SANT PERE D'OSSEJA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA.

Visitàvem el poble d’Osseja i la seva església sota l’advocació de Sant Pere, on només resta l’absis de l’antic edifici romànic. 

 

El municipi d’Osseja (Osséja en francès) (1.609 h. 2009)(1.254 m. alt) comprèn un sector de la vall de la Llavanera, entre la masia de la Quera i Palau de Cerdanya; pel vessant de l’esquerra s’estén per la vall del riu, fins al pla de Salines (2 205 m alt), vora el límit amb la vall de Ribes (Ripollès); al N comprèn encara un petit sector de la plana cerdana drenat pel Rigat (que aflueix al Segre vers la Guingueta d’Ix).  

Consultat el Diccionari Alcover Moll ens dóna aquesta definició etimològica.: probablement pre-romana, tal vegada amb el sufix ibèric -egia, com indica Meyer-Lübke (BDC, xi, 4). 

El lloc, esmentat ja el 839, pertangué al monestir de Sant Pere de Rodes (segle X); hi tingueren possessions, després, els monestirs de Ripoll i de Cuixà. Formà, fins al s XVIII, amb el Puig i Vallcebollera, el terme de la Vall d’Osseja. 

Osseja ha tingut recentment un fort desenvolupament produït per l’establiment de centres sanitaris, de convalescència i de reeducació. Hi ha una petita empresa dedicada a la construcció i una fàbrica de cervesa i vi. 

La parròquia surt documentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de final del segle X. Pertanyia al pagus liviensis. El bisbe d'Urgell, Guisad, l'any 947 donava la parròquia al monestir de Sant Pere de Rodes. Passà a dependre del monestir de Santa Maria de Lillet des de final del segle XII fins al segle XIX. Al document de la seva consagració pel bisbe Pere de Puigvert, el 2 de novembre de 1219, es fa donació perpètua a l'església de la Pobla de Lillet (Arxiu diocesà d'Urgell). 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

De l'edificació romànica de l’any 1219 només queda l'absis realitzat amb carreus de pedra granítica i pedra calcària. Sobre les primeres filades de la base n'hi ha una de grossos blocs granítics alternats amb altres fileres primes i gruixudes fins a arribar al nivell de la finestra centrada al mig del tambor amb dues arquivoltes, una sostinguda amb columnetes amb capitell d'ornamentació vegetal esquemàtica.  

L’església romànic fou molt transformada al llarg del temps des del segle XIV, i reedificada l’any 1894, quan es decidí engrandir-la.  

Conserva un retaule barroc, obra de Josep Sunyer (1699). Sant Pere d’Osseja està catalogat com monument històric.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MIQUEL D’EINA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Portats per la nostra curiositat tornàvem de la mà del fulletó de Via Romànica a Eina i visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Miquel Arcàngel. 

 

Parlar d’Eina és un luxe perquè és un dels llocs on en pujat varies vegades a fer alguna caminada i un altre cop en recerca del pròxim menhir. És un lloc que ens ha encantat sempre i on esperem tornar per gaudir-ne. La vall d’Eina és una de les més boniques de la Cerdanya no sols pel paisatge, sinó per la seva variadíssima riquesa florística. Botànics d’arreu del món l’han visitada des de fa molts anys. La fauna també resulta, lògicament, molt diversa, pel que fa als diversos grups. Anualment es realitza un control d’aus migratòries, ja que també es tracta d’un lloc de pas excel·lent - més d'11.000 rapinyaires per any, a part.  

Eina (Eyne en francès) (126 h. 2009) és un municipi a la zona axial pirinenca, que comprèn la llarga vall d’Eina, d’origen glacial, estesa des de la línia de crestes que la separa de la vall de Núria (Ripollès) —entre el pic d’Eina(2 794 m alt) i el pic de Finestrelles (2 829 m)— fins al pla de la Perxa. 

El riu d’Eina, que drena aquesta vall, neix sota el coll d’Eina i, després de seguir la direcció NW, s’engorja abans d’arribar al poble, flanquejant per l’oest els escarpats vessants del Cambresdases, fins a unir-se, al pla de la Perxa, amb el riu de Bolquera formant el riu d’Angost, afluent del Segre. 

El poble (1.574 m alt), que agrupa tota la població del municipi, és, enlairat, a la dreta del riu d’Eina; és format per dos nuclis, el més alt al voltant de l’església (del 1731, on hom venera la imatge de la Mare de Déu del Remei), que estigué emmurallat, i el més baix, on hi ha una casa forta senyorial. És esmentat ja al segle X amb el nom d’Esna. 

L’ocupació del terme data, almenys, del IV mil·lenni aC., del qual s'han localitzat un menhir, un petit campament i alguns megàlits (cofres) datats entre el 2200 i el 1500 aC. aprox., i també hom hi pot reconèixer part del traçat de la via romana arranjada i quelcom modificada en època napoleònica. Una pedra gravada amb les lletres E i A n'indiquen l’antiga partió, probablement d’època medieval, entre els municipis d’Eina (Esna) i Llo (Allone). Durant l’edat mitjana i en època moderna, les fargues potenciaren l’explotació de jaciments de ferro existents al terme. 

La vila d’Eina és esmentada el 913 com a confrontació de Roet (terme de Llo). Tant els monestirs de Cuixà i Canigó com el Priorat de Marcèvol hi tenien alous, però la senyoria del castell i de la vila era del Priorat de Cornellà de Conflent, i fou així fins a la fi de l’Antic Règim. Fins al 1790 va pertànyer a la "viguerie de Cerdagne" (Sallagosa). Actualment és del departament dels Pirineus Orientals, així com del districte de Prada de Conflent, i del cantó i la rodalia de Sallagosa. 

L’església de Sant Miquel d’Eina apareix esmentada a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle X. De l’església consagrada a Sant Miquel Arcàngel, Sanctis Mochaelis d’Ena només queden la pica baptismal i la d’aigua beneïda. L’edifici actual és del segle XVIII. 

Parlar de Sant Miquel ha estat molt breu en aquesta ocasió, l’edifici apareix bastant abandonat, però el seu entorn de muntanyes és meravellós. 

Anècdota: Preguntada, amb el meu mal francès, per l’església a una persona veïna del poble va contestar-nos que no sabia on era. 

Si us és possible a la primavera acosteu-vos a conèixer aquest punt de la nostra geografia i no us defraudarà.  

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT CLIMENT DE PAL. LA MASSANA . ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA. 

En la nostra estada andorrana visitàvem el poble de Pal i la seva església sota l’advocació de Sant Climent. Hem de nomenar també el bon tracte rebut en la visita que van fer al Centre d’Interpretació Andorra Romànica. Una molt interessant visita com a complement de la visita a l’església. 

Pal (25 h. 2009) és un poble de la parròquia de la Massana (Andorra), situat a 1551 m alt, escalonat de cara el migdia, a la vora del riu de Pal (que neix a l’alt de la Capa i forma a Erts, juntament amb el riu d’Arinsal, el riu d’Erts). L’any 1982 foren inaugurades les instal·lacions esportives de l'estació d’esquí de Pal (3 teleselles i 11 telesquís), situada al bosc de Pal. 

El poble de Pal es considerat como un de los conjunts rurals millor conservats d’Andorra. De fet forma part de un pla de protecció especial de l’arquitectura tradicional andorrana des de 1997. 

La primera notícia escrita sobre el lloc de Pla és en la concòrdia de l’any 1112. Posteriorment és esmentat en documents dels anys 1176, 1201, 1265, etc. 

Sant Climent de Pal és un temple d'estil romànic sota l’advocació a Climent I, papa i sant. 

La seva primera notícia es remunta a l'any 1312 en la visita del visitador de l’arquebisbe de Tarragona Galceran Sacosta. En aquella època, l'església era dependent de la jurisdicció de la Massana, tot i que tenia capellà propi. 

L’edifici de l’església, l’exponent més rellevant del conjunt, data de finals del segle XI- principis del segle XII, amb ampliacions posteriors d’època moderna. La planta és de nau rectangular i conserva una part important dels murs romànics. 

En aquest costat es troba també el campanar de torre d’estil llombard, un dels més coneguts del Principat. Presenta planta quadrada i tres pisos amb finestres geminades (dobles les de la tercera alçada) decorades amb bandes i arcuacions llombardes. Es remata amb una coberta que, visualment, sembla estar lleugerament aplatada. Va ser construït probablement entre els segles XI i XII. El conjunt eclesial i l'entorn del poble, en fan un exemplar únic.

L'absis actual de l'església és quadrangular i substituí en els segles XVII-XVII a l'original romànic.

L'accés a l'interior del temple s'efectua a través d'una porta formada per un arc de mig punt decorat amb un fris de dents de serra, que es troba en el mur sud de la nau, protegida per un pòrtic. 

Decorativament, conserva dues piles baptismals (una de les quals utilitzada pel que sembla per conservar oli), una reixa de ferro forjat procedent del cementiri, dues creus processionals de fusta policromada, tot això del segle XII. També hi ha una talla de la Mare de Déu sota la seva advocació de Nostra Senyora dels Remei que respon a la tipologia habitual del segle XIII, i un retaule barroc de 1709 dedicat al sant titular.  

El conjunt de Pal està catalogat com a Bé d’Interès Cultural. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT ANDREU D’ANGOSTRINA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA.

Visitàvem el poble d’Angostrina i primer fotografiàvem l’església situada al mateix costat de la carretera. La seva aparença ens sorprenia molt, però ja estem acostumats a les múltiples modificacions que han soferts amb els pas dels segles les esglésies romàniques i pensàvem trobar algun cartell que ens assabentés que una part del mur era medieval, però no és una ben feta construcció gòtica. La nostra romànica és situada a dalt de tot del poble. Per arribar-hi s’ha de fer camí per una sèrie de carrers estrets on per passar amb vehicle s’han de fer maniobres o vigilar amb extrema cautela per no rascar amb les parets. Des del cim on és l’església la perspectiva del poble i la vall del riu Angostrina ens omple els ulls.   

 

Angostrina i Vilanova de les Escaldes (677 h. 2009) (1.392 m. alt) (en francès Angoustrine-Villeneuve-des-Escaldes) formen un municipi i a més dels dos pobles, que es van unir el 1973, a l’esquerra del riu té el nucli de la Part Petita. El municipi és situat a la zona axial pirinenca, al límit amb el País de Foix i amb l’enclavament de Llívia. 

 

Comprèn gairebé tota l’ampla vall d’Angostrina, d’origen glacial, la capçalera de la Tet, fins més avall de l’estany de la Bullosa, i a la capçalera de la vall de Querol, la vall glacial on es troba l’estany de Lanós, la superfície d’aigua més vasta dels Pirineus. El terme és accidentat pel massís del Carlit (2 921 m alt), el puig Peric, el puig Pedrós i la pica Roja. Nombrosos estanys glacials (el de la Bullosa, convertit en pantà, el de Lanós, els Sobirans, els de puig Peric, el de Llat i els de l’Esparver, del Castellar i de la Comassa).  

Cercant alguna definició etimològica el diicionari Alcover-Moll ens dóna aquesta resposta.: incerta. Segons Montoliu (BDC, x, 12) és de la mateixa rel per Angost; però Meyer-Lübke no es decideix a favor de cap etimologia (BDC, xi, 8). Etim.: del llatí angŭstu, ‘estret’. 

La primera menció la trobem a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle X. Pertanyia al pagus liviensis.

L’edifici consta d’un absis del segle XI. Aquest està decorat a l’exterior amb un fris d’arcuacions llombardes i dues finestres de doble esqueixada.

 

La nau, bastida al s. XII sobre un enorme bloc erràtic*, (*roca transportada lluny del seu lloc d'origen per l'acció de les glaceres) és de planta rectangular coberta per volta apuntada.

 

Presenta dues capelles laterals del segle XVIII, que semblen formar un transsepte.

A la façana de ponent trobem el campanar d’espadanya i a la meridional una notable portalada amb els capitells esculpits.

A l’interior es conserva un frontal d’altar i un tríptic romànics, així com les pintures murals, al fresc, de l’absis del segle XIII representant el Sant Sopar. 

Un bell lloc per visitar i perdre’s entre el seus giravoltats carrers.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA CECÍLIA DE BEDERS. BELLVER DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Visitàvem el llogaret de Beders proper a Bellver de Cerdanya. La zona presenta poca construcció antiga però hi ha una bonica zona residencial. 

 

El poble (1085 m. alt, 19 h. 2009), és situat prop del curs del Torrent de la Bavosa, i als peus del Serrat de la Quera; a zona oriental de la Batllia. No gaires cases i masos formen aquest rústic poble. Es pot veure una panoràmica de les valls de l’Ingla i de la Llosa. 

Consultat el significat del nom toponímic en “Origen dels noms geogràfics de Catalunya” de Manuel terrades i Bofarull surt aquesta indicació.: del basc biterris, bide-orri, que significa “indret vora el camí”. 

Santa Cecília de Beders, que depèn de l'antiga parròquia de Coborriu de Bellver, apareix esmentada amb el topònim de "Biterris" en l'Acta de consagració de la catedral d'Urgell al final del segle X i en l'Acta de consagració de l'església de Sant Andreu de Baltarga el 891. Pertanyia al pagus tollonensis.

 

La petita capella aïllada de Santa Cecília de Beders, que havia estat una humil parròquia, ha patit saquejos i destrosses al llarg dels temps.

 

Es tracta d’un edifici del segle XII, d’una sola nau encapçalada per un absis semicircular a llevant amb una finestra de doble esqueixada i la coberta en volta de canó, actualment desapareguda. 

La construcció actual és d'una sola nau coberta amb un embigat de fusta a dues aigües, substituint la volta de canó, i absis semicircular llis amb finestra esqueixada. En la restauració s'ha recuperat l'absis que havia estat reconvertit en sagristia separant-lo de la nau per una paret. L'aparell de l'absis, del segle XII, és més regular que el de la resta de l'edifici que respon a una reconstrucció més tardana de la nau i explica la insòlita ubicació de l'entrada al costat nord.  

El frontispici està coronat per una petita espadanya d’un sol ull. 

 

La restauració del 2003 va posar al descobert sota l’enguixat pintures del segle XII a l’absis que representen una quadrícula. Tanmateix les excavacions arqueològiques efectuades a l’interior van descobrir el “reconditori” on aniria la “lipsanoteca” amb les relíquies de la santa i unes sitges que posaven de manifest una ocupació baix imperial del lloc com també ho demostra la presència de “tegulae” romanes reaprofitades en el parament de l’església. 

Un lloc de pau per gaudir de la naturalesa. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE VILANOVA DE LES ESCALDES. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Durant el recorregut per la bonica comarca de l’Alta Cerdanya visitàvem el poble de Vilanova de les Escaldes. 

 

Poble situat, a 1.306 m alt, sobre un replà de blocs granítics al voltant de l'església parroquial sota l’advocació de Sant Iscle i Santa Victòria. 

 

Fou municipi independent fins el 1973 quan passa a formar un sol ens municipal amb Angostrina. L'antic terme comprenia, també, l'important balneari (i actual sanatori helioteràpic) de les Escaldes. 

 

L’edifici eclesial sembla ser ja esmentat el 928. Però segons altres dades la primera menció documentada la trobem en una venda de 1247.  

Tota la part occidental de l’església actual data del segle XI, amb un parament rústic, una porta d’arc de mig punt resseguida per un arc de llosetes i les dues pilastres d’una arc toral desaparegut.

 

Durant el segle XVIII l’edifici va patir importants modificacions d’entre les quals destaquen les dues capelles laterals. 

El campanar i el portal de ponent també semblen correspondre a aquesta època.

Al segle XIX va construir-se la sagristia i una torreta d’obra al llarg de la paret de migjorn. Al seu costat hi ha una porta en el mur que podria haver estat l’antiga porta romànica. 

 

Posseeix en el seu interior un retaule del segle XVII. 

No he trobat gaires dades sobre aquesta església malgrat el seu privilegiada situació dalt del poble. 

Una qüestió que m’ha cridat l’atenció és que en la majoria de les sepultures que envoltant l’església hi ha un cartell demanant dades dels seus propietaris o de a qui pertanyien les restes. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT TOMÀS DE VENTAJOLA. PUIGCERDÀ. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Amb el mapa en una mà i la guia a l’altra cercàvem el poble de Ventajola on no està, però, finalment aconseguíem trobar-lo i el visitàvem. També fotografiàvem la seva església sota l’advocació de Sant Tomàs. 

 

Ventajola és un llogaret, (9 h. 2009 a 1.125 m alt.), situat a la dreta del riu d’Aravó p de Querol, al s. de la vila de Puigcerdà.  La seva existència està documentada des del s. IX. Ventajola és la part més plana de Puigcerdà i es troba al vell mig de la vall cerdana. La part nord de Ventajola és coneguda com el Pla de Malamort i arriba fins a Bolvir. Antigament era una regió pantanosa i fins fa relativament poc era completament erma. Ho era tant que ni les vaques volien anar-hi a pasturar. A mitjans de segle, arrel de la construcció del camp de Golf i de les torres que s'hi varen construir, la zona ha esdevingut novament fèrtil i verda. El nom, de tota manera, sembla ser que prové d'un fet llegendari i no només per l'esterilitat de la terra. 

En la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta resposta.: probablement d'un patronímic llatí *Ventidiola, derivat femení del nom personal Ventidius. En els documents de l'alta edat mitjana apareix el topònim amb les formes Ventaiola i Ventoiola (a. 958), Ventegola i Ventaiola (a. 985), ap. Guiter Phon. Top. 10. 

 

La primera menció de l’església està datada l’any 958 en un precepte del rei Lotari en favor del monestir de Sant Miquel de Cuixà in Ventoiola ecclesia cum decimis et primiciis. Pertanyia al Pagus liviensis. 

Documentada a partir de l'any 958 com pertanyent al monestir de Sant Miquel de Cuixà en el precepte del rei Lotari i confirmada a la butlla del papa Joan XIII l'any 968, i encara altre cop l'any 1011 a la butlla de Sergi IV. El comte Guillem Ramon de Cerdanya, que se n'havia emparat, restituí la jurisdicció a l’esmentat monestir l’any 1075. 

És un edifici romànic, del segle XI-XII, d'una nau rectangular encapçalada amb un absis semicircular, el qual presenta decoració amb bandes llombardes. En un moment posterior la nau va ser sobrealçada i s'hi va afegir una sagristia i una capella lateral. Els seus murs originals eren d'uns vuitanta centímetres de gruix, segurament amb una coberta de fusta, que va ser modificada posteriorment realçant les parets a un metre i mig i coberta amb volta de rajoles. 

Ha sofert diverses modificacions, com la construcció d’una capella, la sagristia (que amaga parcialment l’absis). El portal d’entrada situat a migjorn va ser refet el segle passat i la ferramenta de la porta prové de Bolvir. 

El més remarcable és la decoració exterior de l’absis amb arcs cecs d’estil llombard, separats per lesenes, dels quals tan sols se’n conserven cinc d’originaris. Interiorment, està cobert amb una volta de quart d’esfera.  

També és molt posterior el campanar d'espadanya situat a ponent de la nau, que és dos ulls. 

Es troba dins d’una propietat privada. Cada racó de la Cerdanya té la seva raó de ser, coneguem-la. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.