dijous, 6 d’agost del 2015

SANT CRISTÒFOL DE NEVÀ. TOSES. RIPOLLÈS

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Retornant al nostre quefer habitual aquesta vegada visitàvem el poble de Nevà i les ruïnes de la seva església sota l’advocació de Sant Cristòfol. Actualment només són unes restes, les primeres filades del absis, possiblement l’arcada d’una porta i una part de la torre campanar. Situat tot això en l’àmbit de cementiri.
 
 
Nevà és un bonic poble (49 h. 2009) situat a 1 256 m alt., damunt la riba dreta del Rigard, al sector sud-oriental del terme. És l’únic municipi que es troba a la banda oposada de la vall. Actualment és una entitat local menor amb junta administrativa pròpia. 

Les restes de l’antiga església està situada en la part més alta del poble.  

El poble de Nevà , que històricament estigué sempre unit a Toses, encara que gaudia d’autonomia parroquial és esmentat ja a l’acta de consagració de la Seu de l’any 839, amb el nom de “Nevano”. Cosa que indica que clarament ja existia al final del segle X. 

La seva aparició en la documentació va sempre lligada a la del veí poble de Dòrria.

 
Al final del segle XII, el lloc era propietat d’un petit noble anomenat Hug de Nevà, acusat d’ésser un heretge càtar. Alguns cavallers cognominats Nevà apareixen com a feudataris de la vall de Toses.  

És desconeix l’evolució i vicissituds  d’aquesta església, que al segle XVIII fou abandonada per trobar-se en estat ruïnós, i la parròquia es va traslladar a una església nova dedicada a la Mare de Déu del Carme, situada dins el nucli de població.  

Les ruïnes d’aquesta edifici consisteixen en el murs de l’absis fins el nivell de l’arrencada de la volta, visible des de l’interior, ja que la part de fora és colgada de terra, i un campanar de torre quadrada d’un pis de finestres i sense coberta. Des d’aquest punt es dominen la vall del Rigat i les faldes de les muntanyes que hi ha sobre Neva i és probable que el campanar complís  també una finalitat defensiva.
 


L’aparell de carreus que es veu a l’interior de l’absis és molt regular i ben arrenglerat i s’adiu perfectament amb el tipus de parament comú en l’arquitectura del segle XI i part del segle següent, en edifici rurals que conservaren la tradició tecnològica del segle anterior.   

Una vegada més un lloc i una part de la nostra Història majoritàriament desconeguda. Quants indrets a descobrir! 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada