SANTA EULÀLIA DE POMANYONS. BARONIA DE RIALB. NOGUERA.

POC A POC PER LA NOGUERA.  

Visitàvem la petita església de Santa Eulàlia de Pomanyons, prop del mas del mateix nom. Va ser reedificada en aquest lloc a causa de la construcció del pantà. La causa d’aquest trasllat és que hauria quedat sota les aigües.  La seva actual situació és en l’anomenada “Àrea del dolmen de Sòls de Riu” amb el qual comparteix l’espai.

Santa Eulàlia de Pomanyons és una ermita romànica del segle XII. La seva senzillesa estructural, fa que sigui una obra concebuda i executada sense gaires  pretensions arquitectòniques, però perfectament integrada en les formes constructives del segle XII, seguint la tradició del segle XI. 

És una capella d'una nau, amb volta de canó i orientada a llevant.  L’absis és semicircular amb una finestra.  

L’edifici és de petites dimensions aproximadament  d’uns 10 m. de llargada per 4’5 d’amplada.  No presenta cap decoració exterior. 

La coberta de llosa de pedra està aixecada a la part de l'absis, i cobreix tota la nau a dos vessants.  

El portal d’entrada és amb arc de mig punt  amb cinc dovelles a la part superior.

Al mur de ponent hi ha una finestra en forma de creu, igual que Santa Maria de Palau de Rialb. Aquesta finestra i la de l’absis son les úniques fonts de llum natural a l’interior del petit temple.

Es veuen els forats de les bastides de la seva construcció. 

Actualment gaudeix un molt bon estat de conservació. 

Santa Eulàlia de Pomanyons és un edifici eclesial que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MARE DE DÉU DE LA SOLEDAT. SALVANERA. TORREFETA I FLOREJACS. SEGARRA.

PAS A PAS PER LA SEGARRA. 

Anàvem a conèixer el castell de Florejacs quan en una corba de la carretera a Sanaüja van veure i sobrepassar l’edifici eclesial. Com és una de la nostres dèries, no podíem fer menys que  refer el camí per visitar-lo fent les fotos pertinents.  Un cartell ens explicava el nom i la majoria de les dades. 
 

 

Salvanera és un poble (65 h. 2009) situat dins l’antic terme de Florejats, a la conca del Llobregós. 

Poques dades documentals es tenen sobre l’ermita, però és interessant el fet que en una visita pastoral de l’any 1759, quedà constància que disposava dels terrenys i una petita casa al seu entorn, que permetien la manutenció de la petita església. Aquesta petita casa adjacent, ara desapareguda, possiblement respondria al fet, segons fonts orals que hauria funcionat com a escola.

 L’ermita de la Mare de Déu de la Soledat és un edifici de planta rectangular orientada a l’est i d'una sola nau sense absis. La façana principal presenta una coberta a dues aigües i un campanar de cadireta d'un sol ull semicircular.  

S'accedeix a l'interior mitjançant  una porta adovellada que forma  un arc escarser emmarcada per una motllura de pedra força considerable. La pedra clau  porta gravada una inscripció amb la data de 1781, possiblement l’any en que es van fer reformes en l’església.

La planta original de base quadrada disposa de dos contraforts  als murs de tramuntana i ponent per acabar de donar solidesa  a la coberta de doble vessant  i decorada amb un ràfec ceràmic. 

El parament dels murs està construït amb filades de carreus irregulars de pedra. 



 

A l'interior s'observa una volta semicircular amb una cornisa esgraonada que ressegueix tot el perfil interior de l'edifici i un presbiteri lleugerament elevat per un esgraó.

L'interior d'aquesta ermita, fins i tot la volta, es troba pintat de color ocre, a excepció d'una franja d'un metre i mig que arrenca des de terra, que està pintada de color salmó.  

 

A la part de l'altar hi ha tres fornícules que s'obren al mur, la central, més gran i coronada per una petxina i les dues laterals, que alberguen la figura de dos sants. L'única font de llum que il·luminen l'interior de l'ermita és un petit òcul que hi ha damunt de la portada d'accés.

La llum no permetia visualitzar l’interior però la M. Rosa  va saber captar perfectament les dues imatges del cartell indicador. 

La Mare de Déu de la Soledat de Selvanera, és una ermita inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 
 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

 

 

SANT ANTONI DE PÀDUA. ELS HOSTALETS DE TOST. RIBERA D’URGELLET. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Visitàvem el poble d’Els Hostalets de Tost per conèixer la seva església sota l’advocació de Sant Antoni de Pàdua.  

Els Hostalets de Tost és un nucli de població disseminada (13 h. 2009) que es troba aigua avall del riu de Tost, on aquest conflueix amb el Segre, i davant del bosc de Noves de Segre, al costat de la carretera comarcal.

 

Aquest lloc és l'entrada natural i actual a la Vall de Tost i formava part d’aquest antic terme. 

La seva disponibilitat d'aigua i planícia fa que hi hagi una gran activitat ramadera i una extensió de camps de pastura i de panís (blat de moro). Tot el nucli principal està ben urbanitzat. 

En aquest indret hi ha l'església  de Sant Antoni de Pàdua, sufragània de la de Noves de Segre  

Aquesta església és de petites dimensions i pràcticament quadrada. La coberta és de teules i té un petit campanar d’espadanya. També a la façana principal, damunt la porta d'entrada, però, cobert per l’heura, hi ha un petit òcul.
 

L'edifici presenta un estat de conservació immillorable, almenys exteriorment.  

Es celebra missa de forma ocasional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA. TORÀ DE TOST. RIBERA D’URGELLET. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.  

Visitàvem el poble de Torà de Tost i la seva església sota l’advocació d ela Mare de Déu de l’Esperança.

 

Hem de dedicar una salutació cordial a les persones del poble de Torà de Tost que amablement, i sense tinguéssim cap conversació prèvia, a l’assabentar-se de la nostra presència vam brindar-se amablement a ensenyar-nos l’interior de l’església. Va estar una agradable i amigable estona i una amable conversació. Gràcies amics de Torà de Tost! 

Torà de Tost és un nucli de població disseminada (16 H. 2009/ 1014 m. alt.) que pertany actualment al municipi de Ribera d’Urgellet. L’any 1968,  Tost fou fusionat amb altres pobles dels voltants en el nou municipi de la Ribera d'Urgellet, amb capital al Pla de Sant Tirs. 

És situat al vessant septentrional de la serra de Tost, dominant, per l’esquerra, la vall del riu de Tost, aigua amunt d’aquest poble, de la parròquia del qual depèn la seva església.

 

Es coneix molt poca cosa de la història medieval del poble de Tost. En el llibre de visites parroquials del bisbat d'Urgell de 1758 hi ha una breu referència a la parròquia de Sant Martí de Tost en la qual es parla de la capella de la Mare de Déu de "l'Espectasió".  

Es tracta, per tant, d'una capella annexa a l'església parroquial de Sant Martí de Tost i totalment dependent d'aquesta església, sense cap altra obligació per part del rector que disposar d'un censal assignat per al seu manteniment. 

 

Cap a 1850 Pascual Madoz recull que es tracta d'una església annexa a la parroquial de Sant Martí de Tost i que era aleshores servida per un vicari nomenat pel rector de Tost. A principis del segle XXI l'església de l'Esperança de Torà de Tost depèn, junt amb la resta d'esglésies de l'antiga parroquial de Tost, del rector de Noves de Segre.  

L'església de la Mare de Déu de l'Esperança de Torà de Tost és un petit temple d'una sola nau. La coberta del temple és de volta de canó dividida en tres trams per dos arcs torals.  

La capçalera plana està  orientada a nord-est. La part de l'altar està més alta que la resta del temple i s'hi accedeix per uns graons i està separada per una barana de ferro forjat.. Està emblanquinada i presenta un cor de fusta elevat als peus. A l'entrada sota l'escala d'accés al cor hi ha una petita pica baptismal. 

 L'altar major presenta tres fornícules, la central força gran i les laterals més petites, on hi ha les imatges de les principals advocacions vinculades a l'església. Al mur nord de la zona del presbiteri s'obre una porta en arc rebaixat per accedir a la sagristia.  

L'accés al temple es troba a la façana de ponent. Es tracta d'una façana força alta en relació a la seva amplitud. La porta d'accés està descentrada a l'esquerra en relació a l'eix de simetria. Es tracta d'una porta coronada per un arc rebaixat i amb una motllura de perfil rectangular. A la part alta de la façana hi ha un petit ull de bou. Aquesta està coronada per un campanar d'espadanya d'un sol ull.

 

La coberta és de teula a doble vessant i el parament exterior és de pedra vista amb restes d'un recobriment anterior de morter de calç. L'obra és a base de carreuons irregulars a excepció de les cantonades, on els carreus són més grans i més regulars. 

Per les seves característiques podem dir que es tracta d'un edifici d'època moderna, dels segles XVII o XVIII. 

La Mare de Déu de l'Esperança de Torà de Tost és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARTÍ DE TOST. RIBERA D’URGELLET. ALT URGELL.

TERRES D’ALT URGELL.  

L’església de Sant Martí també dedicada a Sant Ponç, és situada a un extrem de l’antic caseriu que formava el poble de Tost, avui enrunat.

 

La referència històrica més antiga del castell i del terme de Tost és de l’any 815, La vila de Tost apareix esmentada en el document del 982, en que el bisbe Sal·la donava l’església de Sant Miquel de Montpolt a Ot de Solanes i al seu fill Mir. La parròquia de Tost és una de les esmentades el l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. 

La notícia més antiga que es coneix de l’església de Sant Martí de Tost data de l’any 1030, en què es publica el testament sacramental de l’ardiaca Bernat, germà d’Arnau Mir de Tost. L’església de Sant Martí fou consagrada l’any 1040 pel bisbe Eribau d’Urgell  a petició d’Arnau Mir de Tost i de la seva muller Arsenda, fundadors i principals dotadors de la mateixa, segons el document conservat a l’arxiu Capitular de la Seu d’Urgell. En l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, hi consta, com una de les esglésies confirmades com a possessió del monestir.

 

L’any 1046 Arnau Mir de Tost reconeixia que posseïa la parròquia de Tost en feu de l’església d’Urgell per donació del bisbe Ermengol. 

 

En els seus respectius testaments, Arnau Mir de Tost i la seva muller, Arsenda, feren noves deixes a favor de l’església, Per la seva part Arnau Mir deixà a la seva filla Letgarda i al seu nét Guerau, la parròquia de Tost, juntament amb la de Montan, Noves i el Pla.  

El lloc de Tost és esmentat en documents de venda o donació de terres del segle XI, i en l’acta de consagració de l’església del monestir de Santa Cecília d’Elins a l’any 1080. On consta en donació un alou situat al terme del castell de Tost. 

En les visites realitzades per manament de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí, a la diòcesi d’Urgell, els anys 1312 i 1314, consta dins el deganat d’Urgellet l’església parroquial de Sant Martí de Tost. 

L’actual església de Sant Marti de Tost és un gran edifici, la construcció del qual cal situar en època gòtica o posterior. I que conserva a les seves façanes de migdia i de ponent vestigis importants d’una església anterior, probablement la consagrada l’any 1040.

 

Destaquen a la façana sud tres finestres de doble esqueixada i una porta paredada dovellada on s’alternen, amb una clara intenció decorativa els gres vermell amb els carreus de calcària blanca, tècnica utilitzada en altres edificis del segle Xi. 

A la façana de ponent, al costat de la porta actual del temple, integrats en un llenç de mur que destaca de la resta i mig tapats per un contrafort, es conserven els vestigis d’un altre portal adovellat, amb un arc format per dovelles de gres vermellós fosc. 

Els paraments antics, que es diferencien de la resta de la construcció pel seu aspecte més ordenat, són formats per carreus ben escairats, disposat en filades irregulars però força uniformes. 

Poca cosa es pot dir de l’estructura original però sembla clar que és una obra culte realitzada amb un correcte domini del mecanismes constructius i tecnològics  del moment que es construí, possiblement l’any 1040, data de la seva consagració.

 

Quan el bisbe Eribau d'Urgell consagrà, el 1040, l'església parroquial de Sant Martí, també va ser dotada de béns i relíquies ofertes per l'Abat Oliba de Ripoll. A aquests tresors s'han d'afegir un escrit autògraf i una arqueta en forma de creu que es conserva, des del 1924 al Museu Episcopal de Vic. A aquest museu es guarda també una part del baldaquí de l'altar dels segles XII-XIII. L'altra és al Museu Nacional d'Art de Catalunya.  

Sant Martí de Tost és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Recentment s’han fet obres de restauració.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JOAN I SANT MARTÍ DE CASTELLAR DE TOST. RIBERA DE L’URGELLET. ALT URGELL.

TERRES D’ALT URGELL. 

Castellar de Tost és un nucli del municipi de la Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell, i es troba a la Vall de Tost, a la falda sud sobre el riu del mateix nom. Actualment té 17 habitants, i es troba bàsicament a 831 metres d'altitud a llevant del turó de Ciutat.

 

A la part alta del poble, penjat sobre la roca viva, trobem les restes del que fou el castell de Castellar de Tost. Malgrat que no trobem cap referència a aquesta edificació entre els documents d'Arnau Mir de Tost, tot fa pensar que no pot ser gaire posterior. Els esments més antics del lloc de Castellar són relativament tardans en relació a altres indrets de la vall de Tost. El primer esment de Castellar data de l'any 1086 en la donació d'un alou a la catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell.

 

Cal destacar l'església encara consagrada a Sant Joan Baptista, tot i que a dins es guarden algunes de les peces de la veïna i abandonada església de Tost (cal remarcar la còpia del baldaquí). L’original actualment és al MNAC. A diferència de les altres esglésies i ermites de la vall, aquesta és d'estil però no d'origen romànic. Possiblement és el fruit d’una remodelació de l’antiga església, probablement romànica.

 

La porta estava oberta i vam poder fer un bon reportatge fotogràfic força il·lustratiu.

Es tracta d'una església d'una sola nau, amb capçalera plana orientada a ponent i coberta amb volta de canó rebaixada i dividida en dos trams per un arc faixó que es perllonga per la part inferior en dues pilastres de secció rectangular adossades als murs laterals. La volta de canó arrenca d'un fris motllurat de guix que recorre tota la llargària de la nau.  

Als peus de l'església hi ha un cor en alt amb barana de fusta, al qual s'hi accedeix a través d'unes escales d'obra adossades a la cantonada sud-est de l'edifici.  

L'àmbit presbiteral, que no presenta cap diferenciació constructiva en relació a la resta del temple, presenta una porta rectangular al costat de migdia, que dóna accés a la sagristia, i una gran fornícula en forma d'arc de mig punt, de guix, al mur nord. Aquesta està dividida en tres fornícules. La del centre és més gran que les laterals.  

L'altar és construït amb un pilar quadrangular de llosa amb una ara que és una gran llosa pràcticament sense desbastar. Al mur de ponent s'hi obren tres fornícules que acullen tres imatges de guix.

S'accedeix a l'església per una porta d'arc de mig punt, resseguida per una motllura de guix, centrada a la façana principal orientada a llevant. Més a munt trobem un carreu amb la data 1881, segurament data de la remodelació, i per sobre un ull de bou.  

La façana culmina amb un campanar d'espadanya d'un sol ull amb una petita campana de bronze. La coberta és de teula àrab, a doble vessant i el parament és de pedra vista, a base de blocs de pedra irregulars pràcticament sense desbastar.

 

El conjunt presenta la sagristia adossada al mur meridional de l'església, de planta trapezoïdal, obert a llevant, que presenta coberta a un sol vessant. Es comunica amb l'església a través d'una porta. El parament és irregular. Al centre de la façana s'obre una finestra quadrangular. 

Originàriament, d'acord amb la seva ubicació, l'església formaria part del recinte perimetral del castell de Castellar. A la banda de ponent s'adossa una altra edificació (amb traces d'arcs tapiats) que segurament formava part de l'antiga muralla de Castellar. Actualment, el creixement de la superfície ocupada per la població cap a migdia ha acabat per situar l'església al centre del nucli de Castellar.

 

Sant Joan i Sant Martí de Castellar de Tost està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT FELIU DE VALLCEBOLLERA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

En el nostre periple per terres de la Catalunya Nord visitàvem el poble de Vallcebollera (nom oficial en francès Valcebollère).

 

Vallcebollera és un municipi (44h. 2009) situat a la confluència de les rieres de Peguera i del Prat del Rector, que davallen del pla de les Salines, amb la de Faitó, que davalla del massís del Puigmal, origen de la Llavanera. 

El poble, situat a 1 500 m alt, és dominat per l’església parroquial refeta de nou al s XIX. El terme comprèn el poble del Puig de Vallcebollera i l’ermita de Sant Bernabé.

Trobem una definició del topònim que ens  dona aquesta definició : està registrat al segle XIII com Valle Cebollera, una vall on abunden cebollins o cebes silvestres. 

La seva església depengué de la parròquia de Sant Pere d’Osseja i, a traves d’aquesta de la canònica de Santa Maria de Lillet. 

Es mencionada per primera vegada en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere d’Osseja del 2 de novembre de 1219. Segons aquesta document, el bisbe de la Seu, Pere de Puigverd, pregat per Berenguer, prepòsit de Santa Maria de Lillet, subjectà la parròquia de Sant Pere amb les seves sufragànies, Sant Feliu de Vallcebollera i Sant Hilari del Puig, a Santa Maria de Lillet, a la qual fèu donació perpetua. 

L’any 1288, R. de Cavanelles i la seva muller Beatriu van vendre a Arnau de Llorà, per cinc anys, tots els seus delmes de Valezabolera i del vilar i la parròquia de Sant Feliu de Vallcebollera.  

Sant Feliu de Vallcebollera és una església d'una sola nau, amb volta de canó trencat i un absis a l'est. A la part sud i nord es troba la capella. Les parets de la nau són fortament inclinades.

La part superior té el campanar d'espadanya amb tres ulls en forma d'arc, dos dels quals porten campanes, disposats en un triangle. Està coronat per una creu i un penell.

L’església de Sant Feliu és un edifici molt restaurat, l’any 1867, amb un campanar d’espadanya de tradició romànica. La campana va ser beneïda el 13 de gener de 1868. Té una porta de granit amb una pedra angular de data 1867.  

Part de les parets de la zona central de la nau semblen encara d’època romànica. El sostre és de pissarra tradicional. 

El 1911, algunes parets i sostres de l'església es van ensorrar.  

El sostre de l'església va ser renovat en 1935. 

L'església de Sant Feliu fou restaurada parcialment en l'any 2011-2012 on es va reconstruir la teulada, es van instal·lar canaletes per conduir l'aigua de pluja, es van rehabilitar els revestiments de la façana oest i, parcialment, de les façanes nord i sud. També es van recuperar els segells de la torre i la il·luminació interior i exterior. 

 

 

El mobiliari de l'església va ser traslladat a l'església de Sant Pere d'Oceja. El mobiliari inclou una estàtua de Sant Hilari, element central d'un retaule que es conserva al Palau dels Reis de Mallorca i realitzat cap al 1685, així com una estàtua de Sant Miquel del segle XVIII. 

Hi ha un recorregut de 15 Km., anada i tornada, que forma part dels camins de memòria. Caminant per aquestes terres molts catalans i espanyols van haver de marxar del país, al final de la Guerra Civil, per refugiar-se a França. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.