SANTA MARIA DE VERDÚ. L’URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

L’església parroquial de Santa Maria és situada al costat del castell, en un indret limitat per un desnivell emmurallat on s’orienta la capçalera del temple i des d’on s’albira una àmplia panoràmica vers la vall del Cercavins.

 Poc temps després de la conquesta del lloc de Verdú vers l’any 1056 per part del comte Ramon Berenguer I de Barcelona, aquest cedí l’indret el 1072 als esposos Arnau Company i Guisla i llur fill Oliver per tal que el colonitzessin. En aquest document es fa referència a l’església, la qual cosa indica que potser ja existia una església o en tot cas fou bastida molt aviat per a servir al culte dels repobladors, ja que consta com a existent en les llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII. Sembla que aquesta primitiva església era dedicada a sant Nicolau. 

L’església de Verdú consta ja edificada i amb ple servei de culte garantit per uns clergues l’any 1129, en què els esposos Bernat Erall i Llúcia, i Berenguer Arnau d’Anglesola i Guisla, encomanaren a Arnau de Verdú i a la seva muller Ermengarda el castell de Verdú en qualitat de castlans.

 

Al segle XIII Guillem de Cervera, que havia heretat Verdú dels seus pares Guillem de Cervera i Berenguera d’Anglesola, l’empenyorà al monestir de Poblet, el qual l’adquirí definitivament el 1227. Així, a mitjan segle XIII, quan la vila estava ja plenament integrada al domini de l’esmentat monestir, es bastí una nova església, segons ho mostra la deixa de Guillem Móra de l’any 1265, que en el seu testament deixà al capellà major, al vicari i a l’església de Santa Maria 12 diners per a la seva obra  També d’aquest mateix any consta el llegat testamentari de Jaume Laar, fill de R. Laar. És interessant fer notar que en aquest moment ja havia canviat l’advocació primitiva de sant Nicolau per la de Santa Maria, probablement per influència del monestir de Poblet. 

En la relació de parròquies i esglésies que els anys 1279 i 1280 contribuïren a sufragar la dècima papal col·lectada a la diòcesi de Vic, hi figura, dins el deganat d’Urgell, que el rector de l’església de Verdú satisféu el primer any i el segon.

 

Al principi de l’any 1296, l’obra devia estar pràcticament acabada, ja que es troba una capitulació en la qual R. Berenguer, constructor de campanes de Manresa, promet a Jaume Bonet, Pere Cornellana, Pere Gaset i Pere Bonet, pagesos de Verdú, i a tots els homes de la universitat de Verdú de bastir unes campanes de bon so a l’església de Santa Maria; per la seva banda, aquests homes prometeren donar a R. Berenguer 120 sous i una lliura i quatre quintars d’aram i una campana per fondre-la procedent de la primitiva capella de Sant Nicolau. Aquesta notícia probablement anuncia l’acabament de les obres del nou temple. 

L’heràldica dels Alemany hi és abundantment representada a partir de l’inici de la volta del temple, i hom l’atribueix al rector d’aleshores Berenguer Alemany, que ho fou durant l’últim quart del segle XIII; l’aportació d’aquest rector degué ser considerable, ja que el seu escut també figura esculpit a la porta d’entrada a la rectoria, contemporània a l’església. 

El monestir de Poblet l’any 1235 va interposar un plet contra la mensa episcopal de Vic per apoderar-se del patronatge de l’església parroquial de Verdú, propietària de moltes terres, puix que, com ja s’ha dit, pertanyia aleshores a la diòcesi de Vic. Després de moltes apel·lacions per part de Poblet, es decidí a favor de Vic l’any 1240. Més endavant, l’any 1326, el bisbe de Vic encaminà un procés per adquirir el títol i les rendes del rector de Verdú, que eren molt sanejades, cosa que aconseguí del papa Joan XXII l’any 1330 amb la condició que havia de residir a Verdú, per espai de dos mesos. Des d’aleshores, el títol de rector de Verdú va ser tingut pel bisbe de Vic, el qual nomenava un substitut que rebia el nom de vicari perpetu, i malgrat la incorporació de Verdú a la diòcesi de Solsona l’any 1592, el bisbe de Vic mantingué el títol fins l’any 1916. 

Es tracta d’un edifici molt transformat per un seguit de reformes i ampliacions que modificaren l’estructura original romànica, de la qual només resta la portada principal situada al mur de ponent. L’església, en el seu origen, era un edifici d’una sola nau coberta amb una volta de canó de perfil lleugerament apuntat, i capçada a llevant per un transsepte amb els braços coberts per voltes de creueria i obert al temple mitjançant dos arcs formers de perfil apuntat. Aquesta estructura fou ampliada amb la construcció de capelles laterals obertes a la nau a través d’arcs formers de mig punt, els quals descansen, a la banda del transsepte, sobre pilars de base rectangular sense interrompre la continuïtat lineal dels paraments de la nau. 

El procés de modificacions culminà amb l’allargament de la nau vers llevant per a afegir-hi la sagristia, i també l’allargament del transsepte de l’església cap a llevant i ponent, amb què es definia així una planta semblant a la de tres naus. La nau lateral nord és capçada a llevant per una absidiola de planta rectangular coberta amb volta de creueria i s’acaba a ponent amb un campanar de torre de planta quadrada. La nau lateral sud, versemblantment fruit d’una sola ampliació en època renaixentista, és capçada a llevant amb una absidiola de planta hexagonal i a ponent amb el baptisteri; aquest, però, és obert a la nau central mitjançant un arc de mig punt de perfil semicircular. Ambdues naus laterals falses són compartimentades per arcs torals apuntats, que arrenquen de pilastres rectangulars i mènsules, les quals reben els nervis de les voltes de creueria, alhora que són reforçats per uns contraforts que es manifesten als angles i als murs laterals de l’edifici. També es construí el cor amb embigat, sobre un arc de mig punt, el qual arrenca de mènsules encastades als murs laterals de la nau central de l’església. 

Al mur de ponent s’obre la portada romànica, datable al segle XIII, la qual és composta d’arquivoltes en degradació que presenten un ric repertori escultòric de diferents temes geomètrics, i columnes i capitells decorats. A la mateixa façana ponentina hi ha un rosetó gòtic, una porta d’accés al campanar i dues finestres d’una sola esqueixada a l’interior, una de les quals il·lumina el baptisteri. Aquesta façana s’aixamfrana als seus extrems, probablement condicionada per l’antic entramat de carrers medievals, alhora que s’obre un carrer ample però de tram curt.

 A la façana de migjorn, oberta a una plaça de dimensions considerables, hi ha una portada d’estil renaixentista que coincideix amb el transsepte del temple, i tres finestres de doble esqueixada amb ornamentació escultòrica d’estil gòtic, emmarcades pels contraforts coronats amb pinacles que modulen la façana. A la façana nord, més desordenada per culpa dels successius afegits, hi ha una porta petita d’accés al transsepte i quatre finestres ornamentades, dues d’una sola esqueixada a l’interior, a la banda de la capçalera. 

L’aparell constructiu de l’edifici és format per carreus regulars que es disposen en filades uniformes, tant als murs interiors com a la volta de canó i als arcs de la nau central; aquest tipus d’aparell és característic de l’arquitectura romànica tardana. D’altra banda, la pedra tova que forma l’aparell a la banda exterior de l’església es troba força erosionada, sobretot a la portada romànica. 

Procedents de l’antic fossar de la població, situat a redós de l’església parroquial de Santa Maria, es conserven setze esteles discoïdals, algunes de les quals foren emprades com a material de construcció al mur de contenció del nou cementiri. Fixades a l’esmentat mur del cementiri n’hi ha dues que es poden datar dels segles XII-XIII. 

En enderrocar-se la rectoria vella situada a tocar de l’antic cementiri aparegué un ampli fragment d’una estela discoidal decorada. 

Santa Maria de Verdú és una església amb elements romànics i gòtics inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica (De la portada romànica hi ha una més amplia descripció)

Fotografia: M. Rosa Planell Grau