PETJADES ALTA RIBAGORÇA
Es troba a la plaça del poble de
Taüll, i a pocs metres al sud-oest (just a l'entrada del poble) hi ha
l'església de Sant Climent que pertany a la mateixa època. Les dues
van ser erigides i consagrades al mateix temps: la de Santa Maria fou
consagrada un dia més tard que la de Sant Climent, l'any 1123. A partir
del segle XVIII va ser l'única parròquia del municipi de Taüll,
mentre que la de Sant Climent exercia de capella del cementiri modern de Taüll,
però als segles anteriors, havien compartit els drets com parròquia les dues
esglésies.
Com la resta d'esglésies de la Vall
de Boí, la de Santa Maria de Taüll fou objecte de la venda i bescanvi
l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva
muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i
la seva muller Valença de Tost, juntament amb el castell d'Erill i altres
possessions.
L'església de Santa Maria de Taüll,
molt semblant a la de Sant Climent de Taüll, fou construïda al mateix
temps, i consagrada un dia després que aquesta, l'11 de desembre de 1123,
pel mateix bisbe Ramon Guillem de Roda d'Isàvena.
Encara cal comptar una tercera
església, a Taüll: Sant Martí, que fou, possiblement, la primitiva
parròquia. Taüll, doncs, arribà a disposar, en el mateix nucli urbà, de tres
esglésies, cosa que parla per si sola de la importància del poblament a la vall
en aquells temps.
A la baixa edat mitjana, i pel
fet de pertànyer al comte de Pallars, la Vall de Boí passà al bisbat
d'Urgell, on gaudia d'un règim especial, ja que el conjunt de parròquies era
regit per un conjunt de co-rectors, que arribaren a ser vuit en algunes
èpoques. Aquests co-rectors havien de ser fills de la Vall de Boí; el santuari
de Caldes de Boí exercia de centre coordinador de les parròquies de
la vall.
Santa Maria de Taüll és una església
romànica de planta basilical molt reformada a l'època barroca. És un edifici de
tres naus, separades per columnes cilíndriques, i tres absis semicirculars. La
torre del campanar, de quatre pisos amb finestres geminades sota arcuacions, es
dreça sobre la nau de l'epístola. Els murs exteriors són totalment llisos,
excepte els dels absis, que presenten arcuacions i lesenes sota un fris de
dents de serra.
Al segle XVIII, Santa Maria fou
molt reformada. Les naus laterals es convertiren en capelles, la nau es cobrí
amb volta de canó i en el transsepte s'aixecà una cúpula amb cimbori.
L'absidiola del costat de l'epístola fou reemplaçada per una sagristia. Totes
aquestes modificacions foren suprimides en una restauració que li va tornat
l'aspecte del segle XII, amb la restitució de la coberta amb encavallades
de fusta.
La decoració pictòrica que ornava
els murs de l'església es conserva des del 1922 al Museu d'Art de Catalunya.
Destaquen les pintures de l'absis major, que representen l'Epifania, amb la
Mare de Déu i l'Infant entronitzats dins una mandorla. Obra d'un segon mestre
són les pintures que cobrien el mur meridional i el de ponent, on destaca
l'escena del judici final. Durant l'última restauració aparegueren nous
fragments de pintures murals.
Aquesta església va patir diverses
reformes en segles passats que la van desfigurar totalment per dins. Les
columnes que suporten els arcs van ser engolides per uns murs que es
van aixecar com a divisió per formar les capelles entre contraforts, deixant la
planta amb una sola nau. A la nau transversal es va obrir una cúpula i l'absidiola del
costat sud es va convertir en sagristia. Els absis i les parets, que
estaven decorats amb pintures romàniques murals, van ser revestits de blanc.
Durant la dècada dels anys 70 del segle
XX, els treballs de restauració li van tornar la seva primitiva estructura,
deixant lliures les columnes que suporten els arcs i divideixen les naus i
rematant el sostre amb coberta de fusta a dues aigües. Les pintures de l'absis
i de les parets es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
El 1996 es va dur a terme la
excavació arqueològica de l'entorn de l'església, a l'actual plaça es va
redescobrir la necròpoli. El anys 2007 i 2008 es van realitzar obres de
sospedrament, estabilització dels murs i del campanar.
La torre del campanar, una mica
torta, no és exempta, com la de Sant Climent, però és exactament del mateix
model, per la qual cosa la seva descripció és pràcticament la mateixa. És alta
i esvelta, com totes les torres llombardes aixecades a la vall de Boí.
Correspon al grup de torres contemporànies de les italianes edificades el
segle XII, que es van construir molt més elegants que les de l'etapa
anterior. Consta de cinc pisos assentats sobre un sòcol massís bastant alt. A
les quatre cares de cada pis es repeteix la mateixa decoració i el mateix
nombre de finestres. Al sòcol hi ha una sola finestra més els cinc arcs cecs.
Als altres pisos varia el nombre de finestres, separades per columnes, els
capitells de les quals estan disposats perpendicularment al mur de la torre. Els
tres últims pisos porten a manera d'imposta una decoració com la dels absis.
L'església va estar decorada tota
ella (en els absis, als murs i a les columnes) amb pintures murals
que van anar resistint en part el pas del temps. A principis del segle XX,
el 1907 Santa Maria de Taüll, va ser un dels llocs per on va passar
la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada
per l'IEC. Uns anys després, els erudits van decidir desenganxar
aquestes pintures del seu lloc d'origen i portar-les al Museu Nacional
d'Art de Catalunya, on resten protegides. Diversos historiadors d'art han
dedicat bastant temps a estudiar el procés d'aquestes obres, i han arribat a la
conclusió que (igual que a Sant Climent) es tracta de dos artistes diferents,
però contemporanis entre ells. Devien treballar cap a l'any 1123, any en
el qual es van consagrar totes dues esglésies.
A l'absis central es va fer una
reproducció de les pintures murals els anys 1958-1960. L' any 2013 es va
instal·lar la reproducció de les pintures murals del mur sud perquè el visitant
pogués tenir-ne una idea in situ.
Santa Maria de Taüll es un monument declarat Bé
Cultural d'Interès Nacional i forma part de les nou esglésies declarades
Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre del 2000.
Recull dades. Miquel Pujol Mur
Fotografia : M. Rosa Planell Grau
Fons documental. Viquipèdia
