SANT JUST I SANT PASTOR D’ARDÈVOL. PINÓS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Sant Just d'Ardèvol,  també anomenat Sant Just o Sant Just de Su, és un poble (47 h,2009/ 715 msnm.) i, des del punt de vista administratiu, una de les cinc entitats de població del municipi de Pinós . Anteriorment, el poble pertanyia a l'antic comú d'Ardèvol, fins que aquest darrer s'integrà al terme municipal de Pinós.

Sant Just i la seva església es troba a l'extrem nord-oest del municipi de Pinós, al llom de l'aplanada carena que s'aixeca entre la rasa de la Rovira, al sud i el barranc de Gangolells, al nord, a la capçalera de la riera de Llanera que s'esmuny cap a la Segarra. Les cases del poble juntament amb l'església, formen un recinte clos compacte. 

Gairebé segur que la primera notícia és la que es troba en un testament signat el 29 de setembre de 1027, en què una tal Rotudis, o Rutudis, fa diverses deixes.

De l’església antiga no queda res; ocupa el seu lloc un edifici barroc bastit al segle XVII en l’època d’esplendor d’aquesta comarca. Amb tot, remarquem el conjunt que fa aquest edifici amb les altres construccions anteriors. Talment un exemple d’una vila closa.

L'església de Sant Just és un edifici de planta rectangular amb un campanar de planta quadrangular adossat a l'església. L'edifici és rematat per un presbiteri rectangular.

La porta, oberta a la façana de ponent, és un exemplar amb formes ornamentals renaixentistes: frontó triangular, columnes estriades, frontis, etc.

L'església de Sant Just d'Ardèvol és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Espectacular el coneixem d’aquest lloc i passejar pel seu interior..

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell grau

SANT JUST I SANT PASTOR DE LA VALLDAN. ODÈN. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

La Valldan és un poble (21 h.2009/685 msnm) situat a l’extrem occidental del terme municipal, a la vall de la riera de Valldan, tributària, per la dreta, del Segre, damunt la vila d’Oliana (Alt Urgell). El lloc és esmentat ja el 839. als segles XIV i XV és esmentat el castell de Valldan, pertanyent al comtat de Cardona. Formà, al segle XIX, un municipi amb la Móra Comtal i Sàlzer.

Aquesta església, situada dins l'antic terme del castell d'An o de Valldan, va tenir des d'un principi funcions parroquials. Pertangué a la canònica de Santa Maria de la Seu d'Urgell com a propietat particular. Les primeres notícies de l'església es troben en la relació de parròquies del final del segle X o de principi de l'XI, continguda a l'apòcrifa acta de consagració de la Seu d'Urgell, on es fa constar la parròquia de Valldan. La següent notícia correspon a la venda que l'any 1029 feren Borrell, fill d'Ellemar, i la seva muller Aimó al bisbe d'Urgell del seu alou situat al terme de Sant Just, a la Valldan. En la creació del bisbat de Solsona, després d'una llarga disputa amb el bisbe d'Urgell, aquesta parròquia quedaria dins els límits del bisbat d'Urgell.

Situada al nucli de la Valldan, l’església de  Sant Just i Sant Pastor és un edifici d'una sola nau de planta rectangular, cobert amb volta de canó i capçat a la banda SE per un absis que supera el semicercle en planta. A l'interior, arrebossat i pintat, es pot comprovar com l'absis ha sofert una reforma posterior, en la qual es va intentar donar-li forma rectangular tallant els muntants de l'arc que inicia l'absis. Actualment només es veu la curvatura originària prop de la seva finestra central. L'absis s'obre a la nau mitjançant un arc preabsidal de mig punt. La nau té un arc toral i al mur sud un arcosoli practicat al gruix del mur.

Tota la construcció presenta un parament a base de carreus disposats en filades uniformes i treballats a cops de maceta. L'absis descansa damunt un sòcol de pedres més grosses que la resta de la construcció i és resseguit, igual que els murs laterals de la nau, per una cornisa de pedres trapezoïdals.

La porta, oberta posteriorment, és al frontis i damunt seu hi ha una finestra rectangular de doble esqueixada. La porta romànica, d'arc de mig punt, es troba tapiada i encara es pot veure al mur sud. En aquest mateix mur hi ha una finestra d'una esqueixada, coronada per un arc de mig punt, i a l'absis hi ha dues finestres del mateix tipus. Al frontis s'alça un campanar de cadireta amb dues finestres d'arc rebaixat, adovellat, molt malmeses. Al mur de tramuntana hi ha adossada una sagristia.

Per l'aparell es pot datar aquesta construcció dins el segle XII, seguint un estil romànic rural.

Aquesta crònica l’escric amb certa recança ja que les dades són una mica confoses a l’haver una altre església amb sota la mateixa advocació molt a prop i també romànica. Quan sigui possible hi anirem a comprovar la realitat i rectificar-la, però aquest dies hem de fer bondat.

Sant Just i Sant Pastor de La Valldan és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA SUSANNA DE CARDENER. RINER. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Santa Susanna de Cardener és un poble (51 h. 2009/620 msnm) situada entre les valls del Cardener i del riu Negre o riera de Solsona. Cal considerar que el seu poblament és íntegrament dispers.

La primitiva església es troba arruïnada. Situada dins l’antic terme del castell de Riner, durant molts segles fou una capella rural o, com a màxim, sufragània, i no fou fins temps moderns que adquirí funcions parroquials.  

Les primeres notícies d’aquesta església es troben en el testament de Rotrudis, publicat l’any 1027, en el qual aquesta dama fa una deixa a Santa Susanna de Riner. Aquesta església fou donada pel senyor del castell de Riner, Hug Dalmau, fill de Dalmau Isarn, el qual era nebot de l’esmentada Rotrudis.

Així consta al testament del citat Hug Dalmau, redactat l’any 1096, en el qual manà als seus marmessors que donessin al cenobi de Santa Maria de Castellfollit l’església de Santa Susanna amb el seu alou. Aquesta donació es fa constar en la que el seu fill, Ponç Hug, féu a Santa Maria de Solsona, per la qual deixava l’església de Sant Martí de Riner, amb totes les altres esglésies del terme, excepte la de Santa Susanna, que ja havia donat a Santa Maria de

Castellfollit.

Al segle XVI hi consta una ferreria i té antiga tradició l’hostal de Can Ponç.

L’església de Santa Susanna de Cardener va ser de nou aixecada cap el 1927 amb la data del 1929 gravada al portal. Consta d'una nau amb un absis semicircular a la capçalera. El frontis, amb un sòcol de carreus a mig picar, té un portal en arc de mig punt a base de carreus i dovelles de pedra groguenca, una rosassa a mitja alçada i una cornisa angular amb creu de pedra al cim. El seu mur es troba arrebossat i pintat de blanc amb carreus groguencs a les cantoneres; els murs laterals són de maçoneria.

El campanar coetani del temple es troba adossat al mur est, molt a prop de  la façana. La seva planta és pràcticament quadrad i esta coronat per una cornisa sobre permòdols i una teulada a quatre vents. La cel·la queda oberta amb quatre finestres d'arc de mig punt, una a cada cara, amb els marcs lleugerament ressaltats de pedra groguenca; hi penja alguna campana; té una finestra gran a mitja alçada a la banda frontal similar a les de la cel·la. Els seus murs estan arrebossats i emblanquinats i amb carreus

en relleus a les cantoneres de pedra groguenca com la façana.

Al seu costat i formant part de l’edifici hi ha la rectoria. En el seu interior de l’església s’hi venera una interessant talla de fusta de sant Blai.

Santa Susanna de Riner és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

SANT PELAI DE L’OLIVA. PINÓS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

L’església de Sant Pelai, situada a l’ombra del castell de Vallmanya, es troba vora  de la masia de l’Oliva que li ha donat el nom. No degué passar mai de capella rural dependent de la parroquial de Sant Pere de Vallmanya.

Les primeres notícies de l’església es troben al testament que l’any 1060 féu un tal Ramon, que deixà tres auris per a l’obra de Sant Pelai de Vallmanya

Es tracta d’un edifici dubtosament romànic, de planta rectangular actualment. Originàriament tenia un absis adossat, del qual encara es conserva la fonamentació.

La coberta de l’edifici és de dos vessants, ornamentada amb un campanar d’espadanya, d’una obertura, el qual ha estat col·locat damunt la façana de l’edifici.

La porta d’entrada, situada al costat de ponent, fou refeta i sobreposada a la romànica adovellada original, d’acord amb els gustos de l’època (any 1638). Hi ha encara una altra obertura: la finestra de doble esqueixada, gairebé centrada al mur de migjorn. El mur de tramuntana ha estat apuntalat amb una rafa.

Aquest edifici ha estat construït amb un aparell de carreus de mida regular, escantonats a cops de martell i disposats ordenadament a trencajunts de mitja peça, formant unes filades regulars.

Al mur de migjorn hom pot veure, adossats a una imposta, tres caps humans, a manera de caràtules. Es tracta d’uns rostres monstruosos, molt esquemàtics, gairebé caricaturescs, inexpressius i estàtics; un d’ells es troba a l’extrem, tocant a la façana. Els altres dos, situats de manera asimètrica, apareixen un a mitja altura, entre la porta i el campanar, i l’altre, a mà dreta de la porta.

La masia d'Oliva és una antiga casa pairal,, inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És més coneguda com a l'Oliva de Vallmanya, per a distingir-la de l'Oliva d'Ardèvol, del mateix municipi.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MARE DE DÉU DE L’AVELLANA. PINÓS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

 L’església de Mare de déu de l’Avellana forma un conjunt amb un petit cementiri que encara s’usa, la qual cosa fa que encara avui aquest temple conservi el títol de sufragània de Vallmanya, a causa dels enterraments que s’hi fan dels difunts de les sis o set cases d’aquest entorn.

L’advocació és deguda al topònim d’aquest lloc, conegut per l’Avellana, i terme de l’Estella. Actualment és més conegut per cal Sala. Aquesta casa pairal es troba just a mà dreta de la carretera, davant el temple.

Sembla ser esmentada al  1270,  però les dades històriques són ben minses, i posteriors a la seva primera construcció. Hi ha documentació de l’any 1416, que fa referència al temple i a la casa veïna. L’any 1680, tal com indica la llinda de la porta d’entrada a l’esglesiola, l’edifici fou profundament reestructurat i adaptat als nous estils de l’època.

El primer cop d’ull ja ens fa adonar de la transformació que ha sofert l’edifici. La porta és encarada a llevant, amb l’orientació primitiva capgirada. De l’antiga església romànica queda un pany de mur a migdia, amb una obertura posterior que il·lumina el sota-cor de l’interior, i una altra finestra, romànica, de doble esqueixada, adovellada i actualment tapiada a la banda interior.

Recentment, l’any 2015 s’ha restaurat  la capella. Els treballa han consistit en el reforç dels contraforts i la restauració de les façanes laterals i frontals. També s'ha netejat la rosassa que conté la Verge.

Conserva en el seu interior un notable altar barroc, contractat el 1651, esculpit amb escenes de la vida de la Mare de Déu.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MIQUEL DE VALLMANYA. PINÓS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Vallmanya i dins el terme parroquial de Sant Pere de Vallmanya, del qual depenia, ja que sempre degué ésser una simple capella rural.

Les primeres notícies d’aquesta capella sobrepassen el segle XIII, ja que no és fins l’any 1342, quan és citada l’església de Sant Miquel juntament amb la de Sant Pere de Vallmanya, al permís que Bernat de Boixadors concedí a Bernat de Bonfills i al seu fill Pere per a passar amb el seu ramat pel terme de Vallmanya; entre els límits figurava el camí que venia de Sant Miquel.

L’església és de planta rectangular, d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, ornamentat exteriorment amb un fris d’arcuacions llombardes, disposades en sèries de dues entre lesenes, amb la peculiaritat que aquestes arrenquen d’un sòcol disposat a mitja alçada i no pas del nivell del terra, com és habitual.

La coberta de l’edifici és a dos vessants, damunt la nau, i amb lloses de forma cònica, a l’absis. Enmig dels dos cossos, damunt la paret que sobrepuja la teulada, hi ha el campanar d’espadanya d’una obertura, a l’indret de l’arc pre-absidal.

La pedra de l’edifici és basta, trencada a cops de maceta, i segueix filades regulars, segons s’entreveu per l’escardejat que cobreix les parets. La paret que dóna a ponent és posterior, i fou refeta segurament per problemes de fonamentació, afegint-hi un ull de bou. Podria ésser que aquesta obra hagués estat realitzada coincidint amb la renovació de la porta (l’any 1854, tal com hi consta).

A l’interior, on s’entra per la porta situada a migdia, la nau és coberta amb volta de canó, arrebossada entre els arcs per aturar la degradació de la pedra sorrenca. A més de l’arc pre-absidal en degradació, hi ha tres arcs torals sostenint la volta de la nau, que arrenquen d’una imposta de quart de bocell.

Altres obertures, a més de la porta i de l’ull de bou, són les dues finestres de doble esqueixada i arc de mig punt: l’una a l’absis —feta amb tècnica de repeu i amb elements estranys a la seva forma originària— i l’altra al mur de migdia, entre els dos arcs entrant a mà dreta de la porta.

L’edifici és un bon exemple de les formes rurals de l’arquitectura del segle XI i segueix els models llombards.

Sant Miquel de Vallmanya és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA D’ARDÈVOL. PINÓS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Ardèvol és un poble (108h. 2009/728 msnm.) situat a l’esquerra de la rasa d’Ardèvol (a la capçalera de la riera de Llanera), al vessant septentrional de la serra de Pinós i molt a prop del centre geogràfic de Catalunya. Antigament disposava d'un castell del qual només queda la torre de guaita rectangular. La població viu repartida entre el nucli i les cases de pagès dispersades. Entre les masies hi ha la de Tristany, casa pairal dels generals carlins Benet i Rafael Tristany.

L’església de Santa Maria està situada al bell mig del poble, enfront de la Torre. Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell d’Ardèvol, del qual fou església parroquial. L’església depengué de la canònica de Solsona per donació dels seus patrons. La possessió de l’església de Santa Maria d’Ardèvol per la canònica de Santa Maria de Solsona es veié confirmada repetidament, ja sigui a la tercera consagració de l’església de Santa Maria de Solsona, de l’any 1103, o ja sigui a la butlla papal d’Alexandre III el 1180, o a la de Climent III el 1188.

Les restes arquitectòniques romàniques que veiem actualment són ben insignificants. D’aquella primera església queda una part de la nau, reutilitzada avui com a sagristia del temple parroquial bastit l’any 1688, segon la data que figura a la llinda del portal, i situada darrere el seu altar major.

Les restes visibles consisteixen bàsicament en un mur de petits carreus, ben tallats i polits, els quals palesen les tècniques pròpies del segle XII. En aquest mur s’obren, al cantó de migjorn, dues finestres, d’un treball molt acurat, la funció de les quals desconeixem a causa de l’estat tan fragmentari del conjunt.

L’exterior d’aquest edifici ha sofert diverses modificacions, els segles XVI-XVII, que només deixen entreveure una part baixa de l’edifici antic al mur de llevant. 

Església d'una sola nau amb la capçalera recta  i capelles laterals, orientada a llevant i amb la façana a ponent. Al costat de migdia hi té adossada la rectoria. L'església té un presbiteri quadrat.

El frontis a ponent té un portal classicitzant rectangular amb el marc flanquejat per unes primes pilastres estriades, un petit entaulament. El  frontó és triangular amb fornícula i la imatge de sant Isidre al timpà. Hi ha un òcul motllurat damunt i una cornisa angular. La porta té la següent inscripció a la llinda: "Sit Nomen Domini Benedictum anno 1688".

El campanar d’un barroc senzill està recolzat al mur de tramuntana fent angle amb la capçalera. De planta gairebé quadrada  està coronat per una minsa cornisa amb gàrgoles als angles i per un terrat amb barana de petits pilars i algun pinacle de bola en un caire. La cel·la queda oberta amb quatre finestres d'arc de mig punt, una a cada cara. Els seus murs són de carreus grans irregulars i matussers disposats en filades regulars; no tenen altra element decoratiu que una fina motllura sota les finestres.

En el seu interior guarda sarcòfags i una piva baptismal antiga.

Santa Maria d'Ardèvol és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau