l’edifici casteller. 

El més sencer de tots és el que se situa a la banda de llevant i que, com els altres, s’estén a pocs metres de la torre i en un nivell més baix. Aquest, amb una alçada d’uns 3,5 m, s’allargassa fins a uns 17 m, a partir dels quals, vers migdia, es guerxa lleugerament cap a ponent fins a uns tres metres més. Cal notar que l’aparell dels primers 11 metres, més el dels tres que s’hi afegeixen a migjorn i que avancen cap al sud-oest, és molt semblant al que hem trobat a la torre, mentre que els sis metres restants, és a dir, els que ocupen l’extrem de tramuntana, han estat aparellats amb pedres més ben tallades i han estat reblits amb un morter més compacte. Els dos fragments, però, es disposen sense formar filades ben definides. 

Sota la torre i a tramuntana hi ha un altre mur que excedeix lleugerament el metre d’alçada i que s’estén fins a uns dos metres aproximadament, el qual continua mantenint un aparell irregular i desendreçat. A continuació, a l’angle nord-oest, hi ha un altre fragment d’un metre de llargada i d’aproximadament la mateixa alçada, que continua mantenint els mateixos trets que l’anterior. Dos fragments més, situats a ponent i de factura idèntica als altres, completen les defenses del castell. El primer fa un metre aproximadament, mentre que el segon el sobrepassa lleugerament. L’alçada raneja el metre en tots dos casos. 

Es difícil precisar la gruixària d’aquests murs, ja que aquesta es confon amb la terra que conforma el marge al qual són adossats. 

L’edifici, tal com hom ha pogut deduir del que hem apuntat, és una simple ruïna. 

És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Nacional en virtut del decret de castells de l'any 1949. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT SADURNÍ DE CALLÚS (antiga) BAGES

 TERRES DEL BAGES 

L’església de Sant Sadurní de Callús estava situada dins l'antic terme del castell de Callús. Tingué categoria de parròquia, però al construir-se el nou temple a nucli del poble, aquest n'assolí les funcions parroquials. La primera pedra fou col·locada el 21 de novembre de 1926, i l'edifici fou beneït el 10 d'agost del 1940. 

L'església és documentada des del 977. Com a parròquia no la trobem fins abans del 1153. No conserva restes romàniques i fou reedificada e la seva totalitat a principis del segle XIX. Actualment està fora de culte. 

És una església amb planta de tres naus, la central més ample i alta que les laterals. La capçalera presenta un absis central de forma poligonal amb pilastres adossades que acaben en capitell compostos, i una absidiola a les naus laterals. 

La volta de totxo del sostre, amb llunetes, es veu reforçada per arcs faixons que condueixen el pes cap a uns pilars massissos, en els quals també es recolzen cinc arcades de mig punt per banda que defineixen i separaren la nau central de les laterals.

A la part de ponent s'alça un campanar quadrat. Al mur nord hi ha un petit absis, però que no s'ha pas d'atribuir a l'antic edifici, si tenim en compte el sueu aparell. 

A la façana hi ha tres obertures. La porta, situada també a migdia, és de mig punt, damunt seu un rosetó de factura moderna. 

Sant Sadurní de Callús és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia