PASSEJANT BAIX
EMPORDÀ
L’església parroquial de Sant Cugat
d’Albons es troba a la plaça Major al bell mig del poble.
El lloc d’Albons és documentat l’any
959 (Alborz) i el 980 (Alburne) com a pertanyent al comtat
d’Empúries. Segons el testament sacramental del clergue Guigó, fill de Vítiza i
d’Aió, conspicu terratinent, l’església de Sant Cugat d’Albons rebé una vinya
situada a la mateixa parròquia. El comte Gausfred d’Empúries-Rosselló, en el
testament de l’any 989, llegà unes vinyes del terme d’Alburze a
l’església d’Empúries.
En el testament de l’any 1220 Dalmau
de Creixell llegà a la seva germana Blanca unes propietats a Albons i a
Torroella de Fluvià. Al començament del segle XIII eren senyors del castell
d’Albons els Torrent (o Destorrent). El castell és al costat de tramuntana de
l’església parroquial; actualment és un edifici amb elements d’època gòtica i
posteriors. Berenguer de Torrent, senyor d’Albons, en testament de l’any 1273,
deixà la meitat dels molins d’Albons a la Pia Almoina de la seu de Girona.
L’església d’Albons figura a
les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. Sant Cugat
d’Albons també es relaciona entre les parròquies en els nomenclàtors de la
diòcesi de Girona del 1362, del final del segle XIV i de datació posterior. Ha mantingut
fins al moment present la seva funció parroquial.
L’església de Sant Cugat d’Albons,
és d’una sola nau força ampla i llarga, orientada a llevant, on és rematada per
un absis de planta semicircular aprofundida i un xic passada de radi.
La nau és coberta amb una volta de
canó de mig punt —de fet, lleugerament ultrapassada— que recolza damunt quatre
arcs torals de mig punt, també amb tendència a la forma passada de radi. Un
altre arc, aquest apuntat i d’època més tardana, resta adossat al frontis.
L’absis presenta una estructura
força singular, ja que és d’amplada i alçada molt poc inferiors a la nau; la
diferència hi és mínima. La seva volta és de quart d’esfera; un arc triomfal de
mig punt, o lleument ultrapassat, crea la comunicació amb la nau. La relació de
mides esmentada motiva que l’arc presbiteral sigui de molta llum, i que tingui
idèntiques proporcions i estructura que els torals que sostenen la coberta de
la nau.
L’interior de l’església és
arrebossat i encalcinat, llevat només de les arcades. Aquesta capa de calç i
morter fou renovada a la postguerra, quan hom agençà el temple després d’haver
estat destruït l’antic mobiliari que contenia.
Els quatre arcs torals i el triomfal
són fets amb dovelles estretes i molt llargues no gaire ben allisades. Sembla
que les impostes, si existiren, han estat arranades. Els arcs són al descobert,
però l’arrebossat n’amaga els pilars o muntants. L’arc triomfal o presbiteral
és l’únic amb pilars adossats visibles i també és l’únic que actualment té
impostes, bisellades i llises força prominents.
Tots aquests arcs clouen en un
nivell un xic més baix que el punt de la volta i per això damunt d’ells hi ha
uns reduïts fragments de mur. En canvi, a cada costat, a l’arrencada dels arcs,
les dovelles queden imbuïdes, al mateix pla que la curvatura de la volta. A la
nau les tramades entre els arcs torals són de llargades marcadament irregulars.
La nau primitiva fou allargada vers
ponent en època tardo-romànica; hom pot comprovar aquest fet a través dels
canvis dels aparells exteriors, com precisarem més endavant. A aquesta refecció
pertany l’altre arc toral, adossat al mur del frontis interiorment, que és
apuntat, sobre pilastres rectangulars. És fet amb dovelles grosses, ben
tallades i polides; posseix impostes amb la característica decoració
d’escaquejat en relleu.
Als murs laterals de la nau,
interiorment i a cada costat, hi ha, disposats amb simetria i fets als
paraments, una rastellera d’espais de poca profunditat en forma d’arcades
cegues de mig punt. La separació entre alguns d’aquests espais correspon, de
fet, als pilars o muntants dels arcs torals.
Aquests espais i també llurs arcades
són arrebossats. Se n’exceptuen només dos arcs del costat meridional. El que es
troba a l’extrem de llevant del mur esmentat, a tocar de l’arc triomfal, resta
al descobert, però només l’arc i no pas els muntants. Per la seva estructura
formal, pel tipus de dovelles, sobretot, és idèntic als quatre grans arcs torals
i al triomfal ja esmentats, dels quals només es diferencia per les mides que,
lògicament, són molt més reduïdes.
D’altra banda, aquest arc no és cec
com els altres dels murs laterals —actualment almenys—, ja que dóna pas a una
capella afegida molt tardanament (segles XVII o XVIII) en aquest costat del
temple. Cal remarcar també que a l’altre costat de la nau, a tramuntana, no hi
ha un arc pareller enfront d’aquest, ja que la tramada corresponent és l’única
on no hi ha una arcada cega.
L’altre arc lateral que no és cobert
de calç es troba a l’extrem oposat del mateix mur de migdia, a ponent. El seu
espai serveix de baptisteri i és un xic més profund que el de les altres
arcades cegues. Creiem que aquest arc és coetani de l’allargament de la
primitiva nau en època tardo-romànica. És de mig punt, sense impostes, de
dovelles i carreus de mida gran, perfectament tallats i polits, els quals
formen també el seu curt tram de volta de canó.
Les obertures antigues de l’església
han estat modificades en diferents moments. Tanmateix, al mur de tramuntana de
la nau hi ha una curiosa porta, de dimensions petites, aparedada ja de força
antic i ara només visible en el parament exterior. És rectangular i té per
llinda una llosa de pissarra molt llarga i estreta, la qual cosa li dóna un
aspecte inusual. Aquest mur només es pot veure exteriorment des del pati del
castell situat al costat de tramuntana de l’església. Hom es pot preguntar si
aquesta porta és de l’època de la nau del temple o bé fou oberta posteriorment
per comunicar amb el castell.
La façana de ponent fou, segurament,
molt refeta. Ha estat arrebossada modernament, però ja apareix també coberta de
calç en algunes fotografies antigues, gràcies a les quals podem comprovar que
la porta d’arcades actual n’ha substituïda una d’anterior de llinda monolítica.
El campanar de torre, que avui es
dreça sobre l’angle nord-oest de l’edifici, pertany a les obres de postguerra;
anteriorment n’hi havia un altre d’inacabat, sembla que de construcció molt
moderna.
A més de la capella lateral de
migdia, esmentada, hi ha l’afegitó d’una sagristia al costat de tramuntana de
l’absis, la qual comunica directament a través d’una porta amb el presbiteri.
Els paraments romànics són visibles
exteriorment a l’absis —al sector no amagat per la sagristia— i als murs
laterals de la nau, especialment al de tramuntana, sobretot d’uns anys ençà,
després d’haver-ne estat derruïts alguns elements parasitaris que hi havia dins
el pati del castell. Al mur de migdia es poden observar, però presenten algun
fragment alterat. Als murs de la nau hi ha restes d’una cornisa bisellada, de
gres, poc prominent i ara molt erosionada. A l’absis la cornisa és formada per
unes simples lloses escairades.
Hi ha un predomini, a la nau,
d’aparell molt rústec, a base de blocs de pedra —majoritàriament calcària— de
mides diverses, en general molt petits, només escantonats (alguns són blocs
rierencs simplement escapçats). Malgrat la seva irregularitat, aquest material
es disposa en filades regulars, excepte en algun espai, on les pedres són
encara més petites i gairebé sense treballar. A les juntures, hi és visible el
morter amb petits rebles. Aquest mode constructiu coexisteix amb espais de mur
aparellat amb carreus un xic més grossos i una mica més treballats, però sense
polir, que predominen a l’absis. Al mur de tramuntana hi ha també alguns
carreus encara més grossos, de pedra.
Ambdós tipus d’aparell creiem que
són coetanis per la manera de barrejar-se en els paraments. Les cantonades eren
de carreus grossos, de pedra sorrenca, força ben escairats i col·locats al
llarg i de través. Al mur de tramuntana hi ha encara, perfectament conservada,
la cantonada de carreus que senyala l’extrem de la nau abans de l’allargament
occidental i el nivell del primitiu frontis.
Hi ha una diferència molt evident,
en ambdós murs laterals, entre el parament primitiu de la nau —amb els aparells
al·ludits— i el tram occidental que correspon a l’ampliació d’època posterior
ja esmentada. L’aparell d’aquest tram afegit a ponent és de carreus
rectangulars, en general força allargats, ben escairats i polits amb cura, els
quals s’arrengleren amb uniformitat, a trenca junt i s’ajusten a la perfecció.
Al mur de tramuntana hi ha encara la cornisa exterior, de bisell, molt
destacada.
Aquest afegitó pot ésser considerat
del segle XII o del XIII per la tipologia dels elements conservats. Per la
situació de l’arc toral apuntat que hi pertany, tocant al frontis, hom podria
pensar que la reforma projectada aquest moment devia restar inacabada, ja que potser
hom pretenia allargar encara més la nau.
Pels elements formals avui
observables, entenem que l’església de Sant Cugat d’Albons fou probablement
bastida a les primeres dècades del segle XI, seguint, en part, models
constructius anteriors. Algunes de les seves estructures són de marcada
singularitat.
A l’església parroquial d’Albons es
conserva una pica baptismal romànica, que es troba a la capelleta d’arc de mig
punt del mur meridional, propera a l’entrada, que ja hem esmentat.
La pica, tallada en un sol bloc de
pedra calcària, té forma de copa: semiovoide i amb un peu cilíndric de poca
alçada. És decorada a la part superior per un fris d’arcuacions de mig punt
sobre el qual corre una motllura cordonada.Aquesta peça data, probablement, del
segle XII. Es conserva en molt bon estat.
L'artista Ramon Pujolboira va pintar
un Sant Sopar per a l'absis d'aquesta parròquia l'any 2017, amb el Montgrí,
vistes del poble de fons i convilatans seus -Pujolboira vivia a Albons- com a
models.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Catalunya Romànica
