dijous, 16 de setembre de 2021

SANTA PERE. VALLDENEU. SANT MARTÍ DE CENTELLES. OSONA

 TERRES D’OSONA 

L’antiga església parroquial es troba al sector de migjorn del terme municipal, en un dels racons més amens i pintorescs del Congost, al Valle Danielis, topònim que, després de sofrir una colla de variacions fonètiques, ha passat a donar el de Valldaneu. 

Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Sant Esteve, més tard anomenat de Centelles, el vilar de Daniel, que donà Valldaneu. 

El lloc de Valldaneu i la seva església estigueren vinculats a la parròquia de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda, però després l’església adquirí funcions parroquials, que ha conservat fins a l’actualitat.

El castell de Sant Esteve és documentat, l’any 898, en l’acta de consagració de l’església de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda, quan el bisbe Gotmar uní a l’església consagrada diverses esglésies, viles i vilars; una església d’aquestes era la del castell de Sant Esteve. Mentre que el mateix any 898 Daniel i la seva muller vengueren al comte Guifré Borrell i a la seva muller Garsenda béns al vilar Daniel (Valldaneu). 

L’església de Sant Pere no és esmentada fins el 1007 en el testament sagramental d’Odesind, que fou jurat sobre l’altar de sant Pere, la basílica del qual era al comtat d’Osona, prop de Sant Martí d’Aiguafreda que, sens dubte, correspon a Sant Pere de Valldaneu.

Les funcions parroquials de Sant Pere de Valldaneu són conegudes per constar en les llistes de parròquies del bisbat; en la primera, datable d’entre l’any 1025 i el 1050, figura amb el nom Vilar Daniel i en l’anterior a 1154 com a Valdaniel. 

Cap el 1640 l'edifici romànic fou gairebé totalment reconstruït i més tard s'hi feren altres reformes com ho demostren la data de la porta principal, de ferro, "17 de març de 1830". Aquestes darreres reformes només deixaren intacte l’absis, mentre que la nau i el portal foren modificats totalment. Actualment el nucli de població s’ha allunyat i ha perdut la categoria de  parròquia. 

L’edifici és d’origen romànic, bé que posteriorment fou molt modificat, de manera que des de l’interior no se’n pot veure cap resta i des de l’exterior hi ha visibles alguns indicis poc clars. 

L’església és d’una nau, amb capelles laterals afegides, de manera que sembla que tingui tres naus. La nau és coberta amb volta d'ogiva i les naus laterals amb volta quatripartita, als nervis de la qual es tanquen en una clau o medallons esculpits (el primer no distingim la figura que s'hi representa, mentre que la segona s'esculpeix la figura de la verge rodejada d'àngels). A la capçalera de la nau en el medalló hi podem veure Sant Pere amb les claus. La nau central es comunica amb les laterals mitjançant pilars ortogonals i arcs de mig punt. Als peus hi ha l'accés al campanar i l'antic cor. Dins un armariet s'hi conserven dues piques, una és de marbre i està fragmentada. 

Externament presenta un portal adovellat en el mur de ponent. Al sector nord s'hi adossa un campanar de torre de planta quadrada i tres pisos amb una finestra d'arc de mig punt a la part superior. La resta d'obertures són rectangulars.

La capçalera presenta l'absis semicircular i una absidiola a tramuntana la qual mostra un paredat llis, mentre que l'absis s'inscriuen lesenes llombardes i és de pedra tosca amb arrebossat al damunt. L’accés actual a la nau és pel mur de ponent.

L’absis, orientat a llevant, és tan sols visible des de l’exterior, des d’on es veu també un absidiola al mur de tramuntana tocant a l’absis central. Cap dels dos absis no es reflecteix a l’interior del temple. L’absidiola és totalment llisa i sense finestra. L’absis central presenta tretze arcuacions cegues, de les quals només en són visibles deu, sense bandes. A sobre hi ha una cornisa abans del ràfec de teules. Tant les arcuacions com la cornisa han estat fetes amb pedra tosca. 

L’aparell ha estat construït amb pedra molt barrejada, tosca i vermella, de blocs irregulars sense carejar i amb la junta poc definida i grossa. El percentatge de pedra tosca als murs és força elevat. L’exterior és arrebossat, una part del qual ha desaparegut. 

L’interior del temple és totalment enguixat i decorat, la qual cosa fa impossible la visió de l’aparell i les característiques del mur. 

Resumint direm que aquest edifici sembla ésser una construcció del segle XII, que més tard fou refeta i allargada en la seva nau única, amb unes parets massisses que es tanquen a la coberta a través de la volta resolta en ogiva molt acusada. 

En època posterior foren obertes dues capelles a cada costat, més fondes les del costat dret, d’acord amb un art rústic dels voltants del segle XVI. També d’aquesta època sembla ésser el campanar, de torre quadrada, que s’erigeix al costat de la façana. 

Sant Pere de Valldaneu és una església amb elements romànics i eclèctics inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i IPAC

dimarts, 14 de setembre de 2021

SANT MARTÍ SESCORTS. L’ESQUIROL. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Sant Martí Sescorts és un petit nucli de població  i diverses masies disseminades. És situat a la vall de la riera de Sant Martí, tributària de la de les Gorgues per la dreta. L’església parroquial de Sant Martí Sescorts es troba situada dintre el petit nucli urbà. 

Aquesta església es trobava inicialment al terme de la ciutat de Roda i posteriorment, quan aquest terme es desintegrà, formà part del castell de Manlleu, en un indret anomenat les Cots o Codines.

L’església de Sant Martí apareix esmentada l’any 934 en una venda feta per Martí a Sanç d’una casa i terres, situades al terme de Casserres, a la vila Germà, la qual afrontava per llevant amb la carretera que anava a la casa de Sant Martí, que sens dubte, es refereix a Sant Martí Sescorts. 

Les funcions parroquials figura que les tenia en un document de 1033, pel qual el vicari comtal de Manlleu, Elderic d’Orís, va empenyorar al seu fill Amat Elderic tot el que tenia a les parròquies de Santa Maria de Manlleu i de Sant Martí Sescorts, dintre el terme del castell de Manlleu. Aquestes funcions parroquials també es confirmen en una llista de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050, on apareix amb el nom de Sant Martí de Cotis. 

Aquest edifici antic resultà destruït del tot i fou reedificat de nou; aleshores Guillem Borrell, canonge de Sant Pere de Vic i capellà de l’església, a precs d’Adelbert, el sacerdot que tenia cura de l’església, i de tots els veïns de la parròquia, pregà el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, què acudís a l’església de Sant Martí Sescorts per consagrar-la. El bisbe hi acudí el 30 de març de 1068 i la consagrà en honor de sant Martí, sant Joan i sant Jaume, i hi posà les relíquies de sant Hipòlit, sant Feliu de Girona, santa Felicitat i dels seus fills i les Santes Masses de Saragossa. 

El bisbe concedí un cinturó de trenta passes entorn del temple per fer-hi sagreres i el cementiri i confirmà els delmes i primícies i totes les oblacions dels fidels i totes les altres coses mobles o immobles i descriví el terme parroquial. Als altars de sant Martí, sant Joan i sant Jaume, el 1357 se li havia afegit el de sant Pere. 

El segle XII l’església fou vinculada a la canònica de Santa Maria de Manlleu, tot conservant les seves funcions parroquials, bé que era proveïda pels priors de Manlleu. L’edifici consagrat el 1068 ha pervingut amb poques modificacions fins a l’actualitat; únicament el 1561 es traslladà el portal de migdia a ponent, i es sobrealçà la teulada per evitar els degoters i el 1771 se li afegí una sagristia i un altar lateral que modificà el seu aspecte extern.

L’església parroquial de Sant Martí es una església de planta en forma de creu llatina amb una nau amb transsepte, rematat amb un absis central i dues absidioles. Exteriorment, i adosat al’angle nord-est del creuer, hi ha un campanar també romànic, encara que d’època posterior a la nau de l’església. Aquesta és coberta amb volta de canó reforçada amb tres arcs torals, l’un a la trobada de la nau amb l’absis i els altres dos al llarg de la nau. L’antiga porta d’entrada a l’església, no és pas l’actual, que és posterior. De la primitiva, situada al mur de migjorn, se’n conserva només l’obertura. 

Dels tres absis originals, tan sols en queden dos; ha desaparegut el lateral de migjorn, arran d’una reforma feta l’any 1771 i la seva forma ha estat refeta amb un envà. L’absis central en els seus paraments exteriors té arcuacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes. És cobert amb una desafortunada teulada d’època molt posterior que li desfigura l’aspecte. 

Interiorment presenta quatre nínxols absidials, la forma dels quals no es trasllueix a l’exterior. L’absis romànic lateral que resta, també presenta exteriorment arcuacions llombardes, però en sèries de quatre entre les lesenes. És cobert amb teulada de lloses de pedra. Té centrada una finestra de doble esqueixada, mentre que a l’absis central les finestres són tres.

A la part alta de les façanes de tramuntana i de migjorn de la nau hi ha un fris d’arcuacions i finestres cegues més visibles al costat de migjorn, ja que a tramuntana estan ocultes darrere el campanar en part, i la resta han estat tapades per arrebossar la paret. Sobre les arcuacions hi ha tota una barbacana feta amb lloses de pedra.

 La nau, però, és coberta actualment amb dos vessants de teules. Tota la teulada degué ésser sobreaixecada en canviar les lloses per teules, ja que és perfectament visible el tros de mur afegit. El mur de ponent sobrepassa el nivell de la teulada, seguint però, la forma inclinada dels vessants, fent pinyó, i rematada amb lloses de pedra. En aquest mur hi ha també, sobre l’actual portal, una finestra de doble esqueixada. Exteriorment, tots els murs de l’església han estat lleugerament arrebossats, amb un morter molt fluix. 

El campanar és d’època posterior a la nau, encara que també romànic. Des de l’interior hom pot veure com foren aprofitats els murs de l’església, per tal de bastir-hi sobre seu la torre; així dins el campanar i als murs corresponents a l’església hom pot veure les arcuacions cegues. La torre és molt alta, d’uns 20 m d’alçària, de planta gairebé quadrada, poc esvelta, de secció troncopiramidal, i coberta amb una teulada de quatre vessants i amb teules. Es desenvolupa en tres nivells de finestres, a més de la planta, a la qual tan sols obre la porta d’entrada des de la nau de l’església. 

L’aparell dels murs tant del campanar com de l’església és fet amb pedres de mides mitjanes carejades, disposades fent filades i de forma regular. L’aparell dels murs del campanar, tot i que segueix la disposició esmentada, potser té les pedres menys ben carejades que les dels murs de l’església.

Sant Martí Sescorts crida molt l’atenció per ésser un dels raríssims exemplars en què el nombre de nínxols absidals és parell. 

A l'absis central les quatre fornícules estaven decorades amb pintures murals, descobertes l'any 1909, traslladant-les el 1936 al Museu Episcopal de Vic. Representen escenes del pecat original com l'expulsió d'Adam i Eva del paradís.


La part superior de les fornícules hi ha fragments de pintures que representen la vida del titular de l'església San Martin de Tours: la curació d'un cec per part del sant, Sant Martí partint-se la capa amb un pobre i alguna altra pintura amb figures humanes i d'animals. Totes aquestes pintures estan datades a la fi del segle XII o principis del XIII. 

Sant Martí Sescorts està inclosa en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya com a Bé Cultural d’Interès Local 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M.Rosa Planell Grau

Fons. Catalunya Romànica i IPAC

dijous, 9 de setembre de 2021

SANT BARTOMEU SESGORGUES. TAVERTET. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església es troba situada dins l’antic terme del castell de Cabrera. Inicialment fou parròquia independent, més tard, potser després dels terratrèmols, passà una etapa de dependència de la parròquia de Sant Martí Sescorts, i esdevingué novament parròquia l’any 1878.

El terme de Cabrera apareix documentat a partir de l’any 940, quan Sendred permutà al bisbe Guilerà de Barcelona diversos béns, situats al comtat de Barcelona, per la meitat de tot el que el seu oncle, el bisbe Teodoric, havia donat a l’església de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona, que estava situat en el comtat d’Osona, al terme de Cabrera. L’església de Sant Bartomeu apareix com a parròquia en una llista del bisbat de Vic datable d’entre els anys 1025 i 1050, on apareix amb el nom de Sant Bartomeu Sagorga (Sancti Bertholomei Guarga). El nom en plural Sesgorgues no apareixerà fins el segle XVIII. 

La vinculació de Sant Bartomeu al castell de Cabrera es manifesta clarament el 1100 quan hi ha notícia d’uns béns que es trobaven a la parròquia de Sant Bartomeu Sagorga, a l’apèndix de Cabrera. 

La condició de parròquia la mantingué fins vers el 1450, quan a causa del despoblament general fou unida en qualitat de sufragània a la parròquia de Sant Martí Sescorts. Aquesta dependència es mantingué fins al 1878, quan recuperà novament la independència com a parròquia exempta. Per documentació anteriors a la despoblació del segle XIV, sabem que tenia els següents masos: Desvilar, Arau, Tresserra, Carbonell, Nofre, Duran, Pasqual, Mierons, Pujol, Marcús, Jonquer, Casacuberta, Conques, Sentfores i cinc o sis masos més que en desconeixem el nom. Al segle xvi en va rebre més: Vilaret, Llobet, Verders, Sarriera. Alguns dels masos aquí esmentats han desaparegut. El conjunt que formen l’església i el cementiri es troben aïllats en un pla. 

Hom afegí a l’edifici romànic dues capelles, una a cada costat, i una sagristia, i s’abarrocà el seu interior, tot probablement el 1769. La volta té importants refeccions motivades, probablement, pels terratrèmols del segle XV. 

Sant Bartomeu Sesgorgues respon a un edifici d’una sola nau, molt ampla, coberta amb volta de canó fins a l’actual creuer, i amb volta de punt d’ametlla a la resta de la nau. Presenta tres arcs torals repartits a tot el seu llarg. 

La nau es tanca a llevant amb un sol absis, molt més estret que la nau, llis i sense decoracions, al centre del qual hi ha una finestra de doble esqueixada. 

L’accés actual és situat al cantó de ponent, on hi ha un portal cobert amb un arc de mig punt i amb una única dovella que forma tota l’arcada. Actualment situades al costat esquerre del portal d’entrada es poden veure restes d’un fris, el qual possiblement pertanyia a una llosa de sepulcre. 

L’aparell d’època romànica és ordenat, encara que és fet amb blocs de pedra molt Grossos, ben carejats i amb una junta molt ampla, enrasada amb els blocs de pedra.


L’església originària, construïda segons els modes tradicionals de l’arquitectura rural del segle XII a Osona, sofrí, com ja hem apuntat, diverses transformacions i ampliacions. El campanar d’espadanya, situat al mur de ponent, sobre la porta d’entrada, també és posterior. Actualment és reconvertit en torre. 

El fet que la volta no sigui tota de canó i a partir d’un punt es transformi en punt d’ametlla, pot respondre a un possible esfondrament de la nau en el seu extrem de ponent, fins a l’arc toral més proper a l’absis, i posterior reconstrucció en època gòtica. 

Sant Bartomeu Sesgorgues és una església amb elements romànics i barrocs inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i IPAC

dimarts, 7 de setembre de 2021

SANT SEBASTIÀ. PRATS DE LLUÇANÈS. OSONA

 TERRES D’OSONA 

El santuari de Sant Sebastià, és situat en un puig a 744 m, a l’oest de la població, és un temple votiu originat arran d’alguna de les pestes del principi del segle XVI. És un santuari molt arrelat en la devoció local. L’edifici actual, amb la casa dels ermitans, s’inicià vers el 1780. 

La primitiva capella era una edificació de la primera meitat del segle XII, al costat del mas que rep el mateix nom. L'any 1777 el rector Antoni Vinyes construeix de nou el temple, que va quedar destruït per les guerres de començaments de segle. Les obres finalitzen a principis del segle XIX i mossèn Mirambell hi diu la primera missa el dia 27 d'octubre de 1804. Fou fortificat en la guerra del 1875.


Sant Sebastià és una església d'una sola nau amb creuer. Al centre s'alça una torre poligonal amb 8 finestres. Està cobert a dues aigües amb teula àrab. La façana principal, als peus de l'església, té una portalada d'arc de mig punt amb pilastres adossades als costat que aguanten una motllura que ressegueix l’arc. A la clau hi figura la data de 1801.


Sobre la porta hi ha un nínxol,  que possiblement tenia la imatge del sant titular. També trobem una rosassa i la façana es coronada per un timpà. A la banda esquerra hi ha un petit campanar. 

Sant Sebastià de Prats de Lluçanès és una església neoclàssica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons. Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana

dijous, 2 de setembre de 2021

SANT JULIÀ. VILAMIROSA. MANLLEU. OSONA

  TERRES D’OSONA

L’església de Sant Julià de Vilamirosa es troba en un puig, al costat del mas Fugurull, a l’extrem de migjorn del terme, a l’altra banda del Ter. La capella és ben visible des de la carretera. 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme de la ciutat de Roda, i a la seva desaparició, no formà part de cap altre terme, ni del castell de Manlleu. Aviat adquirí funcions parroquials que va perdre el segle XVI quan va ésser unida a la parròquia de Sant Esteve de Granollers de la Plana com a sufragània, i més tard va quedar com a capella rural.

El lloc de Vilamirosa es troba documentat el 941 quan Crispí i la seva muller Auriola vengueren a Guadamir, levita, fill de Sal-la, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, un tros de terra erma, situada al comtat d’Osona, al terme de Roda, en el terme de Vilamirosa i en el Castellet. Encara l’any següent el mateix personatge adquirí més béns al terme de Roda i de Vilamirosa.

L’església, amb funcions parroquials, apareix documentada a partir del 1040, quan Sunifred i la seva muller Riquel donaren a Santa Maria de Ripoll una peça de terra situada a la parròquia de Sant Julià de Vilamirosa. 

Durant el segle XIII l’església tingué un altar dedicat a la Mare de Déu, a més del principal, que fou renovat el 1507, quan fou col·locat el retaule de sant Julià, que pintà l’artista Joan Gascó. 

Al principi del segle XVII fou construïda al cantó de tramuntana una segona nau per a l’altar de la Mare de Déu del Roser, esculpit per Montserrat Santmartí i decorat l’any 1607 per Pere Camps, de Sant Feliu de Torelló. Més tard, el 1784 fou afegit al cos de l’església la sagristia i es modificà la façana de ponent.

 
Sant Julià de Vilamirosa tingué molta importància inicialment, però amb el creixement de Manlleu el 1561 restà reduïda a sufragània de la parròquia de Sant Esteve de Granollers de la Plana, quan ja havia desaparegut el mas Vilamirosa i havia aparegut al mateix lloc una altra masia, el Fugurull. 

L’any 1878 l’església perdé la categoria de sufragània i passar a ser una simple capella rural, i es mantingué així fins a l’any 1936, que fou profanada. 

A més de les reformes ja apuntades a l’edifici, cal esmentar que entre els segles XVII i XVIII fou transformat profundament el campanar, possiblement romànic en un principi. El 1805 fou oberta una nova finestra al cor i hom arrebossà tota la façana. El 1917 tingué lloc la darrera refecció de l’edifici: hom modificà la teulada i foren emblanquinats l’exterior i l’interior.

Després de quedar sense culte el 1936 començà la degradació del temple, la qual anà malmetent-ne la solidesa. L’any 1982 l’església fou restaurada pel Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona.

L’església és un senzill edifici d’una nau, la qual fins al moment de la seva restauració ha tingut diversos processos de reformes i ampliacions, que li han donat la seva imatge actual.


L’edifici original tenia una sola nau coberta amb volta de canó, sense arcs torals i capçada a llevant per un absis semicircular, el qual s’obre a la nau mitjançant un simple plec. Exteriorment l’absis ha estat decorat amb un fris d’arcuacions llombardes, distribuïdes en sèries de tres per lesenes. 

La il·luminació ha estat obtinguda amb tres finestres de doble esqueixada obertes en l’absis i dues més al mur de tramuntana. La porta, amb un arc de mig punt i un segon arc en degradació, s’obre al mur de ponent i és posterior a l’obra de la nau. 

Aquest edifici ha estat construït amb carreuons simplement escairats, agafats amb argamassa i disposats en filades regulars. Cal dir que en el curs de la restauració de l’any 1982 els paraments externs de la nau han estat arrebossats. 

Aquesta estructura inicial va veure com li era afegit junt a la façana de ponent i al costat nord un campanar de torre, de base quadrada, amb un sol nivell de finestres a la part alta. La segona nau, afegida en època barroca, és coberta amb voltes de creueria, amb uns nervis de motllura molt grollera; es comunica amb la nau principal mitjançant una gran arcada que fa desaparèixer gairebé tot el mur de tramuntana de la primitiva església. 

Al cantó de migjorn hom afegí una sagristia, els murs de la qual fan la funció de contraforts, ja que a causa d’un terratrèmol, la nau s’obrí cap enfora. 

Els treballs de restauració duts a terme l’any 1982 consistiren en la consolidació estructural de l’edifici i el seu acabat interior i exterior. Aquest treball es plantejà com una intervenció creativa, introduint en l’edifici elements nous com és ara el paviment de pedra, el tancament d’obertures, la il·luminació, el tractament dels murs, etc. 

Ben poca és la bibliografia existent d’aquest edifici. Els estudiosos que la tracten coincideixen en datar-la del segle XI. 

La capella de Sant Julià de Vilamirosa esta inclosa en Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau