SANTA MARIA DE BELL•LLOC D’ARO. SANTA CRISTINA D’ARO. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

Poques fotografíes vam poder fer d’aquesta església, ja que actualment és situada en una propietat privada, juntament amb la rectoria. Al estar tancat, només vam fer-ne de la part exterior. Per completar les imatges afegim dues, dels planells informatius, força il·lustratius, que envolten l’església. 

Santa Maria de Bell-lloc és un edifici situat als vessants meridionals de les Gavarres. L’església, aïllada en un replà proper a la vall, és situada al mateix indret on hi hagué una villa o un poblat d’època romana. Al seu entorn són abundants les restes d’aquest establiment, i en la restauració; feta en 1960-62, al subsol aparegueren vestigis de construccions romanes. 

Aquest lloc apareix esmentat en la documentació; del segle XIII. Així, l’any 1279 hom parla de l’església de Silafams i el 1280 de l’ecclesia de Silafanis.

Les excavacions recents han posat en evidència que és un edifici molt complex, amb una nau rectangular, capçada vers llevant per un absis, de planta de ferradura a l’interior i poligonal a l’exterior, amb un nínxol central. Cal afegir-hi el cos de construcció del costat de tramuntana, encara avui amb molts interrogants per la superposició d’estructures, algunes, posteriors a la nau principal. 

És una construcció d’una nau amb capçalera de planta de ferradura a l’interior i poligonal a l’exterior. Per les seves estructures, el monument és d’un gran interès i fou el primer de la comarca a ésser restaurat després de la guerra civil de 1936-39. Aquesta restauració; deixà enterament al descobert el seu parament. 

Una gran part de l’exterior de l’església, que correspon a la meitat de llevant del mur de migdia i a la major part de la capçalera, resta amagada per la rectoria, un notable casal bastit al segle XVIII. Al mur lateral de migjorn hi ha l’actual porta d’entrada, rectangular, oberta en època tardana, que molt probablement ocupa el lloc d’una altra de més antiga. 

El frontis, a l’extrem de ponent, ha estat força alterat i no conserva res de la construcció; primitiva. S’hi obren, a diferent altura, dues finestres rectangulars, la més alta de les quals ha estat tapiada i l’altra, més moderna, fou reconstruïda no fa gaires anys. En aquest mur és visible un fragment de l’aparell antic, fet de pedres ben treballades; la resta del llenç, de pedres petites disposades sense cura, demostra que és una obra d’època tardana. 

El mur lateral del cantó; de tramuntana té a la part central un gran arc de mig punt d’una porta, format per dovelles lleugerament treballades. Actualment aquesta porta és tapiada. L’aparell antic d’aquest llenç, de pedres petites sense treballar i amb tendència a formar filades, és ben conservat. 

La nau és protegida per contraforts: a l’interior és coberta amb volta de canó; seguida, construïda amb pedres una mica més petites que les dels paraments del mur. La planta del presbiteri és de ferradura, notablement allargada, i la seva volta, de quart d’esfera, és adaptada a l’espai que sobreïx. L’arc que obre l’absis és de mig punt, format per dovelles i carreus ben treballats, sense impostes.

Al fons del presbiteri hi ha una finestra d’arcs de mig punt, entre les pedres del qual foren col·locats fragments de bipedals romans. Sota aquesta finestra hi ha un arc de mig punt, que forma una mena de fornícula de 0,80 m de fondària. Pel tipus d’aparell, fet de pedres llargues i un xic treballades, cal considerar la fornícula coetània de la resta del monument. A ambdós costats del presbiteri hi ha dues fornícules més, a manera de capelles,  aquestes són clarament posteriors a la part primitiva del temple.

Clos d’edifici de planta circular, potser del segle VI, a l’interior del qual hi ha una nau capçada amb un absis semicircular, probablement del segle XI, el qual constitueix un element d’especial singularitat. 

A l’extrem de ponent de la nau, prop del mur del frontis, es forma un arc més estret i de menys alçària que la nau. Pel seu aparell, gairebé idèntic a l’arc triomfal, comunica amb l’absis; l’única diferència és que aquest és lleugerament ultrapassat. La present estructura fa pensar que es tracta de l’entrada d’un absis que restà cegada en construir la façana de ponent en època tardana. Hom pot suposar, doncs, que la conformació; inicial del temple era d’una nau amb dos absis contraposats, planta desusada a Catalunya, però que té precedents en esglésies paleocristianes, especialment del nord d’Àfrica.

Uns vestigis de fonament trobats en una rasa feta a ponent de l’església acaben de confirmar l’existència d’aquest absis occidental. 

Al mig de la nau hi ha vestigis d’un paviment en opus signinum que deu correspondre a l’original de l’església o al d’un edifici anterior. No fa gaire, al cantó de tramuntana de l’església hom dugué a terme unes excavacions arqueològiques que han posat al descobert unes estructures que alteren molt profundament el concepte que fins ara hom tenia d’aquesta església. 

L’arcada que hi ha oberta al mur de tramuntana de l’església (que era visible només des de l’exterior, puix que a l’interior —que aixoplugava un altar— fou aparedada durant els processos de restauració) comunicava amb una nau paral·lela a l’església en la qual es formava un absis rectangular de la mateixa amplària que la nau i separat d’aquesta per un arc triomfal, del qual només resta el brancal de tramuntana i el brancal i una part de l’arc del cantó; de migjorn, que posa en evidència el seu perfil de ferradura. Aquest arc és encastat parcialment al mur de l’església, cosa que indica que aquest mur fou reformat. En canvi, el mur de llevant de l’absis s’integra perfectament en els murs de l’església. Al fons d’aquest absis i arran de terra hi ha una finestra d’esqueixada simple, molt ampla, construïda amb maons de mides romanes. 

Al centre d’aquest absis i prop del mur de llevant fou identificat un tenant d’altar massís. L’extrem de ponent d’aquesta part de l’edifici encara no ha estat identificada.

Al cantó; de tramuntana d’aquesta nau, encarat amb l’arcada que comunicava amb l’església existent, hi ha un curiós edifici de planta circular de 8,20 m de diàmetre, amb murs de 0,50 m de gruix que tenen un sòcol a la part exterior. Aquesta estructura circular s’integra perfectament en la nau de tramuntana a través d’una obertura d’uns 5 m d’ample, al centre de la qual s’han trobat els vestigis d’un pilar circular de maçoneria.

Dins aquest edifici de planta circular hom construí, possiblement al segle XI, per l’estructura de l’aparell i de les juntes incises sobre el morter, una nau capçada a tramuntana per un absis semicircular, al mig del qual hi havia un tenant d’altar massís. 

L’existència d’aquesta esglesiola d’una nau palesa que fins ben avançat el segle XI estigué en ús la nau de tramuntana de l’església i que probablement fins poc abans encara ho estigué l’edifici circular. 

Aquesta troballa atorga un caràcter extremament singular a l’església de Bell-lloc d'Aro i complica extraordinàriament la seva datació; per la perfecta integració; entre les parts conservades i les estructures del costat de tramuntana, cosa que evidencia que l’església conservada formava part d’un conjunt molt més complex d’edificacions i d’una època molt reculada. Cal esperar la publicació; definitiva dels treballs d’excavació; que encara caldria continuar pels costats de migjorn i de ponent de l’església per poder-ne treure conclusions definitives. 

Amb tot, podem avançar que l’estructura circular pertany a un tipus d’edifici que cal relacionar amb els baptisteris paleocristians, especialment nord-africans. En aquest sentit, cal remarcar les similituds tipològiques entre el conjunt de Bell-lloc i la basílica amb baptisteri excavada a Los Aljezares (Múrcia) i que cal datar, dins la segona meitat del segle VI. 

Si el conjunt de Bell-lloc tingués una altra nau simètrica al cantó; de migjorn, ens trobaríem davant un conjunt amb clares arrels tipològiques en l’arquitectura nord-africana dels segles V i VI. No sabem en quin moment devia perdre’s l’ús de les estructures del cantó; de tramuntana, però no sembla desencertat suposar que al segle XI, quan fou reformat l’edifici. 

L'any 1989 el Departament de Cultura va subvencionar obres de restauració en aquesta església. 

Santa Maria de Bell-lloc d'Aro és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades; Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

SANTA EULÀLIA D’ULTRAMORT. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

El poble d’Ultramort, és situat  sobre un tossal de forma allargada que és l’única eminència apreciable del terme. Es distingeixen dos sectors separats per la plaça: el nucli primitiu, a l’entorn de l’església, i al N dos llargs ravals, els noms dels quals, carrer de Torroella i carrer de Figueres, assenyalen la direcció de vells camins. No hi ha poblament disseminat. 

En el seu testament, l’any 989, el comte Gausfred d’Empúries-Rosselló deixà al seu fidel Guillem, entre d’altres propietats, un alou situat a la “villa Vultulmurt”. 

L’any 1046 Bernat de Fonolleres i la seva esposa signaren una declaració de restitució d’un alou que havia estat donat amb motiu de la dedicació de l’església de Santa Eulàlia d’Ultramorte.

 Segons el text de l’acta de consagració de l’església de Sant Iscle d’Empordà de l’any 1123, el terme d’aquesta parròquia limitava per ponent amb els confins de les parròquies de Parlavà i d’Ultramort (Vulture mortuo).

El lloc d’Ultramort era dominat pels bisbes de Girona, sobretot a partir de l’any 1269, que el bisbe Pere de Castellnou, per una permuta feta amb el comte d’Empúries, entrà en possessió de la jurisdicció civil i criminal dels llocs de Rupià, Ultramort i Parlavà, els quals integraven el terme del castell episcopal de Rupià. 

L’església parroquial d’Ultramort figura en les relacions de la diòcesi dels anys 1279 i 1280, del segle XIV i d’època posterior. 

L’església parroquial de Santa Eulàlia d’Ultramort es troba al centre de la población. És una església d’una sola nau, de planta rectangular sense absis destacat. És coberta amb volta apuntada i seguida. A l’interior tampoc no hi ha cap element de divisió entre la nau i el presbiteri; només els graons del paviment.

Al mur de capçalera hi ha una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt. Les obertures del frontis pertanyen a una reforma del segle XVIII: una rosassa i la portada amb una fornícula centrant el frontó, on hi ha gravat l’any 1745. Una espadanya de quatre pilars, sense arcades, remata aquest mur; la irregularitat de la seva estructura hi revela l’existència de refeccions de diverses èpoques. 

Al costat de la façana, a l’angle sud-oest de l’edifici, es dreça un campanar de torre, de planta quadrangular, amb un pis d’arcs lleugerament apuntats, emmarcats per uns simples ressalts o motllures.

Els paraments exteriors mostren un aparell de carreus grossos i ben escairats, que es disposen regularment a trencajunt. A l’interior, que ha estat totalment repicat, la construcció és més descurada; la talla dels carreus hi és molt imperfecta; deixen espais que foren omplerts amb rebles. La volta és feta amb pedres petites, només desbastades, i el morter hi és molt visible. 

A l’església hi ha altres afegitons tardans. El cor, a ponent de la nau, és del segle XVI (data del 1564) i segurament són de la mateixa època dues capelles laterals amb voltes de creueria, una a cada costat de l’església. Al segle XVIII hom afegí a migdia una altra capella, més gran que les esmentades, i una sagristia datada al 1732 a la llinda de la seva porta. 

Aquesta església no és, evidentment, la que fou consagrada pels volts de l’any 1046, d’acord amb les notícies al·ludides abans. L’església de Santa Eulàlia d’Ultramort actual s’integra en el grup de temples rurals que es caracteritzen perquè no tenen un absis diferenciat de l’única nau, com a tret més peculiar. Cal considerar aquesta església del final del segle XII i, molt més probablement, ja del segle XIII. Entenem que, en algun cas, les construccions poden haver perdurat fins entrat el segle XIV. 

Santa Eulàlia d'Ultramort és una església romànica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

SANT MARTÍ DE ROMANYA. SANTA CRISTINA D’ARO. LA SELVA

 PASSEJANT PER LA SELVA 

Romanyà de la Selva és un poblle situat als vessants meridionals de les Gavarres, vessants meridionals de les Gavarres, a la divisòria d’aigües entre les valls d’Aro i de Calonge. 

L’any 881 és esmentat el terme de Romanyà com a límit de la vall d’Aro. L’església és citada l’any 1019 com a pertanyent a la canònica de Girona. L’any 1163, en una butlla del papa Alexandre III, en què es confirmen els dominis del monestir de Sant Feliu de Guíxols, hom fa referència a l’alodium quod est parrochia sancti Martini de Romaniano. 

El temple de Sant Martí de Romanyà és un edifici amb planta de creu grega, el braç de llevant de la qual forma l’absis. L’edifici és cobert amb voltes de canó, reforçades per arcs de ferradura en la seva unió. La intersecció dels braços de la creu és coberta amb la volta en un nivell més alt, la qual cosa dona lloc a una construcció falsament cupular, precedent dels cimboris, on convergeixen els diferents cossos de la construcció mitjançant els quatre arcs lleugerament ultrapassats, d’altura i proporcions idèntiques, que reforcen les voltes. 

La porta actual, oberta al mur de migjorn de la nau, és d’un sol arc de mig punt, fet amb petites dovelles ben tallades; actualment és protegida per un porxo cobert amb una simple teulada sostinguda per una columna de pedra. Al voltant de la porta hi ha restes d’un aparell de carreuada, fruit d’una reforma d’època romànica dels segles XII i XIII. Aquest mur té també una finestra de doble biaix i arcs de mig punt, feta amb petits carreus mal escairats. Al costat de tramuntana, davant la porta ha estat identificada una altra porta, de petites dimensions, aparedada. 

Sobre l’ala septentrional del creuer s’aixeca la torre campanar, de base quadrada, amb un pis d’obertures geminades d’arcs de mig punt dividides per columnetes i capitells trapezials. La coberta és apiramidada. A causa del seu aparell més evolucionat que el de la resta de l’església i pel tipus d’obertures, aquest campanar sembla que pertany a una obra del segle XI, o posterior. Al mur de migdia el transsepte té una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. Al mur encarat a ponent fou encastada una làpida sepulcral del segle XIV. 

Al segle XVII entre la capçalera i el creuer hom afegí algunes construccions: a la banda de migdia una capella i a la banda de tramuntana una sagristia que fou enderrocada no fa gaire. L’absis, que resta parcialment amagat per aquestes construccions posteriors, té al mur oriental una finestra de les mateixes característiques que les abans esmentades, la qual, però, a diferència de les altres dues, ha estat feta amb carreus de granit ben tallats. 

La volta de la nau i les voltes transversals dels dos braços del creuer tenen la mateixa altura, mentre que la volta de l’absis és lleugerament més baixa. Aquesta particularitat feu necessària la construcció, al lloc d’intersecció del creuer amb la nau, d’un tram amb la volta més alta, la coberta del qual segueix l’orientació de ponent a llevant.

Les voltes dels dos trams de la nau, de la capçalera i del costat meridional del transsepte són de canó lleugerament ultrapassat. El sòl de l’església és constituït per un enllosat de pedra, possiblement molt antic. 

L’aparell de Sant Martí de Romanyà, idèntic exteriorment en la nau, el transsepte i la capçalera, és fet amb petits blocs de granit, sense treballar, que han estat disposats en filades més regulars o menys. Als angles de l’edifici i els pilars dels arcs, per contra, han estat utilitzats uns carreus més grossos i ben escairats. 

L’església de Sant Martí de Romanyà pot ésser considerada, d’acord amb X. Barral, com una obra del final del segle X o del començament de l’XI, en la qual apareixen elements, com és ara les finestres de doble esqueixada, ja plenament romànics, juntament amb elements, com la disposició en planta i els arcs de ferradura i la tecnologia constructiva, de clara tradició preromànica. 

Possiblement, calgui considerar-la, juntament amb edificis com Sant Esteve de Palau Sardiaca, o, en un nivell diferent, Santa Cristina d’Aro, com a exemple de transició en la implantació de les formes romàniques en un territori com l’Empordà, on el pes de la tradició dificultà el progrés de la nova arquitectura. 

Un bust ens recorda que els darrers anys de la seva vida  Mercè Rodoreda i Gurguí va viure a Romanyà, i per voluntat pròpia va ser enterrada en el seu cementiri. El seu llegat intel·lectual fou donat en herència a l'Institut d'Estudis Catalans que anys després, creà la Fundació Mercè Rodoreda. 

Sant Martí de Romanyà és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

SANT FELIU D’ALÒS DE BALAGUER. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

La vila d’Alòs de Balaguer, a la dreta del Segre, és esglaonada als vessants del turó on hi ha el castell d’Alòs. Des de la vila, edificada sobre els espadats roquissers, es domina un bell paisatge amb els meandres del riu i els serrats veïns. La població conserva alguns racons i placetes antigues. 

L’església parroquial de Sant Feliu d’Alòs apareix citada l’any 1040 en l’acta de consagració del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles com a possessió pròpia de l’esmentat cenobi. Poc temps després, el 1057, fou consagrada pel bisbe d’Urgell Guillem Guifré en honor de sant Feliu, sant Joan i sant Pere, i a petició dels clergues Oriol, Vicenç, Ènyec, dels laics Toró, El·lemar, Sal·la, Vives, Ferrús, Bell Maquila, i de tots els habitants del castell d’Alòs i el seu terme —tots ells fundadors de la susdita església—; l’església fou dotada per part dels homes del castell d’Alòs, amb diversos alous, i alhora es confirmaren els que ja posseïa amb anterioritat. 

Un cop ratificades les propietats de la parròquia, el bisbe Guillem Guifré establí els límits del seu terme parroquial: a l’orient afrontava amb Espinalbet, al nord amb el riu Noguera o amb Cerchuns, al sud amb el camí que partia de Camarasa i anava cap a Artesa, i a l’occident amb el bosc d’Aialt fins al coll de Carbonera. El bisbe d’Urgell també disposà l’obligació per part dels homes que treballaven les terres incloses dins aquest terme, de pagar delmes i primícies, i establí que la parròquia de Sant Feliu d’Alòs fes un cens anual en espècie a Santa Maria de la Seu d’Urgell. 

L’església de Sant Feliu d’Alòs torna a aparèixer documentada dins el testament d’Arsenda, muller d’Arnau Mir de Tost, amb data del 25 de maig de l’any 1068. En aquest cas, Arsenda concedí a Sant Feliu d’Alòs una capa de tirenz (brocat); poc després de la mort de la seva esposa, entre els anys 1068 i 1072, Arnau Mir de Tost confirmà les donacions que ella havia fet. 

La pertinença de la parròquia d’Alòs al monestir de Tavèrnoles, testimoniada, com ja s’ha esmentat, des de l’any 1040, és ratificada per un conveni fet entre l’abat Ramon i el sacerdot Oriol l’any 1080. Segons aquest document, l’abat féu donació de l’església de Sancti Felicis de Alos al mencionat clergue, a fi que la tingués en feu per ell i els seus successors. 

Ja al segle XII, dues escriptures datades el 1111 i el 1159 recullen donacions de béns que diversos particulars residents al lloc d’Alòs feren al cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles, consistents en cases, alous, una vinya i un hort, tots ells situats dins el terme parroquial de Sant Feliu. 

L’església actual d’Alòs, tot i el seu origen antic, no reflecteix arquitectònicament el seu passat medieval, ja que l’edifici fou modificat en època moderna dins l’estil barroc. 

L'església parroquial de Sant Feliu d'Alòs està ubicada al centre d'Alòs de Balaguer. Es tracta d'un edifici aïllat que té l'antiga rectoria adossada vers l'oest i un petit parc enjardinat. 

La façana principal actual, al nord, té un escàs interès arquitectònic. Compta amb una porta moderna o molt restaurada adovellada amb arc de mig punt. Per sobre està coronada pel campanar, una torre de dos cossos, l'inferior de base quadrangular i el superior de base octogonal a l'exterior i quadrangular a l'interior.

Es tracta d'una església orientada al sud, d'una nau amb capelles a banda i banda, de menys alçada. La nau central i el creuer estan coberts per volta de canó i els braços del creuer amb volta d'aresta.

L'absis s'obre a la nau amb un arc de triomf de mig punt. Hi ha una sagristia amb sostre pla i, al costat de l'epístola, una capella amb volta de canó. El cor d'obra està situat als peus. Als murs interiors de la nau hi ha pilastres adossades. 

Al costat de l'evangeli hi ha el campanar. Als peus de l'església hi ha una connexió amb la casa del costat, l'antiga rectoria. A l'interior hi ha dos retaules gòtics de pedra policromada dels segles XIV-XV. El que fa de retaule major conserva millor la policromia. 

L'aparell de l'edifici és heterogeni, amb carreus grans i ben escairats en trams inferiors de l'exterior de l'absis, mentre que en d'altres punts l'aparell és menys regular. La teulada, a doble vessant, està coberta amb teula àrab. 

Sant Feliu d'Alòs de Balaguer és una església amb elements romànics i barrocs inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya  Romànica i Viquipèdia

SANT SALVADOR DE L´AVENÇO. AIGUAFREDA. VALLÈS ORIENTAL

 TERRES DEL VALLÈS ORIENTAL 

La capella queda prop de la població d’Aiguafreda i a la vegada de la riera de l’Avencó, que coincideix amb el límit del terme municipal. És situada en una cota de 450 m a la costa esquerra de la vall, enmig d’edificacions disperses d’una urbanització suburbial. 

L’Avencó és el nom d’un riu i d’una vall que fa de límit entre els municipis d’Aiguafreda i de Tagamanent. El 898 tenia el nom d’Avencó una vil·la o vilar rural sotmès a l’església de Sant Martí d’Aiguafreda o del Congost. 

La capella existia l’any 1154, quan l’ecclesia Sancti Salvatori” és esmentada en una delimitació de masos situats al seu rodal. De nou és mencionada el 1272 i molt sovint en els testaments del 1309 en endavant. L’edifici ha sofert molt poques transformacions. Els visitadors canònics del 1686 i el 1701 manaren arrebossar i emblanquinar l’interior i altres disposicions que no afectaren l’estructura de l’edificació. Des d’Aiguafreda s’hi anava en processó els dos primers dies de lletanies i el 6 d’agost, dia de la Transfiguració, festa patronal de la capella. 

Fou profanada el 1936 i de nou restaurada i oberta al culte el 1967. El seu redós s’ha omplert de cases i de xalets d’estiueig i per això sovint s’hi celebra el culte durant els mesos d’estiu. 

Es tracta d’un edifici d’una nau, capçada a llevant per un absis rectangular i coberta amb voltes de canó força apuntades, sense altre element arquitectònic destacable que les dues finestres absidals i la de la façana de ponent damunt la portalada, que es va construir posteriorment. Hi ha senyals de la primitiva entrada, un arc adovellat que queda a la façana de migjorn. També sembla de l’edifici primitiu el campanar de cadireta a la façana de ponent, tot i que la coberta fou refeta. 

Cal remarcar el ràfec amb motllura senzilla que recorre la nau principal. La finestra de doble esqueixada de la façana de ponent queda lleugerament descentrada, com també el campanar de cadireta. Les dues finestres absidals restants, construïdes amb tres peces cada una, són idèntiques vistes des de l’exterior, tot i que una està mig tapada i l’altra és d’esqueixada simple. 

L’aparell de carreus grossos de roca arenisca vermellosa fa que hom pugui situar-ne la construcció dins el segle XII. La coberta és de teula ceràmica. Els paraments interiors deixen a la vista l’aparell i, com s’ha dit, els senyals de la portalada adovellada de migjorn, que resta tapada. El campanar es manté en bon estat de conservació. 

Sembla que al segle XVI es va aixecar el cor i es va haver de tapar la modesta portalada de migdia. Ha sofert diferents restauracions, la darrera portada a terme per veïns i estiuejants.

Sant Salvador de l'Avencó és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons Catalunya Romànica

SANT ESTEVE D’ARAVELL. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL

 TERRES DE L’ALT URGELL 

El poble d’Aravell es troba en un pla lleugerament ondulat i, conreat a la riba dreta del riu d'Aravell. 

La primera notícia que es té del lloc d’Aravell data del 910, en què els homes de la vila d’Arfa restitueixen a Santa Maria de la Seu les terres que havien ocupat durant cinc anys, al lloc d’Eravedre. El terme d’Aravel, Eravelle o Araville apareix en nombrosos documents dels segles XI i XII, per raó, principalment, de donacions o deixes testamentàries de terres situades en aquest indret a favor de la canònica de Santa Maria de la Seu. 

L’advocació de Sant Esteve, vinculada a Aravell, apareix en una donació a Santa Maria de la Seu d’un alou a Aravell, del 1003. Posteriorment, l’any 1058, es documenta l’església de Sant Esteve d’Aravell com a beneficiària d’un llegat de 3 sous. L’any 1087 Guillem Arnau, ardiaca de la Seu, donava a la canònica de la Seu el castell de Montferrer amb l’església d’Aravell, les seves dècimes, les primícies i els alous; confirmaria aquesta donació en el seu testament del 1093, essent bisbe electe d’Urgell. Tanmateix, l’any 1107 hi ha documentada una nova donació de la parròquia d’Aravell a la canònica de Santa Maria feta per Arnau de Montferrer. 

Sobre l'altar de Sant Esteve d'Aravell el 1114 fou jurat el testament sacramental del vescomte Ramon de Castellbò. Al final del segle XV i principi del XVI, el lloc era del vescomte de Castellbò, que en detenia la jurisdicció civil i criminal i el mer i mitx imperi, si bé Janot Tragó pretenia tenir tota la jurisdicció del lloc com a hereu del seu pare Joan de la Roca, àlias Tragó, que l’any 1510 l’hauria comprada a Catalina de Navarra, vescomtessa de Castellbò. En les visites pastorals del 1575 —any en què es constaten desperfectes a la teulada— i el 1758 i en el Plan Parroquial del 1904, consta com a sufragània d’Adrall. 

Sant Esteve de’Aravell és una església d'una sola nau, amb capçalera plana orientada a nord i coberta de fusta a doble vessant amb llosa. 

L'interior ha estat reformat recentment segons el model d'estil barroc, amb abundància de motllures, pilastres, capitells compostos i colors lluminosos. 

La porta d'accés al temple s'obre a la façana sud, i és en arc de mig punt, motllurada. Aquesta mateixa façana presenta un òcul circular en alt, també motllurat. 

Adossat a l'extrem septentrional del mur de llevant hi ha un cos quadrangular que fa de sagristia, i a l'angle sud-occidental hi ha un campanar de torre, de secció quadrangular, amb coberta de pissarra piramidal amb faldons i quatre obertures al pis superior. Els paraments presenten evidències abundants de morter de calç. 

Sant Esteve d'Aravell és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT JAUME DE MONTCLAR D’URGELL. AGRAMUNT. URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL

Montclar d’Urgell és un poble, situat al cim de la serra de Montclar, alineació muntanyosa, de direcció E-W, entre Claret i Cubells.  

El nucli s’estén cap a migdia als vessants de la serra, i d’entre els edificis es destaca el Castell, una mansió senyorial fortificada construïda al segle XVII damunt un edifici més antic. Aquest edifici, fet de pedra ben escairada, presenta diversos elements de defensa, com el talús, les torrelles dels angles, o bé el matacà central. 

Anteriorment d'aquesta església actual hi havia hagut una de medieval. Per això està construïda al segle XVIII sobre una anterior església dedicada ha Sant Joan. L'església va dependre de Sant Pere d'Àger fins al segle XIX.  

Església de nau única coberta amb volta de canó, la qual s'obre amb tres capelles laterals mitjançant un arc de mig punt. En cada banda del transsepte s'hi aixequen dues petites cúpules. L'absis principal és poligonal. En el rerecor s'hi veu un element destacable i innovador per les esglésies d'aquesta època. Hi ha una doble tribuna, una que comunica amb el castell de Montclar, i una altra inferior corresponent a la mateixa església. 

L'entrada de l'església és als peus, el mur de ponent, a través d'una gran escalinata i un arc de mig punt fet a base de totxanes. 

El campanar, datat l’any 1628, és quadrangular subdividit en tres pisos. En el primer pis hi ha les obertures de mig punt on s'hi alberguen les campanes i a l'últim pis hi ha un rellotge a cada cara de la torre. És fet a base de carreus regulars perfectament tallats i és coronat amb una coberta piramidal. Dues de les campenes van ser construïdes l’any 1814. 

Sant Jaume de Montclar és una església barroca inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia

SANT PERE DE TUDELA DE SEGRE. ARTESA DE SEGRE. NOGUERA

 POC A POC PER LA NOGUERA 

Tudela de Segre és un poble situat als vessants d’un turó, que havia estat coronat per l’antic castell de Tudela, esmentat al segle XII. 

L’església parroquial Sant Pere fou una església dependent de l’abadia de Sant Pere d’Àger, en un primer moment a través de la pabordia d’Artesa. En tenim notícies des que el 1092 Ermessenda, en el seu testament, féu un llegat d’una unça a l’església de Sant Pere de Tudela. 

El 1151 l’ardiaca Arnau de la Seu d’Urgell, capellà d’Artesa, cedí l’usdefruit del que posseïa a Tudela i a Sallent amb la seva església. Com a annexa d’Artesa segueix apareixent en la documentació de l’arxiu capitular de Sant Pere d’Àger al llarg del segle XIV. Continuava encara vinculada a l’arxiprestat d’Àger el 1783. L’edifici actual no conserva cap element d’època romànica. 

L'església parroquial de Sant Pere de Tudela s'emplaça al centre del nucli medieval de Tudela de Segre. Es tracta d'una església entre mitgeres. De planta rectangular i una sola nau, és el resultat d'una llarga història de remodelacions arquitectòniques profundes. Compta amb una possible cripta adaptada al relleu del terreny. 

La façana és el resultat més visible de les remodelacions ara esmentades, ja que ha estat transformada amb un historicisme neogòtic, afegit durant el segle XIX a sobre de l'antiga porta renaixentista de 1692. La façana, profusament arrebossada, amb una portalada apuntada, tres finestres juntes i també apuntades substitueixen el rosetó. Una gran espadanya corona el temple, amb tres obertures en diferents nivells (una per sobre), també apuntades. Una de les obertures té com a campana un ogiva d’obús. Corona l'espadanya una creu. 

De l'antic temple se'n conserven ben pocs vestigis, concretament el lateral de migjorn, on es pot observar un aparell diferent (carreus escairats i ben disposats). Aquesta paret enllaça amb el mur que forma part del Portal Vell i Portal Nou, dels segles XIV-XVI. 

La teulada de l'edifici, en una doble vessant molt subtil, està recoberta amb materials recents, amb ràfecs de maó i teula neoclàssics. 

Com s'ha vist, l'evolució arquitectònica d'aquest temple és molt complexa. Si bé les primeres notícies daten del segle XII, les restes actualment conservades només permeten observar vestigis dels segles XIV-XVI com a elements més antics. La resta de la construcció d'obra vista podria correspondre's amb elements barrocs senzills del 1692 a l'interior i la façana historicista neoclàssica. 

Sant Pere de Tudela és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons; Catlunya Romànica i Viquipèdia