SANT JOAN DE DORRES. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA.  

Seguint les indicacions del fulletó de Via Romànica aquest cop visitàvem el poble de Dorres i la seva església sota l’advocació de Sant Joan. 

 

Dorres (184 h., 2009, 1.450 m. d’alt.) és un municipi situat al vessant S del massís del Carlit (pic de Collroig, 2.804 m). Comprèn la vall dels Estanyets, al nord, amb prats i boscs, oberta vers la ribera d’Angostrina i separada de la part baixa del terme per un sector morènic (serrat dels Llops, pic de Mollet), erm i pedregós, format per blocs granítics, que arriba fins a les cases del poble.  

 

Aquest sector és travessat pel canal de Dorres , que duu l’aigua de la vall dels Estanyets als camps propers. Hi ha fonts d’aigües sulfuroses termals, una de les quals donà origen a un petit establiment balneari (banys de Dorres ) en relació amb el proper balneari de les Escaldes.  

Consultat el diccionari Alcover-Moll sobre l’etimologia del nom ens dona la següent  explicació.: d'una forma *Iturres, derivada del basc iturri ‘font’; en l'Edat Mitjana apareix denominat Edorres (Coromines, ap. RFH, v, 9). 

Les fonts d’aigües sulfuroses termals són abundoses al terme. Als Banys de Dorres, fa uns anys hi foren localitzats vestigis d’ocupació prehistòrica, i de l’edat del bronze datables del 1500 aC. Hem de passar al segle IX per tornar a tenir-hi notícies de poblament. En aquest moment es documenta com a Etorres o Etorras, i una mica després, Edors, i al s. XII-XIII, Edorres. 

El primer esment de la parròquia de Dorres (Edors) apareix en un privilegi de l’any 1163 on Papa Alexandre III confirmava que l’abadia de Sant Martí del Canigó hi tenia possessions. Pertanyia al pagus liviensis. 

 

El lloc de Dorres, surt esmenat en documents de l’any 892, era inicialment propietat del monjo Sunifred, fill del comte cerdà. Els monestirs de Cuixà i Canigó, així com els priorats de Sant Jaume de Frontanyà, de Marcèvol i de Bell-lloc hi tingueren possessions. La senyoria, però, sembla que fou del rei des del segle XIV. Fins al 1790 va pertànyer a la "viguerie de Cerdagne" (Sallagosa).

És un edifici força modificat que consta d’una nau encapçalada a llevant per un absis semicircular.

El campanar és d’espadanya al qual s’ha afegit un cos per amagar la maquinària del toc de campanes.

Les tres capelles seran afegides al segle XIV i van afectar de forma important les parets laterals de la nau. 

El temple, romànic, té els retaules de la Passió, del segle XVI i de l'Altar Major, del XVII. En una de les capelles laterals s’hi venera una de les marededéu pirinenques probablement més antigues, la imatge del segle XI de la Mare de Déu negra de Bell-lloc.

Dorres ha estat bressol dels picapedrers de granit per les pedreres properes de que gaudeix, dels quals i de les quals van sortir importants obres viàries i arquitectòniques. Hom pot gaudir d’aquesta tradició al Museu dels Picapedrers.

Si us és possible doneu una volta per l'Alta Cerdanya, té molts llocs meravellosos per visitar.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARIA DE PALAU DE CERDANYA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

En el nostre peregrinar, d’església en església, seguint les dades del fulletó de Via Romànica, visitàvem el poble de Palau de Cerdanya i la seva església sota l’advocació de Santa Maria. 

El poble de Palau de Cerdanya, (448 h.2009;1.246 m), agrupa tota la població del terme. És a la plana, a la dreta de la Llavanera i a ponent d’Osseja, de la qual dista un quilòmetre. El 982 està citat com a Palatium.  

 

Municipi de l’Alta Cerdanya, a la Baga, al límit amb la Baixa Cerdanya, estès des del pla de Salines (2 205 m alt), el coll de la Bassa i el coll de la Creu de Maians, a la serralada que separa la Cerdanya de la vall de Ribes (Ripollès), fins a la vall de la Llavanera. 

El terme és drenat a més pels torrents de n'Aragó i de Vilallobent; aquest darrer, tot al llarg del seu curs, constitueix la frontera estatal francoespanyola. 

El indicis més remots d’ocupació del terme daten del segle I aC i són ibèrics. Després ja no en sabem res fins al s. IX, quan l’abadia de Cuixà era propietària d’un alou. Des del segle XIV fins a la Revolució Francesa, la senyoria fou posseïda per la comunitat de preveres de Santa Maria de Puigcerdà. Fins al 1790 va pertànyer a la "viguerie de Cerdagne" (Sallagosa). Actualment és del departament dels Pirineus Orientals, així com del districte de Prada de Conflent i del cantó i rodalia de Sallagosa. 

L’església parroquial actual substituí al segle XIX la primitiva, lluny del poble, esmentada ja el 1030. En el seu interior conserva un notable retaule de Jaume Serra, la Mare de Déu de la Llet, d’inspiració italiana, i un retaule, a l’altar major, procedent de Bell-lloc (segle XVII). 

De l’antiga església, ja desapareguda, prové una pica baptismal esculpida d’època romànica que es conserva a l’actual temple. De la peça cal remarcar l’escena del baptisme per immersió dins d’una pica de la qual surt el cap d’un adult, el sacerdot porta una alba amb un seguit de plecs i sembla tenir a les mans un vas destinat a recollir l’aigua; davant un escolà porta una creu. Veiem una fotografia treta del fulletó d'internet de Via Romànica.

 

Pràcticament al costat de l’església a l’entrada de una casa trobem una placa dedicada a Matíes Delcor (Palau de Cerdanya 1919, Perpinyà 1992). Prevere, estudià a la Sorbona, a l’École des Hautes Études, a Heidelberg i fou pensionat a l’escola d’arqueologia de Jerusalem. Des del 1958 fou catedràtic d’hebreu i de llengües semítiques a la Universitat Catòlica de Tolosa. Dedicat a l’estudi dels manuscrits de la mar Morta, publicà Le livre de Daniel (que ha traduït al català), Le Deutero-Zacharie, Les hymnes de Qumran, Les petits prophètes, en col·laboració amb A. Peissler. Participà en el moviment Nostra Terra i és autor dels assaigs sobre Les verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent en la història i en l’art (1970) i Estudis històrics sobre la Cerdanya (1977). 

I al final de la placa una poesia, en el nostre estimat idioma, que ens crida l’atenció, diu així: 

Mireu aquella terra enamorada!

És una terra de bon mirar, plena

de blat, rossa d’espigues i daurada

lluenta com un calze amb sa patena

MD. 1942,

Hi ha una remarcable tradició d’historiadors al nucli, i com a acte s’organitza anualment hi destaca la Fira del Llibre Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA COLOMA DE GER. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Visitàvem la població de Ger i la seva església sota l’advocació de Santa Coloma.

El poble de Ger (450 h. 2009)  és situat a 1 135 m d’altitud, arredossat a la muntanya i mirant l’ampli planell, prop d’on conflueixen els torrents de Montmalús i Confort. Té grans cases pairals, totes elles molt ben arreglades, i hi destaquen el seu Ajuntament i el seu consultori mèdic. Tot això amb les nombroses cases de segona residencia que s’hi construeiren fa que la població transmeti molta vitalitat.

Consultat el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquest definició etimològica.: segurament preromana, potser del mateix radical que Girona (cf. BDC, xi, 26) o que Gerri.

L'església parroquial de Santa Coloma, fou possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà. La primera referència apareix a l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell (Geri) del s. IX. La parròquia de Ger pertanyia al pagus Liviensis.

Església d'una nau amb volta de canó de tres trams, absis i cor de fusta als peus. Les tres capelles laterals del costat de l'evangeli tenen volta d'aresta. L'església va ser totalment reconstruïda en segle XVIII, cap al 1.740, segons la data que figura a la clau de l'arc, de la porta de ponent, conjuntament amb una coloma.

La portalada és feta amb pedra calcària coneguda com "marbre d'Isòvol", malgrat no respecta gaire l’estil cerdà. En les arrencades, de l'arc, es troben esculpits en pedra, en dos baix relleus, la llegenda del caçador. La porta d'origen romànic té unes magnífiques ferramentes, que segons els entesos la converteixen en una de les millors del Pirineu.

D'aquesta època era també el magnífic retaule barroc, avui desaparegut.

La torre campanar, de dos trams, és coronada amb un rellotge destaca la seva figura des de molts punts de la Plana.

Els fets de l'any 1936, van transformar en cendres la coberta i el retaule, dues campanes que es van fer servir, prèvia fosa, per fabricar munició. La façana de migdia i part de la ponent van ser derruïdes i les pedres i cantonades es van reutilitzar per a construir les escoles públiques.

A la postguerra fou restaurada, amb el sistema de prestació, és a dir que tots els veïns havien de participar, els benestants, monetàriament, i amb els seus jornals els altres.

En els anys cinquanta la família Duran, propietaris dels Grans Magatzems "El Barato" de Barcelona, van fer construir una capella lateral, amb marbre , dedicada al Sagrat Cor. 
 

El 2012, es restaura la coberta del campanar, posant pissarra en el mateix, com era abans de 1936, es col·loca una barana a l’escala d'accés a les campanes, es reconstrueix l’estructura de coberta i es posa nova pissarra a la nau esquerra de l’església.  

La Mare de Déu de Ger és una talla romànica de la segona meitat del segle XII^[ en fusta d'àlber policromada al tremp. 52,5 x 20,5 x 14,5 cm que es guarda al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona i procedeix de l'església parroquial de Santa Coloma de Ger. 

La composició del grup es caracteritza per la seva frontalitat i perquè tendeix a la simetria. D'aquesta manera, Maria apareix com a Tron de Saviesa. El mantell en forma de casulla reforça el paper de Maria com a símbol de l'Església i la corona que duia respon a la idea de reialesa. Forma part d'un grup d'imatges de la Mare de Déu que es desenvolupa als Pirineus (especialment a la Cerdanya) i es difon pel bisbat d'Urgell. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARTÍ D’ENVALLS. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Visitàvem el despoblat d’Envalls del que només resta la seva església romànica sota l’advocació de Sant Martí. 

 

Sortint d’Angostrina, hi ha una pista de terra que, donant-nos dins el cotxe mil i una sotragades, ens hi conduí. El paisatge és el propi del Pirineu, muntanyes quasi sense vegetació i les valls amb la pròpia de la seva altitud. A més, aquest lloc en mostrava a més la importància del curs de l’aigua per la varietat de l’arbreda.  

Admirant la natura i la muntanya remuntàvem el riu d’Angostrina fins a la seva confluència amb la riera del Estanyets. El riu d’Angostrina neix al Pla de les Bones Hores, sota el Llac de les Bulloses i transcorre en direcció sud, sud-oest, per la vall que separa el Carlit i el bosc del Roc de la Calma. La vall d’Angostrina, d’origen glacial, és fonda i de vessants drets al principi; però en arribar al pla de les Bones Hores, previ a l’estany de les Bulloses, se’ns obre com un amplíssim ventall ple de verdor. 

Rep el nom de la població per on passa abans de convertir-se poc tros més enllà, aigües avall, a Ur, en Rehür, tributari del Segre pel seu marge dret. A la primavera és força cabalós.  Pocs kilòmetres desprès del seu naixement passa pel costat de Sant Martí d’Envalls, una joia del romànic. 

Aquesta ruta antany era utilitzada per pastors, traginers i contrabandistes, la qual unia la plana cerdana amb els passos de muntanya que els duien a Acs i Foix per la vall d’Orlu.  

En arribar a Envalls ens va ensordir el brogit de l’aigua saltant per la llera del riu. 

L'església de Sant Martí Envalls (1340 m. alt), és un petit edifici romànic amb una nau amb i un absis semicircular. Envalls era un petit poble dependent del priorat de Espira de l'Agly. 

Hem trobat en el camí diversos cartells que ens expliquen diferents dades. Del darrer; ja arribant a l’església, més aviat capella o ermita; intentaré mal traduir-lo: La llegenda parla del poble d’Envalls que va ser destruït per un allau i només va restar en peu l’església. La gent gran parlen d’una etapa en què donava hospitalitat per els pelegrins que feien el camí de Sant Jaume de Compostela.  

Cal esmentar també un retaule gòtic i una majestat romànica procedents de l’església romànica del despoblat d'Envalls, que hom conserva a la nova església parroquial, consagrada el 1889.  

Les troballes d’un altar dedicat a Júpiter i de diverses inscripcions indiquen una ascendència romana. 

El lloc és formós i van creuar-nos amb forces persones que passejaven o feien caminades. També hi ha un refugi per excursionistes.  

M´ha sorprès no haver trobat en Via Romànica, el seu fullet orientatiu ens ha portat molt ben guiats en les nostres sortides, cap referencia a aquesta església malgrat estar-hi indicada. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA LLOCAIA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Visitàvem és la expressió habitual que utilitzem per designar els llocs que anem a conèixer del nostre país, però en aquesta ocasió he de posar: ens meravellàvem en arribar a l’església de Santa Llocaia i el petit nucli d’edificis que la rodeja. Sigui un estat interior personal, sigui la bellesa que ens envoltava, ens va fer oblidar moltes de les circumstancies actuals d’aquest món.

 

Santa Llocaia (143 h. 2009) comprèn una gran part de la vall del torrent de Lluç, del puig d’Estaca (2.059 m. alt) fins més avall del mas Concellabre (segle XII). A ponent hi ha el barri de les Cases d’Amunt i el llogaret de Lluç,; al N, el poble de Palau. 

A tramuntana, hi ha l’aeròdrom de Santa Llocaia (Centre de Vol a Muntanya), vora de la serra de Concellabre. La N-116 passa per Santa Llocaia, així com també ho fa el tren Groc. 

En Santa Llocaia els Keretanis va deixar petjada durant el segle V aC. Desprès els romans, que van envair la Cerdanya el 121 aC, però no s'ha trobat cap vestigi. S'haurà d'esperar a l'arribada dels Carolingis l'any 811 per que comenci la història del poble, el que explica que l’origen del poble només sigui d'època cristiana. 

Surt esmentada en l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell. Antigament, el lloc s’anomenava Darnacollecta o Dornaculeta, però ja al s. XI surt citat com a Santa Llocaia en relació a la santa de la parròquia.  

La senyoria va pertànyer als comtes de Cerdanya, i després als reis catalans. Fins al 1790 va pertànyer a la "viguerie de Cerdagne" (Sallagosa).  

En 1359 el rei de Catalunya i d'Aragó va fer executar un cens en tot el seu regne. En el de la Cerdanya, el lloc anomenat Santa Locaye e la perroquia tenia censats 19 fogars, amb una unes 120 persones. Aquest document, un fogatge, és el cens més antic que es coneix. 

El diccionari Alcover-Moll en la consulta etimològica només en dona aquesta definició.: del nom de santa Leocadia. 

El patronatge, conegut ja des del 1034, de Santa Llocaia (Sante Léocadie en francès) a aquesta vila és, fins a cert punt, xocant. La santa va morir martiritzada a Toledo el segle IV, però la ciutat castellana no va ser conquerida als musulmans fins al 1085. Això evidencia un curiós lligam entre el centre de la península i aquest poble perdut en el Pirineu. Potser per la mateixa raó, els atributs que la santa presenta en la seva versió toledana (la corona del martiri i la creu, símbol del miracle que se li atribueix) són diferents ací: la corona del martiri, igualment, i -en una versió única en la iconografia de santa Llocaia- un llibre. 

El temple revela la seva llarga història amb tota una varietat d'estils artístics. El primer romànic apareix amb la porta meridional (actualment tapiada), ornada amb un doble arc de dovelles. Aquesta església va ser re-emmarcada ja que es va reemplaçar la teulada per una volta de pedra, per la qual cosa es van ampliar els canalons de les parets. Però llavors, com era costum, es feia la contenció afegint arcs interiors en paral·lel. En Santa Llocaia es van eixamplar en bloc, el que va fer cada arc el suficientment profund perquè tingués una capella. 

Però les successives modificacions, com l'aixecament d'un campanar, l'obertura de la porta oest, la maldestra instal·lació de la sagristia, els retocs a les parets per encabir-hi els retaules i finalment la construcció d'un cor elevat han desfigurat la construcció romànica inicial. 

Les obres artístiques conservades, encara que antigues, ja són força posteriors. En primer lloc, el retaule de la Mare de Déu, obra del 1576 del tolosà Antoine Peytavi. D'uns anys després, el 1607, és el retaule dels sants Joans, una mostra de l'estil renaixentista. Una escultura central de sant Joan Baptista és envoltada per diverses pintures: una el mostra en la infantesa jugant amb el seu cosí Jesús sota l'atenta mirada de la Sagrada Família; una altra el representa asceta del desert batejant Jesús. Una altra imatge és de sant Joan Evangelista, patint el martiri de l'oli bullent. A la predel·la es pot veure sant Ramon de Penyafort unint Sóller i Barcelona amb la capa fent de barca i el bastó de pal; sorprenentment, el sant penedesenc havia estat canonitzat el 1601, només sis anys abans d'aquest retaule. 

El retaule de l'altar major és d'estil barroc. Un incendi a mitjans del segle XX féu se'l reconstruís variant l'ordre de les imatges preexistents, i en l'actualitat mostra en la part de dalt Déu Pare dessobre d'una marededéu dempeus amb les mans unides; per dessota, un rengle amb les imatges -d'esquerra a dreta- de sant Josep, santa Llocaia i l'àngel guardià. 

Un nou estil artístic, aquest del segle XVIII, és el rococó del retaule de l'àngel guardià, que en l'actualitat ocupa la imatge de sant Francesc Xavier que hom llevà de l'altar major després de l'incendi esmentat. També hi és representada la Mare de Déu dels Dolors, tan vinculada a l'art de la contra-reforma. 

El segle XIX no és molt prolífic en l'art sagrat cerdà, però també és representat a Santa Llocaia, que conserva els retaules de Sant Sebastià, datat al 1805 i el de Sant Mateu, del 1850. A la part posterior de l'església, un banc de fusta del 1851 encara porta les inicials del donant, Mateu Riu. 

 

El cor està decorat amb una curiosa rodella de campanetes, un instrument musical conservat únicament a Catalunya, de nou campanetes. Es fa sonar en el Glòria i el Credo de les grans festes, i també subratlla el repic de les campanes tocant a Glòria el Dissabte Sant. La rodella, de fusta i creuada per quatre barrots, fa 62 cm de diàmetre i té 6,8 cm de gruix; i el centre, en forma de roda de carretó, és octogonal amb costats de 9 cm. Pintada de vermell i amb dibuixos de gossos, hom hi ha volgut veure una referència a la família Cadell, tan vinculada als Pirineus catalans. 

Hom pot visitar-hi el Musée de Cerdagne, de caire etnogràfic, localitzat en l’adient marc del Mas de Cal Mateu, antiga seu del veguer. Un element etnogràfic curiós i recuperat és el conreu de vinya per a l’elaboració artesanal de vi, que és una de les de més altitud (1300 m.) d’Europa. Al setembre es fa una bonica festa on es subhasten les ampolles de l’any, ja que la producció és molt petita i s’ha convertit en vi de col·leccionista. 

Un lloc bonic de veritat amb l’ajuntament, unes antigues construccions i el bell jardí amb arbres i de gespa. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARTÍ DE PUIG-REIG. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem el poble de Puig-reig (4403 h. 2009/ 455 m. alt.) en altre temps un important municipi industrial.  

 

Els límits municipals són Viver i Serrateix a l’W, Casserres, Gironella, Olvan i Sagàs al N, i Santa Maria de Merlès a l’E; al S limita amb els termes bagencs de Gaià (S i E) i Navars (S). Té com a eix el Llobregat, que corre longitudinal de N a S, el qual rep al sector meridional la riera de Merola (per la dreta) i la riera de Merlès (per l’esquerra), que constitueixen, respectivament, una bona part dels límits sud-occidental i sud-oriental del terme, i li donen forma triangular amb el vèrtex cap al S. 

De fet, el curs del riu Llobregat dins el terme municipal constitueix una successió ininterrompuda de colònies fabrils que ja han quedat lligades a la història de la industrialització catalana. L’últim terç del segle XIX s’hi edificaren les colònies de Cal Prat i Viladomiu (1871-82), Cal Ponç (1876-82), Cal Marçal (1892), Cal Vidal (1900), Cal Riera o Cal Manent (1899), l’Ametlla de Merola (1876-80) i, dins el nucli urbà de Puig-reig, Cal Cases (1892). 

El diccionari Alcover- Moll en dóna aquesta definició etimològica del nom.: del llatí vg. pŏdĭu regis, ‘muntanya del rei’. 

 

L’església fou edificada dins del recinte del castell termenat de Puig-Reig, en un pla inferior. Fou consagrada al gener del 907 pel bisbe d'Urgell, Nantigis i a precs dels habitants del lloc. Fou construïda sota el patrocini de Guifré el Pilós, dins la seva obra de repoblació a la comarca del Berguedà i finalitzada pel seu fill, Miró el Jove. L'acta de consagració especifica que l'església pagaria el cànon anual de 6 modis de blat, 6 sous d'argent i un moltó. 

Un document del 974 fa referència a la comunitat "domus" de Sant Martí de Puig-Reig, possiblement molt reduïda i pobre que no va tenir cap transcendència. L'església actual és del segle XII, erigida possiblement per la família vescomtal del Berguedà.  

L'any 1187, el trobador Guillem de Berguedà cedí l'església i tot el terme del castell, als Templers. Quan aquesta orde fou abolida, l'església passà als Hospitalers. Des del segle XV, un vicari perpetu de l'orde tenia cura de l'església.  

De la primera església del segle X no es conserva res llevat d'un seguit de tombes antropomorfes excavades a la roca del mur de migjorn, que resten tapades i perdudes per l'enquitranament del camí que porta al cementiri municipal del poble. Aquest conjunt de tombes, força nombrós conservava un esquelet i seguia la tipologia usual de les tombes del segle X, conegudes amb el nom genèric d'Olerdolanes.  

Església d'una sola nau, coberta amb una elegant volta apuntada i rematada per un absis semicircular i cobert a quart d'esfera. La volta de l'absis arrenca d'una senzilla imposta a manera de cornisa. Separat de la nau per un arc triomfal té al bell mig una finestra de doble esqueixada, coberta amb arc de mig punt adovellat. 

L'aparell de l'església és ordenat, a grans carreus a contrapunt i de dimensions variades. El gruix dels murs laterals descarrega amb un seguit d'arcs formers i a l'exterior per uns massissos contraforts que sostenen també la volta.  

Tota l'església és totalment llisa, sense ornamentació. Al mur de ponent s'alça el campanar d'espadanya de dues obertures, una finestra de doble esqueixada i arcs geminats. 

El portal és una de les parts més interessants de l'església romànica de Sant Martí de Puig-reig. Situada al mur de ponent és una peça simple però força elegant. Consta d'un conjunt de tres arcs de mig punt dovellats i en degradació, coronats per una senzilla arquivolta escarada que descansa sobre una imposta simple, a manera de motllura. Sota la imposta hi ha dos grups de capitells, a banda i banda, que sostenen columnes de fust relativament curt. Els capitells presenten temes molt elementals i molt esmolats, tres dels quals han perdut gairebé tota la seva decoració. En línies generals tots els capitells tenen una decoració geomètrica: dos pisos superposats de losanges. Per damunt de les impostes surt un nervi que ressegueix el semicercle de l'arcada.  

L'església fou restaurada l'any 1954 pel Servei de Conservació de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona, que descobrí a l'arcosoli situat a la nau, a la dreta de l’absis un interessant conjunt de pintures murals romàniques, (datades de l’any 1250 aprox.) que estilísticament es relacionen amb el corrent bizantinista que arribà a Catalunya al començament del segle XIII; restaurades, es conserven in situ i són de tema marià.  

A la façana S s’encastà en època moderna una làpida sepulcral d’un cavaller vestit amb túnica i cota de malles, que popularment s’havia arribat a identificar amb sant Martí, i en medis cultes amb el trobador Guillem de Berguedà; aquesta làpida, que es pot datar al segle XIII, es conserva al Museu Municipal de Berga.  

Al Museu Diocesà de Solsona, i procedent també d’aquesta església, hi ha una lipsanoteca o reliquiari de fusta, del segle XII o XIII. El 1988 s’inaugurà la construcció d’un nou temple al N de l’església vella.  

Sant Martí de Puig-reig està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JULIÀ D’ESTAVAR. ALTA CERDANYA.

TERRES D'ALTA CERDANYA.

Visitàvem el poble d’Estavar i la seva església romànica, situada en el centre del poble, sota l’advocació de Sant Julià  

 

El municipi d’Estavar (443 h. 2009, a 1251 m. d’alt.) és situat al límit amb l’enclavament de Llívia, estès entre els contraforts meridionals del Carlit, al nord, i la vall del Segre, riu que travessa el terme, al sud; és drenat, a més, pels rius d’Èguet i d’Angost. Hi passava la Strata Ceretana, que l’unia amb els altres nuclis de població del municipi: Bajande i Callastre. 

La parròquia d’Estavar (Stavar) figura a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle X i pertanyia al pagus liviensis. En 1094, el comte Guillem Ramon I de Cerdanya va donar en el seu testament el terme d'Estavar al monestir de Sant Miquel de Cuixà. 

L'església té una sola nau de planta rectangular, coberta amb una volta de canó de perfil apuntat. Està capçada per llevant amb un absis semicircular. 

Posteriorment es van afegir dues capelles, a mode de fals transsepte i una sagristia en el costat sud. Dins una de les capelles hi ha una làpida amb la data de 1538. 

L'absis, a diferència de la resta del temple, està fet amb carreus ben tallats, que formen fileres regulars. En la part inferior de l'absis podem veure dos carreus amb unes incisions. Es tracta de dos blocs de pedra d'època romana reaprofitats. 

En el centre de l'absis es troba una finestra amb tres arquivoltes, la interior de bordó llis, la central imitant un cordó o trena i la més exterior està reforçada amb un arc de pedres allargades. Completa la decoració absidal un fris de dents de serra sota la cornisa, que es recolza en permòdols esculpits amb caps humans, d'animals i de monstres. També veiem florons i creus. 

La porta d'accés es troba en el mur sud. Està formada per tres arquivoltes de mig punt en gradació.  

Corona el mur oest un campanar de cadireta de dos ulls. Al seu darrera veiem un cos més elevat que la resta del temple, que té una coberta de fusta a dos aigües. 

L'interior de l'absis encara conserva restes de pintures murals del segle XII, descobertes fa uns anys, doncs havien estat tapades amb calç. En la volta absidal veiem la màndorla mística amb la figura de Crist. Al seu voltant les imatges dels quatre Evangelistes, representats pel Tetramorf. Les imatges de Sant Marc i Sant Lluc estan relativament ben conservats, mentre que Sant Joan i Sant Mateu estan parcialment esborrats.  

En el cilindre absidal estan representats els apòstols. La part millor conservada és la que hi ha a la dreta de la finestra. Allí veiem als apòstols Felip, Andreu, Judes, Simó i Joan. A l'esquerre es conserven tres apòstols més, molt fragmentats i sense identificar.  

En el mur sud del presbiteri trobem la figura d'una dona, que s'ha interpretat com Santa Basilissa, l'esposa de Sant Julià, patró del temple.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.