SANT TIRS. OLIOLA. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

El poble d’Oliola és situat al vessant d’un turó, on s’esglaonen les cases. Al cim del turó hi ha les restes del castell d’Oliola, del qual s’ha dit si podia ser d’origen visigòtic (esmentat el 908, reconquerit i refet vers el 1035). Es conserven restes de la muralla. 

L’església parroquial de Sant Tirs es troba a pocs metres de les ruïnes del castell. És situada al primer replà del turó on s’assenta el poble, presidit pel seu castell. 

La primera referència documental d’aquesta església es remunta al 7 de juliol de l’any 1061, data en què Pere Miró, en el seu testament, donà la meitat dels seus béns per tal de pagar els deutes que tenia i deixava la meitat restant per l’obra de l’església de Sant Tirs, que ja apareix esmentada com a parròquia. 

La següent referència documental de què es disposa és de l’any 1080, quan la parròquia apareix esmentada entre les afrontacions territorials d’uns alous que els esposos Andreu Miró i Guila van vendre a Eldiarda, dins el terme d’Oliola. 

Les notícies restants responen a donacions fetes a l’esmentada església, totes elles dins de disposicions testamentàries. Així, per l’acta testamentària feta entre els anys 1080 i 1100 i atorgada per Adelaida, muller de Ponç Dalmau. El 4 de març de 1101, Ramir, en el seu testament, hi deixà 8 sesters d’ordi. L’I d’agost de 1119, Vidià manà que la tercera part dels seus béns mobles fos dividida en quatre parts: llegà la tercera, a Santa Maria de Gualter, Sant Pere de Ponts, Sant Tirs d’Oliola, Sant Pere de Puigverd i Santa Maria d’Agramunt. El 18 de desembre de 1164, en el seu testament, Pere de Puigverd deixà a la parròquia de Sant Tirs la vinya de Bosc i la coromina de Guàrdia de Vidal. 

D’altra banda, el rector d’Oliola figura mencionat en la relació de la dècima que el 1391 fou recol·lectada a la diòcesi d’Urgell. L’església parroquial de Sant Tirs fou modificada i ampliada al segle XVIII. 

Sant Tirs d’Oliola és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals que arrenquen de sengles mènsules, sense pilars; aquest fet pot respondre a les remodelacions que patí l’edifici, en les quals s’enguixà tot l’interior, s’obriren capelles en els murs laterals, es construí un cor a l’extrem de ponent, i sobretot, es va estrènyer la nau en la seva unió amb l’absis per tal de suportar un cimbori, que perfora la volta, a l’indret on se situa el presbiteri. 

La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, a la qual s’obria mitjançant un arc presbiteral, ara emmascarat pel regruix intern dels murs, ja esmentat. L’absis s’acompanyava d’una cripta que seguia la seva mateixa planta, i que actualment ha perdut el sostre; els vestigis d’aquest sostre permeten confirmar que era resolt amb voltes per aresta, suportades per semi-pilastres adossades als murs perimetrals, i per dues parelles de columnes centrals. D’aquestes columnes es conserven les bases i els elements d’un fust octogonal, seguint el tipus més comú de les estructures de criptes alt-medievals catalanes. La cripta d’Oliola —en cas d’haver-se construït totalment— aixecava el nivell del paviment del presbiteri, al qual s’accedia per una escala central, mentre que l’accés a la cripta s’efectuava per dues entrades frontals, que devien flanquejar l’escala central. Cal tenir en compte que la cripta d’Oliola fou aterrada, probablement arran de les importants reformes ja esmentades, i ha estat recuperada en els recents treballs de restauració, de manera que els detalls del seu accés, entre d’altres, són el resultat de la restauració. 

A l’absis s’obren tres finestres de doble esqueixada, i en el seu sòcol, a nivell de la cripta, n’hi ha tres més del mateix tipus, com també ho són les dues finestres que es conserven a la façana sud, mentre que en la façana oest hi ha un ull de bou, que sembla la reforma d’una finestra original. 

La porta s’obre en la façana oest, i és resolta amb un arc de mig punt emfasitzat per una arquivolta llisa, on hi ha un carreu molt erosionat amb decoració escultòrica. Al centre de la façana sud, es conserva una altra porta, paredada, que sembla que hauria de tenir una estructura similar a la porta de la façana oest. 

Les façanes són totalment mancades d’ornamentació, llevat de la façana absidal, on es desenvolupa una decoració sota el ràfec amb els motius llombards d’arcuacions, en sèries de dues entre lesenes, que arrenquen d’una alta socolada, on s’obren les finestres de la cripta. 

A l’extrem sud-est de la nau es conserva un campanar de torre, amb les façanes composades per una alta socolada, que arriba fins al nivell del ràfec de la nau, i dos nivells més, on hi ha, molt degradats, els elements de dos frisos d’arcuacions, en sèrie contínua, entre lesenes angulars. Per sobre del nivell superior d’arcuacions, el campanar apareix bruscament tallat pel ràfec de la coberta piramidal que el corona, i que respon a una reforma en la qual es devia rebaixar l’alçada del campanar original. 

Les obertures originals del campanar han estat molt alterades, especialment en el nivell més alt, el tercer, mentre que en el nivell segon es conserven paredades les finestres de les façanes nord i sud; en la de la façana est, és visible la seva estructura geminada, amb columna central i capitell mensuliforme, i en el nivell més baix hi ha un complex sistema de finestres, motivat probablement per l’encaix entre la torre del campanar i el mur sud de la nau. 

L’aparell, molt regular, és format per carreus petits de pedra sorrenca, molt erosionats en alguns indrets, però ben escairats i treballats amb tallant, disposats en filades molt ordenades amb algunes fileres de peces col·locades de través en el mur nord. 

Per les característiques constructives i ornamentals de l’edifici no hi ha cap dubte sobre la seva filiació dins les formes evolucionades dels llenguatges llombards de l’arquitectura de la fi del segle XI o principi del segle XII. 

El Museu Diocesà d’Urgell conserva una talla de fusta policromada de la Mare de Déu amb el Nen, que procedeix de l’església de Sant Tirs d’Oliola. Fa 70 cm d’alçada i ingressà al museu l’any 1966. Pel tipus d’indumentària de la Verge (vel mantell obert per davant), per l’actitud de les dues figures (la mà de la Mare agafant el mantell), pels seus rostres, o en major mesura pel tipus de setial tron de la Mare de Déu, la imatge s’apropa a d’altres datables a l’entorn de mitjan segle XIII. 

Sant Tirs d'Oliola és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

SANT MIQUEL. VILANDENY. NAVÈS. SOLSONÈS

 TERRES DE SOLSONÈS 

A l’apèndix que configura el costat sud-oriental del terme municipal de Navès, envoltat per terres del Berguedà, hi ha l’església de Sant Miquel de Vilandeny. 

De l’església de Sant Miquel de Vilandeny, no hem pogut trobar cap document que en parli. Sí, en canvi, de la casa de Vilandeny. El document al qual ens referim és del 27 de gener de 1300 i fa referència a la venda que féu Arnau de Pujol a Ponç de Vilaró, aleshores paborde de Solsona, de tots els feus que tenia per l’església de Santa Maria als llocs de Tentellatge, vall d’Ora i castell de Navès i també als masos de Vilandeny i Pegueroles. 

En aquesta església es conserva la tipologia d’absis semicircular orientat a llevant, que corona una nau rectangular, si bé, en una reforma posterior, engrandiren la nau eixamplant-la només pel cantó de migjorn i el resultat obtingut és atípic, car es contempla un absis completament desplaçat a tramuntana respecte a la nau eixamplada cap a migjorn. 

El parament a l’absis és edificat sobre un podi de carreus treballats a punta, els quals, a partir de la filada de sota l’ampit de la finestra, s’aprimen i allargassen; acaba amb una cornisa de pla i cavet. Al mur de tramuntana queden senyals de l’escala que hi havia adossada i que devia donar accés a la sobrecoberta i a l’espadanya. 

La coberta és de teules, a dos vessants a la nau i de lloses i cònica a l’absis. El frontis, amb porta de llinda decorada i amb frontó i un petit òcul és barroca. Un xic més amunt, és coronat per un campanar d’espadanya amb dues finestres.

Al centre de l’absis hi ha l’única finestra de doble esqueixada i arc de mig punt retallat en un bloc i l’ampit i una part dels muntants buidats d’un altre realment llarg. 

A l’interior, l’arc pre-absidal amb degradació és amagat per un mur alçat per tancar l’espai destinat a sagristia. Al mur de migjorn i sobre la cornisa, hi ha, excavat a la paret, un braç de ferro coronat per un cap d’animal. 

La volta és de canó i arrenca d’una cornisa amb motllura bisellada i moderna. Ha sigut restaurada a la fi del segle XX.

Sant Miquel de Vilandeny és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

SANT MIQUEL. VALLDÀRIES. VILANOVA DE L’AGUDA. NOGUERA.

 POC A POC PER LA NOGUERA 

L’església de Sant Miquel constitueix el centre religiós de la part alta del municipi de Vilanova de l’Aguda, coneguda com la Vall. Era l'església del castell de l'Aguda quan aquest era d'Arnau Mir de Tost. Al seu costat s’emplaça el cementiri. 

La primera referència, bé que indirecta, d’aquesta església data del 1047, en què Borrell de Tarabau i la seva esposa cediren a Santa Maria de la Seu el castell de l’Aguda, a Valldàries, amb les esglésies de la mateixa vall. El 20 de juliol de 1051-52, tingué lloc la publicació sacramental del testament de Ranolf, que fou jurat sobre l’altar de sant Miquel de l’Aguda pels testimonis Guillem Ranimir, Gombau Ató i Galit, en presència del jutge Ramon, dels sacerdots Isarn, Guillem i Bernat, d’altres homes i amb el vist-i-plau dels seus marmessors.

La parròquia de l’Aguda també és consignada més endavant i així consta en la relació de dècimes del 1279 i el 1391 del bisbat d’Urgell. 

Sant Miquel de Valldàries, o del Castell de l’Aguda, és un edifici d’una sola nau que ha estat profundament transformada, fet que es palesa externament al mur nord, molt alterat, on s’observen paredats dos arcs apuntats que devien obrir sengles capelles, avui desaparegudes, i una finestra circular, tallada en un sol carreu. També hi ha la porta d’accés al temple, resolta amb una llinda, i que òbviament respon a una reforma de la porta original que, si s’ha de jutjar per l’estat de les altres façanes, devia obrir-se en aquest mateix mur. 

La nau és coberta amb una volta de canó amb llunetes, que substitueix el sostre original, les característiques del qual ignorem, i és capçada a llevant per un absis semicircular, del qual no podem precisar la seva obertura a la nau, ja què  ha estat molt alterada per les reformes sofertes a l’interior de l’església. 

A primera vista, els elements que es conserven millor de l’edifici original són les façanes de ponent i migdia, i la de la conca absidal. La façana de ponent presenta una gran finestra, parcialment paredada i convertida en circular, aparentment d’esqueixada recta. 

A la façana sud, on es fa molt patent el sobrealçament de la nau, es conserven tres finestres de doble esqueixada. La central, molt estreta i de proporcions molt esveltes, contrasta amb les altres dues situades als extrems. Just a l’angle sud-oest hi ha una obertura al mur que comunicaria l’església, a l’alçada d’un cor, amb la casa rectoral, ara en ruïnes, adossada a l’angle sud-oest del temple. 

A l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, centrada en el semicilindre absidal, i en el punt d’unió entre la nau i l’absis es dreça un campanar d’espadanya de dos ulls, que respon al procés de reformes profundes que va patir l’edifici. 

Sense comptar la façana nord, molt alterada, les façanes de la nau són totalment òrfenes d’ornamentació, que es concentra a la façana absidal. En aquesta es desenvolupa una decoració amb els motius llombards d’arcuacions sota el ràfec, en sèries entre lesenes, amb un ritme irregular,  palesant una certa inseguretat en l’aplicació d’aquest element compositiu i ornamental. 

L’aparell dels murs originals és format per carreuó ben escairat, sense polir, disposat molt regularment en filades uniformes, on s’observen diversos forats de bastida distribuïts ordenadament. 

Tant les característiques constructives com, especialment, l’ornamentació absidal, situen aquesta església com una obra característica de l’arquitectura del segle XI, fidel a les fórmules llombardes, aplicades de manera un xic insegura, però dins els cànons de la plenitud de l’estil. 

Sant Miquel de Valldàries o Sant Miquel del Castell de l'Aguda és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

SANTA MARIA. LES OMEDES. VILANOVA DE L’AGUDA. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

Aquesta església és al costat del mas de les Omedes, que es troba al peu de la pista que de Vilanova de l’Aguda porta al cap de la Vall, a la parròquia de l’Aguda.

No s’han trobat  noticies  documentals d’aquesta capella de la parròquia de l’Aguda. En procedeix una imatge de la Mare de Déu dipositada actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya. 

Santa Maria de les Omedes és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó reforçada per un arc toral, amb pilastres, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau mitjançant un arc presbiteral en degradació. 

La porta actual s’obre a la façana de ponent, que és coronada per un senzill campanar d’espadanya de dos ulls, i respon a una reforma de l’edifici original, probablement la mateixa en què es construí el cor adossat al mur de ponent i s’arrebossà tot l’interior del temple. 

A la façana nord, paredada, és visible la porta original, resolta amb arc de mig punt retallat en un sol bloc de pedra. 

A l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, del mateix tipus que les dues que es troben a la façana sud, o la que hi ha a la façana de ponent. 

Les façanes són totalment mancades d’ornamentació, llevat del ràfec de la nau i l’absis, format per una senzilla motllura bisellada. L’aparell, només visible a l’exterior, és format per carreuó allargassat disposat molt regularment, i recentment ha estat restaurat amb un excessiu rejuntat de morter de calç, que dóna un aspecte molt peculiar a aquest edifici. 

Les característiques de l’església palesen unes formes ja avançades dins el segle XII, però que segueixen la tradició constructiva del segle XI. 

Santa Maria de les Omedes és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

SANT LLORENÇ. RATERA. PLANS DE SIÓ. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

Ratera és un poble situat a la dreta del Sió entre els termes de Concabella i Sisteró. 

El poble és d'una estructura que es repeteix en altres pobles del municipi. Amb el portal a l'entrada s'aconseguia que el poble quedés resguardat de manera que només l'església quedava fora del tancament. A l'entrada del poble, encara es pot veure a la portalada, els golfos de les portes que tancaven el poble. A dins hi ha una plaça empedrada amb un pou i moltes plantes i flors. 

L'ermita de Sant Llorenç fou refeta al segle XVIII, però no es pot descartar que tingui uns orígens romànics, perquè el lloc de Ratera és documentat des de l'any 1098. 

La capella és situada a l'entrada del nucli, construïda amb paredat, d'una sola nau amb absis recte i coberta a dues aigües. A la façana principal hi trobem la porta d'entrada amb llinda superior on apareix la data de construcció, 1798. Per sobre d'aquesta trobem una petita fornícula on havia hagut una imatge contemporània de la Mare de Déu de Montserrat. A la part superior de la façana trobem un campanar d'espadanya d'un sol ull, realitzat amb formigó, igual que la teulada de la capella, fruit d'una restauració duta a terme a finals del segle XX.

L'interior de la capella està cobert per un embigat de fusta, fruit de la recent restauració de la teulada, conservant-se els murs originals realitzats amb paredat i amb la presència d'uns pilars de base quadrada adossats.

Al mur de l'altar hi trobem tres figures escultòriques, les quals representen Sant Llorenç, Santa Llúcia i un escolanet, ubicades a partir de la restauració de la capella. 

Sant Llorenç de Ratera és una capella inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia

SANTA MARIA. AGRAMUNT. URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

La fundació de la parròquia d’Agramunt, dins el bisbat d’Urgell, devia tenir lloc a mitjan segle XI, una vegada conquerida la vila i el castell per part del comte d’Urgell, Ermengol III. El primer esment del castell d’Agramunt és de l’any 1051, en què el comte Ermengol III donà a Pere Miró el castell d’Agramunt. La referència més antiga a l’església d’Agramunt és força posterior, de l’any 1090, en què entre els testimonis d’una donació consta Geribert, sacerdot d’Agramunt. En el testament d’Adelaida, muller de Ponç Dalmau, datat entre el 1080 i el 1100, consta que aquesta féu un llegat per a l’obra de Santa Maria d’Agramunt. En el testament sacramental de Bernat Pere de Ponts, dit Vidià, castlà d’Agramunt, del 1119, es manà que de la tercera part dels béns mobles que tenia amb la seva muller, se’n fessin quatre parts, dues de les quals s’havien de distribuir entre les esglésies i els clergues de Santa Maria de Gualter, Sant Pere de Ponts, Sant Tirs d’Oliola, Sant Pere de Puigverd i Santa Maria d’Agramunt. 

Gairebé es pot assegurar que l’actual edifici va començar a construir-se a la segona meitat del segle XII a l’empara de les excel·lents perspectives que proporcionava a la vila la carta de població atorgada l’any 1163 pel comte d’Urgell Ermengol VII. En aquesta època, en concret el 1187, se celebrà a l’interior de l’església d’Agramunt una assemblea de pau i treva. 

No sabem si el nou temple es bastí damunt del documentat al segle XI. L’emplaçament de l’església obeeix a raons urbanístiques i estratègiques de pes. La primitiva població, de reduïdes dimensions, era arrecerada al tossal del castell, a la banda de ponent de la vila antiga. Al segle XII, s’amplià el recinte emmurallat en direcció a llevant fins més enllà d’una cruïlla d’antics camins. 

La construcció del nou temple en aquell indret oferia solució als problemes esmentats. Les torres dels absis, edificades en la mateixa línia de la muralla de llevant, constituïen un reforçament de l’obra defensiva. I les activitats religioses centrades en el temple eren un focus d’atracció del veïnat vers aquell sector. 

Per raons òbvies, si tenim present el que s’ha dit abans, el temple es va començar pels absis i a poc a poc anà avançant cap a ponent, en direcció a la plaça. Entrat el segle XIII es bastí la portalada principal i el campanar s’enllestí al segle XIV. Ja l’any 1238 el comte Ponç Guerau de Cabrera concedí als agramuntins la gràcia de tenir tribunal davant la porta de l’església. 

El relleu de la parròquia d’Agramunt es demostra en el registre de la dècima pagada per a les croades els anys 1279 i 1280, on consta que el capellà d’Agramunt havia de satisfer setanta sous jaquesos per cadascun dels anys esmentats. Així mateix, en la relació de la dècima de la diòcesi d’Urgell de l’any 1391 s’observa que s’exigí a Santa Maria d’Agramunt cinc lliures, una de les quantitats més elevades del deganat d’Urgell. 

Al llarg del temps l’estructura primitiva del temple ha sofert afegits i modificacions. De la capella del Roser, a la cara nord, no se’n coneix la data de construcció, però és anterior al segle XVI. La capella del Socors, a la mateixa banda, és del segle XVII —concretament es començà l’any 1667—. També al mateix segle s’amplià la sagristia fins als límits actuals i per tal de facilitar la construcció d’un ampli presbiteri, se suprimiren les dues columnes més properes a l’altar major, ajuntant a l’una i l’altra banda les dues arcades antigues en una sola de més ampla. Al segle XV, i encara posteriorment, s’obriren nombroses capelles als murs laterals. 

El temple de Santa Maria d’Agramunt fou declarat monument nacional l’any 1931 i des de l’any 1953 diversos organismes oficials han intervingut en la seva restauració. Entre les obres realitzades cal esmentar la reposició de les dues columnes suprimides al segle XVII; la restauració dels absis i dels murs laterals, fent desaparèixer les capelles obertes segles abans i retornant-los la fesomia primitiva; i la restauració de la meitat superior del campanar i de la portalada principal. 

El temple de planta basilical té tres naus capçades per tres absis semicirculars, decorats exteriorment per sèries de dues arcuacions sobre lesenes. L'absis central disposa també d'una decoració similar per la part interior, amb arcuacions sobre columnes adossades. Les tres naus es cobreixen amb voltes de canó apuntades, dividides en quatre trams mitjançant tres arcs torals de secció esglaonada. Les voltes descansen sobre pilars amb columnes adossades. 

Molts detalls constructius fan pensar en la participació d'artistes llenguadocians, cosa que confirmen les marques dels picapedrers i, sobretot, els noms dels escultors R. de Milavel, M. de Meces i A. Sartre, esculpits en alguns capitells interiors. 

S'accedeix al temple mitjançant dues portalades romàniques, obertes al mur septentrional i al ponent, respectivament. La de ponent és un dels millors exemples de l'anomenada escola de Lleida, per la riquesa de la seva decoració. Bastida a mitjan segle xiii, és formada per vuit arquivoltes en degradació, que descansen sobre setze columnes per banda, i que constitueixen un cos sobresortint de la façana. Cada una de les arquivoltes és decorada amb motius diferents, de tipus geomètric, amb arcuacions entrellaçades, o amb figures humanes. Els capitells destaquen per la seva ornamentació vegetal. El fust i el basament de les columnes han estat restaurats fa poc per la Generalitat de Catalunya. Un dels elements més significatius és el grup esculpit en alt relleu, situat a les dovelles centrals de la porta, i que representen la Mare de Déu amb l'Infant, flanquejada a l'esquerra amb l'Anunciació i a la dreta amb l'Adoració dels reis. Una inscripció recorda que foren els teixidors de la vila els que sufragaren la col·locació d'aquest grup, l'any 1283. És una obra de transició, de concepció encara romànica, però amb alguns a punt d'un més gran realisme. La porta del costat nord, de concepció més senzilla, presenta també decoració de tipus geomètric, pròpia de l'escola lleidatana. 

La reixa de la Capella dels Socors: porta reixada que dona accés i clou la capella coneguda com la de la Mare de Déu dels Socors. És una reixa realitzada en forja. En la seva part més alta i central, hi ha la presència d'una gran corona envoltada per pinacles acabats en diverses punxes de ferro. Demostra ser una obra de molta habilitat per part de l'autor. Dins la capella hi ha la imatge gòtica de la Verge dels Socors, de fusta policromada. 

El campanar de l'església, és una torre prismàtica de planta quadrada, oberta per estretes espitlleres fins al darrer pis, on hi ha dues finestres a cada façana, rectangulars però incorporades al mur motllurat, amb traceries de factura gòtica. Té un cos baix que arriba fins al ràfec de l'església. Per sobre hi ha un petit cos, sense obertures amb les façanes en voladís en relació amb les del cos de baix. Un tercer cos i últim, suportat per una motllura, és el que conté les finestres. Les seves façanes, molt restaurades, presenten una decoració de traceria, que forma la base de l'alta coberta que corona el campanar. Està situat a l'angle nord-oest de la façana de l'església de Santa Maria.

Entre finals de l'any 1996 i la primavera de 1997 es van dur a terme obres de restauració a la façana nord i de l'lateral nord de la façana oest sota la direcció de l'arquitecte Enric Solsona, promogudes per la Diputació de Lleida. En aquesta actuació es van restaurar els dos arcosolis de la banda nord de la façana oest. El sarcòfag que ens ocupa (llis, de pedra sorrenca de color grisenc, sense heràldica ni epigrafia) es va treure de seu emplaçament. Acabades les obres i abans de restituir el sarcòfag en el seu emplaçament original, Enric Solsona va sol·licitar a el director dels Serveis Territorials de Cultura a Lleida la seva obertura per comprovar quin era el seu contingut. 

El Servei d'Arqueologia i Paleontologia de el Departament de Cultura, dirigit per Josep Gallart, arqueòleg territorial de Lleida, va autoritzar l'obertura de l'sarcòfag a l'abril de l' any 1997. A l'obrir-lo es va comprovar la presència de dos esquelets semimomificados superposats, un femení en primer terme i un de masculí a el fons, encaixat en morter de calç. El que més va sorprendre va ser que els dos esquelets conservaven en bon estat les vestimentes mortuòries,sobre tot el cos femení. 

Així doncs, el 29 de juliol de 1997 es va dur a terme la intervenció directa sobre el sarcòfag, autoritzada per la Direcció General del Patrimoni Cultural de el Departament de Cultura i promoguda pel Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Durant l'actuació es van documentar exhaustivament els dos enterraments i es van retirar els teixits dels dos cossos. La indumentària es va traslladar a aquest museu, on es va fer un primer tractament de desinfecció. Més tard es van dipositar temporalment al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal i, passat un temps, des del Servei d'Arqueologia i Paleontologia es va encarregar el projecte de restauració a el Centre de Restauració i Museu Tèxtil de Terrassa (CDMT) que va delegar aquesta tasca en Elisabet Cerdà, restauradora titular del CDMT. 

L’altar major es construit en pedra, d'uns dos metres de llargada per un d'alçada. És de planta rectangular i a la part superior presenta una decoració geomètrica a base d'arcs llombards. La llosa superior sobresurt uns deu centímetres. L'altar és molt auster i pesat. Fou reconstruït cap als anys 1950 quan ens restaurà el temple. 

El Sr.Pons Farré afirma que abans de la guerra civil, l'església de Santa Maria d'Agramunt tenia 5 piques d'aigua, totes es conserven, però van ser mogudes de lloc quan es va dur a terme la restauració de l'església als anys 50 del segle XX. 

La pica baptismal: Situada a la dreta de l'entrada, realitzada en pedra d'una sola peça, de forma circular i exterior gallonat. A un dels costats de la pica hi ha una marca en forma de creu. A l'interior d'aquest enorme recipient baptismal hi ha una segona, de reduïdes dimensions i sostinguda per un petit peu, en la qual es dipositava l'aigua beneïda. A més el temple conté altres quatre piques beneiters de diferent datació i format. 

És destacable el cadiratge de l'església, realitzat el 1532 en fusta de roure cisellada. 

L'església de Santa Maria d'Agramunt estrena la reforma de la portalada occidental i tres nous vitralls. El temples són un dels majors referents del romànic català de principis del segle xiii. Des del 2005, ha estat objectiu de diferents projectes de restauració, tant de l'interior com de l'exterior, majoritàriament finançats per la Generalitat. 

El temple consta de dues portalades, però la més rica en ornamentació és l'occidental. Segueix l'estil de l'anomenada Escola de Lleida, que té com una de les característiques definidores la falta de timpà a la portalada. Un grup escultòric format per la Verge amb el Nen, flanquejada per escenes de l'Adoració dels Reis Mags i l'Anunciació coronen una portalada també bellament esculpida amb motius vegetals. La reforma, que es va inaugurar aquest dissabte passat, ha perseguit millorar-ne l'estat de conservació i restaurar-la, tot eliminant aquells elements que alteraven la lectura arquitectònica. La portalada i la rosassa acumulaven gran quantitat de brutícia: s'hi han retirat 90 nius d'orenetes i materials degradats de restauracions del segle passat. La portalada conserva restes de policromia original. 

A la primera capella de l'esquerra hi ha el Retaule de la Mare de Déu del Roser, de la primera meitat del segle XVII i atribuït a Joan Grau I. Està fet en fusta policromada. És un dels poco retaules escultòrics del s. XVII que es conserven sencers a Catalunya. 

El retaule de la Mare de Déu dels Socors: El retaule consta de tres carrers, amb un banc i tres pisos d'alçada. El banc no té decoració. Es tracta d'un retaule d'estil baron, el que Martinell anomena Barroc salomónic (1660 -1730). 

Peces desaparegudes: Segons el Sr.Pons Farré al segle XVII van desaparèixer dos pilars de l'interior del temple que soportaven els arcs formers. L'altar estava dedicat a l'Assumpció de la Mare de Déu i fou cremat el 1936. Una altra de les obres desaparegudes o en aquest cas destruïda amb la restauració dels anys 50 va ser la portada d'entrada lateral a la banda de l'epístola, que donava al carrer de la Sabateria de Dalt. 

Sota l'església hi ha un refugi antiaeri de la Guerra Civil espanyola que fou recuperat durant les obres de restauració del temple de l'any 2005. El refugi segueix la nau central i el creuer del temple, amb una galeria llarga de 34 metres i una transversal de 28,4 m. Inclou una mostra permanent sobre la vida quotidiana de la població abans de la guerra i els bombardejos que va patir la població entre l'abril del 1938 i el gener del 1939. 

Santa Maria d'Agramunt és una església romànica  declarada Bé Cultural d'Interès Nacional des del 1931. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons, Catalunya Romànica i IPAC