MARE DE DÉU DEL COLL. OSOR. LA SELVA

 PASSEJANT PER LA SELVA

El santuari és situat al coll que li dóna el nom, entre les valls d’Osor i de Susqueda, a la part nord-oest del terme municipal d’Osor, tocant al de Susqueda.

Aquest antic priorat benedictí, filial d’Amer, fou transformat el 1855 en una parròquia rural de la diòcesi de Vic, ara vinculada a la parròquia de Sant Pere d’Osor. Es troba just al límit amb el municipi de Susqueda, al qual pertany ja l’hostal que li fa costat. 

Hom creu que es tracta de l’alou d’Auzor o Ozore, que des del 860 pertanyia al veí monestir de Santa Maria d’Amer. L’església és citada els anys 1184 i el 1187, en els quals rebé donacions que permeteren construir-hi l’església actual i erigir una petita comunitat benedictina, formada en els temps de la seva màxima esplendor per un prior i tres o quatre monjos. 

Una butlla del papa Climent III del 1187 esmenta aquesta església com a priorat dependent d’Amer. El seus priors formaven part de la comunitat d’Amer i alguns passaren a ésser abats de dit monestir. De bon principi tenia la cura d’ànimes sobre un sector de territori i per això estava subjecte al sínode i a les visites del bisbe de Vic, segons una concòrdia del 1320. La seva subjecció a Amer es regulava per una altra concòrdia de l’any 1369. Des del 1482 un monjo d’Amer tenia el títol de prior del Coll, i només residia al monestir un monjo i un sacerdot que tenia la cura d’ànimes. L’any 1592 el seu títol prioral es va refondre amb el títol abacial d’Amer, i l’església fou servida per un sacerdot i un ermità o monjo seglar. El 1835 passà a ple domini de la diòcesi de Vic. 

De l’antic priorat benedictí actualment resten algunes parets de la casa prioral i, sobretot, l’edifici de l’església, conservat gairebé intacte. 

Es tracta d’una església d’una sola nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular que s’hi obre per un doble plec i forma un arc presbiteral. La nau no és perfectament rectangular, ja que es va tancant des de ponent fins a trobar-se amb l’absis a llevant, després de perdre gairebé 1 m d’amplada.

La nau té dues portes: l’entrada actual centrada al mur de ponent i una altra tancada amb un vitrall a la part central del mur de migdia. Sobre la porta de ponent hi ha una finestra de doble esqueixada. El mateix tipus de finestra completament llisa es troba també a banda i banda de la porta de migdia. En aquest mateix mur, prop de l’absis, s’obre una porta posterior a l’edifici, que dóna a una sagristia, únic element afegit, l’any 1893, a l’edifici inicial de l’església. 

Al centre de l’absis s’obre una quarta finestra de doble esqueixada també llisa com les altres i coronada superiorment per un arc de mig punt en gradació. El mur de tramuntana és completament cec, i tant aquest com el de migjorn, a més d’anar tancant cap a l’absis, tenen un punt d’inflexió a partir del qual el tancament és més acusat.

L’absis té una volta de quart d’esfera, però una mica apuntada, i la nau, una volta igualment apuntada a la unió amb l’absis, però més arrodonida a ponent, per la diferència d’amplada de la nau, mantenint l’horitzontalitat de l’intradós de la clau de volta. Les dues voltes arrenquen d’una imposta seguida als murs laterals i a l’absis, situada uns 25 cm damunt les finestres.

Les façanes són llises, sense decoració escultural, llevat de la mènsula cornisa, que corona superiorment les façanes de tramuntana i de migjorn i l’absis, a manera de ràfec. Al cim de la façana de ponent hi ha un campanar d’espadanya, alt i pesant, amb dos nivells d’ulls. 

L’aparell és format per uns carreus no gaire grossos, però molt ben tallats i escairats, amb unes juntes ben estretes. 

Per tots els detalls anteriorment esmentats i per la documentació conservada hom pot assegurar que l’actual edifici fou construït al final del segle XII. 

A més de l’esmentada esquerda central de l’absis, l’edifici en presenta dues més de bastant remarcables. L’una és a la unió de l’absis i la nau i l’altra, a l’altura del punt d’inflexió del mur de tramuntana. També hi ha un problema d’assentament puntual sobre les claus de les dues voltes de la porta d’entrada de ponent. 

Al Museu Episcopal de Vic es conserva una Mare de Déu, tallada en fusta i policromada, procedent de l’església de la Mare de Déu del Coll.

El Museu Episcopal de Vic conserva un frontal procedent de l’església. L’ordenació dels espais d’aquesta peça és molt habitual, amb quatre compartiments delimitats per una aurèola central i una banda horitzontal que imita la pedreria amb relleu.

El Santuari de la Mare de Déu del Coll és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau