Pessebre de l'església de Sant Feliu de Sort. Pallars Sobirà
Apreciats
amics seguidors,
Com
cada any fem uns dies de descans per gaudir de les Festes Nadalenques i cobrar
ànims pel proper any 2022.
Si
no hi ha res de nou fins el 11 de gener del 2022
M.
Rosa Planell Grau
Miquel
Pujol Mur
POC A POC PER LA NOGUERA
Sant Pere del Castell de Ponts és una canónica agustiniana situada al cimal del Castell, a l’indret conegut com el Sant Peret. El conjunt és format per l’església, reconstruïda, i per les ruïnes de les dependències canonicals, que segurament s’estenien al nord i al sud del temple.
L’església es documentada per primera vegada en un judici que s’hi va celebrar el 1024. El castell i l’església de Sant Pere de Ponts apareixen novament documentats el 23 d’abril de 1037, amb motiu del judici presidit pel comte Ermengol II, conjuntament amb Salomó, jutge, Guissad, ardiaca, i Riculf, lletrat, en el qual s’escoltaren les queixes del prepòsit de l’església d’Urgell contra Lanfranc, abat d’Àger, el qual pretenia foragitar el prepòsit de la possessió de l’església de Santa Maria d’Artesa. Vint anys més tard, el 1057, el comte Ramon Berenguer I de Barcelona apareix com a possessor del castell de Ponts i les seves pertinences, com s’ha exposat ja en parlar d’aquest castell, bo i essent administrat per castlans urgellencs
L’església, vinculada al bisbat d’Urgell, fou parròquia des del segle XI i fins al XIV, quan aquestes funcions es van traspassar a la canònica de Santa Maria i Sant Pere. Va rebre importants donacions del comte Ermengol VI d’Urgell per a fundar-hi un monestir benedictí, fundació que no va reeixir. S’hi instituí, en canvi, una canònica augustiniana a partir del 1169, quan el senyor del castell de Ponts, Pere de Puigverd, la va donar al bisbe d’Urgell. L’any 1098 s’esmenta la comunitat de canonges en un litigi relatiu a les diferències entre la comunitat i un tal Pere de Ponts sobre els pretesos drets d’aquest darrer sobre els canonges i la seva activitat. Aquestes diferències es van resoldre a favor de la comunitat monàstica, tot i que l’afer va portar cua i més endavant encara va ser motiu d’altres plets. Va ser sempre un petit priorat, amb un prior i quatre canonges.
Els béns territorials que posseïa la canònica, gràcies a donacions, li van permetre de subsistir fins al primer terç del segle XIX, quan fou destruïda parcialment per les tropes absolutistes. Des del 1975 s’han dut a terme tasques de reconstrucció i restauració integral de l’església.
L’església de Sant Pere del Castell de Ponts consta d’una sola nau coberta amb volta de canó, reforçada per tres arcs torals de mig punt. A la capçalera hi ha tres absis semicirculars, disposats en forma trevolada entorn d’una cúpula, suportada per quatre trompes angulars i coronada per un cimbori. Els tres absis van precedits d’arcs presbisterals en gradació. L’absis central té tres nínxols semicirculars emmarcats per una arquivolta sostinguda per semicolumnes de capitell esquemàtic. Al llarg dels murs de la nau hi ha un banc de pedra seguit.
A la façana sud s’obren tres finestres, dues de doble esqueixada, i una convertida en porta. A la nord se situen dues finestres, la porta d’accés, resolta amb un arc de mig punt, i un arcosoli gòtic d’arc apuntat. La façana oest disposa d’una finestra geminada amb columna i capitell mensuliforme, i una porta, més petita, d’arc de mig punt. Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada, i al tambor de la cúpula, per sobre de la teulada dels absis, hi ha una altra finestra.
L’exterior de l’edifici s’ha restaurat molt, sobretot el cimbori, reconstruït a partir dels vestigis que n’havien pervingut. Té forma de prisma octagonal i consta de dos nivells de finestres geminades a cada façana, emmarcades per decoració llombarda. Pel que fa a les façanes de la nau, l’oest no té decoració, mentre que la sud i la nord presenten un fris continu d’arcuacions sota el ràfec. La decoració de les façanes absidals consisteix en motius llombards de dues arcuacions entre lesenes, acompanyats de finestres cegues. L’aparell constructiu ha estat molt uniformitzat en el curs de la restauració.
S’hi conserven dos sarcòfags de pedra d’època romànica. El que es troba a l’interior anomenat Gilabertus es decorat amb cinc cercles inscrits per motius vegetals i animals (un bou i un griu rampant) i envoltats d’una orla. El segon sarcòfag és a l’exterior, al costat de l’antiga necròpoli; conserva la tapa amb relleus molt malmesos i a la capçalera hi ha una creu grega esculpida.
Sant Pere de Ponts és una canònica augustiana de l'art medieval català al a la zona del Segre Mitjà. Situada damunt del turó del Tossal de les Forques, des d'on s'albira tota la població. Va ser declarat Monument Històric Artístic el 1931.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa
Planell Grau
Fons IPAC i Catalunya Romànica
Vernet és un poble situat a la dreta del Segre. Construït al voltant de l’església de Santa Maria. Va dependre administrativament de Baldomar fins l’any 1920.
El lloc de Vernet es consigna per primera vegada l’any 1048, entre les afrontacions del castell de Malagastre, que Constança d’Urgell i el seu fill Ermengol III van vendre a Arnau Mir de Tost i la seva esposa Arsenda. La parròquia de Santa Maria de Vernet, per raons que desconeixem, esdevingué una possessió de la canònica de Solsona. De fet, la primera menció de l’església de Vernet es troba en la butlla de confirmació de béns que el papa Eugeni III adreçà a Santa Maria de Solsona el 1151. Entre les esglésies subjectes a Solsona que es recullen en l’acta de consagració del 1163 consta també Vernet, que així mateix apareix en una relació del segle XIII d’esglésies dependents de l’esmentada canònica.
Consta d’altra banda que Guillem II de Meià, en testament datat l’any 1164, llegà a Santa Maria de Vernet una copa d’argent en compensació d’un calze que manllevà de l’esmentada església. L’any 1391 el capellà de Vernet, del deganat d’Urgell, contribuí a la dècima de la diòcesi d’Urgell amb 12 sous.
Santa Maria de Vernet és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular i suportada per tres arcs formers adossats als murs nord i sud, respectivament. És reforçada per tres arcs torals que arrenquen de pilastres rectangulars adossades als murs, les quals, juntament amb els brancals dels arcs formers, formen uns pilars compostos, adossats als murs perimetrals.
La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un estret arc presbiteral. En el tram immediatament anterior a l’embocadura absidal, els arcs formers han estat oberts per donar pas a dues capelles afegides als costats nord i sud, possiblement en el mateix moment en què es construí un cor alt, en el tram de ponent de la nau.
Tot l’interior és emblanquinat i presenta una decoració escultòrica en les impostes dels arcs torals i presbiteral, resoltes en una llosa prismàtica, de molta volada, llevat del segon (per ponent) arc toral, on les impostes són formades per un capitell rectangular amb decoració d’escacat.
La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre a la façana oest, on també hi ha una finestra de doble esqueixada, que és l’única finestra original visible en l’edifici, car la que presumiblement s’obria al centre de l’absis és invisible a l’interior per l’emblanquinat que cobreix tots els paraments.
A l’exterior, la façana absidal és totalment amagada per un edifici adossat al costat de llevant de l’església. Sobre la façana de ponent es dreça un campanar d’espadanya de dos ulls, que sembla una reforma posterior a l’obra de l’església, però encara d’època medieval. Una campaneta feta amb les restes d'un obús penja a l'espadanya.
Fem aquesta consideració perquè aquest campanar és construït amb un aparell de carreus petits, ben escairats i polits, disposats molt ordenadament en filades regulars i uniformes, amb juntes seques, característiques que ens remeten a les formes constructives del segle XII avançat i que divergeixen de la resta de paraments.
En aquests és visible l’aparell format per carreuons a penes escairats, disposats en filades irregulars, amb juntes molt grasses, que, juntament amb l’estructura espacial de l’edifici, n’evidencien l’adscripció a les formes arquitectòniques característiques del segle XI, fidels a les formes llombardes. No sabem si aquestes característiques es manifesten a la façana absidal de l’església de Vernet, l’única façana on podrien fer-ho, ja que la resta de façanes no tenen ornamentació.
Tot i que la porta actual sembla correspondre a l’obra
original, i que l’edifici sembla una obra coherent i acabada, la façana de
ponent s’allarga, en direcció sud, sense cap canvi de parament, més enllà de la
façana lateral de l’església, i conserva, perfectament visible en el seu
extrem, el brancal i l’arrencada de l’arc interior d’una segona porta. Aquesta
porta es devia obrir a un àmbit adossat al costat sud de l’església, el qual
devia ésser cobert amb una volta de canó reforçada per arcs torals, dels quals
es conserven la pilastra, la imposta i l’arrencada de l’arc adossat al mur de
ponent.
Aquest mur té les mateixes característiques formals i constructives del conjunt de l’església, amb el qual manté una unitat arquitectònica total. Pel costat nord, el mur de l’església no té cap element que permeti suposar l’existència d’estructures simètriques a les del costat sud; ben al contrari, les seves característiques exclouen la possibilitat que la nau actual fos la nau central d’una estructura basilical amb una nau lateral al nord, la parella de la qual seria al costat sud.
D’altra banda, l’existència del marge que assenyala el límit del pla on s’assenta l’església fa inviable la hipòtesi que la nau actual fos el lateral nord d’una estructura basilical centrada en la nau corresponent als vestigis situats al sud de l’edifici actual. Ens trobaríem, doncs, davant d’un curiós exemple de temple de dues naus amb dos absis, totalment contemporànies, amb portes a cadascuna d’elles, sense excloure la possibilitat que les estructures del costat sud corresponguin a un edifici no eclesial, vinculat al conjunt casteller, al qual pertany l’església. També podria ésser que les irregularitats presents en el mur sud de l’església (nínxols, etc.) no siguin degudes al tancament de la comunicació entre els dos àmbits, o naus, sinó a les reformes que sofrí l’església actual.
Només una exploració arqueològica i arquitectònica total
del conjunt podria aclarir els interrogants que presenta.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Garu
Fons: Catalunya Romànica
POC A POC PER LA NOGUERA
En el nostre desig conèixer les esglésies
i els indrets del nostre país ens arribàvem fins al poble de Torreblanca, situat a la dreta del curs del Segre. En
aquest lloc fotografiàvem la seva església, situada damunt del poble i sota la advocació de Sant Pere. A les
llindes de les cases d’aquesta petita població hi ha dates que van des de 1769
fins el 1869.
Sant Joan de Torreblanca és una construcció d’obra popular del segle XVII. Temple d'una nau, de planta rectangular amb edifici annex al mur nord i fossar que l'envolta per la part posterior i de migjorn.
Té un
portal adovellat fent arc de mig punt i amb un bordó. Una
rossasa oberta a un carreu quadrat il·lumina el cor, i un senzill campanar
de cadireta remata el carener de la coberta, que antigament era a des
vessants i ara només té una força malmesa.
Per fer-la s'ha emprat teula àrab.
Sant Joan de Torreblanca és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia M. Rosa Planell Grau
Fons: IPAC
POC A POC PER LA NOGUERA
Anya és un poble situat a la riba dreta del Segre, a l’altra banda del qual hi ha el poble de Collfred. Fins l’any 1966 fou municipi independent.
Ara és dedicada concretament a la Mare de Déu de l’Assumpció. Fou una parròquia dependent de l’abadia de Sant Pere d’Àger a través del seu priorat de Montmagastre.
L’església d’Anya s’esmenta per primera vegada en la dotació de la canònica de Montmagastre del 1054, on figura la donació de la tercera part de la parròquia d’Anya. El 1095 els vescomtes Guerau Ponç II de Cabrera i la seva muller Estefania infeudaren els castells de Gavarra i Montmagastre, amb llurs castlanies, a Gombau Bertran i li atorgaren, entre altres béns, dues terceres parts de la parròquia d’Anya. Després de la desaparició del priorat de Montmagastre al segle XVI, Santa Maria d’Anya es convertí en una parròquia més de l’arxiprestat d’Àger, dins l’oficialat de Montclar.
L’actual edifici compta amb molt poca informació històrica. Per una banda, segons la versió anterior de la fitxa d'inventari arquitectònic d'aquest element existia la inscripció "1643" a la llinda de la porta; malauradament aquesta inscripció ja no hi és, però podria indicar la construcció del temple. Per altra banda, al campanille sí que s'hi pot observar la inscripció "1732", que podria indicar la construcció d'aquesta addició.
L'església de Santa Maria d'Anya s'emplaça al bell mig del nucli urbà. Es tracta d'un edifici aïllat amb una casa adossada al sud-est. Compta amb una planta quadrangular amb una sola nau i absis. L'absis, situat al nord-est i enfrontat a la façana, és semicircular i s'hi pot observar una finestra espitllera descentrada de l'eix principal.
La façana principal compta amb una gran porta adovellada en arc de mig punt, just per sobre s'hi observa una petita finestra en la qual es va fer un petit rosetó al tram superior.
El campanar, de cadireta de doble obertura, està rematat per una espadanya rematada per un petit arc de mig punt que compta amb una inscripció (1732). A costat i costat del campanar s'hi observen les traces de la darrera restauració, que afectaren sobretot a la teulada i al tram superior de la façana. La teulada, a doble vessant, està totalment reformada i modifica amb materials constructius actuals. Tan sols la teulada de l'absis compta encara amb lloses de pedra.
Els paraments són heterogenis, la façana compta amb un aparell constructiu regular amb blocs ben escairats i homogenis. Mentre que la resta de la construcció intercala blocs regulars amb d'altres de grans dimensions.
Santa Maria d'Anya és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons: Viquipèdia i Catalunya Romànica
PAS A PAS PER
LA SEGARRA
L'església parroquial de Santa Maria
es va construir per fomentar la transformació del poble, el qual va anar
abandonant el seu nucli primitiu, i va expansionar-se al llarg d'un carrer que
culminà amb la unió del poble veí dels Hostalets. L'església s'inaugurà l'any
1950.
Santa Maria és un edifici d’estil academicisme aïllat de qualsevol construcció, situat dins d'una plaça, Se’ns presenta amb planta rectangular amb coberta exterior a doble vessant, i capçada amb absis semicircular.
A la seva façana principal s'obre la
seva porta d'accés, d'arc rebaixat, tot imitant una portalada romànica amb arquivoltes sostingudes
per unes estructures semblants a columnes per banda i amb els seus
corresponents capitells correguts amb motius geomètrics. Ambdós
costats d'aquesta porta d'accés se situa un fanal de llum. Per sobre d'aquesta
porta d'accés, una obertura amb forma d'òcul, i tot coronant aquesta façana,
una doble creu llatina de pedra sobreposada a l'obra.
Una doble cornisa ressegueix el perímetre superior de la façana principal i que tan sols es veu trencada per l'adheriment de la torre campanar al seu angle dret.
La torre campanar se'ns presenta de planta rectangular i formada per dos cossos separats per una doble cornisa, i amb sis ulls d'arc de mig punt, Quatre pinacles coronant el capdamunt d'aquesta torre campanar.
Les façanes laterals de l'edifici
presenten quatre obertures d'òculs i contraforts ambdós costats, i
aquests contraforts també són presents al voltant de l'absis.
Santa Maria de Sant Antolí és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons: Viquipèdia
