dijous, 29 de novembre del 2018

SANT PERE DE JOU. GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Jou és un poble (22h.2009/1301 msnm.) situat a la dreta de la Noguera Pallaresa i al vessant esquerra del Riu de Jou, afluent de la Noguera Pallaresa.

Fou el centre d'un municipi independent fins que el 1971 va ser fusionat amb Escaló i Unarre per tal de crear el nou municipi de la Guingueta d'Àneu. Comprenia a més, els pobles de Berròs Jussà, Berròs Sobirà i Dorve. Tots tres havien estat seu d'ajuntaments propis, que foren units a Jou el 1847. També comprèn la caseria, convertida en cap del municipi, de la Guingueta d'Àneu.

El lloc apareixen esmentat l'any 839 a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell. Va formar part de la jurisdicció de la Vall d'Àneu i gaudí dels seus privilegis, de primer amb el comte de Pallars i, després de la derrota d'aquest el 1487, els privilegis es varen seguir respectant amb els marquesos de Pallars i ducs de Cardona, que s'enllaçaren amb els ducs de Medinaceli, fins a la fi de l'antic règim.

L’església sota l’advocació de Sant Pere que veiem actualment és de factura habitual al segle XVIII. Probablement es va construir aleshores com sembla confirmar la data que veiem en la façana, 1721. Abans d’aquest edifici havia segurament un altre temple, potser d’estil romànic, que està esmentat com el lloc en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell del segle IX. 

La construcció és de planta única, amb volta de creueria i tres altars laterals. Damunt la portalada, a l’exterior hi ha una fornícula que havia contingut una imatge de Sant Pere, de cronologia desconeguda, que va ser robada.

El campanar, integrat en la nau, és de base quadrada i coberta piramidal. A observar un altre campanar de cadireta damunt la coberta de la nau.

A l’altar major hi ha un retaule barroc del segle XVIII dedicat al mateix Sant, que és també el patró del poble. Està situat en l’absis que és quadrat i té dus portes, l’una per la sagristia i l’altra per a la Confraria del Roser. Aquest retaule està profundament decorat amb columnes salomòniques, grans volutes i fulles d’acant. Hi ha també un Sant Antoni Abat, Sant Antoni de Pàdua, Sant Sebastià i, coronant el retaule un bust de Déu.

Una de les capelles és la de la Confraria de la Mare de Déu del Roser. L’altar que hi ha és diferent dels altres que trobem a la mateixa església. Les escenes que s’hi representen estan directament realitzades sobre la fusta o sobre el guix, i són tretes del Nou testament. L’estructura recorda un temple greco-romà.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 27 de novembre del 2018

MARE DE DEU DE MONTSERRAT. CENTRAL DE CAPDELLA. TORRE DE CAPDELLA. PALLARS JUSSÀ


CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

Cabdella, oficialment Capdella. Des de juny de 2015 el topònim Cabdella ha passat a escriure's Capdella, després que l'Ajuntament del municipi iniciés el procediment de canvi de denominació del topònim i rebés una resolució a favor de la Generalitat de Catalunya.

La Central elèctrica construïda fou el germen del  nou poble Central de Cabdella, a la Vall Fosca. El nucli de població va esdevindré  un poble més del municipi, arribà a ser el més poblat, amb 138 habitants el 1970 i el 132 el 1994. El 2005 era el quart, amb 54. La seva població és, fonamentalment, la relacionada amb el funcionament de la central, però s'hi han anat establint altres pobladors fent tasques complementàries, com un petit hotel.

La central de Cabdella va ser construïda per a l'aprofitament d'un conjunt d'una trentena de llacs, concentrats a l'estany Gento, punt de recollida de tota la conca. Un canal de quasi 5 Km porta l'aigua des de l'estany fins al salt de Cabdella, una canonada de 836 metres que baixa fins a la central, aquest és el salt més alt de la península

La central de Cabdella va ser la primera del Pallars en entrar en funcionament. Plantejada com una central de vuit màquines, finalment només se n'hi van instal·lar cinc. El conjunt de centrals de la zona, que subministraven electricitat a les àrees urbanes allunyades de la comarca, van actuar com una alternativa econòmica important en una comarca, que a principis de segle vint, era eminentment agrícola.


La Mare de Déu de Montserrat és una església construida amb estil neoromànic, imitant l'estil romànic de les esglésies que resten dempeus de la vall.

Consta d'una nau única rectangular encapçalada per un absis semicircular al presbiteri amb dues finestres amb arc de mig punt. La composició és simètrica i força senzilla.

 La porta és a la façana de ponent, amb arc de mig punt adovellat, gran rosetó per a il·luminar el cor i petita espadanya d'una sola obertura tot rematant el carener.

La façana té un remat de carreus granítics esglaonats al igual que els cèrcols de les cantonades. Els materials dominats venen representats pel revestiment de pedra del país en els paraments, la coberta de pissarra a dues aigües i les fusteries de fusta que configuren els finestrals alts.

Text i recull dades : Miquel Pujol Mur
Fotografia : M. Rosa Planell Grau

dissabte, 24 de novembre del 2018

SANT RÒC DE BEGÒS. ES BÒRDES. BAISH ARAN. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN

Begòs és un poble ( 18 h. 2009/1000 msnm.) situat en un coster, a la dreta de la Garona.


En la nostra visita vam tenir la sort que aquesta església sota l’advocació de Sant Ròc, (trobo una altra dada amb el nom de Santa Creu) fos oberta a causa d’obres de restauració. Amablement ens van deixar entrar i per una vegada vam poder fotografiar l’interior de la nau malgrat que amb les bastides posades.

Església inicialment romànica, d'una sola nau dividida en tres trams per arcs torals sobre la que es recolza una volta lleugerament apuntada. Posteriorment, al segle XIV, s'hi afegeixen dues capelles enfrontades a banda i banda de la nau. Al mur de ponent presenta una mena de pòrtic, d'entrada a l'església, que fa de base del campanar.

A la capella del costat de l'Evangeli hi ha un retaule barroc realitzat l'any 1761 en fusta policromada i daurada.

A l'interior de l'església es troba una pica baptismal que encara conserva els tres components de vas, suport i base. Està datada de finals del segle XII inicis del XIII per tant d'època romànica. És molt semblant a la que es troba a  Montcorbau, a Betlan o Arròs. Com totes elles, el vas està decorat amb una tija de representació vegetal que volteja tot el perímetre; el suport és cilíndric i presenta una decoració a base d'arcs de mig punt. La base és de forma semiesfèrica i no presenta cap element decoratiu.


L'església té un campanar de planta quadrada, afegit a l'església posteriorment; la planta baixa del campanar està compost com a nàrtex i per tant fa funcions d'entrada mitjançant una porta d'un sol arc de mig punt adovellada a la cara nord.


Al pis superior disposa d'una obertura en arc de mig punt a cada una de les cares; al pis inferior, i per la cara oest, hi ha una finestra espitllera en pedra tosca actualment tapiada.

Sant Roc de Begòs és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 22 de novembre del 2018

SANT MARTI DE BENÒS. ES BÒRDES. BAISH ARAN. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN

Benòs és un poble (17 h. 2009/ 910 msnm.) situat en un coster, a la dreta de la Garona.


És una església en principi romànica, però queden pocs de restes d'aquesta primitiva estructura. L'absis es va perdre. La planta és d'una nau amb volta de canó.

La incidència de processos renovadors moderns ha estat tan acusada que de l’edifici romànic  només resten alguns fragments, consistents en l’estructura bàsica de la nau única i coberta amb volta de canó, reforçada per arcs torals.

Els elemsnts que componen el temple ( prebisteri, campanar, capelles laterals i, fins i tot, porta i finestres) són  el resultat dels remodelatges esmentats.


La reixa de la porta d'accés al cementiri i a la parròquia, està feta de ferro forjat. Està formada per un conjunt de barres de ferro paral·leles i la balda és llisa. És molt senzilla, ja que només té motius decoratius a la part superior, els quals tenen un acabament en tres fulles lleugerament doblegades.

La llinda de la porta d'accés, presenta una inscripció.

Sant Martí de Benòs és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 20 de novembre del 2018

SANTA MARIA DE LA TORRE. ALINS. PALLARS SOBIRÀ

CAMINAT PEL PALLARS SOBIRÀ

Circulàvem per la carretera d’Alins a Àreu quan enmig d’un prat veiem la estructura del que semblava una petita església. Travessàvem el pont damunt el Noguera de Vallferrera i ens apropàvem. L’indicador ens indicava clarament que no ens havíem equivocat: Santa Maria de la Torre.


No hi ha notícies documentals clares sobre aquest edifici. L'any 1314, els delegats de l'arquebisbat de Tarragona visitaren les esglésies parroquials del deganat de Cardós. En aquesta relació apareix el nom de Santa Maria de Ça Tor, que molt bé podria esser la construcció que estem estudiant. De fet, però, no es coneix el motiu del seu emplaçament en aquest lloc, ja que es tracta d'un indret despoblat, i tampoc podria respondre a un criteri defensiu. En la visita pastoral del 1758 es parla de Santa Maria com d'una capella del terme d'Àreu, al costat mateix de la carretera d'Alins a Àreu, al marge esquerre del riu,

L’església romànica de Santa Maria de la Torre , amb dues fases constructives ben diferenciades, ha estat interpretada per alguns autors com una edificació monàstica. Els cenobis deixen sempre quelcom de documentació, potser poca, emperò aquest silenci ens obliga a buscar una solució per explicar aquest monumental edifici. Aquest temple està documentat l’any 1232, moment que fou cedit al prior canonical d’Urgell. Els delegats de l’arquebisbe de Tarragona, els quals visitaren el deganat de Cardòs l’any 1314, relacionaren l’església de Santa Maria de Ca Tor.

La construcció d’un temple tan extraordinari degué anar lligada a l’existència de la propera farga de Santa Maria, que emprava el ferro procedent de les mines d’Ainet de Besan i del bosc de Virós. Cessà l’activitat el 1874, i les seves restes quedaren destruïdes per les inundacions de 1907 i 1937. Actualment el solar on hi havia la farga s’ha convertit en l’aparcament dels visitants de l’església.

L’any 1519 Pere Tragó, en descriure els límits del terme d’Alins, es refereix a Santa Maria de la Torre com a un edifici exempt i sense una població associada. En una data desconeguda iniciaria la seva decadència, i l’any 1758 el visitador pastoral comenta que l’església estava «un poco derrotada».


Pensem, a més a més, que la prosperitat de Santa Maria de la Torre s’hauria de relacionar amb una devoció mariana iniciada a finals de la baixa edat mitjana. En aquest sentit, l’any 1627 fou esmentada pel pare Narcís Camós, en el seu Jardín de María. Amb tot, aquest fervor marià degué continuar en els segles XIX I XX perquè la imatge de la Verge Maria , conservada a l’església de Sant Climent d’Àreu i salvada de la destrucció de l’any 1936, podria ésser un reflex de la pietat de la població de la contrada per aquesta imatge des del món medieval fins a inicis del segle XX. 

L’església de Santa Maria de la Torre actualment és un edifici d’una sola nau, perllongada a l’oest per un cos afegit. A la capçalera, orientada a llevant, hi ha un absis cobert amb volta de quart d'esfera, precedit per un petit presbiteri amb volta de canó. L’edifici és cobert amb lloses allargades i arrenglerades meticulosament. Es troba parcialment soterrada per la banda de la capçalera.


La planta de la zona absidal pren la forma d’un arc de mig punt peraltat i es cobreix amb volta de quart d’esfera. Un arc de mig punt separa aquesta zona de la nau, resolta amb volta de canó. L’espai dels peus de l’església és més ample i la coberta és d’encavallades de fusta.

A ponent i descentrada respecte al eix de la façana es troba la porta integrada per tres arquivoltes en degradació, la més exterior decorada amb una ziga-zaga incisa, la central amb esferes i llisa la interior. Les arquivoltes descansen en impostes i capitells llisos. De les columnes adossades als muntants, sols en resten alguns fragments

L’orografia actual del terreny que envolta l’església de Santa Maria de la Torre dificulta fora mesura l’estudi exterior de les característiques de l’absis, els paraments i, àdhuc, les tipologies de les finestres.

L'aparell és de carreus irregulars de llosa i carreus ben tallats de pedra tosca als arcs de finestres i porta. El parament de la porta és arrebossat amb morter de calç. El sector de la porta presenta un major refinament respecta la resta de l'edifici.


A l’interior de l’església són visibles, en el mur meridional, tres obertures: dues finestres de doble esqueixada, una propera a l’absis i l’altra prop de l’arc del presbiteri, i sota d’aquesta última, el testimoni d’una porta tapiada

Cal considerar aquest edifici com una obra pròpia de les formes que pres l'arquitectura del segle XII a les valls altes. Al nord hi ha adossada un borda que fa pensar que es tracta d'una antiga dependència. Enfront mateix, a l'altre costat de riu i de la carretera es trobava situada la Farga de Santa Maria.

Santa Maria de la Torre és una antiga església romànica catalogada en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 17 de novembre del 2018

CAPELLA SANT ANTONI DE PÀDUA. ARTIES. NAUT ARAN. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN

Passejant pel carrer Major d’Arties visitàvem una bonica capella situada davant de una gran torre, la fotografiàvem i cercàvem dades.


De l'antic Casal dels Portolà que es troba a la dreta de la Garona, en resta només una gran torre de defensa, massissa, de planta quadrada i amb coberta piramidal de llicorella, construïda probablement al segle XVI, i una capella annexa.

El petit temple és una petita capella d'una nau, amb absis pla, d'estructura i façana molt senzilles. Sostre de volta rebaixada. El més interessant és la llinda de la porta d'accés o hi ha una inscripció i una data “ES DE MR. GASPAR D PORTALA 1678".

Guarda un petit retaule barroc de fusta daurada i policromada a l'interior dedicada a Sant Antoni i que té esculpit l’escut d’armes de la família.

Al solar de l'antic Casal es bastí modernament el parador de turisme Gaspar de Portolà, anomenat així en record del que fou governador de la Baixa Califòrnia (1767), i membre d'aquest llinatge, originari d'Àger (la Noguera) i que tenia possessions a la Vall.

Forma part de la casa Portalà, un casal d’Arties, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 15 de novembre del 2018

SANT JUST I SANT PASTOR DE SON. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Son és un poble (42 h. 2009/1393 msnm.) situat en un replà dels vessants orientals del Teso de Son, dominant la confluència de la vall de la Noguera amb la de Bonaigua. El lloc, esmentat el 839, formà part de la vall d'Àneu. Fou municipi independent fins el 1970, que, juntament amb el de Sorpe i de Gil, fou unit al de València d’Àneu, amb el nom oficial d' Alt Àneu.


L’acta de consagració de la Seu d’Urgell cita la parròquia de Sonne (Son): «Anabiensis [...] cum eius parrochias [...] sive Sonne». Aquesta població ha tingut fins a meitat del segle xx, tres esglésies romàniques. El problema és saber quina d’aquestes era el temple citat a l’acta de consagració. Per la seva continuïtat pensem que el conjunt de Sant Just i Sant Pastor seria el temple citat a la dita acta. A l’entorn de l’església de Sant Just i Sant Pastor, parròquia de Son fins l’actualitat, pensem que va existir una força de la qual n’és el testimoniatge la torre convertida en comunidor. A més aquest conjunt té el notable campanar romànic de l’església, signe inequívoc, pensem, de què es tractava d’un conjunt d’un alt valor polític i religiós.

Aquesta possible força té un domini visual complert sobre els pobles del seu entorn, molt més important que el mateix castell de València d’Àneu. Hi ha una mancomunitat de propietats de quatre pobles (Esterri, Son, Sorpe i València) que ens fa pensar en l’existència d’un alou comtal. No podem oblidar que València d’Àneu i Esterri han estat les capitals en els segles medievals i moderns de la vall d’Àneu, quedant en part postergats els pobles de Son i Sorpe per la seva situació orogràfica.

El primer esment concret de la parròquia, però, és de 1076, en què un tal Eiz Gastó i Joan Gastó fan donació d’els alous de Son donen a la Catedral de la Seu d’Urgell.

L’any 1553 es documenten disset focs, que seran cinquanta el 1595. Aquest extraordinari augment, en una trentena d’anys, ens faria dubtar del seu valor demogràfic si Pascual Madoz, a inicis del segle XiX, no ratifiqués aquesta informació quan escriví que hi havia seixanta cases i seixanta focs.  

L’església de Sant Just i Sant Pastor de Son és un edifici profusament modificat en el decurs de la seva història. Originàriament fou una construcció d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un profund arc presbiteral. En època moderna s’obriren capelles als costats de l’església i es degué refer la coberta primitiva d’embigat de fusta, substituint-la per l’actual volta de creueria.

La nau està capçada per un absis amb arcuacions i lesenes pròpies de la decoració llombarda. Està il·luminat per tres finestres de doble esqueixada fetes amb dos blocs monolítics de pedra tosca, formant un arc de mig punt.
La porta, al sud, situada sota un porxo, és d’arc de mig punt amb dovelles fins a l’inici de l’arc i no presenta cap característica remarcable. A ponent, una finestra d’esqueixada recta i arc semicircular és l’únic punt de llum original, juntament amb les finestres de l’absis.

L'element més destacat és sens dubte l'esvelt campanar quadrat de cinc pisos amb una escala interior. Exteriorment presenta un sòcol molt alt que arriba gairebé a l’alçada de la coberta de l’església, en el qual només s’obre una finestra de mig punt de doble esqueixada i dovelles fins a l’inici de l’arc. Per damunt consta de quatre nivells de finestres separats per arcuacions llombardes amb lesenes als costats. Les finestres del primer pis són d'esqueixada recta, les del segon geminades, i la resta triforades. Les columnes de les finestres estan separades per columnes de fus cilíndric llis amb capitells mensuliformes. El campanar està rematat amb una teulada de pissarra i una agulla força alta.


A l’interior podem observar-hi un retaule gòtic de Pere Espallargues del segle XV, que consta de 23 peces que representen diverses escenes: la Mare de Déu i el nen, l'Anunciació, la Visitació, la Nativitat, l'Epifania i el martiri dels Sants Just i Pastor, entre altres representacions sacres. També s'han conservat tres piques, una de baptismal semiesfèrica i decorada amb motius vegetals i un animal, i dues d'oli.

A l'exterior, a més del porxo davant la portalada, i ha un molt interessant comunidor de planta de ferradura amb un bonic penell de ferro forjat que representa un pastoret.

La restauració es va executar entre el període comprés de juliol 2014 a febrer 2015. Va abordar determinats aspectes de l’exterior i tot l’interior. A l’exterior, el drenatge de la zona de la capçalera; el repàs de coberta i el repàs dels rejuntats de carreus de les façanes nord-est i nord. A l’interior, es va dur a terme el reforç estructural del cor; la rehabilitació dels paraments verticals i sostres de la nau i capelles, amb sanejament, neteja, consolidació i pintat a la calç; la restauració dels paviments de fusta de la nau i del cor, de còdols de l’absis i de pedra de les capelles laterals; les noves instal·lacions i nova il·luminació; la restauració dels elements de mobiliari existent i objectes diversos ubicats a les capelles; el nou altar i ambó; la conservació i restauració de les pintures murals dels dos arcs triomfals de l’absis i de les pintures murals del cor i laterals de l’absis descobertes i la restauració de les 6 piques de pedra.

Sant Just i Sant Pastor de Son és una església romànica que l’any 1998 va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 13 de novembre del 2018

SANTA EULÀLIA DE TIMONEDA. LLADURS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS.

Timoneda és un poble disseminat (21 h. 2009/927 msnm.) situat al cim d’un serrat, a la carena de la Serra de la Móra. Al nord domina els fondals de la riera de Canalda. Al sud s'estenen, en suau pendent, els boscos i rases de la solana del Torrent de Riart. El cementiri i l'antiga rectoria, adossada a ponent de l'església, complementen el conjunt de l'antiga parròquia.


Santa Eulàlia de Timoneda surt documentada en l'Acta de Consagració i Datació de la Catedral d'Urgell l'any 839, però d'aquesta època no en resta res. L'any 1131 fou cedida a la de Santa Maria de Solsona pel bisbe d'Urgell, Pere Berenguer.

L’església data dels segles XII-XIII tot i que ha sofert diverses reformes que li han fet perdre la seva imatge inicial.

L'edifici és d'una nau rectangular i absis quadrat, coberts amb volta de canó. Va ser afegits posteriorment una capella, a banda i banda, i la sagristia al costat de tramuntana.

Hi ha una porta adovellada d'arc de mig punt al costat de migjorn, de l'any 1623, i la porta actual al frontis. No hi resta cap finestra romànica.

Adossat al costat nord de l'església, hi ha un notable  campanar quadrat  que és l'element més ben conservat de la construcció primitiva. Es tracta d'una torre de tres nivells d'obertures (el campanar s’estreny progressivament a cada nivell): el primer amb obertura allargassada d'una sola esqueixada, el segon amb finestres geminades amb columna cilíndrica i capitell mensuliforme decorat i l'últim, d'època moderna, amb obertura d'arc de mig punt.

La coberta és a quatre vessants


El parament és de carreus en fileres. La volta té visible l'extradós, a raó d’ una porta oberta l'any 1687 a la segona planta de la sagristia.

Tot el conjunt va ser restaurat sobre la darrera dècada del segle passat. Uns ninxos moderns tapen gran part de la visió de la construcció.

Santa Eulàlia de Timoneda és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 10 de novembre del 2018

MAIR DE DIU DERA PURIFICACIÓN. BOSSÒST. BAISH ARAN. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN

La vila de Bossòst (1183 h.2016/710 msnm.) és allargassada a la riba esquerra de la Garona en un eixample que forma la ribera. A la dreta del riu hi ha el raval de Sant Fabian, que es comunica per un pont de dos arcs amb el nucli principal. Per la seva situació, reclosa, i per l’alçada, el clima de la població és benigne i ha contribuït a la funció de lloc d’estiueig i residencial


Al cim d’una roca, sobre el raval de Sant Ròc, al N. de la vila, hi ha vestigis d’una construcció medieval anomenada Era Castèra, que sembla que va pertànyer als dominis senyorials d’Aimar de Bossost (el qual s’instal·là el 1320 a la vall d’Oueil, on enllaçà amb el llinatge francès dels Mayrègne).


Les troballes de tipus epigràfic i de monedes fetes al terme semblen demostrar l’existència del lloc en època romana. En documents medievals el lloc surt amb les formes Belsost, Bellsost, Bolsost o Bolson. Fou plaça reial i cap del terçó de Bossòst.

La vila de Bossòst, una de les més dinàmiques i coloristes del Baish Aran, acull un magnífic exemplar d’arquitectura romànica aranesa, l’església dera Mair de Diu dera Purificacion. 


L’església parroquial d’Era Purificacion de Maria constitueix l’exemplar més notable de l’arquitectura religiosa de la vall. Obra del segle XII, respon als cànons més tradicionals del romànic i s’ha mantingut amb molt poques reformes.

El primer que sorprèn de la seva magnífica arquitectura és la seva unitat estilística, que la converteix en un fidedigne document visual de l’arquitectura romànica. És així que Era Mair de Diu dera Purificacion esdevé un compendi de les principals característiques de l’art romànic.


La planta és basilical, ben orientada, de tres naus separades per arcs formers sostinguts per forts pilars circulars mitjançant simples àbacs llisos, volta central de canó seguit, la central, i les laterals de quart de cercle. Tots pilars són fets de pedra treballada i escairada, i coronats per impostes llises.

La il·lumina una finestra espitllerada a la terminal de la nau i, en època gòtica, foren obertes tres grans finestres al mur de migdia. Les naus són acabades pels corresponents absis semicirculars, els paraments exteriors dels quals tenen decoració llombarda, amb lesenes, arcuacions cegues i cornises, i amb finestres de volta de doble esqueixada, amb llindes d’arc de mig punt sense dovella, decorades amb fullatge i motllures d’escacs.


L’esvelt campanar és una torre de planta quadrangular adossada a l’extrem nord-est, configurada a partir de tres pisos sobre una alta base, amb finestrals i finestres geminades separades per frisos d’arcades llombardes i lesenes de tipus llombard. El campanar és exempt, i potser de construcció anterior a les naus. Tal vegada una torre de defensa

Les dues portalades romàniques son d’una gran riquesa iconogràfica. La del mur de tramuntana té tres arcuacions llises de mig punt, en degradació, que descansen sobre gruixudes impostes llises sobre dues columnes per banda i un estrep per cada flanc. Les motllures són llises i les columnes tenen els fusts exempts, cilíndrics i monolítics, acabats en capitells decorats amb motius vegetals i llaceries i una àmplia llinda ornada amb escacats (prolongació de les impostes llises sobre les quals descansen els arcs), un timpà format per una sola pedra de marbre, amb relleus molt arcaics, amb el Pantocràtor en actitud de beneir, voltat pels símbols dels quatre evangelistes (l’àguila, el bou, l’àngel i el lleó) i del sol i la lluna. Aquesta  portalada està inusualment ubicada a cauisa de l'emplaçament originari del poble de Bossòst a la banda septentrional respecte l'església. Popularment aquesta portalada és coneguda com la "porta del bisbe".


La segona portalada, al mur de migdia, presenta una estructura més senzilla i sembla ja del segle XIII.

El pedró és un pedestal romànic fet en marbre que aguanta l'arc de l'altar. La seva decoració és molt senzilla, en l'estructura general d'aquest cos destaquen dos columnes treballades sense capitells ni bases


A l'interior, guarda uns frontals d'altar barrocs (segle XVII) de fusta policromada, així com una pica baptismal d'immersió, romànica es troba encastada en una columna de l'església i té forma de flor. És de grans dimensions, realitzada en pedra i formada per dos cossos diferenciats: el cos i la pica. La pica, de format circular, consta de tres franges llises en horitzontal i en degradació continuada fins a coincidir amb el peu. El peu de la pica reposa sobre una base de ciment pòrtland lliscat. Originàriament aquesta pica es trobava a la plaça major formant part d'una gran font pública.

A l'absis central han estat descobertes restes d'unes pintures murals d'època gòtica del segle XIV, que representen l'adoració dels reis i la disputa dels doctors.


A la sagristia hom guarda una creu processional d’argent sobredaurat (segle XVI), una de les més refinades de la vall.

L'Assumpció de Bossostla Purificació de Bossòst o la Puríssima de Bossòst (en aranès Mair de Diu dera Purificacion) és una església romànica protegida com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 8 de novembre del 2018

SANT PERE DE VALLFEROSA. TORÀ. SEGARRA

PAS A PAS PER LA SEGARRA

Quan vam visitar la Torre de Vallferosa no podíem per més que aproximar-nos, els poc metres de distància, a conèixer l’església ruïnosa de Sant Pere del poble abandonat de Vallferosa.


El nucli de Vallferosa, que actualment és troba en ruïnes, sembla ser que estava format per tres cases: la rectoria, Cal Teuler (la Fonda) i cal Vilalta. Va estar habitat fins els vols de 1939, moment en que el front de la Guerra Civil va arribar a la població. Llavors la darrera família, el veïns de cal Teuler es van traslladar a una masia. Actualment Vallferosa està format per una vintena de masies, moltes d’elles habitades.

L’església de Sant Pere és un edifici d’estil barroc de mitjan del segle XVII.
Està formada per una nau rectangular, antigament coberta amb volta de canó, actualment esfondrada, De la qual només es conserven els murs perimetrals i els arcs torals.

A banda i banda del temple té capelles laterals cobertes amb volta d’aresta i maons. Entre les dues capelles laterals del costat dret hi havia el sarcòfag dels Brull, els senyors de Vallferosa. Actualment es troba al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

A l'angle nord-oest de la façana s'aixeca la torre de campanar, que presenta una planta quadrangular de dos trams amb les arestes retallades i una balustrada de pedra. En cadascuna de les cares de la torre de campanar s'obra una llarga finestra d'arc de mig punt peraltat on havia antigament la campana anomenada Rosa.


La porta d'accés al temple té un entaulament amb un frontó triangular partit. Al centre d'aquest apareix una fornícula on hi havia una imatge de Sant Pere, actualment desapareguda. Damunt de la porta d'ingrés a l'església hi ha una gran rosassa que il·luminava l'interior del temple.


S'entreveuen altres estances de l'església, com per exemple la sagristia al o l'escala amb la que s'accedia al cor.

L’Associació “Amics de Vallferosa” una entitat sense ànim de lucre que va crear-se l’any 2003, té per objectiu vetllar per la Torre i el seu conjunt.


Sant Pere de Vallferosa és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 6 de novembre del 2018

SANT CLIMENT DE VILALLER. ALTA RIBAGORZA

PETJADES PER L’ALTA RIBAGORZA

La vila de Vilaller (552 h.2005/981 msnm.) és damunt un esperó rocós a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana. El nucli antic de Vilaller s’amuntega formant un dèdal de petits carrers irregulars estrets i costeruts . Al fons, a la plana de la vall, s’ha format un barri comercial, industrial i turístic, travessat per la carretera a la Vall d’Aran. Es comunica per un pont amb un petit raval sorgit a la dreta del riu.


L’església parroquial, dedicada a sant Climent és situada a la plaça que centra el nucli antic, és un exemplar barroc de la fi del segle XVIII. La data del 1798 és inscrita en una dovella a la porta principal, sota mateix de una fornícula amb la imatge de Sant Climent.

L’església parroquial es citada a partir del segle XIV, moment també en el que es documenta la pròpia població de Vilaller. De tota manera el sant titular, molt antic, ens permet afirmar que el seu origen és molt anterior, centrant-se clarament al període romànic. 

L’actual edifici és de tres naus, la central té quatre trams i és coberta amb una volta de llunetes damunt quatre arcs torals de mig punt lleugerament rebaixats; les laterals ho estan amb voltes d'aresta amb clau de volta merament decorativa.

El cor, als peus, ocupa el darrer tram de la nau principal amb una barana de fusta tornejada que descansa sobre d'un arc carpanell.
 
El frontis té un portal d'arc dovellat de mig punt, un òcul a mitja alçada i una cornisa angular; a la part alta, a banda i banda, hi figuren dues finestres rectangulars amb l'arc lleugerament corbat. Els seu murs mostren paraments de maçoneria mig carreuada.

El campanar és adossat al mur lateral de llevant fent angle amb el frontis. Té un primer cos robust de planta gairebé quadrada. El segon és octagonal i un de tercer cilíndric amb finestrals cecs; al seu damunt s'aixeca una torrella novament de planta octagonal amb finestres d'arc de mig punt obertes i cegues alternades; hi pengen campanes. Està coronat per una cornisa i una agulla vuitavada de pissarra amb inflexió a la base. Els seus murs són de maçoneria mig carreuada amb cantoneres de pedres rogenques ben escairades; una motllura corona el primer cos prismàtic rectangular; el cos superior o torrella és de recent construcció. Porta a la cel·la una escala de pedra sobre voltes, arrapada als murs i amb un ull central; a mitja alçada aquesta escala prossegueix amb la mateixa estructura però de fusta.

L'interior del temple està pintat de blanc menys el sòcol i les arestes dels arcs formers i motllures disposades damunt les pilastres que separen els arcs i les impostes motllurades que ressegueixen la base de les cobertes.


A l’interior hi ha un retaule presidit per Sant Climent, flanquejat per Sant Josep i un sant amb una torxa com atribut. A la part superior hi ha la Immaculada flanquejada per Sant Antoni i un altre sant sense identificar. Guarda també una pica baptismal ovoide amb relleus a tot al voltant que dibuixen un fris d’arcuacions allargassades.

Sant Climent de Vilaller és una església catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 3 de novembre del 2018

ERA MARE DE DIU DE CAP D'ARAN. TREDÒS. NAUT ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN

Tredòs és un poble (154 h. 2009/1 348 msnm.) situat a la dreta de la Garona de Ruda, aigua avall del seu aiguabarreig amb l’Aiguamòg, al vessant W de la muntanya dita Eth Laveg de Salardú.


És el primer poble de la Vall que hom troba després de travessar el port de la Bonaigua. La major part del nucli és a la dreta de la Garona, que deixa a l'esquerra un veïnat comunicat amb el nucli pel pont d'Era Capèla.



L'antiga església parroquial de Sant Esteve, una petita capella d'origen romànic, ha estat substituïda com a parroquial pel santuari de la Mare de Déu de Cap d'Aran, situat al N del poble.


Santa Maria de Cap d'Aran (en aranès Era Mare de Diu de Cap d'Aran) va ser un antic convent dels templers del segle XIII que van aconseguir estar exempts del pagament del Galin Reiau, tribut que els aranesos estaven obligats a pagar. Durant l'edat mitjana també fou un hospital on es rebia als viatgers que traspassaven el Port de la Bonaigua.


La configuració arquitectònica de l’església de Cap d’Aran respon a un dels cànons de l’arquitectura romànica, el d’edifici de planta basilical de tres naus, amb volta de canó capçada per tres absis decorats a l’exterior amb arcuacions cegues i lesenes llombardes.


Les naus, cobertes per una encavallada de fusta recentment restaurada l’any 1984 per la Generalitat de Catalunya, són separades per arcs formers de mig punt sostinguts per pilars quadrats. el presbiteri és elevat i dóna entrada a una petita cripta semicircular.


La portada de ponent és formada per dues arquivoltes en degradació, sobre columnes i capitells esculpits. Hi ha una portada, més senzilla, a migdia, mentre que la del nord, avui cegada, té una delicada ornamentació. En aquest mateix mur i trobem una finestra construïda exteriorment per un arc de mig punt adovellat extradossat amb una arquivolta escacada;l'arc reposa sobre dues impostes que encapçalen la trobada amb dues columnes que consten de capitell i base àtica.


L'església també té una petita cripta a la qual s'accedeix a través d'una obertura en arc situada al bell mig de les escales del presbiteri. Presenta un cos quadrat a l'entrada, cobert per una volta de mig punt i un altre cos semicircular separat per un arc adovellat a la part posterior; és aquí on es troba un absis de volta semiesfèrica (quart d'esfera) reforçada per un nervi a manera d'arquació.


El campanar, de torre, és una robusta construcció de planta quadrada, separada de l'església, tot i que es conserva la base del que possiblement era el campanar original romànic segle XII, la resta del cos de l’actual campanar fou construït en èpoques posteriors, segle XVII. L'església, esdevinguda santuari, era el lloc de reunió anual del Conselh Generau dera Val d'Aran.


Després de la restauració, duta a terme l’any 2001, s’han posat de manifest les diferents etapes constructives. De fet, s’intueixen com a mínim dos esfondraments de les voltes. Un detall que evidencia aquesta successió de col·lapses estructurals, és el reaprofitament continu de materials constructius, que es pot observar en alguns àmbits com les finestres, la portalada i l’absis.
Al presbiteri es conserva el Retaule de la Verge, realitzat l'any 1746 en fusta daurada i policromada. A l'absidiola del costat de l'evangeli hi ha el Retaule de la Crucifixió, barroc del segle XVIII i a l'absidiola del costat de l'epístola hi ha un retaule barroc realitzat el 1718 en fusta policromada i daurada.


En aquesta església hi trobem dues piques baptismals, fet força curiós, ja que no és gaire habitual, ambdues es troben a la cripta. Pica baptismal per immersió,és d'època preromànica sense que presenti cap element decoratiu; posteriorment fou reutilitzada com a depòsit per les làmperes del temple. Pica baptismal per immersió feta en pedra, de configuració prismàtica i amb una cara esculpida en un dels extrems (sembla la cara d'un peix). La peça roman recolzada(monolíticament) sobre un peu sense pulir. Aquesta peça esdevé un exemple força representatiu d'ar popular aranés per la seva configuració arcaica i simplista,característiques que també trobem en el conjunt escultòric de les talles de fusta.


L’església de Santa Maria de Cap d’Aran de Tredòs presenta dues característiques insòlites respecte a la resta del patrimoni eclesiàstic de la Val d’Aran: la presència de la cripta a la part inferior de l’altar i l’emplaçament de la torre campanar apartada del cos de l’edifici religiós. 


Per últim cal remarcar que l’església de Cap d’Aran disposava d’unes pintures murals romàniques que s’atribueixen al cercle del Mestre de Pedret, del tombant dels segles XI i XII; aquestes pintures foren arrencades i portades fora d’Aran; i, actualment, la part més important del conjunt es pot veure al museu The Cloisters de Nova York.


Era Mare de Diu de Cap d’Aran forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau