Visitàvem Santa Maria d’Arles,
també anomenada com Santa Maria de Vallespir, Monestir o Abadia de Vallespir.
L’abadia benedictina d’Arles
és una de les més antigues abadies fundades a Catalunya. Fa ser fundada a la
primeria de la Reconquesta per Carlemany els anys 778-780. La vila d’Arles de
carrerons estrets i retorçats es formà al seu redós
El monestir fou erigit vers
l’any 785 per Castellà, monjo emigrat de terres ocupades per musulmans. Primer
fou establerta en uns antics banys termals d’època romana (els Banys d’Arles) i
es titulà Santa Maria de Vallespir.
Obtingué diversos preceptes
carolingis d’immunitat entre els anys 820 i 881. L’any 858 l’abadia fou
saquejada per pirates normands i pels sarraïns. Aleshores recercant més seguretat, els monjos
van traslladar l’abadia a l’indret actual, sota la direcció de l’abat Sunifred,
membre de la família comtal rossellonesa.
A l’època comtal fou molt
afavorida pels comtes de Cerdanya i de Besalú, després dels comtes-reis de
Barcelona que van assegurar a l’abadia, privilegis, proteccions i donatius de
santes relíquies. Aquestes nombroses dotacions van donar a Santa Maria de
Vallespir una forta empenta, posant-la a les primeres files de les abadies
catalanes de l’edat mitjana.
A mitjan segle XI tingué una
etapa de crisi per les rivalitats dels senyors veïns; el comte Bernat II de
Besalú intentà de remeiar-ho unint-la, l’any 1078, a l’abadia occitana de
Moissac. La unió durà quatre segles.
L’any 1592 fou unida a la
Congregació Claustral Tarraconense, de la qual se separà a la darreria del
segle XVII, quan el Vallespir ja havia estat annexionat a França. L’any 1592
hom li uní Sant Andreu de Sureda, unió que durà fins l’any 1734.
A la Revolució Francesa els
sis darrers monjos van deixar el monestir i l’església abacial va esdevenir,
per la voluntat dels arlesians església parroquial del vilatge, mentre que els
seus béns i dependències eren venuts.
Han estat necessari prop de
nou segles per adaptar l’edifici a les diferents corrents artístiques. La
mescla d’estils: preromànics, romànics, gòtics i barrocs en són testimonis.
L’estructura és de planta
basilical de tres naus, amb la central notablement més alta que les laterals.
Totes tres son cobertes amb voltes de canó llises, de perfil acusadament
apuntat a la nau central i de mig punt a les naus laterals. La capçalera de la
nau a ponent és formada per tres absis
semicirculars corresponents a cada nau, precedits d’un estret arc presbiteral.
El sobrealçament de la nau central és aprofitat com a Sant Vicenç de Cardona,
per obrir finestres de doble esqueixada que il·luminen la nau central.
A l’interior de l’església
foren descobertes, el 1954, pintures romàniques semblants i de la mateixa època
que les de Sant Martí de Fenollà.
El claustre és el primer claustre
gòtic de la Catalunya Nord, de la fi del segle XIII. És construït en marbre
blanc de Ceret excepte les columnes que són de pedra de Girona. Al seu voltant
es conserven les restes del palau abacial i d’altres dependències.
La portalada, amb la seva
llinda de granit de forma triangular, que porta l’alfa i l’omega i les lletres
AA (per Arles?) pertany potser a l’església del segle IX. El decor esculpit
dins el timpà és del segle IX amb la representació de Crist i els Apòstols.
Al segle XI, l’abadia es dotat
de sòlides fortificacions, dominades per quatre torres: a l’oest, els dos
campanars de l’església, actualment només resta un, i a l’esta les dues talaies
que emmarquen l’atri.
A l’exterior i prop de la
porta d’entrada hi ha un sarcòfag cristià, probablement del segle V, anomenat
la Santa Tomba, per tal com, segons la llegenda, guardà durant un temps els
cossos de sant Abdó i de sant Senén (la pietat popular hi ha volgut veure fets
extraordinaris relacionats amb la presència d’aigua al seu interior).
Damunt el sarcòfag hi han
estat incrustats els elements escultòrics d’una interessant tomba del segle
XII.
Moltes coses hi ha a dir durant la
seva a una església que ens va meravellar per l’alçada de la seva planta
basilical.
També a destacar els retaules
de totes les capelles almenys vuit, la rodella i la pila baptismal i l’orgue
del segle XVIII.
A la capella de sant
Abdó i de sant Senén hi ha un gran retaule de fusta daurada, del segle XVII, on
hi ha els busts reliquiaris dels sants, obra de Miquel Alerigues (segle XV). La
llegenda de la translació a Arles dels cossos dels dos sants, recollida el 1591
per Miquel Llot de Ribera (Llibre de la translació), atribueix a les
gestions fetes a Roma per un abat Arnulf, a la fi del segle X, la presència al
monestir d’aquestes relíquies.
En aquesta ocasió les dades
trobades sobretot en CR són tan extenses que m’és impossible publicar-les
totes. la meva opinió és que val la pena visitar el conjunt del monestir i
després deambular pels carrers d’Arles.
No hi ha guia però a recepció
faciliten un full on es fan totes les explicacions detallades dels molts motius
decoratius interiors.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada