CONÈIXER ARAGÓ.
Vam visitar Vera de Moncayo, per trobar-nos amb un antic amic i excompany de treball, durant forces anys. Coincidien aquelles dates amb l’incendi que va assolar la zona. Grans extensions de terreny cremat i negre. Diversos cartells indicadors ens anunciaven el Monestir de Veruela, a poca distància del nostre destí. Fem una pausa vam visitar-lo i van quedar meravellats de la majestuositat i la seva història. També hem de dir que la senyora que ens va fer de guia va ser expressiva i extensiva en les seves sàvies explicacions. Per la meva part em culpo, el no haver fet aquesta crònica més aviat.
Els monjos cistercencs van trobar en els llavors frondosos boscos del somontano del Moncayo el silenci i la solitud que la seva regla monàstica exigia, a més d'altres elements fonamentals per a la vida cistercenca: pedres -les pedreres de la zona- i aigua -la del riu Huecha o La Huecha-. Aquest riu va ser, precisament, l'eix de l'articulació de la senyoria verolense. Veruela, com a senyor de vassalls, tenia les localitats d'Ainzón, Alcalá de Moncayo, Bulbuente, Litago, Pozuelo d'Aragó i Vera de Moncayo, a més de posseir una granja a Magallón (coneguda com a Granja de Muzalcoraz), sense oblidar que fins al 1409 va posseir també Malejan. Totes aquestes possessions convertien la institució senyorial de Santa Maria de Veruela en el gran senyor de la Vall de La Huecha i de les actuals comarques de Borja i Tarazona.
Veruela va ser abandonada pels
cistercencs el 1835, per la desamortització, el qual va propiciar la
seva destrucció i l'abandonament del cenobi. No obstant això, una junta de
conservació formada per gent de Borja i Tarazona van impedir la seva ruïna
total i gràcies a la creació d'un hostal van poder conservar el monument. A
l'esmentat hostal hi freqüentava durant la segona meitat del segle XIX l'alta
societat saragossana i il·lustres personatges com els germans
Bécquer, Gustavo Adolfo i Valeriano -el pintor-; ambdós van
trobar a Veruela, el lloc romàntic per excel·lència, que els va inspirar part
de la seva obra sorgint així obres com a Rimas y Leyendas, o la
col·lecció de gravats del pintor. Gustavo també va publicar diversos articles
periodístics a la premsa de l'època. Indubtablement la presència del poeta ha
atorgat a Veruela la universalitat de la qual avui gaudeix, cosa que no va
aconseguir ni la llarga presència cistercenca (1145-1835), ni l'estada
jesuítica al període (1877-1975).
El conjunt comprèn una església
abacial amb una sòbria façana en un estil de transició romànic-gòtic. A
l'ampli interior, d'estil ja clarament gòtic, destaquen una capella plateresca amb
una porta esculpida i, just davant, la porta rococó de la sagristia.
El claustre per la seva part, és d'estil gòtic flamíger amb un cos superior
d'estil plateresc. La sala capitular acull els sepulcres dels 15 primers abats
del monestir.
El Reial Monestir de Santa Maria de Veruela és una abadia cistercenca del segle XII, catalogada com a Bé d'Interès Cultural i Monument Històric.
Recull
dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Fons
documental: Viquipèdia