POC A POC PER L’ANOIA
Aquesta església es trobava a l’antic terme del castell de Claramunt, dins de les muralles del castell. Inicialment fou la parròquia de tot el terme, posteriorment s’independitzaren moltes de les seves esglésies sufragànies. Fins i tot ella mateixa deixà de tenir culte i les funcions parroquials es traslladaren a un altre lloc on s’havia concentrat la població.
Les primeres notícies del terme es remunten a l’any 978, quan el papa Benet VII adreçà una butlla al bisbe Fruià de Vic, en la qual li confirmava el bisbat i els béns episcopals, entre els quals figurava el castell de Montbui, els límits del qual passaven pels confins de Claramunt (Clarmonte).
Malgrat l’abundant documentació sobre el terme del castell no es tenen notícies de l’església de Santa Maria de Claramunt fins a l’any 1205, en el testament de Ramon de Guàrdia, quan aquest hi deixà 20 sous.
L’any 1306 el bisbe de Barcelona i
el capítol de canonges cediren a Ramon Folc de Cardona, pels serveis que havia
fet a la seva església, el dret de presentació del rector de Claramunt amb la
condició que el temple estigués sempre dins del recinte del castell de
Claramunt.
Al costat de l’església de Santa Maria l’any 1303 es construí una capella adossada, amb entrada exterior, dedicada a santa Margarida. L’any 1405 el bisbe de Barcelona visità l’església i la trobà en un estat lamentable; ordenà que en reparessin el campanar i la mateixa església, que amenaçava ruïna perquè la volta de la nau de tramuntana s’havia trencat. Per les restes conservades no sembla pas que es procedís a la seva reconstrucció sinó que més aviat es degué suprimir la nau amb un mur de tanca entre la nau principal i l’enderrocada.
El cop de gràcia de l’església arribà durant la guerra civil entre la Generalitat i el rei Joan II, ja que l’any 1463 el castell de Claramunt fou enderrocat juntament amb l’església que s’alçava dins del clos emmurallat. La qual cosa motivà que aquest mateix any les funcions parroquials es traslladessin a baix a la Pobla de Claramunt, a una capella dedicada a la Santíssima Trinitat, que havia estat fundada l’any 1379 pel sacerdot Ramon Muset, veí de la mateixa Pobla.
Després de la guerra es procedí a la reconstrucció de l’església parroquial enderrocada, que s’acabà l’any 1484. Però aquesta reconstrucció no afectà la nau de tramuntana, que continuà en ruïnes. Malgrat tot els habitants de la Pobla no volien tornar a pujar a l’església del castell, per la qual cosa el bisbe de Barcelona manà al rector que tornés a viure al castell i hi construís una rectoria nova. No es va fer ni una cosa ni l’altra.
Després d’un engrandiment de l’església de la Santíssima Trinitat l’any 1612 i de la construcció d’un campanar l’any 1723 es procedí a la construcció d’un nou temple que es beneí l’any 1793 i es dedicà a santa Maria. D’aquesta manera es consolidava el trasllat de la seu parroquial a l’església del poble.
Actualment l’antiga església de Santa Maria que s’alçava dalt del castell es troba sense culte i en ruïnes, mentre que la marededéu de la Llet que s’hi venerava ara és a l’església parroquial de la Pobla.
L’edifici era un bell exemplar romànic, la magnificència del qual ha estat minimitzada pel fet de trobar-se mig enderrocat. Ara resta amb les parets desballestades, orfe d’un absis lateral —el del costat de l’evangeli— i amb les cobertes de les naus totalment esfondrades. de l’absis desaparegut només resta el basament, cosa que també succeeix en el mur perimetral de la nau col·lateral nord. No obstant això, encara queden prou elements que palesen l’esplendor d’aquest edifici i alhora permeten de restituir-lo amb prou fiançament.
Es tractava, doncs, d’una església de pla basilical de tres naus, capçades a llevant per sengles absis semicirculars, coberts amb voltes d’un quart d’esfera, oberts a les seves respectives naus mitjançant uns simples ressalts que feien la degradació entre tots dos cossos d’edifici. Cal suposar que els tres absis eren ornats exteriorment amb un fris de dobles arcuacions cegues, repartides simètricament en tres plafons entre lesenes, distribució que encara es manté a l’absis central i al lateral sud.
En cadascun dels compartiments de l’absis central s’obre una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt adovellat, mentre que a l’absis lateral sud només n’hi ha una, d’idèntiques característiques, oberta al departament central; es devia produir la mateixa situació en l’absis lateral nord, ara absent.
La divisió entre les naus, atesa l’estructura de l’edifici, devia fer-se mitjançant unes pilastres quadrangulars on recolzaven els arcs formers. Les naus es dividien en tres trams per arcs torals que trobaven suport en les mateixes pilastres i en darrer terme en els ressalts encastats en els murs perimetrals de les naus col·laterals. de tota manera, d’aquestes suposades estructures, com de les voltes, ja no en queda pràcticament res i només adquireixen validesa a partir de les estructures que hom troba en temples de característiques semblants.
D’aquest conjunt ara només es conserven sencers l’absis central i el lateral sud, incloent-hi les seves cobertes, i la paret de migjorn, on s’obren dues finestres semblants a les absidals. El mur de ponent ja és molt esgallat, i del mur nord, com de l’absis d’aquest mateix cantó, ja només en resten els basaments.
L’aparell és fet amb blocs de pedra,
de mides més aviat petites, ben escairats i disposats uniformement en filades
horitzontals, amb la inclusió de nombrosos carreus de pedra tosca, tret de la
part superior de la nau, que acusa un sobrealçament posterior.
Tant per l’estructura de l’aparell, obrat a base de petits carreus col·locats ordenadament, com per la faiçó de la decoració llombarda present a la capçalera, que mostra uns trets prou evolucionats, sembla coherent situar cronològicament aquest edifici vers la meitat del segle XI.
Darrerament hom ha consolidat la capçalera amb el reforçament de les cobertes, al principi recobertes amb lloses, i s’ha refet l’arc pre-absidal de l’absis central. Aquest edifici, l’anorreament del qual ja es va iniciar des de fa temps —consta que l’absis nord és inexistent des del 1463 i que les voltes de les naus són esfondrades des del 1714—, ara és, per tant, una ruïna difícilment recuperble, si més no pel que fa a la seva totalitat.
Adossada al mur sud de l’església de Santa Maria hi ha la capella de Santa Margarida, erigida el 1303, la qual, a diferència de l’edificació romànica i a desgrat dels adobs, es conserva íntegrament. Aquest edifici, bastit en època gòtica, encara no s’ha desprès del tot d’alguns trets propis del romànic.
A l’actual parròquia de Santa Maria de la Pobla de Claramunt es venera una talla de la Mare de Déu procedent de l’església del castell.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fonts Documental: Catalunya Romànica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada