dijous, 21 de març del 2024

SANT ESTEVE DE BORDILS. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÈS 

En la nostra habitual recerca d’esglésies, a l’arribar al barri antic de Bordils va ser majúscula la nostra sorpresa davant de la magnificència de la façana i molts altres detalls  de la construcció. 


El lloc és citat el 990 com Burdilis i l’església ho és el 1074 com Sant Esteve de Burdillis. Les referències continuen a partir d’aquest moment en l’antiga documentació i en les llistes sinodals de la diòcesi gironina.


 

A la llinda de la porta principal hi ha la inscripció: "VVY QUE COMTAM X4 DEL MES DE SETEMBRE DEL ANY 1561 SE COMENSÁ LA ESGLESIA PARROCHIAL". I també a la portalada hi ha dos medallons de pedra, en un s'hi pot llegir MESTRA/JAVME /BVSQVETS" i en l'altre també hi ha un nom il·legible, tot i que possiblement indica els noms dels constructors de l'església.       

L'edifici és d'estil gòtic tardà, amb alguns detalls d'influència renaixentista, feta amb obra és de carrers de pedra i la coberta de teula. És d'una sola nau coberta amb voltes de creuaria i amb claus centrals estan decorades amb els escuts de Bordils, el del Papa i el de Catalunya. Els arrencaments dels arcs de la volta són cisellats amb figures d'animals. 

Hi ha tres capelles a cada lateral, cobertes amb arcs de mig punt construïdes al segle XVIII. El campanar presenta un basament de planta quadrada i la part superior octogonal, amb arcades apuntades, rematat amb gàrgoles i barana calada. Flanquejant la façana principal, en el coronament hi ha dues garites de caràcter defensiu, que s'han datat del segle XVI, i estan situades en cada un dels angles i unides per una galeria. 

La porta d'accés a la sagristia, situada en un lateral de l'absis, és d'estil renaixentista, amb frontó, tríglifs i mètopes. A la capella del sagrari hi ha un altar neogòtic. 

La pica baptismal està feta de pedra de "Girona". D'estil barroc, és llisa i fa uns 100 cm d'alçada per 95 cm de diàmetre. Està col·locada al presbiteri de l'altar major de l'església.


 Són interessants les impostes decorades, a l'arrencada de l'arc que sosté el cor, representant els sants patrons de l'església i Sant Jaume. 

Conserva diverses imatges de sants, com un Sant Josep amb el Nen; la Mare de Déu del Roser, que podria provenir d'una altra església; un Sant Esteve, restaurat els anys 1980 i una altra Mare de Déu del Roser, feta pel taller de Llimona- 

Sant Esteve de Bordils és una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia i Catalunya Romànica

dimarts, 19 de març del 2024

SANT PERE DE JUIÀ. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÈS 

Juià és un poble situat és a la part septentrional del terme, a la zona de contacte entre la muntanya i el pla. Malgrat pertànyer al Gironès les seves terres són confrontants en l’Empordà. 

Aquesta església fou donada, juntament amb unes altres vuit, per Arnau de Llers a la seu de Girona l’any 1160. La definició “S. Petri de Juian” fou escrita per la mà de Guillem, capellà de Ramon Berenguer IV. 

Del 1314 tenim l'acta de la visita del bisbe Guillem de Vilamarí. Amb el nom de "Sancti Petri de Juyano" és citada als Sinodals de la diòcesi gironina.

El temple actual data del segle XVI i la façana és barroca (segle XVIII). 

És un edifici d'una sola nau, amb volta de canó de llunetes i quatre capelles laterals d'arcs de creueria. Capçalera poligonal i cúpula al creuer. El parament està tot pintat de blau turquesa i decorat amb estels, representant l'univers.

La façana barroca té una portalada rectangular, amb pilastres d'ordre corinti

que sostenen un entaulament amb fornícula emmarcada per dos florons, un rosetó i un ull de bou. A l'esquerra s'alça el campanar de planta quadrada amb les arcades inacabades i sense coberta. 

Sant Pere de Juià és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Catalunya Romànica

dijous, 14 de març del 2024

SANT LLORENÇ DE LES ARENES. FOIXÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

El poble de Sant Llorenç de les Arenes és situat vora la riba dreta del Ter, a la boca d’un dels seus grans meandres. L’església de Sant Llorenç centra el nucli principal de la vila, format per un grup de masies. 

L’església de Sant Llorenç de les Arenes fou donada y pel comte d’Empúries Ponç-Hug II a l’orde dels templers, al final del segle XII. 

Segons Miret i Sans ja hi havia establerta una comanda de l’orde de l’Hospital l’any 1236, però, pel que sembla, aquesta casa ja existia l’any 1225, quan el seu prior Guillem de Malavella amb la comunitat de religiosos se sotmeté a la voluntat del bisbe de Girona, el qual els aixecà l’excomunió que els havia imposat. 

En un document datat l’any 1316 apareix esmentat el locus et parrochia Sancti Laurentii Areniis. Posteriorment un document del 1362, parla del Comendator Domus Hospitalis Sancti Laurentii de Areniis. 

La comanda de l’Hospital de Sant Llorenç de les Arenes vers l’any 1475 fou unida a la d’Avinyonet i totes dues foren refoses, vers l’any 1600, amb les d’Aiguaviva i Castelló d’Empúries. La comanda única quedà extingida a principis del segle XIX. 

L’edifici és una construcció romànica dels segles XII-XIII, formada per una sola nau amb un absis semicircular.

A la façana occidental hi ha la porta, de tres arcs en gradació, amb una llinda i un timpà llisos. El finestral, al centre del frontis, és de doble esqueixada i a la cara externa té dos arcs de mig punt degradats. Un campanar de cadireta corona la façana. 

El mur lateral de migdia de la nau té la rectoria adossada al seu extrem occidental. La resta del llenç és visible al pati d’aquesta casa, on hi hagué el petit claustre de la comanda, actualment desaparegut. En aquest lloc hi ha una estreta porta d’un sol arc de mig punt, actualment aparedada, la qual comunicava amb el claustre. Del mur lateral de tramuntana de la nau només és visible un curt fragment a la banda occidental; la part restant fou malmesa en construir unes capelles laterals. Cal remarcar que en l’edificació d’aquestes capelles foren utilitzats els carreus procedents de l’antiga obra romànica i que fou reutilitzada una finestra de doble biaix. 

A la part central de l’absis hi ha una finestra de doble obertura i arcs de punt rodó. 

La volta de la nau és apuntada i seguida i l’arc acaba en un plec doble, en gradació, també apuntat. Tant a la nau com al presbiteri, la cornisa és incurvada, a diferència de l’exterior de l’edifici, on la forma de la cornisa és excurvada a la capçalera i incurvada a la nau. El parament de l’església és de grossos carreus, ben escairats, els quals formen unes filades perfectament seguides. 

Actualment, el temple de Sant Llorenç de les Arenes manté gairebé intactes totes les estructures de l’obra original; les úniques reformes posteriors a l’època romànica de què ha estat objecte consisteixen en dues capelles laterals, afegides al mur de tramuntana i en un terrabastall sobre la meitat de llevant de la nau, obres dels segles XVII-XVIII. 

El temple té una caixa de sepulcre de pedra, sense cap inscripció ni relleu, la qual recorda que el comte Ponç-Hug d’Empúries, fundador del monestir volgué ésser enterrat a Sant Llorenç. 

Al lloc que ocupava l’antiga comanda hi ha actualment la rectoria: és un casalot no gaire antic (segles XVIII-XIX), on hi ha una creu de Malta, esculpida en un carreu de la porta d’entrada. 

La portada d’aquesta església, que s’obre a la façana de ponent, és de tres arcs de mig punt en gradació, els quals emmarquen el conjunt format per una grossa llinda monolítica i un timpà també monolític i completament llis. Hi ha una motllura incurvada a l’extradós de l’arcada externa que enllaça amb un fris o motllura horitzontal de la mateixa forma que continua pel nivell d’arrencada dels arcs, a manera d’impostes, i per sobre de la llinda en la intersecció amb el timpà. 

La porta és feta amb carreus, dovelles i els altres elements perfectament tallats i polits, que ajusten a la perfecció. Es tracta d’un tipus de porta molt típica del romànic rural d’època tardana d’una àmplia zona dels comtats nord-orientals catalans. Són obres aconseguides amb escassetat de mitjans, però que demostren uns recursos notables per part dels constructors, ja que sense cap mena de decoració esculpida, només amb els elements estructurals, hom aconseguia, dins una gran senzillesa, una indubtable elegància i una certa monumentalitat. 

L’espai geogràfic d’aquest tipus de portada, lligat a esglésies ja amb voltes apuntades i d’una determinada tipologia en tots els seus elements, també amb poques variacions, és centrat en l’eix de la serralada pirinenca en el seu extrem oriental, grosso modo des del Coll d’Ares fins al mar. 

El juny del 2004 van ser robats set capitells romànics, datats entre els segles XI i XII, procedents de l'antiga església romànica i que estaven situats a dins l'església sense cap protecció i amb usos decoratius. Es tracta de blocs de pedra que servien de remat a les columnes que feien de suport al claustre de la parròquia. Tenen una mida aproximada de 30 centímetres d'alçada per 30 més de llargada i estan gravats amb motius florals i geomètrics que serveixen de decoració. De moment només se n'han recuperat dos que s'incorporaran al fons del  Museu Diocesà de Girona. Catalunya Romànica en la seva ressenya dona explicació de cadascun del capitells. 

Sant Llorenç de les Arenes és l’església que vingué a substituir la de Sant Romanç de Cidillà, citada el 1065, que es va traslladar abans del 1313 a l'església de Sant Llorenç. És un monument protegit i inventariat dins el patrimoni arquitectònic català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia.

dimarts, 12 de març del 2024

SANT PERE DE SOBRÀNIGUES. SANT JORDI DESVALLS. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÈS 

Sobrànigues és un petit nucli de població situat a l'esquerra del riu Ter.  Les seves cases s'agombolen dins del cercle format pels carrers del Nord, de Sant Pere i del Ter, i al bell mig s'hi obre l'espai de la Plaça Vella. 


La capella de Sant Pere data de mitjans de segle XVIII. L'any 1936 la campana va ser destruïda, recentment un grup suís ha fet donació d'una de nova. Després de la restauració de l'any 1985 portada a terme per l'associació de Veïns i Amics de Sobrànigues, la capella a més de la seva funció com a lloc de culte ha esdevingut local social del veïnat. 

És una capella de petites dimensions de planta rectangular, petit absis semicircular a la capçalera i teulada a doble vessant coberta de teula àrab. Murs sense cap obertura, un d'ells atalussat amb contraforts. 

La façana presenta una porta allindada i dovellada a sobre de la qual hi ha una finestra rectangular, acabada amb un campanar d'espadanya curvilínia d'un sol ull i rematada per una petita creu de ferro. Tota la façana es troba arrebossada i la resta de la construcció roman en maçoneria. 

Sant Pere de Sobrànigues és una església  inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

dijous, 7 de març del 2024

SANT ROMÀ DE SIDILLÀ. FOIXÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ

En la nostra visita a Sant Romà de Sidillà no van arribar fins  a dita edificació. Causa l’hora i més important encara, havia que fer una marxa a peu travessant una part de bosc i segons sembla alguns camps Per tant, per il·lustrar aquesta crònica vam aprofitar les fotografies dels cartells informatius.

Sant Romà de Sidillà és un temple preromànic, probablement dels segles X-XI; tanmateix, no apareix documentat fins als segles XIII i XIV, època final del poblat de Sidillà, que quedà abandonat a partir d'aleshores. 

L'estiu del 1973 uns estudiants van netejar parcialment l'interior, i el 1983 el Servei de Restauració de Monuments de la Diputació de Girona va portar a terme obres de desenrunar i consolidació.

L'església preromànica de Sant Romà és una de les poques restes visibles del poble, segurament d'origen alt medieval, que quedà soterrat per les arenes fixades per pins, prop del riu Ter. El poblat i la parròquia de Sidillà, són documentats el segle XII i XIV com a possessions del Bisbat de Girona. No se sap el moment en què van quedar abandonats. Caldria una campanya d'excavacions per precisar-ho. 

L'església de sant Romà, cegada també per les arenes fins fa pocs anys, és de petites dimensions, té una sola nau amb un arc toral i absis trapezoïdal i coberta amb volta de canó de ferradura incipient. 

La porta d'accés al mur S i una altra, de molt petita al N posseeixen també l'arc de lleugera ferradura. Les finestres són força deteriorades. En època posterior s'obrí una porta a la façana W amb muntants de carreus irregulars. 

L'aparell és petit i irregular i només a les cantonades i als muntants de les obertures apareixen lloses una mica més grans, a la nau trobem també opus spicatum. A l'interior, dos murets o basaments de pedra, perpendiculars a cada mur de la nau i que deixen un pas entre ells han fet pensar als historiadors que feien funció de tancament del presbiteri. 

Les opinions són diverses quant a datació de l'edifici: Joan Badia i Homs el situa entre els segles VII i VIII, Xavier Barral i Eduard Junyent el consideren del segle X. La manca de documentació i una excavació sistemàtica fan difícil donar-ne la cronologia. El que és cert, però, és que es tracta d'un edifici anterior al romànic. 

A 100 metres al nord hi ha part de l'antiga església de Sant Sebastià de les Arenes, que va aprofitar un monument funerari de l'època romana. 

Sant Romà de les Arenes o Sant Romà de Sidillà  o Sant Romanç és una església preromànica  inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dimarts, 5 de març del 2024

SANTA MARIA DE LA SALA. VEÏNAT DE LA SALA DE BAIX. FOIXÀ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

L'església parroquial de Santa Maria de la Sala és documentada des del darrer terç del segle XIII. Hi apareix la inscripció «Rationes Decimarum Hispaniae, anus 1279 i 1280». L'any 1316 consta que el delme d'aquesta parròquia el posseïen, per meitats, el proper castell de Foixà i el monestir de Santa Maria d'Amer. El text de la làpida citada, de la façana de l'església, informa de la seva reconstrucció en temps del rector Mateu Guàrdia i complementa les dates que figuren a llinda de la porta, abans consignades. Al costat de migdia del temple hi ha l'edifici de la rectoria, fet bastir pel mateix rector. 

Santa Maria de la Sala és una església, d’estil barroc, d'una nau amb absis semicircular, capelles laterals i voltes de llunetes amb motlluratges ornamentals. 

En el fornits hi ha la portada i un finestral superior rectangular i amb llindes monolítiques. A la porta hi ha aquesta inscripció llatina: «HAEC EST DOMVS DEI ET PORTA COELI» (heu  aquí la casa de Déu i la porta del cel), i els anys 1742 i 1764. Al costat de la porta, encastada al mur, hi ha una làpida amb text relatiu a la reedificació de l'església.  

El campanar es dreça sobre l'angle SW de l'edifici. El seu basament és quadrat i el cos superior octagonal; posseeix quatre altes arcades apuntades i un coronament amb balustres, pinacles i rematat amb arcs o nervis entrecreuats. 

L'edifici és construït amb pedres sense treballar lligades amb morter i grans carreus escairats a les cantonades; la façana i l'interior són arrebossats. 

Santa Maria de la Sala és una església que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia