Clarà
és un poble de poblament disseminat (70 h. 2009/832 msnm.) situat al voltant de
l’església parroquial de Sant Andreu, en un contrafort de la serra que separa
les conques del Cardener i del Segre, a la capçalera de la riera de Pinell.
Clarà és
una de les quatre entitats de població del municipi de Castellar
de la Ribera. És a la banda oriental del municipi que és també la que assoleix
majors altituds. El 959 hi ha el primer document en què apareix el
topònim en la forma de «Clerà». Es tracta de la venda d'un alou que
realitza Borrell II, comte d'Urgell. En fer-ne relació dels límits,
se cita l'esmentat topònim juntament amb altres que continuen vigents al poble.
Des
del 1043 tenim notícia de l'existència del castell de Sant Andreu de Clarà.
Això vol dir que hi havia una residència feudal i una església que era
parròquial, i per tant, hi havia també molts masos i famílies.
L’església
de Sant Andreu de Clarà apareix esmentada documentalment el 29 de maig de 1043,
quan el sacerdot Folc féu donació a Santa Maria de Solsona d’un alou que tenia
al terme del castell de Sant Andreu de Clarà.
El
21 de gener de 1117 és l’església de Sant Andreu la que es beneficià d’una mida
de forment que li deixà en testament Guadall d’Eimeric.
La
importància d’aquesta església es palesa en el fet que no solament li feien
censos un grapat d’esglésies veïnes, entre les quals Sant Julià de Cerdanyola i
Sant Pere de Castellar, sinó que el mateix senyor de Santa Fe, Galceran, en un
document, donava als rectors de Clarà tot el cens i el delme que ja els seus
avantpassats els havien atorgat, i reconeixia el patronatge del rector sobre
les esglésies de Sant Julià de Canalda i sufragànies, Castellar de la Ribera,
Santa Fe, Vergós Guerrejat i Sant Jaume d’Arbeca.
A
més, segons un document de l’any 1299, tenia el privilegi, que utilitzà els
anys 1335 i 1346, de presentar els rectors de Santa Fe i Arbeca. El rector de
Sant Andreu de Clarà tingué el títol de plebà, que era com un arxipreste,
com a senyor eclesiàstic que era de les cases i termes de Plans de Sarri,
Casgualda i el mas de Vilanova Jussà. Aquest privilegi sembla que li prevenia
dels senyors Berenguer i Ponç, de Santa Fe, que procedien de Canalda i que
foren senyors d'Arbeca durant algun temps (segle XIII).
L'actual
edifici és de tres naus. És molt difícil poder escatir quin era el pla
antic d'aquesta església, bo i més després de les reformes que es dugueren a
terme l'any 1756. Destaca al mur de migjorn una finestra de doble
esqueixada amb una llinda monolítica, d'on ha estat rebaixat
un arc de mig punt. Hi ha també dues altres finestres semblants que es
troben a l'interior de la nau, entre les arcades que s'obren sent afegides
les capelles laterals.
Amb
tot, pels vestigis conservats sembla que devia tractar-se d'una església d'una
sola nau, amb absis semicircular, construïda amb un aparell de carreus ben
tallats, sense polir, disposats en fileres molt uniformes i regulars, lo qual
pot apuntar a una data dintre el començament del segle XII.
Actualment
la volta interior és apuntada. El cor és barroc i
l'arc que el sustenta, té molt poc punt.
Un
document de l'Arxiu Diocesà de Solsona on figuren uns pagaments ha permès
identificar els autors del retaule major de l'església de Sant Andreu de Clarà
(1662), al municipi de Castellar de la Ribera. Es dóna el cas que és l'única
obra que es conserva de l'escultor siscentista mallorquí Feliu Vidal i del
pintor solsoní Josep Bordons. La identificació dels autors és el primer pas
d'un estudi que l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural vol dedicar
al retaule barroc.
L'escultor
Feliu Vidal representa la tercera generació d'un obrador fundat pel seu avi
Antoni i pel seu pare Miquel, procedents de Mallorca. De la seva banda, Josep
Bordons és un membre destacat de la família d'orgueners i pintors solsonins.
Sant Andreu de Clarà és una església inclosa a l'Inventari del
Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
