dijous, 15 d’abril de 2021

SANT ESTEVE D’EN BAS. VALL D’EN BAS. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA

El poble de Sant Esteve d’en Bas, que és centrat per l’església ,  és situat prop del riu Fluvià, a la seva riba dreta, sobre un pujol, al peu de la muntanya de Murrià.


És en un precepte del rei carolingi Carles el Simple de data l’any 898 i que tradicionalment s’atribuïa a l’any 904, apareix una de les primeres referències documentals al lloc de Sant Esteve d’en Bas.  Al començament del segle XI, aquesta població consta inclosa dins la jurisdicció del comtat de Besalú, i la seva parròquia apareix consignada en la carta de dotació de l’efímer bisbat de Besalú atorgada pel comte Bernat Tallaferro l’any 1017. 

El temple de Sant Esteve fou consagrat l’any 1119 pel bisbe de Girona Berenguer Dalmau, el qual li concedí amb motiu d’aquest acte solemne ultra la immunitat de trenta passos al voltant del cementiri, els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels. En l’acta de consagració segons  el pergamí original conservat a l’Arxiu Episcopal de Girona, s’esmenta com l’església , i també s’hi especifiquen els seus límits territorials. 

Pocs anys després hi ha constància que Udalard, vescomte de Bas, atorgà en el seu testament datat l’any 1127 una heretat situada a la parròquia de sant Esteve al monestir de Santa Maria de Ripoll. 

D’altra banda l’any 1161 és consignada una permuta feta entre Ramon de Sant Esteve d’en Bas i el prior de Santa Maria de Besalú, per la qual Ramon dóna al prior Bernat un alou que hi posseïa, i a canvi, rep d’aquest prior tots els beneficis que percebia de la parròquia de Sant Fruitós d’Ossinyà. 

A la darreria d’aquesta centúria, concretament l’any 1175, s’enregistra en el testament d’Hug, vescomte de Bas, un llegat de deu sous. La vila de Sant Esteve d’en Bas formà part des de les primeres dècades del segle XII dels territoris sotmesos a la jurisdicció feudal dels vescomtes de Bas. Al final del segle XII, dins la relació d’esglésies consta que contribuïen amb el delme al sosteniment de les croades figura els anys 1279 i 1280.

També aquest darrer any, el 1280, hi ha notícia que Sibil·la, vescomtessa de Bas i alhora comtessa d’Empúries pel seu casament amb Hug V d’Empúries, hi féu reconeixement a favor del bisbe de Girona, Bernat de Vilacert.  A la segona dècada del segle XIV, una referència d’idèntiques característiques a l’anterior assabenta que Malgaulí, comte d’Empúries i vescomte de Bas, reconegué l’any 1316 en benefici del bisbe de Girona Guillem els delmes que posseïa en diverses parròquies. 

Vers mitjan de la mateixa centúria es constaten documentalment algunes notícies que posen en evidència la potestat jurisdiccional que, a causa de diverses propietats, exercí el priorat de Sant Corneli i Santa Magdalena del Mont sobre alguns veïns de la parròquia de Sant Esteve. Per exemple, que l’any 1347 Berenguer de Camps, veí de l’esmentada parròquia, es reconeix mitjançant una escriptura home propi de Guillem Berenguer, prior de Sant Corneli del Mont. 

L’església de Sant Esteve apareix relacionada l’any 1362 en el Llibre verd del capítol de Girona; així mateix figura esmentada en els nomenclàtors de la diòcesi gironina del final d’aquest mateix segle.

D’altra banda la vila de Sant Esteve d’en Bas patí en gran manera les conseqüències dels terratrèmols del segle XV, ja que en un memorial escrit el 10 de maig de l’any 1427 pels jurats de Girona i adreçat al rei, es relaciona la vila de Sant Esteve d’en Bas. També del mateix any 1427 data un important privilegi concedit per Bernat Joan de Cabrera, vescomte de Bas, als habitants de la vila. Al final del segle XVII el temple, és relacionat en els Sinodals de la diòcesis Gerundense publicats l’any 1691 per Francesc Romaguera. 

Consta per altra banda que el 1698 la vila de “Sant Esteve de Sahull” restava inclosa entre d’altres llocs, dins el vescomtat de Bas, el qual era sotmès a la jurisdicció del marquès d’Aitona. 

Una última notícia documental que hem pogut localitzar refereix que l’any 1760 Joan d’Oriola, prior de la canònica augustiniana de Santa Maria de Besalú, arrendà els delmes, les primícies, les tasques, els censos i altres drets feudals que acostumava a percebre el priorat de Sant Corneli del Mont, de nombroses viles del bisbat gironí, entre les quals hi és mencionada. 

L’església parroquial de Sant Esteve d’en Bas és un notable edifici d’origen romànic, que ha estat molt modificat en el transcurs del temps. La seva estructura conserva actualment, malgrat les transformacions, diversos elements que corresponen al temple consagrat l’any 1119, el qual era conformat per una planta de creu llatina, amb una sola nau, transsepte i tres absis.

Actualment l’església consta de tres naus, transsepte i una capçalera triabsidal, amb els dos absis laterals semicirculars i amb el central poligonal, amb cinc costats. Aquest és decorat externament per mitjà d’unes arcuacions amb finestres cegues geminades. A l’interior també és dividit en cinc trams, separats per sis columnes, les quals sostenen unes arcades adossades als murs, sense conservar el traçat poligonal de l’exterior, de manera que s’acosta més a la forma semicircular.

Segons aquesta mateixa planta, l’absis central era encaixat a una forma poligonal de cinc costats, forma que també conservava l’interior. Segons aquesta mateixa planta, la nau central era dividida en tres trams amb d’altres tants arcs formers. Actualment acusa les modificacions que ha sofert al llarg del temps per tal de donar accés a les naus laterals, amb les quals més tard fou ampliada l’església. 

L’any 1432 fou encomanada una campanya d’obres a Guillem Font, el qual restaurà la capella de Santa Maria, l’exterior de l’absis de la capella de Sant Joan i el remodelatge del mur de tramuntana. En aquesta mateixa campanya fou erigit novament el mur de migjorn, en el qual calgué construir dues finestres i la porta principal, porta formada per tres arcs en gradació amb les corresponents columnes i capitells, a més del timpà. D’aquesta porta actualment no resta cap vestigi per tal com desaparegué en ésser ampliat el temple amb una nau, al segle XVIII. 

L’any 1442 hom inicià una altra campanya d’obres, encarregada a Joan de Farrés. En aquesta campanya hom continuà bàsicament amb les obres que ja havia començat Guillem Font anteriorment. Hom dotà l’edifici de diversos arcs, fou refeta la volta de la nau central i la coberta a partir del creuer. També foren construïdes la façana de ponent i el campanar. 

Són d’època més tardana la porta d’entrada actual, oberta a la façana de ponent, i la que hi ha al mur de migjorn, amb una fornícula damunt. També s’evidencien reformes posteriors al campanar, amb finestres de doble obertura a cadascuna de les seves cares i coronat amb una balustrada. 

L’any 1947 fou restaurat l’absis principal, en quedar al descobert l’any 1936, quan es perdé el retaule que el tapava. Era un retaule barroc dedicat a sant Esteve. 

Pel que fa a l’aspecte tipològic, Sant Esteve d’en Bas presenta una planta que és excepcional a la comarca. Però, sens dubte, l’element més excel·lent és el seu absis poligonal. 

Aquesta església fou restaurada l’any 1980 i les obres posaren a la vista l’elegància i la simplicitat a la vegada que tenen els absis de les dues capelles laterals. 

L’escultura monumental de l’església de Sant Esteve d’en Bas es desenvolupa a sis capitells de l’interior de la conca absidal, als dos capitells de l’intradós de l’arc triomfal, als dos del costat de llevant del creuer i al que és situat a la nau de tramuntana, a l’eix nord-oest del creuer. Quant a la datació de l’escultura de Sant Esteve d’en Bas, tenim com a punt de referència la data de consagració de l’església romànica actual, l’any 1119. 

Sant Esteve d’en Bas posseeix un relleu on hi ha representat un calvari. Fins l’any 1988 la pedra era encastada a les golfes de l’església, però actualment hom la pot admirar, convenientment acondiciada, dintre l’església parroquial. L’estat de conservació en què es troba és força dolent, fins al punt que la major part dels trets de les figures han quedat esborrats. 

Sant Esteve d'en Bas és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons principal: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Cap comentari:

Publica un comentari