SANTA MAGDALENA DE NOVES. CAMÓS. PLA DE L’ESTANY

 CAMINANT PLA DE L’ESTANY 

L’església de Santa Magdalena de Noves corona un petit turó situat a la vora esquerra del Matamors, al costat del mas Noves. 

L’indret de Noves és documentat des de l’any 1019, en què Ramon Bonhom va donar a la Canònica gironina terres situades a Camós. El lloc era un mas situat dins el terme parroquial de Sant Vicenç de Camós, que fou venut l’any 1303 a Bernat, abat de Banyoles, per Mair, fill de Salomó, un jueu de Besalú. 

L’ermita de Santa Magdalena data de la fi del segle XI, encara que ha estat transformada posteriorment i avui és ben poc el que resta del seu estat originari. La capella havia estat incorporada al mas i s'havia abandonat el culte catòlic al passar a mans dels jueus. Fins al 1544 no apareix aquesta capella en les visites pastorals. Pels voltants d'aquells anys fou construït el retaule. 

La capella de Santa Magdalena de Noves és una construcció modesta d’una nau amb planta rectangular, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i amb absis rectangular. 

La portada, a ponent, un senzill arc dovellat de mig punt, és protegida per un porxo afegit més tardanament a la construcció principal i que resta tancat per la banda de ponent. Una de les cantonades d’aquest porxo, realitzat amb murs de pedra i volta de canó, serveix de recolzament intermedi de l’escala d’accés a l’espadanya i, al mateix temps, és un terrat que permet l’entrada al cor des de l’exterior. 

La il·luminació prové d’una finestra de doble esqueixada situada entre la porta i un petit ull de bou a la part alta de la capçalera. Dues finestres més al mur de migdia foren obertes amb posterioritat. 

El mur de tramuntana té una capelleta circular, a manera d’absidiola, coronada exteriorment per una cornisa en cavet del mateix tipus que la que hi ha als murs laterals. Aquesta capella, si no forma part de l’estructura original, degué ésser construïda poc més endavant, a jutjar per l’aparença. 

L’aparell dels murs és realitzat amb filades de pedra sorrenca només desbastada, fora de les cantonades i la cornisa, que són de pedra travertínica de Banyoles ben tallada. Cal situar l’obra dins la primera meitat del segle XIII. 

Adjuntem fotografia del cartell anunciador del retaule d’aquesta església. 

Treballs de restauració posteriors:

La Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Camós n’impulsaren la restauració entre els anys 1991 i 1992. La intervenció afectà la coberta, la teulada, el porxo, l’espadanya i l’interior. Durant les obres es va descobrir el basament de l’antic absis semicircular, a l’exterior de la capçalera actual. 

Santa Magdalena de Noves és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Cayalunya Romànica

SANT MARTÍ DE RIUDELLOTS DE LA CREU. PALOL DE REVARDIT. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

La unió de tres pobles, Palol, Riudellots de la Creu i la Mota forma el municipi de Palol de Revardit. Aquest municipi es va conformar el 1847 quan els termes dels tres ens locals resultants de l'antic règim senyorial, corresponents a aquests pobles, van ser units amb capital a Palol. 

Sant Martí de Riudellots es tracta de la vella església parroquial de l’agregat de Riudellots de la Creu, pertanyent al bisbat i comtat de Girona, actualment substituïda per una construcció posterior. 

És per primer cop esmentada l’any 1058, en la restitució de les terres de la seva parròquia per la comtessa Ermessenda al bisbe de Girona Berenguer; el topònim emprat és el de “Sancti Martini de Rivoluti” que fa referència a les quantitats de sediment que arrossega el rierol, anomenat “Rivo David” (Revardit), quan provoca inundacions. 

L’any 1209, ja amb el nom de “Rivolutorum de Cruce”, s’estableix al terme parroquial l’important mas Noguer. És també esmentada el 1362 en el Llibre verd del capítol gironí i l’any 1691. La primera construcció s’hauria de situar entre l’acabament del segle XII i la primeria del XIII.

Segons la creença popular, hom identifica aquesta primigènia construcció romànica amb la propera i derruïda capella de Sant Martí Boscos, coneguda també per les invocacions a sant Pere i sant Miquel.

De l’actual edifici parroquial només es conserva part d’una inscripció epigrafiada, possiblement de l’antiga construcció romànica. 

L’església de Sant Martí de Riudellots de la Creu és una construcció d’una nau rectangular amb volta lleugerament apuntada, que es presenta amb un cos adossat a la banda de llevant, la sagristia i una capella a la de ponent.

L’absència d’absis semicircular i la perfecta continuïtat del mur de migdia que integra el cos esmentat fan pensar que la seva desaparició fou deguda a una reforma. L’aparell d’aquest mur és irregular, amb pedra desbastada sensiblement rectangular i sense seguir les filades. El dels altres murs, en canvi, és regular amb carreus de pedra sorrenca. 

L’obertura de capelles laterals es produeix a través de sengles arcs tardans. La nau és sobrealçada i la portalada, un senzill arc de mig punt amb muntants i dovelles de pedra de Girona, és situada al nord. 

Una espadanya amb dos ulls i un tercer sobre l’eix dels anteriors cobert amb una teulada volada corona la façana principal. 

Posteriorment el temple ha sofert nombroses modificacions, que han deixat pràcticament oculta la fàbrica romànica. Es va fortificar, augmentant l'alçada dels seus murs i construint les dues trones o garites de vigilància situades a les cantonades nord-oest i sud-est. Les últimes modificacions correspondrien als segles XVII i XVIII. 

Sant Martí de Riudellots de la Creu és una església, en principi romànica, protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Enciclopèdia Catalana/ Viquipèdia

SANT CEBRIÀ DE PUJARNOL. PORQUERES. PLA DE L’ESTANY

 CAMINANT PLA DE L’ESTANY 

Pujarnol és una entitat de població disseminada, situada a l'inici de la vall de Matamors, entre les serres de Sant Patllari i Biert. El nucli rural de Sant Cebrià està format per l'església, el cementiri i la casa senyorial de la Torre de Pujarnol.  El nom de Pujarnol prové de «Podio Ariulfi» o «Arnulfi».

Segons la butlla de Benet VII del 1017, el monestir de Banyoles tenia possessions al lloc de Podio Arnulphi o Puigarnolf, del comtat de Besalú. El 24 d’abril de 1248 el bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal, va consagrar l'església com a parròquia del lloc. El 1426 hi havia dos altars, un era l'altar major i l'altre estava dedicat a Sant Pere. El 1703 consta en el llibre dels delmes del bisbat que els de Pujarnol corresponien als senyors Millàs de Madremanya i Campolier de Miànegues. 

L’església de Sant Cebrià de Pujarnol és una construcció de nau coberta amb una volta lleugerament apuntada, capçada a l’est per un absis semicircular. A la banda nord s’afegiren unes capelles i l’escala de pujada al campanar, que és quadrat amb dues obertures a les bandes de llevant i de ponent, i una al nord i el sud. 

L’aparell, regular, és format per carreus de pedra sorrenca, col·locats en filades ben tallades i d’alçades alternades. A l’exterior de la nau i a l’interior de l’absis hi ha una imposta en cavet i dues finestres de doble esqueixada, l’una al centre de l’absis —amb arc de mig punt adovellat tant a l’interior com a l’exterior—, i l’altra finestra, monolítica, al mur de migdia, amb arc de mig punt. 

La portalada ha estat totalment renovada imitant una porta amb arc de mig punt adovellada, que conserva la ferramenta de l’època i un forrellat amb cap de serp. 

En conjunt, cal considerar l’obra com una renovació del segle XIII, si bé probablement resten elements de la construcció del començament del segle XII, com és una bona part del mur nord. 

El Museu d’Art de Girona conserva inventariat un encenser de bronze fos, procedent de Sant Cebrià de Pujarnol. 

Sant Cebrià de Pujarnol és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull  dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica/ Viquipèdia

SANT JOAN BAPTISTA DE BORGONYÀ. CORNELLÀ DE TERRI. PLA DE L’ESTANY

 CAMINANT PLA DE L’ESTANY 

El poble de Borgonyà està situat a la vora esquerra del Terri. Des d'antic s'ha aprofitat aquesta força hidràulica, primer per moure dos molins, i més tard una fàbrica de paper i una de teixits. 

L'església parroquial de Sant Joan Baptista de Borgonyà és el centre del veïnat situat sobre un turonet. 

El topònim «Burguniano» es documenta des del 957. En aquest indret es consagrà l'església parroquial dedicada a Sant Joan l'any 1142. El juliol d'aquest mateix any l'església fou definida per Bernat Joan, fill de Guillem Bernat de Cornellà, al bisbe Berenguer, mitjançant una compensació de 100 morabatins a satisfer la meitat en or i l'altra meitat en mules. L'església passà, posteriorment, a la jurisdicció de la ciutat de Girona, la qual, la cedí al rei Martí el 1399. Sembla que fou reformada al segle XVII. 

L'església parroquial de Sant Joan Baptista és una construcció d'una sola nau, coberta amb volta apuntada, i absis semicircular. Per la banda de migdia és adossada a la rectoria mentre que a la de tramuntana s'ha afegit una capella barroca dedicada a la Verge del Roser i una petita dependència que fa de sagristia. 

L'any 1623 es va reformar la façana i s'hi afegí una torre campanar sobre l'espadanya que resta encara visible i una nova portalada. Segons Jaume Marquès i Casanovas la volta fou renovada també en aquesta època. 

Al fons de l'absis hi ha oberta una finestra de doble esqueixada i al mur de migdia una capelleta immediata a l'absis, constituïda per un simple rebaix en el mur, coronada per un arc escarser i una finestra centrada, també de doble esqueixada, si bé no és obra original. 

Exteriorment, l'absis és ornamentat per un fris d'arcuacions llombardes dividides en tres sèries de quatre arquets separats per dues lesenes centrades. Les arcuacions són fetes de dovelles de pedra negra, volcànica, mentre que la resta és d'aparell de carreus ben tallats de pedra sorrenca, molt regular. Sobre les dovelles de la finestra hi ha una imposta col·locada a manera de guardapols.

 

L'aparell de la nau no té una aparença tan bona, però és de la mateixa factura i dimensions similars, disposat en filades uniformes. L'arquitectura de l'edifici s’adiu perfectament a la data establerta per la seva consagració, l'any 1142 i pot ésser relacionada amb altres esglésies d'aquesta època de la comarca, dins les formulacions de la tradició constructiva llombarda, en una clara evolució vers el perfeccionament tecnològic característic de l'arquitectura del segle XII. 

L’església romànica de Sant Joan Baptista de Borgonyà està Catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grai

Fons documental. Viquipèdia

SANT ANDREU DE MATA. PORQUERES. PLA DE L'ESTANY

 CAMINANT PLA DE L’ESTANY 

La parròquia de Sant Andreu, emplaçada al veïnat de Mata, antigament aïllat i avui absorbit pels barris de creixement de Banyoles, és prop del Terri, al Pla de Banyoles. 

La primera referència de la “parrochia Sancti Andree de Mata” es troba en la dotació que de la canònica de Girona féu el bisbe Pere Roger, l’any 1019, juntament amb els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Ermessenda. La segona referència de la parròquia data del 1208, any en què els germans Pere de Mata i Guillem signaren una concòrdia entre ells de repartició dels seus béns, entre els quals hi havia uns molins a Sant Andreu de Mata. 

Al segle XIV, la jurisdicció de la parròquia de Mata fou venuda pel rei Pere el Cerimoniós a Pere d’Usall, el seu cambrer, amb la condició que no la redimiria per vendre-la. L'any 1579 va ser agregada a Sant Julià de Corts i l'any 1928 en un annex de Corts. El 1965 es va independitzar i es va convertir en parròquia El lloc de Mata era al segle XVII un lloc reial, integrat en la sotsvegueria de Besalú, de la vegueria de Girona. 

L’església parroquial de Sant Andreu de Mata és un edifici d’una nau rectangular, coberta amb una volta apuntada, que fins l’any 1951 havia estat capçada a llevant per un absis semicircular. Aquest va ser substituït per un creuer i nou absis. 

La porta és lateral, molt senzilla, amb arc de mig punt de dovelles primes i allargades. Els seus batents conserven farratges en espiral de la primitiva porta romànica.  Al seu costat hi ha una finestra de doble esqueixada amb una llinda monolítica i amb l’arc de mig punt i la part superior plana, igual que la que hi ha, centrada, al mur de ponent. 

El campanar, sobre aquest mur, és d’espadanya, amb dos ulls i una coberta de quatre vessants a base d’un entramat de fusta amb tornapuntes. 

L’aparell dels murs és fet de filades regulars de carreus ben tallats de pedra del pla de Banyoles, de forma molt allargada. 

La volta, construïda amb el mateix tipus d’aparell, arrenca sobre una imposta còncava de quart de cercle, apreciable també a l’exterior dels murs laterals. 

Al mur de ponent és visible l’aparedament d’una porta que hi degué haver. 

La planta, la porta, i sobretot l’aparell de la pedra, fan pensar en una construcció del segle XIII molt avançat. 

La imatge de fusta de la marededéu d’aquesta església desaparegué l’any 1936.

Sant Andreu de Mata és una església romànica de  inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT ROMÀ DE MIÀNIGUES. PORQUERES. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

Hi ha constancia que la parròquia de “Millianicas cum ecclesia Sancti Romani” fou cedida a Banyoles l’any 957, pel bisbe Arnulf de Girona, amb motiu de la consagració de l’església abacial, que posteriorment li seria confirmada al monestir amb els noms de milleanicas (1086) i millanicas (1017, 1019 i 1175). Posteriorment el topònim evolucionaria a mianachas (1326) i miànegues (1372). En nomenclàtors diocesans del segle XIV apareix també amb el nom de "Sancti Romani de Mianicis".

 

De l’antic temple romànic no queda cap vestigi i l’actual edifici és una obra barroca del segle XVIII construida sobre la primitiva església del segle XII. 

Sant Romà és l'església parroquial del veïnat de Miànigues de Porqueres. També s'hi venera a sant Llop qui dona motiu a les festes que s'hi celebren el primer cap de setmana de setembre. 

Església de planta rectangular i coberta de teula a dues vessants. Interiorment s'estructura en una sola nau, amb capelles i annexes laterals i absis pentagonal. A l'interior, l'església és coberta per volta de canó amb llunetes i, a banda i banda de la nau, s'obren capelles laterals amb arcs de mig punt sobre impostes motllurades. 

La façana principal presenta una portalada  de l’any 1783 amb brancals i llinda de pedra emmotllurada i, a sobre, una fornícula amb petxina. Al centre hi ha un rosetó i la façana acaba amb una cornisa curvilínia. La torre campanar és de planta quadrada amb la part superior rematada amb cornisa i merlets. Les parets portants són fetes amb carreus irregulars de pedra de Banyoles. A les cantonades i al voltant de les obertures, els carreus són ben tallats. 

Sant Romà de Miànigues és una església amb elements romànics i barrocs inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT ESTEVE DE SORDS. CORNELLÀ DE TERRI. PLA DE L’ESTANY

 CAMINANT PLA DE L’ESTANY 

L'església parroquial de Sant Esteve de Sords és situada al costat esquerre del Terri, formant amb el comunidor, la rectoria i alguna casa més un conjunt esglaonat sobre el riu. La resta de cases del poblet de Sords són masies disseminades. A pocs metres hi ha l’antic pont medieval de tres arcs de mig punt (pont de Sords) que  fins fa poc creuava el Terri. 

Sant Esteve de Sords, al comtat de Girona, és esmentat el 985 com a «Sancto Stephano quod est in villa Surdis». Més endavant, el 1074, es troba citada una «turis quem vocant Surdis ultra rivum Sterrie». Cal destacar els sis focs reials i els disset eclesiàstics registrats en el fogatge de l'any 1359 i també la participació de parroquians de Sords en l'assalt del call jueu de Girona el 1391. En el nomenclàtor d'esglésies del bisbat de Girona del segle XIV també apareix l'«Ecclesia Parrochialis Sancti Stephani de Surdis».

Abans de les nombroses transformacions sofertes, sobretot al segle XVIII, era una edifici d'una nau, capçada a llevant per un absis semicircular. La nau va ser sobrealçada i prolongada cap a ponent, doblant-se pràcticament la seva longitud i es crearen capelles laterals, un campanar molt alt de planta quadrada, segurament construït en diferents etapes i una nova façana. 

Molts carreus de la vella església van ser aprofitats per a la construcció de les reformes. El portal és fet amb dovelles que inicialment donarien la forma d'arc de mig punt, posteriorment retallat. De l'estructura romànica resta l'absis i bona part dels murs de migdia i tramuntana, si bé aquest darrer és amagat per la sagristia. 

Al centre de l'absis hi ha una finestra centrada de doble esqueixada i factura senzilla, com tot el parament exterior que mostra un aparell de carreus ben tallats de pedra sorrenca, coronats per una imposta de quart de bordó (ressalt de quart de cercle en una motllura). 

Tant la disposició de la planta com els elements constructius situen la part romànica d'aquesta església entre la segona meitat del segle XII i les primeries del segle XIII. 

Els comunidors tenen un origen relacionat amb les creus de terme. Des del comunidor, que tenia obertures als quatre vents, el rector demanava la protecció divina contra les tempestes i les pedregades. El comunidor de Sords es pot datar entre els segles XVI a XVIII. És una torre de planta quadrada que precedeix l'entrada a l'església. El comunidor pròpiament dit es troba a la primera planta de la torre, al qual s'accedeix per unes escales exteriors. 

El conjunt de Sant Esteve de Sords esta catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia