SANT MARTÍ DE MAÇANET DE CABRENYS. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

L’església de Sant Martí és el temple parroquial del municipi de Maçanet de Cabrenys, situat a 370 m d’altitud, a la confluència de dues valls afluents al riu d’Arnera, que baixen del puig de les Salines i del roc de Frausa, les valls de les rieres d’Ardenya i de Frausa. La vila era fortificada, i a la part més alta del nucli antic, a la rodalia de l’església, hi ha restes de la muralla medieval dels segles XIV i XV. 

L’any 954 el comte Guifré de Besalú donà al monestir de Sant Pere de Camprodon un alou situat dins el terme de Maçanet.  Una altra notícia sobre el lloc de Maçanet i la seva església apareix l’any 1017 en la donació del comte Bernat Tallaferro a la seu de Besalú. L’any 1117 s’escriu Sancti Martini de Mazaneto. L’església apareix esmentada en les relacions diocesanes dels segles XIII i XIV i en altres llistes d’èpoques posteriors. 

Sant Martí de Maçanet de Cabrenys és un edifici d’una sola nau rectangular, amb absis semicircular més estret que la nau, d’època romànica tardana. La nau és coberta amb una alta volta apuntada i seguida; l’absis té volta ametllada i s’obre vers la nau per mitjà d’un doble plec apuntat en gradació. Aquesta volta arrenca d’una cornisa de bocell, la qual crea també un guardapols a l’extradós de la finestra del fons. Ambdues voltes són fetes amb petits carreus de granit ben escairats que s’arrengleren en filades semicirculars a l’absis i longitudinals a la nau.

 

El temple té dues portades. La que s’obre al frontis té una estructura una mica inusual, sobretot per la gran alçada; és de dos arcs en gradació i conté una llinda i un gran espai de timpà omplert amb carreuada, en el qual hi ha una obertura a manera de sagetera; pot haver estat modificada. 

La porta situada al mur de migdia és de la tipologia pròpia del romànic avançat d’aquestes comarques, de quatre arcs en gradació, llinda i timpà, la qual presenta uns relleus ornamentals, molt simples, en una arquivolta i al guardapols. 

Els murs de la nau són completament llisos, coronats per una cornisa de cavet; a les quatre cantonades tenen uns ressalts verticals i una socolada seguida. 

El parament exterior de l’absis, en canvi, presenta a l’extrem superior un fris ornamental d’arcuacions llombardes seguides, sense lesenes, entre els dos ressalts dels extrems. Els arquets descansen en unes petites mènsules, algunes de les quals són llises i d’altres tenen motius en relleu, geomètrics, més simples i esquemàtics encara que els de la porta meridional. Sobre les arcuacions, hi corre una franja de dents de serra i al damunt hi ha la cornisa incurvada o de cavet.

L’església ha conservat dues finestres de doble esqueixada al mur de migdia, una de vessants molt oberts, i l’altra al centre de l’absis. Aquesta té a l’exterior un prominent relleu de doble bocell, a mena d’ampit. 

A la capçalera de la nau hi ha un parell d’ulls de bou. La finestra del frontis correspon a una reforma renaixentista.L’edifici fou construït amb un aparell molt acurat de carreus allisats i ben tallats en granit, de mida força grossa, que donen lloc a unes filades regulars. 

Per les característiques descrites, l’església pot ésser considerada bastida a la segona meitat del segle XII o al segle XIII. 

Els serveis de la diputació de Girona efectuaren obres a l’església els anys setanta, que consistiren, entre d’altres intervencions, en eliminar construccions afegides al costat de migdia i sobre l’absis. L’edifici té encara alguns afegitons tardans, com una capella i una sagristia, al costat de tramuntana, el campanar a l’extrem de ponent i una torreta comunidor a l’extrem de llevant de la nau; també hi ha un terrabastall sobre la coberta de la nau esmentada. 

Hom pot observar que un llarg tram de la nau central és refet amb pedres de calcària porosa, de travertí, poc treballades, a diferència de la resta, de carreuada. Sembla una mostra clara d’una refecció que potser fou necessària després d’alguna ensulsiada parcial d’aquesta coberta. És probable que en fossin la causa els forts terratrèmols del segle XV que tan afectaren la Garrotxa i que probablement també es feren sentir als sectors empordanesos propers. 

Al gruix del mur de migjorn de l’església hi ha oberta una porta d’entrada, que consta bàsicament de dues parts ben diferenciades, separades per una petita cornisa, la qual discorre horitzontalment i en marca la separació. A la part inferior hi ha un sòcol i sobre seu els murs formen els plecs amb els quals es fa la gradació. Són uns plecs llisos i sense cap ornamentació, els carreus dels quals segueixen les mateixes filades de l’aparell del mur. Al plec més interior hi ha l’obertura, que ha estat coberta amb una llinda monolítica i sense esculpir.

Una petita cornisa de secció quadrada ressegueix horitzontalment tot el perfil superficial del portal i marca el punt d’arrencada dels quatre arcs de què consta la porta. Són uns arcs de mig punt, en gradació, que corresponen als plecs de la zona inferior. L’arc més petit, d’aresta viva, emmarca un timpà semicircular llis. El segon té l’aresta aixamfranada. Al tercer l’aresta ha estat resseguida per un nervi llis, delimitat per un solc, que sembla adossat. L’ornamentació, molt senzilla, és a la quarta arcada, que té l’aresta excurvada. Els diversos motius amb què s’ornamenta són a la concavitat d’aquesta aresta: boles, fruites, elements vegetals, etc. (també hi ha una figura humana), els quals han estat esculpits de manera força elemental i esquemàtica, i talment com si haguessin estat afegits a l’arcada. 

El conjunt d’arcades resta emmarcat per una arquivolta, també decorada, la qual, a manera de guardapols, ressegueix l’arcada més exterior, que emmarca. Aquesta arquivolta ha estat decorada amb un motiu escacat, el qual es distribueix uniformement tot al llarg de la seva cara. 

Pel que fa a l’estructura, cal adscriure aquesta porta dins el conjunt de portals que, amb algunes poques variants, anaren adoptant moltes esglésies de l’Empordà i de les comarques veïnes: Garrotxa, Rosselló, etc. És una porta simple, d’estructura ben resolta i que tipològicament es troba en el terme mitjà entre les portes elementals, obertes simplement al gruix del mur, i els portals esculpits, que incorporaren columnes i capitells, dels quals aquest model és estructuralment un precedent ben pròxim. 

L’escultura és molt popular i apareix en indrets sobretot rurals. Pel que fa a la seva datació, tot i que estilísticament es tracta d’un model que persistí força temps, cal relacionar el portal amb l’època de construcció de l’església, amb la qual encaixa perfectament. Per això cal datar-lo al límit entre els segles XII i XIII. Als dos batents de fusta de l’esmentada porta de migdia s’ha conservat un conjunt de ferramenta romànica. Les peces són clavades amb claus de cabota esfèrica, distribuïts ordenadament. 

Aquest conjunt de forja és força comú a les portes del romànic tardà. Són mostres del treball d’artífex autòctons, obres simples i de repertori limitat, però amb resultats suggerents i atractius. 

Procedeix de l’església de Sant Martí de Maçanet de Cabrenys una píxide de coure esmaltat, que actualment es conserva al Museu d’Art de Girona. Tot i que no sembla pas que en consti una vinculació documental, tipològicament aquesta peça té unes característiques que no són pas alienes a les de l’escola llemosina. 

Lipsanoteca de vidre procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu d’Art de Girona, bé que no és exposada ni inventariada. Es una peça molt fràgil i amb el vidre d’una qualitat baixa. Cal datar-la de mitjan segle X. 

Sant Martí de Maçanet de Cabrenys és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

SANTA MARIA DE COSTOJA. VALLESPIR

PETJADES PEL VALLESPIR 

El poble de Costoja – en francès  Coustouges -  està situat a l'extrem nord de la meitat oriental del terme comunal, al lloc on neix la Ribera de Costoja, afluent del Tec. Molt a prop del poble, al sud i al sud-oest, es troba la carena principal dels Pirineus, de tal manera que més cap a migdia el terme de Costoja conforma tot el vessant nord de la vall de la Muga, i, per tant, forma part de l'Alta Garrotxa. 

El monestir de Santa Maria de Costoja pertanyia a l'orde benedictí, i era annex a l'església del mateix nom. Està situada a l'extrem nord del que fou la Cellera de Costoja, el recinte tancat medieval a l'entorn de l'església parroquial i del seu cementiri.

El lloc de Costoja és esmentat per primera vegada en un document del 936, en el qual Rotruda ven a Ava, comtessa de Cerdanya, vídua de Miró II, i al seu fill Oliba un alou de Costogia. En l'acta testamentària d'un altre Miró II, comte de Besalú i bisbe de Girona, s'esmenta ja l'església de Santa Maria, els delmes de la qual foren donats a l'abadia de Santa Maria d'Arles. 

Poc després, era propietat de la comtessa Ermengarda quan el 988 aquesta en feu donació al seu espòs, el comte de Cerdanya i Besalú Oliba Cabreta, que tot seguit la transferí totalment a Santa Maria d'Arles, que hi constituí un priorat. 

L'edifici actual, obra de l'abat Ramon I d'Arles, fou consagrat el 1142 pel bisbe d'Elna Udalgar de Castellnou, substituint-ne un de més antic. En aquesta consagració es dotà el poble de l'espai per a obrir-hi cementiri. El conjunt d'església i cementiri fou envoltat per les cases del poble, formant una cellera. El 1168 es formà un capbreu, en un acord entre l'abat d'Arles, Ramon, i Bertran de Boada, que percebia drets a Costoja. En aquest capbreu s'esmenta in nostro cellario de Custodia. 

El 1267 es torna a esmentar la cellera, en aquest cas en el testament de Guillem Hug de Serrallonga, senyor de Serrallonga, Cabrenys i la Clusa. Després de fer un llegat a l'església de Costoja, ordena destruir el costell i l'argolla (instruments per a l'execució de condemnats) que havia fet construir a la cellera de Costoja, tot i reconeixent que no posseïa cap dret sobre les jurisdiccions penal i criminal del lloc, les quals corresponien a l'abat d'Arles.

Santa Maria de Costoja és una església força espectacular, malgrat la seva aparent senzillesa exterior. D'una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, amb la nau dividida en tres curts trams, amb arcs torals separant-los. Als peus de l'església hi ha un atri, també romànic, cobert amb volta de canó, com si fos un tram més de la nau, però constructivament separat. 

A la capçalera de la nau, l'absis semicircular està precedit per un tram de la mateixa alçada de l'absis, disposat com si fos un transsepte, amb capelles a banda i banda. Les solucions constructives d'aquesta zona del presbiteri són força complexes. 

La portalada, una de les més belles del romànic de la Catalunya del Nord i del romànic català en general, és al frontis, a la façana de ponent, dins de l'atri; no comunica amb el carrer, sinó que forma el pas de l'atri a l'església. És una porta senzilla, sense decoració escultòrica, però formada per cinc arquivoltes en degradació, timpà, una llinda llisa i dues columnes. Una altra porta s'obre en el mateix atri, cap a migdia, que és l'accés al temple des del carrer. També sense decoració, està format per tres arcs en degradació, amb llinda i timpà.

Les tècniques constructives i la pedra utilitzada, amb una barreja de granit i pedra sorrenca vermellosa, tot amb carreus ben tallats, i amb l'ús de pedra tosca o travertí en els elements decoratius i obertures, remeten a una construcció del segle XII, que correspon plenament a la consagració del 1142. 

És notable a Santa Maria de Costoja la presència de ferro forjat a dos llocs de l'església: la porta d'entrada des del carrer a l'atri, plena de volutes, bandes de ferro i forrellat amb petits caps d'animal en els extrems. L'altre element, molt destacable perquè en queden molt pocs, d'aquests elements, és la reixa que tanca l'accés al presbiteri des de la nau. Molt possiblement es tracta d'una obra del segle XIII o fins i tot XIV.

Santa Maria de Costoja va ser declarada monument històric de França el 1840. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Roa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia