dijous, 25 de febrer de 2021

SANT JUST I SANTA BASILISSA DE VULLPELLAC. FORRALLAC. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

El lloc de Vullpellac apareix documentat per primer cop a finals del segle IX (894). Durant els segles XIII i XIV, hi tenen dret els comtes d'Empúries i del feudal lloc, el bisbe de Girona i el priorat de Sant Miquel de Cruïlles. El 1358, trobem com a senyor de Vulpellac Guillem Sarriera. Aquesta família aconseguí una puixança molt gran, especialment des de la guerra de la Generalitat contra Joan II. Durant els segles XV i, especialment el XVI, els Sarriera reformaren el castell, convertint-lo en un sumptuós palau. 



L'església de Sant Julià i Santa Basilissa es troba situada al costat del castell, al centre del nucli fortificat, del qual era l'antiga capella. En l'actualitat, ambdós edificis són separats per una reixa. La primitiva església, de la qual s'han trobat alguns vestigis, degué ser d'època romànica. L'edifici actual data del segle XVI, i va ser bastit en estil gòtic tardà, probablement en el moment de reforma del castell en temps de Miquel Sarriera.

La restauració de l'església fa uns anys, realitzada al mateix temps que la del castell-palau, va deixar al descobert la decoració mural barroca de l'interior. 

Sant Justa i Santa Basilissa és una església d'una sola nau amb contraforts exteriors, absis poligonal a l'interior i semicircular a l'exterior, i coberta de teula a dues vessants. La façana principal es troba orientada a ponent i presenta un parament de carreus molt ben treballats. 

La porta d'accés és d'arc ogival i té llinda i timpà sense decoració. Els únics elements ornamentals d'aquesta porta són les bases de les tres arquivoltes, amb relleus vegetals i testes de persona. Al centre de la façana hi ha una senzilla rosassa.

L'edifici es completa amb uns pilars que serveixen de base a un campanar de paret inacabat. El campanar, de base quadrada i molt estilitzat, s'eleva a l'angle nord-oest de l'església. L'interior, cobert amb volta de creueria, conserva l’escut dels Sarriera en algunes impostes. 

El nucli del poble és un conjunt monument declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. Està format pel Castell, un notable exemplar de l'arquitectura civil gòtic-renaixentista, i l'església de Sant Julià i Santa Basilissa. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPA

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 23 de febrer de 2021

SANT LLORENÇ DE MAFET. AGRAMUNT. L’URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

El terme de Mafet fou conquerit per Ermengol IV d’Urgell el mateix 1070 i donat en alou. Consta que el 1090 Ramon de Sedó i esposa donaren a la seva filla Berenguera, muller de Ramon de Camporrells, el castell de Mafet juntament amb el de la Donzell i el de Sedó. Al segle XV pertanyia als Meca (Gaspar de Meca és esmentat el 1453) i el 1639 era domini del mercader agramuntí Pere Solanes per uns drets adquirits a carta de gràcia amb anterioritat, els quals conservà fins a la seva mort (1643). 

Sant Llorenç de Mafet és una església amb carreus de pedra regulars amb portalada d'arc de mig punt adovellat, sobre la qual hi ha una inscripció datada el 1617. L'únic detall decoratiu figuratiu d'aquesta sòbria entrada és el tondo amb una mà inscrita fent referència al poble de Mafet. 


Al centre superior de la façana s'aixeca un campanar d'espadanya inutilitzat perquè no hi ha la presència de les campanes. Al centre de la façana s'obre una petita rosassa d'estil gòtic flamíger. En canvi, a la banda esquerra hi ha un segon campanar adossat de planta quadrada i obertures en arc de mig punt. 

Interiorment l'església es distribueix amb una nau única coberta amb volta de canó reforçada amb arcs torals. Té un cantador i un absis poligonal. Lateralment es distribueix en dues capelles per banda. Cada capella té una estructura diferent.

Conserva una pica baptismal molt robusta amb un basament quadrat equilàter. A sobre hi ha un fust cilíndric emmarcat per dues àmplies anelles a banda i banda, La pica, de gran gruix, és molt oberta i ampla. És llisa excepte la part davantera central superior, on hi ha un baix relleu amb un escut on es representa un palmell d'una mà, fent referència a la vila de Mafet. La pica finalitza amb un fris on hi ha gravada la data d'execució de la pica: 1620. 

Sant Llorenç de Mafet és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPA

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 18 de febrer de 2021

SANT MIQUEL DE MONTFALCÓ D’OSSÓ. OSSÓ DE SIÓ. L’URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

També anomenada com de Monfalcó d’Agramunt. Inicialment fou una església d'estil romànic.

El poble de Montfalcó d’Agramunt es troba al sud-oest de Castellnou, sobre un petit tossal (389 m d’altitud) als contraforts llevantins de la serra d’Almenara. 

El lloc fou conquerit vers l’any 1070 pel comte Ermengol IV d’Urgell, i poc després es bastí un castell. Tot i que no han pervingut dades documentals, és molt probable que l’origen de l’antiga església parroquial de Sant Llorenç sigui paral·lel al de la fortalesa, com solia ser habitual en els indrets que es conquerien per tal d’atreure i establir-hi poblament.

Hi havia llavors dues esglésies: la parròquia de Sant Llorenç, situada vora el cementiri, i la més gran i nova, amb cor i sagristia, dedicada a sant Miquel, que tenia una capella lateral amb la imatge d’aquest sant i una talla de la Mare de Déu a l’altar major. 

És molt probable, segons aquesta interessant informació, que l’església parroquial de Sant Llorenç, a causa de les seves reduïdes dimensions i al mal estat de l’edifici, deixés de tenir la categoria de parròquia, i que les funcions parroquials fossin traslladades al nou temple de Sant Miquel en una data desconeguda, però segurament al segle XVI. Avui dia no resta cap vestigi de la primitiva parròquia de Sant Llorenç. 

Sant Miquel de Montfalcó d’Ossó és una església feta amb carreus de pedra regulars. A la part central de la façana destaca la portalada emmarcada per un arc de mig punt adovellat. Les dovelles són llises i allargades, la central té inscrita la data 1614, moment en que fou totalment reformada. 

L'interior rep llum mitjançant un petit rosetó situat al frontispici. La façana, que té un cert regust romànic, està rematada per un campanar d'espadanya de tres obertures que acull dues campanes.

L'església té una sola nau, coberta amb volta de canó puntada dividida en dos trams, amb dues capelles laterals, absis poligonal i un contracor elevat. 

A l'altar major es pot observar la imatge de la Verge de Santa Maria de Montmagastrell, romànica, realitzada en pedra. 

Sant Miquel de Montfalcó d'Ossó és una església barroca inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica i IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 16 de febrer de 2021

SANT PERE DE BELLVER DE SIÓ. OSSÓ DE SIÓ. L’URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

L’església parroquial de Sant Pere s’emplaça a la part més elevada del poble de Bellver de Sió, el qual és situat sobre un petit tossal de 400 m d’altitud, a la dreta del Sió. 

El lloc de Bellver de Sió formà part del territori conquerit al segle XI pel comte Ermengol IV d’Urgell, i la seva existència com a nucli de poblament és ja testimoniada en l’acta de consagració de Santa Maria de Guissona, de l’any 1098, quan s’esmenta l’església de Belveder com a subjecta a l’esmentada canònica i dins el bisbat d’Urgell.

La dependència d’aquesta parròquia respecte de la canònica de Guissona no es mantingué gaire temps, ja que en la butlla de confirmació de béns que el papa Eugeni III concedí a la canònica de Santa Maria de Solsona l’any 1151, l’església de Bellver consta com a possessió seva. Pocs anys després, el 1163, en l’acta de la tercera consagració de Santa Maria de Solsona, es torna a ratificar aquesta parròquia entre les seves propietats. 

El 1279 i el 1280 el rector de Sant Pere de Bellver contribuí a sufragar la dècima papal recaptada a la diòcesi d’Urgell en aquells anys, així com també participà en la dècima col·lectada a la mateixa diòcesi el 1391. 

Al principi dels anys vuitanta el temple fou restaurat. 

Aquesta església ha experimentat al llarg del temps profundes transformacions en la seva estructura. La part occidental de l’edifici, això és, la façana amb la porta d’entrada, el campanar i l’espai interior fins al primer arc toral foren afegits a la segona meitat del segle XVIII.

La resta ha sofert també moltes modificacions i destrosses, com va quedar ben patent al mes de febrer de l’any 1980, quan es va fer una neteja total del parament interior. En successives restauracions posteriors s’ha intentat, fins on ha estat possible, recuperar amb carreus de pedra les formes arquitectòniques de la primitiva església romànica, un temple d’una sola nau amb un absis semicircular encarat a llevant. 

L’església és edificada damunt una gran roca, al cim del tossal on està situat el poble. Probablement amb el pes de les gruixudes parets, la roca ha tingut algun moviment d’assentament, cosa que ha provocat esquerdes, visibles fins fa poc de dalt a baix de l’absis, i potser també algun esfondrament parcial de l’edifici. Per això es van construir dos grans contraforts al costat sud de la nau, i el mateix transsepte, situat entre els dos contraforts, es devia bastir amb una doble finalitat: apuntalar l’edifici i augmentar una mica les dimensions interiors de l’església. 

La nau actualment fa 17 m de llargada per 4, 5 m d’amplària i el transsepte fa 11 m d’extrem a extrem. L’absis —alliberat d’un cos estrany que tenia adossat al costat nord— és l’element arquitectònic més íntegre i homogeni i el que millor indica la naturalesa romànica de la primitiva construcció. A l’exterior mostra un aparell amb filades de pedra ben tallada, de gruixària diversa. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, d’arc de mig punt monolític decorat. Un altre arc de pedres rectangulars ressegueix l’extradós de l’arc. Al costat del muntant nord d’aquesta finestra hi ha una altra pedra de mides similars, que té gravada la figura esquemàtica d’un home amb els braços oberts, feta amb profunda incisió. 

La cornisa que orna la part superior de l’absis també presenta decoració esculpida. Al damunt d’aquesta cornisa hi ha un sobrealçament de l’absis, de tres filades de pedres. A sota hi ha una filera de vint arquets cecs monolítics recolzats sobre mènsules esculpides, de forma semblant a la cornisa de l’interior. Els timpans dels ares cecs són completament llisos excepte tres que porten algun motiu en relleu. Els petits carcanyols són ocupats per peces triangulars.

Fins al moment de la restauració, la part inferior de l’absis romànic fins a l’altura de la cornisa estava molt malmesa. Només el sector central amb la finestra s’havia preservat intacte. La restauració restituí a l’absis el seu aspecte inicial a partir de les pedres primitives trobades senceres sota el nivell del paviment actual del presbiteri. La volta de quart d’esfera de l’absis, que arrenca airosament de la cornisa, una vegada netejada de l’arrebossat que la cobria, va aparèixer gairebé intacta. L’arc preabsidal de mig punt, l’estructura primitiva del qual no s’ha pogut recuperar i que resta cobert de guix, descansa sobre dues pilastres adossades i les respectives impostes trapezoïdals. 

La finestra de doble esqueixada de l’absis presenta a l’interior un arc monolític. A l’extradós hi ha un altre arc de descàrrega adovellat. La cornisa forma una mena d’escacat molt evolucionat. Ha estat refeta amb material artificial a partir del fragment preservat al centre de l’absis. 

A la mateixa altura de l’absis, la nau també presenta una cornisa als murs nord i sud, molt treballada, formada per una motllura feta de pedres trapezoïdals no bisellades; la seva variada decoració és tota de-tipus geomètric. Aquesta motllura es troba íntegra als dos costats del primer tram de la nau a partir de l’absis i ha desaparegut als dos trams següents a causa de la construcció dels arcs del transsepte i de dues capelles laterals buidades al gruix dels murs. La tornem a trobar al tram següent, l’últim que subsisteix de la primitiva construcció romànica, encara que només al parament del costat sud. 

El parament del costat nord és completament llis de dalt a baix i res no fa pensar que mai hi hagués hagut cap motllura en aquest indret. En la part inferior a banda i banda d’aquest tram, els murs també havien estat profundament excavats per encabir-hi confessionaris. Actualment han estat refets amb filades de pedres treballades a punta, com la resta de l’antic parament. 

Les dues portes amb llinda i muntants de pedra, situades al primer tram de la nau prop de l’absis, són de construcció recent. Però al mur del costat sud hi ha encara dues finestres romàniques, similars a la de l’absis: totes dues són de doble esqueixada i tenen l’arc de mig punt monolític, sense cap decoració. Una no és visible a l’exterior per culpa del braç dret del transsepte que li fou adossat; l’altra no és visible a l’interior de la nau perquè està tapada per la imposta d’un dels arcs torals.


La volta de canó original que cobria la nau no s’ha conservat. Ha estat substituïda per una volta de llunetes, feta de maons i guix. La volta descansa sobre quatre arcs torals —un de semicircular i tres de lleugerament apuntats—, els quals recolzen sobre unes impostes de guix adossades al parament. 

L’estructura decorativa de l’absis fa d’aquesta església un exemple molt interessant per seguir l’evolució dels motius ornamentals llombards. Es tracta d’un edifici del segle XII amb una interpretació molt personalitzada dels elements decoratius que no té paral·lelismes en altres edificis catalans de l’època. 

La porta central presenta un baix relleu de Sant Pere. El campanar és un sòlid cub petri, adossat a la banda esquerra de l'església, es transforma en una torre octogonal coronada per vuit pinacles rematats per boles. El campanar només té una petita finestra rectangular.   

A l’interior de l’església de Sant Pere de Bellver de Sió es conserven, com ja s’ha indicat, restes de decoració escultòrica. A la zona de l’absis la decoració es troba repartida; d’una banda a la finestra de doble esqueixada i d’arc de mig punt monolític que manté la mateixa decoració a l’exterior que a l’interior. Aquesta decoració consisteix en un soguejat incís i emmarcat entre la finestra i un altre arc que formen les dovelles a l’extradós. 

Amb motiu de la realització d’unes obres de reparació al mur de contenció situat a la part posterior de l’absis de l’església de Sant Pere de Bellver de Sió, aparegueren una sèrie de sepultures excavades a la roca que motivaren la realització d’una excavació d’urgència al desembre del 1984 per part del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Els treballs arqueològics, dirigits per N. Rafel, donaren com a resultat la identificació d’un total de 12 tombes, algunes de les quals ja eren visibles abans de la intervenció del Servei d’Arqueologia. Totes les sepultures són excavades a la roca i en la seva major part situades en funció de l’absis de l’església, en disposició radial.


Sant Pere de Bellver de Sió és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons. Catalunya Romànica i IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 11 de febrer de 2021

MARE DE DÉU DEL REMEI D’OSSÓ DE SIÓ. URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

Tot i que el terme d’Ossó de Sió fou conquerit vers el 1070 pel comte Ermengol IV d’Urgell, fins a l’any 1139 no és documentada l’església del lloc en la relació d’esglésies que contribuïren a la dècima recaptada al bisbat d’Urgell aquell any. En aquesta relació encara no s’esmenta com a parròquia, però se sap que era atesa per un canonge de Guissona, dit Colldejou, que tenia el títol de beneficiat d’Ossó de Sió. 

Per bé que l’estructura que ha quedat de l’antiga església correspon al final de l’època romànica, cal suposar que es trobava en peu més d’un segle abans i que va canviar la seva titulació original, potser Santa Maria, per la de Santa Maria del Remei, devoció popularitzada al país a partir de la darreria del segle XIV. 

L’església de la Mare de Déu de Remei es una edificació d’estil romànic tardà, d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. L’estructura primitiva ha estat molt modificada, tant per dins com per fora, per reformes posteriors.

De l’església romànica només és visible la part nord i est de l’absis que flanqueja la finestra central, la meitat dels murs de la nau i el frontis o façana de ponent. La finestra de l’absis té un arc de mig punt adovellat. Està tapada, però atesa la gran amplada de la sortida es pot suposar que és de doble esqueixada. Tant l’absis com el mur de la banda sud de la nau estan edificats sobre un sòcol força alt. 

La cornisa del ràfec de l’edifici està feta de pedres de secció trapezoïdal bisellada, sense decoració. El parament, bastant ben conservat, és de carreus de pedra polida, treballada amb punta, amb tendència a la forma quadrada. La façana principal de l’església és completament llisa. 

La porta, a la façana de ponent, no és al centre del mur, sinó prop de la cantonada nord; és una obertura d’arc de mig punt fet amb dovelles llargues, sense cap tipus de decoració. Al bell mig del frontis hi ha un òcul o petita rosassa; l’havien transformat en un gran finestral rectangular però ha estat refet recentment prenent per model un fragment existent de l’obertura primitiva. La part central de la façana, per sobre de la teulada, és coronada per un campanar d’espadanya amb dos ulls per a les campanes. Al costat nord del transsepte hi ha un ull de bou, de doble esqueixada, probablement aprofitat d’una obra anterior, i al costat sud hi ha una petita rosassa monolítica de mida similar a la de la façana.

L’interior de l’església fa 15, 50 m de llargada per 4, 40 m d’amplada en la nau, i el transsepte afegit fa 12 m de punta a punta. No hi ha cap element visible de la primitiva construcció. Ha desaparegut tota la conca de l’absis, la qual ha estat substituïda per una forma plana, davant la qual, i sobre un podi de marbre, hi ha un gran frontal lleugerament corbat i pintat al fresc, que en dos plafons representa una processó del poble d’Ossó amb la Mare de Déu del Remei, patrona de l’església.


La coberta de la nau té l’aspecte de volta de canó sense arcs torals. L’absis és precedit per un senzill arc preabsidal, un xic apuntat, i un petit tram amb volta de llunetes. Tot està recobert de guix i pintura, de manera que l’obra primitiva, si hi és, no és visible. Dos arcs laterals de mig punt i llargues dovelles sobre pilastres, també de pedra, cobreixen l’entrada de dues Capellades profundes o transseptes, que estan cobertes amb volta de creueria. Prop de l’entrada, han estat excavades als murs dues fornícules per col·locar-hi altars. Tots aquests elements i afegits són evidentment posteriors al romànic. I encara durant la dècada dels seixanta es va iniciar la construcció d’un nou campanar d’estil neogòtic gaudinià. 

Els darrers anys, l’Ajuntament d’Ossó de Sió i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya han portat a terme obres de restauració en aquesta església. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 9 de febrer de 2021

SANT PERE DE CASTELLNOU D'OSSÓ. OSSÓ DE SIÓ. URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

L’església de Sant Pere es troba en un indret elevat a uns 100 m al NE del nucli de cases que formen el poble de Castellnou d’Ossó, situat al marge dret del Sió.

No s’han localitzat referències documentals d’aquesta església fins a la darreria del segle XIII. Consta que l’any 1279, en les relacions d’esglésies i parròquies que contribuïren a sufragar la dècima papal recaptada al bisbat d’Urgell, s’esmenta dins el deganat d’Urgell. En aquella ocasió el seu rector satisféu la quantitat d’11 sous. 

A la darreria del segle XIV, l’any 1391, el rector de la parròquia de Castellnou pagà 17 sous en la dècima col·lectada aquell any a la diòcesi urgellenca; d’aquest any es coneix el nom del rector, Joan Dianda, el qual compartia aquest càrrec amb l’església de Sant Miquel de Montfalcó d’Agramunt i gaudia d’un benefici a la parròquia de Santa Maria d’Agramunt. 

Segons la visita canònica realitzada pel bisbe d’Urgell l’any 1515, l’església estava llavors en molt mal estat. Aleshores, el rector de la parròquia vivia a Montfalcó d’Agramunt.

És un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un estret arc presbiteral. La nau és coberta amb volta de canó, de perfil semicircular, que arrenca d’una senzilla imposta bisellada. 

Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada i a la façana de ponent s’obre la porta, d’arc de mig punt emfasitzat per dues arquivoltes suportades per sengles columnes amb capitells llisos i bases molt simples. 

Aquesta façana oest és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls.

La volta de la nau és molt deformada. Aquesta patologia es devia produir poc després d’acabar l’edifici, car foren afegits a la nau sis contraforts amb coronament bisellat de construcció molt acurada.

A part de la porta, les façanes no presenten cap tipus de decoració, llevat del ràfec format per una motllura bisellada, present tant a la nau com a l’absis. Els paraments presenten un aparell de carreus escodats disposats molt ordenadament, la qual cosa palesa una construcció tardana, datable al segle XIII. 

A l’interior de l’església es troba un sarcòfag exempt que es pot datar a mitjan segle XII. El sarcòfag està situat arran del mur sud de l’església i és de pedra grisa pròpia de la zona. Es compon de quatre peces: una caixa paral·lelepipèdica que fa la funció pròpiament dita de sarcòfag, amb decoració figurativa, una tapa rectangular i dos peus amb forma d’arc triomfal també amb decoració esculpida.

Sant Pere de Castellnou d'Ossó és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 4 de febrer de 2021

SANT PERE DE LA DONZELL. AGRAMUNT. L’URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

La Donzell és un poble que forma un clos tancat i reclòs sobre si mateix, amb un entramat interior de placetes i carrers ombrívols, de passos coberts i típics racons. Aquest és un dels pobles més secaners de la Ribera de Sió. 

El terme de la Donzell fou conquerit per Ermengol IV, i el 1190 n'era senyor Ramon de Sedó, que, amb la seva muller, el deixà a la seva filla Berenguera, casada amb Ramon de Camporrells (amb Mafet); el castell de la Donzell, esmentat el 1328, quan Jaume II donà el comtat d’Urgell al seu fill Alfons, era el 1462 de Joan de Casaldàliga, ciutadà de Lleida. Esdevingué centre de la baronia de la Donzell, que, a mitjan segle XVII, fou comprada, juntament amb Rocabertí, pels Solà. A mitjan segle XVIII era senyora de la Donzell i Tudela Maria Helena de Lanuza, muller del marquès de Dosaigües, però a la fi de l’Antic Règim era de nou dels Solà. Malgrat el nom oficial de Donzell d’Urgell, el nom que figura en els antics documents i que és viu en la gent del país és el de la Donzell.

No es coneixen notícies històriques d’aquesta església anteriors al 1300. No obstant això, tenint en compte que el castell de la Donzell és documentat des del segle XII, és probable que l’església de la Donzell existís ja en època romànica. 

L’església parroquial de Sant Pere, situada a l’exterior del recinte clos del poble antic, fou molt reformada al segle XVI-XVII. És un edifici d’una nau, amb un campanar de torre quadrada. 

Església construïda a base de carreus regulars simètrics que formen un edifici rectangular amb una coberta apuntada i un campanar quadrangular de tres cossos a la dreta de l'edifici. Aquesta torre denota més d'una època de construcció, ja que el carruatge inferior és més auster i tosc que els dos cossos superiors.

La seva portalada és el més destacable de l'església: porta amb llinda amb pilastres adossades motllurades als dos costats i rematada per un frontó triangular escapçat amb la inscripció de la data de consagració de l'església: 1678. Al centre d'aquest frontó s'hi pot veure un nínxol en forma de petxina que no alberga cap escultura, és buida. Més amunt, al centre de la façana un rosetó molt simple. 

El seu interior és de nau única coberta amb volta de canó. Als laterals hi ha dos capelletes cobertes amb volta d'aresta. L'altar és poligonal amb dos obertures estretes i allargassades.

Hi ha diverses constàncies que indiquen que el conjunt de l'església ha experimentat mutacions cronològiques. 

Sant Pere de la Donzell d'Urgell és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 2 de febrer de 2021

SANT ROC DE LA DONZELL. AGRAMUNT. L'URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

Sant Roc de la Donzell és una ermita situada a prop de l'entrada del poble. És una petita església de nau únic amb una coberta a dues vessants exteriorment, mentre que a l'interior és coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada.

La façana és centralment ocupada per un arc de mig punt rebaixat format per petites dovelles. A sobre d'aquesta portalada s'hi pot apreciar un ull de bou circular, també adovellat que dóna pas a un campanar d'espadanya, molt simple, format amb un sol ullal en forma de mig punt albergant una petita campana. 

Pel que fa als murs laterals, en el primer tram de l'ermita hi ha dos arcs rebaixats, una a cada banda, formats amb dovelles desiguals i irregulars, però actualment es troben tapiats. S'hi aprecien diferents aparells pel que fa als murs. 

En el primer tram de l'ermita i la façana són carreus irregulars i disposats en filades desiguals, en canvi en el segon tram de la nau són més grans i les filades són més regulars. Aquesta diferència pot ser fruit d'una restauració.

Sant Roc de la Donzell és una ermita inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia

Fotografia: M.Rosa Planell Grau

dijous, 28 de gener de 2021

SANT MIQUEL DE VERDÚ. L’URGELL

 AVANCEM A L’URGELL 

Sant Miquel de Verdú s'ubica a ponent de la vila de Verdú, a la cruïlla dels antics camins cap a Bellpuig i Anglesola. Actualment al seu costat hi ha el cementiri de Verdú. 

Va ser construïda a finals del segle XIV, quan Verdú es trobava sota el domini dels abats de Poblet, com recorden els escuts de Poblet que resten encara a alguns dels capitells de la nau.

Segons la tradició popular, aquesta ermita es va construir com a exvot de la família Cervera, en commemoració a l'ajut prestat per Sant Miquel en la conquesta de Cervera als sarraïns. 

Aquesta ermita va tenir rendes pròpies i un beneficiat que cuidava del culte i deia missa diàriament. 

Cada any s'hi anava des de la Parròquia de la vila amb processó per celebrar-hi un ofici cantat en les diades de Sant Miquel, Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, amb l'assistència de tots els clergues, els capitans del jovent i gran nombre de fidels.

Sant Miquel de Verdú és un edifici d’una sola nau, molt espaiosa, sostinguda per tres arcades gòtiques, i destaca la seva senzillesa.

La façana consta d'una portalada amb un arc de mig punt conformat per grans dovelles. 

Te la coberta a dues aigües, perpendicular al portal d'entrada, amb campanar d'espadanya d'un sol ull. 

El retaule original de l’altar pintat sobre fusta fou executat pel pintor conegut amb el nom de El Mestre de Cervera, el Cerverí, es troba actualment al Museu Episcopal de Vic per voluntat del Bisbe Morgades, des dels darrers anys del segle XIX. L'autoria d'aquest retaule ha pogut ser identificada gràcies a la recerca Mn. Xavier Pont, que va trobar a l'Arxiu Parroquial de Verdú el contracte on on diu que l'autor del retaule de Verdú és Joan de Rua. 

Hi havia quatre altres quatre retaules  pintats sobre tela; de la Mare de Déu de Montserrat i sant Jordi a la part esquerra i de Sant Francesc  i Sant Antoni de Pàdua a la dreta. 

En juliol de 1936, en esclatar la Guerra Civil fou saquejada i cremada per un escamot anticlerical. Com a conseqüència, va quedar molt malmesa i abandonada, amb el consegüent detriment que els anys i les inclemències dels temps hi anàvem fent. Ha estat restaurada recentment, l’any 1991 es va dur a terme una restauració integral.

Sant Miquel de Verdú és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Diverses

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 26 de gener de 2021

SANTA MARIA DE VERDÚ. L’URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

L’església parroquial de Santa Maria és situada al costat del castell, en un indret limitat per un desnivell emmurallat on s’orienta la capçalera del temple i des d’on s’albira una àmplia panoràmica vers la vall del Cercavins.


 Poc temps després de la conquesta del lloc de Verdú vers l’any 1056 per part del comte Ramon Berenguer I de Barcelona, aquest cedí l’indret el 1072 als esposos Arnau Company i Guisla i llur fill Oliver per tal que el colonitzessin. En aquest document es fa referència a l’església, la qual cosa indica que potser ja existia una església o en tot cas fou bastida molt aviat per a servir al culte dels repobladors, ja que consta com a existent en les llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII. Sembla que aquesta primitiva església era dedicada a sant Nicolau. 

L’església de Verdú consta ja edificada i amb ple servei de culte garantit per uns clergues l’any 1129, en què els esposos Bernat Erall i Llúcia, i Berenguer Arnau d’Anglesola i Guisla, encomanaren a Arnau de Verdú i a la seva muller Ermengarda el castell de Verdú en qualitat de castlans.

 

Al segle XIII Guillem de Cervera, que havia heretat Verdú dels seus pares Guillem de Cervera i Berenguera d’Anglesola, l’empenyorà al monestir de Poblet, el qual l’adquirí definitivament el 1227. Així, a mitjan segle XIII, quan la vila estava ja plenament integrada al domini de l’esmentat monestir, es bastí una nova església, segons ho mostra la deixa de Guillem Móra de l’any 1265, que en el seu testament deixà al capellà major, al vicari i a l’església de Santa Maria 12 diners per a la seva obra  També d’aquest mateix any consta el llegat testamentari de Jaume Laar, fill de R. Laar. És interessant fer notar que en aquest moment ja havia canviat l’advocació primitiva de sant Nicolau per la de Santa Maria, probablement per influència del monestir de Poblet. 

En la relació de parròquies i esglésies que els anys 1279 i 1280 contribuïren a sufragar la dècima papal col·lectada a la diòcesi de Vic, hi figura, dins el deganat d’Urgell, que el rector de l’església de Verdú satisféu el primer any i el segon.

 

Al principi de l’any 1296, l’obra devia estar pràcticament acabada, ja que es troba una capitulació en la qual R. Berenguer, constructor de campanes de Manresa, promet a Jaume Bonet, Pere Cornellana, Pere Gaset i Pere Bonet, pagesos de Verdú, i a tots els homes de la universitat de Verdú de bastir unes campanes de bon so a l’església de Santa Maria; per la seva banda, aquests homes prometeren donar a R. Berenguer 120 sous i una lliura i quatre quintars d’aram i una campana per fondre-la procedent de la primitiva capella de Sant Nicolau. Aquesta notícia probablement anuncia l’acabament de les obres del nou temple. 

L’heràldica dels Alemany hi és abundantment representada a partir de l’inici de la volta del temple, i hom l’atribueix al rector d’aleshores Berenguer Alemany, que ho fou durant l’últim quart del segle XIII; l’aportació d’aquest rector degué ser considerable, ja que el seu escut també figura esculpit a la porta d’entrada a la rectoria, contemporània a l’església. 

El monestir de Poblet l’any 1235 va interposar un plet contra la mensa episcopal de Vic per apoderar-se del patronatge de l’església parroquial de Verdú, propietària de moltes terres, puix que, com ja s’ha dit, pertanyia aleshores a la diòcesi de Vic. Després de moltes apel·lacions per part de Poblet, es decidí a favor de Vic l’any 1240. Més endavant, l’any 1326, el bisbe de Vic encaminà un procés per adquirir el títol i les rendes del rector de Verdú, que eren molt sanejades, cosa que aconseguí del papa Joan XXII l’any 1330 amb la condició que havia de residir a Verdú, per espai de dos mesos. Des d’aleshores, el títol de rector de Verdú va ser tingut pel bisbe de Vic, el qual nomenava un substitut que rebia el nom de vicari perpetu, i malgrat la incorporació de Verdú a la diòcesi de Solsona l’any 1592, el bisbe de Vic mantingué el títol fins l’any 1916. 

Es tracta d’un edifici molt transformat per un seguit de reformes i ampliacions que modificaren l’estructura original romànica, de la qual només resta la portada principal situada al mur de ponent. L’església, en el seu origen, era un edifici d’una sola nau coberta amb una volta de canó de perfil lleugerament apuntat, i capçada a llevant per un transsepte amb els braços coberts per voltes de creueria i obert al temple mitjançant dos arcs formers de perfil apuntat. Aquesta estructura fou ampliada amb la construcció de capelles laterals obertes a la nau a través d’arcs formers de mig punt, els quals descansen, a la banda del transsepte, sobre pilars de base rectangular sense interrompre la continuïtat lineal dels paraments de la nau. 

El procés de modificacions culminà amb l’allargament de la nau vers llevant per a afegir-hi la sagristia, i també l’allargament del transsepte de l’església cap a llevant i ponent, amb què es definia així una planta semblant a la de tres naus. La nau lateral nord és capçada a llevant per una absidiola de planta rectangular coberta amb volta de creueria i s’acaba a ponent amb un campanar de torre de planta quadrada. La nau lateral sud, versemblantment fruit d’una sola ampliació en època renaixentista, és capçada a llevant amb una absidiola de planta hexagonal i a ponent amb el baptisteri; aquest, però, és obert a la nau central mitjançant un arc de mig punt de perfil semicircular. Ambdues naus laterals falses són compartimentades per arcs torals apuntats, que arrenquen de pilastres rectangulars i mènsules, les quals reben els nervis de les voltes de creueria, alhora que són reforçats per uns contraforts que es manifesten als angles i als murs laterals de l’edifici. També es construí el cor amb embigat, sobre un arc de mig punt, el qual arrenca de mènsules encastades als murs laterals de la nau central de l’església. 

Al mur de ponent s’obre la portada romànica, datable al segle XIII, la qual és composta d’arquivoltes en degradació que presenten un ric repertori escultòric de diferents temes geomètrics, i columnes i capitells decorats. A la mateixa façana ponentina hi ha un rosetó gòtic, una porta d’accés al campanar i dues finestres d’una sola esqueixada a l’interior, una de les quals il·lumina el baptisteri. Aquesta façana s’aixamfrana als seus extrems, probablement condicionada per l’antic entramat de carrers medievals, alhora que s’obre un carrer ample però de tram curt.


 A la façana de migjorn, oberta a una plaça de dimensions considerables, hi ha una portada d’estil renaixentista que coincideix amb el transsepte del temple, i tres finestres de doble esqueixada amb ornamentació escultòrica d’estil gòtic, emmarcades pels contraforts coronats amb pinacles que modulen la façana. A la façana nord, més desordenada per culpa dels successius afegits, hi ha una porta petita d’accés al transsepte i quatre finestres ornamentades, dues d’una sola esqueixada a l’interior, a la banda de la capçalera. 

L’aparell constructiu de l’edifici és format per carreus regulars que es disposen en filades uniformes, tant als murs interiors com a la volta de canó i als arcs de la nau central; aquest tipus d’aparell és característic de l’arquitectura romànica tardana. D’altra banda, la pedra tova que forma l’aparell a la banda exterior de l’església es troba força erosionada, sobretot a la portada romànica. 

Procedents de l’antic fossar de la població, situat a redós de l’església parroquial de Santa Maria, es conserven setze esteles discoïdals, algunes de les quals foren emprades com a material de construcció al mur de contenció del nou cementiri. Fixades a l’esmentat mur del cementiri n’hi ha dues que es poden datar dels segles XII-XIII. 

En enderrocar-se la rectoria vella situada a tocar de l’antic cementiri aparegué un ampli fragment d’una estela discoidal decorada. 

Santa Maria de Verdú és una església amb elements romànics i gòtics inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica (De la portada romànica hi ha una més amplia descripció)

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 21 de gener de 2021

SANT CRISTÒFOL DE LES PLANES D’HOSTOLES. LA GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

L’església de Sant Cristòfol de les Planes apareix esmentada documentalment L’any 1155, en la definició que Berenguer d’Anglès féu a favor del bisbe de Girona, Berenguer de Llers, de tots els senyorius i drets que retenia “contra justícia” en diverses esglésies situades dins el bisbat.


D’altra banda, en un sentit jurisdiccional, la vila de les Planes estigué inclosa durant l’edat mitjana dins el terme del castell d’Hostoles, proper a la població, i, per tant, foren els senyors de l’esmentada fortalesa els qui exerciren sobre la vila i l’església diversos drets de tipus feudal. 

Sobre això, hi ha constància, per un instrument datat L’any 1319, que Dalmau de Rocabertí, senyor d’Hostoles, en nom de la seva muller Beatriu, prestà homenatge al bisbe de Girona pels delmes que li pertanyien per dret en diversos castells de la contrada, i també pels de la parròquia de Sant Cristòfol de les Planes, entre d’altres parròquies de la mateixa vall. 

Així mateix es consigna, segons diversos documents datats L’any 1341, que el cenobi benedictí de Santa Maria d’Amer posseïa en aquesta parròquia algunes propietats territorials, ja que són moltes les escriptures on diversos veïns de la parròquia reconeixen tenir horts i altres béns dins el seu terme i d’altres de propers, sots domini de l’abat d’aquest monestir. 

En aquest sentit comprovem que l’any esmentat, un personatge anomenat Guillem de Claposa Damont, reconeixia tenir per l’abat d’Amer Ferrer, una peça de terra dita “Selva lobrega”. D’igual manera Guillem Ferrer, habitant de la parròquia de les Planes, es reconeix home propi del monestir d’Amer en mans del seu abat, Ferrer, que tenia per ell un alou pel qual tots els homes i dones que l’habitessin havien de retre-li homenatge i les servituds d’intesties, eixorquies, intrates, empares, firmes directes, firmes d’esponsalici, etc., i totes les altres servituds que pertanyien a qualsevol senyor directe, i, a més, havien de satisfer-li com a cens el dia de Nadal setze diners barcelonesos de tern i les tasques que eren de consuetud. 

L’església  figura relacionada L’any 1362 al Llibre verd del capítol de Girona, i ja al final d’aquesta centúria tenim coneixement, per un instrument datat L’any 1394, que Ramon de Cartellà, hereu universal d’Altibella, muller de Bernat de Palau, va fer consignació de les rendes que Pere de Vilamala, veí de la parròquia de Sant Cristòfol de les Planes, li havia de pagar a fi de sufragar les despeses d’un aniversari que l’esmentada Altibella havia llegat en testament al cenobi de Sant Pere de Besalú. Aquesta consignació, una vegada feta, és acceptada per l’abat de Sant Pere, Dalmau, i els seus monjos. 

Al final del segle XVII, L’any 1691, el temple de “Sancti Christophori de Planis” és esmentat en els sinodals de la diòcesi de Girona, i uns anys després, el 1698, aquesta parròquia és inclosa dins els límits de la batllia reial de la vall d’Hostoles. En l’actualitat, del primitiu temple d’origen romànic de Sant Cristòfol de les Planes, no en resta cap vestigi, ja que malauradament l’edifici fou totalment destruït durant la guerra civil i hagué d’ésser reedificat a partir de l’any 1940. La nova església fou beneïda L’any 1946.

L'església de Sant Cristòfol de les Planes té planta basilical de tres naus sense transsepte. A l'interior, la nau central està coberta amb volta de canó amb llunetes arcs diafragma i les laterals, de menor alçada que la central, amb volta d'aresta. 

Les naus estan separades per arcades de mig punt i entre elles hi ha una pilastra. 

Hi ha tres absis, un per nau, el central més gran que els laterals i tots ells semicirculars. 

La nau central està decorada amb una motllura gris clar que recorre tot el perímetre una mica més amunt de les arcades i, una mica per sobre, hi ha un entaulament que segueix el mateix traçat que la motllura i és d'un color més fosc.

Per sobre de l'entaulament, a l'espai deixat al mur per les llunetes s'obren finestres d'arc de mig punt. 

A la façana principal hi ha un gran porxo que ocupa tota la amplada de les tres naus. Té 5 arcades d'arc de mig punt al front i una arcada a cada costat i l'interior està cobert amb volta d'aresta.


 Una petita escalinata dóna accés al porxo. Per darrera d'ell sobresurt la façana de la nau central on hi ha una rosassa amb una escultura del patró de l'església. 

Al un costat s'alça el campanar, de planta quadrangular i coberta a quatre vessants; a la part superior hi ha dos obertures d'arc de mig punt a cada cara on es troben les campanes. 

L'actual església es va fer seguint el projecte de l'arquitecte barceloní Lluís Bonet - deixeble d'Antoni Gaudí- avalat per Pere Sacrest. 

Text oi recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica i Generalitat (web)

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 19 de gener de 2021

MARE DE DÉU DEL COLL. OSOR. LA SELVA

 PASSEJANT PER LA SELVA

El santuari és situat al coll que li dóna el nom, entre les valls d’Osor i de Susqueda, a la part nord-oest del terme municipal d’Osor, tocant al de Susqueda.

Aquest antic priorat benedictí, filial d’Amer, fou transformat el 1855 en una parròquia rural de la diòcesi de Vic, ara vinculada a la parròquia de Sant Pere d’Osor. Es troba just al límit amb el municipi de Susqueda, al qual pertany ja l’hostal que li fa costat. 

Hom creu que es tracta de l’alou d’Auzor o Ozore, que des del 860 pertanyia al veí monestir de Santa Maria d’Amer. L’església és citada els anys 1184 i el 1187, en els quals rebé donacions que permeteren construir-hi l’església actual i erigir una petita comunitat benedictina, formada en els temps de la seva màxima esplendor per un prior i tres o quatre monjos. 

Una butlla del papa Climent III del 1187 esmenta aquesta església com a priorat dependent d’Amer. El seus priors formaven part de la comunitat d’Amer i alguns passaren a ésser abats de dit monestir. De bon principi tenia la cura d’ànimes sobre un sector de territori i per això estava subjecte al sínode i a les visites del bisbe de Vic, segons una concòrdia del 1320. La seva subjecció a Amer es regulava per una altra concòrdia de l’any 1369. Des del 1482 un monjo d’Amer tenia el títol de prior del Coll, i només residia al monestir un monjo i un sacerdot que tenia la cura d’ànimes. L’any 1592 el seu títol prioral es va refondre amb el títol abacial d’Amer, i l’església fou servida per un sacerdot i un ermità o monjo seglar. El 1835 passà a ple domini de la diòcesi de Vic. 

De l’antic priorat benedictí actualment resten algunes parets de la casa prioral i, sobretot, l’edifici de l’església, conservat gairebé intacte. 

Es tracta d’una església d’una sola nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular que s’hi obre per un doble plec i forma un arc presbiteral. La nau no és perfectament rectangular, ja que es va tancant des de ponent fins a trobar-se amb l’absis a llevant, després de perdre gairebé 1 m d’amplada.


La nau té dues portes: l’entrada actual centrada al mur de ponent i una altra tancada amb un vitrall a la part central del mur de migdia. Sobre la porta de ponent hi ha una finestra de doble esqueixada. El mateix tipus de finestra completament llisa es troba també a banda i banda de la porta de migdia. En aquest mateix mur, prop de l’absis, s’obre una porta posterior a l’edifici, que dóna a una sagristia, únic element afegit, l’any 1893, a l’edifici inicial de l’església. 

Al centre de l’absis s’obre una quarta finestra de doble esqueixada també llisa com les altres i coronada superiorment per un arc de mig punt en gradació. El mur de tramuntana és completament cec, i tant aquest com el de migjorn, a més d’anar tancant cap a l’absis, tenen un punt d’inflexió a partir del qual el tancament és més acusat.


L’absis té una volta de quart d’esfera, però una mica apuntada, i la nau, una volta igualment apuntada a la unió amb l’absis, però més arrodonida a ponent, per la diferència d’amplada de la nau, mantenint l’horitzontalitat de l’intradós de la clau de volta. Les dues voltes arrenquen d’una imposta seguida als murs laterals i a l’absis, situada uns 25 cm damunt les finestres.

Les façanes són llises, sense decoració escultural, llevat de la mènsula cornisa, que corona superiorment les façanes de tramuntana i de migjorn i l’absis, a manera de ràfec. Al cim de la façana de ponent hi ha un campanar d’espadanya, alt i pesant, amb dos nivells d’ulls. 

L’aparell és format per uns carreus no gaire grossos, però molt ben tallats i escairats, amb unes juntes ben estretes. 

Per tots els detalls anteriorment esmentats i per la documentació conservada hom pot assegurar que l’actual edifici fou construït al final del segle XII. 

A més de l’esmentada esquerda central de l’absis, l’edifici en presenta dues més de bastant remarcables. L’una és a la unió de l’absis i la nau i l’altra, a l’altura del punt d’inflexió del mur de tramuntana. També hi ha un problema d’assentament puntual sobre les claus de les dues voltes de la porta d’entrada de ponent. 

Al Museu Episcopal de Vic es conserva una Mare de Déu, tallada en fusta i policromada, procedent de l’església de la Mare de Déu del Coll.

El Museu Episcopal de Vic conserva un frontal procedent de l’església. L’ordenació dels espais d’aquesta peça és molt habitual, amb quatre compartiments delimitats per una aurèola central i una banda horitzontal que imita la pedreria amb relleu.

El Santuari de la Mare de Déu del Coll és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau