SANTA EULÀLIA D'ERILL LA VALL. VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA

 PETJADES ALTA RIBAGORÇA 

Fa molts temps va ser feta aquesta visita tal vegada era ja qüestió de publicar-la. 

Santa Eulàlia d'Erill la Vall és una església parroquial d’estil romànic  i està datada als segles XI-XII. Com la resta d'església de la Vall de Boí, la de Santa Eulàlia d'Erill la Vall fou objecte de la venda i bescanvi l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions.

 

El 1266 Santa Eulàlia d'Erill la Vall fou donada al monestir de Santa Maria de Lavaix, i esdevingué parròquia monàstica, característica que conserva fins a l'extinció del monestir de Lavaix, a mitjans del segle XIX. Tanmateix, no va perdre el règim especial que tenien les esglésies de la Vall de Boí dins del bisbat d'Urgell. 

El 5 de setembre de 1907 va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L'equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas. Van catalogar el Davallament d'Erill la Vall (segle XIII), que representa a Jesús, Nicodem, dos lladres, Sant Josep i Sant Joan i actualment es troba conservat entre el MNAC i el Museu Episcopal de Vic.

 

Fou declarada monument historicoartístic el 1962, i el 1994 fou objecte d'excavacions, restauració i consolidació. Finalment, fou declarada Patrimoni de la Humanitat, conjuntament amb les altres esglésies romàniques de la vall.

És una església d'una sola nau, amb capçalera trilobulada, amb la qual cosa les dues absidioles laterals formen, amb la nau i l'absis principal, una planta de creu llatina. Havia estat coberta originàriament amb coberta a doble vessant. Al segle XII es va afegir la volta de canó, sostinguda per semi-pilars i semi-columnes, posteriorment es va esfondrar i no va ser refeta, mantenint-se la coberta de fusta. El mur meridional, que devia caure juntament amb la nau, conserva traces testimonials de la primera construcció, l'ensulsiada i la reconstrucció encara en època medieval.  

Els absis també varen ser afectats amb el pas del temps, així com altres elements de l'església original: al segle XVI es va construir un retaule encaixat a l'absis central, es va afegir el cor i una part del porxo fou convertit en capella, de primer, i en cambra dels mals endreços després. Fou allí on aparegueren les figures del davallament. L'absis central es va desmuntar entre 1907 i 1911 per edificar la sagristia. 

Entre 1994 i 1998 es van dur a terme l'excavació arqueològica i la restauració de l'església. 

El campanar és el més bonic de la vall, per l'harmonia de les seves sis plantes. Cada pis té arcuacions cegues i fris de serra de dents, i totes estan dotades de finestres geminades, de manera que segueix la mateixa proporció en tota la seva alçada.

Sobre l'altar actualment hi ha el conjunt escultòric de fusta del Davallament d'Erill, les imatges originals del qual són al Museu Episcopal de Vic i al Museu Nacional d'Art de Catalunya. És complet, amb els set personatges tradicionals: Jesucrist al centre, amb els dos lladres també crucificats dalt de sengles creus a cada extrem, la Mare de Déu plorosa, Nicodem, que amb unes tenalles arrenca els claus amb què era clavat Jesucrist a la creu i, alhora, el sosté perquè no caigui, Josep d'Arimatea i Sant Joan Evangelista, fent parella amb la Mare de Déu, situada simètricament amb ell (és el model romà d'Orient de davallament). Sant Joan i la Mare de Déu es conserven a l'àmbit vuitè del MNAC; la resta de personatges, a Vic.

 

És un dels dos davallaments conservats quasi del tot sencers a Catalunya. L'altre és el de Sant Joan de les Abadesses. A Durro conserven també el Nicodem d'un altre davallament. 

En canvi, aquesta església no conserva pintures murals romàniques, com les altres més properes: Sant Joan de Boí, Santa Maria de Taüll o Sant Climent de Taüll; una de les possibles explicacions a aquest fet seria que desapareguessin a causa de l'esfondrament, encara en època romànica, de l'església, i la seva posterior refacció. 

Forma part del conjunt d'esglésies romàniques de la Vall de Boí que van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre del 2000. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANTA MARIA DE SARROCA. SANT MARTÍ SARROCA. ALT PANADÈS

 CONÈIXER EL PANADÈS 

L'església de Santa Maria és una construcció romànica del segle XII, situada al cim del turó de la Roca. La primera església del castell dedicada a Santa Maria la va fer construir Arnau de Santmartí del llinatge Santmartí. El temple va ser ampliat a finals del segle XII, construït sobre l'edifici religiós anterior del segle X, i va ser consagrat el 1204. En aquella època el castell estava en mans de Ferrer de Santmartí. 

Santa Maria sde Sarroca és un edifici d'una nau amb un absis semicircular, molt ric en decoració escultòrica, amb arcades a l'interior i a l'exterior, sostingudes per columnes amb capitells ornats. La nau és coberta amb volta de canó seguit sobre arcs torals. Sobre el creuer s'alça un cimbori, format per una cúpula semiesfèrica sobre petxines, damunt la qual, el 1600, fou bastit el campanar octogonal, amb balustrada. El 1633 foren afegides dues capelles laterals a la nau i fou obert un portal barroc al mur de ponent amb frontal esculpit i el bust de sant Martí. El 1705, al costat nord del creuer s'afegí una capella neoclàssica amb una cúpula sobre petxines, que conserva un retaule barroc salomònic del 1718.

 

De la construcció romànica del segle XI en resta, a més de la nau, la base d'una gran torre campanar adossada al mur sud, amb restes de lesenes de tipus llombard. 

L'església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca és un dels edificis del segon romànic amb una decoració escultòrica més rica de tot Catalunya. Els murs perimetrals de l'església són ornats per un fris sostingut per unes noranta mènsules esculpides amb caparrons, animals fantàstics i altres temes ornamentals.

La porta d'entrada original, situada per raons topogràfiques al mur nord, té sis capitells amb arquivoltes i arcs en degradació, tots profusament esculpits. A l'interior, els capitells que assenyalen l'arrencada dels arcs torals i dels formers, són igualment molt decorats. 

A l'interior de l'església de Sant Martí Sarroca es conserva, també, un magnífic retaule gòtic del 1415, atribuït a Jaume Cabrera, deixeble dels germans Serra i de Borrassà, i dues piques baptismals renaixentistes del segle XVI. Hi ha una imatge de fusta policromada de la Verge asseguda en un tron amb el nen a la falda. Duu túnica i mantell, amb corona i una bola a una mà. El nen duu túnica i corona, un llibre a la mà i amb l'altra fa el senyal de la benedicció. Estilística pròpia del romànic, que remarca el hieratisme de les figures. Iconografia també pròpia del romànic, amb la interpretació de la Verge com a Sedes Sapientiae i no com a Mare de Déu 

L'església és un lloc de pelegrinatge per a tothom qui vulgui conèixer a fons el romànic religiós català, ja que disposa d'una de les construccions d'aquest estil més preuades, en especial el seu meravellós absis romànic del segle XII, el més ric de Catalunya i un dels millors del romànic europeu, i la peculiar forma amb què es va fer la construcció del cimbori, la cúpula del qual descansa sobre petxines, en comptes de trompes, cas únic a Catalunya. 

Dintre de l'església s'hi troba també la Creu gòtic-romana d'Orient, pel seu estil única en el món, realitzada en temps posteriors al retaule gòtic però harmònicament molt emparentada. La Creu gòtic-romana d'Orient és pel seu estil única en el món. El creador de l'obra és l'artista Albert Obiol i Escofet. 

La Creu Papal mesura 3 metres d'alçada, per 2,40 d'amplada. Es va començar a construir el 1979, obra molt laboriosa especialment pel fet d'estar coberta amb làmines d'or i pintura especial per als 62 personatges del retaule que reprodueixen escenes de la vida i passió de Crist. 

L'arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch va dirigir el 1906 les obres de restauració de l'església i fou descoberta una notable imatge romànica, la Mare de Déu de Sarroca o del Castell, destruïda posteriorment al 1936. A principis del segle XXI es va netejar la part exterior de l'església.

Conjuntament amb el castell de Sant Martí Sarroca formen l'anomenat Conjunt monumental de la Roca. Està catalogada com a monument històric artístic per la Generalitat de Catalunya des del 1931, i ambdós edificis formen part actualment del museu municipal. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT CRISTÒFOL DE BEGET. CAMPRODON. RIPOLLÈS

 TERRES DEL RIPOLLÈS 

L'església de Beget, dedicada a Sant Cristòfol, és un exemple força elaborat d'arquitectura romànica rural, construïda en la seva major part a finals del segle XII o ja a inicis del segle XIII. 

La primera notícia documental referent al temple de Beget la torbem en el testament del comte-bisbe Miró, atorgat l'any 979, en cedir el monestir de Sant Pere de Camprodon un alou a la vall de Beget. Posteriorment, surt repetides vegades en la documentació, sempre, però, com una possessió del bisbat de Girona. 

Se sap que l'any 1013, el monestir de Sant Pere de Camprodon comprà l'alou de Beget i hi edificà una església. Que el 1160, l'església de Beget fou donada a Girona per Arnau de Llers i que el 1168 és citada ja com a parròquia. 

Els altars barrocs que encara s'hi conserven foren pagats pel rector Genís Pagès i de Pol, fill d'Ultramort, a l'Empordà, que fou rector de Beget a finals del segle XVIII per espai de més de quaranta-cinc anys. 

Se sap que el 1787 foren refets el presbiteri i l'altar major. Potser d'aquell moment són també els retaules laterals, encastats en obertures de mig punt practicades als murs romànics. Les pintures de tradició romànica de l'arc triomfal i de la nau són obra del famós pintor olotí Joaquim Vayreda i Vila, treball executat a finals del segle XIX, cobrant la quantitat de mil tres-centes una pessetes amb vint-i-cinc cèntims. 

El temple de Beget és una construcció romànica d'una sola nau, amb arcs torals, i absis semicircular. És coberta per volta de canó apuntada, que arrenca d'una cornisa que ressegueix els murs. A banda i banda de la nau, al tram més proper al presbiteri, s'obren sengles petites capelles que sobresurten una mica a l'exterior. En aquest primer tram, les voltes i els arcs torals són decorats amb pintures de Vayreda (1890) que volen imitar les pintures romàniques.

La porta d'accés, a migjorn, és formada per cinc arquivoltes en degradació, que es recolzen sobre dues columnes per banda, les exteriors amb el fust llis, i les interiors amb estries (una de les columnes té les estries helicoidals). Les columnes estan coronades per sengles capitells força erosionats, representant una fauna mitològica. El timpà és llis i el fris rectangular.

L'absis, a llevant, és decorat exteriorment per un fris en dents de serra, sota el qual hi ha un seguit d'arcuacions cegues de tradició llombarda que descansen sobre mènsules. Centra l'absis una finestra amb doble arc en degradació, el més exterior sostingut per un parell de columnes a cada costat. Està fet de carreus ben tallats i la coberta és de teules. 

Adossat al costat sud hi ha la torre del campanar, magnífic exemplar de romànic llombard, de quatre pisos separats per frisos en dents de serra. La planta baixa (i el primer pis, per alguns historiadors) correspon a un temple anterior, possiblement del segle X. El primer pis té dos nivells de finestres sobreposades i és construït amb carreus força petits i irregulars. Als dos cossos superiors l'aparell constructiu és força més gran i regular, amb obertures geminades i són del segle XII. Està ornat amb arcuacions llombardes al tercer pis i les obertures són a les quatre parets. Les finestres dels pisos centrals són geminades. 

L'interior de l'església es conserva pràcticament intacte des de fa segles (la guerra civil no el va afectar). La pica baptismal d'immersió, és d'època romànica i es conserva a l'interior del temple. Està decorada per dos acordonaments horitzontals, les direccions dels quals són oposades. Mesura 120 cm de diàmetre. Segons Ramon Vinyeta "es pot considerar un dels exemples més rellevants d'aquest estil a les comarques pirinenques." 

S'hi pot contemplar la imatge de la Verge de la Salut, d’alabastre policromat, realitzada entre els segles XIV i XV i la talla romànica policromada del Crist Majestat del segle XII. 

Sant Cristòfol de Beget és una església d'estil romànic català. Va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia. A Catalunya Romànica hi ha una descripció més detallada.

SANTA CRISTINA D'ARO. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

L'església de Santa Cristina d'Aro està situada al peu de les Gavarres, dalt d'un pujol, a la part més alta del poble de Santa Cristina d'Aro. És un temple d'origen medieval, de notables proporcions i modificat en diverses ocasions, encara que l'arrebossat de calç que cobreix totalment l'exterior i l'interior dificulta la datació dels diversos elements.

L'església apareix esmentada el 1041 com el lloc on es reuniren l'abat i els monjos de Sant Feliu de Guíxols amb Ermessenda, comtessa de Barcelona, el seu germà Pere, bisbe de Girona, i Guifred Vidal, senyor de Pals, quan els fou confiada la custòdia i la defensa del Castell d'Aro i els foren concedides les primícies i delmes de la parròquia de Santa Cristina.  

La seva importància monumental correspon a la seva condició de parròquia principal de la Vall d'Aro a l'alta edat mitjana. 

L'edifici actual consta de dues naus i creuer. La nau N, més ampla, té absis semicircular i l'altra, al S, té una sagristia a l'angle E feta al segle XVIII, la qual va substituir l'absis originari. Els arcs triomfals i els formers són de ferradura i estil preromànic. La mateixa forma té la volta del transsepte, que travessa les naus. 

La torre-campanar, quadrada, és de base romànica llevat de la part alta, acabada amb un pinacle. La porta del frontis, rectangular, és del segle XVIII, mentre que la porta lateral (tapiada) és del segle XII. Tot l'edifici és fet de pedra local i tant l'interior com l'exterior són arrebossats. 

L’església de Sant Cistina d’Aro és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. 

Recull dades: Miquel Pujol mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons Documental. Viquipèdia

SANT MARTÍ DE DOSQUERS. MAIÀ DE MONTCAL. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

L’església parroquial de Sant Martí de Dosquers, és al centre de l’antic municipi de Dosquers, el qual l’any 1969 fou agregat al de Maià de Montcal. És un terme força petit, ocupat per un bosc d’alzines i roures, pasturatges i conreus de cereals i llegums, el qual es troba a la riba esquerra del Fluvià, a l’indret de la seva confluència amb el Ser, que hi aflueix per la dreta.

De l'església de Sant Martí de Dosquers se'n tenen notícies documentals des del segle XIII. És citada, el 1278, en el testament del bisbe de Girona, Pere de Castellnou, com a "Sancti Martini de Duobus cheriis". Havia estat possessió de la seu episcopal, exercint el bisbe, que tenia castell en el lloc, la jurisdicció civil. 

L'any 1722, durant el viatge que realitzà el bisbe de Girona, Josep de Taverner i d'Ardena, l'església perdé el permís per a celebrar dues misses diàries sense cap justificació. 

Sant Martí de Dosquers és un edifici romànic d'una sola nau i absis semicircular que presenta construccions annexes, d'època posterior, que modifiquen la seva primitiva estructura: dues capelles a tramuntana i dues a migdia més una sagristia a l'angle sud-est. 

A ponent hi ha la porta d'accés, té gravada la data 1766, està protegida per una cornisa semicircular i formada per arcs en degradació; la llinda i el timpà són llisos. Damunt hi ha una finestra amb arquivoltes i cornisa. L'absis va ser sobrealçat, i per la part de migdia s'observen les ampliacions del temple. 

A l'interior destaca l'arc triomfal que uneix la nau amb l'absis. El campanar antigament era d'espadanya i fou convertint en torre amb finestres d'arc de mig punt; s'hi accedeix per una escala exterior.

La pica baptismal del segle XVIII situada als peus de la nau lateral dreta no té cap tipus d'ornamentació. La pica d'aigua beneïda, vuitavada, que es conserva a l'entrada del temple.

El Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles (Pla de l’Estany) conserva un capitell que prové de Dosquers, treballat en pedra calcària i mutilat a la base i a la zona de l’àbac. L’interès de la peça està bàsicament en la seva decoració, que es desenvolupa de manera simètrica per cada cara. 

Sant Martí de Dosquers és l'església d’origen romànic  i està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana

SANT GENÍS DE PACS DEL PENEDÈS

 CONÈIXER EL PENEDÈS 

L’església parroquial de Pacs, sota l’advocació de Sant Genís es troba al lloc on hi hagué una església romànica, la qual fou completament enderrocada en fer-se l’actual. 

S’esmenta per primera vegada l’any 992 dins el terme del castell d’Olèrdola. En el testament de Guisla de Santmartí, filla de Gombau de Besora, del 1080 (?), es concedí al monestir de Sant Cugat el seu pa i vi amb els cups i les botes que hi havia al castell de Pacs, excepte la meitat d’un cafís d’ordi que restà per a l’església de Sant Genís de Pacs. La parròquia de Pacs és esmentada des del 1177, que Bertran de Pujades i Sança, la seva muller, donaren tots els alous que tenien al terme de Pacs, a la parròquia de Sant Genís, a llur fill Bernat. El 1492 es realitzà una visita pastoral a l’església parroquial del castell de Pacs, i hom notà la presència d’una imatge de sant Genís a l’altar major. 

L'església de Sant Genís de Pacs va ser construïda el segle XVII, d'acord amb la inscripció que apareix a la façana (1669). És un edifici d'una sola nau, amb volta de creueria de sis arcs sobre mènsules i clau de volta a la capçalera. La volta de la nau és d'aresta. Els capitells presenten decoració escultòrica. El portal és allindat, amb columnes i frontó, i decoració figurativa a la part superior. El campanar és de base quadrada, amb finestres i coberta de pavelló. 

La pica baptismal té forma de copa. Actualment no es conserva el peu que deuria sostenir el vas de la pica i que acabaria de donar-li l'esmentada forma. El vas està dividit en dos parts: la superior de parets bastant convexes i la part inferior de parets còncaves i decoració agallonada. Fou tallada d'un bloc de pedra calcària molt tova. Aquesta pica fou trobada penjada al fer unes obres per tal d'engrandir l'església per la banda de l'actual entrada essent utilitzada des d'aleshores com a jardinera en un racó de l'atri. L'any 1984 fou recuperada i dipositada a l'interior de l'església parroquial, entrant a mà esquerra, dins del petit recinte dedicat a baptisteri i tancat per una reixa. 

Sant Genís és una església al costat del cementiri, als afores del nucli urbà inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Enciclopèdia Catalana/ Viquipèdia

SANT SALVADOR D’ALMENARA ALTA. AGRAMUNT. URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

Aquesta església fou construïda a causa de l'enderrocament i destrucció de l'antiga església de Sant Vicenç d'Almenara, situada encara avui, en ruïnes, en el cim de la serra d'Almenara, juntament amb Pilar també d'Almenara. 

L’església es conservà relativament bé fins a la Guerra Civil Espanyola, quan gran part dels seus carreus foren aprofitats per a bastir nius de metralladores de la xarxa de fortificacions que alçaren les tropes republicanes al cim de la serra. 

El petit llogaret de Almenara Alta, està constituït bàsicament per una plaça, oberta pel costat de migdia. 

És una església de reduïdes dimensions inserida entre murs de cases a banda i a banda. És un edifici d'una sola nau, de planta rectangular, amb una capçalera plana i una volta de canó a l'interior. Per l'exterior presenta un parament a base de grans carreus regulars disposats en filades horitzontals i lligats en morter. Al centre de la façana de l'església (únic element visible a l'exterior) s'hi obre una porta allindada reforçada amb estructures de pedra que li fan d'emmarcament. Just a sobre d'aquesta porta d'ingrés a l'església parroquial s'hi observa una petita fornícula semicircular, amb una decoració en forma de venera, on hi ha inserida una imatge en pedra identificada com una Puríssima. A més al voltant d'aquesta fornícula hi ha gravada la data de construcció de l'església: 1693. 

Aquesta façana es completa amb el rosetó que hi ha just a sobre de la fornícula anteriormente descrita. És un rosetó d'època moderna, circular, formant amb totxanes i dos barres de ferro que s'entre creuen en el seu interior. Aquest element ajuda a donar llum a la petita esglésiola. La façana acabada amb un frontón triangular on al centre del qual s'hi aixeca un petit campanar d'espadanya, també d'estructura triangular, amb un sol ull el qual aixopluga una petita campaneta. 

El Pilar d'Almenara és una muntanya de 459 metres situada al capdamunt de la serra d'Almenara. Al cim, s'hi pot trobar una torre cristiana anomenada també Pilar d'Almenara i un vèrtex geodèsic. Aquest cim està inclòs a la llista dels 100 cims de la FEEC. 

Sant Salvador d'Almenara és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia