SANT CEBRIÀ DE FLAÇÀ. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÈS 

Flaçà és un municipi situat a la riba dreta del Ter i s'estén a cavall de la serra de Vall-lloreda i la plana al·luvial que forma el riu Ter un cop travessa el pas del congost.

 

El terme de Flaçà (Flociano) apareix en una donació de terres que el levita Oliba féu al monestir de Santa Maria de la Grassa, que alguns autors daten al segle IX, però que molt probablement cal situar a l’any 921, al regnat de Carles el Simple. També s’esmenta en altres donacions posteriors, fins el segle XIV, fetes al cenobi de Santa Maria de Ridaura, dependent de la Grassa. En una butlla del papa Benet VIII de l’any 1017 consta que el monestir de Sant Pere de Camprodon també tenia un alou a Flassano.

 

Existeix a l'arxiu del Capítol de la Catedral de Girona un document de 1209 en què se cita l'església de Flaçà en llatí: Floçiano.  És un escrit al bisbe de Girona, Arnau de Creixell, en el qual Arnald III de Llers li restituïa unes esglésies, entre elles la de Flaçà. 

Aquesta parròquia figura en es Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. També apareix en la relació del Llibre verd de la seu de Girona, del 1362, i als nomenclàtors diocesans de final del segle XIV i del segle XVII. 

Fins a l'any 1922 es conservà l'antic cementiri al costat del temple. L'any 1936 es destruïren les campanes i després de la guerra s'hi col·locaren les de la capella de Sant Fermí (1841) i la de Farreres (1790).  

La construcció de Sant Cebrià finalitzà el 1824 substituint el temple anterior d'estil romànic del qual amb prou feines en conserva vestigis el temple actual. A l'altar major hi ha un retaule de Sant Cebrià del 1856. 

Sant Cebrià és un edifici d'una sola nau amb capelles laterals a ambdues bandes. La cobertura és feta amb una volta apuntada amb llunetes laterals, en les quals hi ha finestres, algunes d'elles pintades sobre la paret, imitant vitralls. Una gran cornisa que recorre tot l'interior de la nau serveix de remat als murs. 

La façana principal és d'inspiració barroca, amb una portalada de carreus de pedra amb pilastres i capitells rematada amb una fornícula amb la imatge del patró Sant Cebrià i una detalls ornamentals d'estil rococó amb data de 1824, que sembla l'any d'acabament de l'església. 

Es conserven restes de l'antiga església romànica del segle XII, en concret hi ha fragments de la façana principal amb la portalada d'accés i un finestral tapiats, també hi ha part de l'absis semicircular a llevant. 

El portal d'entrada a l'antiga església romànica està format per dovelles de pedra i arcs de mig punt en gradació i assentat sobre una línia d'imposta. Es conserva també part de la paret feta amb carreus de pedra i una finestra sobre la porta, en forma d'arc de mig punt, de la mateixa època. Tant el portal com la finestra estan tapiats. 

La nova església es va començar el 15 de novembre de 1784 segons ens ho indica un llevador d'obra que es conserva. Era rector mossèn Narcís Conchs que ho fou fins al 1812. En ell també s'hi detalla el nom dels treballadors, els jornals i els preus dels materials. El nou temple s'inicia per la part de l'absis, orientada a nord, assimilat part de l'antiga església romànica orientada a llevant. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT VICENÇ DE RUPIÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

En documents de l'any 1128 ja s'hi anomena a en Guerau de Rupià, del llinatge que posseí el domini feudal del lloc. Aleshores encara es coneixia amb el nom de Rupinianum o Rupiano (de fet, unes formes llatinitzades de Rupià).

Durant molts segles Rupià va ser un dels llocs de domini del bisbe de Girona. La presència del bisbe ha deixat la seva empremta al castell, d'estil gòtic civil, de planta rectangular i construït amb carreuada. També en el nom d'alguns dels carrers i places de la població, i a la casa palau gòtica, restaurada i modificada modernament, que estatja la casa del comú.

Actualment encara són visibles les restes de les muralles construïdes a la fi del segle XV que encerclaven el nucli del municipi. El portal d'Amunt i el portal d'Avall, les dues úniques vies d'accés al nucli antic, encara testimonien el sistema de defenses que protegia la vila. La Generalitat de Catalunya va atorgar al municipi de Rupià la declaració de Conjunt Històric Artístic per tota una seria d’elements que fan d’aquest poble una visita obligada. 

La primera referència documental sobre l'església de sant Vicenç de Rupià data del 1139, com a part d'un conveni de vassallatge entre el bisbe de Girona i Arnau Gausfred. Durant el segle XIII, altres documents confirma l'existència de la parròquia de "sancti Vicenci de Rupiano". 

L'edifici actual mostra en la seva configuració elements d'estils diversos, en correspondència amb les intervencions que ha anat experimentant al llarg del temps. La part més antiga conservada és la nau gòtica (s. XV). Entre els segles XVI i XVII s'hi afegiren les capelles laterals tardo-gòtiques i la sagristia, i al segle XVIII correspon la construcció de la nova façana i del campanar, barrocs, així com de la darrera capella, realitzada ja en estil neoclàssic.

L'església de Sant Vicenç és un edifici de grans dimensions, de planta rectangular amb absis poligonal i cor als peus. A l'interior té una sola nau, amb tres capelles a cada costat; la nau es cobreix amb volta de creueria. La façana principal presenta una estructura simètrica. La porta d'accés, rectangular, es troba decorada amb elements d'inspiració clàssica: pilastres d'emmarcament, tríglifs i mètopes amb relleus a la llinda, i frontó trencat amb tres pinacles descoronament. 

Damunt la porta hi ha una obertura circular resseguida per una motllura senzilla. La façana, on es poden veure encara restes d'esgrafiats, mostra un coronament sinuós. el campanar, que s'aixeca a la banda esquerra, té base quadrada i cos superior octogonal, on s'obren quatre finestres ogivals. L'interior es cobreix amb volta de creueria. El conjunt es corona amb barana de balustres i un cos superior. 

Sant Vicenç de Rupià és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M- Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT JOAN DE FOIXÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

Visitàvem la comtal vila de Foixà estesa a la dreta del Ter que Josep Pla qualificà de delícia recòndita, pura meravella. 

L’església parroquial de Sant Joan ha aglutinat un dels dos nuclis principals del poble de Foixà; l’altre és el del castell. El lloc apareix esmentat l’any 1019 amb el nom de “Fuxan”. L’església parroquial s’esmenta l’any 1058, en què la comtessa Ermessenda la restituí al bisbe de Girona. 

Figura en les Rationes decimarum de l’any 1280 i en les llistes de parròquies del 1362, del final del segle XIV i d’època posterior. L’edifici actual és del segle XVI amb algun afegitó posterior; sense fer exploracions als murs és impossible de determinar si pot conservar algun vestigi anterior. És remarcable l’escultura que conté, amb temes d’arrel medieval, dins una tradició antiga i de caire popular (segle XVI).

Sant Joan de Foixà és una església d'una nau, capçalera semicircular i capelles laterals. la nau coberta amb volta apuntada-sense creuria- amb arcs torals de la mateixa forma; el presbiteri presenta creueria amb escultura a ma clau i impostes de les nerviacions. La decoració esculpida es repeteix a les impostes dels arcs torals i a la creueria del cor, amb temes de sants, animals i fullatge. 

Al frontis hi ha la portada, amb arquivoltes apuntades en degradació, llinda i timpà; frisos esculpit amb fullatge i amb personatges i animals fabulosos. Sobre la façana es dreça un cloquer d'espadanya-  Probablement en la guerra dels remences el temple serví de fortificació doncs en la part alta del mur de migdia hi ha dues cartel·les que podien haver recolzat un matacà. 

L'edifici és construït amb grans pedres desbastades i carreus escairats a les cantonades; els murs són coberts d'arrebossat. 

L’Ajuntament de Foixà ha fet una important modificació per construir les oficines municipals. 

L'església de Sant Joan de Foixà és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica, Viquipèdia

SANT SALVADOR DE MASSOTERES. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

El poble de Massoteres és esmentat en la documentació l’any 1040, i la seva església fou, des dels orígens i fins a la darreria del segle XIX, una sufragània de Sant Pere de Talteüll, i, com aquesta, va restar vinculada al bisbat d’Urgell fins a la creació de la diòcesi de Solsona al final del segle XVI. 

D’altra banda, ós molt probable, tot i que no es pot confirmar, que, com l’església de Talteüll, Sant Salvador de Massoteres fos també una possessió de la canònica de Santa Maria de Solsona. 

El 1r de febrer de 1897 l'església de Massoteres fou elevada a categoria de parròquia pel bisbe Ramon Riu i Cabanes i Sant Pere de Talteüll en va esdevenir una sufragània. L'actual temple encara conserva l'orientació tradicional, malgrat que l'edifici es bastí al segle XVIII. 

Església feta de paredat. S'hi accedeix per un mur lateral. La portada és d'arc escarser, i té a les dues bandes, una pilastra. Rematant hi ha una cornisa que queda guarnida en la part superior per dues volutes en relleu i a la part central, una fornícula amb la data inscrita de 1832. En aquesta mateixa façana, a la part esquerra, hi ha dues finestres emmarcades per carreus regulars de pedra. La torre del campanar, se situa a la façana sud. Presenta una base quadrada i té dos cossos, té forma octogonal. 

A l'interior podem observar quatre capelles laterals, n'hi ha dues per lateral. L'altar es caracteritza per tenir una conquilla, i als peus hi ha el cor. La cobertura tant de la nau central, com de les capelles, és de volta de canó. Els colors predominants a l'interior, són el blanc i l'ocre. El paviment està fet de rajola. 

Sant Salvador de Massoteres és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT JAUME DE PALOUET. MASSOTERES. SEGARRA

PAS A PAS PER LA SEGARRA 

Palou de Torà, també anomenat Palouet o Palou de Massoteres, es tracta d'un poble medieval que fins a mitjans del segle XX conservà l'estructura de vila closa, amb dues portes d'entrada. Una d'elles s'obria davant l'església de Sant Jaume -advocació poc freqüent en les esglésies d'aquestes contrades- que estava fora de la vila. El lloc de Palouet és esmentat l'any 1116 en el testament de Pere Ponç.

L'església de Palou, com la de Massoteres, era sufragània de la parròquia de Sant Pere de Talteüll. Des de finals del segle XVI pertany al bisbat de Solsona. L'any 1894 esdevingué parròquia. Per donar habitatge al capellà es va haver de construir la rectoria. 

Es tracta d'una església originàriament romànica, que ha patit diverses modificacions al llarg del temps. L'edifici actual és una construcció reformada sobre una fàbrica medieval.

La façana principal, és de grans carreus ben treballats i presenta una porta d'arc de mig punt adovellada. Al damunt hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Jaume. Un campanar d'espadanya, amb dos ulls que acullen dues campanes, corona l'edifici. 

El mur dret de l'església, havia estat tapat per un magatzem, que en desaparèixer ha deixat a la vista el mur de pedra amb una espitllera. 

Sant Jaume de Palouet és un edifici una sola nau coberta amb volta de canó. Al centre de la nau hi ha una tomba que data de 1731, propietat de la família Xuriguera-Alsina. A l'esquerra de la nau hi ha la sagristia, construïda el 1765. 

El 1861 es va construir el baptisteri i un altar d'estil barroc clàssic. Al mur esquerra de la nau, la familia Alsina, va finançar el 1942, un altar. Destaca la pica baptismal adossada a la banda dreta que es podria datar al segle XVIII.

L'any 2000, es va fer una restauració, que va deixar la pedra al descobert, excepte a la volta. 

Sant Jaume de Palouet és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT PERE DE TALTEÜLL. MASSOTERES. SEGARRA

 PAS A PAS PER LA SEGARRA 

El nucli urbà de Talteüll s'ubica a recer d'un tossal a la riba esquerra del riu Llobregós adquirint una estructura típica medieval. Al segle xv consta en

poder del senyor de Biosca, juntament en Biosca, Palouet, Cornudella i Camp-real i segueix sota domini senyorial fins a la fi de l'Antic Règim.

Sant Pere de Talteüll és l'església del poble està situada prop de l'antic castell de Talteüll, en un tossal de 481 m d'altitud a l'esquerra del riu Llobregós. 

L'any 1065, en el testament sacramental d'Ermengarda, jurat sobre l'altar de Sant Protasi d'Ivorra, la testadora llegà una peça de terra a l'església de «Santi Petri Taltevolio». El 1075, el comte d'Urgell Ermengol IV feu donació de l'església de Talteüll a la canònica de Solsona. L'any 1077, l'església fou consagrada pel bisbe francès Amat D'Oloron, legat pontifici de Gregori VII. 

La donació a la canònica de Solsona fou corroborada l'any 1097 en la butlla del papa Urbà II i l'any 1151, en la del papa Eugeni III. També consta com a possessió de Solsona en la tercera consagració, l'any 1163 i en butlles papals posteriors. 

A finals del segle XIII, l'església de Talteüll figura en la relació d'esglésies que contribuïren al delme papal recaptat a la diòcesi d'Urgell els anys 1279 i 1280 i el 1391 en que era rector Joan Vilella. Va romandre al bisbat d'Urgell fins a la creació de la diòcesi de Solsona a final del segle XVI. A la darreria del segle XIX, el bisbe de Solsona convertí Talteüll en sufragània de Sant Salvador de Massoteres, amb la qual cosa perdé el seu rang parroquial. 

En el seu conjunt, s'adscriu plenament a les formulacions de l'arquitectura llombarda però, per la seva estructura, és un edifici totalment excepcional en l'arquitectura del seu temps. Dues naus paral·leles cobertes per volta de canó de perfil semicircular reforçades per un arc toral. Aquestes naus són separades per dos arcs formers que arranquen de pilars rectangulars adossats als murs perimetrals, i d'un únic pilar cruciforme situat al bell mig. 

Les naus són capçades a llevant per dos absis semicirculars que no arriben al semicercle. El del nord presenta un arc més petit i excèntric que el del sud. Els absis s'obren mitjançant sengles arcs presbiterals molt estrets. Al costat dels absis s'obre la porta d'accés al temple feta amb un arc de mig punt de grosses dovelles extradossades per una motllura. La porta és clarament gòtica (segles XV o XVI). 

Al centre de cada absis s'obre una finestra de doble esqueixada; la de l'absis nord presenta les dovelles de l'arc interior extradossades per una filada de lloses planes, construcció totalment estranya en la part interior d'una finestra. Al mur de ponent de cada nau s'obre una finestra d'una esqueixada emfasitzada exteriorment i internament per una arquivolta recta, molt ample exteriorment. 

El transsepte, obert immediatament abans dels arcs preabsidals, és molt allargat, cobert amb volta de canó semicircular i perpendicular a les voltes de les naus. Al nord s'hi troba la porta original feta amb un arc de mig punt.

La composició del transsepte és singularment irregular per la desconnexió de la capçalera i per l'obertura de les portes, tant l'original com la que s'obrí el segle XVI. Aquesta irregularitat donà peu a la creença equivocada que el l'església era formada per dos temples de construcció diferent. 

Les façanes són llises i mancades d'ornamentació a excepció dels absis que presenten els característics motius llombards del fris d'arcuacions sota el ràfec, organitzat en sèries entre lesenes verticals. L'aparell constructiu de les façanes és força uniforme; carreus quasi quadrats com llambordes, més acurat i polit cap a ponent. 

Sant Pere de Talteüll és una obra unitària i de concepció molt singular, executada per equips diversos, segurament correlatius. La datació es pot situar en el període d'esgotament expressiu de les formes llombardes; els darrers anys del segle XI. 

Sant Pere de Talteüll és una església romànica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i l'octubre de 2019 va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional, en la categoria de Monument Històric. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia. Una més gran informació Catalunya 

MARE DE DÉU DEL PLA O DE SANT PELEGRÍ. BIOSCA. SOLSONÈS

 TERRES DEL SOLSONÈS 

Potser el dia no era el millor per fer les fotografies, la boira ho tapava tot.

L’església de la Mare de Déu del Pla es troba aïllada en una plana al sud-oest de Biosca.  

És molt possible que la primera referència d’aquesta església es trobi en el testament sacramental de Ramon, castlà de Portell, jurat pels seus marmessors l’any 1098 sobre l’altar de Santa Maria d’una basílica situada al terme de Biosca. Segurament aquesta basílica no és l’església parroquial de Biosca sinó la Mare de Déu del Pla, ara dita Sant Pelegrí. L’advocació de Sant Pelegrí té el seu origen en la devoció a aquest sant que difongueren els religiosos servents de Maria o servites. Del segle XVIII es conserven uns goigs escrits en castellà en honor d’aquest sant. Segons la documentació, el nom de Santa Maria del Pla perdurà fins al segle XVII.

L’edifici, en el seu origen, era format per una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. Ara es presenta molt transformat per les successives remodelacions, que han provocat que en l’actualitat l’església sigui de planta basilical, amb tres naus i una sola teulada de dues aigües. La nau central, coberta amb volta de canó apuntada, és capçada a llevant per l’absis original, el qual ha estat cegat per un envà. Les naus laterals, amb voltes de creueria, són capçades per sengles parets, darrere una de les quals, al sud, hi ha la sagristia. Les naus laterals s’obren a la nau central mitjançant arcs formers de mig punt. 

L’absis original, un xic orientat cap a migjorn, té una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada. A l’esquerra de l’absis, hi ha adossada la sagristia, que és il·luminada per una petita finestra central. Les façanes nord i sud són totalment opaques i sense cap ornamentació, tret d’una finestra que hi ha a la nau lateral sud prop de la sagristia. 

La façana de ponent manifesta, a través d’uns talls verticals a l’aparell, la diferent època de construcció de la nau central i les laterals. Al mig de la façana s’obre la porta, d’arc rebaixat i simples arcuacions en degradació, sobre la qual hi ha un rosetó de mitjan segle XIX i un campanar de paret d’un sol ull, també de construcció posterior. L’aparell és de carreus regulars, de grans dimensions a les cantonades, disposats en filades uniformes; tot plegat palesa les tecnologies de la fi del segle XII o del començament del segle XIII. En general els paraments són arrebossats amb morter de calç. 

Sant Pelegrí, conegut també com a Santuari de la Mare de Déu del Pla, és una església romànica inventariada dins el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Catalunya Romànica

SANTA MARIA D'AIGUAFREDA. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta vegada la nostra crònica la fem d’una església de construcció moderna. Generalment les nostres esglésies són més antigues, però no hem volgut perdre aquestes fotografies, tan de l’exterior com de l’interior, que ens fan recordar la nostra estada en l’aquesta població. 

La primera citació del nom Aiguafreda data de l’any 898. Apareix en la seva forma llatina en l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Martí, com "Aquafrigida", donant nom a un dels assentaments inclosos en el terme parroquial. El topònim, resultant de la grafia aglutinada del mot comú aigua (segurament en el sentit de ‘font’ o ‘rierol’) i l’adjectiu freda, va donar nom després al llinatge dels senyors feudals del terme, senyors del casal fortificat i després castell de Cruïlles.

L'antiga església parroquial fou substituïda per aquesta. Construïda a mitjans del segle XX a una banda de la carretera, pocs metres més enllà de l'antiga. La seva construcció fou portada a terme a través d'una junta. 

Església de planta rectangular amb teulada a una vessant molt inclinada. La paret lateral dreta forma uns entrants i sortints on s'obren grans finestres amb vitralls. El campanar és de planta triangular, elevant-se amb dues parets que es redueixen a mesura que van pujant. A la zona on s'ajunten les parets hi ha col·locades les campanes, rematades per una creu.

 Santa Maria d'Aiguafreda és un església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Web Ajuntament Aiguafreda i Viquipèdia

INNOMINADA ESGLÉSIA. ABELLA DE LA CONCA. PALLARS JUSSÀ

 CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ 

Tenim aquestes fotografies guardades des de bastants anys d’aquesta església de tipologia romànica, però de construcció moderna i hem no aconseguim dades.

 

Quan les van fer recordo que ens va costar força arribar fins el lloc. Matolls i arbusts ens impedien el pujar pel coster. No van trobar, potser ignorància, la pista adequada. 

La porta era oberta i en l’interior havia bancs per asseure’s. Sense cap imatge que convides a resar. 

Publico aquestes fotos amb l’esperança de saber alguna cosa més. 

Església d’una sola nau. Amb porta d’arc de mig punt i absis semicircular amb lesenes. Un campanar amb quatre finestres al darrer pis. Coberta de teula 

Sí algú en sap donar informació li agrairé per completar la crònica. 

Text; Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau