dissabte, 21 de setembre del 2013

SANT SERNI DE LLORTS. ORDINO ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Com ens encanta passar uns dies a Andorra i recórrer els seus pobles i les seves carreteres en recerca de la multitud d’esglésies i dels bells racons del Principat en la present ocasió visitàvem els poble de Llorts i la seva església de Sant Serni. 

 
L’edifici és una construcció barroca del segle XVII. La nau és de planta rectangular, en la qual exteriorment no es distingeix l’absis i que té la sagristia afegida a la dreta de la capçalera.  

La coberta és de dos vessants i reposa sobre encavallades de fusta que descansen al mur nord sobre pilars adossats que es corresponen amb sengles contraforts a l’exterior. 

La façana principal està orientada al sud i dóna a una petita plaça.  

En posició central s’obre la porta d’entrada, que està rematada per un arc de mig punt. L’arc i el marc de la porta estan fets amb carreus de pedra tosca. Per sobre hi ha un òcul. A més té dues finestres de doble esqueixada en el mur nord.  

Té dos campanars d’espadanya, un sobre el mur dels peus amb dues obertures de mig punt i un de senzill sobre l’arc triomfal. 

A l’interior té un cor de fusta als peus de la nau. L’absis queda separat de la nau per un arc triomfal i està cobert amb volta de canó.  

Conserva un retaule barroc dedicat a Sant Serni datat al segle XVIII. 

L’església de Sant Serni de Llorts està catalogada com a Bé d’Interès Cultural. 
 

Una placa situada prop de la porta del cementiri ens dóna a saber amb aquestes frases: Els excursionistes recorden que en aquesta església oficià mossèn Jacint Verdaguer el 26 d’agost de 1883 en arribar a terra andorrana. Any del Centenari. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 20 de setembre del 2013

SANT ROC DE SORNÀS. ORDINO. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.
 
En el nostre recorregut andorrà després de visitar Ordino i anant en direcció al llacs de Tristaina visitàvem la petita població de Sornàs i la seva església sota l’advocació de Sant Roc. 

Situada al bell mig del poble és una senzilla mostra de la construcció sacra rural.

La nau és de plata rectangular amb un absis quadrangular que no apareix visible des de l’exterior. 

La coberta és a dos vessants i té el ràfec sobresortint per protegir la façana principal. Aquesta està orientada al sud-oest, perpendicular al carener. 

En aquesta façana s’obre la porta d’entrada, flanquejada per dues finestres quadrangulars. La porta queda separada de les finestres per dues semi columnes de fust llis. La mateixa llinda serveix per la porta i les dues finestres, i ha gravada una inscripció en la qual només es llegeix “Miquel Mas...”
 
Per sobre la porta hi ha una creu incisa i una petita finestra. 
 

El campanar és d’espadanya, s’alça per sobre del mur sud i està constituït per un arc de mig punt adovellat. 

A l’exterior tots els murs estan arrebossats amb mortes de calç i ciment, i tenen alguns angles rebaixats per deixar més pas lliure al carrer. 

A l’interior el mur oest té un contrafort, la nau és coberta amb encavallades de fusta i l’absis està cobert amb volta de canó. 
 

Als peus de la nau hi ha un cor de fusta. L’altar és presidit per un quadre dedicat  a Sant Roc. 

L’església de Sant Roc de Sornàs està catalogada com a Bé d’Interès Cultural. 
 

Una senzilla església, quasi millor dit una capella, per una petita població però ens sorprèn que Andorra cuida fins el darrer detall la més mínima mostra de la religiositat del seu poble. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
 
 
 

dijous, 19 de setembre del 2013

SANT MARTÍ D'UR. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA.

Veníem d’una excursió a peu a Bell-lloc i en passar per la població d’Ur va cridar-nos l’atenció la seva església i la seva aparença romànica, malgrat el campanar més modern, i immediatament vam ver una breu parada i la visitàrem fotografiant-la. 

 
Segons  el diccionari Alcover-Moll etimològicament el nom d’Ur significa: Paraula pre-romana, probablement basca; pot venir del basc ur ‘aigua’ o del basc uri ‘ciutat’. 

Ur és un municipi de l’Alta Cerdanya, al límit amb la Baixa Cerdanya (entre els termes de Puigcerdà i de Llívia), a la vall del Reür; el sector septentrional és accidentat pels vessants de la muntanya de Bell-lloc i drenat pels rius d’Angostrina i de Brangolí, que formen el Reür. 

Sant Martí d'Ur (Saint-Martin d'Ur en francès) és el nom de l'església romànica, i de la parròquia que aquesta encapçala, del poble cerdà d'Ur, a la Catalunya Nord. 

L'església és esmentada per primera vegada al segle novè en l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell (839) i de la mateixa època n'és la major part de l'edifici actual, encara que la nau i el campanar foren considerablement reformats al segle XVIII.  

El temple té una capçalera típica del primer art romànic, o preromànic, amb un absis central i dues absidioles, decorats amb bandes llombardes (una banda llombarda és una arcuació composta d'arcs en cintra vorejada lateralment per dues pilastres anomenades lesenes).

En el cas d'Ur, cada banda llombarda és formada per dos arcs a l'absis central i tres a les absidioles; i per dessota de cada conjunt d'arcs hi ha una petita finestra cega. En la part inferior de les absidioles, el mur està ornat amb un fris en dents d'engranatge.

L’església parroquial de Sant Martí, conserva una gran pica baptismal del segle XII, amb decoració escultòrica. Una Marededéu del segle XIV, una tribuna i un interessant confessionari del XVIII, decorats, i el retaule major, obra originària del segle XVI, probablement d’Antoni Peitaví, ampliada al segle XVIII.
 

El 7 de juny del 1934 va ser declarat monument històric de França.

Una vegada fotografiada l’església i vist el seu entorn retornàvem a la nostra estimada Berga.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
 
 

dimecres, 18 de setembre del 2013

SANT ROMÀ DE PALLEROLS DEL CANTÓ. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L'ALT URGELL.

Seguíem la carretera del Port del Cantó en la nostra recerca habitual i en arribar a Pallerols veiem com aparcada al costat de la carretera l’edifici de l’església i aleshores aprofitàvem per visitar-la almenys exteriorment. 

 
Pallerols del Cantó és esmentat a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell de l'any 839.  

L'any 1080, en l'acta de consagració de Santa Cecília d'Elins, la vila de Pallerols apareix com una de les seves possessions. 

Posteriorment, amb la seva supressió passà a formar part de les rendes de la col·legiata de Castellbò.  

L'església de Sant Romà fou visitada els anys 1312 i 1314 pels delegats de l'arquebisbe de Tarragona.  

Fou municipi independent fins el 1972; l’antic terme comprenia, a més, els pobles de Cassovall i de Saulet, la caseria de Canturri, l’antic monestir d'Elins i el terme separat de Castellins. 

 
L'actual edifici de Sant Romà i Sant Marc és un edifici molt transformat, i no sembla conservar vestigis de l'obra original.  

Sant Romà de Pallerols, o Sant Romà i Sant Marc, és una església d'una sola nau coberta amb cel ras, i amb la capçalera plana orientada al sud, per bé que aquesta orientació es va invertir a causa de l'afectació de la carretera sobre l'edifici.   

L'actual capçalera presenta dues grans obertures a banda i banda, en forma de triangles invertits. Dues capelles s'obren a la nau per llevant, en arc de mig punt, mentre que una tercera ha estat reconvertida en sagristia. Al mur occidental, hi ha restes d'antigues capelles cegades.  

L'edifici integrava la rectoria, que ocupava la planta superior i que presentava dues finestres rectangulars sobre la porta d'accés al temple, al mur nord, actualment cegades. L’aparell és una construcció rústega de pedres no en filades. 

El conjunt, que presentava una antiga porta d'accés al mur de llevant, és cobert per un llosat a doble vessant.  

 
Cap a la dècada de 1920 s'hi construí un campanar de torre, de secció quadrangular i amb coberta piramidal de llosa, adossat a la cantonada nord-est.

Sant Romà de Pallerols, o Sant Romà i Sant Marc, està catalogada com Bé Cultural d’Interès Local. 

Sorprèn la quantitat d’esglésies que temps passats teníem raó d’esser i actualment són tancades i sense culte o en culte esporàdic. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


dimarts, 17 de setembre del 2013

SANT ANDREU D’ARINSAL. LA MASSANA. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Visitàvem el poble d’Arinsal i al mateix costat de la carretera veiem la seva església sota l’advocació del patró del poble Sant Andreu.

 
L’església de Sant Andreu d’Arinsal es troba al bell mig del centre històric del nucli urbà d’Arinsal, a la parròquia de la Massana.

Petita església del segle XVII de planta quadrangular, construïda directament sobre la roca. Una de les seves cantonades està aixamfranada per adaptar-se a la forma de la penya i per permetre el pas del carrer.

El campanar, de planta quadrangular, està adossat a la façana de l’església i a la de la casa del costat. Per la part inferior presenta un pas que permet vorejar l’església.

El campanar, de tipus torre, té una obertura d’arc de mig punt a cada lateral i està cobert a quatre aigües. L’església es cobreix a dues aigües, amb un sòlid embigat d’encavallades de fusta i llosa de llicorella.

La façana principal està orientada al sud. Presenta una porta senzilla de fusta i un òcul sota el trencant de la teulada. A la llinda de la porta hi ha la data de 1964.

Trobem una altra data, 1884, a la llinda de fusta que hi ha en el pas de sota el campanar. No presenta cap tipus d’arrebossat i l’aparell constructiu és molt irregular, de pedra lligada amb morter de fang.

L’interior presenta una planta quadrangular, amb un cor de fusta als peus de nau on trobem la porta per accedir al campanar.

Entre els anys 1963-1964 es va realitzar la restauració integral de l’església seguint un projecte de l’arquitecte català Cèsar Martinell.

El 2004 es va realitzar una segona intervenció: es va fer el soler de fusta, l’arrebossat interior i la il·luminació.
 
En aquest moment també es va restaurar el retaule de la Mare de Déu del Roser, conegut popularment con el retaule de la Mare de Déu de les Neus, datat del segle XVII i una petita talla barroca de Sant Andreu, dels segles XVII-XVIII.

És una llàstima no haver pogut accedir al seu interior, segurament tant bé resolt com la placeta amb la pica col·locada davant de la porta.
 

L’església de Sant Andreu d’Arinsal ès catalogada com a Bé d’Interès Cultural. Curiosament quasi totes les esglésies andorranes ho són de classificades, la qual cosa vol dir que és cuida el patrimoni cultural i monumental del país que té com llengua oficial el català.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 16 de setembre del 2013

SANT MARTÍ DE ROMADRIU. LLAVORSÍ. PALLARS SOBIRÀ.

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ.

En la nostra breu estada en terres del Pallars visitàvem el poble de Romadriu i la seva església sota l’advocació de Sant Martí.

 
Portàvem dues notes tretes d’un planell de Sant Joan de l’Erm Vell que ens havien cridat l’atenció la primera diu: Un dels pobles més enclotats i obacs del Pirineu català. Vertaderament vam haver de baixar força estona per la pista de terra fins a arribar a la vall del riu. La segona ens diu: Cada cop més bosc i ens remetia a unes fotografies on es veia abans els clars del camps i la pastura com han minvat per ser ocupats per la massa arbòria.

L'església de Sant Martí de Romadriu és ja citada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell del 839.

 
Petita capella de planta rectangular amb capçalera poligonal a llevant i porta d'arc lleugerament rebaixat al costat del migdia. Segons dades l’actual capella va ser construïda aprofitant l’espai i l’aparell d’una d’anterior més gran.

Cobreix la nau un llosat de llicorella a dues aigües. Els paraments són de pedra pissarrosa sense retocar.

A ponent s'aixeca una petita espadanya d'arc únic.

L’església és depenent de la de Montenartró.

Romadriu, o Romadriu de Ribalera, constitueix un petit enclavament del terme de Llavorsí, dins del de Farrera, i limítrof amb el Montferrer i Castellbò, de la comarca de l'Alt Urgell.  Està situat a l'extrem sud-oriental del terme, a 1.347,8 metres d'altitud. És a la Ribalera, la vall del riu de Santa Magdalena o de Romadriu. Segons dades estadístiques l’any 2011 havia 11 habitants.

Joan Coromines explica el topònim Romadriu (Riumadriu i Rimadriu en documents antics) com una aglutinació de Riu Madriu. Pel seu compte, Madriu té el seu origen en el llatí matrix (matriu, origen). És a dir, que riu mare o, millor encara, la mare del riu seria el significat d'aquest topònim.

Les cases de Romadriu estan disposades en un petit pla aturonat que forma una carena, contrafort sud-occidental del Roc del Grau, a la dreta del Riu de Santa Magdalena. No s'hi formen carrers convencionals, sinó el pas natural entre les cases, que estan lleugerament separades entre elles, al damunt del riu i de la mateixa carretera que hi mena.

Romadriu havia estat, durant tota l'edat moderna i fins al segle XIX, seu d'una important farga, l'emplaçament de la qual es coneix, tot i que és del tot en ruïnes. Fou del tot arrasada als aiguats del 1907, i va ser de nou arrasada el 1938 perquè justament en aquell lloc hi hagué un dels punts més conflictius del Front del Pallars, en la darrera guerra civil. Tanmateix, se'n va salvar el mall, de més de 500 quilos, que es va portar a Barcelona. Va ser muntat als jardins de l'Escola Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona, a l'avinguda Diagonal de la ciutat comtal, formant part d'un martinet sencer que es va construir ad hoc.

Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico... a Romadriu. S'hi pot llegir que és una localitat agregada al districte municipal de Llavorsí, situada en terreny desigual, envoltada de muntanyes molt altes i combatuda per tots els vents. El clima hi és molt fred, cosa que provoca inflamacions i pulmonies. Hi havia en aquell moment mines de ferro en explotació, així com una farga que se serveix de l'aigua del barranc de Romadriu. El territori és escabrós. S'hi collia sègol, patates i herba. Hi havia bestiar de tota mena, especialment vacum.

El 1972 hi va haver un intent de segregació del municipi de Llavorsí per tal d'incorporar-lo al de Farrera, però va ser desestimada.

He quedat meravellat la informació aconseguida d’un petit i quasi oblidat poble situat en el fons de la vall d’un riu.

Tenim tanta informació i tants camins a fer per conèixer la nostra Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 15 de setembre del 2013

SANT JAUME DE LA BOIXADERA DELS BANCS. MONTMAJOR. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA

Visitàvem la petita església de Sant Jaume de la Boixadera de Bancs situada per sobre la masia de Boixadera del Bancs.

 
No m’ha estat possible trobar notícies històriques de aquest ben conservada i cuidada església que malgrat la seva aparença romànica, no surt catalogada en Catalunya Romànica. Segurament va ser edificada com a capella del proper gran casal de Boixadera dels Bancs.

Prop de la capella  de St. Jaume, hi ha la gran cova coneguda com “la Bòfia de Boixadera”  o “Bòfia de St. Jaume”. Té dues boques d’accés i un notable  interès espeleològic, i és de fàcil recorregut per gent preparada i equipada. A l’interior hi ha les sales anomenades “el bany de la princesa”, “la sala de les campanes”, “la sala gran”. Sembla ser que en el neolític va ser utilitzada com a fossar.

Església de petites proporcions i d'una sola nau. Presenta la coberta amb volta de canó, feta amb carreus disposats a plec de llibre, però totalment enguixada.

L'absis devia ser també cobert amb quart d'esfera. Els murs són llisos, sense cap tipus d'ornamentació ni cap obertura. Tan sols hi ha un petit ull de bou circular a la façana principal sobre la porta, i una finestra quadrada i tapiada al costat sud.

La teulada exterior és a dues vessants de teula àrab

La porta s'obre a ponent i està feta amb grans dovelles que descriuen un gran arc de mig punt.

Damunt la porta hi ha el campanar d'espadanya, amb dos ulls de grans proporcions.

El mur nord conserva dos contraforts.

Històricament havia estat sufragània de la parròquia del Cint , municipi de L'Espunyola, i actualment ho és de la parròquia de Montmajor. Les cases de la zona de Boixadera formen part del territori de Correà que juntament amb Comesposades van formar un municipi al segle XIX, agregat actualment a Montmajor.
 

El temple va patir l'incendi forestal de l'any 1994 i es va cremar quasi per complert, això es la causa que es perdés el retaule que hi havia al seu interior.

Actualment com mostren les fotografies ha esta completament restaurada i presenta una imatge perfecta. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.