CASTELL DE QUEROL. MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

El matí era fred i la terra mostrava en la seva mullena les pluges del dia anterior, però nosaltres sempiterns pelegrins continuaven la nostra recerca (en aquest cas de les minses restes del lloc de Querol) del passat romànic del nostre Berguedà. 

Aquest matí visitàvem el què queda del castell de Querol. Està situat al turó d'en Querol, al sud-est del nucli urbà de Montmajor. És veí de Santa Maria de Querol i del mas Querol, que també tenen fitxa en l'inventari de patrimoni fet per la Diputació de Barcelona i el municipi berguedà. Està al capdamunt d'una gran roca que s'eleva sobre el terreny que està situat en una fondalada.  

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició de Querol.:del pre-romà *cariŏlu, dim. de *carĭu, ‘penya’. Certarament aplicada donada la seva sitació.

 

El Castell de Querol fou un dels castells que hi havia al llarg del camí entre Berga i Cardona i es considera que va mantenir una petita guarnició. Només es conserven algunes restes dels murs defensius, però la seva ubicació deixa encar veure la seva situació estratègica dominant el camí (la strata cardonensis). 

En la documentació del monestir de Santa Maria de Serrateix (que es guarda a l'Arxiu Diocesà de Solsona) apareix moltes vegades el castell de Querol com a límit de les donacions que aquest monestir havia rebut a la zona de la riera de Navel i al terme de Montmajor, amb els topònims de Cherol o Kastro Kerol durant el segle XI.

Guillem de la Portella, juntament amb la seva muller i el seu fill, van establir una concòrdia amb R. De Vallmanyana sobre el castell de Querol el 1169. El 21 de maig de 1260, Bernat de la Portella rebé de Pere de Berga els castells de Querol i Montmajor i per ells li va jurar fidelitat.

El 1288 Jaume de Montpesat va reconèixer fidelitat a Na Làscara de Ventimiglia, comtessa de Pallars i vídua d'Arnau Roger I de Pallars Sobirà (hereu dels béns del Berguedà) pels castells de Montmajor i de Querol. Els quals havia heretat dels drets del seu oncle Pere de Berga. 

La filla d'aquest, Sibil·la de Berga, filla primogènita d’Arnau Roger I, l’any 1309 va canviar alguns castells del Berguedà (entre els que hi havia el de Montmajor i el de Querol) a Jaume II el Just. D’aquesta menera, Querol passà a ésser part de la senyoria de la Corona catalana. 

Johan des Brull, donzell, constà com a propietari del castell de Querol que tenia 3 focs en el fogatge de 1381. Un document de 1415 diu: "Jaume des Brull alias Catllar, Domicellus, Dnus. Castri de Queroi et Castri de Clariana”. 

En una època posterior, per causa de la seva situació en la que la família vescomtal de Cardona era molt influent, el castell va passar a mans de la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Miquel de Cardona després que el 10 de febrer de 1610 els el donés en Pere Gateulles, rector de Sant Feliu de Lluelles.  

Així va passar a formar part de la Vegueria de Cardona, al mateix temps que ho era de la de Berga. En el segle XVII el castell de Querol era de Joan Rovira, senyor de Sant Climent. En el capbreu de Querol fet el 1671 es cita que posseïa les següents finques: Vilaborrell, Sant Quintí, Vilaseca i La Selva. La comunitat de preveres de Cardona va dominar el castell de Querol fins a la desamortització, quan en deixem de tenir notícies documentals. Tot i això, Cortés Elía creu que el castell de Querol va ser abandonat a finals de l'època medieval. 

És un castell d'estil romànic que està sobre un penyal. A l'actualitat en resta una part del mur de ponent que servia de defensa exterior i que està construït tot seguint la vertical de la paret del penya i ressegueix el seu perímetre. El mur té els carreus quadrats, molt regulars i ben treballats i mostra dos moments de construcció diferents, cosa que indica que va ser ampliat. 

En el cantó oposat al mur a la roca encara hi podem veure encaixos verticals que podrien ser el lloc a on hi hagueren les torres de defensa o habitacions annexes al penya-segat. Hi ha pedres escampades a sota el penya-segat que podrien formar-ne part.  El castell es troba en ruïnes i no s'hi ha practicat cap excavació arqueològica, tot i que Cortés Elía considera que té molt de potencial. Documentalment, acostuma a figurar el nom d'aquest castell de Querol acompanyat del de Montmajor o del de Clariana de Cardener.

És un edifici catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Té un estat de conservació molt dolent i no està protegit. 

A vegades quedés sorprès per no trobar cap dada sobre un lloc que et  sembla important i altres quedes esparverat per la moltes dades trobades. Sobretot d’un lloc com aquest que pràcticament és desconegut, fins i tot, del seus veïns i que quasi li podríem dir ruïnes anorreades. Hi ha que fixar-se per veure on era situat aquest castell. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MARE DE DÉU DEL ROSER. GISCLARENY. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Pujàvem per l’asfaltada i retorçada carretereta (no podia fer-nos oblidar la raó de la seva primera existència com pista de terra) que des de Bagà ens puja fins a coll de l’Escriga i llavors en una ràpida baixada fins a Gisclareny.

 

Ja situats en les primeres cases de Gisclareny gaudíem d’una meravellosa vista del Pedraforca. A la part superior en el turó que domina el territori veiem les cases, el mirador i l’església del Roser. Com la nostra afició es conèixer una mica de tot, però ens agrada visitar les esglésies, vam fer camí i visitàvem l’edifici religiós.  

El municipi de Gisclareny (34 h.2009) compren la vall alta del Bastareny i una part de la vessant esquerre del riu de Saldes, que forma el límit sud del terme. Per l’est i el nord limita amb Bagà; pel sud amb Guardiola de Berguedà; pel nord amb la Baixa Cerdanya (termes de Bellver, Montellà i Martinet), i per l’oest amb un enclavament de Bagà i amb el terme de Saldes. 

Consultat el diccionari Alcover-Moll sobre la definició etimològica ens dóna la següent contesta.: del nom propi germànic Gisclasind, segons J. Coromines (Misc. Fabra 110); però sembla igualment probable que vingui del nom personal també germànic Gislaramnus (cf. Förstemann Altd. Nb. i, 654). 

El nom de la vila de Gisclareny (1339 m. alt.) apareix esmentat per primer cop l’any 1051. El lloc era, bàsicament, el castell de Gisclareny amb alguna casa pròxima. Pertanyia a la baronia de Pinós des de la formació d’aquesta i, com la resta dels seus territoris, acabà passant als ducs d’Alba al segle XVI.

Gisclareny no és pròpiament un nucli perquè la població és totalment disseminada. Presenta una estructura de veïnats dispersos (el Roser i Berta) prop de les esglésies de Sant Miquel de Turbians i de la Mare de Déu del Roser. A més, hi ha els veïnats de Vilella i el Coll de la Bena.

 

Les cases són les típiques de pagès d’alta muntanya: les parets són de maçoneria i s’obren a l’exterior amb grans balconades i pallisses de fusta. Moltes cases s’han restaurat per tal de servir de segones residències, i el poble recupera a l’estiu una població temporal força elevada. 

L’església del Roser és l’església parroquial, i amb unes quantes cases, forma la plaça del Roser, on és l’ajuntament i la vella rectoria, amagatall del bandolers dels segles XVIII i XIX, avui restaurada com segona residència. 

 

L’església de la mare de Déu del Roser també anomenada de Santa Maria és documentada des del s. XIV com a església del castell de Gisclareny, car la parròquia era la veïna església de St. Miquel de Turbians. La construcció medieval fou substituïda a finals del s. XVII o principis del XVIII per l'actual edifici barroc. 

Probablement fou l’església del castell de Gisclareny, documentat ja al segle XIII, però en l’actualitat correspon a una construcció barroca del segle XVII. 

És de planta quadrada, amb tres naus altes i estretes, separades per pilars de base rectangular. La nau central és  coberta de volta de creueria i les laterals de canó, i també ho és l’arc triomfal original. 

El presbiteri és quadrat i l’interior conserva la decoració neoclàssica del segle XVIII (enguixats, capitells policromats, cornises, etc.). 

 

Un campanar de torre de secció quadrada s'alça prop de la porta. El parament és de pedra irregular unida amb morter.  

Rere l’església s’hi troba el cementiri.  

Qui desitgi visitar el lloc de Gisclareny es portarà una sensació de pau veient les cases perdudes en el terreny i a vista majestuosa del Pedraforca que sempre ens impressiona. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT ESTEVE DE BAGÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Per enèsima vegada pujaven a Bagà, vila on ens encanta passejar pels seus carrers antics i veure sobretot la seva plaça porxada i el castell dels senyors de Pinós. A més, els baganesos són unes persones a les que els agrada mostra el seu ric passat medieval i les seves arrelades costums que arrenquen de la foscúria del temps. 

La vila de Bagà (786 m d’altitud i 2.178 h el 2006) és un conjunt de cases arrecerat als peus dels darrers contraforts meridionals del Moixeró i dels rasos de Comabella, a la vora esquerra del Bastareny. Encara avui mostra ben clarament la seva antiga grandesa, com a capital de la baronia de Pinós. La plaça Major, formada per edificis de notable antiguitat, és famosa pels seus pòrtics, curiosament rústecs.  

En la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquest definició.: de Bacaudānum, derivat gentilici del nom personal cèltic Bacauda. L'existència de la -d- està documentada en textos medievals: Bagada (a. 1194). La -d- es va convertir normalment en -z-, i així consta documentalment: Bagazani (any 1095), Bagazano (a. 992 i 839). La -z- intervocàlica desaparegué, i per Bagazà resulta Bagaà (documentat l'any 1199 ap. Cartul. Poblet 98), i Bagaà es reduí a Bagà. 

L’església parroquial de Sant Esteve de Bagà era, originalment, fora de la vila, i existia ja al segle IX. Quan Bagà es convertí en capital de la baronia de Pinós, hom decidí de construir una nova església, amb la mateixa advocació. 

El primer projecte conegut és del 1316, quan la nova vila de Bagà prosperava sota el patrocini dels barons de Pinós i Mataplana com a capital de la baronia. El 1326 es compraren cases per a poder obtenir l'espai necessari per a la nova església i cap el 1335 l'obra arribava ja a l'absis. El mestre d’obres era un tal G. Pellicer de la Pobla de Lillet. El 1339 s'aterrà la volta i cap el 1348 es treballava al portal.  

L’extensa i detallada documentació de l’arxiu de Bagà permeté a Joan Serra i Vilaró, en el llibre Les baronies de Pinós i Mataplana , de reconstruir tot el procés d’edificació de l’església nova i d’enderrocament de la vella, amb detall dels costos, del nombre de treballadors que hi participaren en les diferents èpoques, la procedència de molts dels materials, etc.  

 

L’edifici, es va fer en l’època de transició del romànic al gòtic. La base és encara romànica, ja que té una planta que respon a l’esquema romànic de tipus basilical, consta d’una gran nau central coberta per una volta de pedra ja molt apuntada. Dues naus laterals més baixes i estretes que formen, quatre capelles cobertes amb volta de creueria, per banda. Un dels pocs elements que denota la introducció dels procediments estructurals del gòtic. Les capelles es comuniquen entre elles per unes obertures molt simples amb arc de mig punt i practicades al murs que fan de contrafort de la central. 

 

La nau acaba en un absis de volta de quart d’esfera. semicircular. A l’estiu del 1339 fou inaugurada l’església nova, tot i que les obres es prolongaren fins el 1372 i, interrompudes, foren finalment acabades cap al 1435. Posteriorment rebé nombrosos afegitons.  

Les portes d’entrada, de temàtica profana, són obra de l’escultor Pellicer. Després dels atacs del comte de Foix va ser fortificada amb cadafals i convertint l’absis en un torre com a torre de defensa en moments de necessitat. 

L'interior de l'edifici és molt important per la seva austeritat, elegància i grans proporcions, que contrasta amb l'exterior, pobre i desordenat. 

 

El campanar està situat a tramuntana i és una torre massissa. Té dues finíssimes finestres bessones obertes a llevant i una de més gran a tramuntana. En cada una d’elles l’arc és de mig punt i hi ha una campana. El campanar s’acaba en una petita construcció posterior que ara mostra quatre esferes de rellotge. 

Encara resten les dues portes del primer edifici, la principal oberta a ponent i una secundaria oberta a tramuntana i que generalment no s’utilitza.

El portal de tramuntana és més senzill, d’arc apuntat, amb quatre columnetes per banda rematades per capitells enllaçats per un fris. Les figures s’han perdut quasi totalment a causa que la pedra és molt sorrenca i s’ha anat desfent. Dels capitells en surten quatre arquivoltes que formen arc. Al mig i damunt la porta hi ha una fornícula. Totes les columnes tenen base. 

L’altre portal, presenta uns arcs apuntats en degradació, amb quatre arquivoltes que s'aguanten sobre uns capitells en fris i sobre tres columnes molt estilitzades. Dos pinacles, acabats en ramillets florals, són els únics elements sobresortints de l'estructura.  

Sobre la porta principal d’entrada hi ha el cor i l’escala de caragol que forada el mur de ponent per accedir a la teulada i el campanar.

 

El dia 25 de juny de 1753, dilluns de l’octava de Corpus, es produí un incendi a l’interior del temple que destruí la magnificència del seu interior  i propicià  la construcció d’un nou retaule barroc pels germans Morató, mestres del barroc català, que va ser costejat pels ducs de Medinaceli. L’edifici de l’església custodia també l’Arxiu Municipal de Bagà, el qual sofrí danys arran de l’incendi i durant les lluites entre reialistes i liberals, el 1823. 

 

L'any 1936, l'altar major va tornar a ser destruït, així com l'orgue, les imatges i objectes de culte. Acabada la Guerra amb les restes del retaule se’n compon un de nou, afegint també un altar provinent del santuari del Paller i datat el 1781. 

L’església de Sant Esteve de Bagà conserva una creu reliquiari bizantina que probablement data del segle X i que presenta inscripcions en lletres gregues als braços i enmig del tronc. Hom ha cregut tradicionalment que fou duta de les croades ‘any 1000 pel bisbe de Vic, Arnulf. Conserva un fragment del retaule de Sant Esteve, del barroc tardà.  

Entre els anys 2010 i 2011 es van efectuar obres de restauració de la coberta i el campanar, així com millores en l'accessibilitat. 

L’església de Sant Esteve de Bagà està catalogada com a Bé Inventariat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MARE DE DÉU DEL PALLER. BAGÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

La nostra sortida ens tornava al santuari del Paller, proper a Bagà. Per tant, el visitàvem i veiem també la nomenada font dels Banyadors (per això se'n digué també Santa Maria dels Banyadors). Aleshores, era costum que els devots s’hi banyessin i que se n'emportessin aigua, considerada miraculosa. La font és situada en l’àrea de pic-nic davant de l’església i del restaurant. 

El santuari (la Mare de Déu de Paller) és situat a la capçalera del torrent de Paller, afluent per l’esquerra del Bastareny. L'entorn on es situa és muntanyós, a uns 1000 m. d'alçada, al vessant sud en un planell a la falda de la muntanya.

 

Hi ha diferents propostes de la provinença d’aquest topònim. Alguns proposen que ve de palearia, mot llatí que significa barballera, és a dir, una costa o tossal. També pot derivar de Palea Arx, que vol dir “fortalesa antiga”, que pot fer referència a la plataforma on es trobava el santuari. En tot cas sembla que no procediria de palla, fonamentalment perquè la zona no és de agricultura de cereal. 

El primitiu santuari era a la masia de Paller de Dalt, on hi ha restes de l’església; esmentat ja el 1200. Era sota la cura d’un sacerdot, donats i tenia una nombrosa confraria de devots. Depenia del monestir de Bagà i la primitiva església fou encara refeta el 1687. Actualment, el Paller de Dalt només són les runes d’uns grans edificis. En les restes més importants hi ha que destacar unes arcades, una capelleta i les restes d’una escala de caragol de pedra (només uns graons) per pujar a un altre pis enrunat. Segons comentaris pot tractar-se de l’anterior església els carreus de la qual van servir per bastir l’església del Paller de Baix? 

El 1747 s’inicià la construcció de l’actual santuari prolongant-se fins l’any 1758. Francesc Morató, arquitecte de Sant Joan de les Abadesses, que estava treballant en la parròquia de Sant Esteve de Bagà sembla ser que va contribuir en el disseny general de la façana i de l’edifici. Mossèn Josep Casals va ser el promotor de la obra.  

El santuari disposa de restaurant i allotjament en forma d'hostal i també de refugi al formar part del Camí dels Bons Homes. L’església forma un conjunt amb la casa, amb teulada de teula àrab a doble vessant, ocupant l’església la meitat dreta (llevant) i la casa-hostal el costat esquerre (ponent).  

El temple és format per una sola nau, presbiteri, quatre capelles laterals i un cambril. La sagristia és un espai adossat al mur de llevant de l’església. La nau és coberta amb volta de canó amb llunetes cegues. El darrer sector és ocupat pel presbiteri amb el retaule i el cambril darrera, i el primer sector ocupat pel cor amb estructura de fusta al que es puja per una escala des de la mateixa església. 

El parament és a base de grans carreus de pedra sense desbastar, disposats en filades i units amb morter. Als laterals hi trobem alguns contraforts per donar solidesa a l'estructura. El nombre d'obertures no és massa; tant sols en trobem a la façana dels peus. 

Al centre del carener de la teulada hi ha un campanar de doble finestra cobert amb teulada a dues vessants..

 

A partir del 1772 fou ornamentat amb retaules i altars que foren destruïts en bona part el 1936. Hi havia quatre altar barrocs laterals, dels que sols va quedar un atribuït a Josep i Segimon Pujol de Sant Llorenç de Morunys, esculpit el 1786 i dedicat a Santa Teresa.

En l'actualitat, les pintures que decoren la paret i la volta s'han restaurat, com també el magnífic retaule barroc que orna l'altar major. 

L'església a més dels notables retaules del barroc tardà també conté una imatge de la mare de Déu del Paller, de factura romànica. Cal assenyalar que el cambril de la Mare de Déu es va realitzar traient part de la roca que hi ha a la part posterior de l’edifici.  

La façana principal presenta una diferència notable entre els dos edificis: l’església té una única porta adovellada d’arc de mig punt central i una rosassa circular; la casa té porta adovellada d’arc de mig punt, dos balcons a cada un dels dos pisos i una petita finestra quadrada a les golfes.  

Abans de la restauració de l’any 1983 s’accedia a l’església des de l’hostal. Per aquelles dates la imatge de la Mare de Déu es va baixar a la parròquia per tal de guardar-la. 

L’any 1998 es fa una primera restauració del santuari, iniciàtica de la parròquia de Bagà i amb diners recopilats dels mateixos baganesos. Es van recuperar les façanes, així com l’entorn i es ba fer arribar l’electricitat. Posteriorment es va restaurar l’hostatgeria que actualment funciona com restaurant. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

TORRE DE LA PETITA. BERGA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA 

Aquesta vegada parlàrem d’una construcció molt propera a Berga. Posseint al mateix temps una bona informació del nostre amic Toni Gol Roca, historiador i poeta, dono vida a aquesta crònica. 

 

 

Simplement copio l’escrit que acompanyava el fulletó de presentació de la sortida signat pel Toni Gol Roca: 

La Torre de la Petita era una fortificació de vigilància i defensa construïda per ordre de Charles d’Espagnac- el comte d’Espanya- l’any 1838 en plena dominació carlista durant la Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys (1833-1840), una fortificació emmarcada dins del baluard d’artilleria construït a finals del segle XVIII, posteriorment ampliat i visiblement millorat i conegut a partir de la dècada  de 1830 com la fortalesa de Maria Luisa Fernanda o fortí de la Petita (no es pot afirmar amb rotunditat, però és probable que el sobrenom de la Petita sigui degut a que la Infanta Maria Luisa Fernanda que era la filla petita del rei Ferran VII i neboda del pretendent carlí al tron, Carles Maria Isidre de Borbó. 

La Torre, situada de forma estratègica damunt la serra de la Petita, té un domini visual, extens i ampli sobre els quatre punts cardinals: la seva funció era la de controlar les aproximacions de tropes enemigues, especialment les provinents del nord i de l’est. 

L’any 1868 es va desocupar militarment; per altra banda, en un acurat i exhaustiu estudi sobre els orígens i l’evolució històrica del baluard i la Torre de la Petita, l’historiador Martí Picas Salas ens informa de les diverses propostes d’enderrocament de la Torre i de l’incendi que va patir l’any 1869 quan ja s’havia portat a terme la desocupació. 

Durant la Darrera Carlinada (1872-1876), concretament l’any 1873 la comandància militar de Berga projectà novament d’enderrocar-la. Les protestes i les fortes pressions de l’aleshores alcalde de Berga, en Ramon Pujol i Thomas i una bona part de la ciutadania berguedana ho impediren. 

El castillo de la Sierra de la Petita dominaba las demás defensas. Habían hecho en ellas los carlistas, hacia el este , una plataforma o bateria semicircular... 

Humano enigma ( Pio Baroja)

Vean los pueblos en cada uno de vosotros un libertador. Seamos impertérritos en el combate, generosos en la victoria, i no dudeis nos granjearemos, observando esta conducta el aprecio y admiración de nuestros amigos...

Proclama del Comte d’Espanya als Voluntaris Carlins en la seva toma de possessió com a Comandant o Capità General de l’Exèrcit Carlí de Catalunya a la Vila de Berga el 4 juliol 1838..  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografies: M. Rosa Planell Grau                                

MARE DE DÉU DEL BOSC. L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem aquesta església situada al costat de la carretera de Berga a Montmajor.  

El nucli de cases de la Mare de Déu del Bosc (29 h.2011) pertany a l’antic terme del Cint. No he trobat cap dada de la seva història. Com any de la seva construcció podria ser un indicatiu l’any 1861 gravat en la llinda de la porta. 

En la visita pastoral l’any 1769 a la parròquia del Cint no s’esmenta la capella o oratori del Bosc. 

L’església és una construcció, de petites dimensions, de planta rectangular i absis pla. Els murs són bastits amb grans carreus i pedres de diferents mides mostrant un parament poc acurat. Les cantoneres les formen grans blocs de pedra ben escairada i polida.  

La porta es situada a la façana de llevant. Damunt seu hi ha un òcul amb contorn de pedra i la corona un  campanar d’espadanya d’una obertura amb un petita campana. 

La coberta és a doble vessant i teula àrab. 

L’interior és amb volta de canó i està força cuidat.  

A causa de la data gravada a la llinda de la porta i les seves  característiques sembla ser una obra del segle XIX. 

Actualment sembla pertànyer a la casa o mas del seu costat. D’aquesta casa hi ha dades des de 1856. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CASTELL DE SALDES. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Ja una vegada posats en camí i essent davant de l’església de Santa Maria del Castell de Saldes no podíem fer menys que donar una volta i visitar les ruïnes del castell. Només són les restes d'un castell roquer, format a partir d'un mur al llarg del tossal a pocs metres del cim. Importants murs marquen un ampli perímetre.  

El lloc de Saldes és esmentat ja en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell amb les formes Salices i Sallices. 

La primera noticia sobre el castell la trobem en un document, datat entre els anys 1068 i 1095, en el qual un tal Galceran presta homenatge al comte Guillem Ramon de Cerdanya pels castells que tenia en feu, propietat del comte, entre els quals destaca el castell de Saldes: “... tibi iuro ipsos kastellos quos teneo de te, id sunt, Pinos et Espada et Gosal et Salices et Cher Foradat et Valle Magna et omnes fortedas que in eis modo sunt aut in antea erunt”. 

Pels mateixos castells entre els anys 1109 i 1117, Galceran jurà fidelitat al nou comte cerdà, Bernat Guillem. En morir aquest últim, l’any 1117 o 1118, el comtat de Cerdanya passà a integrar-se al de Barcelona i per tant, Galceran Miro, fill de l’anterior, hagué de jurar fidelitat al nou senyor del castell de Saldes de qui el tenia en feu, Ramon Berenguer III. 

Al llarg del segle XII trobem residint en el castell una família anomenada “Saldes” suposadament castlans del castell. 

Galceran de Pinós, descendent dels més amunt esmentats en una data entre 1162 i 1196, jurà fidelitat pels castells ja esmentat als quals afegeix el de Llo. 

Durant el segle XIII la documentació sobre el castell és força escassa però es suposa que continua sota el poder dels Pinós. Sembla ser que Saldes i el castell eren un lloc molt apreciat pels Pinós com ho demostra el fet de què hi residien llargues temporades. 

En 1294 Jaume Martí era confirmat en el seu càrrec de batlle de Saldes per Galceran de Pinós i la seva muller Berenguera. El baró amb motiu de la seva marxa a les Croades, el 23 de juny de 1295 anomena R. de Vallespirans procurador general de la baronia per cinc anys. Entre les possessions havia el castell de Saldes. L’any 1296 Galceran de Pinós donà a Jaume Digo de Bagà el castell de Saldes, lliure que qualsevol servei, amb la condició que fes estada permanent amb la família. 
 

Entre els anys 1306 i 1316 el castell juntament amb altres fou ocupat per les forces del rei Jaume II, en el context de la guerra entre el rei i Pere I Galceran de Pinós.  

L'any 1324, morí el donzell Bernat de Gósol, que posseïa aquest castell entre d'altres en feu, pel baró de Pinós. El succeí la seva filla Violant que prengué la investidura de mà d'en P. De Santa Eulàlia. 

L’any 1370 es feren obres  principalment a la part que era residència senyorial. 

Les referències sobre el castell de Saldes acaben pràcticament el segle XV amb els episodis de la guerra civil catalana i la guerra dels remences. 

El segle XVII Saldes figura com a possessió del duc d'Alba, a la sots-vegueria de Berga i la vegueria de Manresa. 

Les restes del castell de Saldes formen un conjunt format per dos edificis relativament ben conservats voltats de fragments de muralla, fonaments d'altres construccions en ruïnes i l'església que es troba al costat del cos fortificat. Sota el conjunt, per la banda de migdia, hi ha les restes en ruïnes de dues antigues cases. 

En el volum principal. 

A l'angle nord-oest arrenca una muralla de 90cm de gruix feta amb pedres irregulars unides amb fang. 

L'estructura del castell es divideix en dos parts clarament diferenciables, el recinte Jussà i el recinte Sobirà. El recinte Jussà conserva restes d'habitacles força tardans i restes de muralla, mentre que el recinte sobirà conserva un cos fortificat i la capella de Santa Maria, a tocar de la penya i altres edificacions mig enrunades i cobertes de vegetació. 

El conjunt del castell de Saldes és format un seguit d'edificacions i estructures:

·        L'església de Santa Maria se situa a l'angle més llevantí del recinte casteller.

·        El cos fortificat és la resta més important del castell, conservat a la banda oposada de la capella. Es tracta d'un cos rectangular de 14'25 m de llarg i una amplada entre 5'9 i 6'2 metres, estructurat en dos nivells. Les dependències de tramuntana són al nord del cos fortificat i s'observen restes de murs i retalls a la roca natural que denoten la utilització d'aquest espai com a dependències secundàries amb la muralla com a paret exterior, adossat al cos residencial per la banda sud. 

Es poden distingir dos nivells: l'inferior format per una sala coberta amb una volta ogival, i el superior, mig enrunat. El cos inferior consta d'una sala amb porta d'accés a llevant que és fruit d'una reforma moderna, i al mur meridional conserva tres espitlleres, tot i que aquest no disposa de sostre. Del pis superior, situat sobre aquesta volta, només resten alguns murs perimetrals que permeten esbrinar que estava dividit en diverses cambres i en els que es conserven també espitlleres.

·        El pati d'armes és a llevant del cos residencial, és un gran espai sense obert delimitat al sud pel clos murallat a l'est la capella i al nord un edifici de grans proporcions.

·        El perímetre murallat es conserva en força bon estat amb alçades considerables a la banda sud i oest del recinte sobirà. 

L'any 1965 l'edifici va ser restaurat pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. L'octubre de l'any 2001 es va procedir a realitzar una intervenció consistent en un estudi d'interpretació, consolidació i excavació d'urgència, portada a terme per Pere Cascante per encàrrec de l'Ajuntament de Saldes a través de la Societat d'Arqueologia del Berguedà (Cascante, 2004). Es va excavar la sala principal, deixant al descobert el paviment de lloses. 

El Castell de Saldes està declarat com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Mirant el conjunt amb ulls profans ens admira la grandesa del lloc i les seves caigudes construccions al mateix temps que ens meravella la seva extensa història. Quantes lluites durant segles i quantes vides perdudes per un espai ara enrunat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.