SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA. LA MASSANA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Durant la nostra estada en Andorra visitàvem el bonic poble de la Massana, sempre m’ha cridat l’atenció el ben cuidat de la seva estructura i el carrers plens de flors generalment geranis que alegren la nostra visita. En el nucli antic de la població trobem la seva església sota l’advocació de Sant Iscle i Santa Victòria. 

 

Sense cap resta constructiva d’època romànica, possiblement s’assenta sobre la primitiva església esmentada per primer cop en un document de 1085.

L’església de Sant Iscle i Santa Victòria tal com la coneixem avui en dia, data del s. XVII. Es desconeixen les traces d’èpoques anteriors així com la data de la seva consagració.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A la portalada d’accés trobem la data de 1622, que marca l’inici d’una etapa de reformes importants que conduiran l’edifici cap al que és avui en dia, un temple d’època barroca, de grans dimensions.

Es tracta d’un edifici d’una sola planta, força ampla, amb dues capelles laterals a banda i banda i una capçalera monumental rectangular, tot cobert amb volta de canó. Al costat nord sobresurt a l’exterior el volum de la capella de la Mare de Déu del Roser, datada de 1677.

 

La coberta de la nau és a dues aigües, la de les capelles laterals del costat sud a un sol vessant, i la del campanar a quatre aigües. Totes, de llosa de llicorella.

A les reformes d’època barroca cal sumar-hi dues reformes d’època contemporània, la primera del final de s. XIX principi del s. XX, moment en què es reforma el campanar (1802) segons una pedra datada. S’amplia el flanc nord, es cobreixen els espais interiors amb volta de mig punt i es decora l’interior imitant un aparell monumental, seguint els gustos de l’època. En la segona reforma del final dels anys 50 s’amplia pel flanc nord, s’aixeca la coberta i s’obren quatre ulls de bou per banda, sobre les capelles laterals. També es reforma la porta d’accés al temple, aixecant-la i protegint-la amb un porxo.

 

La façana principal, orientada a l’oest, presenta la portalada coberta amb un porxo de dues aigües i un òcul sobre d’aquest. Al costat nord hi ha adossat el campanar de torre, amb diverses obertures d’espitllera a la part baixa i al darrer pis una obertura d’arc de mig punt a cada costat. Tot l’edifici està arrebossat amb morter.

L’interior del temple és d’una sola nau, força ampla, amb dues capelles laterals a cada costat i una capçalera rectangular monumental a l’absis, tot cobert amb volta de canó.

l costat sud de la capçalera trobem una petita sala on es conserva una pica per emmagatzemar oli. Als murs, amb el morter original, hi queden vestigis dels comptes parroquials en forma d’esgrafiats. A l’altre costat de la capçalera hi ha la sagristia. Als peus de la nau trobem el cor de fusta al qual s’accedeix per unes escales situades dins el campanar.

 

L’església conserva al seu interior cinc retaules. A la capçalera de la nau trobem l’altar major, un dels més grans del Principat, dedicat a sant Iscle, datat de mitjan s. XVII. Restaurat l’any 2003, està format per una predel·la, tres cossos (els dos primers de cinc registres i el darrer de tres), i un àtic.

 

A les capelles laterals de la nau central, situats de manera simètrica, troben els altres quatre retaules. Tots ells realitzats entre final del s. XVII i mitjan s. XVIII. El primer del costat sud és el de la Mare de Déu del Roser, el següent és el de Sant Antoni de Pàdua. A l’altre costat trobem primerament el dedicat a la Mare de Déu del Carme, restaurat el 1997, i el següent, dedicat a sant Isidre Llaurador. Tots són de dimensions similars i estan formats per predel·la, (a excepció del de la Mare de Déu del Carme), dos cossos de tres carrers i un àtic.

 

A l’altar també trobem una creu processional barroca, de fusta daurada, restaurada l’any 2003.

Es conserven dues lipsanoteques de fusta i un canelobre d’època medieval, i la pica baptismal és també probablement romànica.

L’església de Sant Iscle i Santa Victòria de la Mssana està catalogada com a Bé d’Interès Cultural.

L’interior ens meravella per la seva magnitud i magnificència.

També he de comentar la quantitat de dades trobades en la meva recerca via internet d'informació.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JOAN DE L'ERM VELL. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

En la nostra estada estival a la estació d’esquí de sant Joan de l’Erm, no som practicants de l’esport de la neu, visitàvem les runes de el santuari de Sant Joan de l’Erm vell ( 1704 m.alt.)

 

Sant Joan de l’Erm vell és, a peu, aproximadament a 1 h.-1 h.30’ del refugi de la Basseta. Un passeig admirant la naturalesa i una vegada arribats és un bon mirador per fotografiar la vall de la Ribalera.

Està situat en la pista a Montenartró, en el vessant del Pallars Sobirà, en l'antic camí públic que unia les dues comarques.

Etimologia: Tot i que un Erm es una terra sense cultivar un camp abandonat o un lloc semidesert i àrid amb vegetació esclarissada, el significat en aquest cas pot ser poètic o simbòlic. Així un erm es pot referir a un lloc solitari i desolat. A l’edat mitjana també es referia a un lloc llunyà i aïllat on es retiraven ermitans o ascetes per fer vida meditativa religiosa, allunyats de les temptacions mundanes.

La menció més antiga que es coneix de Sant Joan de l’Erm data de 1493. En Pere Tragó, notari del vescomtat de Castellbó, en el seu Spill manifest de totes les coses del vescomdat de Castellbò esmenta aquest santuari dins del quarter de Tirvia, al terme de la Ribalera, a tocar del quarter de Castellbó.

 

Amb tot, hi ha indicis ferms per creure que l’indret fou un lloc de pas important entre les valls de la Noguera Pallaresa i el Segre des de força segles abans. Per tant és molt probable que hi hagués alguna mena de construcció de culte i allotjament anterior al segle XVI.

No sabem del cert a quin domini eclesiàstic pertanyia, però per la proximitat podria ser Sant Serni de Tavèrnoles, potser una primera església va formar part d’una de les tantes comunitats monàstiques que van passar a formar part de Sant Serni el 914.

El vescomte d'Urgell, Guillem, senyor de Castellbò, li fa ja donacions el 994. És tradició que el 1208 el vescomte Arnau de Castellbò hi va portar el Sant Greal, que abans es guardava a Besiers.

Tot i que hom ha suposat uns orígens medievals per al santuari de Sant Joan de l'Erm, no hi ha documentació precisa d'aquesta època que en parli d'una forma indiscutible.

Un altre esment que es coneix de l'hospici data de 1519, i fins a la seva destrucció conservà la seva funció d'hospital i lloc d'acolliment. El santuari era administrat pel cabiscol de la col·legiata de Castellbò i el batlle i els regidors de la vila.

 

L'església es va reedificar al segle XVII i tenia una gran casa i hostals a l'entorn que formaven com un carrer pel mig del qual passava l'esmentat camí ral antic, actualment una pista de terra. En tenien cura un sacerdot i donats, i els darrers temps, una família.

Malauradament aquesta manca d’informació anterior ja que la major part pertany al segles XVIII, XIX i primera meitat del XX. L’església havia arribat a tenir tres altars a cada costat de l’altar major, presidit per la talla romànica del Sant.

El 1905 annexes a l’església, hi havia les dependències destinades a allotjament. Estaven distribuïdes en dos edificis, de dues plantes, allargassats i amb un ample patí o corredor al mig.

L’edifici del costat de l’església estava destinat tot ell a habitacions, més senzilles les de baix, més bones les del primer pis. L’altre edifici tenia algunes habitacions a la primera planta. A la planta baixa hi havia la carnisseria, el forn de pa, el celler, magatzems, una botiga de queviures, estables, la cuina i el menjador.

Els dos edifics estaven comunicats per una mena de balcó. En total l’hostatgeria comptava amb unes 40 habitacions.

Actualment només queden restes d'edificis en ruïnes. Les restes més significatives són d'una façana on s'obre una porta en arc de mig punt.

Tot i l’incendi provocat que el va destruir el 1935, l’antiga hostatgeria de Sant Joan de l’Erm encara mostra part de la seva grandiositat. No tornà a ser reconstruït al mateix indret. Va  edificar-se Sant Joan de l'Erm Nou a cinc quilòmetres de distància.

 

El 22 de juliol de 1938, a les muntanyes properes hi va haver una batalla sagnant de la guerra civil, la del Baladredo. Van morir uns 440 soldats. En el lloc de Sant Joan de l’Erm hi hagué una posició d’artilleria.

Està protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.

Molta història certament una mica incerta per les dades trobades, però les runes dels edificis mostren la seva important missió d’atendre als viatgers.

Tal com sembla creure aquesta església, santuari, alberg, refugi, hostal o hospital havia de ser construïda, edificada i reconstruïda en diverses ocasions.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARGARIDA DE SAGÀS. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA.

Anar a conèixer llocs o esglésies és moltes vegades molt fàcil. Basta anar a un indret determinat o a un poble i enseguida trobés l’edifici que has cercat. En aquesta ocasió, com altres, van preguntar i els nostres ulls van ser cecs a l’evidència de la teulada emmascarada. Fins que novament, aquesta vegada més documentats amb un mapa i a peu, per fi, vam trobar amagada entre alzines en un tossal també ple d’arbres, aquesta petita església o ermita més aviat. Per fi visitàvem l’església de Santa Margarida de Sagàs.

 

La petita església no devia passar mai d’ésser una simple capella rural depenent de l’església parroquial de Sant Andreu de Sagàs, i per tant lligada al bisbat d’Urgell. 

Les notícies  sobre l’església són pràcticament nul·les; malauradament només hi ha una informació indirecta de la seva existència. L’any 988 el comte Borrell, la seva muller i el seu fill Ramon permutaven un important lot de terres al comtat d’Urgell per unes esglésies berguedanes, entre elles era esmentada Sant Andreu de Sagàs, amb el bisbe Sal·la d’Urgell i els canonges de Santa Maria de la Seu. 

En aquest cas de Sant Andreu  s’especifica que dita permuta inclou els delmes, primícies, alous i pertinences de la parròquia de Sagàs, així com les seves esglésies sufragànies. Aquest referència fa suposar que al·ludeix a Santa Margarida, església pre-romànica ja existent, amb tota seguretat l’any 988.  

Aquest caràcter de dependència devia mantenir-se sempre, però, al segle XVIII Santa Margarida ja no és esmentada com a sufragània, possiblement era ja una simple capella rural. 

És un edifici de nau única, de planta rectangular, més aviat trapezial, sense absis, bastida amb carreus tallats toscament i disposats irregularment. Les cantonades apareixen reforçades amb blocs de més grans dimensions.  

Les parets de l'església són primes i això fa pensar que devien suportar una coberta de fusta, que posteriorment fou substituïda per una volta de canó apuntada, raó per la qual es regruixaren els murs, excepte el de ponent. 

En aquest mur s'obre precisament el portal d'accés, d'època posterior a la construcció de l'església, i que és format per grans dovelles. La porta de fusta pràcticament és una simple deixalla que no impedeix l’entrada de ningú. 

L'interior és il·luminat per una curiosa finestra d’espitllera, oberta al mur de llevant. Conserva un gran bloc de pedra que podia correspondre a un altar molt primitiu.  

Malgrat la seva senzillesa i l’oblit sembla ser que alguna persona de bona voluntat intenta conservar l’edifici segons mostren el sac de ciment i la gaveta. 

L'edifici exteriorment està bastant ben conservat, malgrat ha sofert petites modificacions visibles en el parament de la nau. 

Déu que és omnipresent i protegeix el món esperem tingui una mirada per aquesta petita i abandonada capella que en el seu moment va recollir els fidels que aixecaren les seves pregàries vers la seva magnificència. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARC I SANTA MARIA D'ENCAMP. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Visitàvem en el nostre periple andorrà la població i parròquia d’Encamp. Una de les esglésies més antigues és la de Santa Maria i Sant Marc, aquest edifici era en origen una edificació aïllada, actualment és situada dins el cementiri comunal construït l’any 1936.

 

Consultat el ciccionari Alcover-Mol per saber el significat etimològic del nom Encamp ens dóna aquesta definició: probablement del llatí in campu, ‘en el camp’.

La primera menció històrica escrita que ens parla de la parròquia d'Encamp, data de l’any 860, any que fou consagrada la Catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Surt esmentada com “Hencampo”.

L’any 952 de la nostra era, el Comte d’Urgell fa una donació d’un alou que li pertanyia a la parròquia d’Encamp, al bisbe d’Urgell Guisad II.

L’any 1083, Encamp torna a sortir esmentat en un document, en aquest cas fou una donació dels Comtes d’Urgell Ermengol IV i Adelaida, en favor del bisbe Bernat Guillem dels mers (dit de l'imperi o jurisdicció que tenia el sobirà d'aplicar la justícia per si mateix o per les persones que delegava) de la parròquia.

Santa Maria i Sant Marc és una església d'origen romànic del segle XII, va ser reformada els segles XVIII amb uns nous absis i nau. Al seu interior hi ha indicis arqueològics d'un mausoleu romà del segles III i IV de la nostra era.

El temple romànic que podem contemplar, sembla que es va edificar en la segona meitat del segle XI, sobre altres edificacions anteriors. De fet en el sector nord-est es conserva encara un fragment de mur que podria pertànyer al segle IX. En el segle XVIII, tal i com consta en la data de 1712 adscrita sobre la porta, es va refer el temple, però mantenint gran part dels seus elements romànics.

La planta és d'una sola nau rectangular originàriament acabada en un absis semicircular modificat el segle XVIII per un absis trapezoïdal.

Està coronat per un campanar d'espadanya  de dos ulls amb arcs de mig punt.  En aquest campanar, trobarem dos caps esculpits de manera molt tosca, símbol romànic, que bé podria representar a Déu Pare a les alçades. De la part exterior també podríem destacar les restes de l'absis romànic (només la base) que es veuen. 

La porta d'accés actual és del segle XVIII, si bé és creu que l'original estava en el mateix lloc. Al seu costat, encastada en el mur, trobem una pica beneitera.  

A l'interior trobarem un petit cor i la base de l'altar romànic amb un petit *reconditori destinat a guardar les relíquies, així com un retaule policromat del segle XVII, que representa la vida de Santa Maria. 

L'absis estava decorat internament amb pintures murals, de les que es conserven una cinquantena de fragments en el dipòsit del Patrimoni Artístic Nacional d'Andorra. Aquests fragments es van trobar en la base dels murs, entre el terra del segle XVIII i l'original romànic. 

A l’interior de Sant Marc i Santa Maria d’Encamp trobem un bonic cor de fusta, antigues caixes, un armari i un banc, segurament del segle XVIII.  

L’església de Santa Maria i Sant Marc d’Encamp està catalogada com a Bé d’Interès Cultural.  

Una joia del romànic que desgraciadament no vam poder visitar per dintre. 

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT ANDREU DE PRUIT. RUPIT I PRUIT. OSONA.

TERRES D’OSONA.

Visitàvem Pruit (949 m. d’alt), i com en moltes ocasions l’església de Sant Andreu forma part de la edificació del poble. L’església forma part d'un bell conjunt arquitectònic amb el petit nucli urbà construït a redós seu. La resta de la població (106 h-2009) està format per masies disseminades en el terme municipal.

Consultat el diccionari Alcover-Moll sobre l’etimologia del nom ens dóna la següent definició: incerta. Coromines, considera probable que vingui del llatí prōdĭtum, ‘aparegut a la vista’, relacionant Pruit amb el gallec-asturià pruida, «paso de montaña por donde traspone el caminante». El mateix Coromines fa notar que dels diversos caserius que formen el municipi de Pruit, el més important (El Coll de Pruit) «se encuentra precisamente en lo alto de la sierra que separa las comarcas de Vic y Olot, y en el lugar por donde traspone el camino real que unía las dos ciudades».

 

Es troba esmentada el 1028 i 1050 i es confirma el nom l'any 1134 però es tenen notícies del nucli de Pruit des del 995, que pertanyia als vescomtes d'Osona i era unit al Castell de Rupit. En canvi, el poble i la parròquia de Sant Llorenç Dosmunts, creada el 1154 i convertida en sufragània de Sant Andreu al segle XIV, era dels vescomtes de Cabrera. Formà municipi independent fins el 1978 i comprenia també les grans masies del Bac de Collsacabra i de les Viles, el veïnat de Coll de Pruit, la Devesa i la masia i església de Comajoan.

Està formada per un cos romànic del segle XIII però l'absis sembla que s'enderrocà amb el terratrèmols de 1428. Inicialment era dedicada a Sant Andreu, Santa Creu i Santa Maria. Actualment és advocada a Sant Andreu i presenta l'estructura que li donaren les modificacions del segle XVIII quan es construïren les capelles laterals, el campanar barroc i s'allargà la nau.

 

El presbiteri és marcat amb dos graons i als peus de l'església s'hi ubica el cor. En aquest indret, que és l'antiga església romànica reconvertida en atri i cor, la nau s'estreny i es cobreix en volta de canó; la resta de la nau es divideix en tres trams cobert amb volta de creueria. A la part dreta del presbiteri hi ha un portal que condueix a la sagristia.

El portal d’entrada a l’església fou refet després de la Guerra Civil, en que s'enderrocà.

L'església s'il·lumina mitjançant una finestra quadrada a la part dreta de la nau i una finestra als peus. És decorada interiorment amb pintures. La façana es troba a la part de ponent, està rematada en forma triangular i presenta una finestra d'esqueixada i un gros portal adovellat que emmarca un altre de més petit d'arc de mig punt però inscrit dins d'una forma rectangular.

A l'extrem sud-est s'hi eleva el campanar del segle XVIII, acabat en forma octogonal amb obertures d'arc de mig punt, algunes de les quals són tapiades. Dues de les obertures tenen campanes. Està coronat per balustres amb barana rematades d'esferes de pedra. És construïda en carreus de pedra ben escairats.

La casa del campaner està adossada a l'església parroquial. Es coberta a dues vessants, amb carener perpendicular a la façana i orientada a ponent. A la planta presenta un gran portal adovellat, una finestra al primer pis amb l'ampit molt deteriorat i la llinda decorada, al segon s'hi obren dues finestres geminades, de petites dimensions i d'arc rebaixat. Es construïda en lleves de pedra ben carejada i els portals són de fusta.

La rectoria és de planta rectangular i es troba unida a l'església. Es coberta a dues vessants, amb el carener paral·lel a la façana, la qual es troba orientada a migdia. A l'extrem dret hi ha un portal d'arc de mig punt al qual s'accedeix mitjançant unes escales al damunt hi ha un gran finestral i dos balcons de facció moderna.

A l'extrem esquerre, al costat de l'església hi ha una finestra amb reixes de ferro i la llinda treballada. Es construïda en pedra i arrebossada al damunt. Les obertures són de pedra i els escaires també de pedra vista.

El retaule amb escenes del Calvari que va pintar Joan Gascó el 1521 és pot veure al Museu Episcopal de Vic.

Tant propera i tant allunyada al mateix temps de Rupit, ple de visitants, i tan tranquil·la per viure Pruit. Dos conceptes diferents de vida. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT PERE DE SEDRET. TOR DE QUEROL. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA.

Visitàvem en una de les nostres caminades les runes del poble de Sedret  (1.208 m). Ara només hi viu una família.

 

L’any 862 s’anomenava villa Settereto, i des del s. XIII, Sant Pere també s’associà a Llinars.

Sedret és un poble del municipi de la Tor de Querol, a l’extrem de la morena terminal del riu d’Aravó (o riu de Querol, afluent per la dreta del Segre) on la vall entra en la plana.

 

És prop del terme de Guils de Cerdanya (Baixa Cerdanya), i el 1860 la seva pertinença encara era discutida entre els estats francès i espanyol. Existia ja el 980, i el 1312 era ja parròquia.

L’església de Sant Pere de Sedret, prop d’Iravals, és del segle VIII, i aviat foren importants les fortaleses de la torre Cerdana, de gran valor estratègic, i el castell de Querol, que havia d’esdevenir centre de la vall.

 

La de la Tor de Querol perdé importància davant la fundació de Puigcerdà (1177) i a la llarga fou derrocada. Hi havia ja aleshores els nuclis d’Iravals, Sant Pere de Sedret, la Tor de Querol, Sàlit, Riutés, Quers, Cortvassill, Querol, Porta i Portè.

Jaume I atorgà els primers privilegis del boscatge de Campquerdós a tota la vall el 1257, ampliats el 1366. Joan I establí el govern municipal de la vall (tres cònsols elegits anualment), que perdurà fins a la Revolució Francesa.

En aquesta època, Querol i Portè eren importants centres ramaders, Porta s’havia especialitzat en els molins de farina i la Tor de Querol era el principal centre agrícola.

 

Avui en dia a Sedret només hi trobem els vestigis d’un antic poble i parròquia. Resten només pedres, bigues corcades i matolls que envolupen  majoritàriament el recinte del que antigament fou un poble.

El temps mana per damunt dels desitjos dels humans.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT PERE DE SERRATEIX. VIVER I SERRATEIX. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Visitàvem l’església de Sant Pere de Serrateix actualment pertanyent a l’Ajuntament. Actualment és un edifici força ben recuperat i que només per certs indicis notem la seva antiga utilització com església. 

 

L'existència dels documents de consagració de dues esglésies (l'any 977 i el 1126), dedicades a Santa Maria, i l'existència de les restes de l'església preromànica de Sant Pere de Serrateix han fet creure que hi havia dues esglésies en època anterior a la romànica: l'església de Sant Pere seria la parroquial, l'única que es conserva d'època preromànica.   

Estudis recents han demostrat que l'edifici de l'església de Sant Pere correspon a la primera església del monestir, dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Urbici, consagrada el 3 d'octubre del 977 i que conservà la titularitat de Sant Pere; aquesta mateixa església consta que era la parròquia quan als segles XI-XII es construí la nova església del monestir sota l'advocació de Santa Maria.  

Al fundar-se la nova església monacal, Sant Pere passà a dependre del monestir quedant però com església parroquial. Aquestes funcions les mantindria durant tota l'Edat Mitjana i Moderna. Al llarg dels segles XVII i XVIII hi va haver enfrontaments entre l'abat i el bisbe pel control d'aquesta església.  

Al segle XVIII s'hi varen fer obres menors: arranjament de la teulada, la volta i l'altar; en aquest segle ja només hi havia un sol altar i l'església havia perdut les dues naus laterals i els corresponents absis de l'església preromànica.  

A mitjan segle XIX l'església ja no s'utilitzava com a tal. El 1899 l'Ajuntament cedí el monestir al bisbat de Solsona i aquest li entregà "la antigua y derruída iglesia de S. Pedro de Serrateix" per a instal·lar-hi l'escola i la casa consistorial. 

L'edifici, transformat en habitacle, passa força desapercebut com a construcció religiosa: la primera església de Sant Pere de Serrateix està actualment amagada per les construccions efectuades en l'edifici per tal de condicionar-lo com a habitatge i forn de pa.  

Segons dades l’edifici era de planta basilical composta de tres naus paral·leles de d’idèntica llargària, bé que les laterals eren més estretes. 

Els arcs eren de ferradura. Els absis de forma rectangular formaven una capçalera triple i carrada.  

 

De l'antic edifici resten, englobats dins la construcció moderna, el mur de tramuntana, una part del mur S amb restes de finestrals, les arcades de separació de la nau central amb la nau N i les façanes de llevant i de ponent, força transformades però amb elements destacables com dos arcs i alguns finestrals.  

L'aparell originari de l'edifici és a base de carreus de mides petites, molt ben desbastats i escantonats, que es disposen en filades regulars i lligats amb morter de calç.  

Sembla correspondre a una obra del final del segle X, tot i que remodelat al segle XI.

Un edifici reutilitzat en temps moderns i salvat de la ruïna malgrat hagi perdut els propòsits de la seva construcció: ajudar a la salvació de les ànimes pecadores.

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

SANTA MAGDALENA DE MENDRAT. MONTELLÀ I MARTINET. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Visitàvem Montellà del Cadí, una vila (126 hab-2009) situada a 1.158 m d’altitud del municipi de Montellà i Martinet al Baridà. És encimbellada a l’esquerra del Segre. L’església parroquial de Sant Sadurní és esmentada ja el 839. L’antic castell de Montellà fou de la senyoria del capítol d’Urgell.  

Donà nom al municipi fins que Martinet passà a ocupar la capitalitat del nou terme, anomenat oficialment Montellà i Martinet , després que li fou annexat el 1970, l’antic terme de Víllec i Estana. Dins l’antic terme és esmentat també l’antic Castellbò de Baridà. 

Una vegada visitada Montellà el nostre interès era conèixer la capella de  Santa Magdalena de Mendrat o Mandrat segons la font consultada. Seguint la pista de terra que ens condueix a Bastanit trobem el mas Mendrat de propietat privada. Com sempre mirem de respectar la privacitat de les persones ens vam limitar a fotografiar la capella de lluny. 

No es coneixen referències històriques d'aquesta capella de la parròquia de Montellà.  

El mas Mendrat és per excel·lència un gran mas cerdà, té forma d'U, amb el cos principal de tres pisos orientat a l'est i amb l'era situada entre ell i dos cossos perpendiculars.  

Ben a prop, al nord-est del mas, hi ha la capella romànica de Santa Magdalena (segona meitat del segle XII-XIII). Es tracta d'un petit edifici d'una sola nau, absis semicircular i coberta amb volta apuntada.

La porta adovellada és situada a migjorn. Damunt del mur occidental hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls.

 

Té a la part superior de la paret oest una finestra monolítica trevolada. 

El mas Mendrat i la capella de Santa Magdalena han estat restaurats modernament. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT FRUCTUÓS DE MÚSSER. LLES DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Músser és un poble (51 hab. 2009), situat a 1.305 m alt., damunt la riba esquerra del riu d’Arànser, a la carena granítica que separa la Cerdanya de l’Alt Urgell. Segons la parla popular també s’anomena Mussa. Suposem a causa d’alguna grafia o forma de enraonar el nostre idioma en el sector on és situat. També trobem dita variació en Arànser i Aransa.

 

Visitàvem Músser un dia a la tarda i la seva impressionant panoràmica ens obrí els ulls meravellats per la seva bellesa. La visió del Cadí a la nostra esquena i a davant les pirinenques muntanyes frontereres amb Andorra ens omplia d’admiració. En contrast amb altres pobles de la nostres contrades; la vida és visible, però lluny de les noves construccions cerdanes; és l’autentica vida d’un poble dedicat a la ramaderia i el seu aprofitament lleter. Les vaques van passar camí de l’estable al ser guardades a la vesprada.

Consultat el diccionari Alvover-Moll ens dóna aquesta explicació etimològica del nom: segurament d'origen preromà; apareix escrit Munciar en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell, i Meyer-Lübke el posa entre els derivats formats amb el sufix ibèric -ar (BDC, xi, 5). Segons Manuel Bofarull i Terrades en el seu llibre “Origen del noms...” el relaciona amb el basc i la definició seria “vall i aigua” . Certament el córrer de l’aigua era evident a les nostres oïdes durant la volta per conèixer aquest indret situat a la Cerdanya però separat per poca distància de l’Alt Urgell.

L’església parroquial romànica de Sant Fructuós, o també Santa Maria de Músser és esmentada en l’Acta de Consagració (839?- s. X)) de la Catedral d’Urgell (Munciar). També i en documents posteriors dels s. XI i XIV. Formava part del pagus Baritensis. Es troba ubicada dins de l'entramat medieval de la població. L’antic castell de Músser fou del vescomtat de Castellbò.

 

Edifici de planta rectangular, amb una sola nau amb volta de canó. A llevant hi ha la capçalera d’absis semicircular, posteriorment sobrealçat,  precedit d’un arc presbiteral. La volta actual és de rajola de ceràmica. La façana absidal està dividida en cinc panys per quatre lesenes que des del basament pugen fins al fris, format per parelles d’arquets cecs. En mig de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada lleugerament desplaçada del centre. Tota aquesta part està datada del segle XI.

La porta d'entrada situada a migdia dona a un carrer del poble. Consta de tres arquivoltes de pedra granítica de secció rectangular, menys la primera treballada en forma de bordó de quart de cercle, pertany al mateix tipus que les portes laterals de la façana de la catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell, segurament de mitjans segle XII. En l'arc hi ha incisa i pintada de vermell la inscripció: I DE MUSSA RESTAURADA 1958.

A la façana de ponent s'hi va aixecar en època posterior un monumental campanar de torre de planta gairebé rectangular i coberta piramidal.

L'interior de la nau és adornat amb pintures modernes que representen escenes de la Creació. Són olis al fresc d' Aurora Altisent i Balmas, pintats a l'any 1960.

El temple és adossat a altres construccions i  per la porta del mur dret s’accedeix al cementiri per veure l’absis.

Hi ha dues curioses piques beneiteres fixades a banda i banda de la porta d'accés a l'interior de la nau, d'uns 40 cm de diàmetre, que en la part central presenten uns rostres molts rústecs esculpits a la pedra. Semblaria ser una obra escultòrica romànica del segle XI. També hi ha una pica baptismal.

Al Museu Diocesà d'Urgell es conserven un rentamans d'aram (s. XVII) i una matraca de fusta (s. XVIII).

A la porta d’entrada un document, de 26/07/2013, ens informa la negació d’una subvenció de la Diputació de Lleida, per reparar els danys de la teulada, ja mig caiguda, contestada per l’Institut d’Estudis Ilerdencs. L'alcaldessa ha explicat que "el més urgent és assegurar que no continuarà caient". Espera rebre una resposta en les pròximes setmanes sobre la nova petició que ha fet i és optimista i creu que podrà encarregar la reforma abans de l'hivern. Nosaltres, en novembre, en vist dita teulada sense reparar, sinó es realitza aviat l’obra l’hivern es ja present en els indrets cerdans, per que la neu enfarina algun cim de muntanya.

Seria una llàstima el deterioro de l’església i el mal que pugues causar-se a les pintures d’ Aurora Altisent i Balmas, nascuda a Barcelona l’any 1928, dibuixant i pintora. Es formà sota la direcció de López Obrero i de Ramon Rogent. Inicialment participà en nombroses exposicions col·lectives, i féu la seva primera individual el 1956. En aquesta etapa inicial realitzà algunes escultures i pintà sobretot a l’oli i al fresc (decoració d’esglésies a Catalunya i als EUA), i il·lustrà diversos contes. Des del 1972 s’ha dedicat quasi exclusivament al dibuix, caracteritzat per un traç cal·ligràfic minuciós i depurat. Bona mostra de la seva tasca són els dibuixos recollits a Cavall Fort o als llibres de visions barcelonines amb texts d’Alexandre Cirici Barcelona tendra (1974) i Botigues de Barcelona (1979). El 1984 publicà Salons de Barcelona amb texts de Josep M. Carandell i el 1992 participà, amb altres il·lustradors, en Mirall d’aigua: reflexos del port .

L’església de Sant Fructuós de Músser està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Per nosaltres va ser una tarda ben aprofitada, per conèixer un tros recondit del nostre país, i desitgem de tot cor es faci el convenient per a conservar, tant el patrimoni antic com el modern. Que no quedi tot en l’oblit, i en el moment de crisis de la nostra societat no ens faci perdre part de la nostra història.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

SANT JAUME DE TOLORIU. PONT DEL BAR. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Visitàvem el poble de Toloriu (27 hab-2009). Es troba a 1.240 metres d'altitud a la baga del riu Segre en un replà del vessant esquerre del riu.

L'antic castell de Toloriu no es conserva, que amb el de Bar i Aristot vigilaven l'entrada a la Cerdanya.

L’església de Sant Jaume, esmentada ja el 839, depèn de la de Bar. Al segle XVIII era de la senyoria dels marquesos de Vilana. Fou municipi independent fins el 1970 que, juntament amb el d’Aristot, fou annexat al del Pont de Bar. L’antic municipi comprenia, a més del Pont de Bar, prop del riu i de la carretera de Bellver a la Seu, actual capital, el poble de Bar, els antics pobles de Barguja i Soveix i la masia dels Arenys.

Edifici religiós amb una nau de planta rectangular, estava cobert amb volta de canó avui esfondrada. De construcció rústega, les pedres no estan en filades sinó unides amb fang.

Al frontis podem observar la porta adovellada i, adossada al costat de l'evangeli, la torre de planta quadrada.

Actualment l’església esta en fase de reformes. L’edifici s’ha cobert amb encavallades i s’ha construït una nova teulada damunt els restes de de volta de canó. També s’ha recuperat murs i el campanar llueix completat tan en alçada com la teulada.

L’interior també està reconstruït però sembla més aviat preparat per esdeveniments socials i populars que per actes religiosos.

Anecdòticament, he de parlar del baró de Toloriu, Joan de Grau i Ribó, (Grau podia ser una abreviació o modificació del nom Guerau), va ser un dels primers conqueridors que va arribar a Tenochtitlán al costat d'Hernán Cortés. Es va casar amb una de les filles del novè emperador asteca Moctezuma II, de nom Xipahuatzin Moctezuma, que va ser batejada amb el nom de Maria i que va morir a Toloriu el 10 de gener de 1537. El matrimoni va traslladar la seva residència des de la cort real mexicana fins al Castell de Toloriu i a la Casa Bima, una casa de camp que és a prop de l'antic camí del Querforadat a Martinet passant per Béixec, i on podria estar enterrat un fabulós tresor.

Altres fonts indiquen que la noble asteca va ser enterrada, juntament amb l'esmentat tresor, a l'església de Toloriu, just sota l'altar major, després de morir el dia 10 de gener de 1537. Tant si és cert com no, sí que hi ha constància que moltes persones han buscat, tot sembla indicar que infructuosament.

De la unió nasqué un fill Joan Pere de Grau-Moctezuma, baró de Toloriu i emperador legítim de Mèxic, el qual fou batejat el 17 de maig de 1536 en la parròquia de Sant Jaume de Toloriu. Poc temps va durar la seva felicitat com a mare.

En la nostra visita van veure un poble força animat i viu potser com a noves residències d’estiueig.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT ANDREU DE GARGALLÀ. MONTMAJOR. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA.

Visitàvem el grup de cases disperses del poble de Gargallà (57 h el 2005), a la capçalera de la riera de Gargallà (afluent a l’aigua d’Ora), centrades per l’església parroquial de Sant Andreu de Gargallà i l’hostal de Gargallà.

 

El lloc era possessió del monestir de Ripoll al segle X (com altres terres repoblades, entre els anys 982 al 1003, pel comte Guifre el Pilós al segle IX) i després passà a formar part de la batllia de Cardona, dins les terres de l’antic vescomtat. El lloc de Gargallà és esmena també en una document del segle XIV “Com est in villa Cardone”.

L’església de Sant Andreu conserva, amagades entre l’actual edifici i la rectoria, restes de murs preromànics que pertanyien a la primera església.

El temple actual és un edifici barroc del segle XVIII. La capella lateral, convertida en un baptisteri, és l’absis del temple pre-romànic primitiu, del segle IX.

L’obra actual correspon a un edifici barroc de l’any 1789 que reprodueix un esquema de transició entre el barroc i el neoclàssic, amb una nau flanquejada per capelles laterals.

L’església de Sant Andreu és un edifici d’una sola nau orientada a migdia (la façana) i coberta a doble vessant.

Un campanar de planta quadrada, amb quatre obertures i coberta a quatre vessants que s’alça a llevant.

La façana és molt simple, amb un òcul de reduïdes dimensions i una porta amb llinda coma únics elements.

La porta està inscrita per una senzilla motllura d’arc de mig punt que aixopluga una petxina i una llegenda epigràfica: ANNNI DOMINI MDCCLXXXIX. JESUS. MARIA.”; i el passatge del Gènesi: Gen. 28. TERRIBILIS EST LOCUS ISTE HIC DOMUS DEI EST ET PORTA COELI” quina traducció vindria a ser: Aquest lloc (món) és terrible i aquí la casa de Déu i porta del cel "

Ens va quedar per fotografiar, la porta era tancada i el mossèn absent,  potser la part més interessant del temple el baptisteri pre-romànic però sempre ens queda l’esperança de fer-ho un altre dia. Per fotografies, vistes del patrimoni català, l’interior de l’església és digne de conèixer.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT ERMENGOL DE L’ALDOSA DE LA MASSANA. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Visitàvem el poble de l’Aldosa de La Massana (745 hab. segons cens 2009) emplaçat a l’esquerra i pel damunt de la ribera d’Ordino, sobre antics dipòsits fluvioglacials. Arribant a l’Aldosa es contempla el magnífic pic de Casamanya. A la dreta del riu d’Anyós es troben els cortals d’Aldosa.

Arran de l'aprobació del Nomenclàtor d'Andorra l'any 2010, la població se li va afegir el "de la Massana" per diferenciar-lo de l'Aldosa de Canillo.

Enmig del poble es troba l'església sota l’advocació de Sant Ermengol.

La primera notícia que trobem de l’església data de 1709, moment en què es ven un terreny al costat de la capella de sant Ermengol de l’Aldosa.                      

Sant Ermengol és una església dels segles XVIII al XIX de estil popular d'època barroca.

L’edifici és de planta rectangular amb absis quadrangular, no marcat en planta ni en alçat.

Presenta una coberta de lloses de llicorella a dues aigües, sobre encavallades de fusta. Al carener del llosat hi ha el campanar d’espadanya, amb una obertura d’arc de mig punt, sobre el mur dels peus de l’església.

La façana està orientada a sud-oest i presenta una porta rectangular molt senzilla sobre la qual trobem un òcul. Tota l’església està arrebossada.

A l’interior trobem un cor de fusta al peus de la nau. L’absis està cobert amb volta de canó i la nau presenta un soler de ciment i un banc corregut d’obra al mur nord.

La capçalera interior està decorada amb una taula policromada del segle XVII del pintor Jeroni d’Heredia, emmarcada amb pintures sobre tela del segle XIX atribuïdes al pintor Josep Oromí, de la Seu d’Urgell.

El diumenge 28 de novembre de 2010 van tenir lloc a la Parròquia de La Massana diversos actes de celebració del mil·lenari de Sant Ermengol, patró del poble de l’Aldosa i patró secundari de la Diòcesi d'Urgell.

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.