dimarts, 26 de novembre del 2013

SANTA MARGARIDA DE SAGÀS. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA.


Anar a conèixer llocs o esglésies és moltes vegades molt fàcil. Basta anar a un indret determinat o a un poble i enseguida trobés l’edifici que has cercat. En aquesta ocasió, com altres, van preguntar i els nostres ulls van ser cecs a l’evidència de la teulada emmascarada. Fins que novament, aquesta vegada més documentats amb un mapa i a peu, per fi, vam trobar amagada entre alzines en un tossal també ple d’arbres, aquesta petita església o ermita més aviat. Per fi visitàvem l’església de Santa Margarida de Sagàs.


 
La petita església no devia passar mai d’ésser una simple capella rural depenent de l’església parroquial de Sant Andreu de Sagàs, i per tant lligada al bisbat d’Urgell. 

Les notícies  sobre l’església són pràcticament nul·les; malauradament només hi ha una informació indirecta de la seva existència. L’any 988 el comte Borrell, la seva muller i el seu fill Ramon permutaven un important lot de terres al comtat d’Urgell per unes esglésies berguedanes, entre elles era esmentada Sant Andreu de Sagàs, amb el bisbe Sal·la d’Urgell i els canonges de Santa Maria de la Seu. 

En aquest cas de Sant Andreu  s’especifica que dita permuta inclou els delmes, primícies, alous i pertinences de la parròquia de Sagàs, així com les seves esglésies sufragànies. Aquest referència fa suposar que al·ludeix a Santa Margarida, església pre-romànica ja existent, amb tota seguretat l’any 988.  

Aquest caràcter de dependència devia mantenir-se sempre, però, al segle XVIII Santa Margarida ja no és esmentada com a sufragània, possiblement era ja una simple capella rural. 

És un edifici de nau única, de planta rectangular, més aviat trapezial, sense absis, bastida amb carreus tallats toscament i disposats irregularment. Les cantonades apareixen reforçades amb blocs de més grans dimensions.  

Les parets de l'església són primes i això fa pensar que devien suportar una coberta de fusta, que posteriorment fou substituïda per una volta de canó apuntada, raó per la qual es regruixaren els murs, excepte el de ponent. 

En aquest mur s'obre precisament el portal d'accés, d'època posterior a la construcció de l'església, i que és format per grans dovelles. La porta de fusta pràcticament és una simple deixalla que no impedeix l’entrada de ningú. 

L'interior és il·luminat per una curiosa finestra d’espitllera, oberta al mur de llevant. Conserva un gran bloc de pedra que podia correspondre a un altar molt primitiu.  

Malgrat la seva senzillesa i l’oblit sembla ser que alguna persona de bona voluntat intenta conservar l’edifici segons mostren el sac de ciment i la gaveta. 

L'edifici exteriorment està bastant ben conservat, malgrat ha sofert petites modificacions visibles en el parament de la nau. 

Déu que és omnipresent i protegeix el món esperem tingui una mirada per aquesta petita i abandonada capella que en el seu moment va recollir els fidels que aixecaren les seves pregàries vers la seva magnificència. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada