SANT BARTOMEU, O SANT CRISTÒFOL, DE BURG. FARRERA. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Burg Està situat a la dreta del Barranc o Torrent de Burg i als peus del Solà de Burg, en el vessant sud-oest de la Serra de Màniga i als peus, sud-est, d'el Farro. Queda a llevant del poble de Glorieta. 

Sense que arribar a tenir del tot aparença de població compacte, les cases de Burg són en el vessant meridional de la serra (El Ferri), a banda i banda del Torrent de Burg. Té a la part central l'església parroquial de Sant Bartomeu i a l'extrem de llevant la capella de Sant Francesc. 

Va tenir un castell del qual no queda pràcticament res més que una paret de l'església primitiva dedicada a Sant Cristófol, descrit per Pere Tragó el 1519, el que «fa pensar que no degué ésser enderrocat per ordre del duc de Cardona l'any 1513». 

L’esment més antic conegut de la vila de Burg data del 1032, en què el comte de Pallars Sobirà, Bernat, i la seva mare Estefania vengueren un feu i una parròquia a la vila de Burg a Miró Bardina per un mul, una sella i cinc cuixes de porc, tot plegat valorat en 100 sous. 

Burg és també una de les parròquies esmentades en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, dins la vall de Tírvia. L’any 1073 aquesta parròquia, juntament amb les de Baien i Alendo, eren del bisbe d’Urgell, el qual les establí a Orset i al seu nebot Drog. En el testament del 1093 del bisbe Guillem Arnau, aquest deixà a la Seu d’Urgell un alou que tenia a la vila de Burg. 

L’església parroquial de Burg ha estat dedicada a dues advocacions, la de sant Cristòfol i la de sant Bartomeu. En la relació d’esglésies parroquials del deganat de Cardós visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, l’any 1314, se cita l’església de Sant Cristòfol de Burg. En la dècima del bisbat d’Urgell del 1391, sols es diu que els dos capellans de Burch han de pàgar la quantitat d’onze sous. L’advocació de l’església apareix en una relació de parròquies de l’oficialat de Tírvia datable al principi del segle XVI, en la qual consta que la rectoria de Sant Cristòfol de Beruch, que obté Antoni Calcolze, està valorada en 11 lliures. 

En canvi, en la visita pastoral del 1575, l’església apareix amb el titular de sant Bartomeu, mentre que en la visita pastoral del 1758, el titular és sant Cristòfol. En aquesta visita, el visitador indicà que l’església era nova, amb un altar principal i quatre de secundaris, un d’aquests dedicat a sant Bartomeu. L’any 1904, l’església era dedicada a sant Bartomeu, advocació que conserva actualment. 

De la primitiva església romànica de Sant Cristòfol es conserva només part del seu mur nord, adossat a la roca, darrere la població actual i sota el penyal del castell, que correspon a un edifici d’una sola nau, segurament coberta amb embigat, i capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral del qual es conserva el brancal nord. L’aparell és de pedra llosenca sense treballar disposada irregularment en filades horitzontals, i palesa les formes rurals de les construccions del segle XI o potser del principi del segle XII.

 L'actual església és d'una sola nau flanquejada per capelles laterals amb capçalera rectangular a sud i façana sota el pinyó de la coberta amb licorella a dues aigües, en la què s'obre la porta d'arc de mig punt i per sobre d'aquesta, un petit òcul. A la dreta de la porta, s'aixeca la torre-campanar vuitavat a partir del nivell de la coberta de la nau, rematada per un agut xapitell de llicorella. Els murs externs són de pedra recoberta per d'arrebossat. 

Sant Bartomeu de Burg està catalogada com a Bé integrant del patrimoni cultural català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documentals: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANTA COLOMA DE TORNAFORT. SORIGUERA. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Tornafort és un poble situat, al vessant nord de la muntanya de Baén, en un coll per on passa el camí que comunica Malmercat i la vall de la Noguera Pallaresa amb Puigforniu i Soriguera. 

No disposem de dades que facin referència directa a l’església de Tornafort fins a èpoques força tardanes, bé que el castell de Tornafort és documentat des de l’any 1066. 

En la visita que els delegats de l’arquebisbe de Tarragona feren a les esglésies parroquials del deganat de Montenartró, els anys 1314-15, s’esmenta Santa Maria de Tornafort. En la visita pastoral del 1575, l’església parroquial de Tornafort, que en aquest moment era ja sufragània de Sant Andreu de Malmercat, dins l’oficialat de Sort, es trobava sota l’advocació de Santa Coloma, dedicació que ha perdurat. 

Segons es desprèn de la visita pastoral del 1758, feia poc que havia estat construïda de nou: “todos —els altars— estan decentemente ornamentados y adornados,  

Està situada en el mateix nucli de Tornafort, en el centre de la població. En depenia l'ermita de Santa Maria de Tornafort, actualment en ruïnes. 

De nau única, són destacables les arcades que comuniquen la nau amb les capelles laterals. Per damunt de les arcades discorre una tribuna que enllaça amb el cor dels peus de la nau. 

Preciós poble situat a dalt de la muntanya i amb unes vistes meravelloses de la terra del Pallars. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANTA COLOMA DE LLARVÉN. SORT. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

LLarvén és un poble enfilat a les muntanyes que tanquen per la dreta la vall de la Noguera Pallaresa. Està situat en una carena a la dreta de la Llau del Carant i a l'esquerra del Barranc de Montardit.

La primera referència d’aquesta parròquia data de l’any 1129, en què Roger Clezne donà a Santa Maria de la Seu la meitat del delme de la parròquia de Santa Coloma de Larven, encara que l’esment més antic del lloc, més concretament del seu castell data del 1079. 

En la relació de parròquies visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona entre els anys 1314 i 1315 consta, dins el deganat de Montenartró, l’església de Santa Coloma de Lartven En les visites pastorals del 1575 i 1758, ja dins l’oficialat de Sort, Santa Coloma de Llarvén apareix com a sufragània de Santa Cecília de Montardit. Actualment depèn de la parròquia de Sort. 

Santa Coloma de Llarvén éstà situada a l'extrem sud-oest del petit poble de Llarvén. 

És una petita església d’una sola nau i planta rectangular. La porta és d’arc de mig punt i sota el campanar hi ha un ull de bou. 

El campanar d'espadanya és situat a la façana de ponent. Té una sagristia i el petit cementiri al costat. 

L’interior hi ha un bonic i senzill frontal i a la part superior de de la porta el cor il·luminat per l’ull de bou de la façana.

 

En aquesta ocasió, per desgràcia poques vegades passa, la petita església ens va permetre entrar- hi a fotografiar el seu interior. Gràcies!!! 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documentals, Catalunya Romànica i Viquipèdia.

SANT MIQUEL DE BRESSUI. SORT. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Bressui és nucli de població situat a la dreta de la Noguera Pallaresa. 

Sant Miquel de Bressui éstà situada en el centre mateix del petit poble de Bressui. Actualment és una església petita i moderna. 

Sant Miquel de Bressui és esmentada l’any 1071, en què el prevere Onofred donà, en ingressar al monestir de Gerri, les seves vinyes situades “in villa Bracui, in apenditio Sancti Michahelis, in loco que vocant ad Podio de Enante”. 

Després d’aquesta notícia cal esperar fins a les visites pastorals dels segles XVI-XVIII per tornar a documentar l’església. En la visita del 1575, Bressui era sufragània de Santa Maria d’Enviny, de l’oficialat de Sort, i en la del 1758 es fa constar que la seva volta amenaçava ruïna. Actualment depèn de la parròquia de Sort. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Enciclopèdia Catalana, Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT LLISER D’ARCALíS. SORIGUERA. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

L’església de Sant Lleïr o Lliser d’Arcalís és identificada, amb reserves perquè no se’n documenten d’altres dedicades a sant Lliser en aquesta zona, per I. Puig i Ferreté amb l’església de Sant Lliser de Sesui, que es documenta l’any 947 en una donació i venda que feren els comtes Isarn i Adelaida al monestir de Gerri, de l’alou de Sesui, amb l’església, que era a la Ribera de Sort. Aquesta possessió és confirmada l’any 966 en la butlla del papa Joan III a favor del monestir de Gerri. 

Tanmateix, Gerri no degué conservar el domini sobre aquesta església. L’any 1054, Brocard, fill del vescomte Guillem, donà a la canònica de Santa Maria de la Seu el castell d’Arcalís i l’església de Sant Lleïr, amb els seus delmes i les seves primícies. Pocs anys abans, el 1049, el castell d’Arcalís i les esglésies situades dins el seu terme havien estat venuts pel comte Artau I de Pallars al dit Brocard. 

No tenim constància del moment en què passà a l’òrbita d’influència del monestir de Gerri, però la vall d’Arcalís amb les seves viles i parròquies figura, l’any 1105, en la memòria de béns perduts pel monestir, en la qual es fa constar que els havia estat donada pel comte Bernat i Ramon de Sas. 

En la visita pastoral del 1575, l’església parroquial d’Arcalís tenia com a sufragània la capella d’Arboló i era inclosa dins l’oficialat de Sort. Actualment depèn de la parròquia de Sort. 

Pertany a l'antic terme d'Estac. Es troba a l'extrem meridional, més enlairat, del poble. 

Es tracta d'un edifici de planta rectangular, amb capçalera orientada i porta situada a l'extrem de ponent. Aquesta és d'arc de mig punt. Damunt s'obre una finestra. 

La capçalera sobresurt del cos de la nau. Cobreix tot l'edifici un llosat a dues aigües de llicorella. Adossat a l'extrem sud-oest de la nau, es troba la torre-campanar que, de secció quadrada en la seva part baixa, és vuitavada a partir de la coberta. La façana presenta un arrebossat de ciment. Els paraments són blocs de pedra roig sense desbastar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANTA CREU DE LLAGUNES. SORIGUERA. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

En la nostra visita, al despoblat medieval de Santa Creu, no podíem deixar d’observar la seva petita església, situada a la part més alta del recinte i formant part de la muralla. Al seu costat una torre de defensa. 

L’acta de consagració i dotació de la catedral de la Seu d’Urgell, que avui datem a principis del segle Xi fa referència a les parròquies de Siarb, Llagunes i Serbans, en mans del vescomtes de Pallars. Apareixent documentats els vuit pobles que configuren la vall a l’actualitat de mitjans del segle X a mitjans del segle XIII. 

L’any 1010, amb la Canònica de la mateixa Seu es confirma la possessió de vàries parròquies de la vall  i, entre elles la de Sant Sadurní a la vila de Siarb, sent considerada plausible la hipòtesi d’identificar el poblat de Santa Creu de Llagunes amb aquesta vila i parròquia. L’any 920 Ramon II de Pallars-Ribagorça aconsegueix la independència dels territoris sud pirinencs del Comtat de Tolosa, qui els annexionà desprès de la conquesta franca a inicis del segle IX. 

En aquest context van viure els habitants de Siarb fins a l’abandonament progressiu del l’assentament  en una data indeterminada entre finals del segle XIV a mitjans del XV. 

L’ermita de Santa Creu de Llagunes és un petit edifici de planta rectangular. L’absis és semicircular. Una particularitat és que la finestra que il·lumina l’interior és situada en un lateral. Segon sembla podia ser la causa al formar part de la muralla. A l’interior hi ha  bancades laterals per asseure.   

La teulada és a doble vessant i la coberta de pedra. La porta d’entrada és d’arc de mig punt i situada al mur sud, així com l’anteriorment esmentada finestra. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Fulletó informatiu, signat per Nara González

SANT ANDREU DE MALMERCAT. SORIGUERA. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Malmercat és situat a l'esquerra (llevant) de la Noguera Pallaresa i a 960 m d'altitud. És a la dreta del Barranc del Camp de Quilla just en el lloc on aquest barranc passa a denominar-se el Carcaó. Aquest barranc és afluent per l'esquerra de la Noguera Pallaresa, a través del Barranc del Cós. El poble és en una carena formada a migdia pel barranc esmentat i a tramuntana per la Costa de Corcó, que s'aboca sobre la plana de l'esquerra de la Noguera Pallaresa. 

L’església de Sant Andreu és al nucli urbà del poble de Malmercat, a la part baixa del pendent del turó on s’esglaonen les cases. 

Manquen notícies sobre la vila de Malmercat i l’església de Sant Andreu, ja que aquestes es redueixen al testament del cavaller Ramon Enard del 1122, en què llegà un alou a l’església de Sant Andreu situada davant del castell de Malmercat, i a la donació d’un mas a Malmercat a favor del monestir de Gerri el 1204.

Precisament el contingut del primer document fa pensar que Sant Andreu era la capella del castell que tenia les funcions de parròquia. Almenys així era al principi del segle XIV, quan, com a parròquia del deganat de Montenartró, fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. En aquest supòsit, l’actual capella de Santa Eulàlia de la casa Macareno o castell de Bielsa seria posterior, tal com ho indica la seva factura. 

En la visita pastoral del 1575, Sant Andreu era església parroquial de l’oficialat de Sort i tenia com a sufragània Santa Coloma de Tornafort. En la visita del 1758 es fa constar que les cobertes de l’església es troben en mal estat. Actualment és adscrita a la parròquia de Rialb. 

L’església de Sant Andreu és un edifici molt transformat pel sobrealçament de la nau i l’afegiment de capelles laterals. L’únic element que deixa veure l’origen alt-medieval de l’edifici és al costat nord de la façana de l’absis, on es conserven dues lesenes i part d’una finestra, que permeten de suposar que l’obra original era un edifici construït, probablement al segle XI, dins els modes llombards. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Catalunya Romànica

SANTA EULÀLIA DE SORIGUERA. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Malgrat ser el poble que dona nom al municipi, es tracta d'un poble petit, que actualment no ostenta ni tan sols la capitalitat del seu municipi (recau en Vilamur). El poble és a la vora dreta del riu del Cantó, esglaonat en una petita carena, amb un desnivell d'una 50 metres d'altitud entre les cases més baixes i les més altes. 

Poques són les notícies històriques sobre el poble de Soriguera i la seva església. En la relació d’esglésies parroquials del deganat de Montenartró realitzada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, els anys 1314-15, s’inclou l’església de Santa Eulàlia de Suriguera.

En la visita pastoral del 1575, Santa Eulàlia, dins l’oficialat de Sort, tenia com a sufragània Sant Esteve de Junyent. Situació que s’havia capgirat en la visita pastoral del 1758, en què la parròquia principal era Junyent i Soriguera la sufragània. 

L'església de Santa Eulàlia és situada a la part alta del poble, prop de l'extrem nord-est.

Petita capella de murs de pedra que presenta planta rectangular amb capçalera orientada al nord i la porta d'accés de reduïdes dimensions, als peus de la nau. Aquesta està formada per una arc de mig punt. Per damunt de la porta s'inscriu un petit òcul. Fins al 1962 presidia la façana una espadanya de doble arcada. La coberta és de llicorella és a dues vessants. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documentals. Viquipèdia i Catalunya Romànica

SANT SALVADOR DE RUBIÓ. SORIGUERA. PALLARS SOBIRÀ

 Rubió, de vegades també anomenat Rubió del Cantó, pertanyia ja a l'antic terme de Soriguera, abans que aquest s'ampliés amb Estac. Rubió disposà d'una entitat municipal descentralitzada pròpia, heretada de temps pretèrits, que es va suprimir el 1992. 

La primera notícia sobre el lloc de Rubió és de l’any 1033, en la donació de la vila de Laguna Sobirana i de l’església de Santa Susanna a Sant Serni de Tavèrnoles. Aquesta vila devia ser situada als límits amb la vall de Castellbò i confrontava amb els termes de Rubies.

La seva església, dedicada a sant Salvador, consta com a església parroquial al començament del segle XIV, dins del deganat de Montenartró, mentre que a la fi de segle, l’any 1391, figura dins del deganat de Cardós. El 1575, Sant Salvador era sufragània de Sant Martí de Llacunes, dins l’oficialat de Sort. Actualment és una església annexa de la parròquia de Rialb. 

El poble de Rubió és a prop de l'extrem de llevant del terme municipal, a la dreta del barranc de les Comes de Rubió. Està situat en un esperó del vessant sud de la Roca de Coma-sarrera i sud-est de la Basseta, en un petit turó que forma la carena en aquell lloc i que domina el poble pel nord. Les cases s'estenen en els laterals oest, sud-oest i sud d'aquest turó, amb l'església de Sant Salvador a l'extrem de llevant del poble. que depèn de la de Llagunes. Recorre el poble un sol carrer, irregular i que fa una giragonsa. 

És el nucli més alt habitat permanentment de Catalunya. Actualment forma una entitat local menor amb junta administrativa pròpia. Antigament formava part del Vescomtat de Pallars. L'entitat local menor de Rubió no consta quan va ser creada, però era una de les pedanies existents des de molts anys enrere. Eren regides per un alcalde pedani. 

Sant Salvador és una petita capella de planta rectangular amb capçalera a l'est i porta a ponent descentrada. A l'oest també s'alça la petita espadanya amb arc apuntat, construïda en un moment posterior a la resta de l'edificació. 

A cada costat de la nau s'aixeca una petita capella lateral. A la capçalera en el parament exterior s'observen certes diferències entre els extrems i la part central que fan suposar l'existència d'un absis (avui en dia desaparegut). Al costat nord existeix una petita porta d'arc de mig punt cegada. L'aparell emprat són blocs de gres roig local i de conglomerat. 

La coberta a dues aigües és de lloses de llicorella. 

Sant Salvador de Rubió és un bé inventariat 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia, Catalunya Romànica

SANTA EUGÈNIA D’EMBONUI. SORIGUERA. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Embonui és un petit poble situat en un coster, a tramuntana del terme de Vilamur, sota el Serrat de Sant Feliu, al sector més baix de la vall de Soriguera.

En aquest lloc havia hagut un castell, avui desaparegut. Com tots els castells d’aquest sector, formava part del vescomtat de Vilamur. Les primeres referències sobre aquest castell són del 1282, quan Ramon de Vilamur, que s’havia revoltat contra Pere el Gran, hagué de lliurar-li entre d’altres castells, el d’Embonui, que li fou retornat posteriorment 

Com la resta del vescomtat, Embonui passà sota domini dels Cardona al final del segle XIV i més tard als Medinaceli. 

Església aixecada el 1807 i pràcticament reedificada el 1896. És un edifici de planta rectangular amb capçalera recta a llevant. La nau és coberta per una teulada de dos vessants de peces de pissarra negra ben tallades; en el carener són grans.   

La porta és situada a ponent. Aquesta és d'arc de mig punt format per dovelles ben tallades i coronat per una creu. Per damunt de la porta s'obre un diminut ull de bou. 

Una petita espadanya d'un únic arc presideix la façana de ponent. 

Sant Eugènia d’Embonui consta com a Bé Inventariat 

Text i reüll dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Dades documentals: Viquipèdia, Catalunya Romànica