TERRES D’OSONA
Aquesta crònica és a causa del
guiatge d’en Antonio Mora, ja que per la vegetació que cobria el terreny era
necessari un “sherpa” molt ben documentat,
per trobar aquestes restes del que va
ser una església i un petit monestir de
donades.
L’església
és situada en un fondal de la Sauva Negra prop d’un petit pantà que origina el
torrent de Santa Maria i queda a l’extrem de ponent de la urbanització de
Puigsagordi.
Aquesta església es trobava dins els
límits del terme del castell de Sant Esteve o de Centelles, tocant amb el de
Castellcir, i s’aixecava en un lloc proper a la vila de Càsoles, junt al mas
Calcina. L’església no va passar de ser una capella rural dependent de la
parròquia de Santa Coloma Sasserra, si bé durant un temps adquirí una certa
autonomia, quan al seu redós s’aplegà un petit grup de deodonades sota la
protecció de la família de la domus de Càsoles.
El lloc de Calcina apareix el 1009
quan Vidal i la seva muller Quíxol i llur fill Joan donaren al monestir de Sant
Benet de Bages un alou situat a la vila de Calcina. En un altre document
d’aquest monestir es documenta el lloc de Selva Negra quan el 1030 els
almoiners de la difunta Trudgards feren donació al fill de la difunta, Bernat,
levita, de l’alou que tenia al comtat d’Osona, als termes de Moià, al lloc dit
Calcina, amb la condició que després de la mort de Bernat havia de passar al
monestir de Sant Benet de Bages. No obstant aquesta disposició, un altre fill
de la difunta, anomenat Berenguer Ató, no cedí el domini de l’alou que havia
deixat la seva mare a Sant Benet de Bages, fins que en dues restitucions, una
del 1081 i una altra del 1082, va retornar-lo al monestir de Sant Benet de
Bages. Així que cal considerar que l’església que s’havia fundat en l’alou de
Calcina era la que es coneixerà com a Santa Maria de Selva Negra en un principi
i després com a Santa Maria Savall.
La forma inicial es documenta ja a
partir del 1121 quan apareix com a Santa Maria de Selva Negra (Silva Negra).
Malgrat la donació inicial i les restitucions, el monestir de Sant Benet de
Bages no sembla que exercís cap domini en el mas Calcina ni tingués cap dret en
l’església de Santa Maria Savall, i seguí tot sota el domini de Berenguer Ató.
Aquests senyors seguiren protegint
l’església que segurament havien fundat; així vers l’any 1218 feren edificar
una segona nau de l’església, i possiblement correspon a aquest moment la
construcció d’una capelleta al costat de tramuntana de la nau principal amb la
finalitat que servís de lloc de sepultura de la família protectora de
l’església. Aquesta ampliació es podria deure a l’interès per crear entorn de
l’església un petit monestir de monges o deodonades, que tingué una certa vida,
que finí a principis del segle XIV.
La família de Càsoles va seguir
protegint la capella i autoritzà el sacerdot que la regia que el 1241 fes un
conveni amb el rector de la parròquia de Santa Coloma Sasserra sobre
l’administració de les donacions que feien els fidels dels voltants a la capella,
ja que eren molts els qui es feien enterrar en el seu cementiri i li feien
nombrosos llegats piadosos, la qual cosa explica que s’hi celebrés missa cada
festa. A més, en aquest moment, s’aconseguí que el bisbe de Vic, sant Bernat
Calbó, concedís una important autonomia a l’església de Santa Maria respecte a
la parròquia de Santa Coloma Sasserra.
A principis del segle XIV la família
benefactora de Càsoles desaparegué, al mateix temps que finia la vida
comunitària en el petit monestir de deodonades. Després fou la família del
castell, els Centelles, qui protegí l’església amb donacions de béns. A partir
de la desaparició de la vida comunitària només restà a l’església un sacerdot
beneficiat que tenia l’obligació de celebrar missa cada festa. Aquesta situació
perdurà fins al 1774, quan el benefici s’extingí i les rendes passaren al
rector de Santa Coloma Sasserra.
L’edifici s’anà degradant
paulatinament, i no s’hi feren les necessàries reparacions que de tant en tant
manaven els bisbes en les seves visites pastorals, fins que el 1887 es va
prohibir la celebració d’oficis divins. Això motivà que els masovers de la casa
veïna de l’església utilitzessin el temple com a corral per a tancar-hi el
bestiar.
L’edifici és en estat molt ruïnós, i
totalment abandonat. Consta d’una nau, coberta amb volta de canó, i capçada a
llevant per un presbiteri quadrat, avui totalment esfondrat, la qual cosa fa
que hom no pugui determinar-ne la contemporaneitat amb la resta de l’obra. Al
cantó de tramuntana fou afegida una capella rectangular, coberta amb volta de
canó, perpendicular a la nau. Al cantó sud s’hi afegí una nau paral·lela a la
inicial, també coberta amb una volta de canó, que arrenca d’una senzilla
imposta aixamfranada. Aquesta nau degué substituir un atri, possiblement, i la
seva construcció obligà a substituir la porta d’accés a l’església que s’obria
al mur meridional per una altra d’oberta a la façana de ponent, avui totalment
esfondrada.
Als murs sud, el de la nau primera i
el de la nau afegida, s’obren dues espitlleres, respectivament, que juntament
amb una finestra, molt desfeta, oberta a la façana de ponent, constituïen la
il·luminació del temple, amb les possibles finestres que es devien obrir en els
cossos de llevant, avui desapareguts.
L’estat de ruïna de l’edifici és
molt avançat, i la seva coberta ha desaparegut, envaïda per la vegetació, i no
permet d’esbrinar tampoc, la composició de tot el sector de llevant, sobretot
pel que respecta a la nau de migdia. La façana d’aquest cantó, precisament, és
la part més ben conservada, i permet de veure el seu aparell, constituït per
carreus ben trencats, sense polir, agafats amb morter de calç i formant
filades uniformes i regulars. Els punts singulars del parament, cantonades i
espitlleres, són construïts amb carreus ben tallats i polits, d’una pedra
diferent a la de la resta del mur, però que apareix també en algunes filades
del sector de llevant.
L’estat actual de les restes no
permet de resoldre totalment els interrogants que planteja aquesta església
sobre la seva cronologia relativa, per més que la façana de migdia sembla
recordar uns modes constructius ja tardans, possiblement del segle XIII, que correspon
perfectament amb la data de 1218.
Text i recull dades: Miquel Pujol
mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
L’any 960, en el moment de la restauració
de la vida comunitària a Sant Pere de Graudescales, el restaurador, el prevere
Francemir, donà, entre altres béns, l’església de Santa Eulàlia, al cenobi.
Encara que el locatiu no sigui esmentat explícitament, aquesta Santa Eulàlia ha
de correspondre a la parròquia de la Valldora. 
