AVANCEM PER L’URGELL
La vila i municipi de Vilagrassa (510
h. 2018/335 msnm.) es troba prop de la riba esquerra del riu d’Ondara. El nucli
antic estava format per una vila closa i emmurallada al voltant de l’església
de Santa Maria.
Els precedents històrics d’època
medieval de l’indret de Vilagrassa cal cercar-los després del domini musulmà,
quan el terme fou conquerit pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I cap al
1056
Tanmateix, la primera referència documental
concreta data del 1121, en una cessió de terres del comte Ramon Berenguer III.
La consolidació de la vila se segella amb la carta de poblament i franquícia
concedida pel comte rei Alfons I el 1185 als seus pobladors. Tanmateix, als
segles futurs, la proximitat de Tàrrega, igualment vila reial, va condicionar
el creixement de Vilagrassa.
La parròquia de Santa Maria de
Vilagrassa pertanyia a la diòcesi de Vic i ja és esmentada en una llista
d’esglésies del bisbat vigatà que hom pot datar a la darreria del segle XI o
l’inici del XII. Formà part del deganat d’Urgell de la diòcesi vigatana, entre
d’altres; si bé Santa Maria de Vilagrassa ja devia ser ben activa a mitjan
segle XIII, no consta en la dècima papal recaptada els anys 1279 i 1280. En
canvi, sí que figura en la col·lecta del papa Climent V a favor del rei Jaume
II de l’any 1306.
Durant les guerres del rei Pere III
amb Castella, es reforçaren les defenses de la vila, segons ordenà el bisbe
García Fernández de Heredia (1377-87). Amb la creació del bisbat de Solsona
l’any 1592, el papa decretà l’adscripció del deganat d’Urgell al nou bisbat i
per tant Santa Maria de Vilagrassa hi restà integrada. Així, Vilagrassa passava
a dependre de la mitra solsonina.
Santa Maria de Vilagrassa actualment
presenta una nau central amb capelles laterals. Està coberta per unes voltes de
creueria de guix distribuïdes entre els arcs torals d´arc apuntat. Són també
apuntats els arcs que separen la nau central de les capelles laterals.
Aquesta església entre el 1425 i
1575 consta d´un altar major i set de laterals, una rectoria i un cor. Les
advocacions i beneficis dels altars laterals varien al llarg del temps i
tendiren a reduir-se.
L´estructura de l´església ja no sofrirà més modificacions a banda de la volta
de guix i de l´enguixat de les parets. Els altars actuals i les imatges daten
de la postguerra. Així trobem avui un gran nombre d´altars secundaris al llarg
de tot el temple. Les advocacions es distribueixen en altars de tres nínxols,
amb una imatge a cada un.
Flanquejant la imatge titular de
Santa Maria Assumpta, a l´altar major, trobem a Sant Josep i Sant Ramon. De
cara a l´altar, a l´esquerra hi ha la capella de Sant Sebastià amb Sant Isidre
i Sant Antoni i la de la Mare de Déu del Carme. A la banda dreta, al final de
la nau hi ha el Sant Crist i la Mare de Déu dels Dolors. I al mur lateral, Sant
Josep, el Sagrat Cor i Sant Roc; Santa Teresa, la Puríssima i Santa Llúcia;
Sant Bartomeu i la Mare de Déu del Roser.
L’església parroquial de Santa Maria
de Vilagrassa compta amb una important portalada del segle XIII que pertany a
la denominada Escola de Lleida.
La porta es troba a la façana principal del temple, a la cara nord, damunt de
la plaça de l´església i a l´eix principal de la vila. És d’estil romànic amb
arc de mig punt, i un conjunt de tres columnes monolítiques a cada banda amb
les seves corresponents arquivoltes en degradació, amb un guardapols que
emmarca la més exterior. La porta s´incideix en un cos rectangular que
sobresurt lleugerament de la façana, coronat per una fornícula que conté una
rèplica de la imatge de Sant Bartomeu, que la presidia fins el 10936 nínxol que
traspassa la línia de la teulada del temple.
La temàtica abstracta característica està adornada amb cabotes de
diamants, arquets i sanefes, ziga-zagues calades i imatges de temàtica natural
que presideixen representacions del llibre del Gènesi.
Les columnes dels brancals estan
disposades damunt d´un sòcol continu i consten de base circular, fus llis i
capitell cònic invertit. Entre les columnes hi trobem motllures abossellades.
La decoració escultòrica de la porta
es concentra al guardapols, les arquivoltes, la línia d´imposta i els frisos
continus dels capitells i intercolumnis i consta de decoració geomètrica,
vegetal i figurativa.
S’observen les seqüencies que
representen , amb especial rellevància les de Déu i l’Àngel, l’expulsió d’Adam
i Eva, l’arbre del bé i del mal amb la serp, la fugida de Josep i Maria, la
lluita de dracs alats i la de llops i l’Anunciació. Es pot observar clarament
com la part de la esquerra representa la part negativa amb el pecat; i la part
dreta, la positiva amb l’Encarnació.
El campanar és una estructura força
destacada del conjunt de l’església, i no només pel fet d´estar lleugerament
inclinat vers als sud, (té un desplom de vuitanta cm. respecte a la base) cap al damunt del temple. Aquesta inclinació
és provocada principalment pel substrat en el qual es recolza l’estructura.
El campanar és una estructura
independent amb un accés propi . Es troba al mur nord del temple, és de planta
quadrada i té quatre pisos d´alçada.
Al tercer pis hi ha les campanes,
amb dos finestrals a cada banda. Els pisos estan marcats exteriorment per unes
cornises que, juntament amb els guardapols de les finestres i les gàrgoles del
ràfec, són l´única decoració del campanar. Cal destacar les gàrgoles, per
expulsar l’aigua de pluja, amb unes representacions de caps de monstres.
Podem establir dues etapes
constructives: la primera dataria del segle XIII, paral·lelament a l´aixecament
del temple i de la portalada. I la segona correspondria a una reforma del segle
XIV. Es per aquest motiu que curiosament uns finestrals són amb arc de mig punt
i els altres d’arc apuntat, fins al punt que la cara sud del campanar compta
amb un finestral de cada tipus d’art.
El campanar també va ser utilitzat
com a torre fortificada i, fins i tot, de presó durant l’Edat Mitjana.
He de fer notar el nostre agraïment
a la senyora Leonor que ens va facilitar el reportatge a la part interior del
temple, amb el beneplàcit del rector.
Santa
Maria de Vilagrassa és
una església declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
L’any 1758 consta com a sufragània
de Sant Urbà o Sant Sadurní de Montesquiu. L’any 1904 figura dins la
parròquia de Montesquiu com a capella de la casa Regant.
