SANTA MARIA DEL CASTELL DE SALDES. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Cercant una vegada més esglésies dins el nostre Berguedà en aquesta ocasió visitàvem novament l’església de Santa Maria del Castell a Saldes. 

L’església fou , des de la seva construcció l’església del castell de Saldes, al comtat de Cerdanya i dins els dominis de la família baronial dels Pinós. 

 

Les primeres notícies del lloc de Saldes són del segle IX, però el castell no és referenciat fins a mitjan segle XI. Concretament entre els anys 1068 i 1097 Galceran, fill de Sicardis, feia jurament de fidelitat al comte de Cerdanya per un seguit de castells entre els quals hi havia el de Saldes (Salices). És a partir de l’existència d’aquest castell que es comença a parlar de l’existència de la capella de Santa Maria, malgrat les notícies concretes són ja del segle XIII. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’any 1259 Galceran de Pinós instituí Guillem, clergue de Santa Maria. L’any 1288 el mateix Galceran de Pinós instituïa el benefici eclesiàstic de la capella a favor de P. Pontii, clergue de Gresolet. En una data imprecisa dl segle XIII Galceran IV de Pinós feia testament i deixava a l’església de Santa Maria la quantitat de 50 sous. 

Els succesius barons no descuidaren mai el servei d’aquesta església, car sovint passaven llargues temporades en aquesta fortalesa. Ja entrat el segle XIV els testaments dels nobles de Pinós recorden Santa Maria del Castell. L’any 1361 Marquesa de Pinós feia testament i deixava 20 sous de Barcelona per il·luminar la capella del castell. 

Santa Maria no fou mai parroquial, almenys l’any 1312, en el curs de la visita al deganat del Berguedà no es esmentada sempre vinculada a Sant Martí de Saldes. Al segle XVIII era ja una simple capella, sense caràcter  de sufragània. 

Petit temple de nau única, coberta amb volta apuntada i acabada amb un absis semicircular, orientat a llevant.  

L’absis és la part més estrafeta. i no conserva cap de les característiques romàniques. És desproporcionat i és fet amb pedres de diferents mides sense polir i rejuntades amb argamassa. No té cap obertura. 

La porta primitiva, coberta amb un arc adovellat i encarada a migjorn, està actualment tapada. Quant a la porta actual, a ponent, està disposada a sota del campanar d'espadanya. Aquest està descentrat i és d'una sola obertura on penja una campana de mida petita. 

L'estructura és de pedra de diferents mides, tot i que molta part està emblanquinat. L'interior està enguixat, amb l'absis tapiat per un envà al qual hi ha adossada una fornícula de fusta amb una còpia de la imatge de la Marededéu del Castell. La imatge romànica de Santa Maria del Castell de Saldes està desapareguda. Sembla probable que a inicis del segle XX passés a formar part de la col·lecció del Museu de Vic i va desaparèixer durant la Guerra Civil. Alguns exemples de talles amb aquestes característiques són les d’Urtx, Gréixer, Ventaiola, Palera totes elles del segle XIII. Actualment hi ha una imatge de la Marededéu del Remei.  

Des del costat de l’església si divisa una bella panoràmica de la vall del riu de Saldes i rere nostre mostra el seu cim bifurcat el Pedraforca. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARÇAL DE RELAT. AVINYÓ. BAGES

TERRES DEL BAGES. 

Aquest cop els nostres passos en portaven a les terres del Bages a visitar un familiar. Al llegir un cartell en una cruïlla de la carretera que ens informava que havia una església ens decidirem a conèixer-la. Per tant, visitàvem l’església de Sant Marçal de Relat, situada prop del mas la Rovira. 

Rodejada d’arbres en un lloc força agradable trobàvem aquesta església rodejada de murs que en cert temps devien envoltar l’edifici i el cementiri. En l’espai obert al costat de migjorn hi ha dues làpides de pedra. 

Curiosament en un angle del mur havia un replà, on s’arribava per una petita escala de pedra, que segurament havia servir de comunidor per beneir els camps i allunyar les tempestes.  

En la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens fa aquesta definició.: del llatí rīvo lato, ‘riu ample’. El nom de la riera de Relat apareix escrit Rivolato en un doc. de l'any 889 (Abadal CC, ii, 298). 

Per les restes de Ceràmica trobades a l'entorn de l'església de Sant Marçal així com les tombes de fossa són, juntament amb les notícies documentals, testimonis per a afirmar que la primera església de Sant Marçal era romànica.  

Des de l’any 951 el lloc de Relat és documentat, sembla ser juntament les dues esglésies de Santa Eugènia i Sant Marçal. Passà a dependre del monestir de Ripoll per donació de la família Lluçà. Sant Marçal segons Enciclopèdia Catalana surt esmentada per primera vegada l’any 1038. 

El lloc pertanyia a la sotsvegueria del Lluçanès que perdurà fins el segle XVIII que es desmembra entre els corregiments de Vic i Manresa. 

Al segle XVII l'església deixa d'ésser parròquia rural i esdevenia sufragània de Santa Eugènia de Relat.  

L’església és de base romànica amb modificacions posteriors. L’edifici és d’una sola nau mancada totalment d'ornamentació i amb els murs arrebossats. 

La volta romànica fou substituïda per una de gòtica en una de les moltes transformacions. L'any 1775 fou substituït l'absis per un presbiteri quadrat, fou oberta la porta de ponent i erigit el campanar. 

El campanar és  de torre cobert amb una teulada a quatre vessants. És una construcció de dos pisos amb obertures d'arcs de mig punt. 

En la façana és on s'obre una porta central d'arc de mig punt amb grans dovelles i sobre la qual hi ha una petita finestra de simple esqueixada i amb un arc de mig punt monolític. 

L’any 1935 el Centre Excursionista Montserrat i el de Catalunya, iniciaren una campanya d’excavacions que donà com a resultat la descoberta d’un gran nombre de tombes alineades que tenia  cadascuna una olla de terrissa a sobre com a ofrena. Es tracta de típiques peces que daten del segle XII. 

Sant Marçal de Relat està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia M. Rosa Planell Grau.

SANT ESTEVE DEL PUJOL DE PLANÈS. MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.
 En aquesta ocasió ens aproparem al poble disseminat del Pujol de Planès (25h. 2009) pertanyent al municipi de Montmajor. Està damunt el tossal a la dreta de la riera de Navel i visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Esteve.

Sant Esteve del Pujol de Planès va estar lligada des dels seus orígens al monestir de Santa Maria de Serrateix i estava situada al Comtat de Berga. El domini monacal hi organitzà la vida parroquial, almenys durant una gran part de l’època medieval, dins el territori de l’antic bisbat d’Urgell. 

Quan el comte Oliba Cabreta de la Cerdanya en el curs de una visita al monestir de Serrateix l'any 983 va confirmar les donacions que Ató i Riquilda havien fet a aquest monestir, consisitent en l’honor del Pujol sobre el castell de Montmajor (ipsa honore de ipso Puiol qui est subtus castro de Monte Majores). 

El lloc del Pujol de Planès va rebre altres donacions; l’any 996 Arnau i la seva muller Emma donaren a Santa Maria de Serrateix un alou que tenien al terme del Pujol.

El primer document escrit que parla de l'església del Pujol és de l'any 1183, en el que s'explica que Solextendis va fer llegats testamentaris a favor de l'església monacal de Serrateix, a Santa Maria d'Aguilar del Sunyer i a Sant Esteve del Pujol (et dimito ad Sancti Stephani dez Podiolo .II. Solidos).

El 1312 es confirma el caràcter parroquial de Sant Esteve, en la visita al deganat del Berguedà. 

La família cardonina dels Gibert, que eren senyors de la Casa-Palau dels Gibert fou la propietària de l'església a partir del segle XIV. La Casa Ducal de Cardona va dominar el Pujol de Planès i la seva església a partir de l'edat moderna, que va passar a formar part de la seva batllia. Durant el segle XVII era una parròquia que tenia com a sufragània l'església de Santa Maria d'Aguilar i depenia de l'oficialat de Cardona. A l'actualitat és una sufragània de la parròquia de Sant Sadurní de Montmajor. El 1901 Maria del Consol de Grassot i Cibat va obtenir el títol de la Baronia del Pujol de Planès i durant els incendis forestals de Catalunya de 1994 l'església va patir mals i s'hi va haver de reconstruir la teulada i el porxo.  

 

Durant el segle XVII es va modificar l'església romànica. La seva planta original es correspon a un edifici d'una sola nau que està rematat per un creuer i que té tres absis a la banda oriental. Aquests estan bastits sobre la roca i, juntament amb la capçalera són la part més interessant de l'edifici, degut als jocs de les teulades i l'ornamentació dels absis que són dels inicis de l'art romànic: arcuacions cegues i bandes llombardes. Una finestra de doble esqueixada coberta amb un arc de dovelles està a l'absis central que està coronat per una arquivolta senzilla. Els dos absis laterals són més petits i van ser realçats en el segle XVII quan es va renovar i ampliar el temple; tot i això encara conserven la seva decoració d'arcuacions i bandes. 

Es creu que la porta del temple romànic havia d'estar situada en el mateix lloc que la porta actual, la llinda de la qual data del 1621. L'interior de l'edifici està recobert per guix pintat, tot i que encara s'hi pot veure que la nau era coberta amb voltes de pedra de mig punt i que hi havia una cúpula semiesfèrica a la intersecció.  

En el segle XVII també s'hi va afegir noves dependències com la rectoria i la sagristia que van espatllar un dels conjunts romànics considerats com dels més interessants del Berguedà.

Dins el temple s'hi conserva la tapa d'un sarcòfag de doble vessant i els caps en forma de triangle de 100 cm de llargada per 65 d'amplada i 26 d'alçada que té una decoració amb tres cercles en un dels pendents i un estel inscrit de sis braços en els dos laterals.

 

Els retaules de l'església de Sant Esteve del Pujol de Planès estan conservats a l'església de de Sant Sadurní de Montmajor. N'hi ha un dedicat a Sant Esteve que és renaixentista (1635) i un de dedicat a la Mare de Déu del Roser que és barroc (1726). 

És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Una altra de les perles de la diadema romànica del Berguedà. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MARE DE DÉU DEL ROSER. GÓSOL. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Pujàvem al castell i l’església que des de dalt del pujol constituïen les primeres  edificacions  del poble de Gósol medieval. En mig de la pujada, ja tocant als murs mig derruïts de les muralles del castell, visitàvem la petita església de la Mare de Déu del Roser. Des de la balconada propera teníem una vista privilegiada de tota la vila situada als nostres peus. 

 

Possiblement és una obra popular del segle XVI o XVIII, quan el poble començà a sobrepassar el recinte murallat i originà els ravals secundaris. 

Església d'una sola nau de petites dimensions adossada a la roca. La façana està orientada a llevant amb un campanar d'espadanya.  

L'entrada és un arc de mig punt adovellat i a mitja façana hi trobem un òcul.  

El parament és de pedres sense treballar, disposades en fileres i unides amb morter.  

És un edifici molt simple i auster. La coberta és a dues aigües amb teula àrab.  

 

L’advocació a la Mare de Roser va ser instituïda pel Sant Pare Gregori XIII (1.502-1585). 

Petita, senzilla, però no oblidada tal com ens mostra el seu acurat interior. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MARE DE DÉU DE GRESOLET. SALDES,. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Té tants racons el Berguedà per admirar que contínuament podries veure'n de nous amagats en un munt de cingleres. Aquest és el Santuari de Gresolet (1360 m alt.) ubicat al fons d'una vall profunda, dominada per la presència del vessant nord del Pedraforca, entre planells de pastures voltades de bosc i rocam. Molt proper al bosc de Gresolet. 

 

Nosaltres en el nostre afany de conèixer aquestes antigues construccions el visitàvem  un altre cop. 

Segons la tradició, la imatge de la Marededéu de Gresolet va ser trobada per un jove pastor que guardava una vacada. un bou d'aquesta s'extravià, el pastor el cercà i el va trobar adorant la imatge, la qual estava sota una gran roca balmada, que avui encara es conserva a poca distància de l'actual santuari marià. Admirat el pastor va posar la imatge al seu sarró per portar-la a l'església del castell de Saldes, però en arribar la imatge no hi era. Tornant al lloc d'origen, a Gresolet, tornà a trobar la imatge en el seu lloc d'origen, davant el miracle hi varen construir la primera capella. 

En la consulta etimològica trobava dues definicions diferents. Una en donava la idea com a lloc poblat de grèvol, certament interessant per la gran existència d’aquesta planta pels seus voltants. Cercant la mateixa paraula en el diccionari Alcover-Moll ens remet a l’entrada de gresol. i trobada aquesta nova paraula ens diu.: sembla venir d'una forma llatina *cruceolum, var. de crucibŭlum, ‘vas amb brocs, de forma semblant a una creu’ (cf. RFE, XXVI, 502). O sigui una espècie de llàntia o llum d’oli. Jo ni trec i poso rei, per tant, us deixo anotada les dues conclusions. 

La vall és citada el 1165 en una escriptura de propietat de la família Còdol de Bagà, successors directes dels senyors de Faia, que tenien infeudada la vall de Gresolet. 

L’església fou parroquial i centre de gran devoció mariana des de la seva construcció. Acollia una comunitat de donats o deodonats masculins que seguien la vella tradició  dels monestirs dels segles anteriors.

En 1255 G.R de Murcurols donava a l’església la quantitat d’11 diners. L’any 1258 el vescomte de Cardona feia una donació a la casa de Gresolet. 

A finals del segle XIII Berenguer de Faia concedia a Guillem Domènec poder reedificar el molí al torrent de Gresolet, al lloc on era, i agafar aigua a l'indret que cregués convenient.

L’any 1312 es confirmà el seu caràcter parroquial en el curs de la visita al deganat del Berguedà. 

El 1326 Jaume Ponç s'alliberà de Berenguer de Faia, del que era home propi i prenia Galceran de Pinós com a senyor, prestant jurament de boca i mans. 

 

El 1326 tots els homes de Gresolet eren penyorats per no haver acudit al so emès des del Castell de Saldes, essent després absolts perquè juraren no haver sentit res. La major part de les famílies eren remences i es conserva documentació sobre les seves redempcions. 

L’any 1361 Marquesa de Pinós llegava 20 lliures per il·luminar l’església. Pere I Galceran de Pinós, gran protector del santuari,  el segle XIII féu reedificar el temple encarregant les obres a Mateu Boxera, mestre de Berga, pel preu de 200 florins d’or d’Aragó. En el curs d’aquesta reforma degué desaparèixer l’estructura romànica de la primera església.

Al llarg del segle XIV els batlles de Gresolet arrendaren els rèdits del lloc als Còdol, tot i que els litigis eren constants pels drets de pastura. 

Durant el segle XV la vall de Gresolet estava molt poblada, igual que la resta del territori, sota el domini dels senyors de Faia i dels seus hereus, els senyors de la Badia durant el segle XV. Les referències documentals són freqüents en aquesta època, mostrant l'habitatge de diferents masies a la zona. 

 

El 1499 l'església i el poble de Gresolet van quedar totalment arruïnats degut a uns terratrèmols i va ser reedificat el santuari i la casa del masover, edificant-los els saldencs per recuperar el dret d'empriu de les pastures.

El 1709 constava de nau central i dues capelles laterals. El 1660 hi fou creada una confraria i germandat de sacerdots. EL 1843 es va acordar concedir les terres en emfiteusi als saldencs. 

L'actual edifici és de finals del segle XVII i el retaule, que va ser destruït el 1936, era del segle XVIII. Entre 1887 i 1889 es va fer l'última restauració general del santuari a càrrec de Joan Ros Santmiquel. Es va restaurar el retaule, decorar les parets la volta i el cambril a càrrec del pintor i decorador de Berga, Joan Fígols. Aquest retaule i altres elements decoratius es van perdre durant la Guerra Civil del 1936. 

El santuari restà a cura d'uns ermitans fins al 1959 i la imatge de la Mare de Déu fou traslladada a Saldes. 

Es tracta d'un gran conjunt que alberga l'església i l'hostatgeria, cobert a doble vessant amb teula àrab. Els murs són de pedra de diferents mides, amb alguna part arrebossada, en les que es pot veure successives modificacions en el conjunt. 

Davant la porta d'entrada a l'església i al santuari queda un baluard semi tancar amb altres coberts.

 

L'església és d'una sola nau, amb capçalera recta i capelles laterals, coberta amb volta de canó. Es conserva la decoració policromada de les parets d'estil neoclàssic, però no hi ha imatges antigues. 

 

A partir del setembre de 2014 l'ajuntament de Saldes i el rector de la seva parròquia recomanen que ningú entri al Santuari de Gresolet perquè té una gran esquerda que s'ha ampliat amb els moviments sísmics i que fa que l'edifici estigui en perill d'esfondrament. Això fa que el santuari necessiti urgentment mesures per tal de solucionar aquest problema perquè continuï dempeus. A més a més també està en perill d'esfondrament una part de l'antic convent del que fa uns anys en van caure dues bigues i s'ha inclinat. 

La Mare de Déu de Gresolet és una talla romànica feta de fusta i policromada, segurament, de finals del segle XIII. Fa 55 cm d'alt. El 1936 es va aconseguir salvar la imatge de la Marededéu. Es va substituir la imatge romànica per una altra antiga que hi havia a la sagristia i l'original es va amagar en un buc d'abelles ubicat entre d'altres. Més tard es va treure i es va embolicar amb mantes, fet que va provocar que es malmetés la policromia, tal com explica Mn. Josep M. Montanyà, rector de Saldes. El juny de 1939 es va tornar a posar la imatge al santuari, posteriorment la talla és traslladada a l'església parroquial de Sant Martí de Saldes. 

El santuari de Gresolet és un Bé Inventariat. 

Nosaltres per sort conservàvem una imatge d’una visita anterior al 2014 de

l’interior de l’església.

Un bell entorn per visitar, aprofitar les taules i la font per fer una menjada i admirar el paisatge. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MARE DE DÉU DELS TORRENTS. L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Una vegada més voltàvem el nostre Berguedà i en un dels seus racons amagats visitàvem el santuari de la Mare de Déu dels Torrents.

 

Els Torrents és un nucli de població descentralitzat (35 h.. 2009) a la dreta de la riera de l’Hospital, dins l’antic terme del Cint. 

El lloc dels Torrents és documentat des del segle XIII. Havia la casa o mas i el santuari marià romànic.

 

 

Són poques les notícies existents. Els segles XII i XIII aquesta església estava servida per una comunitat de clergues i llecs deodonats, segons explica la tradició. 

v  Deodonat o oblat designa a l’infant ofert pels pares a un monestir per tal de consagrar-lo a Déu o per ésser educat. També serveix per designar un laic que habita en un monestir, sense el lligam dels vots.

El santuari dels Torrents apareix esmentat com a parròquia en la vivita Dal deganat de la vall del Lord de l’any 1312. Aquest any consta que tenia una hospitalitat i en tenia cura el rector del Cint. 

Al segle XVIII el santuari consta con sufragània de Sant Sadurní del Cint i al cap de poc temps, restà abandonat. L’edifici romànic és totalment perdut, sense conservar-s’hi cap vestigi. 

L’actual edifici és una construcció barroca del segle XVIII que reprodueix un model d'església força comú a la comarca. És de planta rectangular sense absis i amb una torre de planta quadrada als peus de l'església.  

La façana és força senzilla, només hi ha un òcul a mitja alçada i la porta, una obertura amb llinda flanquejada amb pilastres amb motllures que dibuixen un frontó de perfil el·líptic amb una M inscrita al centre.  

El parament és de pedra irregular unida amb morter i la coberta, a dues aigües amb teula àrab.

 

D'aquest santuari procedeix una talla romànica de fusta policromada, un exemplar magnífic. Segons Catalunya Romànica, una de les imatges romàniques més boniques que es conserven a la comarca.  

Durant la Guerra Civil els veïns l’amagaren per salvaguardar-la d’una probable destrucció. Actualment guardada a l'església de Sant Martí de Correà.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MARE DE DÉU DE L'ASSUMPCIÓ. GÓSOL. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Mentre puguem visitarem les nostres contrades i en aquesta vegada les nostres passes ens portaven al poble de Gósol i entre altres coses visitàvem l’església parroquial sota l’advocació de la Mare de Déu de l’Assumpció.

 

Gósol és un petit poble (219 h. 2009 - 1423 m. d’alt.) molt pintoresc i on val la pena perdre’s-hi, si es pot dir perdre’s a passejar pel seus carrers. Poc a poc, anirem enumerant els diferents llocs a visitar. 

Feta la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna una conquesta que no ens aclareix gaire el seu significat.: Var. ort. ant.: gosal (doc. segle XI i a. 1250, ap. Pujol Docs. 12 i 24); Gosoll (doc. a. 1359, ap. Col. Bof. xii, 65). 

 

 

El terme de Gósol és limitat per les serres que davallen de les collades del Teuler i del Verdet (NE); pel coll de Font Terrers i el Castell de Termes (N); a l’W, per Cloterons, les Costasses, els cingles de Costafreda, el coll de Mola, la serra del Verd i el Portell de l’Ós (2 005 m); al S, pel Gall d’Urdet, i al SE per la Gallina Pelada, el punt més alt de la serra d’Ensija. A l’E s’alça el Pedraforca. En aquesta zona així enclotada es forma l’aigua de Valls, amb aportacions de diversos torrents que davallen de Pedraforca, de la serra del Verd i d’altres elevacions. L’aigua de Valls davalla cap al Solsonès, on conflueix amb el Cardener a Aigüesjuntes. Seguint l’aigua de Valls, es troba el Pont Cabradís, pont natural (30 m d’alçada i 50 de longitud) entre els dos vessants de la muntanya i sobre les aigües del riu que passa per sota. Dins el municipi hi ha un gran nombre de fonts, com la de Torrentsenta, que és on neix l’aigua de Valls, el Forat de Torrentsenta, la font de la Roca, la Font Terrers, les Abeurades, la font del Gall, etc.  

 

A part el poble de Gósol, el cap municipal, aquest terme inclou el llogaret de Sorribes, també anomenat Sorribes de Gósol, i els antics llogarets de Bonner, Moripol i Vilacireres.  

Gósol depèn eclesiàsticament de la diòcesi d’Urgell (i no de Solsona, com la resta del Berguedà) i pertany a la província de Lleida, però els seus lligams amb la resta del Berguedà són prou forts per a justificar la seva inclusió en aquesta comarca per la Divisió Territorial de Catalunya de la Generalitat, l’any 1936. 

 

L’església de la Mare de Déu de l’Assumpció va ser consagrada el 1892 i és l'església parroquial del municipi. Anteriorment ho havia estat Santa Maria del Castellque és situada dalt de tot de la muntanya, en el castell que protegia el poble. 

 

Durant la guerra civil (1936-1939) es cremaren els ornaments litúrgics però no pas l'edifici. 

L’edifici té d'una sola nau amb molta llum al seu interior.  

Està cobert a dues aigües amb teula àrab i el parament és de petites pedres sense treballar unides amb molt de morter. A la façana, en canvi, veiem un parament de carreus de majors dimensions perfectament escairats que li atorguen un aspecte molt homogeni.  

Al costat de l'altar es bastí una torre campanar de planta quadrada amb coberta a quatre aigües molt pronunciada. L'exterior està reforçat amb contraforts que pràcticament tenen l'alçada de la nau.  

Hi ha dues piques beneiteres, són obres rústegues del segle XVII o XVIII, de forma troncocònica amb peu massís i sense cap tipus d'ornamentació, conservades a l'interior de l'església. La més massissa i de proporcions més grans es troba al presbiteri de l'església i la més petita, prop de l'entrada i davant el sagrari d'un petit departament als peus de la nau.  

Un dels punts interessants de Gósol és que mossèn Ballarin l’ha triat com punt final de descans del seu treballar, amb el sentit d’església i pàtria. 

Des del 1984 aquesta església té una reproducció de la talla romànica de Santa Maria del castell de Gósol, obra de l’escultor Joan Adell. Altres edificis que cal destacar, però de construcció més recent, són la casa de la vila i l’edifici de les escoles. A l’entrada del poble hi ha el monument al segador, obra de l’escultor Ricard Garriga.  

No deixeu de fer una volta i conèixer el poble de Gósol. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.