Durant uns dies
farem una breu parada en les nostres publicacions. Tal vegada per respectar
aquestes dies de festes nadalenques i, rebre l’any 2025 amb l’esperança que
arribi ple de Pau i Amor, en
aquests caòtics moments universals, on la por i les llàgrimes sovintejant entre
la gent del poble siguin de la raça que sigui.
PASSEU UNES BONES FESTES DE NADAL
UNA FELIÇ ENTRADA DEL 2025
Si no hi ha res de nou fins després de la diada del Reis
Mags.
Desembre 2024
POC A POC PER LA NOGUERA
Encuriosits al veure la construcció del castell ja des de la carretera van pujar fins el lloc del castell de Ribelles. L’indret ens va encantar tant per la seva panoràmica damunt la vall del riu Llobregós, com també del Prepirineu de Lleida i de la seva construcció. Una d’aquelles edificacions que et queden marcades per conèixer més de la seva història. No vam poder accedir a l’interior.
L’església de Santa Maria de Ribelles es troba dins el recinte del castell de Ribelles, que corona la part alta del poble homònim.
La història d’aquesta església parroquial
està en estreta relació amb el castell de Ribelles i els seus senyors. Una de
les primeres notícies d’aquesta església data de l’any 1141, en què el bisbe
d’Urgell, Pere, donà a la canònica de Santa Maria de la Seu l’ecclesiam de
Ribellas amb totes les seves pertinences i amb les esglésies que en
depenien.
El control de les rendes de la parròquia de Ribelles degué crear conflictes entre els senyors del castell i l’església urgellenca. Aquesta situació queda testimoniada per una convinença feta el 6 de juny de l’any 1187 entre l’església d’Urgell i Gombau de Ribelles, la seva muller Marquesa i els seus fills Ramon i Gombau, sota la mediació de l’arquebisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls, referent a la meitat del delme de Montferrer i d’altres llocs, entre ells l’església de Santa Maria de Ribelles.
Per aquest acord, la canònica d’Urgell rebé l’església de Ribelles, tenint-la en el futur permanentment liberam et absolutam sense que ningú no li pogués imposar cap exacció ni gravamen. En el mateix pacte, els Ribelles reberen del bisbe Arnau d’Urgell la quantitat de cent morabatins.
Als segles següents l’església de Ribelles és esmentada sovint entre les parròquies del bisbat d’Urgell, tal com consta en les dècimes del 1279 i el 1280, i en la del 1391. Aquest darrer any era rector de Ribelles Guillem de Castellar, que alhora era beneficiat de Sanaüja.
És un edifici, recentment restaurat, l’interior del qual havia estat objecte d’importants reformes. Per l’exterior és totalment englobat per les construccions del castell, especialment per la massissa torre de l’angle nord-est.
La seva estructura és d’una sola nau, coberta amb voltes de quatre punts, que substitueixen el sostre original resolt amb volta de canó, de la qual queden alguns vestigis de l’arrencada.
La nau és capçada a llevant per un
absis semicircular, obert mitjançant un estret arc presbiteral. La porta, que
no correspon a l’obra original, s’obre a la façana de ponent, i a la façana sud
hi ha dues finestres de doble esqueixada, com la del centre de l’absis. A la
façana de ponent hi ha una quarta finestra, molt transformada.
Els paraments són formats per carreuons ben escairats, disposats molt ordenadament en filades uniformes, que posen en evidència que és una obra del segle XI, plenament integrada a les formes arquitectòniques i constructives de l’arquitectura llombarda.
Santa Maria de Ribelles és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental. Catalunya Romànica
TERRES DEL SOLSONES
Des de l’any 2015, guardava aquestes fotografies, al no haver trobat dades d’aquesta construcció.
Santa Bàrbara del Racó, està situada al Racó, un dels petits nuclis de població de Cambrils del Solsonès, al costat de la casa Espunyes. És per aquest motiu que també se la coneix com Santa Bàrbara d‘Espunyes.
Simplement una ermita trentina del segle XVII. Té una estructura, de planta rectangular amb un petit campanar d’espadanya, restaurada i en bon estat de conservació.
La casa d’Espunyes, casa de turisme rural, ocupa una construcció anterior al segle XVII.
Altres dades trobades ens diuen: Recomanem anar a veure el salt del Racó, la font del Racó o salt de cal Sala, visibles des de la capella, del riu Racó, que neix al Prat de Cordes i desemboca al riu Fred. Expliquen les llegendes, que les dones de fum i aigua, venien a pentinar-se i emmirallar-se a les aigües d’aquesta font. Aquests éssers místics, com també les petites dames, les bruixes o, les dames verdes, eren creences molt arrelades en aquestes contrades.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Fons
documental. Diversos Internet
PASSEJANT BAIX EMPORDÀ
Es tracta de l’església parroquial del petit poble de Garrigoles, situat a 92 m d’altitud, a la zona accidentada per petits turons que forma l’interfluvi entre el Ter i el Fluvià, a l’extrem nord-occidental del Baix Empordà. El poble és format per nou masies que s’agrupen entorn de l’església.
L’església de Sant Sadurní de
Garrigoles l’any 1185 fou donada pel bisbe de Girona a l’orde del Sant Sepulcre
amb la finalitat de establir una comunicat. Així ho expressa el document del
solemnial acte de la donació, el qual, pràcticament inèdit, es troba a l’Arxiu
Diocesà de Girona, com altres de l’antiga casa monàstica.
Des de l’any 1210 el monestir d’Amer tingué importants drets i possessions a la parròquia de Sant Sadurní de Garrigoles. L’església figura a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i, entre les parròquies del bisbat, en els nomenclàtors del 1362, del final del segle XIV i d’èpoques posteriors.
Els delmes d’aquesta parròquia eren concedits pel bisbe a diferents cavallers a la baixa edat mitjana, els quals els tenien subinfeudats, segons notícies dels anys 1259, 1316, 1318, 1332 i 1335. L’any 1357 s’establí una concòrdia entre el comte d’Empúries, Ramon Berenguer, i l’abat d’Amer sobre la jurisdicció d’uns masos de la parròquia.
Sant Sadurní de Garrigoles és una església d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular. La nau és coberta amb una volta apuntada i seguida; la volta de l’absis és ametllada i oberta vers la nau per un doble plec apuntat. Unes cornises de secció incurvada es troben a l’arrencada de les voltes i, exteriorment, coronen els murs laterals de la nau i el de l’absis.
A la façana de ponent hi ha la portalada romànica, de tres arcades en gradació i una petita rosassa feta en època moderna en substitució de l’antiga finestra. Aquesta façana és coronada per una espadanya de dos arcs de mig punt sobre pilars, damunt la qual se’n bastí tardanament una altra.
Al fons de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada. El mur de capçalera de la nau, a llevant, que té un ull de bou, s’enlaira considerablement per sobre del nivell de la coberta i forma un destacat capcer a dos vessants. Al cim del seu vèrtex es conserva, només parcialment malmesa, una creu grega de pedra inscrita en un cercle.
L’edifici és bastit enterament amb carreus grans, ben escairats i polits, que es disposen perfectament ajustats en filades regulars, a trencajunt. Les voltes també són de carreuada. Els carreus d’aquests aparells foren tallats en dos tipus de pedra diferents. Per llur coloració, fan que l’edifici tingui un aspecte força singular. Hi ha carreus de calcària, de color clar, blanquinós, i d’altres d’una pedra sorrenca de color gris fosc. Ambdós tipus de carreus no es col·locaren de cap forma especial en els paraments de la nau; en canvi, a l’absis, els foscos formen el basament i els clars, la meitat superior, majoritàriament. La finestra, en el punt divisori, és totalment de pedra clara, la qual cosa la fa destacar del conjunt, a l’aparell extern sobretot.
Per les seves característiques aquesta església pot ésser considerada d’un moment tardà, segurament de la segona meitat del segle XII o potser ja bastida dins el segle XIII.
Aquesta església fou restaurada durant la dècada dels anys setanta pels serveis de la diputació de Girona. La intervenció més important consistí en l’eliminació d’unes capelles que havien estat afegides al costat de tramuntana.
La portada de Sant Sadurní de Garrigoles, al centre de la façana occidental, consta de tres arcs en gradació, adovellats, i és proveïda d’una llinda i un timpà llisos, sense cap mena de decoració. Hi ha una motllura de secció incurvada a l’extradós de l’arc extern, a manera de guardapols, que enllaça amb una altra de la mateixa forma que, horitzontalment, a cada banda, forma les impostes a l’arrencada dels arcs.
Aquesta portalada tardo-romànica és d’un tipus molt característic a les esglésies rurals i simples, datables als segles XII i XIII. La senzillesa i la manca de decoració esculpida no els lleva una indubtable elegància, aconseguida amb uns recursos de marcada simplicitat, únicament amb elements arquitectònics.
Sant Sadurní de Garrigoles és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Catalunya Romànica
TERRES DEL SOLSONÈS
Poques dades trobava de la església de parroquial de Sant Just Joval però aprofitant les fotos les publico mes que res per justificar la nostra visita.
Cercant noticies de l’entorn m’adono que hem de “gratar” més i buscar-ne dues o tres més: Sant Salvador, Sant Martí. Totes elles situades entre els termes d’Olius i Clariana.
Joval és un topònim orogràfic, derivat de “jou” que vol dir collada. Havia existit una primera església preromànica dedicada a sant Martí, Al segle XVII, es construeix en un altre indret una església barroca també dedicada a sant Martí.
El dia tampoc acompanyava per lluir-se en les fotografies.
Text i recull
dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M.
Rosa Planell Grau
Fons documental:
Diversos Internet
PAS A PAS PER L’ANOIA
Argençola és un municipi a la comarca de l'Anoia situat a la part occidental d'aquesta, tot i que forma part de la comarca natural de la Segarra.
El primitiu temple parroquial es
trobava més avall de l’actual, que s’acabà de construir l’any 1891 utilitzant
les pedres del castell. Aquest nou temple és el que actualment serveix de
parròquia al poble d’Argençola.
L’església de Sant Llorenç d’Argençola és un edifici d’una sola nau rectangular. A l’interior hi ha capelles laterals. La façana principal conserva, a part de la porta d'entrada, un rosetó.. Les parets laterals tenen petites finestres i contraforts.
La torre del campanar poligonal respon encara a la tradició barroca. Està formada per tres cossos. En el segon, amb quatre finestres, dos a cada cantó. La torre acaba amb una barana.
A l'interior s'hi conserven algunes esteles discoïdals de l'antic fossar.
Sant Llorenç d’Argençola és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Catalunya Romànica
i Viquipèdia
TERRES D’OSONA
L'Esquirol és un
extens municipi situat al centre-est de la regió de l'Alt Ter.
S'originà a partir del segle XV en el llarg camí
de Vic a Olot. El nucli inicial va a ser un hostal enclavat en
un antic mas anomenat Parai, on hi havia un esquirol i s'anomenava l'Hostal de
l'Esquirol. Per això el terme era conegut popularment com l'Esquirol. L'antic
nom del terme, Santa Maria de
Corcó, es va afegir el 1743, quan es va traslladar al poble la parròquia
de Corcó.
L'església primitiva de Sta. Maria
de Corcó, de la qual se'n tenen notícies d'ençà el segle X, cal situar-la
a l'antic mas de la Bertrana. Al segle XVIII, però, degut al creixement
demogràfic, la població anava creixent a redós de l'antic camí de Vic
a Olot formant-se el nou nucli de l'Esquirol. La nova església
parroquial s'edificà en aquest nou nucli entre el 1721 i el 1743, vint anys més
tard s'hi erigia el campanar. L'arquitecte fou en Josep Moretó. Durant
la guerra de 1936 es va destruir, quedant només dempeus el campanar.
L'església actual obeeix a la reforma de Josep Maria Pericas a partir
de l'any 1940.
Santa Maria de l'Esquirol és una església barroca inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Viquipèdia
PETJADES ALTA
CERDANYA
El nucli primigeni del poble
d'Angostrina, nascut a prop -als peus- de l'antiga església parroquial de Sant
Andreu d'Angostrina, és popularment conegut com a la Part Major.
En el punt més elevat d'un coster es troba l'església vell i el cementiri, i en els seus vessants oriental i meridional s'estén el nucli de població.
A la part baixa, ran de la carretera D - 618, es troben l'escola, l'oficina de correus, altres dependències municipals i l'església nova de Sant Andreu.
És un temple neogòtic d'una sola nau i transsepte, que formen una planta de creu llatina.
Cal esmentar també un retaule gòtic i una majestat romànica procedents de l’església romànica del despoblat d'Envalls, que hom conserva a la nova església parroquial, consagrada el 1889.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Fons
documental. Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana
CONÈIXER SALLENT DE GALLEGO
En aquesta ocasió en hem allunyat de les nostres terres habituals terres catalanes per a fer un recorregut per la veïna Osca. Aragó té interesants esglésies i monuments força valuosos. També vam voler conèixer Formigal i la seva església sota l’advocació de Sant Salvador.
L'església va pertànyer al monestir de Sant Urbez i Sant Miquel de Basaran, filial del de Sant Pere de Raba, situat a la ribera de Fiscal i apareix citat en documents històrics des de la primera meitat del segle XI al segle XV.
L´església de Basaran d'estil mossàrab o romànic-llombard, segons autors (segle X-XI), va ser traslladada des d'aquest deshabitat poble del Sobreport el 1974, a Formigal a Sallent de Gallego.
Enquadrada dins del model serrablès, presenta la particularitat de constar de dues estances rectangulars juxtaposades, acabades en sengles absis semicirculars de diferent mida, i corresponent la major a església i la menor a sala capitular o sagrari. Amb el temps es va prolongar aquesta capella cap a l’oest, convertint-la en una nau, unida a l’original mitjançant dos grans arcs formers.
A l'exterior dels dos absis,
l'habitual decoració a base de fris de baquetons, lesenes i arcuacions cegues.
Al nou muntatge se li van afegir la torre i la porta d'accés, que no existien a la construcció original i que són còpia de l'església de Larrede, exemplar principal del grup d'esglésies de Serrablo.
A l'interior es conserven diverses peces procedents d'altres indrets despoblats, com ara la pica baptismal de l'església parroquial de Ruesta, del segle XII, la pica d'aigua beneïda de la parroquial de Cillas (segle XVII) i les restes de la pintura mural de l'ermita de la Mare de Déu de Basaran, del segle XIV.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Varis internet
TERRES DEL BAGES
L'església de Sant Pere d'Or que ha donat nom al municipi i poble és documentada ja l'any 996. La meitat de l'església i de la vila que va néixer a redós de la sagrera eren propietat del monestir de Sant Benet de Bages per donació comtal de Ramon Berenguer III el 1113, dependència confirmada per la butlla del 1196 del papa Celestí III, on hi constava també la meitat de la vila de Santpedor.
El 1315, el rei Jaume el Just va permutar la meitat de l'església amb el bisbe de Vic Berenguer de Guàrdia. L'edifici es reformà al segle XIII i totalment modificat amb estil gòtic al segle XVI, conservant només el portal i el mur de ponent. Posteriorment hi hagué diverses ampliacions.
Al segle XIV la meitat de l'església resten fou entregada a la diòcesi de Vic. Les obres de Sant Pere són àmpliament documentades: La primera església preromànica deuria modificar-se i ampliar-se al s. XII i al s. XIII; entre 1596-1599 fou construït l'actual temple gòtic que fou remodelat al segle XIX i les últimes obres són de l'any 1847.
L'església conserva l'accés original del temple romànic amb una interessant portalada que mostra grans paral·lelismes amb la de la seu de Manresa i la veïna de Santa Maria de Mura. En els capitells s'hi ha vist la influència més o menys directa dels del monestir de Sant Cugat del Vallès. L'obra es pot datar a finals del s. XII cap a 1180.
L'església de Santpedor és un
edifici d'una sola nau cobert amb voltes de creueria en
cinc trams més el del presbiteri. La nau aprofita part dels murs de
l'antiga església romànica.
A cada costat de la nau hi ha capelles que
coincideixen amb cadascun dels cinc trams de la nau.
Al costat de l'altar i presbiteri hi ha la sagristia i el campanar modern construït el segle XX car l'antic romànic fou ensorrat el 1897. Dues de les capelles laterals foren ampliades al segle XVIII (la de les Stes. Espines) i al XIX (la Capella dels Dolors).
Portada romànica, amb restes de policromia, formada per dos arcs de mig punt adovellats en degradació i rematats per una arquivolta a manera de cornisa. Els arcs estan sostinguts per un parell de columnes totalment llises amb quatre capitells decorats amb temes vegetals i historiats: el pecat original, desenvolupat en dues escenes i les Tres Maries. El timpà, atribuït a Arnau Cadell, autor del claustre del monestir de Sant Cugat, representa el pantocràtor assegut entre els símbols dels quatre evangelistes: l'àngel que simbolitza l'evangelista Mateu; l'àguila, símbol de Joan; el brau, símbol de Lluc, i el lleó, símbol de Marc. El tema és rematat per una inscripció llatina "IHS XPS FILIUS MARIE" que cal interpretar com: "Jesucrist, fill de Maria". Es tracta d'un programa iconogràfic que es pot resumir com una síntesi en la qual s'oposen l'Antic i el Nou Testament en el tema del pecat i la redempció d'aquest presidit pel judici final.
Sant Pere de Santpedor, una església en principi romànica, és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades. Miquel Pujol
Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Viquipèdia.
TERRES DEL BAGES
El castell de Fals era la clau que obria i tancava el pas del camí ral de Barcelona a Cardona, és per això que els senyors del castell de Cardona en tingueren sempre el domini que degué ser en alou ja que no apareix cap jurament de fidelitat fet als comtes de Barcelona. Les primeres mencions de la seva existència són de l'any 995 amb diverses denominacions, com la de Falcas, Falchs i Falcs. N'eren feudataris o castlans la família cognomenada Fals.
És un castell medieval del qual resten dues torres cilíndriques, la més antiga del segle XI adossada a l'església i la rectoria, i una altra dels segles XIII-XVI situada a migjorn.
De l'antic castell alt-medieval, només es conserva la torre romànica, de començament del s. XI, situada dalt d'un turó. Té una planta circular, un mica deformada sobretot a la base. L'alçada total és de 19,5 m, i el diàmetre exterior, de 9 m. La torre es fonamenta a la roca. Els blocs de pedra utilitzats a la base són molt grossos, irregulars i molt poc treballats. Queden units amb un morter de calç força blanquinós, perquè conté molta calç. Al mur exterior encara s'observen pegats de l'arrebossat que els cobria. La forma de les pedres de la base i la seva distribució són un indici que permet suposar que la torre es va aixecar en un moment de perill. Més amunt, les pedres són més petites, sobretot a partir dels 5 m, i no estan gaire treballades. Al cim de la torre hi ha filades amb carreus més regulars i ben tallats. Això fa pensar que, amb força probabilitat, aquestes filades es van afegir posteriorment.
La segona torre, a migjorn de la primera, és una construcció cilíndrica, d'estructura molt simple, d'una alçada de 17,2 m a partir d'un pla circular, que ve donat per un diàmetre extern de 9 m i un gruix a les parets de 247 cm que es manté constant a tot el llarg de la torre. Està dividida en tres nivells d'idèntiques proporcions, uns baixos i dos pisos capçats per un terrat. La torre s'aparella amb blocs de pedra treballats i ben engaltats disposats en filades horitzontals distribuïdes a trencajunts. Molt grans a la base (39 x 107 cm) i gradualment menors cap a la part alta. A mitjana altura hi ha un seguit de forats quadrats i dues mènsules.
Les Torres de Fals és el conjunt monumental constituït per les restes de l'antic castell de Fals. El conjunt està separat del poble per un barranc, al vessant dret de la riera de Fonollosa. És una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.
No hem volgut deixar en l’oblit aquesta obra malgrat generalment només escrivim d’esglésies tot el conjunt és impressionant.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia; M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Viquipèdia
TERRES DEL BAGES
A causa del mal estat de l’antiga església de Sant Vicenç de les Torres de Fals, cap als anys 90 el servei parroquial es va traslladar a un temple nou situat al raval de les Oliveres. Lloc on s’ha concentrat la majoria de la població.
Aquest temple va ser consagrat el 11 de novembre de 1962 com a capella del Raval de Fals
Aquesta església del segle XX consta
d'una nau. Té el frontis arrebossat i pintat, amb un portal d'arc de mig punt,
un òcul a mitja alçada, i una cornisa angular amb creu al cim.
Al seu davant s'hi troba un porxo arquejat que aixopluga el portal i que es prolonga pels laterals per un sostre horitzontal sobre bigues.
Situació: exempt a la dreta de l'església.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Campanars
Parroquials de Torre de Catalunya
TERRES DEL BAGES
L’església de Sant Vicenç de Fals és situada dins el recinte de l’antic castell de Fals. Formen un conjunt arquitectònic amb la rectoria. Des de molt aviat devia tenir la categoria de parròquia.
El lloc de Fals apareix el 991 (Plano de Falchos) i el castell ho fa el 992 (castro Falcus), mentre que l’església no apareix citada fins el 1016 i el 1087, si bé fins pels voltants del 1154 no consta amb el títol de parròquia que ha mantingut fins a l’actualitat.
A causa del seu mal estat, cap als
anys 90 el servei parroquial es va traslladar des del castell al raval de les Oliveres
a un temple nou. Lloc on s’ha concentrat la població.
Cada gener s'hi celebra la festa d'hivern de Fals en honor de Sant Vicenç. Des de l'any 1220 és documentat l'altar de St. Nicolau. L'edifici data del segle XVII (1647) segons consta en la inscripció de la façana "TEMPLUM HOC REEDIFFICATU FUIT ANNO DOMINI 1647", conserva elements gòtics i fou ampliada a finals del segle XIX, segle en què es va construir el cementiri. Malgrat ser un temple d’origen romànic, actualment no sembla pas conservar res de l’edifici romànic.
És un temple parroquial d'una sola nau, amb capelles laterals, sagristia i campanar al mur de tramuntana; aquest és de planta quadrada amb quatre obertures per les campanes. L'església no té absis i té la porta d'entrada al mur de migdia. El temple està dedicat a Sant Vicenç d'Osca.
Actualment es fan obres de restauració.
Sant Vicenç de Fals és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Catalunya Romànica
i Viquipèdia
