SANT CRISTÒFOL DE FONOLLERES. PARLAVÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

L’església parroquial de Sant Cristòfol de Fonolleres és al centre del nucli d’aquest poblet, agregat a Parlavà. 

L’església de Sant Cristòfol probablement, en temps medieval, restà molt lligada als possessors del castell de Fonolleres, alguns pocs vestigis materials del qual han restat al veïnatge del temple. Aquest castell apareix al segle XI sota l’alta senyoria dels comtes d’Empúries i en possessió dels senyors de Montgrí. 

De Sant Cristòfol de Fonolleres hi ha notícia de l’any 1122, quan Estefania de Fonolleres definí al bisbe i a aquesta església tot el que percebia de l’església i dels clergues de Parlavà. 

Més endavant s’esmenten els drets que sobre aquest lloc tenien els bisbes de Girona. La presència del domini episcopal s’acresqué fonamentalment al segle XIII amb la compra del castell per part del bisbe Pere de Castellnou, l’any 1268. 

L’església de Fonolleres és esmentada a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i, com a parròquia, a les llistes diocesanes del 1362 i del final del segle XIV. Ha mantingut, posteriorment, la categoria d’església parroquial. L’església alt-medieval de Fonolleres fou enderrocada en construir l’actual al segle XVI.

Aquestes restes del temple alt-medieval foren exhumades involuntàriament l’any 1970 en desallotjar el cementiri parroquial que era situat a llevant i a tocar de l’església. Hom procedí a rebaixar el nivell del sòl en aquest espai. Aquesta operació, al mateix temps que descobria els vestigis de l’absis preromànic, fins aleshores soterrats, produïa la destrucció de les restes d’un llenç del recinte murat del castell de Fonolleres que es trobava a pocs metres vers llevant. La situació d’aquest mur espitllerat, lamentablement destruït, fa suposar —amb possibilitats d’error gairebé inexistents— que el temple alt-medieval restava integrat dins el conjunt edificat del castell. 

Les restes de la capçalera preromànica així descoberta només són visibles en la seva cara externa, ja que queden adossades a la base de l’alt mur de l’absis —de planta semicircular a l’exterior i poligonal a l’interior— de l’església actual. Aquesta part visible, que sobresurt del parament de la dita capçalera del segle XVI, correspon a l’angle nord-est de l’absis preromànic de planta rectangular (o lleugerament trapezial), amb segments dels murs dels seus costats de llevant i de tramuntana. 

Aquests murs de l’antic absis s’han conservat en una alçada màxima d’1,60 m sobre el nivell actual del terreny. El mur oriental és visible en tota la seva llargada, 4,25 m, mentre que del mur septentrional només queda un fragment d’1,55 m de llarg. Al centre del llenç de llevant hi ha una finestra d’un sol biaix, de la qual es conserva la base i els muntants. 

L’aparell és completament cobert per una capa d’arrebossat de morter de calç, curosament allisat. Aquest arrebossat original ha aparegut en força bon estat de conservació per haver estat protegit per les terres que colgaven els paraments fins a data recent. 

Les restes d’aquest absis de planta rectangular o trapezial corresponen, evidentment, a la primitiva església preromànica de Sant Cristòfol de Fonolleres, que caldria datar, probablement, als segles IX o X. 

En el mur de llevant de l’absis preromànic, prop de l’angle sud-est, hi ha una petita creu grega en grafit a l’arrebossat amb incisió poc profunda. 

L’actual església de Sant Cristòfol de Fonelleres és un edifici d’una nau amb absis poligonal de cinc cares  interiorment i semicircular a l’exterior. Posseeix capelles laterals afegides tardanament. L'absis és sobrealçat amb una construcció de caràcter defensiu. 

La portalada, al frontis, té arquivoltes apuntades, llinda i timpà llis; els relleus de les impostes són molt erosionats. Campanar d'espadanya, de quatre ulls, però construït en forma de torre. Segurament com l’absis per exercir funció defensiva o com a comunidor. 

La volta de la nau és apuntada, amb tres arcs torals que, com el triomfal, presenten mènsules amb representació escultòrica de caps humans i esses fantàstics. Al presbiteri hi ha volta de creueria. La construcció és de grans rebles i morter, amb carreus angulars. 

Sant Cristòfol de Fonolleres és un edifici religiós inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANTA MARIA DE LA TALLADA. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

La Tallada, situada a la riba esquerra d’una antiga branca del Ter, apareix esmentada per primera vegada en documents dels segles XI i XII com un lloc fortificat. 

En els segles XIII-XIV, en relació a les convulses lluites de poder entre el comtat d’Empúries i el de Barcelona, el lloc també s’esmenta diverses vegades. El 1418, formant part de la baronia de Verges, passà a mans del bescompte Dalmau de Rocabertí, que la rebé per herència. El segle XVII la Tallada encara pertanyia a la baronia.

En el conjunt arquitectònic fortificat de la Tallada d’Empordà destaca l’església de Santa Maria. Aquesta església era, originalment, la capella del castell, segons indiquen les primeres notícies conegudes del segle XIII; no apareix anomenada com a parròquia fins al 1691 i la seva pertinença encara és associada a al castell. 

Santa Maria de la Tallada és un dels exemples d’església rural d’una sola nau més ben conservats al Baix Empordà. Es tracta d’un monument característic del Romànic tardà (segles XIII-XIV) típic d’aquestes terres, amb volta apuntada, finestres de doble biaix i aparell de carreuada, però amb algunes particularitats com l’arc triomfal, que encara és de punt rodó, i la coexistència de dues formes de cornisa.

La portalada del frontis és de tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà llis molt habitual a les comarques de l’Empordà i la Garrotxa. En el centre de la façana hi ha una finestra de punt rodó i doble esqueixada. El mur de la façana no segueix la coberta sinó que manté la forma horitzontal. 

Sobre aquest mur s’hi va construir un campanar de cadireta de dos arcs sobre pilastres rectangulars, i, a principis de segle XX, s’hi va afegir un rellotge. 

En el segle XVIII, es van adossar dues capelletes als murs laterals i una sagristia al nord. En aquest lateral també hi trobem una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. 

L’absis és semicircular amb una sola finestra de doble biaix al centre, i amb la volta amb forma de quart d’esfera. A sobre s’hi s’aixeca una torre —probablement del segle XVI—, amb carreus de conglomerat força mal escairats, que segurament formava part de la fortificació del castell. La nau és apuntada i seguida, i l’arc triomfal en degradació, de mig punt. En el mur de la capçalera hi ha una petita obertura cruciforme. 

L’edifici està construït amb carreus grans, de conglomerat, molt ben escairats i disposats en filades regulars i a trencajunts. La portalada del frontis és de pedra calcària gris clar, que la fa destacar sobre la resta del conjunt. 

A l'església parroquial de Santa Maria de la Tallada hi ha la imatge de Sant Galderic feta amb fusta de xiprer. 

Santa Maria de la Tallada  és una església romànica  declarada com Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Web Ajuntament de La Tallada

SANT ESTEVE DE MARENYÀ. LA TALLADA. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

El poble de Marenyà (antigament Maranyà) se situa a la part alta d’un turó poc elevat, en els límits dels anomenats terraprims, a l’oest de la Tallada d’Empordà. El nucli habitat el formen una dotzena de cases distribuïdes irregularment al voltant de l’església. 

El primer document conservat on apareix escrit el terme Maranano, és en una llista dels albergs que el comte del Rosselló tenia en el comtat d’Empúries, datada entre 1115 i 1164. El poble també és citat en un document del 1401, l’inventari de béns a la mort del comte Pere II d’Empúries. El 1402 Marenyà, com la resta del municipi de la Tallada, passà a integrar-se a la baronia de Verges. L’església parroquial de Sant Esteve depèn de l’arxiprestat de Girona. Formà part de la batllia reial de Verges. 

Les primeres notícies històriques sobre aquesta església semblen situar-se en el segle XIII, tot i que l'estructura de la part més antiga de l'edifici (murs laterals, absis) té el seu origen en un període anterior dintre de l'estil romànic (s. X-XI). Al segle XIII correspondria la construcció de la façana d'accés, que conserva l'aparell de carreus regulars fins a l'alçària de la porta. 

En una època posterior va elevar-se el cos de fortificació per damunt de l'edificació romànica, així com els contraforts laterals, i entre els segles XVII-XVIII s'hi afegí una sagristia entre els contraforts del mur nord.

L'església de Sant Esteve està situada a la part més elevada del nucli de Maranyà. És un edifici d'una sola nau amb absis semicircular i un cos afegit al mur de la banda nord. La façana, de composició simètrica, presenta una porta central formada per dos arcs de mig punt en gradació decreixent, amb llinda i timpà llis. Més amunt hi ha una obertura circular, per damunt de la qual s'eleva el campanar, actualment integrat a la fortificació construïda sobre els murs de l'església. Els murs laterals presenten, com a element més remarcable, dos grans contraforts a cada banda i diverses obertures al mur meridional. 

L'absis mostra decoració de bandes llombardes, que defineixen l'alçària original de l'edifici, i dues obertures d'arc de mig punt atrompetades. L'interior del temple es cobreix amb volta de canó, i té un arc triomfal doble i cor als peus. El cos de la fortificació afegit té una elevació similar a la de l'església, i amb la integració del campanar genera un espai unitari que s'estén fins a l'absis, on s'obren espitlleres a dos nivells. El conjunt de la construcció és bastit en pedra, amb diversos tipus d'aparell, i es cobreix amb teula a dues vessants.                                                                              

                                                                                                                                                                                                                                     

Els treballs de restauració del campanar van començar l'agost del 2011 i van finalitzar el passat mes d'abril. La restauració va actuar en tres fronts. En primer lloc en l'exterior de l'edifici, substituint tota la coberta del cos principal, reparant els brancals de pedra natural en mal estat de la portalada principal i de l'oracle de la sagristia, reparant les fissures en els murs exteriors i impermeabilitzant els murs de tancament, entre altres actuacions. 

Pel que fa a l'interior de l'església, també es van dur a terme una tasca d'impermeabilització, una reparació de la porta d'accés, intervenint en les esquerdes interiors i s'ha renovat la fusteria de les finestres, entre moltes altres petites actuacions de millora. Les pintures romàniques del segles XII-XIII de l'absis de l'església de Sant Esteve foren descobertes l'any 1930. En les obres de restauració es van recuperar 6 metres quadrats de pintura després d'un procés de neteja de la capa pictòrica i de la seva fixació en algunes zones.  Representen la lapidació e Sant Esteve, la crucifixió i les visites de les tres Maries al sepulcre de Jesús. Aquesta restauració formà part del programa Romànic Obert, una línia d'actuació iniciada per la Generalitat i l'Obra Social ”la Caixa” per a la conservació del patrimoni arquitectònic català. 

L’excavació del cementiri de Marenyà, realitzada durant el 2009, permeté estudiar un seguit d’enterraments del segle XI posteriors a la construcció de la primera església romànica. 

Alguns d’aquests enterraments eren efectuats en sepulcres de lloses de forma antropomorfa , i d’altres en fosses simples. La neteja del lloc també va permetre observar l ’existència d’un absis d’una edificació anterior. 

Sant Esteve de Maranyà és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades; Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Web Ajuntament La Tallada

SANT CLIMENT DE TOR. LA TALLADA. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

El poble de Tor es troba en un petit replà elevat sobre la plana. Les cases del poble es disposen al voltant de l’església formant carrers estrets i irregulars. 

Segons figura en la confirmació de les nombroses possessions  del compte Gausfred, el magnat Riculf posseïa un alou al terme de la “villa Toro”. L’any 993 s’enregistra la venda d’una vinya situada en aquest terme. 

Tor és registrat en el llistat d’albergs que el compte del Rosselló tenia en el comtat d’Empúries, entre els anys 1115-1164. El primer de Juliol de 1151 fou publicat a l’altar de l’església, en presencia de diferents testimonis, el testament del poderós magnat Guillem Umbert de Basella - possessor d’mportants dominis a la Selva i a l’Empordà-, el qual havia mort el 31 de maig anterior. 

També apareix en l’inventari de béns a la mort de Pere II d’Empúries, el 1401. Llavors, com tot el municipi de la Tallada passà a formar part de la baronia de Verges. 

L’església romànica de Sant Climent de Tor s’esmenta en els Rationes Decimarum dels anys 1279 i 1280 com a sufragània de la de Sant Esteve de Marenyà. 

L’església de Sant Climent és d’una nau amb absis semicircular pertanyent al període romànic II, s’hi adossà una altra nau més gran el segle passat. La part conservada del període romànic està construïda amb petits carreus de pedra arenosa, força ben escairats però mal allisats, que formen filades ben seguides i que són propis dels temples del segle XI. 

En el segles XV-XVI s’hi va afegir una capella lateral, a l’oest. També sembla d’aquest període la fortificació que s’alça sobre el temple, de la qual en resta el mur de sobre l’absis; la resta de la construcció que va convertir la fortificació en terrabastall és del segle XVIII, igual que les obertures del frontis. El mur lateral sud va ser pràcticament destruït amb la construcció d’una capella gòtica i la nau moderna a mitjans del segle XX. 

L’edifici actual és fruit de diferents remodelacions. El frontis de la portalada fou reformada al segle XVIII, així com el rosetó. A la llinda de la portalada hi ha la llegenda HAEC EST DOMUS DEI i la data 1752. 

Sobre la façana s’alça un campanar de cadireta de tres pilastres closes de construcció moderna. 

L’absis, que s’alça sobre un aflorament de conglomerat, posseeix quatre lesenes o faixes llombardes. La cornisa incurvada s’ha decorat per sota amb un seguit de petites mènsules, la majoria amb motius geomètrics, però sembla que dues d’elles representaven testes de persones o animals. Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble biaix i arcs de mig punt. 

Durant unes obres de reconstrucció del temple, en la neteja del parament interior, es va localitzar un gran carreu decorat amb estretes faixes en relleu en forma d’espiga, possiblement preromànic, que podria parlar-nos de l’existència d’una església més antiga. 

Sant Climent de Tor és una església protegida com a Bé cultural d’Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujo Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Catalunya Romànica. Ajuntament de La Tallada

SANT VICENÇ DE REGENCÓS. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

El poble de Regencós forma un nucli compacte d’una cinquantena de cases, a l’entorn de l’església, amb carrerons estrets i curts que conserven trams de l’antic empedrat. Les cases són de dimensions reduïdes i amb llindes dels segles XVIII i XIX. La població s’ha expandit molt poc fora del clos murat medieval, excepte el costat de migdia, on hi ha la plaça Major i un reduït eixample.  

L'església de de Sant Vicenç de Regencós no figura - probablement no existia- als nomenclàtors diocesans de finals del segle XIV en els quals s'hi relacionaren totes les esglésies i capelles amb sacerdot adscrit el qual havia d'acudir als sínodes de la diòcesi. 

Se sap que anteriorment al 1788 l'església de Sant Vicenç de Regencós era sufragània de la parròquia de Sant Pere de Begur, ja que el dit any fou declarada parròquia independent. Segons les dates gravades en diferents punts de l'edifici sabem que el temple es començà a construir l'any 1805 i que es degué acabar pels volts del 1815. 

L'església té una nau, capçalera poligonal i capelles laterals (tres per banda) obertes entre els contraforts. Les voltes són llunetes, amb cornisaments motllurats. 

Al parament exterior de l'absis hi ha una làpida amb la següent inscripció:

         A 28 DE ABRIL 1805 FUE PUESTA LA PRA. PIEDRA. 

La portada, al frontis, és decorada amb pilars adossats i simples motllures; sobre el seu arc rebaixat hi figura l'any 1815 i una inscripció. 

Sobre l'angle nord-oest de l'edifici es dreça el campanar de planta quadrada, amb arcades apuntades.

La construcció és de grans rebles i morter, lligant amb carreus angulars. 

Sant Vicenç de Regencós és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT FELIU DE PARLAVÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

El nucli de població de Parlavà se situa al peu del Montori, formant una plana regada pels rius Ter i Daró; aquest darrer travessa el municipi de sud a nord en el sector oriental. A la part occidental, altres petits turons de formes suaus, com els del pla dels Moros, fan el paisatge desigual. 

El comte Gausfred d’Empúries-Rosselló, en el seu testament de l’any 989, deixava al seu fidel Guillem, fill de Guitizà, un alou del terme de “Palacio Ravano”.

La primera notícia coneguda sobre l’església és de l’any 1019, en l’acta fundacional de la canònica de la seu de Girona. La comunitat entrava en possessió de la meitat de la parròquia de Sant Feliu de Palatio Rabuni amb totes les seves pertinences, una de les donacions dels comtes Ermessenda i Berenguer. Altres notícies sobre l’església, posteriors, són dels segles XI i XII. 

Els bisbes gironins anaren acreixent el domini sobre Parlavà, un dels molts que tenien al Baix Empordà. Pel maig del 1269 el comte Ponç-Hug d’Empúries i el seu fill Huguet permutaren amb el bisbe Pere de Castellnou la jurisdicció civil i criminal de Rupià, Ultramort i Parlavà, el dret de notaria a Rupià i la jurisdicció sobre els homes d’església de Fonolleres, per la jurisdicció sobre Canet (de Verges) i Sant Iscle d’Empordà. Pel juliol del mateix any, trenta veïns de Parlavà reconeixien al bisbe, com a senyor del castell de Rupià, que la seva parròquia es trobava dins el terme d’aquest castell episcopal. 

L’any 1314 el bisbe Guillem de Vilamarí compra al batlle Pere de Xesa totes les possessions que tenia al terme de Parlavà.  

L’església de Sant Feliu de Parlavà és d’una sola nau capçada per un absis semicircular, la qual fou objecte d’una diversitat de reformes i afegitons posteriors. La volta de la nau és apuntada i seguida. L’absis s’hi obre per un simple plec i la seva volta pren una forma ametllada; té centrada una finestra de doble biaix amb els dos vessants en gradació. 

Les altres obertures han estat refetes. Al frontis hi ha la portada i una rosassa del segle XVIII (data del 1742). El campanar d’espadanya romànic, de dos arcs sobre fermes pilastres que es dreça damunt aquesta façana, resta inclòs dins l’obra defensiva que fou construïda damunt tot l’edifici doblant la seva alçada original (segle XV?). Aquests murs, espitllerats i amb un matacà, donen al temple aspecte de fortalesa. 

A la nau foren afegides dues capelles laterals, una a cada costat; a migdia fou adossada, a més, una sagristia (segles XVI i XVII). L’actual campanar de torre fou bastit damunt l’extrem oriental del temple al segle XIX.

Els murs romànics són ben aparellats amb carreus, ben escairats i allisats, que es disposen regularment a trencajunts. Una cornisa de secció de quart de cercle incurvat ressegueix la part superior dels murs tant a l’exterior com a l’interior. L’església presenta les característiques del romànic tardà dels segles XII i XIII. 

Un dels carreus del mur meridional, a l’exterior i formant la cantonada del sud-oest, per sobre la cornisa, té una creu grega en relleu, inscrita en un cercle. 

De l’església de Sant Feliu de Parlavà procedeix una imatge de la Mare de Déu, actualment conservada en una col·lecció particular. És un exemplar de la segona meitat del segle XII. 

Procedent de l’església de Sant Feliu de Parlavà hi ha una bonica talla de la Mare de Déu, la qual actualment és a Barcelona formant part d’una col·lecció particular. L’estat de conservació de la imatge és relativament bo. D’una banda, manté la seva policromia original, que és molt bonica, mentre que la part inferior davantera presenta un avançat estat de degradació. Així, el corc ha malmès el genoll dret de la Mare, com també les seves mans; és d’esperar que el procés s’aturi aquí. 

L'església de Sant Feliu de Parlavà està situada al centre del municipi És un monument declarat bé Cultural d'Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

SANT MARTÍ DE FONTANILLES. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

L’església parroquial de Sant Martí és a l’extrem septentrional del poble de Fontanilles, al seu punt més alt. El nucli del poblet s’escampa, sense crear un espai urbà ben definit, per la carena i els vessants de llevant d’un serrat de poca elevació, però des d’on hom pot dominar amplis horitzons sobre la plana drenada pels cursos inferiors dels rius Daró i Ter. 

L’església de Sant Martí de Fontanilles fou consagrada l’any 965 per Arnulf, bisbe de Girona. Jaime Villanueva afirmà haver vist, al començament del segle XIX, una còpia de l’acta de consagració que era guardada a l’arxiu de Sant Pere de Rodes, aleshores a Vila-sacra. 

En l’acta de dotació de la canònica de la catedral de Girona, l’any 1019, entre les possessions que rebé la comunitat figura l’església de Fontanilles amb les seves pertinences. Era una de les moltes donacions que feia el bisbe Pere de Carcassona, impulsor de la renovació de la vida canonical de la seu gironina. Aquesta església torna a aparèixer en la nova dotació de l’esmentada canònica, feta pel mateix bisbe, l’any 1031. 

Al final del segle XII Sant Martí de Fontanilles havia passat a ésser domini de la canònica augustiniana d’Ullà. A l’acta de consagració de l’església prioral de Santa Maria d’Ullà de l’any 1182, surt esmentada entre les esglésies parroquials que, amb tots llurs drets, són confirmades al monestir. 

L’església es relaciona en les Radones decimarum dels anys 1279 i 1280 i continua figurant com a parròquia en els nomenclàtors sinodals de la diòcesi del segle XIV i amb posterioritat. 

Sant Martí de Fontanilles és una església romànica d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, la qual ha sofert una diversitat d’afegitons i transformacions en èpoques posteriors. 

Els murs perimetrals de la nau i l’absis foren sobrealçats per una construcció alta, a manera de terrabastall, amb finestres a la part superior i petites espitlleres; és coberta amb teulada. A cada costat de la nau foren afegides dues capelles que tenen voltes d’arestes, i al sector septentrional de l’absis fou adossada una sagristia. Es renovaren la portada, al mur de migdia, i la finestra del frontis. 

També és d’època tardana el campanar d’espadanya que ocupa tot el frontis, sobre el mur corresponent al terrabastall. Aquestes reformes i aquests afegitons són dels segles XVII i XVIII. Tots els elements interiors del temple romanen colgats per guixos d’arrebossats. 

La nau i la capçalera romàniques són cobertes amb voltes apuntades; a la nau no hi ha arcs torals. L’absis s’obre per mitjà d’un simple plec. A l’absis hi ha l’única obertura romànica conservada: una finestra de doble biaix i arc de mig punt. 

L’extrem superior dels murs laterals de la nau i el de l’absis són resseguits exteriorment per una cornisa de quart de cercle incurvat. 

Al frontis s’observa —amb certa dificultat— el contorn del pinyó del mur romànic rematat per tres pilastres de la primitiva espadanya, malgrat haver quedat tot encastat en el sobrealçament tardà i estar molt amagat per restes d’arrebossats. 

Els paraments romànics, als llocs on són visibles actualment, presenten un aparell de carreus no gaire grossos, escairats però sense polir, que s’afileren regularment. Per les seves característiques l’església pot ésser considerada del segle XII. 

Sant Martí de Fontanilles és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

SANT VICENÇ DE TORRENT. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

El nucli urbà de Torrent és format per una trentena de cases agrupades entorn del temple parroquial. Hi ha alguns carrerons estrets i molt curts i una gran esplanada o plaça a la sortida de la porta medieval del recinte del castell. 

El lloc de Torrent i el veí des Torrentí s'esmenten en una butlla del papa Benet VIII de l'any 1017 que confirma les possessions que hi tenien els monjos de Sant Esteve de Banyoles. 

Les primeres notícies que hi ha d’aquesta església són del segle XIV, en què, en els nomenclàtors de la diòcesi, apareix esmentada l’“ecclesia parrochialis sancti Vincentii de Torrente”, com sufragània de de Sant Feliu de Boada. L’església no figura en les Rationes decimarum de l’any 1279 ni a les del 1280. 

L’edifici actual és del segle XVIII, segons figura en una làpida que hi ha al mur de capçalera; la seva primera pedra fou col·locada el 13 d’agost de 1724. 

És una església d'una nau amb capelles laterals i capçalera poligonal de cinc cares. A la façana occidental hi ha la portada, rectangular, amb frontó i fornícula sense imatge; la decoració hi és de relleus geomètrics i esferes, amb un rosetó senzill. Té un campanar de torre, de planta quadrada, a migdia; amb arcades de mig punt. L'aparell és de rebles i morter, amb carreus a les cantonades.

A l'interior, hi ha voltes de llunetes i arcs de mig punt a la nau, a capçalera i capelles laterals. 

Sant Vicenç de Torrent és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Enciclopèdia Catalana i Viquipèdia