dimarts, 13 d’abril de 2021

SANTUARI DE LA SALUT. SANT FELIU DE PALLEROLS. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

El Santuari està situat a la serralada del Collsacabra, a 1028 metres sobre el nivell del mar, en plena Garrotxa. Gaudeix d’una balconada esplèndida amb vistes a la vall d’Hostoles, la vall d’en Bas, el Canigó, el golf de Roses i l’Alta Garrotxa. El conjunt es troba en la cruïlla de l’antic camí d’Amer a Rupit i a Vic.

Les primeres notícies es remunten a principis del segle XVII en què Joan Carbonés, d'un mas proper, col·locà una imatge de la Verge del Rosari al costat mateix d’una font d’aigües curatives a la balma anomenada de “Roc de Claperols”. El mateix Joan Carbonés, animat per la devoció despertada hi edificà una petita capella l’any 1642. 

L'església anà prosperant fins que el 9 de juliol de 1809 fou escenari d'una violenta contesa entre les forces del Baró d'Eroles i el general francès Lamarque. Així ho narra Mn. Isidre Matabosch, antic rector de Sant Feliu de Pallerols, en el llibre "Ressenya històrica del santuari de la Font de la Salut". 

Al llarg del segle XIX es van fer diversos treballs: pels anys 1832 i 1847 l'hostatgeria s'amplià amb la creació de noves habitacions, el 1853 es va fer un nou i espaiós cambril i el 2 de maig de 1862, a causa de la gran afluència de devots, començaren les obres d'engrandiment de la capella amb la benedicció de la primera pedra. 

El 21 de maig de 1857 es va substituir la primitiva imatge per una altra de mides més grans, a fi d'adaptar-la al nou cambril. Durant la Guerra Civil va ser destrossada i la que actualment es venera n'és una còpia. És de guix i fou posada l'any 1939. La Mare de Déu està dempeus i sosté el Fill amb l'esquerre. Aquest, beneeix amb la dreta i amb l'altra mà porta un ram de flors. La primitiva imatge la guarda el rector del santuari i no té cap similitud amb l'esmentada anteriorment. La Verge també està dempeus, al braç esquerra porta el Nen, el qual beneeix amb la dreta i amb l'altra aguanta la bola del món. Moltes de les postals i estampes que es distribueixen de la Mare de Déu de la Salut són d'aquesta primera talla. 

Al llarg del segle XIX es va refent i consolidant-se a principis del segle XX per la obertura de la carretera que la treia del seu aïllament.

 

L’església és de planta és rectangular i té un campanar adossat a la part esquerra; també de pedra treballada i cantonades arrodonides i s'hi conserva una campana de ferro. 

La façana principal és de pedra amb cantoneres arrodonides. Presenta un petit rosetó i la porta d'entrada és d'estil neoclàssic.  

A banda i banda hi ha dos cossos adossats. La balma que conté una font s'uneix a l'edifici.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 8 d’abril de 2021

SANTA CREU DE JUTGLAR. OLOST. OSONA

 TERRES D’OSONA

Existia l’església de Santa Creu el 984, prop del lloc dit Gugulares i més tard mas Joglars; la seva demarcació s’estén per una plana i per les valls de les rieres de Lluçanès i Gavarresa, que es fusionen poc més avall. Entre el 1438 i el 1728, pel fet d’ésser un lloc central, es reunia en aquesta església el consell del territori del Lluçanès. 

El 1733 es féu una nova església més al centre dels dos barris. El 1878 s’erigí en parròquia independent. 

La primitiva església dedicada a Santa Creu i supeditada a la parròquia d'Olost data del segle X. Segons les dades arqueològiques, la construcció es devia realitzar al final del segle IX o al començament del segle X. 

L’actual església de Santa Creu de Jutglar es troba situada en un punt elevat al nucli de Santa Creu. Es tracta d’un església de planta rectangular d’una sola nau, acabada en presbiteri i amb una capella per banda, i un campanar de torreta de quatre ulls adossat.

La façana principal, orientada al sud, està formada per un portal d’accés emmarcat amb brancals i llinda de pedra motllurada, amb la data de 1733 i una creu intercalada gravats a la llinda. Sobre el portal hi ha una fornícula de quart d’esfera i més amunt s’hi obre un petit òcul.

A la banda oest, enmig d’un camp, es troben les restes de l’antiga església romànica i la necròpolis medieval. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 6 d’abril de 2021

SANT FRANCESC S’HI MORIA. VIC. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església es trobava dins el terme de la vila de Vic, fora de les muralles, a mitja hora vers llevant, propera a la carretera de Vic a Roda de Ter, ja en terme parroquial de Calldetenes. Fou sempre una simple capella rural. El nom li prové del mas Almunia, encara que la tradició popular ha fet que fos el lloc on defallí sant Francesc. 

El fet que Jacint Verdaguer recollís aquesta llegenda divulgà el fet arreu fins al punt que modernament l’indret és conegut com Sant Francesc s’hi moria. El fet és que des de l’any 1140 es coneix l’existència d’un mas Almonia o s’Almonia. No sabem si fou a iniciativa dels franciscans, que l’any 1225 ja s’havien instal·lat a Vic, que fou construïda la capella. Aviat apareixen notícies de la seva existència. 

L’any 1244 es féu una deixa d’un octau d’ordi a Sant Francesc d’Almunia. Després segueixen les deixes de manera abundosa, sempre esmentat el nom d’Almunia o Salmonia més tardanament (topònim del qual ha derivat efectivament l’actual s’hi moria). Entre els anys 1361 i el 1395 hi vivien deodonats o deodonades que feien d’ermitans de la capella, la qual es trobava prop del camí ral que anava de Vic al Cabrerès. Inclús el pont que permetia travessar el riu Gurri rebé el nom de pont de Sant Francesc d’Almonia. 

La capella primitiva fou renovada al llarg del segle XVIII i era l’edifici que perdurà fins a la guerra civil del 1936-1939, que fou destruït. Després els franciscans del convent del Remei de Vic esmerçaren els esforços necessaris per a la seva reconstrucció, la qual ha donat lloc a l’edifici neo-romànic que s’aixeca avui dia al lloc de l’antiga capella de Sant Francesc. 

La Capella de Sant Francesc és un edifici de nau única coronada amb un absis semicircular a llevant. A la part de migdia de la nau s'hi adossa un campanar de torre de planta quadrada que consta de planta baixa i dos pisos, acabada amb merlets, els murs són decorats amb arquets cecs, faixes llombardes i decoracions amb serreta, també s'hi obren finestres geminades.


La façana és a ponent, el portal és d'arc de mig punt i reposa sobre columnes decorades amb capitells, al damunt el portal hi ha finestres geminades. Tota l'església, els murs exteriors, són decorats amb elements llombards i sota el ràfec de la teulada de la façana s'hi dibuixen uns arquets cecs que segueixen la inclinació de la teulada. 

Materials constructius: pedra basta, pedra ben treballada, la restauració s’ha portat a terme amb ciment pòrtland. 

Es tenen notícies de que el pintor vigatà Marià Colomer, durant el segle XIX la decorà amb frescos que representaven la llegenda de Sant Francesc passejant-se per terres d'Osona, d'aquella decoració avui només ens en queden fotografies i un gravat de boix.

Mossèn Cinto tenia molta devoció a Sant Francesc d'Assís i els seus textos contenen una llegenda que explica el perquè de la construcció de l'ermita: vers l'any 1225, un any abans de la mort del Poverello d'Assís, Sant Francesc arribà a Vic i, en ésser en aquell planell del Gurri conegut pel pla d'Almoina, va tenir un èxtasi en ple camp i un pagès li portà aigua del seu pou i es retornà. El fet fou celebrat i s'hi erigí un pedronet en recordança del Sant. Anys més tard, els pares franciscans hi van erigir la capella, que prengué el nom de SANT FRANCESC S'HI MORIA. 

Sant Francesc s'hi Moria és una capella protegida com a bé cultural d'interès local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons. Catalunya Romànica i IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 1 d’abril de 2021

SANTA MARIA ASSUMPTA DE SANTA PAU. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

El poble de Santa Pau és situat al sud-est de la plana d'Olot, en plena Zona Volcànica, enmig de la vall entre les serralades de Sant Julià del Mont i Serra de Finestres.  La Badia de Roses i del pic del Canigó, són visibles en dies clars des de diversos indrets del terme municipal. Això dóna un caràcter mixt de Prepirineu i prelitoral a la seva climatologia. La major part del territori municipal forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.


Església de Santa Maria Assumpta, per estudiar el fet històric d'aquest edifici cal partir de dos fets, inqüestionables, referits al segle XV. El primer, és el testament del baró Hug Ademar I, redactat l'any 1391, que preveu la construcció d'una nova església dins el reducte fortificat. El segon serien els cataclismes sísmics de 1427-1428, amb el parcial enderrocament de Santa Maria dels Arcs -fins aleshores parròquia- que portaria a sol·licitar oficialment el trasllat de la parròquia. No fou l'hereu de Hug Ademar I qui compliria la clàusula testamentaria, sinó Galceran, el fill menor. Així, a finals dels segle XV es començarien les obres. 

Tot i que té una base original de mitjans del segle XV, el temple actual es pot adscriure globalment al segle XVI i, continuades posteriorment. Es va seguir l'estil gòtic encara que tota la part última de l'església es devia decantar cap al barroc. El temple és d'una sola nau, amb quatre capelles laterals i una sagristia. Amb voltes d'aresta rematades amb unes claus molt boniques i interessants per la datació cronològica de l'edifici. 

Adossada al costat esquerra dels peus de la nau, s'aixeca l'esvelta torre del campanar. Antigament va tenir un retaule barroc i l'actual, que intenta ser gòtic, està molt lluny d'aquell pel qual el baró arribà a pagar deu mil sous. 

La portalada afegida amb posterioritat, any 1929, és neogòtica. Flanquejant la porta hi ha dos pilars quadrats, decorats per la part davantera i acabats amb decoració típicament gòtica. La porta té un arc ogival acabat amb una creu. Sobre aquesta porta hi ha unes decoracions vegetals molt riques.

Les claus de volta de la nau eclesial tenen  escuts esculpits, no són del Santa Pau sinó dels Oms. L'escut de la casa dels Oms presenta tres faixes sobre el camp. Les dues claus de volta pròximes a l'entrada del temple presenten el blasó dividit, representant l'aliança familiar entre els Oms i els Parapertusa.


Santa Maria: és la clau de l'altar principal, més gran i anterior a les claus laterals. Representa la Verge abillada amb mantell i coronada amb el Nen al braç esquerre. L'Infant aguanta el llibre amb les dues mans i la Mare porta a la mà dreta l’esfera. Està sostinguda per dos àngels.
 

Mare de Déu del Roser: La data marcada a l'entrada de la capella i que coincideix exactament amb la mencionada en una de les visites pastorals, dóna l'any 1594 com el de la construcció. La capella presenta petits escuts de la família Oms a cada costat de l'entrada. La imatge de la Verge respon a la típica iconografia de l'època: la Verge dempeus sostenint el Nen als braços encerclada d’un rosari.

Sant Isidre: datada el 1634, data que es repeteix a l'entrada de la capella, acompanyada d'escuts de la família Oms. La primera visita pastoral que esmenta l'altar de Sant Isidre és la de 1637. La clau té forma troncocònica. El sant duu barba, jaqueta i calça curta i porta la pala entre les mans. Al terra de la capella hi ha la llosa sepulcral de la família Bohigues, amb l'escut familiar. 

A les capelles de la Mare de Déu del Roser i a la de Sant Isidre també hi ha mènsules molt interessants amb la data d'edificació esculpida i els escuts de la família Oms. Les mènsules situades a l'acabament dels nervis de la volta. Són treballades en forma de lleons, un personatge grotesc (semblant a un putti) i d'altres tapades per l'actual retaule del segle XX.
A les capelles de la Mare de Déu del Roser i a la de Sant Isidre també hi ha mènsules molt interessants amb la data d'edificació esculpida  i els escuts de la família Oms.


La torre-campanar és una construcció de planta quadrada que denota l'època d'edificació (cap el 1400). Està rematada per un coronament de merlets. Les cantonades són obrades amb carreus alternats. El conjunt demostra un caire defensiu.
 

La pica baptismal situada a la capella lateral (segona, esquerra). És de grans dimensions; té la forma de copa, amb vuit cares; en una d'elles hom hi pot llegir la data: MDCXII. Té unes senzilles decoracions que semblen simbolitzar fulles estilitzades. En l'actualitat encara està en ús.

A l’interior de l’església es conserva la Verge de Sant Martí Vell, gòtica, de marbre; la talla barroca de la Verge del Carme, procedent d'un retaule de Santa Llúcia de Treinteres i la imatge d'una Mare de Déu, procedent de Santa Maria dels Arcs.


Santa Maria Assumpta de Santa Pau és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau