dijous, 21 d’octubre de 2021

SANTUARI DE CABRERA. L’ESQUIROL.OSONA

 TERRES D’OSONA 

La Serra de Cabrera és un sistema muntanyenc al nord del Collsacabra. El seu punt culminant és la muntanya de Cabrera (1.308 metres) on hi ha el Santuari de la Mare de Déu de Cabrera. És un terreny molt escarpat amb nombrosos cingles. En aquesta serra neix el riu Fluvià. 

No queda rastre del castell que donà nom a la família Cabrera. Aquest santuari ve a substituir l'antiga capella de Cabrera esmentada al 1144 i que fou renovada a mitjans del segle XIII. Més tard es veuria enderrocada pels terratrèmols de 1427. fins que s'erigí el santuari actual entre els anys 1622 i 1641. 

El santuari custodiava una imatge de marbre del segle XIII que fou destruïda durant la Guerra Civil. La casa dels ermitans fou refeta al segle XVII i ampliada al segle al 1783.

Santa Maria de Cabrera és una església de nau única i sense absis. La façana es troba orientada a ponent i l'altar està situat a llevant; el presbiteri, a nivell de planta, es tendeix a realçar. 

L'interior cobert amb volta de canó amb l'imposta de l'arc marcada amb motllures, als peus s'aixeca el rerecor. El portal és adovellat i datat i amb quatre graons d'accés. Al damunt hi ha un òcul amb reixes de ferro i un símbol marià. 

El campanar és posterior a la resta de l’edificació. S’aixeca a la part de tramuntana. És un campanar de torre de quatre finestrals d'arc de mig punt i rematada per coberta en forma de punxa de ceràmica vidriada.


En aquest sector els murs són sostinguts per contraforts. A la part de migdia s'hi adossa la rectoria. És construïda en pedra. L'estat de conservació és bo.
 

Santa Maria de Cabrera és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia

dimarts, 19 d’octubre de 2021

SANTA MARIA DE LA TORRE. ORISTÀ. OSONA

 TERRES D’OSONA 

La població apareix documentada des de l’any 968, en la donació de unas vinyes al monestir de Santa María de Ripoll.

El 18 de març de 1241 Guillema de Tornamira disposava en testament que se l'enterrés a Santa Maria de Turre. 

Dita església d’origen romànic fou renovada el segle XVIII i ampliada el segle XX. El 1804 fou anomenat un vicari, i el 1855 es feu una instància per a erigir-la en parròquia independent, cosa que s'aconseguí el 1877. 

Edifici religiós de notables dimensions amb planta rectangular i teulada a dues vessants amb un carener perpendicular a la façana.


Portada rectangular de pedra treballada amb un arc de mig punt i timpà, situada a la façana principal. A sobre hi ha una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt que conté un timpà, solució que repeteix la de la porta.
 

A nivell de teulada hi ha un fris d'arcs de mig punt cecs, a la manera de les esglésies romàniques. 

Adossat a la paret dreta i a la part posterior de l'església, hi ha la torre-campanar d’estil neoclàssic. La base és quadrada, arrebossat i amb cantoneres de pedra picada, cobert a quatre vessants. La teulada molt estilitzada, té una obertura a cada una de les quatre cares. El campanar està ben conservat, perquè no fa gaires anys que va ser restaurat. 

Santa Maria de la Torre és una església amb elements historicistes inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons. IPAC

dijous, 14 d’octubre de 2021

SANT ANDREU. ORISTÀ. OSONA

 TERRES D’OSONA
 

Oristà és el municipi més gran de la comarca d'Osona, situat a la vall de la riera Gavarresa. Consta de dos nuclis urbans: Oristà i la Torre d'Oristà, uns quatre quilòmetres a ponent. La seu administrativa es troba a Oristà.

Oristà és un poblat posterior a l'època romana, tot i que en aquella època estava situat poc més lluny de la vila actual. Actualment allà hi resten les ruïnes del que va ser un campament força important romà, anomenat Puig Ciutat, el qual ocupava unes cinc hectàrees. Aquesta església era situada dins l’antic terme del castell d’Oristà. Des de molt aviat devia ésser la parròquia principal del terme, funció que encara exerceix avui dia, encara que amb una demarcació més reduïda per la creació, el segle passat, de la parròquia de la Torre d’Oristà. 

El castell d’Oristà apareix documentat l’any 908, quan Durable i la seva muller Alda vengueren a Adrover i a la seva muller Tructelda una peça de terra situada al comtat de Manresa, al castell d’Oristà. 

La noticia més antiga que es conserva és del 27 de febrer del 923 arràn d'una venda de vinyes que es trobaven dins la finca de l'església. També per una venda de vinyes apareix documentada com a parròquia el 31 de maig de 942, funció que es confirma en la notícia que dona la restauració de la canònica de Vic el 957. 

En diverses visites de bisbes vigatans apareixen anomenats els diferents altars el 1358, el 1581 es mana refer la teulada. El 1589 es dona per primera vegada notícia de la cripta, notícia que detalla el 1666 el bisbe Antoni Pascual. 

El 1775 comencen les notícies d'una nova església. El bisbe Veyan manà aterrar la part antiga del cor i possiblement soterrar la cripta. El 1969, a partir de les descripcions, es va descobrir la cripta, que fou restaurada amb participació de la Diputació de Barcelona i recursos locals. 

L'església de Sant Andreu centra el poble d'Oristà. Es tracta d'una construcció neoclàssica que conserva una antiga cripta romànica. L’edifici  eclesial és d'una sola nau amb dos nivells parcialment superposats, arran del descobriment de la cripta. La nau, de considerables dimensions i poques obertures, és una construcció neoclàssica que deixa enrere les formes barroques. Va variar la seva orientació cap a l'oest degut al descobriment de la nau inferior. Cal destacar també un petit campanar de base quadrada amb 8 obertures, dos per cada costat, adossat damunt la nau. 

No és clar que l'anomenada cripta de Sant Andreu fos realment una cripta, és possible que originalment fos una tribuna, tot i que caldria estudiar-ho. L'espai és de planta rectangular i està situada sota el nivell del terra actual de l'església. Té tres naus separades per dues rengleres de columnes, unides entre si per arcs de mig punt i formant trams de volta d'aresta. Sols una de les actuals sis columnes és original, junt amb les adossades al mur de llevant. Una escala tapiada al mur de tramuntana és l'únic testimoni de l'antic accés. Als murs de la cripta on no hi ha columnes adossades, hi ha finestres de doble esqueixada, que foren afegides a l'última restauració. 

Sant Andreu d'Oristà és una església amb elements romànics, barrocs i neoclàssics inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i frecull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia. Catalunya Romànica

dimarts, 12 d’octubre de 2021

SANT JAUME. ALBOQUERS. SANT BARTOMEU DEL GRAU. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Sant Jaume d’Alboquers és situada dins l’antic terme del castell de Gurb. El lloc d’Alboquers surt documentat ja l’any 964 (vila que vocant Albucha-rios), i l’església apareix com a parròquia amb el nom d’Albocers o Albochers en la llista més primitiva de parròquies del bisbat de Vic, que pot ésser datada de mitjan segle XI. Al llarg dels segles XIII i XIV surt amb els dos titulars de Sant Cugat i Sant Jaume, per coincidir antigament ambdues festivitats litúrgiques. 


En la visita pastoral del 1357, on és citada com Sant Cugat d’Albochers, consta ja com a sufragània de Santa Eulàlia de Riuprimer, dependència que perdurà fins al 1878. En aquesta darrera data s’independitzà i tornà a ésser parròquia independent, si bé la despoblació del terme ha fet que actualment els serveis parroquials hagin estat traslladats a la parròquia de Sant Bartomeu del Grau.
 

De l’antic edifici és possible veure alguna part romànica entre els murs de la renovada església. 

Després de la Guerra Civil es va utilitzar la nau com a escola i després es va restablir el culte amb imatgeria nova que encara es conserva a la sagristia.

L'església de Sant Jaume d'Alboquers, coneguda també com a Sant Cugat, és un petit edifici d'origen romànic, força alterat al llarg dels segles. L'aspecte actual correspon al segle XVII. 

És format per una sola nau coberta per una volta de canó a la nau; És una església d'una nau coberta amb volta de canó amb els murs fets de pedres irregulars i morter posteriorment arrebossat, tant a l'interior com a l'exterior. El mal estat de conservació de l'arrebossat contribueix a l'aspecte degradat de l'edifici. L'absis és recte. 

El presbiteri, rectangular, és cobert per volta de creueria. Al costat nord del presbiteri hi ha una porta d'accés a la sagristia. El terra de l'església està cobert de fusta des de que la nau es va utilitzar com escola. 

La coberta és de teula àrab a a doble vessant. Sobre la façana del mur occidental hi ha un campanar d’espadanya amb dues campanes, al qual se li ha adossat una petita cambra que protegeix les campanes i que no té accés des de l'interior de la nau. 

Als peus de l'església hi havia antigament un cor de fusta. La porta, a migdia, duu la data 1640. A la part de dalt, hi ha un ull de bou corresponent a una primera reforma de l’edifici.

Sobre la porta d'entrada, al mur sud, hi ha una llinda ornamentada o­n entre altres inscripcions mig desaparegudes es llegeix: PERE RIERA i BOQUES"

Al campanar d'espadanya de Sant Jaume d'Alboquers es conserven dues campanes. La gran està decorada amb una creu i la representació d'un bisbe sota d'una inscripció: ORA PRO NOBIS. La campana petita, que també presenta la inscripció ORA PRO NOBIS té representada la imatge d'un sant i a Sant Miquel pesant les ànimes. Aquesta campana porta també la inscripció: IOAN CLOS ALBOQUERS. La campana petita va ser guardada durant la guerra a la secretaria de Sant Bartomeu del Grau i posteriorment retornada a l’església .

L'any 1995, els veïns de l'antiga parròquia van pagar la restauració de l'església i en el període 2001-2002 es va rehabilitar el mas. 

 L'església és envoltada per la rectoria i altres edificacions. 

Sant Jaume d'Alboquers (antigament Sant Cugat) és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i Viquipèdia

dijous, 7 d’octubre de 2021

SANT ANDREU. LLANARS. PRATS DE LLUÇANÈS, OSONA

 TERRES D’OSONA 

Sant Andreu de Llanars,  antiga església parroquial,  es troba a la part de ponent del terme municipal de Prats de Lluçanès. 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell d’Oristà, al lloc de Llanars. Molt aviat degué tenir categoria parroquial, fins que, a causa de la despoblació del terme, passà a dependre de Santa Eulàlia de Pardines primer i de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès després. 

El lloc de Llanars és documentat l’any 997, quan l’abat Sunifred donà al monestir de Sant Benet de Bages, que ell mateix presidia, diversos alous, entre els quals n’hi havia un de situat al comtat d’Osona, al lloc de Llanars. 

L’església apareix en la documentació l’any 1034, quan Doda, muller de Guisad I de Lluçà, féu testament, en el qual deixava per a la llum de l’església de Sant Andreu una vinya que es trobava prop de l’església. La funció parroquial es confirma quan apareix en una llista de parròquies datable d’entre els anys 1025 i 1050, però no es troba entre les parròquies visitades pel bisbe Galceran Sacosta entre els anys 1330-1339.

Abans o després de la despoblació causada per la pesta negra devia perdre les funcions parroquials i passà a dependre de la parròquia de Santa Eulàlia de Pardines com a sufragània, situació que es documenta a partir del 1435, que tenia només fossar, sense comptar ni amb reserva ni fonts baptismals.

Aquesta situació es mantingué fins al 1787, quan fou incorporada a la parròquia de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès com a sufragània, situació que es mantingué fins a l’any 1936, quan fou profanada i quedà sense culte. 

El temple no sofrí altres alteracions que la construcció de dos arcs rebaixats a l’interior dels murs per encabir-hi sengles altars secundaris i un arrebossat seguint l’esquema de la decoració barroca del segle XVIII. 

L’església de Sant Andreu de Llanars és un petit edifici d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular que s’obre a la nau mitjançant un simple plec. La nau és coberta amb una volta de canó de perfil apuntat, i l’absis amb volta de quart d’esfera. Les cobertes actuals són de teula àrab, però en el curs de la seva restauració es trobaren restes de les lloses de la coberta original, molt desfetes. 

Interiorment el mur de tramuntana presenta dos arcs formers que formen una mena d’arcosolis i tots els paraments han estat arrebossats. En el de ponent, en procedir a una exploració dels paraments, foren escatats els arrebossats superficials, en molt mal estat, la qual cosa donà lloc a la descoberta del parament original, amb els carreuons rejuntats amb morter de calç molt fi i amb juntes pintades de color mangra, imitant un carreuat fictici. 

La porta es troba situada al mur de migjorn i s’obre mitjançant un simple arc de mig punt. En aquest mateix mur s’obre una finestra de doble esqueixada, igual com la que hi ha al fons de l’absis, on també hi ha una petita espitllera de factura moderna. La il·luminació es completa amb una finestra en forma de creu que hi ha a la façana de ponent. 

Sobre aquesta mateixa façana es dreça un petit campanar de torre, de planta quadrada, amb una coberta de teula a dos vessants sobre una estructura d’embigat, dividit en dos nivells de finestres. L’inferior té quatre grans obertures en arc de mig punt, una per cada façana, i el superior té quatre finestres geminades, parcialment aparedades, mig partides per sengles columnetes amb capitells troncopiramidals arrodonits, molt senzills. Els arcs de les obertures del campanar són extradossats per una filada de lloses i enfonsats en relació amb el parament del mur. L’accés al campanar s’efectuava per una obertura practicada a la volta. 

L’aparell exterior és de petits carreuons, simplement desbastats, amarats en morter de calç i disposats formant filades uniformes i regulars. A l’absis, però, i al campanar, hom pot observar una certa diferència consistent en que els carreuons són més ben tallats i polits i de proporcions més quadrades. Al cantó de tramuntana de l’absis s’observa una banqueta, similar a un sòcol, la qual no té la mateixa curvatura de l’absis. A la façana de ponent, la seva meitat nord sobresurt per sobre del nivell de la coberta i forma un pinyó, rematat per lloses planes, mentre que al vessant de migjorn aquest pinyó no hi és i la coberta forma un ràfec.

L’edifici presenta dues etapes constructives clarament diferenciades. A la primera, datable del segle XI, poden correspondre els murs de la nau i la banqueta, ja esmentada, de l’absis, la qual deu correspondre al basament d’un absis anterior. En una segona fase, datable del segle XII, hom procedí a regruixir interiorment els murs de tramuntana i de migjorn (el de tramuntana, amb dos arcs formers, i el de migjorn, amb un veritable segon mur), per tal de carregar-hi la volta, i a la construcció de l’absis actual i del campanar. 

Posteriorment hi foren dutes a terme d’altres reformes, com la substitució de les cobertes, els arrebossats i la construcció d’un cor, que fou cremat, juntament amb els retaules i altre mobiliari, durant la guerra de 1936-1939. 

L’any 1983 l’església fou objecte d’obres de reparació i consolidació dutes a terme pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, dirigides per l’arquitecte Joan Albert Adell, després de les quals el seu estat de conservació és acceptable. 

Sant Andreu de Llanars és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 Text i recull daes: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 5 d’octubre de 2021

SANT JULIÀ. CABRERA. L’ESQUIROL. OSONA

 TERRES D’OSONA 

L’església de l’antiga parròquia de Sant Julià de Cabrera es troba al peu de la cinglera occidental de la serra de Cabrera. Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Cabrera. Fou des del principi una església parroquial. 

Les primeres notícies sobre l’església de Sant Julià no es troben fins la data compresa entre els anys 1025 i 1050, que correspon a una llista de parròquies del bisbat de Vic, on figura la de Sant Julià de Cabrera. Aquesta condició de parròquia es confirma l’any 1079, que probablement fou renovada, quan Adalez donà a la seva filla Garsenda un alou situat a les parròquies de Santa Maria de Corcó i de Sant Julià de Cabrera. El 1357 es coneix l’existència d’un altar dedicat a santa Maria, a més de sant titular. 

L’edifici romànic resultà seriament damnificat pels terratrèmols de 1425-1427, ja que caigué una bona part de la seva volta i de l’absidiola de migjorn i el seu absis central també resultà perjudicat. Posteriorment fou elevada la petita glorieta del campanar, carregada sobre el mur o posat a l’absis, en el qual mur més tard fou oberta una finestra circular central, sota la qual fou plagada la porta d’entrada que porta la inscripció de l’any 1567. 

Més endavant encara hi hagué algunes modificacions posteriors que varen mutilar l’aspecte integral de l’absis major en la seva part externa. L’any 1936 varen desaparèixer els quatre altars que adornaven l’interior. 

L’església de Sant Julià de Cabrera és un edifici que ha sofert moltes modificacions, però que, malgrat tot, conserva una part de la seva estructura original, que consisteix en una nau, coberta amb una volta de canó, reforçada per un arc toral i capçada al cantó de llevant per un absis semicircular, el qual s’hi obre mitjançant un senzill plec. L’absis central, molt alterat per la sagristia, presenta indicis d’haver tingut lesenes. 

La planta de l’església es completava amb un tímid transsepte del qual només es conserva el braç de tramuntana, de planta quadrada molt petit i cobert amb volta d’aresta. En aquest braç s’obre una absidiola semicircular que ha estat perforada per una finestra de doble esqueixada. Exteriorment l’absidiola ha estat decorada amb arcuacions llombardes distribuïdes en sèries de dues i tres, entre lesenes. El costat de migjorn ha estat totalment modificat amb la construcció d’una sagristia i una capella. 

La porta principal, amb un arc de grans dovelles s’obre a la façana de ponent on hi ha també un òcul i un campanar d’espadanya de dos ulls, ampliat barroerament fins assolir una planta quadrada. 

Interiorment l’església ha estat totalment decorada amb pintura, la qual cosa impedeix de veure’n els paraments. 

Exteriorment l’aparell original visible sobretot a l’absis i a la façana de ponent és de petits carreus simplement desbastats, amarats en argamassa, disposats en filades uniformes, bé que tenen unes mides molt irregulars. A l’absidiola hi ha importants restes de l’arrebossat exterior. 

Per llurs característiques constructives i decoratives, l’església s’inscriu plenament dins els models propis de l’arquitectura del segle XI i en la tipologia d’esglésies d’una nau amb transsepte i sense cúpula. Entre les quals constitueix un cas singular a causa de les reduïdes proporcions del seu transsepte i pel fet d’haver estat coberta amb volta d’aresta.

Sant Julià de Cabrera és una església amb elements romànics inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull Dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

dijous, 30 de setembre de 2021

SANT LLORENÇ DOSMUNTS. RUPIT I PRUIT. OSONA

 TERRES D’OSONA 

La petita església de Sant Llorenç Dosmunts, propera al mas de les Viles, en un petit serradet, envoltada pel clos del cementiri i de xiprers, és un model de petit edifici rural. És situada a la part de ponent del Collsacabra, al començament de la vall de Pruit, passat el coll de Can Bac de Collsacabra.

Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Fàbregues i, quan aquest es fragmentà, quedà inclosa dins el de Rupit, al lloc anomenat Dosmunts. Inicialment fou parròquia independent fins que perdé aquestes funcions per esdevenir sufragània de Sant Andreu de Pruit, situació que manté actualment. 

L’església i el lloc no apareixen documentats fins que no figuren en una llista de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050 amb el nom de Sant Llorenç Dosmunts. La condició parroquial la seguí mantenint i com a tal l’any 1330 rebé la visita del bisbe de Vic, Galceran Sacosta; però la despoblació que motivà el pas de la pesta negra de 1348 féu que el 1361 ja no figurés com a tal en una llista de parròquies d’aquest any, i hagués estat incorporada com a sufragània de la parròquia de Sant Andreu de Pruit. 

L’edifici original es conserva en gran part, ja que únicament fou suprimit l’absis romànic per un presbiteri rectangular el segle XVII. L’edifici es troba en bon estat de conservació. 

Es tracta d’una petita església que consta d’una sola nau, molt modificada, coberta amb volta de canó, reforçada per un arc toral, amb una capella oberta al mur de tramuntana i una sagristia a mà dreta de l’absis quadrat, també de construcció moderna. L’absis es veu refet perquè a la paret de tramuntana després de la capella hi ha unes represes estranyes que modifiquen l’aparell del mur i que així ho fan suposar. 

Al mur de migjorn hi ha dues finestres de doble esqueixada, de les quals la del cantó de llevant apareix obturada.

A la paret de ponent sobre el portal n’hi ha una altra que dóna sobre el cor, el qual és de fusta. La façana de ponent, o principal, té la porta d’entrada amb un arc adovellat de bona factura. Sobre el portal hi ha el finestral esmentat. El mur és coronat per un campanar d’espadanya amb dos arcs iguals. 

L’aparell dels murs originals, que deixa veure encara els forats de les bastides ha estat fet amb uns carreus petits, ben escairats, de forma apaisada, disposat en filades uniformes i regulars, agafats amb argamassa. 

Entrant a l’església a mà esquerra hi ha una pica baptismal de pedra romànica sensiblement semisfèrica. 

El frontal que ornamentava l’altar de la petita capella de Sant Llorenç Dosmunts es troba actualment conservat al Museu Episcopal de Vic. De mides relativament petites en comparació amb les d’altres frontals, la seva compartimentació és l’habitual: un espai vertical central actua com a eix de simetria de quatre zones narratives, distribuïdes de dues en dues en altura a cadascun dels costats de la central. Aquest frontal ha estat construït en fusta d’àlber blanc la qual ha estat entelada i posteriorment enguixada a fi de poder obtenir una superfície apta per a poder-lo pintar adequadament.

Sant Llorenç Dosmunts és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

dimarts, 28 de setembre de 2021

SANT SIXT. MIRALPLÀ. VIC OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta capella es troba vora l’antiga masoveria de la casa de Sant Sixt, dins l’antic terme de la vila de Vic, en la demarcació de la vila de Fontcoberta, a l’actual indret de Miralplà. Fou sempre una capella vinculada a una vila rural, dependent durant un temps de la canònica de Sant Tomàs de Riudeperes, per quedar després vinculada a la família Fontcoberta.

El culte de sant Sixt sembla que devia tenir relació amb el que es realitzava a la capella veïna de Sant Llorenç de Boada, situada vers migjorn, a l’altra banda del riu Mèder, ja que sant Llorenç era diaca del papa sant Sixt, màrtir.

Vista exterior de l’església des del costat de migjorn amb l’absis, el mur original del qual era rematat per un fris d’arcuacions cegues. Com hom pot observar, aquest mur fou sobreaixecat posteriorment. 

La vila de Fontcoberta es documenta a partir de l’any 918, quan Ferruç donà a Sant Pere de Vic i al seu bisbe Jordi i als seus canonges, la meitat d’una vinya i cinc peces de terra, situades al comtat d’Osona, a la vila de Fontcoberta, mentre que una de les peces de terra era a la Boada. 

L’església de Sant Sixt no es troba citada fins al 1100 en una venda de terres situades a Fontcoberta, amb l’església de Sant Sixt. Aquesta església estava sota la protecció de la família Riudeperes. El 1137 consta que l’església tenia dotació i capellà propi. La família Riudeperes abans del 1175 la varen cedir als canonges de Sant Tomas de Riudeperes. 

Els anys 1355 i 1363 tenia cura del temple un deodonat propi de l’església. Posteriorment tingué cura de l’església la família Fontcoberta, que vivia en el mas proper, continuador, sens dubte, de l’antiga vila. El 1687 el bisbe Pasqual manà l’hereu de la família Fontcoberta que hi fes reformes. Aquest mateix any, amb motiu d’una plaga de llagosta, els vigatans portaren les relíquies de sant Just a la capella de Sant Sixt. 

El temple actual ha sofert algunes reformes, com la construcció d’uns contraforts al costat de tramuntana i el sobreaixecament de l’absis per cobrir tot l’edifici amb una teulada uniforme. Se li afegí l’actual campanar en època incerta, rematat posteriorment amb uns merlets. La base del campanar s’utilitzà com a sagristia. També es reféu la porta d’entrada amb un portal adovellat. L’interior fou arrebossat i decorat imitant carreus de pedra. 

Sant Sixt de Miralplà és tracta d’un edifici construït amb els models propis del segle XI, amb notables modificacions, que foren introduïdes en diverses èpoques. La més substancial és la del sobrealçament de l’absis, cobert amb dos vessants, i la incorporació d’un campanar, d’època més tardana. 

L’obra romànica consta d’una nau coberta amb volta de canó, sense arcs torals, capçada a llevant per un absis semicircular sense ressalts, amb volta de quart d’esfera, ornamentat a l’exterior amb un fris seguit d’arcuacions cegues sense lesenes. Sobre les arcuacions l’aparell dels carreuons canvià de textura, puix que no són tan regulars ni tan ben col·locats en filades horitzontals. 

L’obra romànica consta d’una nau coberta amb volta de canó, sense arcs torals, capçada a llevant per un absis semicircular sense ressalts, amb volta de quart d’esfera, ornamentat a l’exterior amb un fris seguit d’arcuacions cegues sense lesenes. Sobre les arcuacions l’aparell dels carreuons canvià de textura, puix que no són tan regulars ni tan ben col·locats en filades horitzontals. 

La façana de ponent té una portalada amb dovelles d’època més tardana i una finestra cruciforme sobre seu. En tot l’edifici no hi ha cap més finestra. 

Al mur de tramuntana hi ha tres contraforts irregulars sobreposats en aixecar la volta, mentre que al mur de migjorn hi ha un contrafort en diagonal i un campanar de planta quadrada, construït ja amb carreus grossos a les cantonades i la resta amb mamposteria ben ajustada, però a la part superior del campanar es canvia la mida i la forma dels carreuons i queda rematat per uns curiosos merlets triangulars. El campanar no té coberta i s’hi accedia per una escala de cargol. 

L’interior tant de la nau com de l’absis, ha estat revestit per una desgraciada imitació de carreus fets de ciment. 

L’aparell primitiu és fet amb pedres de mida mitjana, més aviat petites i col·locades ordenadament en filades horitzontals i a trencajunt, per la qual cosa l’aspecte del conjunt amb els afegits dóna a la capella un aspecte harmoniós. 

Sant Sixt de Miralplà és una capella que està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica

dilluns, 27 de setembre de 2021

NOTA

 FA UNS DIES HE DEIXAT DE PUBLICAR EN ELS DOS BLOGS. 

LA CAUSA  HA ESTAT QUE  LA INFORMÀTICA, NO SEMPRE RESPON ALS NOSTRES DESITJOS. 

UN PETIT “N0 SÉ QUÈ”  HA IMMMOBILITZAT ELS CIRCUITS D’AIXÒ QUE LI DIUEN ORDINADOR. 

RESOLT EL PROBLEMA, CONTINUAREM COM SEMPRE, ESPERANT QUE LES NOSTRES PUBLICACIONS SIGUIN PLAENTS PER TOTS VOSALTRES. 

Miquel Pujol Mur

dijous, 16 de setembre de 2021

SANTA PERE. VALLDENEU. SANT MARTÍ DE CENTELLES. OSONA

 TERRES D’OSONA 

L’antiga església parroquial es troba al sector de migjorn del terme municipal, en un dels racons més amens i pintorescs del Congost, al Valle Danielis, topònim que, després de sofrir una colla de variacions fonètiques, ha passat a donar el de Valldaneu. 

Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Sant Esteve, més tard anomenat de Centelles, el vilar de Daniel, que donà Valldaneu. 

El lloc de Valldaneu i la seva església estigueren vinculats a la parròquia de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda, però després l’església adquirí funcions parroquials, que ha conservat fins a l’actualitat.

El castell de Sant Esteve és documentat, l’any 898, en l’acta de consagració de l’església de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda, quan el bisbe Gotmar uní a l’església consagrada diverses esglésies, viles i vilars; una església d’aquestes era la del castell de Sant Esteve. Mentre que el mateix any 898 Daniel i la seva muller vengueren al comte Guifré Borrell i a la seva muller Garsenda béns al vilar Daniel (Valldaneu). 

L’església de Sant Pere no és esmentada fins el 1007 en el testament sagramental d’Odesind, que fou jurat sobre l’altar de sant Pere, la basílica del qual era al comtat d’Osona, prop de Sant Martí d’Aiguafreda que, sens dubte, correspon a Sant Pere de Valldaneu.

Les funcions parroquials de Sant Pere de Valldaneu són conegudes per constar en les llistes de parròquies del bisbat; en la primera, datable d’entre l’any 1025 i el 1050, figura amb el nom Vilar Daniel i en l’anterior a 1154 com a Valdaniel. 

Cap el 1640 l'edifici romànic fou gairebé totalment reconstruït i més tard s'hi feren altres reformes com ho demostren la data de la porta principal, de ferro, "17 de març de 1830". Aquestes darreres reformes només deixaren intacte l’absis, mentre que la nau i el portal foren modificats totalment. Actualment el nucli de població s’ha allunyat i ha perdut la categoria de  parròquia. 

L’edifici és d’origen romànic, bé que posteriorment fou molt modificat, de manera que des de l’interior no se’n pot veure cap resta i des de l’exterior hi ha visibles alguns indicis poc clars. 

L’església és d’una nau, amb capelles laterals afegides, de manera que sembla que tingui tres naus. La nau és coberta amb volta d'ogiva i les naus laterals amb volta quatripartita, als nervis de la qual es tanquen en una clau o medallons esculpits (el primer no distingim la figura que s'hi representa, mentre que la segona s'esculpeix la figura de la verge rodejada d'àngels). A la capçalera de la nau en el medalló hi podem veure Sant Pere amb les claus. La nau central es comunica amb les laterals mitjançant pilars ortogonals i arcs de mig punt. Als peus hi ha l'accés al campanar i l'antic cor. Dins un armariet s'hi conserven dues piques, una és de marbre i està fragmentada. 

Externament presenta un portal adovellat en el mur de ponent. Al sector nord s'hi adossa un campanar de torre de planta quadrada i tres pisos amb una finestra d'arc de mig punt a la part superior. La resta d'obertures són rectangulars.

La capçalera presenta l'absis semicircular i una absidiola a tramuntana la qual mostra un paredat llis, mentre que l'absis s'inscriuen lesenes llombardes i és de pedra tosca amb arrebossat al damunt. L’accés actual a la nau és pel mur de ponent.

L’absis, orientat a llevant, és tan sols visible des de l’exterior, des d’on es veu també un absidiola al mur de tramuntana tocant a l’absis central. Cap dels dos absis no es reflecteix a l’interior del temple. L’absidiola és totalment llisa i sense finestra. L’absis central presenta tretze arcuacions cegues, de les quals només en són visibles deu, sense bandes. A sobre hi ha una cornisa abans del ràfec de teules. Tant les arcuacions com la cornisa han estat fetes amb pedra tosca. 

L’aparell ha estat construït amb pedra molt barrejada, tosca i vermella, de blocs irregulars sense carejar i amb la junta poc definida i grossa. El percentatge de pedra tosca als murs és força elevat. L’exterior és arrebossat, una part del qual ha desaparegut. 

L’interior del temple és totalment enguixat i decorat, la qual cosa fa impossible la visió de l’aparell i les característiques del mur. 

Resumint direm que aquest edifici sembla ésser una construcció del segle XII, que més tard fou refeta i allargada en la seva nau única, amb unes parets massisses que es tanquen a la coberta a través de la volta resolta en ogiva molt acusada. 

En època posterior foren obertes dues capelles a cada costat, més fondes les del costat dret, d’acord amb un art rústic dels voltants del segle XVI. També d’aquesta època sembla ésser el campanar, de torre quadrada, que s’erigeix al costat de la façana. 

Sant Pere de Valldaneu és una església amb elements romànics i eclèctics inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i IPAC

dimarts, 14 de setembre de 2021

SANT MARTÍ SESCORTS. L’ESQUIROL. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Sant Martí Sescorts és un petit nucli de població  i diverses masies disseminades. És situat a la vall de la riera de Sant Martí, tributària de la de les Gorgues per la dreta. L’església parroquial de Sant Martí Sescorts es troba situada dintre el petit nucli urbà. 

Aquesta església es trobava inicialment al terme de la ciutat de Roda i posteriorment, quan aquest terme es desintegrà, formà part del castell de Manlleu, en un indret anomenat les Cots o Codines.

L’església de Sant Martí apareix esmentada l’any 934 en una venda feta per Martí a Sanç d’una casa i terres, situades al terme de Casserres, a la vila Germà, la qual afrontava per llevant amb la carretera que anava a la casa de Sant Martí, que sens dubte, es refereix a Sant Martí Sescorts. 

Les funcions parroquials figura que les tenia en un document de 1033, pel qual el vicari comtal de Manlleu, Elderic d’Orís, va empenyorar al seu fill Amat Elderic tot el que tenia a les parròquies de Santa Maria de Manlleu i de Sant Martí Sescorts, dintre el terme del castell de Manlleu. Aquestes funcions parroquials també es confirmen en una llista de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050, on apareix amb el nom de Sant Martí de Cotis. 

Aquest edifici antic resultà destruït del tot i fou reedificat de nou; aleshores Guillem Borrell, canonge de Sant Pere de Vic i capellà de l’església, a precs d’Adelbert, el sacerdot que tenia cura de l’església, i de tots els veïns de la parròquia, pregà el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, què acudís a l’església de Sant Martí Sescorts per consagrar-la. El bisbe hi acudí el 30 de març de 1068 i la consagrà en honor de sant Martí, sant Joan i sant Jaume, i hi posà les relíquies de sant Hipòlit, sant Feliu de Girona, santa Felicitat i dels seus fills i les Santes Masses de Saragossa. 

El bisbe concedí un cinturó de trenta passes entorn del temple per fer-hi sagreres i el cementiri i confirmà els delmes i primícies i totes les oblacions dels fidels i totes les altres coses mobles o immobles i descriví el terme parroquial. Als altars de sant Martí, sant Joan i sant Jaume, el 1357 se li havia afegit el de sant Pere. 

El segle XII l’església fou vinculada a la canònica de Santa Maria de Manlleu, tot conservant les seves funcions parroquials, bé que era proveïda pels priors de Manlleu. L’edifici consagrat el 1068 ha pervingut amb poques modificacions fins a l’actualitat; únicament el 1561 es traslladà el portal de migdia a ponent, i es sobrealçà la teulada per evitar els degoters i el 1771 se li afegí una sagristia i un altar lateral que modificà el seu aspecte extern.

L’església parroquial de Sant Martí es una església de planta en forma de creu llatina amb una nau amb transsepte, rematat amb un absis central i dues absidioles. Exteriorment, i adosat al’angle nord-est del creuer, hi ha un campanar també romànic, encara que d’època posterior a la nau de l’església. Aquesta és coberta amb volta de canó reforçada amb tres arcs torals, l’un a la trobada de la nau amb l’absis i els altres dos al llarg de la nau. L’antiga porta d’entrada a l’església, no és pas l’actual, que és posterior. De la primitiva, situada al mur de migjorn, se’n conserva només l’obertura. 

Dels tres absis originals, tan sols en queden dos; ha desaparegut el lateral de migjorn, arran d’una reforma feta l’any 1771 i la seva forma ha estat refeta amb un envà. L’absis central en els seus paraments exteriors té arcuacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes. És cobert amb una desafortunada teulada d’època molt posterior que li desfigura l’aspecte. 

Interiorment presenta quatre nínxols absidials, la forma dels quals no es trasllueix a l’exterior. L’absis romànic lateral que resta, també presenta exteriorment arcuacions llombardes, però en sèries de quatre entre les lesenes. És cobert amb teulada de lloses de pedra. Té centrada una finestra de doble esqueixada, mentre que a l’absis central les finestres són tres.

A la part alta de les façanes de tramuntana i de migjorn de la nau hi ha un fris d’arcuacions i finestres cegues més visibles al costat de migjorn, ja que a tramuntana estan ocultes darrere el campanar en part, i la resta han estat tapades per arrebossar la paret. Sobre les arcuacions hi ha tota una barbacana feta amb lloses de pedra.

 La nau, però, és coberta actualment amb dos vessants de teules. Tota la teulada degué ésser sobreaixecada en canviar les lloses per teules, ja que és perfectament visible el tros de mur afegit. El mur de ponent sobrepassa el nivell de la teulada, seguint però, la forma inclinada dels vessants, fent pinyó, i rematada amb lloses de pedra. En aquest mur hi ha també, sobre l’actual portal, una finestra de doble esqueixada. Exteriorment, tots els murs de l’església han estat lleugerament arrebossats, amb un morter molt fluix. 

El campanar és d’època posterior a la nau, encara que també romànic. Des de l’interior hom pot veure com foren aprofitats els murs de l’església, per tal de bastir-hi sobre seu la torre; així dins el campanar i als murs corresponents a l’església hom pot veure les arcuacions cegues. La torre és molt alta, d’uns 20 m d’alçària, de planta gairebé quadrada, poc esvelta, de secció troncopiramidal, i coberta amb una teulada de quatre vessants i amb teules. Es desenvolupa en tres nivells de finestres, a més de la planta, a la qual tan sols obre la porta d’entrada des de la nau de l’església. 

L’aparell dels murs tant del campanar com de l’església és fet amb pedres de mides mitjanes carejades, disposades fent filades i de forma regular. L’aparell dels murs del campanar, tot i que segueix la disposició esmentada, potser té les pedres menys ben carejades que les dels murs de l’església.

Sant Martí Sescorts crida molt l’atenció per ésser un dels raríssims exemplars en què el nombre de nínxols absidals és parell. 

A l'absis central les quatre fornícules estaven decorades amb pintures murals, descobertes l'any 1909, traslladant-les el 1936 al Museu Episcopal de Vic. Representen escenes del pecat original com l'expulsió d'Adam i Eva del paradís.


La part superior de les fornícules hi ha fragments de pintures que representen la vida del titular de l'església San Martin de Tours: la curació d'un cec per part del sant, Sant Martí partint-se la capa amb un pobre i alguna altra pintura amb figures humanes i d'animals. Totes aquestes pintures estan datades a la fi del segle XII o principis del XIII. 

Sant Martí Sescorts està inclosa en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya com a Bé Cultural d’Interès Local 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M.Rosa Planell Grau

Fons. Catalunya Romànica i IPAC

dijous, 9 de setembre de 2021

SANT BARTOMEU SESGORGUES. TAVERTET. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església es troba situada dins l’antic terme del castell de Cabrera. Inicialment fou parròquia independent, més tard, potser després dels terratrèmols, passà una etapa de dependència de la parròquia de Sant Martí Sescorts, i esdevingué novament parròquia l’any 1878.

El terme de Cabrera apareix documentat a partir de l’any 940, quan Sendred permutà al bisbe Guilerà de Barcelona diversos béns, situats al comtat de Barcelona, per la meitat de tot el que el seu oncle, el bisbe Teodoric, havia donat a l’església de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona, que estava situat en el comtat d’Osona, al terme de Cabrera. L’església de Sant Bartomeu apareix com a parròquia en una llista del bisbat de Vic datable d’entre els anys 1025 i 1050, on apareix amb el nom de Sant Bartomeu Sagorga (Sancti Bertholomei Guarga). El nom en plural Sesgorgues no apareixerà fins el segle XVIII. 

La vinculació de Sant Bartomeu al castell de Cabrera es manifesta clarament el 1100 quan hi ha notícia d’uns béns que es trobaven a la parròquia de Sant Bartomeu Sagorga, a l’apèndix de Cabrera. 

La condició de parròquia la mantingué fins vers el 1450, quan a causa del despoblament general fou unida en qualitat de sufragània a la parròquia de Sant Martí Sescorts. Aquesta dependència es mantingué fins al 1878, quan recuperà novament la independència com a parròquia exempta. Per documentació anteriors a la despoblació del segle XIV, sabem que tenia els següents masos: Desvilar, Arau, Tresserra, Carbonell, Nofre, Duran, Pasqual, Mierons, Pujol, Marcús, Jonquer, Casacuberta, Conques, Sentfores i cinc o sis masos més que en desconeixem el nom. Al segle xvi en va rebre més: Vilaret, Llobet, Verders, Sarriera. Alguns dels masos aquí esmentats han desaparegut. El conjunt que formen l’església i el cementiri es troben aïllats en un pla. 

Hom afegí a l’edifici romànic dues capelles, una a cada costat, i una sagristia, i s’abarrocà el seu interior, tot probablement el 1769. La volta té importants refeccions motivades, probablement, pels terratrèmols del segle XV. 

Sant Bartomeu Sesgorgues respon a un edifici d’una sola nau, molt ampla, coberta amb volta de canó fins a l’actual creuer, i amb volta de punt d’ametlla a la resta de la nau. Presenta tres arcs torals repartits a tot el seu llarg. 

La nau es tanca a llevant amb un sol absis, molt més estret que la nau, llis i sense decoracions, al centre del qual hi ha una finestra de doble esqueixada. 

L’accés actual és situat al cantó de ponent, on hi ha un portal cobert amb un arc de mig punt i amb una única dovella que forma tota l’arcada. Actualment situades al costat esquerre del portal d’entrada es poden veure restes d’un fris, el qual possiblement pertanyia a una llosa de sepulcre. 

L’aparell d’època romànica és ordenat, encara que és fet amb blocs de pedra molt Grossos, ben carejats i amb una junta molt ampla, enrasada amb els blocs de pedra.


L’església originària, construïda segons els modes tradicionals de l’arquitectura rural del segle XII a Osona, sofrí, com ja hem apuntat, diverses transformacions i ampliacions. El campanar d’espadanya, situat al mur de ponent, sobre la porta d’entrada, també és posterior. Actualment és reconvertit en torre. 

El fet que la volta no sigui tota de canó i a partir d’un punt es transformi en punt d’ametlla, pot respondre a un possible esfondrament de la nau en el seu extrem de ponent, fins a l’arc toral més proper a l’absis, i posterior reconstrucció en època gòtica. 

Sant Bartomeu Sesgorgues és una església amb elements romànics i barrocs inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons: Catalunya Romànica i IPAC