Escaró és
un municipi (98 h. 2009/ 881 msnm.) que compren la vall Marçana a la dreta del
Tet. El nom oficial del municipi, Escaro Aytua, fa referència a
l'antic poble independent d'Aitua, que el 1822 va ser annexat a Escaró.
El
terme, molt accidentat, és boscat en el seu sector meridional, al vessant dels
puigs de les Tres Estelles (2 099 m alt) i de la Segalissa (1 808 m). Prop del
coll de la Llosa i prop del poble d'Aituà, hi ha un important grup de mines de
ferro —un dels principals de la zona del Canigó— que han estat explotades fins
el 1963, amb especial intensitat els darrers anys. També hi ha mines de
fluorita, localitzades al NE d’Escaró i que hom explota des del 1958.
El
poble surt esmentat ja el 876, és dividit en dos nuclis, Escaró
d’Avall i Escaró d’Amunt, situats al vessant oriental del coll de la
Llosa, prop del torrent de l’Orri, a mig camí dels quals hi havia l’església
parroquial de Sant Martí, romànica.
La
primitiva parròquia de Sant Martí d’Escaró, avui desapareguda, era situada al
Veïnat d’Amunt. Aquesta església és esmentada per primera vegada l’any 981, en
què fou confirmada per un precepte del rei Lotari al monestir de Sant Genis de
Fontanes. Al principi del segle XI apareix a mans dels comtes de Cerdanya. El
comte Guifré II bescanvià amb el bisbe d’Elna l’església de Sant Martí d’Escaró
per la de Santa Maria de Cornellà de Conflent l’any 1025.
L’edifici
romànic es conservà aproximadament fins el 1930, en què com a conseqüència de
l’explotació dels jaciments de ferro resultà destruïda. Després d'un llarg plet
contra la societat minera Anzin, entre el 1952 i el 1954 es construí l'església
actual, en una nova localització més baixa, el disseny copia l’estil romànic de
l’anterior, i aprofitant les seves pedres. De l'església vella, en queden
algunes restes, molt minses, en el seu emplaçament original.
La
planta és rectangular, i la tanca un absis semicircular, amb dues
capelles laterals inscrites en els murs, cosa que li dóna un aspecte de creuer
en trèvol. Corona l'edifici un campanar d'espadanya. Pretén ser una
imitació de l'església original.
Part
del mobiliari original se salvà, també. S'hi poden admirar
dues marededéus assegudes policromes, del segle XIII, una
estàtua de sant Martí muntant a cavall (s. XIV) i panells provinents
de retaules del segle XVII dedicats a la Mare de Déu i a sant Joan
Baptista. També es va conservar l'antiga pila baptismal i
una rodella de campanetes, una mena d'instrument musical conservat
únicament a Catalunya, que està pendent de ser restaurada.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada