MONESTIR DE SANTA MARIA DE L’ESTANY. MOIANÈS

 TERRES DEL MOIANÈS 

El poble de l'Estany i el Raval del Prat són les dues úniques entitats de població agrupada del terme municipal. Són molt a prop, el poble al nord i el Raval del Prat al peu de l'antic camí de Moià. El raval és, de fet, una agrupació de masies arrenglerades al llarg de l'antic camí. 

L'Estany aprofita el marge oest del pla de l'estany. Al lloc més baix hi ha el monestir de Santa Maria de l'Estany, amb la Plaça del Monestir al davant de la porta d'accés al conjunt monumental, on hi ha l'església, el claustre, el museu i l'arxiu. També hi ha, en antigues dependències del monestir, la Casa de la Vila de l'Estany. L'antiga casa abacial acull la Casa de la Vila de l'Estany. 

El monestir de Santa Maria de l'Estany Tot i que des de principis del segle XIX és l'església parroquial del poble, originàriament no ho era, sinó que era un monestir de canonges augustinians. El seu claustre és una de les joies del romànic català. 

Fundat el 1080, l'església actual va ser consagrada el 1131, moment en què van ser fetes al monestir nombroses donacions, entre les quals destaca l'església de Santa Maria de Moià, amb tots els seus béns, drets i privilegis. Posteriorment, encara continuà rebent donacions que enriquiren el patrimoni i augmentaren el poder del monestir. La vídua d’Ot de Moncada, Sibil·la, l’any 1369, va vendre el seu castell a Santa Maria de l'Estany a causa de deutes derivats del seu dot. Els dos castells i el terme estaven empenyorats, en aquell moment. Així, el castell d'Oló va passar a dependre del monestir de l'Estany el 1369., tot i que els homes d’Oló en un primer moment van veure de bons ulls el traspàs de propietat, ja que d'aquella manera es desfeien del domini dels Oló, desprès se’n penedien. 

La confrontació amb el monestir de l'Estany fou dura i cruenta: els homes d'Oló assaltaren i incendiaren el monestir el 15 d'agost del 1395; hi hagué càstigs i represàlies, així com una lluita constant, tot i que vers 1420 els olonencs coadjuvaren en la restauració directa del monestir. Abans d'acabar l'edat mitjana, el 1487 hi hagué nous intents de redempció, que continuarien els segles següents, fins al 1606. 

El patrimoni anà augmentant, i al segle XV el monestir de l'Estany tenia sota el seu domini gran quantitat d’esglésies parroquials  Per una butlla del papa Climent VIII, el 1592 el monestir de canonges regulars de Sant Agustí va quedar secularitzat, convertit en col·legiata, i, finalment el 1775 el bisbe Bartolomé Sarmentero, de Vic, la va convertir en una simple parròquia que, a més, era considerada d'entrada, és a dir, de la categoria més baixa, on anaven destinats els capellans acabats d'ordenar. 

L'església de Santa Maria de l'Estany, amb el seu claustre, constitueix un important monument romànic, flanquejat per les antigues dependències de la comunitat de canonges, que actualment centren la població.

L'església actual correspon bàsicament a la consagrada el 1133. És d'una gran sobrietat, d'una nau amb transsepte capçat per tres absis rodons. Al creuer s'aixeca un cimbori, sobre el qual reposa el campanar, refet el 1648 després que el terratrèmol de 1448 el fes caure sobre la volta, tot provocant-ne l'esfondrament. 

L'església fou coberta aleshores amb un sostre embigat sobre arcs diafragma gòtics, que el 1670 foren camuflats per una volta de creueria feta amb rajol, substituït novament per una volta de canó arran de la restauració dels anys 1966-1970. En la mateixa restauració es van refer les dues absidioles, mutilades el segle XVIII per fer-hi una capella i la sagristia. L'escultura dels seus elements ornamentals és per tant totalment moderna, tot i que imita les de l'absis major. Adossada al costat S del creuer hi ha l'antiga sala capitular, o capella de Sant Nicolau, ara capella del Santíssim.

El claustre, comunicat amb l'església per un portal gòtic del segle XVI, constitueix l'element més interessant del conjunt. Situat a migdia de l'església, és de planta quadrada, força regular, amb quatre galeries de deu arcs que reposen sobre nou parells de columnes, excepte als angles, on hi ha un grup de cinc columnes (que havien estat massissades i foren refetes en la restauració dels anys 50). Té un total de 72 capitells, molt ben conservats, només amb algunes mutilacions intencionades. El sostre és embigat, tot i que abans sembla que era amb volta. La seva construcció s'allargà a mitja segle XII fins a finals del XIII o principis del XIV, amb la intervenció de diversos tallers d'escultura, tal com reflecteix la diversitat temàtica dels seus capitells. L'ala més primitiva és la de tramuntana (la més propera a l'església). En els seus capitells s'escenifica la vida de Jesús, entre dos capitells (situats als extrems) que al·ludeixen a la redempció: el pecat original, d'un costat, i el passament d'una ànima, de l'altre. A l'ala de llevant destaquen els temes profans (una noia pentinant-se, les esposalles d'una parella), així com diversos motius vegetals. A les altres dues ales predominen els motius florals, de bestiari, geomètrics o heràldics. Així, trobem una sèrie de capitells en els quals destaca la seva talla volumètrica i les diferents temàtiques pròpies del romànic. 

Originàriament, el claustre tenia dos pisos. El superior, amb una façana totalment llisa interrompuda només per dos finestrals per banda, fou suprimit en la restauració duta a terme els anys 1948-58, i novament refet, en un llenguatge arquitectònic totalment diferent, els anys 1981-83. Aquesta última intervenció comportà la construcció d'un polèmic voladís de grans dimensions, de formigó armat, bastit per protegir els capitells de les inclemències del temps.

Envolten el claustre les antigues dependències monàstiques, bastides entre els segles XIV i XVII, ara destinades a rectoria, biblioteca pública i museu. A l'altar principal de l'església hi ha la imatge de la Mare de Déu de la Llet, gòtica, realitzada en alabastre policromat. 

Adossats als murs del monestir hi ha els Sarcòfags de l'abat Jaume de Rocafort o de Rocabertí. Dels Senyors de Peguera. El Sarcòfag de l'abat Berenguer de Vall. També el de Berenguer de Riudeperes. 

El conjunt fou restaurat en 1948-58 pel Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de Jeroni Martorell, i en una nova campanya en els anys 1967-1970 pel mateix Servei, ara sota la direcció de l'arquitecte Camil Pallàs. L'última intervenció ha anat a càrrec del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya (1981-1983). 

El Monestir de Santa Maria de l’Estany està declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia