dimarts, 31 de març del 2015

SANT MIQUEL "vell" DE TERRADELLES. SANTA MARIA DE MERLÈS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Era un dia molt especial. Havíem marxat molt d’hora de casa per acompanyar en el dol per la mort de la seva mare al bon amic Antonio. En tornar a les nostres terres del Berguedà vam fer una parada, i decidirem veure novament una església, de la qual havíem trobat un camí de terra força malmès prop d’Avinyó. Visitàrem l’església de Sant Miquel de Terradelles. 


Ens imaginàvem per la seva situació que trobaríem les dades dins la comarca del Bages i la nostre sorpresa es que dins de les variants limítrofes entre comarques pertany al Berguedà, al terme municipal de Santa Maria de Merlès. Terradelles és un poble (7 h.2009). L’església és veïna del mas Terradelles, es dreça. enmig de boscos i conreus, en un apèndix sorgit de la banda meridional del terme, que s’endinsa en el territori bagenc entre les terres de Gaià, Sant Feliu Sasserra i Avinyó. 

En la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: derivat dim. de terrada. (terra). 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Gaià, al comtat de Manresa i al bisbat de Vic. En els seus inicis era una sufragània, a passà a parròquia per esdevenir novament sufragània fins que finalment el segle XIX recuperà la categoria de parròquia.
 
El castell de Gaià apareix documentat a partir de l’any 936, quan els marmessors del difunt Galí lliuraren a Dacó un alou que es trobava situat al comtat de Manresa, al castell de Gaià, a Matamala. 

 
El lloc de Terradelles es documenta l’any 1011. L’església no surt documentalment fins a l’any 1063, bé que en una llista de parròquies del bisbat de Vic, entre els anys 1025 i 1050, hi ha una església de Sant Miquel, que és sufragània de la parròquia de Gaià, la qual pot correspondre a la de Sant Miquel de Terradelles. Entre els anys 1152 i el 1331 que la visità el bisbe Galceran Sacosta, li foren concedides funcions parroquials i absorbí l’antiga parròquia de Sant Amanç de Pedròs. 

Després de l’any 1438, que encara consta com a parròquia, perdé aquesta categoria ja que en la visita que l’any 1686 féu el bisbe de Vic, Pasqual, a la zona és considerada sufragània de Santa Maria de Gaià. 

Al segle XVII és produí un augment de població i és va renovar l’edifici al gust de l’època. Fou oberta una porta al mur de ponent , amb una llinda en la que es pot llegir la data (1672) i un marc de pedra vermella. Sobre aquesta façana s’aixecà el campanar d’espadanya amb teulada i fou enguixat l’interior.


L’any 1838 fou tapiat l’absis, el qual resta com a sagristia.  

L’any 1854 va construir-se una nova església i l’església romànica anà perdent el culte fins que fou utilitzada com a pallissa de la masia veïna. 

L’any 1970 es dugué a terme una primera campanya de neteja, el 1979 fou refeta la teulada i l’any 1982 la Diputació ha portat a terme una campanya d’obres. Aquest mateix any el 18 de juliol fou beneïda novament , consagrat l’altar i el temple retornat al culte. 

Església romànica d’una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i amb un absis semicircular al costat de llevant. 

L’absis és cobert a quart d’esfera i les seves dimensions són considerables car gairebé presenta la mateixa amplada que la nau. Al centre té una finestra de doble esqueixada rematada amb un bloc monolític, rebaixat en forma d’arc de mig punt. Aquesta finestra és degradada amb relleus, situats al fons, el darrer dels quals mostra un arquet ornat amb un soguejat.

 
Prop de capçalera, a cada costat, hi ha un arc rebaixat al mur; l’un i l’altre sorgeixen a l’exterior a manera de creuer. 

La finestra del mur frontal, que també es desclou amb doble esqueixada, es rematada amb dos arcs de mig punt, l’interior dels quals és monolític, mentre l’exterior és adovellat.  

El campanar, que ha estat reformat, s’alça al mur de ponent. 

L’altar actual és format amb pedres d’ús agrícola (el peu una pedra de batre i l’ara és una pedra de molí). 

Quan cerques dades t’adones que hi ha tot un seguit de detalls que no has vist. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 28 de març del 2015

SANT JAUME DE QUERALBS. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En el nostre pelegrinatge, per les terres de la nostra Catalunya, aquesta vegada visitàvem el poble de Queralbs i la seva església sota l’advocació de Sant Jaume.
 

El poble de Queralbs (156 h. 2005) es troba a 1 236 m d’altitud, al S. del terme, en un replà del vessant dret del Freser, més amunt del torrent de Toses. Es troba en un fort pendent, de manera que constitueix un bon exemple de la localització dels nuclis habitats a mitja muntanya, característica de les terres de l’Alt Freser. Encara que en els últims anys s’han construït algunes cases seguint una arquitectura centreeuropea, la imatge general de la població encara presenta un grau d’unitat notable gràcies a l’organització dels estatges, que correspon sobretot a recorreguts horitzontals i esgraonats per la necessitat d’aconseguir el màxim de solellada.

A la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: grafia aglutinada de quer alb o de quers albs, ‘penyes blanques’. Es troba escrit Cheros albos en un doc. de l'any 839 (Botet Geogr. Gir. 883), Queros albos en un del 1063 (Villanueva Viage, xv), chers albs en un del segle XII (Pujol Docs. 14). 

El lloc de Queralbs surt esmentat en la suposada acta de consagració de la catedral d’Urgell de l’any 839, amb el nom de “Kerasalbos”, com a parròquia la existent en aquella època. Això és totalment impossible segons el testimoni de la seva acta de consagració del 30 de juliol del 978, puix que s’hi diu que en aquella data el bisbe Guisad II d’Urgell vingué a consagrar aquella església, que havien aixecat feia pocs anys Manipi, Osseló, Aló, Galadons i Melendre, ara ja difunts, i que els seus amrmessors Odó, Mascaró, Abó, Adegló, Igiga, Bradila, Guiscafred, Greanta, Trasovard, Anidó, Andaleg, Goltred, Guadamir, Ermengol i altres demanaren al bisbe que la consagrés i la fes casa del Senyor per tal de poder rebre el perdó del seus pecats.

El lloc de Queralbs és esmentat per primera vegada amb el nom de “Cairisalbos” l’any 938, quan Auresza en el seu testament llegà béns situats a Queralbs amb d’altres a Planoles i de la Vall de la Pedrera al monestir de Sant Joan de les Abadesses. En aquest lloc, situat aleshores dins la demarcació de Fustanyà, s’hi concentrà un nucli de persones, que són les que l’any 978 demanaren al bisbe Guisad que erigís en parròquia o sufragània l’església que els seus pares havien aixecat. 
 
Entre els segles X i XII veiem confirmades les pastures d’aquests indrets a grans monestirs: així, el 966 el comte Oliba Cabreta concedeix les pastures de Coma de Vaca i Coma de Freser al monestir de Sant Joan de les Abadesses, i l’any 1087 el comte Guillem Ramon de Cerdanya dóna les pastures de la vall de Núria al monestir de Ripoll. 

L’augment de la població devia fer insuficient la primitiva església, que fou reedificada al segle XII, i poc després li fou afegit el nàrtex o galilea, (porxo) el qual constitueix el millor ornament del temple. No hi ha cap data exacta sobre aquesta reedificació, la qual devia tenir lloc al moment que Queralbs, lloc de domini reial, començà a créixer gràcies als seus molins i fargues, i sobretot a l’aprofitament de les seves pastures.
 
El 22 d’abril de 1273, amb privilegi expedit a la ciutat de Perpinyà, l’infant Jaume concedeix, per 500 sous melgoresos, les pastures de les muntanyes incloses en les dites parròquies als homes de Queralbs i de Fustanyà, sota un cens anual de 50 sous, amb exclusió de tothom, sense el seu consentiment. Aquest privilegi, que indubtablement devia ésser lucratiu per als homes d’aquests llocs, fou confirmat l’any 1277 perquè s’havia fet malbé el document anterior.
 

Com la majoria de pobles de la Vall de Ribes, Queralbs era de domini reial, segons que consta en el capbreu dels volts del 1370, però al llarg del segle XIV fou infeudat a diferents nobles, com els Montclar, abans del 1280; Pere de Montclar, el 1339, el va subinfeudar a Ramon de Ribes; més tard fou de Pere Galceran de Pinós, que n'era senyor el 1383, i el posseïa juntament amb les baronies de Pinós i Mataplana i la resta de les valls de Ribes.


La primitiva església sofrí algunes modificacions no substancials al llarg dels segles. És probable que després del terratrèmol de l’any 1427, en el qual es va dir que “moriren gairebé tots els habitants de Queralbs”, calgués refer la volta que es veu molt sensiblement apuntada. 

El segle XVII l’església fou ampliada per la part de ponent, a l’indret del cor i de l’ull de bou, i també se li afegí la sagristia. També en aquest moment o un altre, fou allargada l’ala meridional del petit transsepte, segons es veu en el mur exterior.
 
L’època de construcció del campanar, aixecat damunt el braç de tramuntana del transsepte, és desconeguda, bé que sembla posterior a l’obra inicial (podia tractar-se d’una obra del segle XV). 

Curiosa la petita espadanya que corona la cara de migjorn, semblant a la que corona l’extrem del braç de creuer de migdia. 

Aquesta església, és d'una nau amb absis i un creuer més tardà. Té la volta sensiblement apuntada, cosa que revela una nova construcció avançat el segle XIII.  

La seva porta d'accés és el mur de migdia. Uns del elements  destacar és la ferramenta de la porta. A desgrat que alguns d’ells són posteriors i que la fusta tampoc és l’original, tanmateix els ferros forjats originaris tenen un interès especial. Sobretot pel fet que suposadament es tracta d’uns treballs fets al mateix indret, el qual en època medieval  es distingí per l’explotació de les mines de ferro i per la seva forja a les fargues. 
 
Protegeix la porta un porxo o nàrtex, format per sis arcades, a manera d'andanada de claustre, que descansen sobre cinc columnes amb capitells esculpits amb fulles estilitzades, volutes i algun cap humà. Sembla ser que dits capitells provinguessin de l’escola rossellonenca per l’estil del seu treball. Aquest atri o porxo és cobert amb un vessant, i sota la coberta es poden observar els extrems de testa ben tallats en les bigues de fusta encastades en el mur.  

Tot el conjunt ha estat objecte d’una moderna restauració i neteja. 

Com a frontal d’altar es pot contemplar la còpia del retaule gòtic del segle XIV, actualment conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 26 de març del 2015

SANTA CECÍLIA DE MOLLÓ. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

L’església de Santa Cecília és troba situada al costat de llevant del poble de Molló, damunt un serrat situat en un vessant de la vall del Riutort.
 


No és coneix cap document que parli dels orígens de la parròquia de Molló fins l’any 936, quan ja aquesta devia estar establerta d’abans. Tot i amb això podem aventurar que si fou abans , al començament del segle X ja devia existir, puix que alguns aspectes relacionats amb la constitució del parròquia de Camprodon fan creure que la de Molló ja devia funcionar, o que al menys ja era planejada al moment d’instituir-se la camprodonina l’any 904. Des d’un primer moment va pertanyé al bisbat de Girona i era de domini comtal.


En ple segle XII no sabem si tot l’edifici primitiu fou o no reformat, però el que si sabem és que fou començada la construcció de la torre campanar.. Hom n’erigí la planta baixa, la qual arriba fins el nivell de la teulada de l’església actual. Aquest campanar s’ha dit que possiblement en un principi fou utilitzat  amb finalitats bèl·liques, sobretot  a causa d’una porta amb parament de pedra del final del segle XI, la qual dóna a les voltes de l’església actual, i que potser donava pas a l’església anterior. De fet és veritat que Molló constituí un punt de fricció  entre el comte de Besalú i el de Castellnou; així, l’any 1090 Bernat II de Besalú s’alià amb un tal Guillem Hug contra Guillem de Castellnou, en prevenció que aquest darrer, que ja s’atribuïa el títol, no és traspassés a intentar apoderar-se de Mollet (Perelada), Tuïr, Prats de Molló i Molló, que eren viles del comte de Besalú.

 
L’any 1141 el monestir de Santa Maria de Ripoll hi rebé importants dominis, així, quam el cmote de Barcelona i de Besalú, Ramon Berenguer III, manà ésser enterrat al monestir de Ripoll, li deixava entre altres possessions “l’alodium meum proprium quod habeo in comitatu Bisuldunensi, scilicet in parrochia de Sanctae Caeciliae de Mollo, sive in vila Mulnau [...]”. Aquelll mateix any1141 els abats de Ripoll obtingueren el domini total del lloc, i a partir del 1144 la possessió de la parròquia i els seus drets, quan el bisbe de Girona, Berenguer, Fèu donació al monestir de “l’ecclesiam Sanctae Caecilae de Moion cun decimis et primitius, alodibus, atque oblationibus fedelium [...]”. Aquesta possessió es veié confirmada l’any 1167 en la butlla del papa Alexandre III, a favor del monestir de Ripoll.

Cap el final del segle XII hom construí l’església actual. L’any 1952 fou restaurada la part superior del campanar. 

L'església de Santa Cecília de Molló és una notable mostra del romànic pirinenc. És una església d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, molt desenvolupat, més estret que l'amplada de la nau. Aquesta és coberta amb volta apuntada, amb tres arcs torals reforçats per contraforts visibles a l'exterior. A la capçalera té dues capelles rectangulars poc profundes, com un incipient creuer, que es manifesten a l'exterior amb un mur més sortint que la nau. Aquestes capelles tenen unes finestres de doble esqueixada i l'absis en té una d'allargada, ornada per dues arquivoltes sostingudes per dues columnetes amb capitells decorats amb motius vegetals i figures antropomorfes. A l'interior, el presbiteri és reforçat amb un fris ornamental de mènsules i dents de serra, i l'absis acaba a l'exterior amb un fris sostingut per mènsules.

Al peu de  la nau hi ha un cor d’època tardana. 

A l'extrem ponentí del mur de la part meridional, s'obre la portada, severa i elegant, que fou dissenyada formant un conjunt un xic sobresortint del mur i que s'acaba en un fris esculpit i petites mènsules –que representen els set pecats capitals– sobre dents de serra, tot sota un petit ràfec en terrat o guardapols. La porta és accessible per sis graons, i és formada per arquivoltes llises en degradació. El timpà també és llis. La porta té unes ferramentes de tipus romànic, còpia de les primitives que es van perdre, però conserva l'antic forrellat que figura una serp.  

Destaca l'esvelta torre campanar, adossada al mur N, que té la base del segle XI fins a l'altura de la teulada de l'església actual, i quatre pisos superiors del segle XII, que resulten una mica petits de mides en comparació amb el volum considerable de l'església, cosa que n'accentua l'esveltesa. Fou restaurat el 1952 i se li llevà l'acabament emmerletat que li era impropi. Té un joc de lesenes i arcuacions llombardes i un fris dentat que marquen els diferents pisos, i dues finestres rodones bessones o ulls de bou sota la teulada.

 
L’església de Santa Cecília de Molló constitueix un magnífic exemplar de la persistència dels motius decoratius de l’arquitectura llombarda, en un edifici plenament integrat a les concepcions espacials i tecnològiques característiques del segle XII avançat. 

Una profitosa visita a Molló amb el coneixem de dues esglésies allunyades per el temps  però interessants de veure.

 
Quan racons té el nostre país i quan més el voltes més coses noves trobes per veure. Molló ben val un viatge. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 24 de març del 2015

SANT SEBASTIÀ DE MOLLÓ. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Baixàvem del Coll d’Ares i en arribar a la cruïlla de Molló veiérem l’església de Santa Cecilia. Obstinats en el nostre vici de conèixer els indrets del nostre país hi vam fer camí. Però abans vam trobar una altra església, a l’entrada del poble, sota l’advocació de Sant Sebastià i no vam poder fer res més que fer-li un cop d’ull. Per tant, la visitàvem i fotografiàvem. 


 El poble de Molló (174 h. 2005) es troba al sector meridional del terme, a la dreta del Ritort. Té agregat el poble d’Espinavell i comprèn diversos veïnats (Favert, la Ginestosa, Moixons) i caseries (Can Solà, Favars, els Graells, el Riberal).

El lloc és esmentat des del 936 (Mollione, més tard Mullione, Moion, Moyone o Moyono), i des de l’origen pertanyia al bisbat de Girona i era de possessió comtal. El monestir de Ripoll, però, hi rebé importants dominis, i els seus abats obtingueren la sobirania total sobre el lloc el 1141 i la possessió de la parròquia i dels seus drets a partir del 1144. 

Sant Sebastià és l’església parroquial. És un edifici amb coberta a dues aigües i un petit campanar de torre.  

La porta d'entrada és d'arc de mig punt adovellada, a un costat es veu una finestra rectangular amb reixa i a la part superior un ull de bou. L'absis està cobert amb volta d'aresta.  

Va ser construïda l'època modern i és inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'any 2014, sobre una pedra ja existint al davant de l'església, va afegir-se una estela a la memòria del mossèn Josep Riera i Justó mort el mateix any a l'edat de 82 anys (1932-2014), que va ésser rector de Molló durant més de 40 anys. 


Aquesta església va ser erigida a Sant Sebastià per haver salvat Molló de la pesta que va assolar Europa a l'Edat Mitjana.  

Es conserven els Goigs de Sant Sebastià de Molló, i a data d'avui, encara se celebra una missa-novena durant 9 dies abans de la festivitat del Sant (20 de gener) on la gent del poble els canta. 

Una senzilla i humil església de poble però, també digne de visitar com expressió de fe del seus vilatans. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 21 de març del 2015

SANT FELIU DE LLEULLES. MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Continuàvem el nostre seguiment d’esglésies de les terres on s’enllacen el Solsonès i el Berguedà.  Feia poca estona havíem deixat enrere l’ermita de la Torreta, i també l’església de Sant Martí de Pegueroles; una en terra berguedana i l’altra en terra solsonenca; i érem a prop de la Vall d’Ora, també del Solsonès, aleshores visitàvem l’església de Sant Feliu de Lluelles. En la recerca de dades ens adonen que pertany al Berguedà i més concretament al municipi del Montmajor. Sembla tanmateix com si fossin els dits de les mans que s’entrecreuen.

 
Lluelles (46 h. 2009) és un nucli de població de cases disseminades de Montmajor, situat a l’oest del terme, entre les parròquies de Tentellatge i de Pegueroles, pertanyents al Solsonès. 

La consulta al diccionari Alcover-Moll és dóna aquesta definició.: plural de lluella (=llosella). 

Els sants patrons de l'església de Lluelles són Sant Pere i Sant Feliu. 

Les primeres notícies documentals de l'església de Sant Feliu de Lluelles són del segle XI. Hi ha un document que afirma que l'any 1043 Gersèn i el seu fill van vendre a Arnau i la seva muller la torre del Quer, al terme de Navès, a la Vall de Lord i que un dels límits d'aquesta propietat era l'església de Sancto Felice. Posteriorment, aquesta torre i la seva propietat fou cedida per Arnal Dalmau i la seva muller a l'església i canònica de Santa Maria de la Seu d'Urgell i Sant Feliu de Lluelles també era esmentada com a límit.

L'església fou parroquial a l'època medieval i aquesta categoria quedà confirmada per la visita feta al Deganat de la Vall de Lord l'any 1312. Al segle XVIII encara ho era i tenia les esglésies sufragànies de Sant Martí de Tentellatge i de Santa Maria de Preixana. 

A finals del segle XVII es va bastir l'actual edifici per a substituir l'església romànica i es va vincular a Tentellatge.  El nou cementiri de Sant Feliu de Lluelles es va construir el 1898. L’antic cementiri està al nord del conjunt d’edificis. 

Altres notícies històriques diuen que el rector de Sant Feliu de Lluelles, Mn. Marc Rovira, va ser testimoni de la fortificació del massís de Busa durant la Guerra del Francès i va recollir els moviments del general Lacy a la zona en el llibre Breu notícia de las cosas més notables que han passat, especialment des del any 1790 en avant, del que se'n conserva feta pel Mn. Joan Serra i Vilaró a l'Arxiu Comarcal de Solsona.  

El temple de Sant Feliu de Lluelles està fet en una sola nau rectangular que incorpora un presbiteri quadrat i que té la porta en el mur occidental. El seu estil és el característic del barroc rural i té un campanar quadrat al seu migdia, proper al presbiteri i dues obertures d'arc de mig punt i balustrada.  

Les parets interiors del temple estan arrebossades i hi ha capelles petites al lateral de la nau. La porta és amb una llinda que té una motllura semicircular al centre en forma de petxina que té la inscripció any 1773. Hi ha un ull de bou circular sobre la porta. A l'església hi ha un retaule neoclàssic que té imatges dels dos patrons.

 
A prop del temple hi ha les restes del què és, segurament, una primitiva església romànica.  

L'església actual forma part d'un mateix conjunt amb el mas de Sant Feliu (la rectoria) i el mas de Can Batlle. La rectoria és un senzill edifici que té la planta rectangular i una façana tancada per un baluard i que conserva tres llindes amb inscripcions que fan referència a tres rectors del segle XVIII, amb data de 1717, 1720 i 1796. 

El temple està classificat com patrimoni immoble, de tipus edifici i té un ús religiós i titularitat privada. L’església de Sant Feliu de LLuelles està classificada en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 19 de març del 2015

SANT MARTÍ DE PEGUEROLES. NAVÈS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Visitàvem en la nostra volta, per les terres on es confonen el Berguedà i el Solsonès, el lloc de Pegueroles i la seva església sota l’advocació de Sant Martí.

 
Pegueroles és un poble (37 h. 2009)(663 m. alt.) del municipi de Navès (Solsonès), situat al SE del municipi, entre les rieres de Gargallà i de l’Hospital. 

En la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: derivat diminutiu de peguera. Consultada aquesta segona definició ens recorda la llenya de pi per fer pega.

 
Aquesta església era a la vall de Lord, dins el terme de Navès o d’Abella. Degué esser molt aviat església parroquial, tot i que aquesta situació no és confirma en una època gaire tardana. 

Les notícies d’aquesta església, així com les seves funcions com a parròquia, no  es troben fins l’any 1313 en la visita que els delegats arquebisbals feren a les parròquies del deganat de la vall de Lord, entre les quals hi havia la de Sant Martí de Pegueroles.

Tingué funcions parroquials durant segles, però actualment no les conserva i fins i tot es troba sense que s’hi celebri culte. 

Molt probablement, als seus orígens aquesta església constava d’una nau rectangular, capçada a llevant per un absis quadrat, actualment allargassat pel costat de llevant amb un altre de semicircular. 

A més de l’enderroc de la capçalera de l’absis, hom buida els murs laterals per tal d’encabir-hi sengles capelles i una sagristia. 

La teulada és a dos vessants. Una porta amb un muntants enganxat a l’absis dóna pas als galliners que s’arrengleren al mur de la nau que mira a migjorn. 

El frontis és culminat per n campanar d’espadanya amb dues finestres d’arc de mig punt. Té una finestra no ben al centre de l’absis sinó més vers migjorn, de doble esqueixada, amb un bloc que forma, tot sol, l’arc de mig punt; l’ampit amb l’inici dels muntants també han estat tallats en un bloc monolític.
 
La porta, oberta a migjorn, és resolta amb arcs de mig punt en degradació, formats per dovelles acuradament treballades. A ponent hi ha una altra porta, que comunica l’església amb l’habitatge que fou bastit al frontis, amb un nou intent, ben resolt, certament, de fer les coses amb poc encert. 


A l’interior la nau ha esta coberta amb volta de canó apuntada, reforçada per uns arcs torals també apuntats. La volta apuntada i els arcs arrenquen d’una motllura bisellada. 

A la capella del mur de tramuntana hi ha trossos en els quals ha caigut la fina capa de guix. on resta l descobert una decoració pictòrica  molt posterior. 

Sobre aquestes capelles i per damunt de la cornisa hi ha uns braços de ferro acabats en un cap d’animal.

 
L’havíem visitat fa uns anys i ara encara que en les mateixes condicions de conservació sembla ser que alguna ànima caritativa a netejat i posat ordre en l’interior de la nau.  

Sant Martí de Pegueroles és una edificació religiosa que forma part del Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català de Navès (Solsonès). 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 17 de març del 2015

SANTA MARIA DE LA TORRETA. MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Circulàvem per les terres d’aiguabarreig de Navès i Montmajor quan en una cruïlla divisàvem la petita ermita de la Torreta. Curiosos per naturalesa ens aproximàvem a la petita construcció, la visitàvem i la fotografiàvem.

 
L'ermita fou construïda a finals del segle XVI o principis del XVII, època en què s'edificaren molts santuaris dedicats a la Mare de Déu. 

Però al segle XI, ja es venerava la Mare de Déu en una primitiva capella, que no sabem com era. El 1997 es va descobrir una lipsanoteca que contenia dos pergamins datats entre els anys 1042 i 1075. Un dels pergamins fa referència a l’acta de consagració efectuada per Guillem, bisbe d’Urgell. L’altre pergamí fa referència a unes relíquies que Arnau de Tost havia portat del Sant Sepulcre de Jerusalem i que ell i la seva muller n’havien fet donació a l’església de Santa Maria del lloc de Pegueroles.

 
L’edifici és d’una sola nau amb una capella lateral.  la coberta sembla ser de volta de canó i l’absis és pla. La teulada és de teula. Davant, per orientació visual aproximada a ponent, hi ha la porta d’entrada protegida per un porxo. En el mur damunt del portal hi ha un petit campanar de cadireta.  

L’aparell és regular i té una magnífic estat de conservació i netedat. 

La capella, lluny de les zones turístiques, és mot poc coneguda però conserva una col·lecció d'exvots molt interessant i molt ben conservada. Són 44 retaulons, uns de fusta i d'altres pintats en tela, que ens parlen de les malalties, les guerres i els maldecaps de la gent de la rodalia.
 

Un dels miracles més comuns representats en els exvots de la capella de la Mare de Déu de La Torreta és la curació de malalts que tothom donava ja per morts. En una de les imatges, podem veure al moribund al llit, al seu costat, el capellà i l'escolà que li administren l’extremunció. 

L'últim diumenge d'abril es celebra la Festa Major de la Torreta, a la Parròquia de Sant Feliu de Lluelles. La festa comença amb la missa al migdia que es clou amb el cant dels goigs i es reparteix un pom de flors als assistents. Segons la història oral (recollida per Ramon Viladés), el ball de cascavells va tenir alts i baixos, segons la situació sòcio-política de la zona i després de patir durant les guerres carlines, es va restaurar l'any 1923. Tot i que no es conserva documentació escrita d'aquest ball, ja al segle XIX era considerat una tradició, però abans s'havia celebrat el 2 de febrer, per la Festa de la Candelera i es va canviar degut al mal temps hivernal poc després de la Guerra Civil Espanyola. El ball, que a l'actualitat es balla davant l'ermita de la Torreta, a prop de la masia de Can Jané, s'havia ballat a llocs com l'era de Can Besora i al Cap de la Barraca. 


Antigament només podien ballar el ball els joves solters però des de la dècada de 1940, a causa del despoblament de la regió, és ballat tant per nois com noies, solters i casats i el nombre de balladors no és fix. Respecte a la música, abans s'havia ballat al ritme d'una cançó acompanyada per un violí, posteriorment s'ha ballat acompanyat per una cobla o per mitjans mecànics. Les noies i dones que ballen van vestides amb una faldilla estampada, brusa blanca, llaç vermell al coll, mitjons blancs i espardenyes de vetes vermelles i els homes i nois porten pantaló blau marí, faixa vermella, camisa blanca, llaç vermell al col, mitjons blancs, espardenyes de vetes vermelles i cascavells. 

Ens apuntem la data com una cita a complir. Ens agradaria veure aquesta celebració tradicional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 14 de març del 2015

SANTA MARIA ”nova” D’AGUILAR DE SUNYER. MONMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Una vegada fotografiada la vella i enrunada església de Santa Maria visitàvem la nova també sota l’advocació de Santa Maria.

 

L'església és la nova construcció religiosa alçada prop de la masia del Sunyer d'Aguilar a finals del segle XVIII i consolidada l'any 1833, segons esmenta la llinda de la porta d'entrada.  

És l'església de la casa i substitueix l'antiga església romànica de Santa Maria d'Aguilar,  a pocs metres de distància (just al costat de les restes de l'antic castell d'Aguilar "Podio Aquilare").  

L'església fou alçada en un moment de gran prosperitat per la casa pairal del Sunyer d'Aguilar, s'abandonà l'antiga casa, veïna a l'esmentada església i es construí també la nova masia. 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Santa Maria d'Aguilar del Sunyer és una església d'una sola nau amb un petit transsepte marcat i amb el campanar adossat a llevant de planta quadrada i cobert a quatre vessants.  

Una sagristia de planta quadrada s'aixeca a tramuntana. L'església està coberta a doble vessant i la façana presenta un òcul de petites dimensions i una porta amb llinda.  

L'aparell és força irregular. L'obra és senzilla i sense cap element a ressaltar. 

L'església nova de Santa Maria d'Aguilar és un monument que forma part del Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. Es troba però, més a prop de la vila de Cardona (Bages). És una església sufragània de Sant Andreu de Gargallà. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 12 de març del 2015

SANTA MARIA “vella” D’AGUILAR DE SUNYER. MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Després de moltes dubtes sobre el camí a seguir finalment va arribar a l’església de Santa Maria d’Aguilar del Sunyer. Una vegada en el lloc visitàvem les ruïnes de l’edifici.


En la consulta al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició etimològica.: del nom personal germànic Suniar, derivat de sunja, ‘veritat’. Però apunta també unes altres respostes. 

Segons Catalunya Romànica l’església de Santa Maria és situada dins els territoris  que formaven part de la històrica vall del Lord, dins el comtat i bisbat d’Urgell; més tard quedà integrada a la batllia de Cardona. Santa Maria d’Aguilar fou l’església del castell d’Aguilar (podio de Aquilario) des del segle XII. Probablement des de que fou construïda va ser parroquial.
 

La primera notícia concreta de l’església és del any 1183; en el testament de Solextendis s’esmenten els llegats piadosos a les esglésies de Santa Maria de Serrateix, Sant Esteve del Pujol de Planès i Santa Maria d’Aguilar.
 

L’església va mantenir el seu caràcter parroquial almenys fins el segle XIV. L’any 1312 en el curs de la visita al deganat de la vall de Lord se li confirmà aquesta categoria. El segle XVIII era ja sufragània de Sant Esteve del Pujol de Planès i més modernament de Sant Andreu de Gargallà. 

L’església devia arruïnar-se en època moderna car, a pocs metres de l’edifici romànic fou construïda, el segle XVIII, una nova església. 

Per les restes que queden pot considerar-se una construcció del segle XI. El parament és molt rudimentari, treballats a cop de maceta i disposat en alguns indrets en filades i en altres d’una manera força irregular i desordenada. Fa difícil aproximar-se ja que els seu estat no convida a entrar dins l’espai de l’església. 

L'estructura de l'església, de nau petita, està coberta amb volta de canó i amb un absis a llevant. Resten visibles entre les runes, l'arc triomfal, els vestigis d'una finestra.  

 
Al mig de la paret de tramuntana, i recolzat damunt el mateix mur, s’aixeca una ciclòpia torre quadrada. No hi ha dubte que és posterior. ës formada per carreus grossos, polits i disposats en filades a trencajunts. Podria molt bé pertànyer a una torre de vigilància construïda al segle XIII o XIV. Segurament que més tard pogués servir de campanar. El llibre de consulta diu que fa 30 anys era a punt d’esfondrar-se però encara roman en peu. Però segons la foto el seu estat és encara més deteriorat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 10 de març del 2015

SANT SALVADOR DE MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Delerats per conèixer la majoria del romànic del territori de Montmajor en aquesta ocasió visitàvem aquesta església davant mateix de l’antiga casa Hospital, actualment anomenada Cal Bisbe, i prop de la riera de l’Hospital.


Situada dins l’antic terme del castell de Montmajor i molt prop de l’antic camí ral que anava de Berga a Cardona no arribà mai a ser església parroquial. Almenys no és esmentada com a tal en la visita efectuada al deganat de Berga de l’any 1312. 

En època medieval devia aser sufragània de Sant Sadurní de Montmajor i, ja al segle XIV, de Sant Marí de Correà. Car l’any 1337 consta que el rector de Correà estava obligat a celebrar-hi missa quatre vegades a l’any. 

L’església fou construïda en les terres que marcaven el límit entre el comtat de Berga i el d’Urgell, més concretament, amb el sector meridional de la vall de Lord. Per la seva situació passà a formar part de la batllia de Cardona. 

Al segle XVII tenia cura de l’església les cases veïnes. Al segle XVIII no és esmentada en el llistat d’esglésies parroquials o sufragànies que formaven part del bisbat de Solsona. La qual cosa fa pensar que quedà sense culte i abandonada. 

L’església se Sant Salvador és un petit edifici d’una nau rematada a llevant per un absis semicircular. La volta, que possiblement era de mig punt, és avui totalment esfondrada. Resten dempeus, totes les parets i l’absis. 

Oberta  al mur de migdia encara conserva la porta d’entrada al temple, molt simple, que és coberta amb un arc de mig punt fet amb dovelles. 

L’aparell de l’edifici és força regular, llevat del que presenta el mur de tramuntana que sembla haver estat reformat. A l’interior de l’absis és visible un aparell ben agençat, a bases de carreus grossos i rectangulars, disposats en filades força regulars. 

Al centre de l’absis pot observar-se una finestra d’una sola esqueixada, coberta amb un arc de mig punt. 

Totes les pedres  de l’edifici han estat lligades amb argamassa. En el mur de migdia, que és que presenta uns blocs més grossos hi ha una espitllera.
 

Tot el que antecedeix porta a creure que es tracta d’una construcció de la segona meitat del segle XII. 

Ens cridà l’atenció que comparant la fotografia de Catalunya Romànica de fa 30 anys l’edifici conservi encara la mateixa aparença. L’interior és ple de plantes. El mur de tramuntana no és pot veure degut als boixos que pràcticament l’oculten.

Meravellós és que sense teulada i abandonat de la mà de l’home, potser està protegit per la mà de Déu, conservi la seva presència en el món. 

Roman dempeus malgrat els aproximadament 900 anys de la seva construcció i abandonada des d’altres 300 anys. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 7 de març del 2015

SANT MARTÍ DE TENTELLATGE. NAVÈS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

En el desig de conèixer indrets del nostre país, una afició com una altra, visitàvem l’església de Sant Martí de Tentellatge situada a poc metres de la carretera que des de Berga condueix a Solsona.
 


Tentellatge és un poble disseminat (10 h. 2009) del municipi de Navès (Solsonès), a l’E del terme, al límit amb els de l’Espunyola i Montmajor (Berguedà). 

N'és el centre l’antiga església parroquial de Sant Martí, que s’alça a l’esquerra de la riera de Tentellatge (afluent, per l’esquerra, de l’aigua d’Ora, que neix sota els cingles de Capolat).

 
Consultada Catalunya Romànica ens parla del seu passat romànic actualment amagat sota la nova construcció del segle 

Entre els anys 872 i 878, el comte de Barcelona, Guifré I el Pelós, dugué a terme la reorganització de la vall de Lord, això permeté al bisbe Galderic refer-hi l’organització parroquial. Obtenint a canvi per a les esglésies novament establertes, entre les quals hi havia “Tentellagine”, certs drets que després usurpà el comte Sunifred II d’Urgell i que més tard, l’any 947, el bisbe Guisad II reclamà novament.


Vers l’any 947 sorgiren discrepàncies entre el comte Sunifred d’Urgell, fill de Guifré el Pelós i el bisbe d’Urgell. Aquell reivindicava, per dret d’herència, les parròquies fundades pel seu pare, mentre el bisbe demostrava l’iús continuat dels nomenaments dels rectors que originàriament foren de la mitra. 
Aquesta església figura en una relació d’esglésies del final del segle X o del començament de l’XI, continguda a l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell. També figura en una relació de béns del monestir de Sant Llorenç de Morunys, de vers l’any 1050. A l’any 1046 aquesta parròquia es trobava infeudada a Arnau Mir de Tost pel bisbe d’Urgell.

 
L’actual Sant Martí de Tentellatge és una església d’estil neoclàssic construïda al segle XVIII. L’edifici és de planta rectangular amb teulada a dues vessants i orientada a llevant.  

La nova construcció aprofita al mur de llevant, una part de l’anterior, on es visible un arc de ferradura molt malmès i tapiat, amb els muntants més tancats que el diàmetre del cercle. Semblen les restes de la primitiva església romànica, que es podria situar dins el segle X.  

Té un gran campanar de tres cossos, la part superior amb parament de pedres tallades i en fileres.  

La porta es troba a la cara est i és de tipus clàssic, amb un petit ull de bou al damunt.

 
El parament és de carreus irregulars units amb morter. Les cantonades del campanar són de pedra picada i tallada. 

Sant Martí de Tentellatge és una edificació religiosa que forma part del Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català de Navès (Solsonès). 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.