SANT CUGAT DE RAVÓS DEL TERRI. CORNELLÀ DEL TERRI. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

Poca cosa parlarem d’aquesta església i els seu entorn, només dir que hem estat i hem fet fotografies. També que hem fets gestions per poder visitar l’interior, tal vegada important per les seves pintures. 

L’església de Sant Cugat, inclosa dins el recinte del castell de Ravós, es troba en un petit turonet al marge dret del Terri.

L’església parroquial de Sant Cugat havia estat la capella del castell de Rogationibus, al comtat de Girona, sota la jurisdicció de l’ardiaca major de Girona. El nom de Rogationibus (1144) anà evolucionant; l’any 1272 era anomenat Rabedonibus, més tard Rabonibus i, finalment, Ravós. En el fogatge de l’any 1359 hi havia al terme 25 focs d’església. 

En els nomenclàtors del bisbat de Girona s’esmenta l’“Ecclesia parrochialis Sancti Cucuphati de Rogationibus”. 

Edifici d'una sola nau , de planta rectangular, coberta amb volta apuntada  i arcs torals, capçada a llevant per un absis semicircular. La façana sosté un campanar quadrat amb merlets. L'estructura de la nau és del segle XI, probablement sobre una construcció preromànica segons s'observa en els carreus de la base de l'angle sud-oest. La porta d'entrada era lateral, a migdia, amb arc de mig punt fet per grans dovelles. (Avui resta amagada en un racó del pati, ja que posteriorment es feu una nova entrada a la façana principal, d'estil barroc amb forma quadrangular, llinda monolítica i brancals bisellats). 

L'aparell és de pedra sorrenca amb carreus regulars. La reforma que marca l'aspecte actual devia ser de principi del segle XII moment en què es va construir l'absis amb carreus ben tallats, ornamentat exteriorment amb un fris d'arcuacions llombardes separats per lesenes que resten parcialment amagades. Les petites dovelles dels arquets són de pedra volcànica negra, com l'ull de bou que apareix mig tapat sobre la porta lateral. 

L'interior de l'absis, que té una finestra centrada de doble esqueixada, posseeix una imposta de tronc de piràmide invertit i és cobert amb un quart d'esfera on es conserven els frescos pintats, segurament, amb motiu de la renovació de la nau. Es regruixaren interiorment els murs laterals, obra que a migdia adopta la forma de tres arcs de mig punt formant capelletes entre les quals es sobreposen pilastres que suporten els arcs formers de la nova volta. Aquesta volta fou, segurament, reconstruïda el segle XIV. 

A l'interior de l'església destaca la cornisa de la imposta de la volta de la nau que és decorada amb motius geomètrics i figuratius. Els més interessants es troben a la cara frontal del cimaci, on recolza l'arc toral, on hi ha representat un cap d'animal que devora una serp. A l'esquerra s'hi veu una mena d'arbre amb dos parells de branques que separa l'animal d'una figura d'un home, ajagut, que agafa el cos de la serp. També es distingeixen altres cares humanes i animals com un simi i un drac de dos caps. La major part de les escenes representades en la cornisa sembla que fan referència al mal i al càstig del pecat i es podrien datar cap al final del segle XII. 

Pintures murals 

S'atribueixen al cercle del Mestre de Lluçà. Es conserven a l'absis central. Una aurèola tetralobada centra la composició. Al bell mig, seguint la tradició romànica hi ha la figura del «Maiestas Domini» (Crist en Majestat), amb el nimbe crucífer. Té els dos braços alçats; amb la mà dreta beneeix i amb l'esquerra aguanta el llibre tradicional. És flanquejat per les figuracions circulars del sol i de la lluna a dreta i esquerra. Als costats dos angelots sostenen l'aurèola. A la base del quart d'esfera, a banda i banda del Crist, hi ha les figures dels evangelistes. Sembla que escriguin damunt un pergamí que hi ha a la taula i amb la mà sostenen el que podria ser un recipient de tinta. A la taula hi ha escrit:«Marchus», el de Joan, força esborrat, «Matheus» i «Luchas». Els evangelistes són representats com a figures antropo-zoomòrfiques (cos humà, cap d'animal) excepte en el cas de Mateu. 

El conjunt es va donar a conèixer l'any 1928 a través de la Revista de Catalunya. Sembla que la datació més probable seria a l'entorn de 1300. Les pintures ja no són romàniques sinó una versió popular de l'estil gòtic. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia i Catalunya Romànica

AQUESTA SETMANA SANTA FARÉ UNA LLEU PAUSA EN LES

MEVES PUBLICACIONS.

SEMPRE POSO EL MATEIX MOTIU: ENDREÇAR, POSAR EN

ORDRE, ETC.

MALGRAT SABER QUE COM QUASI SEMPRE NO HO

ACONSEGUIRÉ.

SINÓ HI HA RES DE NOU FINS EL 22 D’ABRIL.

GRACIES A TOTS I DISCULPEU

MIQUEL

SANTA LLOGAIA DEL TERRI. CORNELLÀ DEL TERRI. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

Santa Llogaia del Terri és un municipi de caràcter disseminat, dins l’antic terme de Sant Andreu del Terri, situat a l’esquerra del Terri. 

L’església parroquial és dedicada a santa Llogaia. El seu terme formà part de la baronia de Vilademuls. A mitjan segle XIX era municipi independent, que fou unit al de Sant Andreu del Terri i, n'esdevingué cap, fins el 1976, que fou unit a Cornellà. 

D’aquesta església del comtat de Girona, a la vora esquerra del riu Terri, hi ha poques notícies, tot i que en el seu terme s’han trobat diversos objectes d’origen romà, avui dipositats al Museu Arqueològic de Girona. El 1266 apareix citada l’església parroquial “Sanctae Logahie de Sterria”; l’evolució posterior ens mostrarà, ja al segle XIV, l’expressió “Sanctae Leocadie de Sterria”, tal com indiquen els nomenclàtors del bisbat de Girona. L’antiga església fou reformada durant el segle XVI. 

Originàriament l'edifici era romànic, però ha estat molt modificat al llarg dels segles. L'any 1528 es va construir el cor i es va cobrir la torre. El 1545 es va recobrir l'església. El 1556 s'erigí l'altar de la Verge Maria a on, el 1558, s'hi va col·locar un retaule pintat per Vicenç Sabrià de Girona. A l'interior es conserva una pila baptismal romànica.

En el seu interior hi havia una creu d'estil plateresc, un reliquiari d'argent i un encenser, tots tres del segle xvi. Del segle XVIII hi havia una creu, una custòdia d'argent en forma de sol i un calze molt elaborat. Totes aquestes peces actualment es troben al Museu d'Art de Girona 

Església romànica de nau única. La planta és de forma rectangular amb absis i quatre capelles laterals de construcció posterior. Les parets portants són de maçoneria amb carreus a les cantonades. A les façanes apareixen restes d'arrebossat. La nau és coberta amb una volta de canó de pedruscall, a sobre hi ha la teulada feta amb cairats, llates i teula àrab, és a dues vessants. El ràfec és de tres fileres, combinació de teula i rajol pla. 

La porta d'accés és d'estil renaixentista i està emmarcada amb carreus i llinda de pedra d'una sola peça tots ells emmotllurats. A la part central de la llinda hi ha una fornícula amb la imatge. Sobre la imatge hi ha l'any gravat l’any 1584. 

El campanar és de planta quadrada amb obertures en forma d'arc de mig punt a la part superior i coberta de teula a una vessant. Les parets interiors estan recobertes amb pintures imitant carreus i medallons, possiblement del segle XVIII. 

La llinda és de pedra calcària d'una sola peça, motllurada. Al centre presenta una fornícula renaixentista esculpida a la pedra i ocupada per una imatge, possiblement de Santa Llogaia. Els brancals són fets amb carreus de pedra calcària de diferents mides, també motllurats. 

L'Església de Santa Llogaia del Terri és una obra amb elements renaixentistes i barrocs inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text  i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT CRISTÒFOL D’USALL. PORQUERES. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

Usall és un poble  de l’Estany), situat al N del llac de Banyoles, a l’altiplà d’Usall, a ponent de l’estany d’Espolla. 

Centra la població l’antiga església parroquial de Sant Cristòfol, romànica (segle XI), molt primitiva, similar a la de Mata, amb campanar d’espadanya. 

El lloc és esmentat ja el 1017, i era possessió del monestir de Banyoles. 

L'església apareix per primera vegada citada en la documentació quan va ser lliurada al monestir de Banyoles, l'any 1086; aquesta donació va ser confirmada en les butlles d'Urbà II (1096) i Alexandre III (1175). El 1364, la reina Elionor va vendre al monestir de Banyoles la jurisdicció d'aquesta parròquia. A mitjans del segle XVIII l'església va ser saquejada per les tropes franceses. 

L'absis ha estat eliminat i ha estat substituït per un cos rectangular que amplia la nau i conté la sagristia. 

El temple està sota la advocació de Sant Cristòfol i Santa Anna. La seva construcció es realitzà en diverses etapes, iniciant-se al segle XI, va patir una ampliació al segle XII, moment en què es va realitzar quasi tota la construcció. L'absis és la part més nova de l'església, probablement del segle XVIII. 

Entre els anys 1965 i 1987 es realitzaren els treballs de restauració: es va treure el guix que cobria les parets i va aparèixer el parament original. També es descobriren els fonaments de l'absis primitiu. A l'interior es conserven diverses imatges de culte del segle XVIII i una pila baptismal del segle XVI. 

Sant Cristòfol d’Usall  és una església romànica de planta rectangular, d’una sola nau, absis pla i coberta a dues aigües. Al costat del temple, un altre edifici (la rectoria), queda unida a la banda dreta de la façana mitjançant un petit mur de pedra. A la banda esquerra de l'església trobem un cos adossat, d'alçada superior, que segurament fou una torre de defensa o de vigilància. Això fa que la façana tingui un cert aspecte irregular i asimètric. 

La façana del temple presenta un parament destrament treballat amb grans carreus de pedra ben escairats.

   

La portalada és adovellada amb llindar i timpà llis; a sobre hi ha una petita finestra d'arc de mig punt. Sembla que hi havia una antiga porta lateral, avui dia tapiada. La façana queda rematada per un gran campanar d'espadanya, cobert amb un teulat que abraça dues finestres d'arc de mig punt. Els murs laterals de l'església, tot i que presenten un treball força acurat, mostren clarament que l'edifici fou realitzat en diverses etapes, probablement tres; la part més antiga seria la més propera a la façana i la més moderna la zona de l'absis. La porta de fusta conserva farratges originals romànics amb volutes als extrems i un pany en forma de serp. 

A l'interior es poden veure les diferents fases constructives. Un primer tram, el més proper a la porta d'entrada, està cobert per volta de canó de pedra de travertí d'Espolla; a continuació, separats per un arc toral, hi ha un tram amb la coberta feta amb pedruscall col·locat a plec de llibre. Per acabar, hi ha la capçalera de forma quadrada que és una ampliació de l'anterior que tenia forma semicircular i encara és visible en el paviment. 

Conserva tot un seguit d'imatges barroques: Sant Galderic, robat l'any 1993 i recuperat el 1995, actualment en dipòsit al Museu d'Art de Girona; una Dolorosa, un Sant Joan i un Crist Crucificat, que abans formaven part d'un Calvari i ara estan separats; una Santa Anna; una Puríssima; un Sant Cristòfol; un Sant Antoni, una Mare de Déu del Roser i un Sant Crist.

Els murs són de pedres irregulars sense escairar excepte l'emmarcament de les obertures i els angles de l'edifici que són de carreus de pedra escairats                                                          

 L'església, junt amb la rectoria, la torre i el cementiri formen el nucli del veïnat d'Usall. 

L'antiga torre adossada de planta quadrangular es troba tocant l'església per l'angle de ponent. Presenta murs portants de carreus irregulars, i coberta de teula àrab a dues vessants. 

A la façana d'accés hi ha una porta i una finestra de reminiscències medievals. La resta d'obertures són emmarcades per carreus. 

Prop de l'església hi ha un pedró conegut com el pedró d'Usall. La pedra originària del pedró va ser col·locada a l'altar de l'església. A sobre hi ha un piló circular i al seu extrem una greu grega de ferro.

Sant Cristòfol d'Usall és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT MIQUEL DE PALOL DE REVARDIT. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

L’església de Sant Miquel i les restes del castell de Palol són situades en un petit promontori al marge esquerre del Revardit, a tocar de la carretera local de Banyoles a Palol.

A la mort del bisbe de Carcassona Bernat Bernat, l’església de “Sancti Michaelis de Paladel” ja existia, perquè surt mencionada en el testament d’aquest bisbe el 1074. Aquesta església era enclavada dintre d’un recinte fortificat. L’any 1362 es coneixia com a “Sancti Michaelis de Rivovitis”, una transformació de l’antic “rivo David” del 1116. El 1691, el lloc fou conegut com a “Sancti Michaelis de Palaciolo de Rivovitis”. 

L’església parroquial de Sant Miquel de Palol de Revardit és dins el conjunt del que fou castell emmurallat, algunes torres i murs del qual resten drets. 

L’edifici va ser notablement reformat al segle XVIII i encara més modernament, i s’afegiren dues capelles laterals en forma de creuer, i altres dependències, com també una torre campanar de planta quadrada (que degué aprofitar, probablement, l’original d’espadanya). La porta, a ponent, també és renovada i el teulat sobrealçat. 

Així i tot, l’absis es conserva en molt bon estat i el conjunt de la planta deixa entreveure la disposició de l’església antiga, malgrat l’obertura de capelles i altres afegitons esmentats. 

L’edifici era d’una nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular separat de la nau per dos arcs en degradació. Al fons de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, amb arc de mig punt format per petites dovelles. L’exterior d’aquest absis mostra quatre faixes de tradició llombarda que carreguen senzillament a l’imposta superior, també modesta, amb perfil de tronc de piràmide invertit.

L’aparell, de carreus de pedra de xalió ben tallada, alterna filades de peces allargades i poca dimensió amb altres més grosses i quadrangulars. En conjunt, l’estructura arquitectònica fa pensar en una obra de la fi del segle XII. 

Pel que fa al recinte emmurallat, hom hi pot veure part dels basaments del mur i d’algunes torres que poden situar-se dins el segle XIII. 

La decoració esculpida de la cornisa de l’absis es troba molt deteriorada, de manera que s’observen restes d’un escacat o bitlletat en el pla inclinat, però sense que sigui possible concretar més. El tema és habitual en el món romànic i és un recurs efectiu plàsticament i sovint emprat en conjunts de caràcter modest com el que ens ocupa. La seva datació s’ha de correspondre amb la de l’edifici. 

L'església parroquial de Sant Miquel de Palol de Revardit és dins el conjunt format pel castell, aquesta església romànica i restes d'una muralla circular que constituïren el primitiu nucli d'un recinte medieval dels s. XII-XIV. Està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Sincerament una visita que val la pena tornar-la fer. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

SANT ANDREU DEL TERRI. CORNELLÀ DEL TERRI. PLA DE L’ESTANY

 CAMINANT PLA DE L’ESTANY 

L’església de Sant Andreu és situada prop de la vora dreta del Terri, dins el nucli urbà del poble.

L’església de Sant Andreu fou aixecada pels monjos de Santa Maria d’Amer, tal com consta en els documents de confirmació de béns atorgats per Carles el Calb el 840 i el 860 (on apareix l’expressió “Cella Sancti Andree super fluvium Sterria”), i per Carles el Simple l’any 922, com també en la butlla atorgada al mateix monestir pel papa Climent III, el 1187, confirmant els béns d’Amer. 

Dependent, en principi, del terme parroquial de Sant Cugat de Ravós, constava ja com a parròquia a partir de l’any 1372, i esdevingué seu de la Confraria de Sant Andreu. Efectivament, “Sancti Andree de Sterria” figura com a església parroquial en els nomenclàtors del bisbat de Girona del segle XIV. 

L’església parroquial de Sant Andreu del Terri és un edifici d’una nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular. 

A l’angle sud-oest s’afegí una torre campanar, segurament del principi del segle XV, al qual s’accedeix mitjançant una escala exterior, a manera de contrafort lateral de la façana, si bé aquesta és d’època posterior. 

La porta lateral és situada a migdia i formada per dos arcs de mig punt en degradació sense cap altra ornamentació. 

Al fons de l’absis s’obre, centrada, una finestra de doble esqueixada, amb arquet monolític com a llinda, de característiques similars a la que hi ha, també centrada, al mur de ponent i al de migdia i molt propera a l’absis. 

També al centre de l’absis és visible un baix relleu amb dues figures, una de les quals representa un àngel amb una ala alçada. L’altre personatge podria correspondre a sant Andreu. 

L’aparell, a base de carreus de pedra sorrenca ben tallada ¡, és disposat en filades regulars. Però als murs laterals i a partir d’una certa alçada, s’observa un aparell més petit i no tan ben tallat, d’època anterior, que fa pensar sens dubte que procedeix de materials aprofitats d’una església anterior, si més no del segle XI. Tal vegada una preromànica. 

Per les característiques arquitectòniques, el conjunt de l’edifici s’ha de situar cap al principi del segle XII o a la darreria de l’anterior. 

A la porta d’entrada de l’església de Sant Andreu del Terri es conserven encara elements decoratius de ferro forjat de tradició romànica. Les restes de ferramenta de la porta semblen d’obra tardana, del començament del segle XV. La ferramenta és composta per cinc tiges horitzontals i mitja que es despleguen als extrems en forma de volutes afrontades, petites i atapeïdes. 

Procedent de Sant Andreu del Terri, el Museu d’Art de Girona conserva, una lipsanoteca de fusta de boix amb forma de pot cilíndric. Aquesta lipsanoteca, que aparenta un treball tardà, del segle XIII, encara conserva senyals de la cera utilitzada per a segellar-la. 

Cal fer referència també al pont medieval sobre el Terri, que permetia que la carretera el travessés. Recentment, l’arranjament de la via ha comportat la construcció d’un nou pont, fet que ha millorat la visibilitat del pont medieval. millorat la visibilitat del pont medieval. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

SANT ANDREU DE SERINYÀ. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

No és fins al 1182 que és esmentada l’església parroquial de Sancti Andree de Seriniano. La jurisdicció de la parròquia de Sarinyà fou venuda, el 1364, per la reina Elionor a l’abat de Banyoles, Ponç de Canadal. Pel fogatge de 1359 hom sap que la parròquia tenia 7 focs reials i 38 eclesiàstics. El 1795 l’església fou saquejada pels francesos.  

L’església parroquial dedicada a Sant Andreu es troba dins el nucli del poble. La construcció ha estat molt poc modificada, a la portalada es va afegir una torre que li dóna esveltesa i una silueta peculiar. 

L’església parroquial de Sant Andreu de Serinyà és un edifici d’una nau, amb volta apuntada, capçada a llevant per un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera. 

Un ampli tram presbiteral definit per un arc toral precedeix l’absis, que es redueix mitjançant dos arcs en degradació, el darrer dels quals és situat a manera de faixa llombarda amb una decoració d’arcuacions cegues i cartel·les, que descansen sobre una imposta còncava de quart de cercle. 

La imposta segueix al llarg de tota la nau, remuntant i resseguint l’arc de mig punt que formen les dovelles de les tres finestres, de doble esqueixada, que hi ha al mur de migdia. A l’exterior, aquestes finestres tenen un arc de mig punt treballat en una llinda monolítica. 

Al fons de l’absis hi ha una finestra centrada, també de doble esqueixada i arc de mig punt adovellat, que a l’exterior presenta dos arcs en degradació, l’un dels quals, el situat al pla de la façana, és treballat formant un bordó que arrenca ja a l’ampit. 

L’aparell és de filades regulars de carreus quadrangulars de pedra de travertí d’Espolla ben tallada. A la volta redueixen lleugerament l’alçada, però es mantenen el tipus, la qualitat i el treball. 

Als murs hi ha obertes algunes capelles que no formen part de l’obra originària. 

L’exterior d’aquest edifici presenta un aspecte notable sense afegitons ni reformes, llevat del lleuger sobrealçament de la coberta i la torre campanar de planta quadrada. Per tal d’accedir a aquest campanar s’ha situat una escala al mur de migdia, recolzada sobre cartel·les de pedra de tres peces i llindes llargues, també de pedra, on descansen els graons d’una sola peça de pedra. El darrer replà, a l’angle nord-oest, ha fet malbé la imposta exterior, còncava, de quart de cercle, sobre cartel·les, que volta i corona tota la coberta remuntant els punts del carener. 

Així mateix, un sòcol sobresortit que se situa al pla dels murs mitjançant una peça amb tronc de piràmide invertit volta tot l’edifici, seguint el desnivell que es produeix en direcció a l’absis. Aquest és llis i té com a únic element l’esmentada finestra i un coronament d’arcuacions realitzades en dues peces i recolzades sobre cartel·les amb motllura en cavet. Sobre els arquets hi ha un fris en dents de serra sobre el qual descansa la imposta. 

La portalada té tres arcs adovellats en degradació i un timpà format per un quart arc i un fons llis. Tot el conjunt dels arcs parteix d’una imposta horitzontal que segueix la degradació, i una gran llinda llisa que recolza en dues cartel·les, seguint la tipologia de portals característics de la Garrotxa, l’Empordà i el Rosselló. 

Sobre la porta i en un pla més enfonsat hi ha una finestra centrada formada exteriorment per quatre arcs en degradació, en els quals s’alterna la decoració amb bordó i la còncava de quart de cercle de la imposta general. 

La composició del conjunt de la façana, basada en els elements descrits, és molt simple però de gran bellesa. Cal situar l’època de construcció de l’edifici dins la primera meitat del segle XII, a l’entorn de les formes més evolucionades d’aplicació dels elements ornamentals llombards. 

La porta presenta el forrellat de ferro forjat. La part més llarga acaba en un cap de serp. Les tres argolles són llises excepte la central, que té un dibuix incís de ratlles i ones. L'element que tanca dins el pany és d'una altra peça reforçada. 

Al seu interior es conserva una pica beneitera de pedra grisa, composta per una semiesfera buidada i un peu, la base del qual sembla un capitell. El fust té dues motllures amb tor i cos acanalat. Al vas hi ha una ornamentació incisa molt primària, que recorda motius de pètals i fulles. També es conserva una interessant creu processional. 

Sant Andreu de Serinyà està catalogada com a Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia