SANT PERE DE FILLOLS. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

Visitàvem el poble de Fillols per conèixer les seves dues església Sant Pere  i Sant Feliu. 

Fillols (antigament Fullols) és un municipi al vessant nord del massís de Canigó. De la seva població segons dades de 1982, la majoria, 153 h. viu en el poble i 11 són disseminats en diferents cases i masies. 

El municipi és format per la vall de Fillols, drenada per la riera de Fillols, afluent, per la dreta, del riu Major (tributari de la Tet). Fins en 1963-64 l’explotació de les mines de ferro (les principals eren la Remí i la Felipart), en activitat des de temps antic, hi constituïa la principal font de riquesa, fins al punt d’ésser un dels principals centres d’extracció de ferro del Canigó.  

El poble a 762 m alt. és al fons de la vall, a la dreta de la riera de Fillols, travessada, en aquest indret, per la carretera que l’uneix amb Vernet (pel coll de la Truja) i amb Taurinyà (pel coll de Milleres).

En entrar paraven una estona a fotografiar el bonic monument als miners. De les seves notes explicatives copio una part de les dades, escrites en català.  

La mina de Fillols explotada des de l’època romana va tancar definitivament l’any 1957. El pou construït en 1929, permetia l’accés dels obrers, a partir d’un monta-càrregues a les galeries subterrànies situades a 60 m. de profunditat d’on s’extreia l’hematita i el carbonat. Aquest pou era d’altra banda, l’únic d’aquest tipus que existia en tota l’àrea dels Pirineus. 

 L’escultura fou realitzada l’any 2012 per Miquel Xirau, mestre ferreter, i les seus companys de l’Associació catalana de ferro forjat al llarg de les “Trobades internacional d’Arles de Tech”, amb la col·laboració financera del Consell General. Aquesta escultura és el símbol d’identitat de la història minera de Fillols. Per aquesta raó, està destinada a perpetuar la memòria de tots aquells que han viscut i treballat en la “Ruta del Ferro” del Canigó.  

L’església de Sant Pere, en ruïnes, es a la carena d’un serrat a tramuntana  del poble i es perfectament visible. Des d’aquest indret es gaudeix d’una esplèndida panoràmica sobre la vall i el Canigó. 

Segurament aquesta església fou la seu de la pabordia de Fillols, una administració del monestir de Cuixà de la qual  es tenen notícies des del segle XIII. Els orígens d’aquesta pabordia però s’han de cercar al segle XII, moment en què es degué crear la dignitat de paborde o monjo encarregat d’administrar les nombroses propietats del monestir al voltants de Fillols, Totes elles fruit de múltiples llegats i compres dels segles IX, X, XI. La primera notícia clara que relaciona aquesta església i el seu paborde és de l’any 1267.

És una església d’una sola planta rectangular, estreta i força llarga capçada a llevant per un absis semicircular. Tota la banda de tramuntana és enderrocada. Ha desaparegut el mur lateral i petits sectors de la façana de ponent. En aquesta esfondrament caigué la volta que cobria la nau i part de la volta de l’absis. 

L’absis manté gran part de la volta de quart d’esfera, la qual enllaçava amb la nau per un arc presbiteral de mig punt. 

En la façana de ponent hi ha una porta d’un sol arc de punt de dovelles amples i curtes i carreus voluminosos als muntants. Tot ben tallat i polit de pedra granítica. Una altra porta d’un arc de mig punt però feta en marbre rosat és situada al centre de la façana meridional. 

Va ser un ben aprofitat matí el fer la visita al poble de Fillols. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT PAU DE PI. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT  

Arribàvem al poble de Pi (Py en francès) i ens sorprenia la seva església situada a la part alta del poble i rodejada pel cementiri, que semblava ben bé una fortalesa disposada per defendre tot el seu entorn, bonic entorn,  per cert.

Pi de Conflent és un municipi que forma la part més alta de la vall de Saorra, estesa des de la línia de crestes que separa el Conflent del Vallespir (pic de la Mort de l’Escolà, 2.463 m alt; les esquerdes de Rojà, la collada Verda, 2.321 m, i el pla Guillem) i al sector SW del massís de Canigó.

És drenat per la riera de Rojà, que aflueix a la Tet, per la dreta, aigua amunt de Vilafranca de Conflent. El 1984 la muntanya fou declarada reserva natural. Ha desaparegut fa anys la tradicional indústria metal·lúrgica; es conserva encara alguna de les antigues fargues.

El poble de Pi (97h. 2009), que agrupa tota la població del municipi, és bastit a 1.023 m alt, vora la ribera de Rojà, al peu del pic de Tres Esteles.

La consulta etimològica al DCVB no podia ser més explicativa.: del llatí pīnu, mat. sign. La panoràmica del lloc confirma la raó del seu nom.

La parròquia de Sant Pau de Pi fou una església subjecta al monestir de Sant Pere de Camprodon.  El lloc de Pi es esmentat per primera vegada en la butlla del papa Agapit II de l’any 950, en que es confirma al monestir de Sant Germà i Sant Miquel de Cuixà l’alou que hi tenia. També li va ser confirmat per les butlles de Joan XIII, l’any 968, i Sergi IV, l’any 1011. 

El quatre de novembre de 955, la comtessa Elo, vídua d’Oliba- net de Guifré el Pelós i fill de Radulf, que fou bisbe d’Urgell- en oferir la seva filla Enquília  al monestir de Sant Joan de les Abadesses de Ripoll, li conferí al mateix temps el seu heretatge patern i avial.

La major part d’aquest territori amb la seva església, els delmes i les primícies fou comprada pel comte de Cerdanya Sunifred II a un tal Pere el 18 de març de 959. Fou llegada pel mateix comte al monestir de Sant Pere de Camprodon en el seu testament d’1 d’octubre del 965. Aquesta possessió va ser confirmada en una butlla de Benet VIII, al gener del 1017.

Una data memorable és la de la consagració de l’església el 14 d’octubre de 1022 per l’arquebisbe de Narbona Guifré- fill del comte Guifré II de Cerdanya- i l’abat Oliba, bisbe d’Osona- el seu oncle- en presència d’Udalgar de Castellnou , arxipreste d’Elna i amb el consentiment de Berenguer de Gurb, bisbe d’Elna, aleshores de pelegrinatge. 

En el seu testament de 1094 el comte Guillem Ramon de Cerdanya llegà un mas en Pi a Sant Joan de les Abadesses de Ripoll. Però la senyoria de Pi, conferida a Sant Pere de Camprodon per testament comtal del 965, restaria a les mans de seu abat fins a la fi de l’antic règim.

L’actual església de Pi és el resultat de l’agregació al segle XI, a migdia d’una nau primitiva, d’una segona nau lateral, amb una cripta a nivell inferior sobre la qual hi ha un campanar de torre. Un allargament de la nau principal cap a llevant amb un absis, probablement semicircular, substituït al segle XVII per un presbiteri. Al segle XVII s’obrí una capella al mur nord.

El sector occidental de la nau principal coberta amb volta de canó llis de mig punt es la part més antiga. El segon tram és en volta de canó lleugerament apuntada. La separació dels dos trams és un arc de mig punt que sembla més be l’arc presbiteral de l’absis primitiu. Una segona reducció de l’amplada de la nau assenyalaria l’allargament per la construcció del presbiteri actual atribuïble a l’obra del 1732.

La paret meridional amb arcuacions llombardes  relacionen aquesta part de la nau amb la consagració del 1022. La porta de l’església s’obre al mur de migdia d’aquesta nau, és d’arc de mig punt, amb els muntants i l’arc de pedra picada. 

El campanar quadrat de cinc nivells, d’idèntic aparell, pertany a la mateix època, almenys la part inferior. Sota la nau lateral hi ha una cripta que ocupa tota la llargària de la nau superior. La cripta és coberta amb volta de canó llis de mig punt. Rep llum per dues finestres d’arc de mig punt i doble esqueixada obertes a la paret sud.

Segons l’acta de dedicació del 1022 l’església va ser consagrada  a sant Pau Apòstol i a sant Pau confessor. Sant Pau Sergi va ser primer bisbe de Narbona de mitjan del segle III.

L’església alt-medieval de Sant Pau de Pi era un edifici d’una notable complexitat tipològica per la seva disposició de nivells, la cripta limitada  a la nau lateral i a la part baixa del campanar. 

A observar el dos motius ornamental a banda i banda de la finestra de la façana meridional. Fets de pedres disposades radialment  i la part central una pedra força desgastada que en origen sembla ser un cap humà. També val la pena observar el forrellat de la porta.

Dues notes interessants: una, l’adreça d’internet per poder veure l’església per dintre i obtenir més informació, molta detallada. La segona, la pedra gravada amb el noms de Bernat Berger i Jaume Rocas, obrers 1667 en referencia a la construcció del presbiteri.  

Pi és un poble bonic per visitar i per romandre una mica més del que nosaltres podem en les nostres visites.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PONT DE VALL-LLONGA. PROP DE SANT LLORENÇ DE MORUNYS . SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS.

Anàvem en direcció a la Coma i la Pedra i en sortir de Sant Llorenç de Morunys i a les envistes de l’església de Santa Creu d’Ollers veiem un petit cartell que diu “pont romànic”. Com forma part de les nostres dèries paràvem el cotxe i trèiem la corresponent fotografia.

 

O vam haver de fer en dues ocasions ja que la primera vegada, un operari treballava en tallar les branques i els arbres que impedien la visió de l’obra. 

El pont de Vall-llonga permetia antigament travessar el riu Cardener a la sortida del congost de Vall-llonga, a la Vall de Lord i més concretament, a l'extrem sud del terme municipal de Guixers. 

Formava part del camí ral que anava de la Seu d'Urgell a Cardona. Si bé hi ha constància històrica de què aquest camí ja existia a finals del segle IX, aquest pont molt probablement no va ser construït fins a les darreries del segle XI o bé als inicis del XII i fins a l'any 1987 va conservar força bé la seva estructura originària. 

 

La construcció del pantà de la Llosa del Cavall comportava que hagués de quedar submergit sota les aigües de l'embassament i a finals dels 90 fou desmuntat i reconstruït en el seu emplaçament actual, a la sortida de la vila de Sant Llorenç de Morunys per la carretera de La Coma, al barranc del torrent del Pou.

 

És un pont amb la superfície superior força horitzontal, car sols presenta la típica doble vessant dels ponts medievals d'una manera molt lleugera. Té una calçada de dos metres d'amplada i un sol arc de mig punt molt airós car fa 11,30 m. de llum. Sumant-hi 1,20 m que fa des de la clau de l'arc fins a la part superior de la barana fa que l'altura del pont sobre el nivell habitual de l'aigua del Cardener fos d'uns 12,50 m. La seva llargada és de 28 m. i la seva amplada és de 3 m. (2 d'amplada de la calçada i mig d'amplada de cada barana) tot i que a la part central s'eixampla uns quants centímetres. Les baranes són poc altes (35 cm per damunt de la calçada, empedrada amb còdols). L'arc està format per 90 dovelles per banda, tallades en pedra calcària.  

El pont de Vall-llonga és un pont medieval de Navès, actualment prop de Sant Llorenç de Morunys, inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

COVES DELS MOROS DE CANALDA. ODÈN. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Mentre visitàvem la església romànica de Sant Julià, del poble de Canalda, observàvem a la muntanya davant nostre tota una sèrie de coves. 

Les anomenades “coves dels moros” són situades al costat nord-occidental del llogaret. En l’encinglerat del Puig Sobirà, conegut també amb el nom de la roca de Canalda. a ponent de la riera del mateix nom, en un terreny ple de coves. esplugues i avencs.

 

 

Segons CR l’historiador Joan Serra i Vilaró creia que en aquesta zona muntanyenca, en època de la invasió àrab, els cristians es mantingueren invictes. S’hi establiren als llocs que per les seves condicions naturals oferien garanties de defensa; o bé crearen les seves pròpies fortificacions. 

A les vendes d’alous d’aquest territori, dels segles X i XI, a més de les masies feien constar les esplugues. 

Quan al topònim castells o coves dels Moros, el mateix historiador creu que, enacar que rebia aquest nom, és molt possible que la fortificacions fos obra dels moros. sinó dels cristians que les habitaven en aquella època.  

L’únic accés a aquestes balmes suspeses a 20 m. d’altura al mig del cingle és per l’espadat. Les coves tenen un recorregut d’uns 11 m., llevat de la cova lateral que té 8. Per accedir-hi havia una escala llevadissa, gràcies a la qual els habitants de la contrada podien aïllar-se o comunicar-se.

 

A l’exterior, les coves es comuniquen totes entre si mitjançant un llarg passadís tancat a migdia per una barana de pedra que protegia a la gent d’estimbar-se. La font del Clot, que roman al lloc més espaiós  d’aquest passadís, els proveïa de l’aigua que calia.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JULIÀ DE CANALDA. ODÈN. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Visitàvem el poble de Canalda i la seva església sota el patronatge de Sant Julià.

Canalda és un poble (58 h.2009) situat a 1153 m alt., sobre la serra de Canalda (contrafort meridional de la serra de Port del Comte), a la dreta de la riera de Canalda (que neix als prats de Becies i s’uneix a la rasa d’Encies, afluent de la ribera Salada).  

 

Domina el poble, a l’oest, l’alta cinglera del puig Sobirà de Canalda (1943 m alt.), dita la roca de Canalda i al nord, la de la serra de Querol. 

 

A la consulta etimològica el DCVB en dóna aquesta definició.: pre-romana, probablement cèltica. En l'Acte Cons. Seu Urg. apareix la forma Kanavita. 

El 17 de febrer de l’any 900 l’església de Sant Julià fou consagrada pel Nantigis, bisbe d’Urgell, que l constituí canònicament com a parròquia. 

El nom de Kanavita  torna a aparèixer en la relació de parròquies del final del segle X o del principi de l’XI, continguda en l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell.   

Berenguer Brocat de Biosaca al seu testament de l’11 ded desembre de l’any 1093, deixà a la seva mare, i després al seu germà Ricard, la parròquia de Canalda. Amb la obligació que tinguessin cura durant tota la vida.

 

En un arxiu de l’Arxiu Diocesà de Solsona, datat a la vigila de Nadal de l’any 1200, i aprovat per Galceran, senyor de Santa Fe, apareixen enregistres els censos que havia de donar l’església de Canalda a la parròquia de Clerà.  

Església d'una nau, corresponent a una construcció dels segles XI-XII, que conserva part d'una capçalera (dos absis, manca el tercer) del segle IX. Els dos absis són coberts amb volta de canó sostinguda per arcs torals i són situats al sector est.

El conjunt, doncs, correspon a dues èpoques. De la més antiga en resta l'absis central i el lateral sud, amb un parament de carreus desbastats i disposats irregularment. A la segona època correspon la nau, amb un parament de carreus desbastats i col·locats en filades regulars.

Al mur de migjorn s'obre la porta d'entrada, d'arc de mig punt adovellat, que conserva una ferramenta d'estil romànic. En el frontis, sobre la finestra de doble esqueixada i arc de mig punt adovellat que el corona, hi ha una creu esculpida. Als absis encara resten algunes finestres d'esqueixada simple. 

Hi ha una escala exterior per pujar al campanar construïda posteriorment. 

Sant Julià de Canalda és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MAGDALENA DEL SÀLZER. ODÈN. SOLSONÈS.



TERRES DEL SOLSONÈS. 

Visitàvem el llogaret de Sàlzer i la seva capella sota el patronatge de Santa Magdalena.

 

Salzer és llogaret (4h. 2009) situat a 970 m alt., a la capçalera del riu de la Móra, afluent, per l’esquerra, del Segre, centrat per la seva antiga església parroquial que depèn de la de Valldan. Formà part, al segle XIX, del municipi de la Móra Comdal i Sàlzer. 

El Sàlzer s'ubica al sector occidental del municipi d’Odèn, al sud de la capçalera de la solitària vall de la Mora Comtal i al peu dels cingles de conglomerats de Serra Seca. Aquesta vall és una de les vall tributaries del Segre, prop del congost d’Oliana, al costat nord occidental del barranc de la Móra Comtal.

 

Baixàvem per una pista asfaltada que finalment es convertí de terra fins a trobar un cartell amb la nom de can Prat i aleshores veiérem la nova teulada del temple. 

La consulta etimològica al nostres llocs habituals aquesta vegada no ens ha donat cap definició potser per ser prou referencia als arbres que poblen o poblaven el lloc. 

Diu CR que aquesta esglesiola, de la qual no han pogut trobar cap dada històrica és mig abandonada i malmesa. Actualment l’han dotat d’una nova teulada de lloses, sistema modern no sobreposades. No sabem si després serà recobert altre vegada de les teules, ben apilades al seu costat. 

L’edifici és de nau rectangular coberta amb volta de canó sobre repeu. Està capçada a llevant per un absis que supera el semicercle. A causa de la diferent llargada dels murs de la nau, aquest absis és desviat respecte aquesta. 

L’absis s’obre a la nau mitjançant un arc pre-absidal de mig punt en degradació, el qual arrenca d’una imposta trapezoïdal bisellada, decorada amb dues cares ovoides separades per mig cilindre apaïsat, amb motllures als extrems i amb una prolongació rectangular al damunt. Una de les cares de la banda de migdia té incises unes línies que figuren cabells. La més ben conservada és la més propera a la porta del costat de migjorn. Prop seu hi ha una pica d’aigua excavada al mur de l’absis.  

El frontis, d’angles reforçats, té una porta d’arc adovellat de mig punt. Damunt seu hi ha una finestra en forma de pany de clau, treballada en un bloc de pedra tosca, a l’interior té esqueixada i sortida rectangular.  

La construcció és coronada per un campanar d’espadanya amb dues finestres d’arc adovellat de mig punt. Hi ha les ruïnes d’una capella adossada al mur de tramuntana. Al frontis pro d ela porta , arrenca una paret que tanca el cementiri. 

L’aparell és molt poc polit, de carreuons simplement escairats. Són  disposats en filades uniformes, però molt barroeres. La qual cosa posa en evidència que és una construcció rural de data avançada, tal vegada com diu el rètol del segle XII. 

Santa Magdalena del Sàlzer és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Quan fas el recull de dades et dols que són majoritàriament la majoria d’aquestes esglésies tancades  i t’adones de tants detalls que no has pogut veure.  Curiosament també trobo el nom de Santa Eugènia associat a aquesta església suposo que erròniament. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia M. Rosa Planell Grau.

SANT QUIRZE I SANTA JULITA DE LA COMA. LA COMA I LA PEDRA. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS.

Visitàvem el poble de la Coma i la seva església sota l’advocació de Sant Quirze i Santa Julita.

 

Quirze i sa mare Julita o Julieta van ésser dos cristians màrtirs l'any 304 a Tars. No se'n conserva cap testimoni històric i la seva història consisteix en llegendes i tradicions pietoses. Més que probablement, es tracta de personatges llegendaris. Són venerats com a sants a tota la cristiandat, com a protectors dels pobres i els nens. 

La Coma és un poble (130 h.2009/ 1.006 m alt.) del municipi de la Coma i la Pedra, del qual és el centre administratiu, vora les fonts del Cardener, a l’esquerra del riu.

La consulta etimològica al DCVB ens dóna aquesta definició.: del gàl·lic cŭmba, ‘vall’. Es troben formes paral·leles de coma en una pila de dialectes gal·lo-romànics.  

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de la Pedra. Formà part de la batllia de Sant Llorenç de Morunys, del vescomtat de Cardona. 

Inicialment degué ser només una capella o sufragània de la parròquia de la Pedra, i degué passar posteriorment  a tenir funcions parroquials. Depengué del monestir de Sant Llorenç a de Morunys  i del de Sant Serni de Tavèrnoles. 

L’absència de l’església en el capbreu de les parròquies de la vall de Lord constituïdes entre els anys 872 i 878 pel comte Guifré el Pelós i el bisbe Galderic d’Urgell, on no figura la de la Coma fa creure que aquesta església  no exercí funcions parroquials  els segles IX-X. La primera notícia de la seva existència es troba en l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles feta l’any 1040, moment en que el bisbe d’Urgell confirmà les possessions que tenia el monestir. Entre les esglésies que posseïa a la vall de Lord figurava Sant Quirze, que sens dubte, ha de correspondre a la d’aquesta advocació del terme de la Coma.  

Aquesta vinculació al monestir de Tavèrnoles es devia produir l’any 1019, quan el monestir Sant Llorenç de Morunys fou unit al de Sant Serni. No sembla que després d’aquesta vinculació l’església de Sant Quirze retornes a la dependència de l’ara priorat de Sant Llorenç, ja que l’any 1050 no figura en la relació de béns.  

No fou fins l’any 1343 que l’abat Guillem, de Sant Serni de Tavèrnoles traspassà al prior Bernat, de Sant Llorenç de Morunys, els censos que rebia de diversos llocs i esglésies entre elles la de Sant Quirze.  

Les funcions com a parròquia ja es constaten l’any 1313, quan la visità el bisbe d’Urgell, Ramon Trebailla. També per aparèixer en les llistes de parròquies que tributaven  a la dècima papal.

Sant Quirze i Santa Julita de la Coma és una església d’estil barroc- neoclàssic del segle XVIII i modificada al XIX. L’edifici d’una sola nau, és cobert amb volta de canó rebaixada i té capelles laterals, a manera d'arcosoli d'arc de mig punt.  

L'església està orientada a llevant, no té absis i la porta d'accés és al mur de ponent. A migdia i adossada a l'església, fou bastida la rectoria.  

La porta és d'arc de mig punt. Sobre la porta fou construït un gran òcul. El campanar, de planta quadrada s'alça al nord-est de l'església i està cobert a quatre vessants.  

L'església conserva un retaule poc interessant de fusta del segle XIX o principis del segle XX.

De l’anterior església romànica han quedat com a testimoni, els ferros forjats enganxats a la porta de la nova església. Segurament el ferro de la porta de la primera església romànica de la Coma, procedia de la farga veïna de la Gafa, que fins al segle XVIII, encara obtenia el mineral de ferro de la serra del Port del Comte. 

Sant Quirze i Santa Julita de la Coma és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa planell Grau.