Prades és una de les
tres entitats de població del municipi de La Molsosa. El terme abasta la part
nord-oriental del sector de llevant del municipi que està situada entre la Serra
del Pal al sud i el terme municipal de Pinós, al nord.
El seu nom prové
del llatí “prata” que evolucionà en
prada que significa camps d’herba.
La primera
referència documentada del lloc que s'ha trobat fins ara correspon a un
contracte de compravenda de l'any 987. En aquella època el lloc pertanyia al
castell de Castelltallat.
L'església,
dedicada a Sant Ponç, és del segle XII però dins la tradició de l’arquitectura
del segle XI. Es troba documentada des de l'any 1040 entre les possessions de
l'església de Sant Vicenç de Cardona constant ja com a pertanyent al terme de
la Molsosa.
Consta de dues
naus, una de tradició romànica amb algun element pre-romànic – com són les
creus dibuixades a les pedres – i l’altra, comunicada per grans arcades, del segle
XVII. Malgrat les modificacions que ha sofert l’edifici, la façana sud
correspon a l’original on s’hi obre la porta d’arc de mig punt adovellat.
El campanar
porta inscrita la data de 1878.
Al seu interior
hi ha tres valuosos altars barrocs, també del segle XVII. El major, dedicat a
Sant Ponç, el de Sant Abdó i Sant Senén —molt venerats al lloc—, tots dos amb
notables relleus esculpits i valuoses imatges, i el del Roser, d'escultura i
taules pintades, que data de 1679
Davant de
l'entrada del cementiri vell hi ha la creu del captaire. És una creu de l'any 1953
esculpida en pedra amb una curiosa història. Per aquella època va comparèixer
al poble un captaire malalt. Durant uns mesos va estar convalescent en una
cabana mentre era cuidat i atès per la gent del poble. Un cop va sentir-se
curat, en agraïment a l'acolliment i atencions que generosament li havien donat
els veïns, va manifestar que els hi volia regalar una creu que tenia a Biosca a
mig esculpir. Els veïns van ajudar-lo a anar-la a buscar tot pensant-se que es
trobarien amb una senzilla creu obra d'un afeccionat però la seva sorpresa va
ser gran en veure-la doncs a primer cop d'ull hom s'adonava que aquella
escultura no era en absolut una obra d'afeccionat.
Text i recull
dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M.
Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada