dimarts, 17 de desembre del 2024

SANTA BÀRBARA DEL RACÓ O D’ESPUNYES. ODÈN. SOLSONÈS

 TERRES DEL SOLSONES 

Des de l’any 2015, guardava aquestes fotografies, al no haver trobat dades d’aquesta construcció. 

Santa Bàrbara del Racó, està situada al Racó, un dels petits nuclis de població de Cambrils del Solsonès, al costat de la casa Espunyes. És per aquest motiu que també se la coneix com Santa Bàrbara dEspunyes.  

Simplement una ermita trentina del segle XVII. Té una estructura, de planta rectangular amb un petit campanar d’espadanya, restaurada i en bon estat de conservació. 

La casa d’Espunyes, casa de turisme rural, ocupa una construcció anterior al segle XVII. 

Altres dades trobades ens diuen: Recomanem anar a veure el salt del Racóla font del Racó o salt de cal Sala, visibles des de la capella, del riu Racó, que neix al Prat de Cordes i desemboca al riu Fred. Expliquen les llegendes, que les dones de fum i aigua, venien a pentinar-se i emmirallar-se a les aigües d’aquesta font. Aquests éssers místics, com també les petites dames, les bruixes o, les dames verdes, eren creences molt arrelades en aquestes contrades. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Diversos Internet

dijous, 12 de desembre del 2024

SANT SADURNÍ DE GARRIGOLES. BAIX EMPORDÀ

PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

Es tracta de l’església parroquial del petit poble de Garrigoles, situat a 92 m d’altitud, a la zona accidentada per petits turons que forma l’interfluvi entre el Ter i el Fluvià, a l’extrem nord-occidental del Baix Empordà. El poble és format per nou masies que s’agrupen entorn de l’església. 

L’església de Sant Sadurní de Garrigoles l’any 1185 fou donada pel bisbe de Girona a l’orde del Sant Sepulcre amb la finalitat de establir una comunicat. Així ho expressa el document del solemnial acte de la donació, el qual, pràcticament inèdit, es troba a l’Arxiu Diocesà de Girona, com altres de l’antiga casa monàstica.

Des de l’any 1210 el monestir d’Amer tingué importants drets i possessions a la parròquia de Sant Sadurní de Garrigoles. L’església figura a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i, entre les parròquies del bisbat, en els nomenclàtors del 1362, del final del segle XIV i d’èpoques posteriors. 

Els delmes d’aquesta parròquia eren concedits pel bisbe a diferents cavallers a la baixa edat mitjana, els quals els tenien subinfeudats, segons notícies dels anys 1259, 1316, 1318, 1332 i 1335. L’any 1357 s’establí una concòrdia entre el comte d’Empúries, Ramon Berenguer, i l’abat d’Amer sobre la jurisdicció d’uns masos de la parròquia. 

Sant Sadurní de Garrigoles és una església d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular. La nau és coberta amb una volta apuntada i seguida; la volta de l’absis és ametllada i oberta vers la nau per un doble plec apuntat. Unes cornises de secció incurvada es troben a l’arrencada de les voltes i, exteriorment, coronen els murs laterals de la nau i el de l’absis. 

A la façana de ponent hi ha la portalada romànica, de tres arcades en gradació i una petita rosassa feta en època moderna en substitució de l’antiga finestra. Aquesta façana és coronada per una espadanya de dos arcs de mig punt sobre pilars, damunt la qual se’n bastí tardanament una altra. 

Al fons de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada. El mur de capçalera de la nau, a llevant, que té un ull de bou, s’enlaira considerablement per sobre del nivell de la coberta i forma un destacat capcer a dos vessants. Al cim del seu vèrtex es conserva, només parcialment malmesa, una creu grega de pedra inscrita en un cercle. 

L’edifici és bastit enterament amb carreus grans, ben escairats i polits, que es disposen perfectament ajustats en filades regulars, a trencajunt. Les voltes també són de carreuada. Els carreus d’aquests aparells foren tallats en dos tipus de pedra diferents. Per llur coloració, fan que l’edifici tingui un aspecte força singular. Hi ha carreus de calcària, de color clar, blanquinós, i d’altres d’una pedra sorrenca de color gris fosc. Ambdós tipus de carreus no es col·locaren de cap forma especial en els paraments de la nau; en canvi, a l’absis, els foscos formen el basament i els clars, la meitat superior, majoritàriament. La finestra, en el punt divisori, és totalment de pedra clara, la qual cosa la fa destacar del conjunt, a l’aparell extern sobretot. 

Per les seves característiques aquesta església pot ésser considerada d’un moment tardà, segurament de la segona meitat del segle XII o potser ja bastida dins el segle XIII. 

Aquesta església fou restaurada durant la dècada dels anys setanta pels serveis de la diputació de Girona. La intervenció més important consistí en l’eliminació d’unes capelles que havien estat afegides al costat de tramuntana. 

La portada de Sant Sadurní de Garrigoles, al centre de la façana occidental, consta de tres arcs en gradació, adovellats, i és proveïda d’una llinda i un timpà llisos, sense cap mena de decoració. Hi ha una motllura de secció incurvada a l’extradós de l’arc extern, a manera de guardapols, que enllaça amb una altra de la mateixa forma que, horitzontalment, a cada banda, forma les impostes a l’arrencada dels arcs. 

Aquesta portalada tardo-romànica és d’un tipus molt característic a les esglésies rurals i simples, datables als segles XII i XIII. La senzillesa i la manca de decoració esculpida no els lleva una indubtable elegància, aconseguida amb uns recursos de marcada simplicitat, únicament amb elements arquitectònics. 

Sant Sadurní de Garrigoles  és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica 

dimarts, 10 de desembre del 2024

SANT JUST-JOVAL. CLARIANA DE CARDENER. SOLSONÈS

 TERRES DEL SOLSONÈS 

Poques dades trobava de la església de parroquial de Sant Just Joval però aprofitant les fotos les publico mes que res per justificar la nostra visita.   

Cercant noticies de l’entorn m’adono que hem de “gratar” més i buscar-ne dues o tres més: Sant Salvador, Sant Martí. Totes elles situades entre els termes d’Olius i Clariana. 

Joval és un topònim orogràfic, derivat de “jou” que vol dir collada. Havia existit una primera església preromànica dedicada a sant Martí, Al segle XVII, es construeix en un altre indret una església barroca també dedicada a sant Martí. 


La parròquia de Joval es va veure afectada pel pantà de Sant Ponç. A més, la creixent urbanització del Pi de Sant Just va desplaçar la població a peu de la carretera de Solsona – Manresa. Tot això va fer que es creés, no sense polèmica, la nova parròquia (1954), anomenada Sant Just-Joval. 

El dia tampoc acompanyava per lluir-se en les fotografies. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Diversos Internet

dijous, 5 de desembre del 2024

SANT LLORENÇ D’ARGENÇOLA. ANOIA

 PAS A PAS PER L’ANOIA 

Argençola és un municipi a la comarca de l'Anoia situat a la part occidental d'aquesta, tot i que forma part de la comarca natural de la Segarra.  


Aquesta església era situada dins l’antic terme del castell d’Argençola. Molt aviat tingué funcions parroquials, que ha conservat fins a l’actualitat si bé en un edifici diferent del primitiu. 


El castell d’Argençola es documentà al mateix temps que l’església l’any 1032, quan es jurà el testament de Maier de Clariana a l’altar de Sant Llorenç, la basílica del qual era situada en el castell d’Argençola. Entre les deixes pietoses n’hi ha una d’un alou a Sant Llorenç i una vinya a Santa Maria d’Argençola. El difunt era senyor del castell d’Argençola i de molts altres castells de l’actual terme municipal.

 
Les funcions parroquials es constaten en una llista parroquial del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1068, on apareix amb el nom Argençola. L’any 1087 es procedí a la consagració d’una nova església, mentre que l’any 1103, en el testament sagramental de Pere Bermond, el difunt deixà quatre mancusos per a l’obra de Sant Llorenç d’Argençola.
 

El primitiu temple parroquial es trobava més avall de l’actual, que s’acabà de construir l’any 1891 utilitzant les pedres del castell. Aquest nou temple és el que actualment serveix de parròquia al poble d’Argençola.

 

L’església de Sant Llorenç d’Argençola és un edifici d’una sola nau rectangular. A l’interior hi ha capelles laterals. La façana principal conserva, a part de la porta d'entrada, un rosetó.. Les parets laterals tenen petites finestres i contraforts. 

La torre del campanar poligonal respon encara a la tradició barroca. Està formada per tres cossos. En el segon, amb quatre finestres, dos a cada cantó. La torre acaba amb una barana. 

A l'interior s'hi conserven algunes esteles discoïdals de l'antic fossar. 

Sant Llorenç d’Argençola és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

dimarts, 3 de desembre del 2024

SANTA MARIA DE L’ESQUIROL. OSONA

 TERRES D’OSONA 

L'Esquirol és un extens municipi  situat al centre-est de la regió de l'Alt Ter. S'originà a partir del segle XV en el llarg camí de Vic a Olot. El nucli inicial va a ser un hostal enclavat en un antic mas anomenat Parai, on hi havia un esquirol i s'anomenava l'Hostal de l'Esquirol. Per això el terme era conegut popularment com l'Esquirol. L'antic nom del terme, Santa Maria de Corcó, es va afegir el 1743, quan es va traslladar al poble la parròquia de Corcó.

El dia 11 de març del 2014, el Ple de l'Ajuntament, va optar per canviar definitivament el nom de Santa Maria de Corcó a l'Esquirol. El 4 de juny de 2014 el DOGC va publicar la resolució de 28 de maig que donava oficialitat al canvi de nom del municipi. 

L'església primitiva de Sta. Maria de Corcó, de la qual se'n tenen notícies d'ençà el segle X, cal situar-la a l'antic mas de la Bertrana. Al segle XVIII, però, degut al creixement demogràfic, la població anava creixent a redós de l'antic camí de Vic a Olot formant-se el nou nucli de l'Esquirol. La nova església parroquial s'edificà en aquest nou nucli entre el 1721 i el 1743, vint anys més tard s'hi erigia el campanar. L'arquitecte fou en Josep Moretó. Durant la guerra de 1936 es va destruir, quedant només dempeus el campanar. L'església actual obeeix a la reforma de Josep Maria Pericas a partir de l'any 1940.

 
Santa Maria de l’Esquirol es un edifici d'una sola nau orientada de llevant a ponent, el peus hi ha el cor, està decorada amb pintures llevat el sostre. La façana té el capcer triangular, el portal d'entrada és rectangular emmarcat amb pedra, deixant a cada extrem una fornícula que aixopluga les figures de St. Joaquim i Sta. Anna. Al damunt hi ha un òcul circular. A l'extrem nord de l'edifici s'hi eleva un campanar de torre amb mirador a la part superior, on hi ja unes obertures en forma d'ogiva que emmarquen les campanes. 

Santa Maria de l'Esquirol és una església barroca inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel  Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia